dijous, 25 de novembre del 2021

L’única via realista per salvar la nostra llengua és esdevenir un Estat Independent (24-11-2021)

Mentrestant, necessitem la fermesa de les institucions catalanes i del conjunt de la societat per forjar una actitud col·lectiva d'obediència al dret de defensar el català, incompatible amb l'obediència de la sentència al Tribunal Suprem.

COMUNICAT: Arran de l’anunci fet públic ahir que el Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà en almenys el 25% de les hores de docència, el Govern del Consell per la República vol fer les següents consideracions:

1. La sentència del TSJC contra el model d’immersió lingüística és un atac directe al principal eix vertebrador de Catalunya com a Nació. La immersió lingüística és un model que compta amb el suport de la majoria política, social i pedagògica del país, puix que és fruit d’un consens polític i social consolidat en els darrers quaranta anys. Atacar la immersió lingüística és atacar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats del nostre país. Quan l’Estat espanyol ataca de manera sistemàtica la nostra llengua ho fa per debilitar tant la nostra cohesió social com la nostra construcció nacional.

2. Recordem que aquesta sentència del TSJC és el resultat d’un recurs del govern espanyol, dut a terme a través de l’Abogacía General del Estado, a unes quantes resolucions del Departament d’Educació en matèria d’ús de les llengües vehiculars a l’ensenyament.

3. Reafirmem que només amb la República catalana podrem garantir la supervivència del català. Tanmateix, en l’impàs fins a esdevenir un estat independent, ara, més que mai, necessitem la fermesa de les institucions catalanes i del conjunt de la societat per forjar una actitud col·lectiva d’obediència al dret de defensar la llengua pròpia, incompatible amb l’obediència de la sentència al Tribunal Suprem.

4. Instem al Govern de la Generalitat a fer complir l’Estatut d’Autonomia, la Llei de política lingüística i la Llei d’educació, especialment en allò que fa referència a la protecció de la nostra llengua i en tots els àmbits de la societat catalana. En conseqüència, el Govern de Catalunya no es pot resignar a fer complir aquesta sentència i ha de blindar els professionals de l’educació i les famílies catalanes per tal que puguin prosseguir la seva ingent tasca de defensa i protecció de la nostra llengua en el sistema educatiu i en la vida social en general.

5. El Consell insta a les institucions Catalanes a impulsar iniciatives en l’àmbit legislatiu i executiu amb la finalitat de revertit la tendència actual del català, especialment en educació, salut, policial, judicial, comunicació i l’audiovisual. 

6. El Consell es reafirma en què “la llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent” i per això urgeix la proactivitat des de les Institucions, partits i entitats de la societat civil en l’impuls d’un gran pacte de país que urgeixi a revertir l’actual situació de davallada de l’ús del català.

7. El Consell fa una crida a la mobilització sostinguda de la societat civil en defensa de la nostra llengua i cultura, tant en l’espai públic com en l’esfera privada, des de la convicció que aquesta defensa està estretament vinculada amb la lluita democràtica per la independència. Avui tenim encara més raons per acabar el que vam començar l’octubre de 2017. Des del Consell seguirem treballant per posar les bases institucionals per preparar el desbordament democràtic de l’Estat i la defensa de la llengua, com a base de la Nació política, forma part d’aquesta preparació. Per això, ens posem a disposició del conjunt de la societat civil catalana per fer un front comú en defensa dels nostres drets polítics i lingüístics com a comunitat nacional.


8. Finalment, constatem una vegada més que el projecte de la construcció Nacional Espanyola se sustenta sobre el model d’assimilació I, per tant, té com a objectiu últim la desaparició de Catalunya com a Nació. L’única via realista de supervivència és esdevenir un Estat Independent. Només la constitució de la República Catalana Independent salvarà els nostres mots.

