El Cercle d’Economia, una de les entitats més reconegudes de la societat civil catalana, presidida actualment pel catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, Anton Costas, acaba de convidar a fer una conferència al màxim responsable, el seu director, de fet, del CNI, el general Felix Sanz Roldan. Una invitació que no es pot desvincular del moment polític que travessa la política catalana i també l’espanyola, i que ja per ella mateixa, és una autèntica declaració d’intencions. O és que és una casualitat que, precisament ara, se’l convidi? Naturalment que no. I tampoc no és cap casualitat, que en els seus darrers posicionaments públics, el Cercle cada cop sembla més combatiu en contra del procés independentista i crític amb el govern català i l’actual majoria parlamentària independentista. Fins i tot podem dir que està a punt de traspassar totes les línies vermelles de la proverbial prudència de la qual sempre ha fet gala a l’hora d’opinar sobre la situació política en cada moment de la seva ja dilatada història. I precisament, el fet de convidar el cap de la Intel·ligència espanyola, no pot ser interpretat més que com un pas més en aquesta direcció.
Segons les cròniques periodístiques de l’acte, el conferenciant convidat es va limitar a fer una intervenció de cara a la galeria, donant una sèrie de dades genèriques, i fins i tot demostrant una capacitat de seducció notable envers l’audiència, que, tot sigui de passada, i veient la llista d’assistents, entre els quals no hi havia cap membre destacat del govern català, per cert, ja anava predisposada a ser seduïda.
Naturalment, però, la part més interessant va ser el de les preguntes d’aquesta mateixa audiència i el de les respostes del conferenciant. I com no podia ser d’una altra manera, “la” pregunta va aparèixer: em refereixo a la de l’actuació del CNI a Catalunya, que és el mateix que preguntar per la seva actuació en contra del procés independentista.
I és aquí, en la resposta que el general Sanz Roldán va donar, on es va veure clar que o bé prenia el pèl a l’audiència, o bé que la seva dosi de cinisme és màxima. I és que va contestar a l’esmentada pregunta, sempre segons les cròniques periodístiques, que l’actuació del CNI a Catalunya era la mateixa que la que podia ser a Castella La Manxa! Això és el que jo dic una resposta “café para todos“. Tret que, naturalment, no és creïble.
Per a un servei d’intel·ligència com el CNI, que té com a objectiu prioritari la Seguretat Nacional i prevenir, alertar sobre les amenaces en el conjunt de l’estat espanyol, és obvi que Catalunya no té la mateixa rellevància que Castella La Manxa, entre altres raons perquè concentra un potencial risc de militants gihadistes immensament superior que Castella La Manxa. De manera, que, tècnicament parlant, la resposta és una veritable barrabassada. No debades, els think tanks de la intel·ligència espanyola (Elcano, GEES, IEEE, etc.) s’han fet un tip d’alertar, amb òbvies intencions polítiques del risc gihadista a Catalunya, per tal de difondre el missatge que una Catalunya independent seria poc més que un objectiu fàcil del terrorisme gihadista.
En definitiva, és que fins i tot parlant des d’una perspectiva tècnica i no política, la resposta no s’aguanta.
Passa, però, i a ningú no se li escapa, que la intervenció del senyor SanzRoldán -i la voluntat dels qui el convidaren- tenia una evident dimensió política. En els darrers anys han sortit diverses notícies que informaven que elCNI estava portant a terme campanyes per influir en el procés polític català, en contra, naturalment, de l’expansió de l’independentisme, particularment en moments tan sensibles com les eleccions del 2012, o bé intentant influir en entitats de tanta rellevància com el mateix F.C. Barcelona, per evitar que, com a mínim, s’hi posicionés a favor. