THE REAL FACE OF SPANISH DEMOCRACY IN CATALONIA

CATALANS, I LOVE YOU SO MUCH!

(by the way, people in the back seem less than interested 

in Mariano's speech... chating, smiling, looking at cellphones...)

AN EXTENSION OF BRITAIN IN THE MEDITERRANEAN, LOL!

GIBRALTAR: NO ROCK UNTURNED

EL PONT (BROEN-BRON)

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 41

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 41 (NOVEMBRE 2014)

Llegiu més publicacions a Calaméo

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (4): DESEMBRE

He de confessar que pensava que el mes de desembre seria més prolífic, vull dir que hi hauria més estats que commemoressin la seva Independència o el seu Dia Nacional. Però, em trobo que són poquets. A veure si al gener, com m'ensumo és diferent.

Seguint sempre el Departament d'Estat, trobem que aquest mes de desembre, celebren la seva independència els següents estats:

Romania (1), República Centrafricana (1), Laos (2), Emirats Àrabs Units (2), Finlàndia (6), Burkina Fasso (11), Kenya (12), Bahrein (16) i Japó (23)

En el cas japonès, se celebra l'onomàstica de l'Emperador...

Com he fet en els mesos anteriors, el dia corresponent penjaré una felicitació al twitter.

CONSELLERIA DE DEFENSA: A UN DOGC DE DISTÀNCIA*

En el seu discurs “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar” el president de la Generalitat va apostar clarament per crear les estructures d’estat necessàries per esdevenir-ne. Des de la Societat d’Estudis Militars no podem sinó estar-hi d’acord, i oferir la nostra col·laboració. 

Així mateix, en l’entrevista a 8tv de dimecres a la nit, el president va asseverar per primera vegada la voluntat que una Catalunya independent romangui dins de l’OTAN. La conveniència o no de formar part d’una estructura supraestatal de defensa és quelcom que no hem analitzat a fons -com qualsevol decisió política té uns ‘pros’ i uns ‘contres’- però hem de felicitar-nos per haver sortit per fi de l’estat d’indefinició perpètua respecte d’aquesta qüestió. Volem pensar que el Sr. Mas és conscient que, per a un Estat de les dimensions de Catalunya, això passa per tenir unes forces armades, tal i com en tenen estats com Bèlgica, Eslovàquia o Noruega.

La defensa, com dèiem en el nostre darrer comunicat, és un aspecte que cal abordar immediatament. Ens hi va la credibilitat i, en conseqüència, el reconeixement internacional. Aclarit això doncs, el primer instrument institucional que ha de crear la Generalitat és la Conselleria de Defensa. Abans però, fem un petit apunt històric. La Conselleria de Defensa té un precedent en la Generalitat Republicana. Poc després del sollevament dels feixistes el juliol del 1936, i la situació de caos posterior, el Govern de la Generalitat comprengué que calia preparar-se. Instituï la Conselleria de Defensa, amb Felip Díaz Sandino com a primer titular. Després dels Fets de Maig del 1937 fou dissolta pel govern central. Si en unes circumstàncies tant dures com aquelles la Generalitat va saber actuar, sens dubte ara ho tenim molt més fàcil. Només cal voluntat, element del qual ni el President ni el poble de Catalunya en van mancats. 

Exposat el “què”, passem al “com”. El Govern de la Generalitat, sorgit d’una àmplia coalició segons expressava la proposta del President, hauria de nomenar equip d’especialistes que formulin la proposta institucional: la Conselleria de Defensa. Aquesta, hauria de ser homologable a la de qualsevol ministeri de defensa de les millors democràcies occidentals: és a dir, una institució civil formada per personal capacitat responsable del disseny, construcció i gestió de les forces armades. Un cop validada la proposta pel President, el Govern i el Parlament, es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Instituïda doncs la Conselleria e Defensa, es nomenaria el titular així com els responsables de les direccions generals i personal tècnic. En aquest darrer aspecte, ens hauríem de plantejar contractar personal estranger amb experiència militar i/o producció acadèmica reconeguda perquè ens assessori, així com enviar personal propi a formar-se a l’estranger. Aquest punt enllaça amb la proposta del President de buscar en la comunitat internacional la “mediació externa”. S’hauran de tractar molts temes, i el de la defensa serà clau. Que ningú tingui cap dubte que en els àmbits de decisió d’importància, un dels “key issues” serà quina repercussió en la seguretat i defensa col·lectiva pot tenir la independència de Catalunya. Cal que hi hagi persones que “parlin el mateix idioma” en aquest camp, tal com es farà amb els especialistes en gestió tributària, polítiques econòmiques, etc.

