Josep Guia: “A vegades dins l’independentisme ens trobem gent que no té gens clara la idea de Països Catalans”

Entrevista al membre del Consell de la República impulsor del consell territorial del País Valencià

Esperança Barber i Camps, Vilaweb

13.12.2022 

A partir del gener, el País Valencià tindrà un consell territorial propi integrat dins l’estructura orgànica del Consell de la República. Aquesta decisió la van prendre els membres del Grup Valencià de Suport al Consell, que és un col·lectiu de persones que a poc a poc s’ha anat ampliant i consolidant. El procés que han fet els membres del consell territorial valencià, també el farà l’organització que hi ha a les Illes. Josep Guia, un dels membres més actius del Consell de la República al País Valencià, explica que és un grup de gent molt transversal. “Tenim ganes de compartir lluites transversals com ara la normalització lingüística o l’ampliació del port de València, però també volem descontaminar la mentalitat dels nostres connacionals de la mentalitat espanyola.”

—D’on naix aquest consell territorial del País Valencià del Consell de la República?

—El mes de desembre del 2018, alguns ens vam apuntar al Consell per la República. Era una cosa oberta als Països Catalans i a tot el món. L’any 2019 va haver-hi les eleccions europees i alguns vam participar en la candidatura encapçalada pel president Puigdemont. Vam fer una llista de Països Catalans i vam formar el Grup Valencià de Suport a Puigdemont. A Puigdemont, a Comín, a Ponsatí, a tots. I, a partir d’això, es va fer aquest col·lectiu de suport al Consell.

—Quantes persones formeu el consell territorial del País Valencià?

—De moment, hi ha 520 inscrits. És molt transversal. És cert que hi ha gent que ve del PSAN, però també hi ha gent nova que jo, per exemple, no coneixia, i que s’apunten al Consell de la República. En principi, per la república catalana, de l’actual Catalunya autònoma, amb la perspectiva de la unitat i la independència de tots els Països Catalans. Tenim la sensació que quan ens donem a conèixer més públicament –perquè encara no hem sortit mai a cap manifestació amb una pancarta, per exemple– augmentarà el nombre.

—Orgànicament, com us relacioneu amb el Consell de la República?

—De dues maneres. Una és la manera orgànica dels consells territorials i locals, que són dependents internament del govern del Consell presidit per Puigdemont. I l’altra és la dinàmica dels representants. L’Assemblea de Representants es va constituir ara fa un any. Jo vaig ser l’únic representant del País Valencià. Únic perquè està relacionat amb el nombre de membres que som. També n’hi ha un de les Illes, Jaume Sastre. Aquesta assemblea és una joia de tan valuosa com és. Un 70% són dones combatives i preparades. És un organisme dinàmic i amb ganes de lluitar.

—Com a membres del Consell radicats al País Valencià, tindreu una mena de full de ruta propi amb temes arrelats al País Valencià?

—Sí i tant! No ens podem desentendre de les lluites que compartim amb tanta altra gent. Una és l’ampliació del port de València, amb tot allò que representa de degradació per als veïns o per a les platges del sud. Demanem que s’acabe ja el corredor mediterrani i, sobretot, reivindiquem això que abans s’anomenava normalització lingüística. Ara no s’atreveixen a dir-ne així. Ara en diuen política lingüística. La llengua, la defensa de català, del valencià –que és el català al País Valencià. El requisit lingüístic és una vergonya perquè han deixat fora tot el personal de la sanitat… Amb tots aquests temes estem disposats a estar en primera línia de combat.

—De quina manera s’ha rebut la vostra constitució com a consell territorial del País Valencià dins l’estructura del Consell de la República?

—Quant a l’assumpció dels Països Catalans al Principat, a vegades fa que et trobes amb gent que la té molt clara, però et trobes amb massa gent que sembla que els fem nosa. Que en compte de ser com els catalans d’antany, que quan es trobaven amb un mallorquí o un valencià de nació catalana l’abraçaven i es posaven contents, ara és com si els entrara el neguit. I això passa fins i tot dins el consell i dins el govern. És a dir, que si no s’entén d’una manera natural que tots som la mateixa nació vol dir que encara tenim molt de camí per a recórrer.

—Parleu de recel per la formació del grup?

—No. Però no hi ha l’entusiasme que hauria d’haver-hi. Això passa en algunes persones. No és general.

—D’on penseu que ve?

—De no haver entès prou què són els Països Catalans i que la nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tenint en compte que l’independentisme històric i clàssic sempre ho ha tingut clar. Abans del règim del 78, tots ho teníem clar. Ara ha vingut l’eclosió de nous independentistes molt fervents, però és com si foren independentistes del Principat, sense adonar-se que la nació catalana va més enllà. Aquest procés encara va fent el recorregut. No és mala fe, de cap manera. Això passa amb la gent del Principat, però amb la gent del País Valencià passa just al contrari. Passa que gent que era dels Països Catalans ha deixat de ser-ho per conveniència personal. Passa amb l’any Fuster.

—En quin sentit?

—L’altre dia vaig fer una broma sobre això perquè s’ha aconseguit la quadratura del cercle, que és fer actes de l’Any Fuster sense dir “català” a la llengua i sense esmentar els Països Catalans. Se n’han fets molt així. Intentant dissimular al màxim l’aspecte fonamental de Fuster en la qüestió de la unitat nacional dels Països Catalans, quan deia: “O ens retrobem tots en la nostra unitat o serem destruïts com a poble.” Ho va dir a Castelló i molts intenten amagar aquest missatge.

—Quins altres objectius us proposeu una volta constituït aquest consell territorial?

—Una de les accions ideològiques que volem fer és descontaminar de mentalitat espanyola i de referents espanyols els nostres connacionals. Això d’estar pendents de la roja, o de què passa al congrés de Madrid, o coses com pensar que la salvació ens ha de venir d’una vice-presidenta espanyola que ve ací a fer actes monolingües en espanyol. Aquesta descontaminació és fonamental per a tirar endavant.

Josep Costa: "Vull que es reconegui que no tenien dret a jutjar-nos"

 

COMUNICAT ARRAN DE L'ANUNCI SOBRE LA REFORMA DEL DELICTE DE SEDICIÓ

Després de l'anunci sobre la reforma del delicte de sedició, el Govern del Consell de la República expressa, en aquest comunicat, que la reforma anunciada no és un pas en la resolució del conflicte polític entre l'independentisme català i l'estat espanyol i només restitueix el delicte de sedició amb un altre nom, ampliant l'abast de les conductes criminalitzables. A més, s'eixampla la base de la repressió amb la persecució penal contra la ciutadania, en especial contra l'independentisme.

El Consell, a més, mostra preocupació perquè la gent de l'1 d'octubre avui podria estar més amenaçada que abans d'aquesta reforma, perquè en aquesta estratègia no hi ha ni un gram de desjudicialització del conflicte. Hi ha una rebaixa de les penes màximes aplicables respecte a l'anterior delicte de sedició, però es continua perseguint l'independentisme, especialment les protestes de l'activisme independentista. És per això que afirmem que l'anunciada desjudicialització és un engany.

No existeix l'independentisme constitucional i, per tant, qualsevol força política que acordi o manifesti la voluntat de desenvolupar polítiques independentistes en el marc de la constitució espanyola, menteix. L'independentisme ha de continuar confrontant l'estat espanyol, però ara és evident que la confrontació no només és amb l'estat espanyol.

La intenció, feta pública pel portaveu del govern espanyol, el senyor Patxi López, d'usar aquesta reforma per a garantir l'extradició dels exiliats és un element més per rebutjar la modificació del delicte.

La reforma no ajuda en res a l'avenç del dret d'autodeterminació, és per això que no és assumible pel Consell de la República. Sempre que el Consell ha demanat coordinació estratègica ho ha fet per poder establir un acord d'acció que representi els represaliats i el conjunt de l'independentisme.

Per acabar, des del Consell de la República instem tots els agents de l'independentisme a debatre i consensuar un acord d'acció unitari que representi el conjunt de l'independentisme que ens permeti no d'haver d'assumir acords com els que ha fet ERC amb l'estat espanyol i que afecten el procés d'alliberament nacional.

GOVERN DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA

ESBORRANY DEL REPORT DEL COMITÈ D'INVESTIGACIÓ SOBRE L'ÚS DE PEGASUS I ALTRES SISTEMES ESPIES EQUIVALENTS DEL PARLAMENT EUROPEU

Pega Draft Report Final 8 1117473, Committee of Inquiry to investigate the use of Pegasus and equivalent surveillance spyware

Read more publications on Calaméo

5 ANYS D'EXILI per CARLES PUIGDEMONT

5 Anys Exili per Carles Puigdemont

Read more publications on Calaméo

MISSATGE DEL PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT EN EL CINQUÈ ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA (27.10.2022)

Jaume Alonso-Cuevillas: "De Dalmases no s'ha vist forçat a dimitir, però ho ha fet per no perjudicar la imatge del partit"

 

Inaugurada la primera delegació exterior del Consell (22.10.2022)

 

Aquest dilluns 20 d’octubre el Consell de la República ha inaugurat la seva primera delegació exterior, en aquest cas, a Frankfurt (Alemanya). Aquesta acció s'emmarca en el Pla de Govern de la institució republicana sobre la implementació d'una Xarxa Diplomàtica internacional. A l'acte, hi va intervenir el president Carles Puigdemont, que va assegurar que “el Consell es va proposar fer el que les delegacions de la Generalitat de Catalunya no poden fer” perquè, va afegir, “si ho fan els delegats de la Generalitat els hi tancarien la Delegació i els perseguirien per malversació”. Al seu torn, el vicepresident Toni Comín va reconèixerer i agrair al delegat alemany Axel Schönberger la seva “eficàcia, ambició i compromís”. “El front internacional és imprescindible, bàsic. I el Consell necessita una xarxa diplomàtica pròpia”. Obrir aquesta delegació, assegura Comín, és molt important perquè “Alemanya és el país més influent dins de la Unió Europea i era una prioritat absoluta”.