Govern del Consell per la República

dilluns, 15 de novembre del 2021

"L'EXÈRCIT POPULAR CATALÀ (1969-1979). LA CASA" d'ORIOL FALGUERA

 

Tot just fa uns dies he acabat de llegir el llibre d'Oriol Falguera, L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, publicat per la venerable Rafael Dalmau Editor, l'any 2014. No és un llibre recent, doncs. Normalment no em moc per les urgències del presentisme. Però aquesta lectura la tenia reservada i ara l'he feta. Com el seu títol indica, el llibre explica la història de l'organització armada que va existir en el període que va des dels darrers anys del franquisme i els primers de la transició política. Ja anteriorment el tema s'havia analitzat en un altre llibre de Ferran Dalmau i Pau Juvillà, Epoca, l'exèrcit a l'ombra, aquest publicat el 2010 per Edicions El Jonc. Però l'obra de Falguera és més completa i actualitzada.
Més que explicar el seu contingut, vull remarcar en aquesta ressenya el fet que m'ha cridat més l'atenció. Com és ben sabut la història d'aquesta organització va estar profundament marcada pels judicis dels casos Bultó i Viola i també pel cas Batista i Roca. Els dos primers van ser dos col·laboracionistes franquistes que van morir quan van intentar desprendre's de sengles artefactes explosius que hom els va col·locar al pit. Estem parlant dels anys 1977 i 1978, en plena transició política i en plena crisi socioeconòmica. La repressió que provocaren aquestes morts, en un període, val a dir, on moriren molta altra gent, tot sovint per la violència policial, va ser duríssima i portà dotzenes d'activistes catalans a ser torturats, jutjats i empresonats durant molts anys. I aquí és on trobem el fet realment rellevant: la lluita contra el sistema judicial espanyol i contra la política antiterrorista pactada per la UCD i el PSOE, va dur els advocats defensors dels acusats a portar les causes judicials fins a la jurisdicció europea i fou aquesta la que condemnà l'estat espanyol per la violació dels drets humans dels condemnats. Ens trobem doncs, en el precedent més clar del que en el moment actual està patint el moviment independentista, quan, una altra cop, la justícia europea està sentenciant dia sí i dia també contra la justícia espanyola.
La sentència del 6 de desembre (casualitat de la vida!) del 1988, del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), altrament conegut com a Tribunal d'Estrasburg, va condemnar el Regne d'Espanya per violació dels Drets Humans, i constitueix un precedent claríssim del que pot tornar a passar ara, més de dues dècades després.
En aquest sentit, el llibre, paradoxalment adquireix una veritable actualitat. En un context sociopolític, on l'independentisme ha crescut enormement respecte els anys setanta, una nova sentència -o un seguit de sentències, millor dit- condemnatòria d'Espanya que sembla dibuixar-se en l'horitzó immediat, ha de somoure definitivament l'ocupació espanyola i fer que l'independentisme triomfant faci el pas decisiu, descongeli la Declaració d'Independència del 2017 i, legitimada pels resultats del referèndum de l'1-0, que no cal repetir ni de conya, proclami definitivament la República de Catalunya i exigeixi el seu reconeixement per la comunitat internacional.
És realment emocionant que el patiment d'unes dotzenes d'activistes que van ser torturats amb odi i salvatgeria per Espanya unes dècades enrere va provocar la seva primera derrota internacional, i que ara, en plena repressió que ja arriba a uns quants milers més de catalans i catalanes, ens tornem a trobar en una situació molt semblant. Una derrota que s'albira i que hem de treure-li el major profit possible.
Per acabar, només vull subratllar un fet que sempre he considerat transcendental. Les morts dels feixistes Bultó i Viola, va provocar un pànic en els rengles del franquisme català. Un dels seus representants més assenyalats, que segons sembla, també formava part de la llista d'objectius, va preferir fotre el camp de Catalunya per aquella època i es va fer nomenar ambaixador espanyol a Moscou i d'aquí va saltar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. Resulta una enorme ironia, en aquest sentit, que l'independentisme dels anys setanta, va tenir un paper clau en la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics en els anys noranta.
 

divendres, 22 d’octubre del 2021

ELECCIONS A L'ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA....

 ... A LA VEGUERIA DEL PENEDÈS....



Voteu-me perquè sóc un independentista de pedra picada que considero que l’1-0 va ser una enorme i esclatant victòria del Poble Català, la legitimitat del qual no es pot discutir.

Voteu-me perquè NO pertanyo a cap partit polític i garanteixo una llibertat de criteri total i fer tot el possible per declarar la Independència el més aviat possible, sense cap dubte.

Voteu-me perquè pertanyo a entitats i associacions com la plataforma Independentistes d’Esquerres, Reagrupament Independentista, l’Assemblea Nacional Catalana i l’Intersindical-CSC, totes organitzacions de base.