En definitiva, de la seriositat de les nostres propostes se’n derivarà la nostra credibilitat. Si no ens presentem davant la comunitat internacional amb un discurs en defensa madur, seriós, responsable i homologable al dels estats del nostre entorn, no podem esperar cap reconeixement. La creació de la Conselleria de Defensa és, doncs, una necessitat inajornable.

Societat d'Estudis Militars

*(NOTA: Els companys del SEM demanen que fem difusió d'aquest text. Per això he decidit penjar-lo, perquè penso que s´ho mereix. L'única objecció que tinc a fer és que hem de deixar de parlar de “Conselleries”, i començar a parlar com cal, és a dir, de “Ministeri de Defensa”!)

EL COLPISME ESPANYOL A CATALUNYA

Els espanyols volen aconseguir el govern autonòmic a Catalunya sense passar per les urnes. Són conscients que és metafísicament impossible que es puguin imposar en unes eleccions.I llavors han fet, fan i faran tot el que estigui al seu abast per arribar a governar. N'hem de ser conscients. No s'aturaran davant de res. Ho provaran tot. Estan embogits... i cagats de por. Saben que el 9N ha estat un gran èxit esclatant. Que a nivell internacional, Catalunya en general, i el President Mas en particular, estan immunitzats a qualsevol barrabassada que se'ls ocorregués fer, en pla troglodita. Fins i tot ja la figura de l'Oriol Junqueras comença a enlairar-se internacionalment... per a desesperació no només de Madrid, sinó sobretot d'un Duran i Lleida en plena decrepitud política.

Per això l'aposta per la judicialització. Aconseguir-ne la inhabilitació els aniria de perles. O si no, un bon escàndol mediàtic. Tot adreçat a afeblir la figura que ha sortit més reforçada de tot el procés del 9N. 

Els espanyols han practicat, practiquen i, espero que els ho impedirem, intentaran practicar el colpisme a Catalunya i contra Catalunya. La nostra feina, la nostra obligació és impedir que se n'ensurtin. Ho podem aconseguir.

Però també és una feina nostra, acabar el procés i culminar amb una Declaració d'Independència com deu mana, sigui abans o després del referèndum definitiu que tancarà el tema i ens podrem dedicar a altres quefers que, com a mínim en el meu cas, m'agradaria desenvolupar ara que encara tinc empenta, ganes i, sobretot, interès per aprendre.

Només ens falta una mica d'esforç. Ja hem fet molta feina. Però fins que no la fem tota, no podrem dir blat.

Som-hi!

FAN DE MURAT!

Atès que es fan monuments als qui bombardegen Bcn, he decidit fer-me fan de Joachim Murat, el carnisser de Madrid 1808

THE CATALAN QUESTION: EUROPE AND THE RIGHT TO CHOOSE

GRAN VIDEO!

TROGLODITES!

Espanya està rabiosa després del gran èxit del 9N, i ens ho volen fer pagar. Són tan patètics!

Per una banda, ja tenim al troglodita amb uniforme, comparant una consulta popular amb una guerra colonial, la de Cuba, on per cert, els espanyols inventaren els camps de concentració per aïllar la població civil de les guerrilles independentistes.

De l'altra, tenim els polítics. Segur que em faré pesat, però repetiré el de sempre: no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. És una frase que hauria d'estar gravada en el frontispici de tots els departaments de ciència política catalans. 

Vegeu si no, el cas de Pedro Sánchez, aquest ninot sociata. La primera que va dir va ser comparar l'independentisme amb la violència de gènere. I es va quedar tan ample. Troglodita i cafre, això és el que és. 

Però els del PP, òbviament no es queden enrere. El tal Floriano, que em sembla que és el número 3 del partit, acaba de referir-se a l'ambient de Catalunya com a "contaminat". En el més pur estil nazi. I es queda tan ample, el tio. 

Però sempre hi ha algú que ho pot superar. I aquest algú no és altre que la gran esperança espanyola, el Pablo Iglesias, que també recentment ha dit que Catalunya no té competències per fer la DUI... Ah no, i llavors qui la té? Tu, ninot? O el bisbe?. 

Si se n´ha de ser de cutre. Siguin d'un extrem o d'un altre, siguin de centre, un espanyol sempre serà un espanyol i el seu odi envers una Catalunya lliure, digna i sobirana no coneix frontera ideològica que valgui.

GRANS, MOLT GRANS

NI CAUTIVO NI DESARMADO

En la psicologia política espanyola només s'entén la victòria si és completa. No hi ha terme mig. O bé la victòria total o bé el desastre més absolut. És allò del "cautivo y desarmado..." d'infausta memòria. Però encara aquesta expressió no deixa de ser el producte d'una psicologia totalitària que es remunta encara molt més enrere. Concretament es remunta a l'experiència de la Inquisició i a la seva tasca de reprimir i eliminar tot tipus de dissidiència i d´heterodòxia, en definitiva de discrepància, allà on aquest pla sigui possible portar-se a terme. I es va portar a terme a tots els territoris on la Inquisició va anar consolidant els seus tentacles. Des de la Corona de Castella,es va anar estenent als territoris, llavors regnes, principats, comtats ibèrics, europeus i americans on en va tenir l'oportunitat, els mitjans i, sobretot, el permís o el suport -de grat o forçat- del poder polític corresponent.  

El resultat és prou conegut. La repressió, la persecució, l'eliminació física de les persones i dels grups considerats dissidents o heterodoxos. Una eliminació que es podia fer per la via de l'execució, de l'expulsió o de l'empresonament de per vida i que en tots els tres casos implicava que el o els subjectes deixaven de ser visibles, deixaven de tenir presència en el seu entorn immediat. L'element díscol -ai, les estructures mentals que en són de traïdores i a l´hora d'explícites del que un realment pensa i vol!- desapareixia i com diu la dita "mort el gos, morta la ràbia". Paral.lelament, al control ideològic, a la repressió social, cultural, moral, es va anar estenent l'homogeneïtzació lingüística, via naturalment la llengua castellana, que va tenir la dissort de convertir-se -no per voluntat pròpia, atès que les llengües, per elles mateixes, no decideixen-, si no per voluntat humana en un instrument de repressió i d'anul.lació de la diversitat humana.

En el cas que ens ocupa, els espanyols volien impedir de totes totes que el diumenge 9 de novembre es votés. I es poden posar com vulguin, poder dir el que els passi pel cap, però la veritat és que, diumenge passat a Catalunya es va votar. I la prova la tenim no només en l'experiència de milions de persones que es van mobilitzar efectivament, sinó amb l'impacte internacional de l'esdeveniment. El boig que va contradirecció no som els catalans i les catalanes. És aquell que nega l'evidència i pensa que és la resta de la humanitat que va en contradirecció.

Per a la psicologia totalitària, la que és ben vigent a Espanya, un sol dissident, un sol díscol, un sol heterodox, ja és massa, excessiu, intolerable. Un sol element que traspassi el discurs oficial, la narrativa establerta, ha de ser neutralitzat, eliminat, silenciat. L'ús de paraules o expressions ampuloses o fatxendes, per exemple, "El Estado", va en la línia d'aconquinar, d'aterrir, l'element dissident. Literalment de què es cagui de por i entri a la cleda amb la resta del ramat. Aquesta és la seva fortalesa: el tot o res.

Però és també la seva feblesa. Com la història ens demostra, aquest discurs totalitari ha anat fallant i els pobles, un rere l'altra s'han anat alliberant del jou que els oprimia. Ara som molt pocs els que encara lluiten per alliberar-se'n. 

I aquesta va ser la gran victòria o una de les grans victòries del diumenge passat, El poble català va deixar ben clar que "ni cautivo, ni desarmado" se sotmetria a la voluntat totalitària dels tribunals espanyols, hereus culturals directes del de la Inquisició, en les formes i en el fons.

Més encara, com ja vaig escriure en un post anterior, als ulls del món, Espanya és avui en dia un failed state, un estat que és incapaç d'imposar la seva autoritat damunt del territori i de la població a la que teòricament governa. Qui es creurà ara els discursos oficials espanyols, si han vist amb els seus propis ulls que no unes minories selectes o en tot cas una minoria de més de dos milions de persones, que ja és una minoria una mica anòmala per ella mateixa, va desafiar el poder auto-considerat omnímode d'un estat? 

L'element revolucionari del 9N és precisament aquest. De fet, va ser la immensa majoria de la societat catalana la que, per activa o per passiva, es va declarar subjecte polític, atès que van ser una minúscula minoria els qui van intentar impedir-ho, quatre eixalabrats, alguns dels quals, a més a més, van sortir una mica més escalfats que quan van entrar a impedir el vot.

