JOAN CARRETERO A L'ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA (29.11)

Més clar, l'aigua.

SILENCI DIPLOMÀTIC?*

La comunitat internacional està encoratjant de totes totes la independència de Catalunya. Ho fa, naturalment, de forma diplomàtica. Que és com es fan les coses en aquest àmbit. Quan un diplomàtic no parla és que otorga. En la diplomàcia és on millor es pot aplicar aquella dita que l’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Doncs això. Si Espanya fos realment la gran potència que diu ser, que fatxendeja a tort i a dret, ja hauria mobilitztat unes dotzenes d’estats, probablement ex colònies, perquè afirmessin categòricament la seva oposició a la Independència de Catalunya, abans fins i tot que aquesta fos una insinuació. Però els espanyols són tan rucs, o tan pagats d’ells mateixos, que ni neocolonialisme saben fer. Vull dir que les seves ex-colònies se’ls reboten a la mínima, i fins i tot quan s’emprenyen, els expropien alguna empresa que es pensava que seria la reina del mambo. 

El silenci diplomàtic és un enorme clam per la independència de Catalunya. Tinguem-ho clar, i plantegem-ho correctament. No es deixem enganyar pel discurs espanyol.

De fet, hi ha més que silencis. Hi ha fets. I els fets es concreten en una inversió estranger a Catalunya que no s’atura. Si realment fossin certes les històries de pànic que els espanyols difonen respecte una Catalunya independent, els inversors estrangers fugirien del país. I no és així. Bé, potser algun espanyol fuig. Però, fins i tot el Big Brother Lara diu que quan es proclami la Independència, no traslladarà les seves empreses. I és que probablement, el senyor Lara és més empresari que espanyol, al capdavall és un bon catalanet, un bon senyor Esteve, i ja ha comprès que fer de vigilant del ghetto és poc agraït. 

Fixem-nos en el detall de la taxa turística que es va implantar fa un any. Ha estat totalment acceptada pels turistes estrangers no espanyols. Ha permès recaptar 42 milions d’euros. I això que en compraració amb altres taxes turístiques d’Europa és una misèria! Caldria apujar-la a 2 o 3 euros per dia, que continuaria sent una misèria, i que permetria doblar o triplicar la recaptació. Doncs bé, els únics energúmens que s’han queixat són els turistes espanyols. Segurament els que van venir a fer turisme patrioter el 12 d’octubre… 

Tot plegat demostra que la situació ja està més que madura. Tant que fins i tot ja hi ha polítics internacionals que ja ni se n’amaguen. No és d’estranyar, doncs, que persones que també van conèixer en el passat recent l’opressió nacional, que no la tenen com un record passat, llunyà, sinó ben present, perquè fins i tot la van viure en primera persona, no vacil.lin en dir el que pensen al respecte. 

Aquest és el cas del Primer Ministre de Letònia, el senyor Valdis Dombrovskis, que ja fa uns mesos va declarar que el seu país reconeixerà un Catalunya independent quan es proclami per un procés legítim.

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 30, Novembre 2013)

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2X07

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: JOAN CANADELL, vicepresident executiu del Cercle Català de Negocis ens explica que els processos d'independència duren de 2 a 3 anys (9:23)

- PERE PRAT, alcalde de Manlleu, parla del procés independentista (15:26)

- Entrevista a plató amb la presidenta d'Òmnium Cultural, MURIEL CASALS (21:08)

- MAURICI LUCENA, portaveu del PSC al Parlament, passa el TEST del programa (36:45)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència
https://twitter.com/Escrivint

www.facebook.com/EscrivintLaIndependenci­­­­­a

UN SILENCI EIXORDADOR*

Les regles de la diplomàcia acostumen a ser bastant divergents de les que regeixen les relacions interpersonals, les més habituals entre individus que es reuneixen quotidianament, bé en trobades de feina, socials, d’oci o de lleure.

A risc de ser massa esquemàtic, sempre he copsat el món diplomàtic com una mena de club, on els seus membres es regeixen per unes normes pròpies, no extensibles a aquells que no en són membres. Això, naturalment, genera i consolida una identitat de grup, de classe, entre tots els seus membres. I d’aquí se’n deriva, com una solidaritat, entre els seus membres. Això no vol dir que, si cal, els uns es declarin la guerra als altres, naturalment, això és part de la feina. Però ho faran, sempre, seguint les seves normes. Tanmateix, puntualment, hi ha casos en els que aquesta solidaritat no es dóna. Quan això succeeix, vol dir que hi ha una “situació”, que és un eufemisme que amaga que hi ha un problema.

I fonamentalment, aquell que té un problema és el membre del club que no suscita la immediata solidaritat dels seus consocis. I si no suscita solidaritat és perquè la resta de membres no senten la seva integritat amenaçada per aquell problema. O fins i tot, encara més, hi veuen una oportunitat i s’apunten al típic i tòpic “wait and see”, que amaga la percepció que, depèn com evolucioni el problema, encara en podem treure alguna cosa de positiva.

Doncs precisament això és el que està passant en l'àmbit diplomàtic amb el tema de la independència de Catalunya. Concretament, el que està passant és que en comptes de sortir tots a sac en defensa del soci espanyol, la comunitat internacional està guardant un silenci que és eixordador. Un silenci que ho diu tot. Un silenci que només es pot interpretar d’una sola manera: una go order per a Catalunya i la seva aposta política per la independència. És a dir, un vist-i-plau, un declarat interès per tenir un nou soci al club. Naturalment, tot es fa guardant les formes. No està bé malparlar d’un soci. Si tu malparles d’un soci, obres la porta a que ell malparli de tu. I això no interessa. De manera que la millor estratègia és un silenci eixordador.

Un silenci que espero que entri per les portes i les finestres del govern de la Generalitat. Com en el seu moment van entrar els crits dels manifestants de l’11 de setembre del 2012 i, ara no fa gaire, els dels patriotes de la Via Catalana.

La pregunta és, si tenim l’OK del món, si tenim un poble català mobilitzat a tot drap, amb dos milions que surten a les carreteres del país. Amb tres milions de ciutadans, segons la darrera enquesta de l’AMI, disposats a votar per la independència. Si tenim un moviment espanyolista en crisi i en caiguda lliure, com es va fer evident en el 12-O… Si tenim tot això, algú pensa que és de persona assenyada esperar més mesos dels estrictament necessaris per enllestir-ho tot plegat d’una vegada i, n’estic segur, per sempre?

*(NOTA: Penjat al ND, l'11.11.2013)

DURAN I ELS TON TON BALMONS (O LA TORRE AGBAR ENS INDICA EL CAMÍ)*

El viatge del President Mas a Israel ha estat un èxit espatarrant. Èxit polític, èxit econòmic. I èxit mediàtic. Una autèntica victòria de la diplomàcia catalana. Això no ho ha pogut assumir en Josep Antoni Duran i Lleida. Un polític en hores baixes. Durant l’absència del President, aquest personatge tèrbol, malèvol, envejós i traïdor no ha parat de fer declaracions dia sí i dia també. A veure quina era més grossa. I és clar, al final l’ha va dir. Concretament va contraposar els drets socials, prioritzant-los, als drets nacionals. En resum, va recórrer al típic i tòpic argumentari espanyol. És tant l’odi que sent per Mas, que ja parla d’escenaris apocalíptics, fins al punt que no només dins de Convergència, sinó que també dins d’Unió, ja comencen a tenir-ne prou. I és normal. Si continuen per aquest camí, qui rebran les ires del poble no serà ell, que segurament es trobarà ben còmode en la seva habitació d’hotel mileurista (1000 euros per nit), sinó els regidors polítics locals d’Unió. I em fa l’efecte que aquesta gent no tenen vocació de màrtir.

Per això, la reacció ha estat immediata. Duran pot perdre les quatre presidències de les comissions bilaterals  que té des de la primera legislatura del govern Mas. Una de les herències més penoses i patètiques  que ens va deixar. D’aquesta manera, en Duran ja no pintarà res. Ja va perdre en el seu moment el seu protagonisme en la Afers Exteriors, quan tot el seu equip, incloent secretaris i delegats van ser encertadament purgats. Després va venir el propi delegat a Madrid. Això ja era tocar ós. Finalment, ja el Sant Cristo Gros. Com xalaré quan ho anunciïn i veure la cara de pomes agres de l’Antich de La Vanguardia, del Cuní, i de tota la colla de llepons que estan intentant salvar-li el coll…

Tinc la lleugera impressió, que en els darrers dies, els espanyols ja tenen la mosca al nas i per això la vehemència en els atacs, les amenaces, els insults, els marrameus i els esgarrips ha pujat de to. I no els ho retrec pas, no. És un bon senyal que ho facin. Com també ho és les noves inversions internacionals a Catalunya. Al mateix temps que alerten de tots els apocalipsis possibles si fem la Independència, el capital internacional no para de venir a casa nostra. Amb el turisme, ho petem. Amb taxa inclosa i tot.

Jo tinc una proposta. Al proper anunci d’una inversió internacional rellevant, posterior a la de la compra de la torre Agbar, posem d’uns 300 milions, al dia següent, concretament, es convoca un ple extraordinari del Parlament i s’aprova amb tota la tranquil.litat del món, una Declaració Unilateral d’Independència… Que ja n’hi ha prou de tanta comèdia!

Que les amenaces espanyoles no se les creu ningú. Que el món ens ho diu amb un silenci eixordador: Nens, ànsia, espavileu-vos que la brometa ja dura massa. Que Europa té coses més importants que no assistir a una comèdia en tres actes.

Per cert que l’aquelarre sociata on els Ton Ton Macoutes del senyor Balmón han massacrat les ànimes caritatives que han intentat contradir-los, ens indica també el grau de paranoia i d’histerisme que es viu en determinades llars. Els sociates han decidit passar-se al bàndol de Plataforma per Catalunya, Ciudadanos i el PP, naturalment després de ser hàbilment informats del que s’hi juguen des de Ferraz. Molt bé! El seu procés de grapització, de conversió en una secta satànica-batukera continua endavant. Clar només escolten els seus diaris de capçalera, els seus tertulians de capçalera, i els seus empresaris de capçalera, a tots els quals aplaudeixen amb les orelles… Veure com els sociates de La Rioja, els sociates de Múrcia, el sociata més mindundi, s’enorgulleix que la faraona Díaz hagi fet quadrar a los catalanes, els hauria de fer pensar. Però aquest és un verb que no conjuguen. Ara la gent encara racional que els queda hauran de fer un pensament final, i o bé saltar del tren amb els Ton Ton Macoutes, o bé quedar-s’hi sense cap complex. Segurament ho veurem en els propers dies.

(*NOTA: Post penjat al DGS, el 20.11.2013)

"ENS ASSOCIEM PER TREBALLAR PER LA INDEPENDÈNCIA" , JOAN CARRETERO

Per Núria Rosell

Joan Carretero i Grau (Tremp, 1955) va ser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Puigcerdà, on viu i on exerceix la seva professió de metge. Ens concedeix aquesta entrevista al llac, punt neuràlgic de la capital de la Cerdanya, on saluda pel seu nom els ciutadans que s’hi passegen. Després del seu pas per ERC, va fundar Reagrupament, un moviment destinat a treballar per la independència de Catalunya. Fa unes setmanes va fer pública la decisió presa per aquesta plataforma: associar-se amb Convergència.

Vostè va dir ara fa un any, a pocs dies d’iniciar-se la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, que “Artur Mas és ara mateix l’única persona que ens pot portar a la independència.” Fa uns mesos van anunciar que Reagrupament s’adheria a Convergència, i aquest diumenge ho van formalitzar. Què els ha portat a fer aquest pas?

Fa un any vàrem tenir clar que després del posicionament del president Mas arran de la manifestació de l’11 de setembre havia entès el clam de la majoria del poble, i que el volia liderar. Nosaltres vam dir, i ho segueixo pensant, que l’única persona actualment capaç de tirar endavant aquest procés és el president Mas, i nosaltres com a Reagrupament volem ser una variable que ajudi, que influeixi, que faci que aquest procés acabi bé. A l'assamlea que va tenir lloc aquest diumenge a Vic vam acordat fer-nos socis amb Convergència, justament per treballar per la independència del país. És una associació amb una finalitat concreta que és treballar per aconseguir la independència. 

És complicat ser entitat adherida a CDC i compartir grups municipals amb ERC, com a Barcelona per exemple?

A l’ajuntament de Girona estem amb la CUP i a Olot amb CiU. El món municipal té mil realitats diferents, cada municipi és una realitat diferent. Precisament en aquest acord, el món municipal queda a banda, per tant continuarem presentant-nos a les municipals, sols o amb qui a cada municipi creguem més oportú. No és que ens haguem federat amb Convergència o ens haguem integrat a CDC; senzillament fem una associació exclusivament per a una finalitat, que és la independència. Si fóssim una federació o una coalició, això dificultaria altres aliances però és una associació per a una finalitat única i exclusiva, que és treballar plegats per la independència.

El debat sobiranista està cada dia present als mitjans de comunicació. Creu que s’ha deixat de banda el debat social? Només parlem d’independència i no dels problemes de la gent?

A Catalunya és indestriable el tema social del nacional, mentre Catalunya sigui una colònia espanyola, mentre Catalunya sigui espoliada cada any amb milers de milions d’euros, parlar de fer polítiques socials a Catalunya és tocar el violí. Per tant, tots aquells que diuen: deixem de parlar del tema nacional i parlem del tema social, enganyen la gent, perquè mentre estiguem explotats pel govern espanyol, sempre tindrem problemes per fer polítiques socials perquè aquestes es fan amb diners , no es fan amb proclames; per tant, si els diners te’ls prenen, quina política social fas? El primer que s’ha de resoldre a Catalunya és el problema nacional. Hi ha hagut molta gent que ho ha intentat , recordo el segon tripartit que tenia per lema “Patriotisme social”, res de parlar de temes nacionals, i va ser un fracàs absolut i estrepitós. A Catalunya tenim aquest problema, patim un tracte colonial per part del govern espanyol i és molt difícil fer polítiques socials. No tenim els recursos perquè se’ls emporten cap a Madrid.

Quina creu que hauria de ser la primera prioritat d’una Catalunya independent?

Si això és així, el primer que caldrà fer és veure com treballem l’economia d’aquest país, si ho aconseguim a curt termini i encara estem immersos en la crisi econòmica hem de veure com el país ha de recaptar els diners, justament per fer les polítiques socials que no s’han pogut fer durant molts anys per culpa de l’espoli fiscal. Per tant, el primer que haurà de fer aquest govern és optimitzar els recursos dels quals disposa per poder millorar les infraestructures, les polítiques socials, millorar la competitivitat de les empreses, etc. En definitiva, per millorar una cosa que aquí tenim pendent des de sempre que és l’equilibri territorial, som un país absolutament desequilibrat amb una megacefàlia de Barcelona i l’àrea metropolitana, on viu la immensa majoria de la població, i després la resta del territori, com el Pirineu, on som quatre gats. Per tant, de coses a fer n’hi ha moltes. Primer, que l’economia sigui competitiva per tal que els ciutadans d’aquest país puguin tenir les oportunitats adequades. 

“Ens associem amb Convergència per treballar conjuntament per tal d’assolir la independència de Catalunya”

Vostè és metge, quin model sanitari hauria de tenir la Catalunya independent? 

El model sanitari català, just abans de les retallades, havia arribat a una excel•lència prou notable, comparable amb els millors d’Europa i del món: per tant, crec que el hem de fer és insistir amb aquest model. És un model de proximitat, d’equitat i d’excel•lència, i per tant crec que el que hem de fer, una vegada no ens calgui fer retallades, és tornar a potenciar el que ja teníem. Tenim un sistema públic ben dotat i alhora un sistema concertat que ha permès que a la majoria de comarques hi hagi uns recursos sanitaris que si no, no hi serien, tenim un sistema de formació de professionals molt bo, una dedicació dels professionals excel•lent; per tant, jo crec que tenim un sistema dels millors del món. Aquest sistema, però, està en perill si les retallades continuen.

Si Catalunya és independent, quin serà el futur de Reagrupament?

Des del primer dia, quan ens vam fundar, vam dir que la nostra única preocupació és que Catalunya esdevingui un país independent , i una vegada això estigui assolit, nosaltres hem acabat la feina.

Es veu de candidat en properes eleccions?

Si fem aquesta associació amb CDC la fem “gratia et amore” i hem comprovat que donar aquest suport a l’Artur Mas en aquest país no s’entén, hi ha tant miserable que sempre es busca a canvi de què es dóna un suport. Nosaltres el donem a canvi de res, tenim gent excel•lent que posarem a disposició de CDC per algunes eleccions generals , per si finalment acaben formant part de les llistes. Jo no em veig candidat, i m’és igual, he estat alcalde de Puigcerdà vuit anys i mig amb dues majories absolutes, per tant des del punt de vista del reconeixement personal la prova del cotó la tens al poble on vius, que és on et coneixen de debò; i he estat dos anys i mig conseller de la Generalitat. Per tant des del punt de vista polític no necessito res més. Ni em veig candidat ni necessito ser-ho, tampoc no dic que no ho seré, ni sí ni no, m’és igual, no em preocupa gens. Jo el que vull és que el meu país sigui independent.

VÍDEO: ENTREVISTA JOAN CARRETERO

LES DUANES DE RAJOY*

El senyor Rajoy parla, encara, de duanes. És una demostració fefaent del que és el nacionalisme espanyol. Una expressió casposa, cutre, antiga, passada de moda de concepció del món. Vull pensar que és més cinisme que ignorància. És a dir, que ho diu perquè es dirigeix a una audiència de telecincos, però que no s’ho creu de debò. Si de debò ho pensa, el noi té un problema.

No, el D+1, el dia després de la independència, no hi haurà duanes. Sí que hi haurà, però, unes quantes mesures. Per exemple, una declaració expressa per part del Parlament que establirà que a partir de llavors només seran vigents a la Repúlica Catalana les lleis i altres normes jurídiques, que a) que siguin aprovades pel Parlament de Catalunya, b) que no hagin estat explícitament derogades pel Parlament de Catalunya. Naturalment, la Constitució espanyola, deixarà de tenir vigència com a tal, i els seus articles només continuaran vigents si no han estat expressament derogats, i en tot cas, fins que s’aprovi i entri en vigor la Constitució de Catalunya. Clar que també es pot aprovar una Constitució provisional com a document adjunt a la declaració d’Independència.

També cau pel seu propi pes que les institucions supremes de la nova República seran les catalanes. De manera que ni la Corona, ni les Corts Generals, ni el Congrés, ni el Senat, ni el Govern espanyol, ni el Tribunal Constitucional, ni el Tribunal Suprem i la resta d’òrgans jurisdiccionals no tindran cap competència sobre Catalunya i els catalans, tret que el Parlament de Catalunya digui altrament. Per exemple, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, provisionalment, es pot convertir en Tribunal Suprem de Catalunya, i tots els jutjats amb seu a Catalunya, provisionalment, podran continuar exercint la seva jurisdicció. Provisionalment, també, tret que no sigui explícitament derogat pel Parlament de Catalunya, els diferents codis legals fins llavors aplicats, continuaran vigents.

Naturalment, i a l’espera del nomenament de l’ambaixador, la Delegació del Govern espanyol i les subdelegacions, deixaran d’actuar de forma immediata. Igualment ho faran els cossos policials espanyols de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, als quals se’ls donarà un marge de temps per abandonar oficialment el territori de la República. El mateix passarà amb els membres de les Forces Armades i els càrrecs de l’Administració militar espanyola, començant per la Capitania Militar i els diferents comandaments de les diferents armes. Natruralment, aquells funcionaris que optin per quedar-se a Catalunya, ho faran a títol individual i a l’espera de si se’ls pot incorporar a la nova administració, civil o militar, republicana, si així ho sol.liciten.

Després hi haurà la negociació sobre el repartiment dels actius i dels passius, que afectarà naturalment a tots els edificis, palaus, casernes, quarters, comissaries, etc, però això ja serà en una segona etapa.

Davant la intransigència espanyola, cal prémer l’accelerador. Cada dia que Catalunya passa sota la dependència d’Espanya, és un dia més de patiment per molts, cada cop més catalans. Si, de debò, com diem, estimem el país, hem de fer per manera que aquest malson espanyol a Catalunya acabi el més aviat possible. I així passarà.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 13.11.2013)

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2X06

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis ens explica que només amb un Estat, Catalunya tindrà solvència creditícia (10:01)

- ANDREU FRANCISCO, alcalde d'Alella, parla del procés independentista (16:48)

- Entrevista a plató amb l'expresident del Parlament i autor del manifest del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, JOAN RIGOL (24:00)

- MAURICI LUCENA, portaveu del PSC al Parlament, passa el TEST del programa (40:58)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

www.facebook.com/EscrivintLaIndependencia

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.30 (NOVEMBRE 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 30 (NOVEMBRE 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

ELECCIONS EUROPEES, ELECCIONS REFERENDÀRIES

"Caldria donar un nom a aquesta candidatura que fos ben explícit d'allò que es vol aconseguir. La meva proposta és: ?Catalunya, nou estat d'Europa?"  

per JOAN CARRETERO, president de REAGRUPAMENT 

US HI ESPERO!

L’Assemblea Nacional tindrà lloc diumenge , 17 de novembre del 2013, a la ciutat de Vic, a l'Edifici el Sucre (Carrer Historiador Ramon d'Abadal i de Vinyals 5, 08500 Vic) de 9 a 13 hores.

L’inici de la sessió plenària serà a les 10 hores. Poden assistir a l’Assemblea Nacional, amb plenitud de drets, els associats fins a la data de convocatòria de l'Assemblea que estiguin al corrent de pagament i que omplin el formulari d'inscripció abans del dia 10 de novembre del 2013. El preu d’inscripció és de 10€ que s’abonaran el dia de l’Assemblea. 

Després de l'Assemblea hem organitzat un dinar social a la Sala Sert de l'Edifici del Sucre. Per reservar places indiqueu el nombre de menús (adults i infantils) en el mateix formulari d'inscripció de l'Assemblea. 

Les acreditacions per participar a l’Assemblea Nacional es poden formalitzar a partir de les 9 hores i fins a les 11.30 h, al mateix lloc de la celebració de l’Assemblea.

ELS PETS D'EN DURAN*

Una servidora està literalment tip, fart i cuit de l’espectacle quasi diari del senyor Duran i Lleida. A risc de ser un pèl escatològic, que al capdavall és un tret molt català, dic que n’estic fins al capdamunt dels pets d’en Duran. I no és que el xaval ho faci en el bosc o a la muntanya, que com se sap, allà no fa pudor, no. És que el noi ho fa en allà on més efecte olfactiu pot causar. Vaja, que sempre que s’alleugera, tothom reacciona i s’arma una cafarnaüm considerable.

La pregunta és òbvia: com s’explica que tot un poble balli al so dels titulars que generen les seves continuades expulsions? Ja ho sé que em direu que té a la seva disposició un altaveu magnífic, una palangana d’or, com és La Vanguardia, i també, cada cop més, el programa del Cuní dels vespres. Tot queda a casa. De fet estem assistint a un joc de retroalimentació, els creadors del qual, suposo que pensen que les catalanes i els catalans som imbècils.