DESCONVERGENCIALITZAR: 5 ANYS DESPRÉS, ARA SÍ

Els resultats de la votació a Junts per Catalunya sobre la sortida o no del govern de Pere Aragonès, ha estat molt satisfactori. Amb una participació de prop del 80% de la seva militància, més del 55% dels votants s'han decantat per sortir del govern autonomista. No puc més que felicitar-los. Heu fet un gran pas endavant.

Modestament, ja fa cinc anys que, llavors en el marc del PDECat, vaig llegir i vaig publicar l'article "Desconvergencialitzar", que, a grans trets ja avançava el que ara ha succeït: la desconvergencialització. I molt que me n'alegro. No hi havia pitjor error que el procés cap a la recreació d'una nova Convergència, que semblava dibuixar-se en l'horitzó de JuntsXCatalunya fins abans de la votació dels dies 6 i 7 d'octubre. Ara tot ha canviat, espero. Diuen que s'han afegit 200 nous militants i espero que siguin molts més en les properes setmanes. Enhorabona.

Penjo l'article de nou, per tal que el torneu a llegir o el llegiu de nou si encara no ho havíeu fet.

"Permeteu-me que innovi i proposi un nou concepte al vocabulari polític català. O potser no és nou, però sí que puc afirmar que és de collita pròpia, perquè no l'he manllevat d'altri.

Es tracta el concepte desconvergencialitzar , i el podem definir com el procés de disminució d'antics dirigents i electes convergents en la nova organtizació que, això no obstant, malda per conservar una part, la més presentable, del patrimoni polític de CDC. Aquesta nova organització és, naturalment, el PDeCAT . Som uns quants, que mai hem militat a CDC, i que per contra, o bé hem participat en la fundació del PDeCAT, o bé en el seu desplegament, dels darrers mesos. I m'agradaria que cada cop fóssim més, seria un bon senyal.

Però aquest procés d'eixamplament, ha d'anar correlacionat amb un altre, el de la presència d'associats sense passat convergent en els òrgans del nou partit. Sé que això pot ofendre molts exconvergents que durant molts anys van militar de forma sincera i honesta en aquell partit. Però només cal constatar que el fet que a hores d'ara el 100% dels responsables polítics del PDeCAT hagin militat a CDC, no és precisament un argument que afavoreixi la percepció que el PDeCAT és quelcom nou, o, com es diu sovint, una altra cosa.

I això no obstant, penso que cada cop som més que, veiem en el PDeCAT uns brots verds, un partit inequívocament independentista, i que té una percepció de Catalunya com una societat oberta, tolerant, no sotmesa a imperatius ideològics caducs, que fracassen a la major part dels estats europeus, i no gens acomplexat per dir les coses com cal, entre d'altres, que la seguretat interna i externa, ha de ser una prioritat en el moment actual.

Ens trobem que altres formacions estan en una mena de cursa a l'infern per veure qui és més d'esquerres, i qui aconsegueix eliminar de l'equació independentista el component del PDeCAT. Així no es construeix un país, no es construeix una república.

Per contra, des del PDeCAT, només cal llegir la seva ponència ideològica que es va aprovar en el congrés fundacional, on s'aposta per una república ideològicament transversal, on es poden sentir ben còmodes des de sectors socialcristians, liberals a sectors de l'esquerra no autoritària, i aquesta diversitat és el que el fa atractiu. I això és, repeteixo, el que pot atraure nova gent.

Modestament, des de Reagrupament, en el congrés fundacional, vam intentar fer un pas en aquest sentit. Els resultats són ben coneguts. Molts de nosaltres, els vam acceptar, com no podia ser d'una altra manera. D'altres no se'n van refer. Però penso que, malgrat el resultat, vam contribuir a la victòria de la regeneració democràtica i de la unilateralitat, com s'ha demostrat en els darrers mesos.

També cal reconèixer que la direcció actualment existent, una direcció jove, una nova fornada, malgrat ser 100% provinent de Convergència, està fent passos interessants. De fet, no té cap més alternativa. És això, o el fracàs del procés de transició d'un partit a l'altre, amb l'agreujant que això pot repercutir en com es posen les bases del nou estat, que sense la presència d'un flanc ideològicament no acomplexat, les pot tenir molt esbiaixades i totalment al marge dels estats europeus als que molts de nosaltres aspirem, com a mínim a equiparar-nos.

Hem de fugir dels enormes errors que es van cometre en l'elecció de Barcelona del 2015, i en les eleccions al Congrés del 2016, on es va prioritzar el tancament a l'obertura, amb uns resultats ben coneguts.

La meva crida és bàsicament a posar al mateix nivell els canvis en la societat catalana, on hi ha una sanció evident cap a l'antiga CDC, malgrat que a molts de vosaltres us sembli injust, i la construcció d'un PDeCAT adaptat a aquesta societat. Si els dos processos no van a l'hora, tindrem un problema.

Una darrera consideració. No estic demanant quotes de res. Ha de quedar molt clar. Els reagrupats, no necessitem quotes, si em permeteu, una mica l'atreviment. Estic intentant fer una anàlisi el màxim de sincera possible. Intento posar-me en la pell de molts patriotes que no són dogmàtics. Hi ha molts catalans i catalanes que esperem una proposta política que respongui a allò que volem: una Catalunya lliure, democràtica i europea, amb valors, però sense complexos. Espero que s'hagi entès".

Discurs del President de Reagrupament, Josep Sort, al Consell Nacional del PDeCAT del 10 de juny de 2017

Laura Borràs: "Aragonès ens haurà d'explicar com ha malbaratat la confiança dels partits independentistes"

Laura Borràs: "En aquests moments no és un govern de coalició sinó de col·lisió" (04.10.2022)

 

Sortir del Govern és qüestió de dignitat per Jaume Alonso-Cuevillas (05.10.2022)

"Només amb coherència i credibilitat Junts podrà recuperar el lideratge que el moviment necessita"

Quedar-se al Govern o sortir-ne? Aquesta és la qüestió que els afiliats de Junts haurem de contestar aquests propers dijous i divendres. Crec que sortir del Govern és, sens dubte, la millor opció. La millor per al país. I també la millor per al partit-moviment que encapçala el president Puigdemont.

ER no persegueix l’objectiu de la independència. O, si més no, no és el seu objectiu actual ni el creu possible a curt termini. Els republicans han situat l’horitzó a molts anys vista (dècades) o, fins i tot, per a les properes generacions. L’objectiu prioritari d’ER és, avui per avui, no és desbordar l’Estat, sinó obtenir l’hegemonia electoral per seguir governant l’autonomia.

Només així s’entén l’obsessió d’ER per “eixamplar la base” (amb discursos que tenen per objecte disputar-se vots amb el Comuns) i donar estabilitat al Gobierno d’Espanya (Taula de diàleg i suport parlamentari al Congreso). L’estratègia d’ER aigualeix l’objectiu de lluitar per la independència i ha generat divisió entre els independentistes perquè és una política de partit i no pas de país.

Amb el seu afany de consolidar l’hegemonia, ER ha estat també deslleial a l’espai independentista, amb la societat civil i amb JuntsXCat, el seu soci de Govern. Va pactar la investidura amb la CUP i va incloure-hi sotmetre’s a la qüestió de confiança que ara refusa. Ha incomplert també els principals acord amb Junts (direcció estratègica de l’independentisme, composició i contingut de la Taula de diàleg i coordinació estratègica a Madrid). Pere Aragonès no seria president sense els vots de la CUP i Junts i ha incomplert els acords amb ambdues formacions.

La Taula del diàleg (el principal acord assolit ha estat el re-traspàs del Turó de l’Home) no només no ha obtingut cap fruit (ni s’espera que passi), sinó que ha servit per explicitar la renúncia d’ER a la unilateralitat.

El suport parlamentari al PSOE ha comportat greus retallades competencials (retrocés del català, cànon de l’aigua, bombers) i econòmiques (pressupostos, inversions). I el PSOE ha aprofitat l’existència de la Taula i el suport per aparentar davant Europa que el conflicte català està ja reconduint-se (el “reencuentro”).

Les deslleialtats d’ER cap a Junts han estat també constants. Des de la no-investidura del president Puigdemont, la retirada de l’escó de Quim Torra (amb un llavors vicepresident Aragonès de braços creuats sense aplaudir el president), la suspensió sense base jurídica de la presidenta Borràs o la destitució del vicepresident Puigneró per simple rebequeria.

Entretant, Junts ha anat acceptant l’inacceptable. Sense reaccionar amb contundència a les deslleialtats. I aigualint el vi de la independència per no disgustar els suposats companys de viatge.