Ara, el gran repte és aprofitar aquesta victòria tàctica, puntual, però que com totes les "batalles" deixen una empremta permanent en la història, en una victòria definitiva com la que han assolit tants altres pobles abans que nosaltres. Ara toca gestionar la victòria d'un poble que el dia 9 no va anar a dormir "ni cautivo, ni desarmado", ans ben al contrari.

US HI ESPERO, AQUEST DISSABTE!

QUIN MODEL DE DIPLOMÀCIA PER CATALUNYA ESTAT?

Aquest proper dissabte 15 de novembre, la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) celebrarà les seves XIV Jornades en col•laboració amb el Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, l’Oficina del Quebec a Barcelona, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. 

Una setmana després del 9N, i tenint per endavant mesos de treball intens per la configuració d’una nova realitat catalana, des de la FOCIR volem obrir el debat sobre quin serà el futur model de diplomàcia que haurà de liderar un nou Estat català. 

Per aquest motiu, les XIV jornades de la FOCIR “Quin model de diplomàcia per Catalunya Estat?”, busquen generar un debat públic per discernir sobre quin és el model de diplomàcia que volem per a una futura Catalunya independent. 

Així, comptarem amb la presència d’experts del món acadèmic, polític i social, que analitzaran l’experiència de la diplomàcia quebequesa i flamenca, casos consolidats de nacions sense estat que han aconseguit estructurar la seva acció exterior entorn a estratègies reeixides de diplomàcia pública, en comparació amb la diplomàcia pública de Catalunya. 

Durant la jornada es reflexionarà sobre quin haurà de ser el model diplomàtic que escollirà Catalunya, i quines sinèrgies es podrien formar entre la diplomàcia convencional i els nous mètodes de diplomàcia pública. 

Les conclusions que se n’extreguin es plasmaran en un document que el Govern i la societat civil catalana podran utilitzar com a full de ruta a l’hora de configurar el futur cos diplomàtic català i com a marc de referència per la construcció d’una estratègia conjunta de diplomàcia catalana. 

 Podeu accedir al programa definitiu clicant aquí. 

Inscripcions gratuïtes. 

Per reservar plaça truqueu al 932690540 o envieu un correu a secretaria@focir.cat. 

DATA: Dissabte 15 de novembre del 2014 

LLOC: Institut d’Estudis Catalans (c/ Carme, 47). Barcelona 

HORA: 9.00 – 15.00h

PIXELAT

Ara ja sé quina pinta faig quan em pixelen... 

i tot gràcies a un idiota  que es volia fer l'espavilat...

L'ESTELADA ON LI CORRESPON... EN UN F15!

GRAN FOTO!

EL TERROR NO HA TRIOMFAT*

Malgrat tots els intents, el terror no ha triomfat. Em refereixo, és clar, a la campanya de la por que durant mesos ha portat a terme el govern i la societat espanyoles per evitar que els catalans votem. No ho han aconseguit, ni per activa, ni per passiva. La victòria democràtica i catalana és total i absoluta. La derrota carca i espanyola, també.

Recordo que el dia de la votació d'Arenys de Munt, a primera hora del matí –bé, cap a les 8.00, que és quan vaig arribar- quan caminava cap al Centre Moral, vaig sentir uns crits que sortien d'un pis. Una típica discussió domèstica, en aquest cas entre una mare i el seu fill o la seva filla. La mare finalment, va tirar pel dret i va bramar “I a més a més no aniràs a votar”, la qual cosa em va fer deduir que probablement es tractava d'un o d'una jove d'entre 16 i 17 anys. Naturalment, no vaig saber el final de la història, no sé pas si va anar a votar o no, el o la jove. Però l'episodi demostrava que en la intimitat de la llar -bé en aquest cas no gaire íntim, atès que els brams se sentien des del carrer- encara hi havia por o que no les tenien totes.

Han passat uns quants anys, pocs, però sembla una eternitat. I en aquests anys, hem anat molt lluny, de forma que quasi no ens podem creure que ara som on som. Però hi som. I anem a per totes.

Avui en dia és impensable que el Martín Villa de torn, és a dir, el Fernandez Díaz, s'atreveixi a muntar un operació per a desactivar el procés. Ja no som en els anys setanta, com es va fer amb el moviment anarquista, amb un èxit absolut, i com es va intentar fer amb l'independentisme, amb no tant èxit, atesa la situació actual, però sí que va servir per endarrerir unes dècades el procés, a l´hora que es donava aire a l'autonomisme, a la tercera via, que amb el pas dels anys s'ha demostrat un cul-de-sac.

