ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x13

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet a Canal Català. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Aquest és el programa 25. El 13è de la segona temporada. Un resum dels 12 programes que vam fer del 20 de setembre al 13 de desembre.

Inclou fragments de:

- LES DADES del Cercle Català de Negocis (1:48)

- Les entrevistes a ALCALDES de muncipis de Catalunya (9:51)

- Les ENTREVISTES a plató (21:29): Carme Forcadell, Mercè Barceló, Albert Pont, Eduardo Suárez, Joan Rigol, Quico Sallés, Muriel Casals, Josep Maria Vila d'Abadal, Germà Bel, Josep Maria Reniu, Joan Carretero i Francesc Canosa.

- Les respostes al TEST del programa (32:11): Joana Ortega, Pilar Rahola, Jordi Turull, Josep MAria Álvarez, Maurici Lucena, David Fernández, Teresa Forcades, Alfred Bosch, Joan Canadell...

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

L'ART DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA*

Ja he escrit en aquest bloc, diversos articles alertant sobre el Front Mediàtic en el procés de la Transició Nacional. Els esdeveniments recents m’obliguen a tornar sobre el tema, perquè sembla que les meves reflexions no anaven pas tan desencertades. A hores d’ara, a ningú no se li escapa que l’acord entre quatre formacions polítiques respecte la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació -parlem clar- ha revolucionat l’escenari polític no només a Catalunya, sinó a Madrid “i rodalies”, i fins i tot, ha tingut un impacte politicomediàtic a nivell internacional. Ha estat, doncs, una gran fita política que semblava impossible d’assolir fa tan sols uns dies, que el nivell de barrabassades que se sentien era cada cop d’un calibre més gros.

La resposta espanyola, inicial, com sempre, va ser la perplexitat. Realment, aquesta gent es pensa que aquí estem jugant, i no els cap al cap que anem de debò, que anem a per totes. Com també sol passar, després de superar l’estat catatònic, li segueix un seguit d’amenaces, fatxenderies, insults, calúmnies de tot tipus d’abast. A aquestes alçades ja tenim la pell dura, de manera que ens afecta ben poc tots aquests penjaments. Oimés quan veiem com, de forma regular, els intents de la diplomàcia espanyola per mobilitzar els seus socis en el Catalan bashing, que diríem, és a dir, en malparlar del procés de transició, està fracassant rotundament, fins i tot en aquells estats que semblaven més amics de Madrid, com poden ser França i Alemanya.

Així les coses, el recurs que mai falla és el dels mitjans de comunicació locals, és a dir, espanyols, que no han dubtat en formar l’avantguarda de l’atac. I més concretament encara, en l’escenari pròpiament català, sembla clar que El Periodico de Catalunya i La Vanguardia van a per totes.

Això es dedueix, si més no de les dues enquestes que sengles diaris han publicat en els darrers dies. La reacció d’aquests mitjans deixa entreveure una profunda irritació amb el redactat de la pregunta referendària, atès que els obliga a fer jocs de mans per trobar un titular que respongui a les seves expectatives que, naturalment, se centren en la derrota de l’opció independentista. Si més no en el moment actual. Qui sap si, depenent de l’evolució en els propers mesos, es passen a aquest mateix bàndol, si perceben que és el que guanyarà, com així esperem que passi.

L’enquesta de La Vanguardia, de forma descarada, arriba a la manipulació de posar en un mateix sac, els que votaran NO amb els que votaran SI-NO, com si fossin exactament el mateix, quan de fet és com si fossin peres i pomes. Fer aquesta manipulació grollera només té una explicació. I ja aviso que és l’explicació bona.

Quan aquests diaris es trenquen el cap per parir titulars anti-independentistes, encara que siguin els més inversemblants possibles, no estan pensant, naturalment en el 9 de novembre. A ells el 9 de novembre els la bufa quatre vegades. No, ells estan pensant en el terme immediat, que en el món de la informació, vol dir el mateix dia que surt, que es publica la notícia, i a tot estirar el dia següent, i excepcionalment, en la setmana, en els set dies posteriors a la seva difusió.