Conseqüència de tot plegat, amb una ER autonomista i un Junts excessivament seguidista, la desafecció cap a polítics i partits és cada dia més gran, com es constata amb la pèrdua de suport electoral.

Junts es juga ara la seva credibilitat. Quan ER no ha complert els acords signats, i deixa clar que no els pensa complir i ni tan sols respon les propostes per reconduir la situació, sortir del Govern és qüestió fins i tot de dignitat. Fent seguidisme de les polítiques autonomistes d’ER, Junts decep també al seu electoral substancialment independentista.

Si ER ha decebut un bon grapat de votants independentistes, Junts, fidel al seu esperit fundacional de moviment transversal independentista, ha de ser capaç d’oferir una alternativa il·lusionant per a tots aquells que seguim creient en l’1-O. Deixem d’aigualir el vi, desacomplexem-nos i recuperem el lideratge de l’independentisme.

Els partits no són res més que eines per aconseguir objectius polítics que millorin la vida dels ciutadans. Junts té cos de partit polític, però ànima de moviment social. I aquesta ànima de moviment d’alliberament nacional ha de prioritzar els objectius de país. I al país, desorientat i decebut, li cal una gran sacsejada per recuperar la il·lusió col·lectiva que va fer possible l’1-O.

És cert que els partits cerquen controlar les màximes quotes de poder. Però si la gestió d’un pressupost, per elevat que sigui, et fa perdre credibilitat i electors perquè l’electorat no et va votar només perquè administressis l’autonomia, és pa per a avui i gana per a demà. I això és sens dubte dolent per al moviment independentista. Només amb coherència i credibilitat Junts podrà recuperar el lideratge que el moviment necessita.

Alguns diran que abandonar el Govern en vigílies d’eleccions municipals pot ser contraproduent per al partit. En discrepo. Sense la rèmora dels socis es pot fer una campanya més sòlida i agressiva.

Les municipals les guanyen candidats creïbles, emparats per sigles que no generin rebuig. Ser al Govern no assegura bons resultats municipals. Les sigles d’un partit que renuncia a la dignitat i/o als seus ideals (o que la gent així ho perceb), resten més que sumen.

Cal revertir el desgast electoral de l’independentisme. El xiclet de la Taula de diàleg ja no es pot estirar més. El PSOE no accepta debatre-hi l’amnistia, l’autodeterminació o fins i tot la desjudicialització. Davant d’aquest fracàs, Junts ha de ser la clara alternativa.

ER, en minoria, haurà de seguir donant suport a Pedro Sánchez (pressupostos, lleis) a canvi de res, només per garantir-se la seva supervivència a Catalunya. Més pèrdua de credibilitat i desgast electoral.

Si, com va dir el president Puigdemont, l’1-O va ser possible perquè el Govern va contribuir a desbordar l’Estat, Junts ha de fer fidel a una acció política que va donar els seus fruits i va posar contra les cordes l’Estat.

Per recuperar la credibilitat, Junts ha de sortir d’aquest Govern presidit per Pere Aragonès, que ja està amortitzat i no només no genera cap il·lusió, sinó que destrueix la mobilització de l’independentisme.

Puigdemont diu que s’ha acabat el dol per l’1-O i fa una crida a guanyar la independència

CRIDA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT

TOOLS OF REPRESSIONS. Spain and Global Trends in Silencing Self-Determination Movements (UNPO, September 2022)

TOOLS OF REPRESSION. SPAIN AND GLOBAL TRENDS IN SILENCING SELF-DETERMINATION MOVEMENTS

Read more publications on Calaméo

PLE DE L'ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA (18.09.2022)

 

Comunicat del Consell amb motiu de l’èxit de la manifestació d’aquesta Diada Nacional 2022

 

La manifestació per la independència de Catalunya ha estat un èxit rotund, que tothom ha de tenir en compte. El missatge enviat avui per les 700.000 persones que hi han participat és nítid, i tant la política com les institucions l’han d’escoltar. No poden continuar fent política ni governant les institucions al marge d’aquesta realitat tan contundent, d’aquesta força mobilitzadora que ningú més a Catalunya té capacitat d’aglutinar.

El Consell per la República vol agrair totes les persones que han fet possible aquest èxit de país; les organitzadores i les participants. Han hagut de fer front a una campanya de desprestigi i de boicot sense precedents, sense la qual el resultat de la manifestació encara hauria estat més espectacular. Tanmateix, les crides a la desmobilització i l’intent d’estigmatització del moviment independentista han fracassat de manera estrepitosa, i haurien de convidar als seus autors a una reflexió seriosa.

La legalitat i la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència no són cap caprici ni tampoc cap fet circumstancial. El referèndum el va convocar oficialment el Govern de Catalunya i la independència la va proclamar el Parlament. Avui, a la gran manifestació que ha desafiat boicots i crides a la desmobilització, ha quedat demostrat que aquella legalitat i aquella legitimitat són a la base del procés d’independència que hem de continuar, que no hem abandonat i que no abandonarem fins al reconeixement internacional de la República Catalana. Les dificultats i la gran complexitat del propòsit no el nega ningú, però no hi ha cap altre camí.

Els qui volien girar full i oblidar que hi ha un mandat democràtic a culminar, avui han rebut un bany de realitat. El principi de realitat és tossut, i avui s’ha expressat de manera massiva, inclusiva i transversal. Tota la resta, els qui cada any han omplert carrers, places i urnes per dir «sí» a la independència, avui els volem agrair l’esforç i la convicció amb què han demostrat una força que és imprescindible per avançar. Qui en vulgui prescindir o la vulgui menystenir, no avançarà.

Govern del Consell per la República

EL LINXAMENT DE BORRÀS, per Xavier DÍEZ, 23.08.2022

Aquest estiu, la presidenta del Parlament ha estat diana de tots els atacs. Des de la seva poc clara destitució en una reunió a porta tancada, per decisió dels grups polítics, la Laura Borràs, una acadèmica de literatura comparada i de tardana trajectòria política (no hi entra fins ben passats els quaranta), ha estat objecte de crítiques, comentaris corrosius i falsedats manifestes fins a un punt del que qualsevol tècnic de riscos laborals podria considerar com a cas d’assetjament. Des del matí de juliol en què, teòricament no presideix un Parlament (a hores d’ara tancat) que no ha cobert la seva plaça (i ja veurem què passa), s’han succeït diversos incidents que, essent generosos, podríem considerar com a “poc clars”.

Es va començar per les suposades expressions racistes que va rebre, a la sortida de la reunió, de la diputada Najat Driouechper part d’un hipotètic partidari. Van seguir un conjunt d’atacs i desqualificacions des d’alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials, i han continuat, de moment, amb el també confús incident en la commemoració de l’atemptat del 17-A, en el qual, un cop finalitzada la cerimònia, la presidenta va saludar un nucli de manifestants descontents amb el maltractament a les víctimes i les sospitoses dificultats posades des dels mitjans polítics i judicials per aclarir uns fets on es plantegen inquietants dubtes. I, de fet, ha continuat amb un seguit d’atacs a les xarxes i tertúlies on es percep de manera poc dissimulada una estratègia planificada amb certs aires bannonians. Els politòlegs i community manager han acabat acumulant un poder excessiu i desproporcionat als propis aparells de partits, i l’independentisme que abans estava dividit, sembla com si es perseguís la seva polarització. Sobre aquesta darrera qüestió, és imprescindible recordar que entre els assistents hi ha hagut partits polítics que han vetat qualsevol investigació sobre les connexions del Deep Stateamb la cèl·lula gihadista, i d’alguns cossos policials que van negar tot el suport al grup dels Mossos que seguien de prop els grups islamistes radicalitzats (i que si haguessin comptat amb informacions internacionals, podrien haver fet avortar els atemptats). De fet, la recerca de Vicent Partal sobre la destrucció d’aquesta unitat policial encarregada ja de per sí hauria de constituir un escàndol nacional que, un cop més, les polèmiques sobre la presidenta del Parlament han servit com a cortina de fum.

No voldria que se’m malinterpretès. Servidor de vostès no és cap fan ni seguidor de la doctora Borràs. En la seva tardana trajectòria política encara ha de demostrar les seves qualitats de gestió. La seva etapa com a consellera de cultura no va destacar per cap gran iniciativa ni tampoc va implicar un canvi de rumb en la desmenjada política cultural del nostre país. Com a presidenta del Parlament, per contra, ha destacat per les seves habilitats dialèctiques, especialment en els seus duels contra alguns indocumentats representants de l’espanyolisme ranci que només es desperten quan hi ha càmeres de televisions afins per muntar algun lamentable espectacle. Alguns dels suposats escàndols brandats pel diari Ara sobre la gestió de personal del Parlament són fruit d’acords presos ja a l’època de la presidència d’Heribert Barrera. En el seu linxament, per tant, es percep una certa planificació amb rastres forenses de politòlegs i escriptors de discursos, gestors de xarxes socials i ordres vingudes de dalt, més enllà, fins i tot, dels diversos politburós de partit.

I quan parlo de rastres forenses, és inevitable recordar altres campanyes de destrucció política viscudes al nostre país en els darrers anys. Penso en Josep Lluís Carod Rovira (i de retruc el seu col·laborador Jaume Renyer, amb un tracte rebut que recorda al que avui pateix Josep Lluís Alay, amb un paper semblant respecte al president Puigdemont) i a Pasqual Maragall. Com poden comprovar, es tracta de dues personalitats polítiques de dues formacions diferents (ERC, Carod i PSC Maragall). En tots aquests episodis s’observen nombrosos paral·lelismes. Trobem l’excel·lència intel·lectual de Carod Rovira, probablement un dels polítics – pensadors amb un discurs potent, i també (encara que la majoria ho desconeixia) l’alçada intel·lectual de Pasqual Maragall, un dels assidus col·laboradors de Ruedo Ibérico, principal revista de l’exili republicà, un bon coneixedor de la teoria política, home llegit i amb una consistent obra publicada. Un segon element que caracteritza aquest “club dels polítics linxats” és la tendència irresistible a anar per lliure, pecat mortal en un país addicte al gregarisme polític i al protagonisme d’uns aparells de partits de tendències estalinianes (especialment si són d’esquerra) i altament vulnerables a les pressions dels poders fàctics. Una tercera característica compartida seria que, les intervencions d’aquesta mena de líders tendeix a sacsejar l’ordre vigent i a generar certa irritació entre l’establishment. Carod va trencar amb una dinàmica d’un independentisme tancat en la seva zona de confort de l’idealisme inconcret per bastir un projecte realista de trencament amb Espanya, especialment a còpia d’una confrontació contra el franquisme deshinibit de les forces vives de Madrid i de Barcelona. Pel que fa a Pasqual Maragall, un polític sincer que es creia allò que defensava, va plantejar un canvi de relació, una nova entesa entre Espanya i Catalunya en base a un canvi d’estatus que trenqués amb el procés de dilució de la nacionalitat catalana entre el café-para-todos de 17 comunitats autònomes inventades. La seva defenestració, i el nivell de brutalitat retòrica al qual va ser sotmès pels mitjans espanyols i catalans va ser apoteòsica, fins al punt que bona part de la intel·ligència del PSC (que era molta), es van fer independentistes, es van canviar de partit, o es van refugiar en el silenci de la seva privacitat.

Més enllà de les barbaritats que s’han dit, favorables i contràries, sobre Laura Borràs, és inevitable comparar l’actualitat amb un passat no tan llunyà. La diferència, potser, és que la seva condició de dona a qui no fa por dir el que pensa, en una política misògina com la catalana, no fa sinó agreujar les coses. A banda que a molts fa ràbia la seva alçada intel·lectual (a Catalunya, sobretot si ets dona, es tendeix a ocultar la pròpia intel·ligència per evitar inspirar la hostilitat dels iguals, com hem comprovat aquells que hem tingut el privilegi de fer de professors), el que més molesta de Borràs és la seva incapacitat d’adaptar-se a la política de resignació imposada pel sottogoverno i pels protocols no públics dels partits a canvi d’uns indults fràgils i humiliants. Ras i curt, es pretén escarmentar Borràs, no pas pel què ha fet, sinó pel que podria fer. Un avís a navegants, especialment per a aquells aliens a la vida de partit, a les persones amb una trajectòria independent que es posen en política per canviar coses. Com li va passar a Carod Rovira. Com va passar amb el president Maragall.

Concedeixo la possibilitat que Borràs, potser no està a l’alçada de les circumstàncies. Podria resultar que no és una bona gestora, o a l’hora de la veritat, li pot mancar coratge. No ho podem saber. Del que sí podem estar convençuts és de la seva no culpabilitat en un procediment judicial, com tants d’altres, que forma part de la repressió preventiva. També resulta ben curiós el doble raser sobre els dubtes que genera la gestió del patrimoni familiar del president Aragonès. O la incapacitat de tancar policies, periodistes i polítics corruptes amb una polsereta amb la rojigualda. En qualsevol cas, en aquests abrusadors dies d’aquest estiu hem sentit massa soroll i rebut poca informació i llegit notícies esbiaixades amb una clara intencionalitat de descavalcar algú, si més no retòricament, disposada a arriscar-se per avançar vers la independència. Servidor de vostès, de formació historiador, considera que els judicis s’han de fonamentar en fets documentats i més o menys comprovables, i de manera global a una determinada trajectòria pública i privada. I no ens hauríem de deixar enganyar per prejudicis o interessos obscurs.

NOTA: 

Publicat a https://revistamirall.com/2022/08/23/el-linxament-de-borras/

"TÉ LÍMITS EL PARLAMENTARISME?", DISCURS DE CLOENDA DE LAURA BORRÀS, UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU, 23.08.2022

 

“No hi ha referèndums legals o il·legals”, Alex Salmond (21.08.2022)

• “Si vols convèncer una entitat poderosa de fer una cosa, l’has de convèncer que si no hi està d’acord passarà una cosa pitjor”
• “Si Catalunya, Escòcia i Irlanda cooperem tenim més possibilitats de vèncer”

Alex Salmond, ahir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada 

Els líders hem de garantir a la gent que sigui quina sigui l’estratègia en què ens embarcarem, potencialment sigui guanyadora

ÒSCAR PALAU - PRADA

Com a pri­mer minis­tre, va ser el gran artífex del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació d’Escòcia del 2014. Va dimi­tir arran del no, i després se’n va anar de dipu­tat a West­mins­ter. Apar­tat arran de ser acu­sat de tretze delic­tes sexu­als, dels quals seria absolt fa dos anys, Alex Sal­mond tor­na­ria l’any pas­sat a la vida política ja des­mar­cat de l’SNP, i amb un nou par­tit per “empènyer”, Alba, que no va treure cap escó en les elec­ci­ons esco­ce­ses. Ahir va pro­nun­ciar una con­ferència a Prada en el marc de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, con­vi­dat per l’ICEC (Inter­na­ti­o­nal Com­mi­tee of Euro­pean Citi­zens).

Ha tor­nat a la vida política ara amb un nou par­tit, Alba…

Sí, Alba és un nou par­tit polític inde­pen­den­tista d’Escòcia. El Regne Unit està en una crisi econòmica fona­men­tal, i aquest és el moment per col­pe­jar fort per la inde­pendència, forçant el govern britànic a un referèndum, com ja vaig fer, tenint una estratègia sobre com tu pots imple­men­tar un man­dat. En els últims anys hi ha hagut almenys qua­tre man­dats per un referèndum però no ha pas­sat res, i això és molt sor­pre­nent per a molta gent, dona­des les opor­tu­ni­tats que ha ofert el Bre­xit i altres qüesti­ons. Alguna gent de l’SNP ha cai­gut en posi­ci­ons massa còmodes al Par­la­ment. Alba és un par­tit petit en com­pa­ració amb l’SNP, que és la força domi­nant a Escòcia. Però quan jo vaig començar a lide­rar l’SNP, cap al 1990, també era un par­tit molt petit. Així que això és com un retorn a com vam començar amb l’SNP, i Alba és part del movi­ment naci­o­nal que vol empènyer perquè les coses pas­sin més ràpid.

Com és la seva relació amb l’SNP i Nicola Stur­geon?

Així com a Cata­lu­nya hi ha hagut un gra­pat de par­tits inde­pen­den­tis­tes perquè la gent volia una vari­e­tat, a Escòcia l’SNP ha estat total­ment domi­nant, però ara hi ha un cert escep­ti­cisme sobre la pos­si­bi­li­tat que empe­nyi. Així que Alba és com qual­se­vol rival que té ten­si­ons amb l’SNP, som rivals a Twit­ter, però el que importa real­ment és la causa de la inde­pendència.

Estan tre­ba­llant pel mateix…

Sí… Després de tot hi ha un referèndum, Nicola Stur­geon va dir que hi podria ser el 19 d’octu­bre del 2023, res a dir en aquest sen­tit. Si hi és, lla­vors les nos­tres diferències es dilu­ei­xen, perquè la gent fa cam­pa­nya per un objec­tiu comú. Si no hi és, hi hau­ria una com­pe­tició més vigo­rosa entre l’SNP i Alba.

Qui­nes són les diferències entre ambdós, ara?

Alba està bus­cant una estratègia molt més per­su­a­siva per la inde­pendència, ens agra­da­ria veure ara una cam­pa­nya a West­mins­ter, en el dia a dia de les inter­ven­ci­ons par­la­mentàries, fins que con­ce­deixi un referèndum. Ens agra­da­ria veure mobi­lit­zació a Escòcia de gent en suport del referèndum. M’agra­da­ria veure ini­ci­a­ti­ves diplomàtiques i inter­na­ci­o­nals pel dret a deci­dir d’Escòcia… La posició inde­pen­den­tista entre els par­la­men­ta­ris esco­ce­sos elec­tes és avui total­ment majo­ritària, domina dins del Par­la­ment escocès i dels par­la­men­ta­ris esco­ce­sos a West­mins­ter. De 59, 49 són inde­pen­den­tis­tes. No hi ha debat en això, la qüestió és com es du a terme el man­dat: si a través d’una inter­venció par­la­mentària, d’agi­tació popu­lar, o per ini­ci­a­tiva diplomàtica. No dient ‘d’acord, accep­ta­rem el que ens dieu i espe­ra­rem el millor del dic­ta­men del Tri­bu­nal Suprem del Regne Unit’. Dubto del Tri­bu­nal Suprem, que està situat a dos minuts a peu de West­mins­ter, igual que passa a Espa­nya o al Canadà.