Ara intentar espantar la gent, ja no és possible. Acostumats com estem a les xarxes, a les pantalles, veiem el que veiem, no ens estranya res, ni res ens ve de nou. I el més divertit és que quan un fatxeta qualsevol fa l'imbècil, per exemple, al Parlament, al cap de res ja sabem qui és, on viu i tot el seu, diguem-ne, currículum.

Així doncs, que el diumenge votarem. Votarem amb un somriure a la boca. Amb un record per als qui no ho podran fer. Per als qui es van deixar la pell perquè nosaltres ho poguéssim fer. Per als qui vindran i que d'aquí vint o trenta anys, ens diran que no els expliquem batalletes, que ja cansa.

Votarem.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 03.11.2014)

RAJOY POST 9N

EM PUNXEN I NO EM TREUEN SANG!

ÉS VERITAT O ÉS UN MUNTATGE?????

EM PUNXEN I NO EM TREUEN SANG!

FERRERES IS THE ONE, AND THE ONLY

Una altra vegada, i en van..., en Ferreres la clava

EL DIA QUE CATALUNYA VA DERROTAR ESPANYA

Els espanyols només entenen les derrotes. N´han tingudes tantes, els han fet fora de tants llocs, que saben perfectament què vol dir ser derrotats. I ahir, van tornar a ser derrotats. De forma clara, de forma contundent.

Va ser un gran dia. Va ser un gran dia per al món, per a Catalunya, per a tots nosaltres. Fins i tot va ser un gran dia per a una servidora. 

Com sempre succeeix en les ocasions que portes temps esperant-les, quan s'esdevenen passen de forma mecànica, perquè ja tens tots els automatismes activats, perquè ja saps què has de fer, quan i on. Ho tens tot estudiat, perquè ho has preparat tot mentalment. 

Fins i tot quan se´t planta un fatxa que put a alcohol i et llença a la cara el sobre amb la papereta del NoNo (que òbviament va ser comptada com a "altres") l'únic que pots fer és tractar-lo de forma civilitzada, per tal que l´home encara se senti més menyspreat, més inútil i assumeixi que el seu món s'acaba.

Ahir, Espanya va ser incapaç de fer quadrar Catalunya. Malgrat els Duran i els Herrera. Malgrat La Vanguardia i  El Periódico. Malgrat La Caixa i el Banc Sabadell. 

Ahir, als ulls del món, i això és el més important, es va comprovar que Espanya no controla Catalunya. Que Espanya és un failed state, que és quan un estat no garanteix la seva preeminència sobre el territori i la població que se suposa que hauria de governar.

CORNELLÀ, ENDAVANT, ENDAVANT!

CAPGIREM-HO TOT, TOT i TOT!

CATALANS READY TO VOTE

NI UN PAS ENRERE!

BRUTAAAAAL!

SPANISH TROGLODYTE DEMOCRACY

While trying to block Catalan indyref, Spain allows Golden Dawn´s spanish branch to become legal. That´s spanish democracy style.

GRAN EMOCIÓ

Gran, enorme, vídeo.

GENIAL!

LET CATALANS VOTE

A majority of Catalans have repeatedly expressed in different ways the wish to exercise their democratic right to vote on their political future.

This strong demand to vote is the result of longstanding dissension between the governments of Catalonia and Spain over the degree of cultural, political, and financial autonomy that Catalans should enjoy, despite several attempts to reach an acceptable solution.

As the precedents in Quebec and Scotland show, the best way to solve legitimate internal disputes is to employ the tools of democracy. To prevent the Catalans from voting seems to contradict the principles that inspire democratic societies.

Accordingly, we call on the Spanish government and institutions and their Catalan counterparts to work together to allow the citizens of Catalonia to vote on their political future and then negotiate in good faith based on the result.

• Desmond Tutu, Archbishop and Nobel Peace Laureate
• Adolfo Pérez Esquivel, sculptor and Nobel Peace Laureate
• Ken Loach, cinema director
• Saskia Sassen, Sociologist (Columbia University)
• Richard Sennett, Sociologist (New York University)
• Harold Bloom, literary critic (Yale University)
• António Lobo Antunes, writer
• Bill Shipsey, founder d'Art of Amesty Internacional
• Paul Preston, Historian and Hispanist (London School of Economics)
• Ambler Moss, former Ambassador of the United States of America

MARTIN VILLA AL TALEGO... NI QUE SIGUI A LA PAMPA!

Mai és tard per fer justícia... universal! 

I altra morralla feixista... que tenen les mans tacades de la sang del Salvador!