Diumenge, els Catalans i les Catalanes vam donar al Món, a la Humanitat sencera, una nova mostra de la nostra grandesa i de la voluntat d'aportar el nostre gra de sorra a la millora col.lectiva, a la justícia, a la llibertat, i en definitiva, a la democràcia.
Quin gran exemple de poble, de nació, de país! I com d'orgullós em sento de formar-ne part!
No tingueu cap dubte que ara, arreu del Món, ens miraran d'una altra manera. Podem anar amb el cap ben alt. Ja s'ha acabat allò del país petit!
He trigat en tornar a escriure en aquest post. Us he de dir que la nit electoral la vaig passar en primera línia, entomant les mirades d'odi de molts espanyols que es van mobilitzar en massa per impedir la nostra victòria. I malgrat això, els vam derrotar. De forma contundent, de forma inapel.lable. I el que és més important, de forma exquisidament democràtica. Però derrotar.
El poble català ja no és petit i ja no té por. Ara només li cal una cosa: que sigui intel.ligent. Que sàpiga llegir els resultats de forma correcta. I sobretot que sàpiga assimilar que ha guanyat, que ha derrotat el seu enemic trisecular.
Hi ha un tema que cal superar. Molts catalans han estat socialitzats en la cultura de la derrota. Això no és exclusiu de nosaltres. Molts pobles sense història pateixen aquest trauma. Pobles que no van reeixir en esdevenir estat en el seu moment i això els ha generat un nivell d'auto-odi que els converteix en esclaus dels seus dominadors. Els catalans i les catalanes hem sortit d'aquest pou. Precisament una de les derivades d'aquestes eleccions és l'esclafament de la Catalunya del "seni", la Catalunya del 39, la Catalunya espanyolista, la Catalunya dels Circulos, dels Fomentos, dels Planetes, i de tota la faramalla que ens volia convertir en una província d'oci i relax per a Espanya. S'ha acabat. Punt.
Però aquest remanent de la cultura de la derrota, fa que encara hi hagi gent que no sap interpretar quan ha guanyat. Psicològicament potser alguns els costa de capir que el seu enemic és mort als seus peus, i que ja no haurà de lluitar més contra ell... després de passar tota la vida fent-ho. La seva victòria, en certa mesura, li ha tret el que pensava que era el seu sentit de viure, lluitar contra el mal, matar el llop. Acabar amb Espanya.
Ara cal actuar amb contundència i sense pietat. Els hem derrotat, sí, però encara cuegen, rabiosament. L'odi que senten els provoca moviments espasmòdics. Però no hem de tenir compassió. Ni gota.
Han fet molt de mal. Han impedit de milers de catalans i catalanes votin. Han parlat de corralito, de resar, de les armes, dels bancs, s'han passat tants pobles en la catalanofòbia que ja ni tan sols els veiem ni amb uns binocles. No es mereixen el nostre reconeixement, només el nostre més absolut menyspreu.
Tenim una sòlida majoria parlamentària independentista. I la seva solidesa, sobretot, es fonamenta en allò que molts de nosaltres, hem estat defensant des de fa anys. Ara se'n diu transversalitat, però recordo, que fa anys en dèiem Front Patriòtic, i encara fa més anys enrere en deien Front Nacional de Catalunya. I la gestió d'aquesta majoria abassagadora ha de ser feta, repeteixo, amb intel.ligència, i amb una fredor extrema. La victòria és total i absoluta, i ara sí que el procés ja no té deturador. Només cal posar-hi l'etiqueta i el llacet.