Amb això vull dir, naturalment, que es busca condicionar el debat ara, conduir-lo, marcar-li l’agenda, el seu desenvolupament i forçar els partits i a l’opinió pública a moure’s seguint la seva música. No el 9 de novembre, no. Ara, en el moment mateix que apareix la notícia, per veure si salt la llebre, i poden aconseguir controlar el procés.

Hi ha, doncs, una lluita aferrissada per saber qui porta el lideratge en el procés: si el president, si el Parlament, si els partits polítics, si la ciutadania i la societat civil, si els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà, o si ho fan els serveis d’informació i d’intoxicació.

Naturalment, des de la nostra perspectiva, qui ho ha de fer és el President, un cop aquest s’ha decantat públicament pel SI-SI. Un President que ha de notar l’alè de la societat civil, al seu clatell, perque tingui clar que no se li permetrà ni un pas enrere en el que s’ha aconseguit al llarg dels darrers mesos.

Però els mitjans de l’odi no ho veuen, òbviament, de la mateixa manera. S’han posat entre cella i cella que cal neutralitzar el procés. I si és possible, volen evitar arribar a la votació. De manera que posem-nos còmodes, respirem fondo i prenguem totes les til.les necessàries, que això només ha fet que començar. Però si mantenim la calma i la compostura, tenim les de guanyar. No una, sinó cinquanta mil vegades.

Bones festes i feliç any nou 2014.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 25.12.2014)

ELS INFORMES DEL CATN (1): EL NUM. 4

Amb aquest post començo una sèrie que consistirà en comentar els diversos informes que el Consell Assessor de la Transició Nacional ha fet i anirà fent públics. Com és ben sabut, a hores d'ara ja en coneixem cinc. Al mes de juliol vaig dedicar un post a l'informe Num. 1, però sense haver-lo llegit, per la qual cosa, no el compto en aquesta sèrie. Certament com podeu veure no he optat per seguir l'ordre. He começat per aquest perquè és el que m'atreia més i em moria de ganes de llegir-lo. No vol dir, naturalment que sigui el més important. Era senzillament que no podia esperar a llegir els anteriors per llegir aquest. Dit això passem a la seva anàisi o, si voleu, comentari. Dic comentari, o crítica, perquè no valoraré tan el seu contingut des d'una perspectiva acadèmica, perquè els membres que l'han elaborat tenen una solvència contrastada (amb alguna mediàtica excepció, és clar), i de fet alguns han estat professors m-eus i amb d'altres he col.laborat en recerques acadèmiques, si nó clarament, des d'una perspectiva política -que no politològica, repeteixo.

Un informe que va de menys a més

L'Informe núm. 4, porta per títol Internacionalització de la consulta i del procés d'autodeterminació de Catalunya. El seu objectiu és justificar el procés d'autodeterminació davant dels actors internacionals i establir una política de comunicació respecte aquests actors internacionals tant per explicar aquest procés com per preparar el reconeixement de Catalunya com a Estat Independent. 

Una primera afirmació sorprenent, si més no des del meu punt de vista, és quan, en la pàgina 8, es diu que "el Govern de Catalunya ha decidit mantenir-se neutral sobre l'estatus final de Catalunya i la possibilitat de crear un Estat independent". Jo, és que al.lucino! Des de quan un Govern es declara neutral en res? El govern es declara "neutral" davant l'atur? I davant la delinqüència? I davant la degradació mediambiental? Què vol dir que es declara "neutral"? Què és un casal d'avis? Un cau excursionista? O tal vegada un grup de batuca o de country dance? Hi ha coses que no entenc, de debò. Ara va i es declara neutral. Doncs sembla que el tonto del Rajoy diu que farà tot el possible per impedir-ho. Goita com de "neutral" és el govern espanyol. Més passerells i no neixen.