Com s’ho va fer per convèncer Came­ron fa deu anys?

No has de convèncer gent que no vol fer una cosa, has de convèncer que allò que vols fer serà menys agra­da­ble. L’avan­tatge és que el 2011 havíem gua­nyat una majo­ria abso­luta en un Par­la­ment pro­por­ci­o­nal, cosa que no passa gaire sovint perquè és molt difícil d’acon­se­guir, així que això ens va donar la ini­ci­a­tiva política. Però la tasca clau va ser per­su­a­dir David Came­ron que si ell no l’acor­dava, nosal­tres mun­taríem el nos­tre propi referèndum a Escòcia, i el mun­taríem en uns ter­mes per gua­nyar. De fet, volíem fer tres pre­gun­tes. Came­ron estava obses­si­o­nat amb això, i va aca­bar con­clo­ent que pre­fe­ria tenir un referèndum acor­dat, amb una pre­gunta de sí o no. La política és tenir habi­li­tat amb visió: si vols convèncer una enti­tat pode­rosa de fer alguna cosa que la gent vol fer, i que tens un man­dat democràtic per fer, te les has de mane­gar per convèncer que si no hi està d’acord lla­vors pas­sarà alguna cosa encara pit­jor. És l’única manera de fer-ho. Jo sé que hi ha gent a Cata­lu­nya que pensa que ho han de fer a la manera esco­cesa, com l’Alex Sal­mond va acor­dar amb West­mins­ter, i que mira si són ama­bles els angle­sos, però...

... però bé que es va arri­bar a un acord força ràpid, oi?

Va cos­tar quinze anys arri­bar a aque­lla posició! Vaig nego­ciar, però ho cons­truïa sobre quinze anys d’acti­vi­tat. Vam entrar en un procés: igual que a Cata­lu­nya es va res­ta­blir l’auto­no­mia després del fran­quisme, vam fer un referèndum per res­ta­blir el Par­la­ment el 1997, vam fer cam­pa­nya durant molt temps... Va aca­bar en un referèndum per res­ta­blir el Par­la­ment, i quan el vam tenir vam començar una altra cam­pa­nya al Par­la­ment per tenir un referèndum d’inde­pendència… Molta gent a Cata­lu­nya diu “ah, l’Estat espa­nyol no és tan bonic com el britànic”, però això no fun­ci­ona així…

No és tan fàcil…

És clar! La política reque­reix estratègia i visió, i nosal­tres, Cata­lu­nya i Escòcia, i també ara Irlanda, ens podem asso­ciar per un camí democràtic i cons­ti­tu­ci­o­nal cap a la inde­pendència. Si no tens cap més arma has de tenir visió, i has de saber per exem­ple exac­ta­ment què faràs en funció del que facin els altres.

Ahir a Prada va dema­nar més uni­tat entre els movi­ments...

El que dic és que en aquest moment del procés hi ha d’haver molta més comu­ni­cació entre movi­ments naci­o­nals, espe­ci­al­ment Cata­lu­nya, Escòcia i Irlanda. No perquè altra gent no tin­gui objec­tius legítims, que els tenen, però perquè en ter­mes d’una cursa de cavalls, diríem que van al davant.

Parla d’un front comú?

És bas­tant obvi, per raons històriques en què no entraré perquè són molt com­ple­xes, que el pri­mer que dic és que Escòcia i Cata­lu­nya no són el mateix, però hi ha algu­nes coses en comú sobre com han mirat d’esta­blir estats inde­pen­dents al llarg de l’últim segle. Pot­ser molta gent a Cata­lu­nya està dece­buda, perquè de manera valenta l’1-O va donar suport al referèndum; també hi ha gent a Escòcia frus­trada pel resul­tat del 2014, i gent a Irlanda dece­buda perquè cent anys després de crear un estat lliure, encara estan sepa­rats. En el con­text d’aquest segle, Irlanda ha estat divi­dida; fa 50 anys Cata­lu­nya encara estava sota el règim de Franco, i fa 25 anys el pri­mer minis­tre escocès era desig­nat per un par­tit que no tenia cap dipu­tat a Escòcia… En ter­mes històrics, Irlanda, Escòcia i Cata­lu­nya han fet pro­gres­sos subs­tan­ci­als cap a l’objec­tiu d’esta­blir un estat inde­pen­dent, tots tres són enti­tats naci­o­nals. En qual­se­vol judici inter­na­ci­o­nal que es fes sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, Irlanda, Escòcia i Cata­lu­nya cer­ta­ment el tin­drien. Ara, per fer qual­se­vol pas final cal molta més comu­ni­cació entre aquests tres països.

No n’hi ha hagut prou ara?

És evi­dent que érem total­ment empàtics amb les ambi­ci­ons cata­la­nes quan era pri­mer minis­tre d’Escòcia, però havia de trac­tar amb la Unió Euro­pea i l’Estat espa­nyol, que tenia poder de vet a l’ingrés escocès.

Havia de ser diplomàtic...

Sí, havies de ser diplomàtic, però en els molts mítings que he fet en els últims mesos a Escòcia, 35 des del març, el que dic en el marc inter­na­ci­o­nal és que tenim noves pers­pec­ti­ves per a la inde­pendència, si mirem tot el que ha pas­sat des del 2014. Perquè el món ha can­viat! Hi ha hagut una pandèmia, el Bre­xit, una Europa més calenta… Així que hi ha noves pre­gun­tes que ha de res­pon­dre el movi­ment inde­pen­den­tista, i altres que no. Ara no hi ha neces­si­tat que Escòcia sigui diplomàtica amb Espa­nya… Per què? No tinc ni idea de per què Nicola Stur­geon pensa que és una bona idea tro­bar-se amb l’ambai­xa­dor espa­nyol com ha fet aquests dies, ell no pot fer res ara. Gover­nar amb visió va d’això. No espero pas que algun dia a Cata­lu­nya ningú sacri­fi­qui ni la més mínima cosa en favor de la inde­pendència d’Escòcia, jo tam­poc ho faria, i tam­poc amb Irlanda. No obs­tant, la majo­ria de coses que hauríem i podríem fer junts, lluny de ser dolen­tes, serien bones per a la causa de l’altre. Així que ara ho veig més com una opor­tu­ni­tat que el que havia estat: és cru­cial. A Irlanda, sobre­tot pel que va pas­sar de la lluita armada i vio­lenta, fa vint anys el Sinn Féin tenia el 2% de suport. Els 25 anys de procés de pau són cru­ci­als, perquè la violència ho feia total­ment inac­cep­ta­ble per a la gent. Ara Irlanda té el pri­mer líder del Sinn Féin en cent anys. I al nord ha estat el par­tit més votat en les últi­mes elec­ci­ons i té un govern enca­mi­nat cap a la república.​En ter­mes de les seves ambi­ci­ons, si entrem tots tres al ring tenim més pos­si­bi­li­tats de vèncer si coo­pe­rem.

Seria bo impul­sar referèndums també a Cata­lu­nya i Irlanda l’any que ve, com a Escòcia?

És prou difícil fer un sol referèndum com per mirar de sin­cro­nit­zar-ne tres! L’SNP està dient a la gent que hi haurà un referèndum l’octu­bre de l’any que ve, però no crec que s’ho cre­gui.

I vostè ho creu?

Jo crec que n’hi podria haver un si es fes una cam­pa­nya ade­quada, i tant! Perquè el Par­tit Con­ser­va­dor està afe­blit i divi­dit per la crisi econòmica i política, així que és un moment excel·lent per forçar la màquina, tot i que no crec que l’SNP ho faci. Però posem que hi ha un referèndum el 2023: si passa, no veig Stur­geon dient que el farà si es fa a Cata­lu­nya i Irlanda.

Però creu que hi ha la pos­si­bi­li­tat d’arri­bar a un acord com vostè?

Si ho for­cen i es com­pro­me­ten en una cam­pa­nya amb inter­venció par­la­mentària, sí. Però no han fet res, i això és dia a dia! En un con­text de crisi política i econòmica, un par­la­ment que no fun­ci­ona és un pro­blema, i tres dipu­tats de vora 50 ho podrien posar tot cap per avall. El nou pri­mer minis­tre no sap què pas­sarà amb la Cam­bra dels Comuns, i això com­bi­nat amb acció popu­lar, acci­ons diplomàtiques... podrien forçar el Regne Unit a un referèndum.

Supo­sem que no hi hagi un acord. Escòcia l’hau­ria de fer igual­ment?

El pro­blema d’això és obvi: Stur­geon ja ha dit que recor­rerà al Tri­bu­nal Suprem del Regne Unit, i no és el lloc per deba­tre això. Està inten­tant argu­men­tar un cas de dret inter­na­ci­o­nal sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, la sobi­ra­nia de les naci­ons, en un tri­bu­nal intern que només inter­pre­tarà la part de la legis­lació interna. Així que per­drem. Si real­ment vols gua­nyar en un tri­bu­nal, pri­mer aprova una llei i ja hi tens impli­cat un Par­la­ment democràtic, i molta gent des­a­fi­ant els tri­bu­nals.

No hi con­fia gaire...