Vull dir que quan parla en Duran, La Vanguardia, naturalment, ho difón a tot drap. I quan el diari publica algun editorial o bitllet suplicant per la moderació, és en Duran qui se’n fa ressò, com a exemple que la tercera via és més a prop. Entre els dos, naturalment, en Cuní, intenta marcar paquet, i també es presta a la comèdia. Jo, realment, les entrevistes d’en Cuní a en Duran són realment de vergonya aliena. De vegades sembla que el conductor estigui a punt d’abraonar-se damunt del polític i, totalment pres d’un furor sexual, li comenci a llepar la calba, per després rematar la feina amb un final feliç, propi de millor causa.

El que més em sobta de tot plegat és que aquesta comèdia d’en Duran, sempre acaba de la mateixa manera. Obrint la boca, tancant els ulls i empassant-se el que aprova Convergència Democràtica de Catalunya. Sempre ha estat així, i sempre serà així, perquè la Unió de Duran, si anés en solitari a les eleccions, seria un partit extraparlamentari. Ells ho saben, Duran ho sap. CDC ho sap, tothom ho sap, però ningú no ho vol dir clar. Per sort, sembla que cada cop més seccions locals del partit socialcristià comencen a estar farts del seu líder. Saben que els està portant a un carrer sense sortida. A un cul de sac. I m’agradaria pensar que els seus dies estan comptats. Que segueixi l’exemple del seu escuder Casas, ex delegat de la Generalitat a Madrid, que ja ha fitxat per una consultora… I això que va al.legar motius de salut per dimitir. Si se n’ha de ser de barrut… Però vaja.

En definitiva, sembla evident que Duran durarà el que vulgui CDC que duri. Si l’aguanten és per que els fa algun servei.

Per sort, malgrat el desgast psicològic que provoca els seus pets, qui mana aquí és el poble català en marxa. I aquest sap que el pas que s’ha donat no té deturador. Es faci o no la consulta, cada cop és més clar que no ens aturarà un paio amb ànsies de grandesa. Ja pot dir missa, ja, que la diu, com a mínim, de cintura cap amunt.

(PD. Les dues darreres setmanes he faltat a la meva cita setmanal amb el Diari Gran del Sobiranisme. I és que de vegades, les situacions et superen. Prometo impedir que torni a passar)

* (NOTA: Post penjat al DGS, el 06.11.2013)

CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA (10)

Cròniques Crítiques 10 from DGS on Vimeo.

EUROPA EL 2022

This Map Shows What Europe Will Look Like in 2022

El millor fragment del text, és quan diu que, 

"Barcelona seceded from Spain a long time ago, and it’s the best decision they’ve ever made."
Quan diu "a long time ago", és obvi que es refereix al 2014, naturalment.
Ho tenim fet. Només ens cal un darrer esforç.

LA FEINA DEL CNI

Ja sabem del cert que el CNI treballa a tot drap a Catalunya per fer fracassar la Transició cap a la Independència. Fins aquí tot normal. És lògic i coherent que ho faci. Per això existeix. Si ho fa bé ens marcarà molts gols. Però la nostra feina és que no ens en marqui, lògicament. I amb el tema dels Mossos, ens els està marcant.

Anem a pams. És ben normal que els Mossos s’hagin convertit en l’objectiu primer del CNI per tal de desestabilitzar-los. Des de fora, i també, qui ho dubta?, des de dins. De manera que jugarà amb una doble estratègia, la qual cosa fa que evitar aquesta desestabilització sigui més complex.

Llavors, quan una cosa és molt complexa, el millor és anar pas a pas.

I en el cas del paper dels Mossos d’Esquadra en tant que policia nacional de Catalunya, el primer pas és molt clar. Si es vol que hi hagi una actuació el màxim d’eficient, d’eficaç dels seus agents, el primer que cal garantir és la seva integritat física. És a dir, el primer manament –sí, sí, manament- de la societat democràtica catalana, és “No agrediràs físicament un agent dels Mossos d’Esquadra”. I és que només un agent de policia que se sent recolzat pels seus companys, pel Departament d’Interior i pel conjunt de la societat, pot realitzar correctament la seva feina. És una condició imprescindible. La qual cosa implica que els seus agressors han de ser immediatament arrestats utilitzant els recursos adients per a fer-ho efectiu i portat davant l’autoritat judicial. I en això, no hi ha d’haver cap dubte, ni cap vacil.lació. Un agent de policia que se sent desprotegit, naturalment, intentarà salvar la pell en tot moment i es pot convertir en un element perillós. Per això s’ha d’impedir aquesta sensació de desempar.

 

Naturalment, tot el que acabo de dir, no porta a justificar actituds d’impunitat de cap agent. Entenguem-nos. L’arrest sempre ha de ser conseqüència d’una agressió o atemptat previ, mai sense que aquest no existeixi.