En fi, continuem. Per sort, el document va de menys a més. L'informe esmenta tres etapes en el procés: a) La legitimació, b) el reconeixement internacional i c) la integració en les organitzacions internacionals. La primera, que podríem dir que ja ens hi trobem, consisteix en argumentar les raons per les quals el poble català vol exercir l'autodeterminació i assolir la independència. La segona, seria aquella immediata a la seva declaració, i pressuposa el reconeixement per part d'altres estats, de fet del major nombre possible d'estats, de Catalunya, de la República de Catalunya, com a nou estat independent. I la tercera, la de la integració als Organismes Internacionals (OO.II), tals com l'ONU, la UE, l'OMC, FMI, BM, OTAN, Consell d'Europa, etc, que també hauria de ser ràpida.

Respecte a la legitimació, s'aporten tres tipus d'arguments. a) el democràtic, b) el del dret a l'autodeterminació i, finalment, c) el del dret a la secessió com a últim recurs o com es diu en anglès el remedial right. De tots tres, és el darrer el que es prioritza, si bé això no vol dir que els dos primers es descartin. 

El remedial right

Aquest concepte del dret a la secessió com a dret de darrer recurs, ha estat difós en els darrers temps des del camp de la teoria i la filosofia polítiques. Alguns dels seus principals inspiradors han estat Allen Buchanan i el quebequès Michel Seymour (foto), amb el qual fa uns anys vaig sopar a Barcelona, en compamyia d'un altre destacat acadèmic, com és Daniel Turp, per cert. Bàsicament consisteix en afirmar que quan un poble, ha esgotat totes les vies possibles de diàleg amb l'estat del qual es vol separar, i es veu abocat a la seva pròpia desaparició, per la negació al seu reconeixement com a tal per part d'aquest estat, es veu legitimat per aconseguir la independència, sempre que ho faci d'una manera pacífica i democràtica. 

És interessant assenyalar que en la pàgina 32, es diu literalment, que "El recurs a l'autodeterminació com a últim recurs defensat en aquest informe està dirigit precisament a particularitzar el cas de Catalunya, i a auto-imposar-se i imposar un nivell d'exigència molt alt en tot el procés de selecció". És a dir s'utilitza aquest argument per fer del cas català un cas particular i no aplicable a altres casos, com per exemple el cas flamenc o el cas basc (recordem que tenen la hisenda pròpia). D'aquesta manera es pretén neutralitzar l'argument de l'efecte dominó que podria generar la independència de Catalunya a escala europea o fins i tot global (que, permeteu-me que ho digui, em sembla un pèl exagerat). Un argument, el de l'efecte dominó, que apunta a la creació d'inestabilitat en la regió mundial on s'esdevingui, en aquest cas, naturalment, Europa. I de passada per denunciar la inflexibilitat del govern espanyol que es nega sistemàticament a negociar sobre la sobirania (a diferència del govern del Regne Unit amb el cas d'Escòcia).

Aquest argument d'intentar esgotar tots els camins de diàleg possible abans d'optar per l'exercici de l'autodeterminació i, si s'escau -i en el cas català s'escau com a enlloc més- per la Independència, però, presenta una feblesa, des del meu punt de vista. Sembla que l'opció independentista sigui la darrera opció possible, és a dir, que accedim a la independència perquè no podem accedir a res més dins d'Espanya, que és el que realment voldríem. És el darrer cartutx. I l'utilitzem per què els espanyols són tan cabuts que no ens deixen cap altra opció. I naturalment, això no és cert. Molts de nosaltres, no som independentistes perquè no podem ser catalans dins d'Espanya. Ho som perquè volem ser lliures i ho continuaríem sent encara que Espanya ens oferís tot l'or del món, per entendre'ns. No hi ha un projecte espanyol bo per Catalunya! 

Doncs bé, algú podria considerar que aquesta voluntat, fracassada, d'empaitar algun tipus d'acord amb els espanyols, és un signe que en el fons els catalans estimem el projecte espanyol, atès els enèsims casos de propostes catalanes de reformar Espanya i no de separar-se'n. I només faltaria això.