Voteu-me perquè dono suport al President Carles Puigdemont i també a personalitats com el President Quim Torra i la Presidenta Laura Borràs.

Voteu-me perquè considero que el Consell per la República ha de treballar en l’àmbit internacional i mai implicar-se en la política autonòmica espanyola. Mai.

Voteu-me perquè defenso que la Vegueria del Penedès ha d’estar plenament reconeguda per l’administració de la República de Catalunya, en igualtat amb la resta de vegueries.

Voteu-me, en definitiva, per una Catalunya lliure, republicana, segura, forta i al servei dels catalans i catalanes.


divendres, 1 d’octubre del 2021

TWEET DE JOSEP COSTA


L’1-O no és simbòlic, és vinculant.
No és desobediència, és sobirania.
No és resistència, és ofensiva.
No és passat, és futur.
No és nostàlgia, és política.
No va ser un intent, va ser una victòria.
No som víctimes, som els guanyadors.
No hem de tornar-ho a fer, hem d’acabar-ho!

dilluns, 6 de setembre del 2021

"Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar"

En poques setmanes commemorarem el quart aniversari del referèndum i la declaració d'independència de Catalunya, l'1 i el 27 d'octubre de 2017. Quatre anys després, el moviment independentista ha lluitat perquè la dura repressió de l'Estat espanyol no desdibuixés ni aigualís el que van representar aquelles fites i el caràcter fundacional de la República catalana que representen. Hem hagut de combatre la repressió de manera permanent, perquè la repressió ha esdevingut permanent; però hem hagut de dedicar molts esforços perquè aquella gran obra col·lectiva i que dóna sentit a les lluites que protagonitza la societat catalana des de fa anys es mantingués com el que és: una obra de tot el país, no pas de cap partit; una victòria rotunda i intel·ligent d'un poble organitzat i mobilitzat sobre un Estat violent i condicionat per l'herència franquista; l'inici del procés que ha de culminar amb el reconeixement de la República catalana.

Amb el Consell vam decidir que la lluita havia de continuar

El Consell per la República és la institució republicana que recull aquella legitimitat, la manté, la protegeix i la posa al servei del conjunt d'actors del moviment independentista per poder completar la tasca iniciada ara farà quatre anys. Vam decidir que la lluita havia de continuar, no pas aturar-se; vam decidir que faríem d'aquella victòria la base sobre la qual prepararíem les passes següents en el camí per al ple reconeixement internacional de la República catalana. És cert que en aquests quatre anys, sigui pels efectes de la repressió, pels càlculs partidistes o pels nostres desencerts, hi ha qui projecta sobre l'1 d'octubre i els seus efectes polítics una visió molt allunyada del que va ser i del que compartíem col·lectivament.

Sabem millor que mai quin és el camí pel reconeixement internacional de la República catalana

Hem fet un camí molt difícil i tanmateix necessari. Incomplet, és clar. Però indiscutiblement transcendent, amb capacitat determinant per al futur del país. I gràcies a tot el que hem fet, gràcies a tot el que hem pogut preservar malgrat la repressió, avui sabem millor que mai quin és el camí per al reconeixement internacional de la República catalana. Sabem, amb la claredat que dóna la història de les relacions pretèrites i recents entre Catalunya i Espanya, que només hi ha un camí per aconseguir-ho. I que no hi ha dreceres edulcorades, suaus, innòcues. Al davant hi tenim Espanya, no el Canadà ni el Regne Unit. I l'Espanya d'avui, en la relació amb Catalunya, s'assembla a l'Espanya de sempre. Negació i càstig; amenaça i punició. Sabem que en aquest cas no existeix, lamentablement, el camí que les democràcies sempre haurien de tenir per a la resolució dels conflictes polítics, i que la independència és una conquesta que s'ha de mantenir i defensar durant molt de temps. Mantenir i defensar per tots els mitjans possibles, amb el benentès que ni volem ni ens cal tampoc cap drecera que posi en dubte la radicalitat democràtica del país que volem bastir, el compromís insubornable amb els Drets Humans i, per tant, amb la pau.