Jo no seria opti­mista sobre les opor­tu­ni­tats en aquest cas, tot i que res em faria més feliç que estar equi­vo­cat.

Si al final Escòcia vota per la inde­pendència, diria que sí aquesta vegada?

N’estic con­vençut.

Per què va dir no el 2014?

Perquè vam començar la cam­pa­nya al 30%; ara la començaríem al 50%. I el món és dife­rent, i la gent ha aga­fat experiència, la banda del no no pot dir que si surt sí que­da­rem fora d’Europa.

El ‘Bre­xit’ serà clau…

No és la raó fona­men­tal. Més que el Bre­xit, ho és la situ­ació econòmica, que s’està movent de manera del tot deci­siva. Tenim una crisi econòmica greu a causa de la inflació dels recur­sos: el preu de la gaso­lina, del gas, del men­jar, tot està pujant… i quin país té petroli, gas? Fins a deu vega­des més del que neces­si­tem poten­ci­al­ment! I ener­gia reno­va­ble, i prou aigua per evi­tar que Europa cremi… Els recur­sos estan adqui­rint una enorme importància, molta més que abans. Si som capaços de comu­ni­car el mis­satge que el país té els seus, és molt més fàcil. Jo era eco­no­mista abans d’entrar en política, i el més intel·ligent que m’han dit mai, el meu cap lla­vors, és que per a molta gent tot allò que costa més d’un milió és sim­ple­ment un gran número.

El govern espa­nyol no per­met un referèndum perquè segons la Cons­ti­tució l’Estat espa­nyol és indi­vi­si­ble, però la Union Act britànica del 1707 també par­lava d’“uni­tat per sem­pre”. Seria il·legal la inde­pendència d’Escòcia?

No hi ha referèndums legals o il·legals. Hi ha referèndums accep­tats o no accep­tats. Des­criure qual­se­vol con­sulta democràtica com il·legal és un abús del llen­guatge. Totes les revo­lu­ci­ons són legals després d’haver-se produït. Mirem el cas dels Estats Units, la decla­ració d’inde­pendència, d’acord amb el govern anglès, era il·legal en l’època, però després del fet va ser legal... No hi ha lega­li­tat o il·lega­li­tat en dret o política inter­na­ci­o­nal: si s’accepta un fet hi ha reco­nei­xe­ment, i si no, no.

Té relació amb els par­tits cata­lans? El govern català està nego­ci­ant amb l’espa­nyol, de moment sense grans resul­tats. Creu que és una bona estratègia?

No és feina meva dir què ha de fer Cata­lu­nya o no; a més, aquests dies m’he reu­nit amb tots dos par­tits del govern. Tu has de pro­var totes i cadas­cuna de les vies democràtiques... Jo em vaig embar­car per la causa del referèndum del 2014, i no vam poder arri­bar a la inde­pendència perquè la gent no ho va votar, què hi farem… Els líders no podem garan­tir l’èxit del pro­jecte que estem empre­nent, però el que hem de garan­tir a la gent és que, sigui quina sigui l’estratègia en què ens embar­ca­rem, poten­ci­al­ment sigui gua­nya­dora. I que si la gent vota per ella, l’acon­se­guiràs.

Està dema­nant uni­tat?

No hi ha res dolent en el fet que hi hagi diver­sos par­tits a favor de la inde­pendència, pot ser un avan­tatge. Està bé per a la gent que hi hagi vari­e­tat en els punts de vista, però quan arribi el moment de la decisió cal una cam­pa­nya uni­fi­cada. Un cop tens la teva estratègia fixada, i el punt de decisió està fixat, en forma d’elec­ci­ons o de referèndum, lla­vors la gent s’ha d’unir per la causa inde­pen­den­tista des de par­tits dife­rents.

Alex Salmond: “Feu què feu, no abandoneu a mitjan camí”

Entrevista a l'ex-primer ministre escocès, convidat internacional a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada · Alex Salmond ha comparat els camins cap a la independència de Catalunya, Irlanda i Escòcia

Esperança Camps Barber

20.08.2022 

L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, ha estat el convidat internacional de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Salmond hi ha pronunciat una conferència titulada “El dret a la independència”, amb el subtítol: “Tres nacions, una causa”, on ha fet paral·lelismes entre els processos d’independència de Catalunya, Escòcia i Irlanda. Com a mostra, la frase amb què va acabar el col·loqui posterior: “Com a polític, no pots deixar que la gent pugi dalt de la muntanya i després deixar-los que caiguin.”

Quan era primer ministre, Salmond va ser l’artífex del referèndum d’independència del 2014. Actualment, és fora del Partit Nacional Escocès que va dirigir, i amb la nova formació, Alba, va quedar fora del parlament a les darreres eleccions. Així i tot, continua essent un referent per a un sector molt ample de l’independentisme. Un exemple d’això és la gran expectació que ha aixecat la seua presència a Prada.

Fem l’entrevista al casal Pau Casals, seu de la Universitat Catalana d’Estiu. Alex Salmond és atent amb els mitjans de comunicació que durant tot el cap de setmana han anat entrevistant-lo amb el temps molt taxat. És atent i professional a l’hora de transmetre el seu pensament polític i fixar-ne les principals idees.

No és gens explícit quan parla de la seua successora, Nicola Sturgeon, per qui sent una evident animadversió. Només diu que espera que tingui un pla per a afrontar el no del govern britànic al referèndum. Quan li hem preguntat sobre el procés català, Salmond ha posat molt d’èmfasi a la necessitat de tenir un pla per a l’endemà.

—Hi haurà referèndum a Escòcia el 19 d’octubre de 2023?

—[Riu] Això espero! Però per a obtenir un referèndum cal guanyar-lo, no regalen res. I per a aconseguir un referèndum l’any vinent cal tenir una campanya política, parlamentària, popular i diplomàtica sostinguda per a pressionar el govern del Regne Unit. La meva visió és que pot reeixir perquè el govern del Regne Unit és molt feble. Però cal tenir la campanya per a guanyar el referèndum. No crec que la Cort Suprema del Regne Unit el garanteixi. Però una campanya política sostinguda podria obtenir aquest referèndum, per això espero, desitjo, que hi haurà un referèndum. Certament, el referèndum l’ha promès la meva successora. Li prendré la paraula.

—Si el govern britànic i la Cort Suprema diuen ‘no’, el referèndum s’ha de fer igualment?

—En política, és millor lliurar les batalles l’una darrera l’altra, en compte d’ajuntar-les totes i lliurar-les totes alhora. En una cursa de cavalls, has de saltar les tanques l’una rere l’altra. Si intentes saltar-les totes a la vegada, cauràs. Cal pressionar el govern del Regne Unit. De vegades, quan llegeixo a la premsa de Catalunya com es parla del pacte, de l’acord d’Edimburg del 2012 per a fer el referèndum, fa l’efecte que era una cosa de pensament màgic. Com si un dia el govern del Regne Unit, tan amistós i tan educat i amable i gentil, decidís que Escòcia havia de tenir un referèndum… No va anar així. Va costar trenta anys i molt d’esforç i planificació forçar el govern del Regne Unit a acceptar que s’havia de fer el referèndum. Per tant, no s’ha d’acceptar mai un ‘no’ per resposta. No l’accepteu! Heu d’involucrar-vos en una campanya política per fer-los canviar d’opinió, perquè teniu la democràcia i el dret del vostre cantó. La meva successora ha dit que anirà a la Cort Suprema per intentar de tenir un referèndum aprovat. Però la meva visió és que no és probable que la Cort Suprema ho accepti. Com el Tribunal Constitucional espanyol no ho faria per Catalunya. Per això no estic d’acord amb això, crec que primer cal passar-ho pel parlament, després t’ho poden discutir als tribunals, però això és un tema diferent, i és un procés amb més probabilitat de reeixida que no pas anar a la Cort Suprema del Regne Unit a demanar permís.

—El govern espanyol no va permetre el referèndum del 2017, però sí que es va fer. El cas escocès és semblant? Es podria agafar la via de la unilateralitat?

—En el cas de no poder fer el referèndum l’any vinent perquè no s’ha persuadit el govern del Regne Unit, serà la Cort Suprema del Regne Unit qui haurà de decidir. La primera ministra ha dit que les eleccions plebiscitàries poden ser un bon moviment i poden reeixir. Però cal lluitar com un únic moviment per la independència. No té molt de sentit tenir unes eleccions en què hi ha més d’un candidat que cerca el mateix seient. Seria convocar la derrota. Hauríem de lluitar units i hauríem de comptar el nombre de seients i no de vots, cosa que s’ha suggerit. En aquestes circumstàncies, encara caldria afrontar després el fet que el govern del Regne Unit diria: “Nosaltres no reconeixem això, no en fem cas.” I què fas? Tornes a cercar un mètode d’imposar-li al govern la voluntat de la gent, de manera que si el govern diu “no”, la gent ha de dir “sí”, i han de trobar la manera d’empènyer-los a acceptar el món democràtic. Aquesta és la clau, aquest és el pla.

—Us preguntava per la via de la unilateralitat.

—En 2012 vaig trobar una manera de persuadir el govern del Regne Unit per a accedir a un referèndum. I en 2017 els dirigents catalans no van trobar la manera de fer que el govern espanyol acceptés un referèndum. Si depengués d’unes eleccions plebiscitàries a Escòcia el 2024, per exemple, caldria trobar una manera, saber què cal fer després de les eleccions plebiscitàries. Què faràs l’endemà? Els dirigents no poden garantir la victòria. Això depèn de la gent. Però la cosa que tu has de fer és tenir el suport de la gent, i aleshores aconsegueixes l’objectiu. Per tant, ara cal tenir una estratègia que pugui reeixir. Però, com he dit abans, saltem les tanques a mesura que les trobem. Quant a Catalunya, no sé si a la gent cal dir-li què ha de fer o no ha de fer. En saben més, de la situació, que no pas jo. Jo sóc ací per dir: “Hi ha una varietat d’opcions que són els ingredients per a reeixir.” Per tant, la meva conferència és com un llibre de receptes. Hi ha molts ingredients, aquestes són les coses que pots utilitzar per fer que passin coses. Cal triar quines són les més apropiades. Però s’han de trobar armes democràtiques. En definitiva, és això. Armes democràtiques que fan que l’estat retrocedeixi. Com que moltes vegades a Catalunya, Escòcia i Irlanda, aquests vint-i-cinc anys, ens hem mogut cap a la democràcia, la pau i la no-violència, hem de trobar el mètode democràtic per a forçar l’estat.

—Com ara quin?

—Al Regne Unit, jo advocaria per intervencions parlamentàries com van fer els irlandesos el segle XIX. Crec que pot ser molt profitós. Tan sols requereix coratge i imaginació. Però pot reeixir. Perquè si jo fos un primer ministre conservador, que ja seria una cosa ben estranya, l’última cosa que voldria és el caos. Caos al carrer. Vagues. Caos econòmic. Caos al parlament. Això podria ser una arma gran. Mobilització popular. Les revolucions no poden succeir-se aïllades, ocorren quan passen més coses. La Revolució Francesa no va ser una revolució constitucional, va ser una revolució econòmica a més de ser una revolució constitucional. Per tant, has de triar el teu moment, el teu temps, i la teva selecció d’armes democràtiques per a oposar-te a l’estat.

—Vau fer un referèndum pactat amb el govern britànic. Es pot pactar un referèndum d’independència amb un govern que no vol que siguis independent?

—El 2014 hi hagué un referèndum acceptat, però el govern del Regne Unit no volia que Escòcia s’independitzés. Això no obstant, va accedir a fer un referèndum. Pot passar, doncs. David Cameron va ser un primer ministre formidable, molt més que Boris Johnson. Era un gegant polític en comparació amb aquest. Jo no estava d’acord amb ell, però això és una altra qüestió. Ell va accedir al referèndum perquè l’alternativa era més dolenta que el referèndum. Va pensar que si teníem un referèndum, ell en faria el seu, i no tindríem un referèndum en què Escòcia estaria a punt de guanyar. Hi hauria tres preguntes, no dues. Ell n’estava preocupat, i per això vaig accedir al referèndum. Has d’entendre al teu oponent, has de pensar millor que el teu oponent i anticipar què farà, i tu saps què faràs independentment de com acabi. I cal que ho facis quan t’embarques en qualsevol acció. Has de saber quina és la situació. Has de saber què fas, per què ho fas, què farà l’oponent, amb què et conformaràs i amb què no et conformaràs. Però, òbviament, és possible fer un referèndum acceptat, perquè jo el vaig fer!

—La senyora Sturgeon té les eines per fer això?

—Ja ho veurem!

—Quines lliçons ha après l’independentisme escocès de la via catalana?

—Quan veig jugar el Barça, no dic que haurien de fer això o allò, perquè normalment el Barça juga bé, no sempre, però normalment, i guanyarà el partit. Però quan veig jugar el meu equip, el Harts, que juga a la primera lliga escocesa, ben sovint crec que haurien de fer això o allò. És molt fàcil seure a la grada i opinar. I encara és més fàcil opinar quan el partit ja s’ha acabat i ja saps el resultat. Per tant, no sóc aquí per dir als catalans què haurien d’haver fet. Però diré això: feu què feu, no podeu abandonar a mitjan camí. T’explicaré una anècdota de Winston Churchill, un gran dirigent en temps de guerra. Li van comentar una cosa sobre el seu successor, quan els francesos i els britànics van envair el canal de Suez i els americans van refusar de posar-se al seu costat, cosa que va ser una gran humiliació, i Churchill va dir: “Jo mai no hauria començat això, però si ho hagués començat, ho hauria acabat.” Per tant, feu què feu heu d’acabar la feina. No podeu dir a mitjan camí que heu canviat d’idea.

—Creieu que Londres faria la mateixa que Madrid si Escòcia intentés un referèndum unilateral?

—El govern britànic d’ara se sembla més a l’espanyol que no el govern britànic del 2014. Passi què passi, no crec que això sigui possible, però cal esperar que l’estat farà servir tot el seu armament, totes les eines que té. El 2017 jo feia un programa a Londres i vaig seguir molt de prop què passava el Primer d’Octubre i va haver-hi una enorme resposta, un gran interès, de la gent de Londres. La reacció era hostil envers Espanya, perquè no pots pegar a pensionistes que volen votar o arrossegar una senyora escales avall, això no era acceptable. Però per la raó que sigui els dirigents catalans no van ser capaços de transformar aquest sentiment majoritari de les democràcies en un suport oficial a la seua causa. Només el primer ministre de Bèlgica, Michel, va dir que això no podia ser, mentre els altres primers ministres callaven. El sentiment popular no es va traduir en suport polític i crec que això és una gran lliçó per a Escòcia i per a Catalunya. Hem de ser més hàbils a traduir els sentiments positius internacionals en pressió dels estats internacionals.

THE RIGHT TO INDEPENDENCE by ALEX SALMOND (20.08.2022)

 

Aquest 17-A, hem sortit al carrer

El Consell dona suport a les víctimes i reclama el dret a la veritat

Ahir, la institució republicana va voler sortir al carrer i donar suport a la iniciativa ciutadana "17-A Exigim Responsabilitats" amb motiu dels cinc anys dels atemptats a Les Rambles de Barcelona i Cambrils.

La trobada ha estat davant de la seu de la Comissió Europea a Barcelona i ha compaginat l’expressió de suport a les víctimes (s’han llegit els seus noms i nacionalitats i guardat un minut de silenci) amb la reivindicació que les institucions internacionals i europees s’impliquin en una investigació a fons dels atemptats que Espanya es nega a promoure. La finalitat d’aquesta investigació és garantir el dret a la veritat de les víctimes i de la societat, oferint respostes a punts foscos que encara no s’han aclarit, i assegurar la no recurrència.

La consellera Aurora Madaula, que ha fet acte de presència a la concentració, ha expressat el seu suport a les víctimes i als seus familiars i ha declarat: "instem a les instàncies internacionals que investiguin els atemptats, ja que l'Estat espanyol no ho ha fet i encara hi ha moltes preguntes sense resposta".

A L'AGOST, SEGUIM TREBALLANT

1- Canvis importants a nivell tecnològic

Estem en la recta final d'un llarg procés de canvis i novetats rellevants pel que fa a l'app del Consell. De fet, d'aquí a unes setmanes s'anunciarà aquesta actualització de l'aplicació que incorporarà un sistema de verificacions que serà cabdal de cara als futurs processos de participació de tots els registrats.

Cal recordar la important tasca del Consell pel que fa a la tecnologia: des de l'app a la web, i la seva fortificació en referència a la seguretat. Estigues a l'aguait perquè serà molt important que t'actualitzis l'app del Consell quan t'ho comuniquem.

2- #CatalanGate: mocions de 36 Consells Locals

Trenta-quatre municipis (i un parell més al setembre) han aprovat les mocions presentades pels Consells Locals per denunciar i condemnar el cas d'espionatge de Pegasus perpetrat per l'Estat espanyol a independentistes i activistes catalans. Aquests són els municipis que ja ho han aprovat i que representen més de mig milió d'habitants:

Ponts, Manresa, Riudoms, Cellera de Ter, Cabrils, Masdenverge, Sant Feliu de Pallerols, Taradell, Sant Hilari de Sacalm, Amer, Ametlla de Mar, Palafrugell, Figueres, Palau-Solità i Plegamans, Sant Cugat, Santpedor, Maspujols, Prats de Rei, Torres de Segre, Flix, Vic, Artés, Tortosa, Santa Eugènia de Berga, Prats de Lluçanès, Llinars del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, la Llacuna, Castellterçol, Arbúcies, Alella, Palafrugell-Regencós i al setembre s'hi sumaran la Garriguella i l'Esquirol.

3- T'esperem a l'Arc de Triomf!

Seguim treballant i preparant la concentració pel proper 1-O. Enguany farà cinc anys del Referèndum d’autodeterminació convocat de manera oficial pel Govern de la Generalitat a través de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, aprovada pel Parlament de Catalunya. El Consell ha anunciat una concentració unitària amb el suport de totes les entitats i associacions independentistes per al pròxim 1 d’octubre, commemorant-ne el cinquè aniversari. Serà a l'Arc de Triomf de Barcelona a les 17h i pretén reivindicar la victòria del referèndum d’autodeterminació.

DEFENSEM L'1 D'OCTUBRE!

T'esperem a l'Arc de Triomf de Barcelona per reivindicar la victòria del referèndum d’autodeterminació el proper 1-O a les 17h!

El proper 1-O farà cinc anys del Referèndum d’autodeterminació convocat de manera oficial pel Govern de la Generalitat a través de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, aprovada pel Parlament de Catalunya. El Consell ha anunciat una concentració unitària amb el suport de totes les entitats i associacions independentistes per al pròxim 1 d’octubre, commemorant-ne el cinquè aniversari.

"Hi som tots"

En una roda de premsa conjunta celebrada fa uns dies al Col·legi de Periodistes, Antoni Castellà, membre del Govern del Consell, recalcava que aquest acte comptarà amb el suport de les entitats Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Associació de Municipis per la Independència, Intersindical CSC i la Cambra de Comerç de Barcelona.

“La importància d’avui és que hi som tots. Avui volem donar un missatge a la ciutadania que, en l’essencial, estem d’acord. Hi ha una idea molt clara que compartim: l’1-O va ser un referèndum legal i va guanyar el sí i que aquest resultat legitima la lluita política per esdevenir Estat independent”, ha recalcat Castellà.

DEFENSEM L'1-O, GUANYEM LA INDEPENDÈNCIA!

 

ANTIC, PERÒ MOOOLT BO!

 

Comunicat sobre la suspensió de la presidenta del Parlament Laura Borràs pel Govern del Consell per la República

El passat dijous 28 de juliol, la Mesa del Parlament de Catalunya va acordar la suspensió de la presidenta de la cambra, Laura Borràs i Castanyer, amb els vots d’ERC, PSC i la CUP, que van votar a favor d’aplicar l’article 25.4 del Reglament del Parlament, que preveu la suspensió immediata dels diputats o diputades quan s’obre un judici oral per corrupció.

Malgrat que la suspensió de “tots els drets i deures” com a diputada es preveu com a provisional i temporal, fins que conclogui el procés judicial, l’acord de la Mesa té conseqüències greus: la fins ara presidenta del Parlament no podrà votar, ni, per tant, representar als seus electors. Aquest episodi ha posat novament en evidència la divisió profunda dels partits polítics independentistes en el front estratègic i antirepressiu.

El govern del Consell, reunit per valorar el procés polític i les raons que han conduït a la suspensió de la presidenta del Parlament, vol fer pública aquesta nota que clarifica els motius pels quals considera aquesta decisió un error greu i un nou pas enrere en la defensa de drets fonamentals dels representants independentistes, que debilita el projecte compartit.

Aquesta conclusió es basa en les següents raons:

1- L’aplicació de l’article 25.4 del Reglament, sense tenir en compte el context excepcional d’emergència democràtica i de risc pels drets humans polítics que vivim, afavoreix de facto l’efectivitat del lawfare o ‘guerra jurídica’.

El lawfare, juntament amb la propagació de fake news (o notícies falses), són la principal estratègia de l’estat per combatre el moviment independentista, reprimir l’exercici del dret a l’autodeterminació i impedir l’efectivitat del mandat de l’1-O. Aquesta estratègia consisteix en l’ús de la llei i dels procediments legals per part dels agents de la justícia per investigar o perseguir -de manera no neutral sinó políticament motivada- a qui és declarat enemic, amb l’objectiu polític d’eliminar la dissidència, el lideratge o el pluralisme ideològic. Per tant, l’ordenament jurídic es manipula per donar aparença de legalitat a la persecució dels opositors polítics. L’adversari sovint és víctima d’investigacions judicials prospectives, imputat judicialment amb acusacions fabricades o agreujades amb la finalitat d’inhabilitar-lo per l’exercici del seu càrrec polític o amb finalitats electoralistes.

El lawfare utilitza l’aparença d’institucions democràtiques i d’un estat de dret per subvertir-los i debilitar-los des de dins: d’aquí se’n deriven les dificultats de combatre’l i destapar els veritables objectius que s’amaguen darrere d’una imputació o cas concret. Per aquest motiu, és incompatible amb la democràcia i els drets fonamentals, ja que es basa en l’abús del dret positiu i dels procediments legals per aconseguir finalitats polítiques il·legítimes. És el contrari de la recerca de la justícia. La presentació arbitrària de demandes o imputacions criminals sense proves tenen per propòsit intimidar i frustrar les aspiracions dels adversaris polítics, així com propagar el temor a patir difamacions que, en última instància, desincentiven l’emergència de nous lideratges. La llei esdevé el nou camp de guerra legal al marge de la democràcia.

A Catalunya, la criminalització del dret a la protesta, de la llibertat ideològica i d’expressió, la vulneració dels drets dels electors per impedir l’efectivitat dels resultats electorals o la investidura de candidats a la presidència, així com l’espionatge massiu i les suspensions de representants independentistes constitueixen proves més que concloents de lawfare. El dictamen del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i l’Informe Cilevics del Consell d’Europa han confirmat violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol que encaixen en aquest patró repressiu antidemocràtic.

No hi ha cap element objectiu que faci pensar en un canvi de cicle que posi fi a aquesta política repressiva de l’exercici de drets humans individuals i col·lectius. Ni amnistia, ni autodeterminació, ni reconeixement de les violacions de drets humans, ni voluntat de reforma constitucional o legal que afavoreixi el reconeixement i la llibertat col·lectiva. Cap dels compromisos que ha adquirit el govern espanyol a la Taula de Diàleg no assenyala a un compromís sòlid i real amb la fi de la repressió. No només es continua negant la legitimitat del referèndum d’autodeterminació i del mandat de l’1-O; també s’impossibilita qualsevol altra alternativa d’expressió de la llibertat col·lectiva per decidir el nostre futur com a poble.

En aquesta situació, l’aplicació d’una norma reglamentària que en un context de democràcia plena podria tenir una altra finalitat es converteix en un instrument que afavoreix l’eficàcia del lawfare.

2- En un context de lawfare, el que esdevé rellevant no és l’objecte de persecució (el delicte concret que s’imputa) sinó la motivació no imparcial de la persecució judicial contra una persona determinada (en aquest cas la presidenta del Parlament) amb els objectius abans descrits.

Les investigacions prospectives i les peticions de penes desproporcionades pretenen assolir l’objectiu declarat per part de l’estat: “decapitar” el moviment polític independentista -segons les explícites declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol Sáenz de Santamaria el 2017- eliminant els seus lideratges i, molt especialment, aquells que l’estat identifica com a potencialment perillosos i que no són fàcilment substituïbles.

L’existència d’un poder judicial polititzat explica que aquest no es comporti com un poder de l’estat imparcial sinó, sovint, com un instrument al servei d’un projecte polític particular. En aquest sentit, el recurs a la corrupció per combatre els adversaris polítics és una estratègia ben coneguda en contextos de lawfare. En entorns semblants, és a dir, d’estats democràtics fallits amb poders judicials polititzats veiem sovint acusacions de corrupció que s’utilitzen per desacreditar i combatre l’oposició política. Al Brasil, per exemple, els judicis contra els presidents Lula de Silva i Dilma Rousseff són eloqüents en aquest sentit. Trobaríem molts casos en altres països, també aparentment democràtics.

Tanmateix, cal aclarir que els delictes imputats a la presidenta del Parlament no es corresponen amb la definició de corrupció segons els estàndards internacionals (l’organització Transparency International, per exemple, la defineix com “abús del poder confiat a representants per obtenir beneficis privats”). En canvi, se li demanen penes de privació de llibertat i d’inhabilitació clarament desproporcionades als fets en disputa.

En el nostre context de lawfare generalitzat, de criminalització de l’independentisme i de risc pels drets humans, especialment pels drets polítics, la càrrega de la prova hauria de recaure en l’estat. La presumpció d’innocència té molt més valor quan tenim sobrades raons per desconfiar de la motivació i fonaments arbitraris de qualsevol imputació criminal contra els lideratges independentistes.

3- L’article 25.4 del Reglament del Parlament és dubtosament compatible amb els drets humans polítics reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Una disposició reglamentària és automàticament invàlida si contradiu el règim internacional de protecció dels drets humans.

La doctrina i jurisprudència consolidades en el dret internacional dels drets humans exigeixen un respecte especial a la presumpció d’innocència que impedeix avalar que la majoria parlamentària pugui suspendre a un representant electe sense proves concloents, com una sentència judicial condemnatòria. Aquesta precaució esdevé molt més rellevant en un context de sistemes democràtics fràgils o de lawfare i quan la suspensió afecta un representant de la minoria parlamentària. La raó és evident: seria molt fàcil eliminar la dissidència política – i vulnerar els drets de les minories – per mitjà d’acusacions falses que permetessin forçar procediments judicials sense proves sòlides, abans que es dictés cap sentència o que aquesta fos ferma, com una manera d’expulsar els adversaris polítics de les Cambres legislatives subvertint els resultats electorals.

Per això, organitzacions i tribunals internacionals de defensa dels drets humans consideren que calen raons prou sòlides per suspendre o inhabilitar a un diputat per l’exercici de les seves funcions parlamentàries – i això fins i tot pressuposant l’existència d’un poder judicial imparcial i independent. No només estan en joc els drets dels representants a exercir els seus drets i mandat representatiu sinó els drets dels electors a ser representats, que és l’essència mateixa de la democràcia.