Ignorar el supremacisme, la Catalanofòbia i els mitjans de l'odi

Per altra banda, és ignorar que l'actitud supremacista i la Catalanofòbia és consubstancial al nacionalisme espanyol, que a més està atiada pels mitjans de l'odi (hate media), que cada dia que passa en fan una demostració fefaent que hauria de ser denunciada de forma contundent a les instàncies internacionals, per tal que activessin els sistema d'alerta immediata (early warning systems) que vigilen potencials casos de conflictes immediats en el món contemporani. No debades, el propi govern espanyol empra l'espoli fiscal com a instrument per infringir dolor i patiment al poble català, com no es cansa de fatxendejar el ministre d'Hisenda, dia sí i dia també, amb el total vist-i-plau del seu president i del cap de l'estat. Un comportament que hauria de ser denunciat davant les instàncies internacionals com a crim contra la Humanitat. També la consideració, manta vegades, repetida que hi ha una llengua de primera i una llengua de segona, no pot ser més que considerat una actitud supremacista equiparable a aquells que fan el mateix en referència al gènere, la raça o la religió, entre d'altres.

Aportacions interessants

Al marge d'aquestes consideracions, si és que es poden deixar al marge, l'informe evoluciona positivament en altres aspectes. 

M'ha agradat especialment les propostes que fa en l'apartat f) a les pàgines 35 i 36, cap al final. Totes elles les considero genials.

M'ha agradat moltíssim també la reflexió que fa sobre el patriotisme constitucional, que, originat a Alemanya, ha estat adaptat amb entusiasme pels espanyolistes. Demostra amb encert que en tots dos casos l'experiència traumàtica del nazisme i el franquisme, genera respostes semblants,. I així com la depuració de nazis a Alemanya va ser, únicament parcial, tot i que bastant cridanera, a l'Estat espanyol ni això. La negació de l'existència d'un nacionalisme espanyol, que fan la majoria de partits espanyols, és quelcom que voreja la malaltia psicològica o directament psiquiàtrica, que nega fins i tot, això ho dic jo, la realitat quan afirma, monòtonament i avorrida, per exemple, la indissoluble unitat de la nació espanyola... precisament la nació que ha vist com fins a vint-i-tres estats es separaven d'ella en els darrers segles. 

I sobretot m'ha agradat molt, perquè fins i tot em veig reivindicat (vull dir que jo mateix em reivindico a mi mateix, és clar) quan llegeixo en la pàgina 35 que "cal renunciar a qualsevol referència a l'Europa dels Pobles". En acabat de fer-ho, quasi he arribat a un estat d'èxtasi per no dir una expressió poc noucentista. Exacte!, com ja he dit milers de vegades ... o unes quantes... els catalans no podem intentar canviar el món, per tal que el món s'adapti a la singularitat catalana, que fins no fa gaire era la de ser aeternitas aeternitatis una nació sense estat. Això és el que es va intentar fer al llarg dels 80 i dels 90 des del govern català de llavors, i va fracassat totalment. I ara no vull assenyalar responsables. Això no toca! 

Per això trobo demencial que ara de cara a les properes eleccions europees, quan el que toca es fer un cop de puny electoral i enviar el màxim d'eurodiputats independentistes a Brussel.les, algú mínimament seriós es plantegi aliances electorals totalment depassades, i que l'experiència històrica ens demostra que no han servit per res o per ben poca cosa. Espero que aquest algú se n'adoni.

Per acabar

Quan es parla de modular la política comunicativa en funció de les realitats estatals, una qüestió de calaix, trobo a faltar que en els casos italià i polonès, per exemple, no es digui que aquests tres estats sortirien clarament beneficiats de la independència de Catalunya i de la correlativa pèrdua de rellevàcia econòmica i demogràfica d'Espanya en el context de la Unió Europea. Fins i tot, els propis holandesos podrien somniar en superar els espanyols (sense els catalans) com a potència econòmica, sobretot en l'etap depressiva que els espanyols, inevitablement patiran. 