La confrontació amb l'estat és una realitat inevitable si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació

Des del Consell per la República hem anat acumulant coneixement i anàlisi del procés d'independència que vam començar ara farà quatre anys. En la síntesi que vam compartir a través del document "Preparem-nos" dibuixem el fil per on cal continuar el camí per tal de culminar-lo amb èxit. El moviment independentista s'ha de preparar per a la fase en què la resposta de l'Estat torni a ser un "no" a tot, i mantingui la repressió i l'amenaça sobre milers de ciutadans de Catalunya. No podem dedicar més temps del que ja s'ha dedicat discutint banalitats partidistes: la confrontació amb l'Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent. No podem fer creure a la ciutadania catalana que, per alguna raó que desconeixem, vindrà un moment en què ens serà reconeguda la nació sense haver-la de lluitar des dels carrers, places i institucions del país. Pensem el que pensem i votem el que votem, les coses sabem que són d'aquesta manera. Els quatre anys que ens precedeixen ens han ensenyat moltes coses, algunes que intuíem i d'altres que desconeixíem. Avui tenim el deure de posar tot aquest aprenentatge en l'organització de la defensa de la independència de Catalunya per tots els mitjans democràtics i no-violents possibles. No ens en regalaran cap i,per això, ens els hem de construir. El Consell és la peça fonamental de la construcció d'aquests mitjans.

Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú

Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú. Ni els qui ja ens van apallissar amb extrema violència el dia del referèndum ni els qui, quatre anys després, actuen com si aquella victòria els fes nosa. Potser per això cal combatre també un cert corrent narratiu que intenta desconstruir l'enorme gesta de l'1 d'octubre i estendre un biaix derrotista d'un capítol sobre el qual la història en farà un judici unànime: vam votar i vam guanyar, malgrat la guerra repressiva desfermada per l'Estat. El record de l'odi que ens van dedicar amb aquell crit de guerra "¡a por ellos!" i el miserable discurs del rei espanyol no s'esborraran mai de la memòria col·lectiva.

Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar

Fer-se del Consell, reforçar el Consell, ajuda a mantenir la dignitat de l'1 d'octubre davant de tots aquells que voldrien girar full. Ajuda a recordar a l'Estat espanyol les seves vergonyes democràtiques, i que té un cap d'Estat que va criminalitzar i excloure milions de ciutadans. I permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar la propera confrontació amb l'Estat. Perquè si volem la independència, l'Estat s'ha encarregat de fer que la confrontació sigui inevitable. 

President Carles Puigdemont
Waterloo, 06 de setembre de 2021



divendres, 27 d’agost del 2021

Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera per Quim Torra

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.
Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.

Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.
M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.

No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:

1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.

2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.

3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.


4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.

5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.

6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.
7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.

8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.

Perquè tenim molta pressa.

Gràcies, president Barrera.

divendres, 20 d’agost del 2021

ENTREVISTA A RAMON GROSFOGUEL

 

EL CINQUANTENARI DE L'ENCICLOPÈDIA CATALANA per AGUSTÍ BARRERA

Dijous 3 de desembre, amb un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom, el Grup Enciclopèdia Catalana va conmemorar els 50 anys de l’inici de l’obra de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Al pati de butaques dos expresidents del Govern de la Generalitat, Jordi Pujol i José Montilla, i el President en funcions, Artur Mas, els tres separats físicament pels rengles de cadires. L’acte durà 90 minuts Antoni Bassas féu de presentador, Jordi Porta President de la Fundació Enciclopèdia Catalana, en el seu parlament destacà com, de la matriu de la GEC en naixeren tot un seguit d’obres sobre llengua, art, història, diccionaris. Ramon Folch amb la seva oratòria florida, gairebé jocfloralesca, ens parlà de l’esforç col·lectiu que representà l’obra.
Pensem que potser l’acte fou massa formal, un pèl encotillat per una litúrgia amb regust de naftalina, apte per a enyoradissos. En els dos parlaments vam trobar a faltar una reflexió sobre la història i les vicissituds de la GEC des del seu inici, el 1963, de la mà de Max Cahner i Enric Lluch, amb la constitució, el 1965, d’Enciclopèdia Catalana SA, (ECSA) fins al 15è volum de la primera edició completa, que sobrepassava els 140.000 articles redactats per més de 1.500 col·laboradors. I pensem que hauria estat interessant aquest trànsit en el temps, perquè ens hauria permès entendre l’època i les condicions socials i polítiques en les quals fou redactada la GEC i, per tant, els seus conflictes, contradiccions, i èxits.