Únicament quan tinguem uns agents respectats, podem començar a construir una societat democràtica. Ni impunitat dels agressors, ni impunitat dels que ultrapassen les seves competències professionals.

Si això ho tenim clar, podem començar a caminar. I els del CNI, per molt que ho intentin, començaran a tenir la partida perduda. 

L’ALTRE FRONT MEDIÀTIC

Fa unes setmanes vaig dedicar un sèrie de cinc articles a reflexionar sobre el front mediàtic en el procés actual sobre la Transició cap a la Independència en la que el Poble Català està immers en els darrers mesos. Bàsicament pretenia subratllar la importància que els mitjans de comunicació espanyols han assumit, assumeixen i assumiran com a punta de llança de l’estratègia espanyolista contra aquest procés. A hores d’ara, ja hem vist com les gasten mitjans com l’Abc, La Razón, El Mundo, per no parlar dels hooligans de 13 TV, Intereconomia, Antena 3 o Telecinco. O els més sibilins, però no menys perillosos com El País, la Sexta, etc.

Darrerament, però, em començo a preocupar també pel front mediàtic intern, és a dir, els mèdia catalans. I no em refereixo als casos com La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, que tinc claríssim quin paper juguen i a quin amo serveixen. No. Em refereixo al més important de tots ells que és, òbviament, TV3. 

I dic darrerament perquè, tot i que ja hi havia indicis abans, ha estat després de l’11 de setembre d’enguany, que el procés s’ha accelerat de forma alarmant. Em refereixo a un procés de resituació de la línia informativa de la cadena sobre el procés polític en curs. I és una resituació que no m’agrada gens, i que em té un pèl mosca, o bastant mosca.

Talment com si la brutal campanya en contra del tractament que féu de la Via Catalana, que es va emprendre des dels mèdia i la classe política espanyolista, hagués donat els seus fruits i ha fet variar de forma important la línia informativa de TV3, en el sentit que ha passat a donar molta més visibilitat mediàtica, de fet una sobrepresència mediàtica a la minoria espanyolista que hi ha a Catalunya. I això, naturalment, és preocupant.

El primer símptoma el vam tenir amb l’al.lucinant aparició d’uns crios espanyolistes a l’espai InfoK, intentant contrabalancejar així la presència de canalla a la Via Catalana. Va ser una veritable baixada de pantalons, que demostra el poc criteri, la poca fermesa, l’actitud covarda i poruga davant les crítiques per part dels dirigents de la cadena. Va ser, diguem-ho clar, un senyal que lluny de satisfer les demandes espanyolistes, les va multiplicar, perquè s’adonaren que bordant en treuen rèdit. Fet que per altra banda, confirma la percepció que els espanyolistes tenen dels catalans, com a gent covarda i submissa a qualsevol demostració de força per part seva, ni que sigui mínima i ben ridícula. De manera que en comptes de disminuir, fa incrementar la seva fatxenderia i el seu tarannà ofensiu.

El segon símptoma d’aquest canvi, és la subpresència de partidaris de la consulta i de la independència en les tertúlies de la cadena, particularment en la dels Matins de TV3, on sistemàticament són minoria o, com a màxim, representen la meitat dels participants. Es tracta d’un fenomen altament preocupant: per una banda, totes les enquestes assenyalen una majoria folgada, propera al 80% de la societat catalana favorable a la consulta. I també una majoria de més del 50%, arribant en alguns casos al 58%, a favor de la Independència. Per l’altra, en les tertúlies, aquests percentatges no es donen, en referència als participants en elles ni per casualitat. Tot el contrari, o bé hi ha una paritat, en els millors dels casos, o bé hi ha una minoria de partidaris de la consulta, I una presència residual, per no dir anecdòtica, de partidaris de la independència. Resultat, la minoria espanyolista catalanòfoba entra en la cuina de TV3 i assoleix una visibilitat mediàtica que no li correspon de cap de les maneres, i que se’n beneficia. Naturalment, dit sigui de passada, aquest fenomen no passa a l’inrevès. A cap programa de debat polític de les televisions espanyoles es dóna aquesta, diguem-ho amb llenguatge metereològic, inversió ideològica, o el que és el mateix, un gol en pròpia porta com passa a TV3. Més aviat al contrari. Fidels a la seva tradició inquisitorial, les televisions espanyoles guadeixen d’allò més de convidar una partidari de la consulta o de la independència, per tal que sigui vilipendiat, insultat, “torturat” mediàticament per la resta de tertulians davant de les càmeres, sense cap mena de contemplació i sovint ni tan sols educació o modus.

El resultat és claríssim. Mentre els espectadors de TV3 acaben plens de dubtes i d’incerteses, els de les cadenes espanyolistes no només es refermen en els seus posicionaments sinó que queden reconfortats per haver matxacat al polaco de torn. I així anar fent. Uns enfonsant-se en un mar de contradiccions, i en definitiva, en el típic “no hi ha res a fer”, o “no ens en sortirem”. I els altres, amb més moral, cridant el “a por ellos, oe”. I el més al.lucinant, i per això no perdo el meu optimisme, tanmateix, és que sobre el terreny, és a dir, en el món real, qui no para de triomfar som els independentistes que com ja es diu habitualment en les converses de bar “aixeques una pedra, i te’n surten quatre”. Dit en alguns casos amb certa irritació i/o resignació, per cert.

Però ara s’ha confirmat un tercer símptoma. Sempre he tingut clar que els espanyols no poden tolerar una TV3 pugui liderar la informació sobre la consulta, quan aquesta se celebri –si se celebra, però aquest és un altre tema. Per impedir-ho poden fins i tot intervenir-la, de la mateixa manera que ja corre que es vol fer amb els Mossos o amb l’educació, o bé, menys traumàticament forçar un gir copernicà en la seva línia informativa.

 En aquest sentit, ens acabem d’assabentar que a partir del mes de gener del 2014, i en conseqüència, amb efectes durant tot l’any, que a ningú se li escapa que serà clau, hi haurà un canvi en els principals conductors dels telenotícies i d’alguns dels programes estrelles de la cadena. I no m’ha fet gràcia el que he escoltat.

Així dos periodistes que ara tindran una major visibilitat i protagonisme no són, segons el meu parer, precisament propers al que pensa la societat catalana a hores d’ara. I no ho dic com un judici d’intencions. Em baso en una avaluació de la seva carrera professional dels darrers anys.

La nova conductora dels Matins, que substituirà a l’Ariadna Oltra, és la Lídia Heredia. Aquesta noia, deu tenir molta mà dins de TV3, perquè s’està especialitzant en fer tots els papers de l’auca a l’esmentada cadena. Vull dir que salta d’un programa a un altre, i com els gats, sembla que sempre cau de quatre potes. Per mi, representa la quintaessència del tripartidisme més quillo. Recordo el programa que feia no fa gaire en prime time on es debatien el que diríem que és “allò que realment preocupa la gent”… us sona la cançoneta?. Sí, efectivament, tot allò que us pogueu imaginar, menys allò que per la senyora Heredia, no preocupa gens als catalans i les catalanes. O que en tot cas, només preocupa als joves, perquè va tenir els sants dallonses de fer un programa parlant de la independència… però on només podien participar els joves… Missatge subliminal claríssim: la independència és només cosa de crios, mentre que els adults han de parlar de coses que importen. En definitivament, una actitud de menyspreu total i absolut que, ara, n’estic convençut no tindria l’agosarament de repetir-ho. Preparem-nos, doncs, perquè, tot i que m’agradaria equivocar-me, s’acosten menús diaris d’allò que realment preocupa la gent, que tothom amb una mica de pesquis ja sap què vol i cap a on s’apunta.

L’altre periodista que guanya visibilitat és el Toni Cruanyes. He de dir que aquest no el tinc tan apamat com l’anterior. Per la qual cosa, el marge d’error en la meva valoració pot ser més ampli. Hi ha un aspecte positiu en ell, que és que prové de la informació internacional, i no d’altres seccions més quinquis, com la d’esports, on trobem veritables desferres humanes. En un principi, que un periodista d’internacional assumeixi més protagonisme té la seva lògica en el context actual, atès que a ningú se li escapa com la dimensió internacional està guanyant protagonisme en el debat polític quotidià, sobretot en relació a la presència internacional de la Catalunya independent. Ara bé, la mosca em puja al nas, perquè aquest noi l’únic que li sembla rellevant en el món mundial, és l’auge de l’extrema dreta. I és cert que cal estar amatent a aquest fenomen, naturalment, però convertir-ho en “el” problema, comença a ser sospitós. Ja som grandets per saber que, sobretot a casa nostra, els discursos antifeixistes a tutti pleni, intenten distorsionar altres discursos, sobredimensionant l’eix ideològic per damunt, per exemple del nacional. Tal i com ja va passar en els anys 30 i durant l’antifranquisme. I ja sabem com van acabar els uns i l’altre. De manera que no sigui que ens aparegui l’enèsim cas de catalanet que abans de solucionar els problemes domèstics, pretengui solucionar els del món mundial. Bàsicament seria decepcionant, per poc original. N’hi ha un munt d’aquests.

En definitiva, i perdoneu la llargada d’aquest post, probablement un dels més llargs, sinó el que més, caldrà seguir de ben a prop si TV3 amb aquesta nova aposta informativa pretén entendre realment el que diu el poble català, o més aviat se sotmet a les crítiques que rep i intenta complaure els espanyols.