I això em porta, finalment, al darrer punt, que potser caldria que fos el primer. El dels efectes psicològics. L'informe en parla en referència al que patiran els espanyols quan vegin que la seva Catalunya se n'ha anat for good. No veure-la en el mapa del temps dels telediarios, segurament serà un xoc. Però tal i com ja ha dit algú, ara no recordo exactament qui, a Catalunya, el principal efecte psicològic que s'ha donat darrerament, no l'han tingut els espanyols, sinó els catalans. Concretament, es pot dir sense por a equivocar-se que psicològicament parlant, Catalunya ja és independent, atès que a la immensa majoria de catalans i catalanes no se li passa pel cap, tornar a la situació del 22 de gener del 2013, el dia abans d'aprovar la Declaració de Sobirania el Parlament, o la del 10 de setembre del 2012, o fins i tot a la del 12 de setembre del 2009, el dia anterior a la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. Com ja vaig escriure en un post anterior, de forma no tan acadèmica, els catalans ja hem passat pantalla amb Espanya. Game over. O com digué no fa gaire en Joan Carretero, "el futur a Espanya és el passat". 

Realment, algú s'ho imagina?

ENS VEIEM DEMÀ A L'ESTADI LLUÍS COMPANYS!!!

Tot i que estic una mica fins al capdamunt de com s'ha portat el tema de les Seleccions, ni que sigui per donar suport a aquest nano, l'Oriol Rosell, que sembla que ho té molt clar, demà ens veurem a l'Estadi Olímpic Lluis Companys. Ep! I a la resta de membres de la Selecció també!

VISCA CATALUNYA!

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x12

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: Jordi Bages-Querol, membre executiu del Cercle Català de Negocis, ens explica que el culte a la desmesura enfonsa Espanya (15:05)

- Eulàlia Massana, alcaldess de RIUDAURA, parla del procés independentista 20:33)

- Entrevista al plató amb el periodista i escriptor, FRANCESC CANOSA (17:30)

- MIQUEL GIMÉNEZ, guionista i escriptor, passa el TEST del programa (45:17)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

Redifusió els diumenges a les 22h i els dilluns a les 19h.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Rajoy congela el salari mínim en els 645 euros mensuals

El salari mínim del 2014 es congela en 645,30 euros

El govern espanyol congela el salari mínim en 645 euros, un dels més baixos de la UE

El govern espanyol congelarà el salari mínim el 2014 en els 645 euros mensuals

ALS ESTATS UNITS NO CONEIXEN EL TIÓ

Avui deixem de banda tocar la pera als nostres veïns, i mirem quines brometes fan als Estats Units als seus fills per aquestes dates. Sembla ser que per aquelles latituds no coneixen el Tió, i llavors passa el que passa. Davant la reacció dels nens, ara es comprèn millor com, quan passen uns anys, es converteixen -alguns- en individus perillosos o totalment freaks.

Anyway enjoy!

"CANT DE LA SENYERA", QUAN EL POBLE AVANÇA FERM

Vídeo del Cant de la Senyera, al Concert de Nadal de l'Orfeó Català celebrat ahir. Un mar d'estelades. Molta emoció. Ara només manca l'acció. Quan un poble avança ferm, la Llibertat és a tocar de les seves mans.

Quan veig aquestes imatges i escolto l'audio, no puc més que saludar l'encert d'iniciar totes i cadascuna de les sis Assemblees Nacionals de Reagrupament amb aquest cant patriòtic, i que encara que alguns ens dediquin, amb voluntat pòstuma, un minut de silenci als seus sopars de nadal (se suposa que republicà), és una nova prova, l'enèsima, de la nostra capacitat d'avançar-nos als esdeveniments, com ja hem anat fent en aquests anys, encara que sigui rebent per totes bandes. Tret d'una, la del pas ferm cap endavant, cap a la Independència.

Finalment, una segona reflexió que em suscita aquest vídeo, és que, cal que el Parlament de Catalunya aprovi un reconeixement legal d'aquests dos símbols de Catalunya. Em refereixo, és clar al propi Cant de la Senyera i a la Bandera Estelada. Un reconeixement que els dignifiqui i els faci Patrimoni patriòtic de tot el Poble Català. Aquest seria un perfecte inici legislatiu del 2014, un tast del que s'espera el mes de novembre.

FER EL RIDÍCUL AL MÓN*

Els darrers dies el govern espanyol no para de rebre disgustos. Fins i tot s’ha convertit en l’ase dels cops en el Parlament escocès, on el Primer Ministre Salmond li ha cantat les quaranta. Per cert, en el proper article del mes de gener parlarem del White Paper  sobre la Independència d’Escòcia, que fa pocs dies es va fer públic i que en aquests moments estic llegint amb molt d’interès.

 Ara, em limitaré a fer un seguit d’observacions sobre com està el front exterior. Abans, però, deixeu-me que dediqui unes breus paraules al recentment traspassat Nelson Mandela. Font d’inspiració del propi President Obama, Mandela ens mostra el camí cap a la Llibertat, per fer possible el que sembla impossible. I sobretot com conciliar la fermesa en els propis plantejaments amb un respecte envers els que tu derrotes, sempre i quan hi hagi un profund reconeixement dels abusos comesos, per part de tothom, primer pas cap a una reconciliació. Els polítics catalans, i els seus màxims dirigents, haurien d’emmirallar-se en Mandela. Només, repeteixo, la fermesa en les pròpies idees, garanteix arribar a aconseguir l’èxit esperat. I rebaixar-les és un mal negoci, perquè també es rebaixa la dignitat. L’única garantia indispensable és saber on vols arribar. Sense això no hi ha res que valgui la pena. Mandela ho va tenir molt clar, on volia arribar, i va emprar totes les estratègies al seu abast per arribar-hi. I ha mort com un autèntic Pare de la Nació, envoltat d’amor que ben segur l’allunya de tot el patiment que durant dècades va viure. Una mort dolça, si és que les morts dolces existeixen. Descansa en pau, germà.

Dit això tornem a la nostra realitat menys èpica, si més no de moment. Quan veus gegants com en Mandela, i després baixes el nivell, i te les heus amb tipus com el Mariano Rajoy o qualsevol altre, no pots més que pensar, “Déu meu, què he fet jo per merèixer aquest càstig”, i et vénen unes ganes boges de fotre el camp el més aviat possible. És com baixar de nivell.

El govern i la diplomàcia espanyola s’estan esforçant per tancar totes les portes a la independència de Catalunya en l’àmbit internacional. Els dos darrers viatges del President Mas a l’estranger, a Israel i a l’Índia, han estat uns èxits incontestables, i han vista com la diplomàcia espanyola (ministres, secretaris d’estat, ambaixadors) o bé es cobrien de glòria amb les seves declaracions o bé protagonitzaven episodis delirants per boicotejar els contactes bilaterals de Catalunya amb aquests països. 

La campanya de boicot ja no es limita a la UE, ara també arriba a l’OTAN, i segurament a altres instàncies, com la pròpia ONU. Passa, però, que ja han fet tard. La marxa del Poble Català cap a la independència és inexorable. I caldrà que sigui el més ferma i decidida possible.

Com Nelson Mandela ens van ensenyar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 31, DESEMBRE 2013)

FINS A ACONSEGUIR-HO! SEMPRE ENDAVANT!

ENDAVANT, CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

ESPANYA NO PAGA ALS TRAÏDORS!!!!

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2X11

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: Ramir de Porrata-Doria, membre executiu del Cercle Català de Negocis, ens explica que el deute espanyol és insostenible (12:54)

- FRANCESC COLOMÉ, alcalde de Les Franqueses del Vallès, parla del procés independentista (18:10)

- Entrevista al plató amb el president de Reagrupament, JOAN CARRETERO (24:57)

- PILAR RAHOLA, periodista i membre del CATN, passa el TEST del programa (42:06)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

Redifusió els diumenges a les 22h i els dilluns a les 19h.

ELS VOLTORS FEDERALISTES*

L’acord sobre la pregunta referendària i la data, com era de suposar, ha donat un gir copernicà a la política catalana. Ara ja tenim elements concrets damunt la taula. Ara ja tenim fites. Ara cal anar per feina. Fins i tot La Vanguardia ha reaccionant canviant de director. Poca conya. En Mas ha estat llest sobredimensionant ICV i la CUP per tallar-li la xuleria a ERC. Molt hàbil. ERC, com ha passat històricament, ha tornat a ser víctima dels seus complexos. Concretament del fet que la titllin que no és massa d’esquerres, o que és massa propera al “catalanisme de dreta”: abans a la Lliga, ara amb CiU.

Però deixem-nos de batalletes de política politiquera i centrem-nos en el que realment és substantiu. S’ha arribat un pacte en els moments més necessaris. I en aquest pacte hi ha quatre formacions polítiques que representen una majoria qualificada del Parlament de Catalunya. Hem de felicitar-les a totes i cadascuna d’elles. El seu valor fonamental és la seva transversalitat ideològica, des de l’extrema esquerra fins als socialcristians. Enhorabona.

Això naturalment ha deixat amb un pam de nas tan al govern de Madrid, com als partits unionistes com als mitjans de comunicació, igualment unionistes.

Però aquesta victòria inicial, corre, naturalment perill. El sobredimensionament d’ICV, ha semblat que aquesta formació esdevingués l’arbitre de la política catalana. Naturalment, això no passarà, però sí que ha donat lloc al desvetllament de la política de voltors, segons el meu entendre.

La política de voltors és la que practica una formació quan intenta treure profit d’allò que ha aconseguit un adversari o un competidor seu. Com quan els voltors s’ajunten per foragitar els carnívors que han capturat una presa i la intenten endrapar, però finalment desisteixen, si més no parcialment, degut a la pressió que exerceixen dotzenes de carronyaires que, formant una pinya compacta avancen i els amenacen. Suposo que ja ho haureu vist en múltiples reportatges i documentals d’animals.

Ara, tot ho sembla indicar, estem assistint, si més no per part d’alguns dels seus hereus d’una nova estratègia de carronyaire, ara en relació al Procés de la Transició cap a la Independència de Catalunya que estem vivint en les darreres setmanes i mesos. 

A Catalunya, la formació que històricament ha practicat el carronyisme ha estat el PSUC. El cas Puig-Antich sempre em ve a la memòria en aquest context. Els psuquistes no van moure un dit abans de la seva execució. D’haver-ho fet, i gràcies a les seves vinculacions internacionals, tal vegada el Salvador hagués tingut una possibilitat. Difícil, però factible. Els únics que es mobilitzaren van ser els anarquistes, naturalment, i els independentistes, sectors que compartien algunes coincidències, però també els separava importants diferències. Naturalment la mobilització contra l’execució no va ser prou forta per evitar-la malauradament. I això, repeteixo, va ser a causa de la pràcica total inhibició del PSUC a ella. Paradoxalment, o no tant, un cop assassinat Puig Antich, els comunistes, ara sí, es bolcaren en impulsar les protestes arreu. L’estratègia era clara, apoderar-se delsbeneficis sentimentals, polítics que es generaren arran d’aquell fet. Treure profit polític i apoderar-se del seu patrimoni o el seu llegat polític, malgrat que aquest era totalment oposat al del propi Salvador. Com podeu veure, una estratègia realment repugnant.

Particularment, aquesta estratègia de carronyaire, consisteix en evitar la independència de Catalunya, i aconseguir algun tipus de virtual relació federal entre Catalunya i Espanya.

Des del 2006, pel cap baix, quan va tenir lloc la manifestació del 18F, la societat catalana s’ha decantat clarament cap a un projecte independentista. Tal i com ha dit algun autor, s’ha assistit a la sobiranització del catalanisme, que fins llavors havia estat autonomista.

L’actitud carronyera, en aquest sentit, consisteix en intentar aprofitar aquest canvi social i polític esdevingut en els darrers anys a favor de la independència, per tal que, en darrer terme, tot acabi en una mena de camí del mig, més o menys federalitzant, i d’aquesta manera avortar el perill independentista.

Els esdeveniments dels darrers anys, que ara no entraré a detallar, perquè són de sobra coneguts per la gent, i sobretot la permanent agressivitat del govern de Madrid, sigui d’un color o d’un altre, així com la total deslegitmació del poder judicial, amb els seu atacs constants a la llengua catalana, i del propi Tribunal Constitucional, ha fet que el poble català a través de campanyes de les consultes locals per la Independència , hagi incrementat com mai el suport a la Independència. És un canvi cultural i polític com mai s’havia vist, particularment en els darrers trenta anys, i s’ha aconseguit amb l’esforç i el sacrifici de centenars, fins i tot milers de voluntaris que treballaven, clarament per la Independència. Podem dir, doncs que la Independència, gràcies al treball dels independentistes, ha pujat al capdamunt de les opcions que el poble català tria per al seu futur immediat.

I això és possible, que no probable, a conseqüència dels complexos que tradicionalment es generen arran del discursos de pretesa superioritat moral de l’esquerra damunt dels independentistes d’esquerres i fins i tot també del centre. Allò de prioritzar els-problemes-que-realment-preocupen-a-la-gent, sempre s’ha emprat com un espantall per distreure l’atenció sobre la independència, és una veritable camama, però vés per on, té un cert efecte.

Per altra banda, l’espanyolisme, producte no cal dir-ho de la seva percepció esbiaixada de la realitat, no ha tingut cap problema en gosar a sortir al carrer per tal d’amenaçar i fer venir por. 

Darrerament en tres ocasions ho ha fet, en els dos darrers 12O i en la del 6 de desembre, dia de la consitució espanyola. Naturalment els resultats d’aquestes convocatòries han estat un fracàs i un ridícuk espantós pels seus minsos resultats. L’espanyolisme a Catalunya no pinta res, ni ho farà en els propeers anys. Però ells continuen inasequibles al desaliento.

En aquest sentit, els voltors federalistes volen, repeteixo, treure profit de l’impuls independentista, per intentar bloquejar el tren del poble català, en l’estació federal. I això, naturalment, no ho podem acceptar, entre d’altres raons perquè els federalistes, quatre gats, són incapaços de mobilitzar les seves masses, senzillament, perquè no hi ha masses federalistes. Ni aquí, ni enlloc de l’Estat.

Tinguem present una cosa. Els independentistes, a hores d’ara, ens hem guanyat el dret a canviar el futur del nostre poble. Les mobilitzacions més grans i amb més impactes social han estat les nostres, sobretot, com ja he dit abans, des el 2006, però més concretament des del 2012. Si hi ha una alternativa a l’statu quo que ens desagrada, aquesta és sense cap mena de dubte la Independència. Dient-ho altrament, si avui toquem un xiulet, dos o trem milions de catalans i catalanes, surten al carrer. Brutal. Sense precedents.

Però si com a mínim l’espanyolisme ha fet la bogeria d’intentar competir amb l’independentisme, i ha caigut de morros no una siné tres vegades, el federalisme no ha fet res de res.

Vull dir, quantes manifestacions, campanyes, vies, s’han organitzat per reivindicar un futur federal espanyol? Cap ni un. Zero. Probablement perquè una crida a participar a favor d’una manifestació pel federalisme, no només faria riure, sinó que no cobririen ni una cantonada de l’Eixample amb la seva gent.

Conscients que això és així, la seva opció són les negociacions amb el Govern de Madrid per intentar arribar a un pacte i en ell naturalment, el federalisme hi té la part del lleó.

En definitiva volen guanyar en els despatxos, allò que han perdut al carrer, o que ni tan sols tenen el valor o el coratge de plantejar. Per això és necessari denunciar els voltors federalistes. I fer-ho amb tota la contundència.

(NOTA: Post penjat al DGS, 18.12.2013)