La GEC va patir dos problemes d’origen: 

1.- Una manca de planificació sobre l’extensió de l’obra ja que, es va passar de la idea inicial dels 3 volums, als 8 volums, fins al 15è del redactat final.  

2.- Una dificultat de diàleg entre els responsables i finançadors de l’edició, primer edicions 62, i des del 1969 Banca Catalana, i els treballadors de la GEC.  

Jordi Pujol a les seves Memòries (1930-1980), editorial Proa, Barcelona 2009, a la página 249, explica: "La radicalitat i utopisme que de tant en tant ens afecten van florir amb molta ufana. Semblava que hi havia gent que preferien que la Gran Enciclopèdia Catalana naufragués engolida per la inviabilitat inicial, que no pas que tingués continuïtat d’una manera racional i assenyada". No crec que cap dels treballadors de la GEC volgués el que diu J.Pujol, entre d’altres raons perquè els hi anava el sou, la feina. Calia només establir canals de diàleg àgils entre els dos sectors, no es va voler fer per qui ho podía fer, resultava més còmode la condemna fácil centrada en la radicalitat i l’esquerranisme malaltís dels treballadors. Cal dir que el nucli inicial de la GEC estava format per Max Cahner, Josep Ferrer, Ramon Folch, Núria Aramon, Enric Lluch; després vingué Jordi Carbonell, Joan Carreras. 

La GEC fou una gran i reixida obra d’infraestructura cultural. Obeïa a la idea pujolista de “ Fer País”, i en aquest aspecte cal reconèixer en la història del pujolisme l’encert i l’èxit de la seva idea, i no només culturalment, sinó fins i tot econòmicament, d’una primera aproximació sobre els subscriptors que es podrien aconseguir uns 10.000, es passà als 62.000 reals, es recuperà amb escreix la inversió inicial. 

L’esforç de la GEC amb els seus equips de redactors, lexicògrafs, correctors, maquetistes, il·lustradors, va fer possible realitzar una eina cabdal per a l’elaboració d’una cultura autocentrada en la nostra realitat nacional de Països Catalans, la construcció d’una història nacional, una ciència nacional, una llengua nacional, i com aquestes àrees de la nostra cultura, esdevenien aportacions a la cultura universal. 

En l’elaboració de neologismes, en la tasca de depuració de l’idioma, recuperàvem el significat d’antics mots oblidats pel procés de substitució cultural. El meu amic i insigne químic, Salvador Alegret, redactà l’acepcció bugada, quan vaig llegir el text vaig recordar la meva àvia Quima fent la bugada, ara, pels carrers veiem rètols amb el nom de bugaderia, salvant els mots, que digué el poeta sinerenc, construïm cultura nacional. 

Dels treballadors de la GEC recordo amb estima el professor Heribert Barrera, d’ERC, els bessons Carles i Rafel Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, aleshores, anys 1974-1979, militants del PSAN provisional, en Feliu Formosa, proper al PSUC, Raimon Obiols, encara als rengles del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el meu amic, en Jaume Costa, provinent del FNC i aleshores com jo al PSANp, un nucli molt actiu de Bandera Roja, el nucli anarcoindependentista de l’OLLA, un aiguabarreig de sigles, utopies, projectes, idees i lluita política. 

Desconec quants treballadors de la GEC coneixien l’obra de Frantz Fanon (1925-1961), el psiquiatre martiniquès teòric de la lluita anticolonial, en el seu llibre de referència Els damnats de la Terra, escriu: "Sense un Estat que li doni suport , la llengua nacional, la cultura nacional es decandeix, només amb la independència la cultura nacional podrá desplegar totes les seves potencialitats". La GEC fou una estructura cultural de resistència i suplència d’un Estat Català que no teníem, tingué també la funció d’actuar com a baula de connexió, de recuperació, entre el model cultural del període de la Generalitat Republicana i el procés d’espanyolització franquista de després del 1939. 

En el camí cap a la construcció de la República catalana, la GEC seguirà essent un referent valuós en el procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans. Ara, els antics treballadors de la GEC podem explicar que nosaltres hi érem, que estimàrem l’obra perquè ens permeté anar refent les estructures culturals de la nació.

LAURA BORRÀS I QUIM TORRA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU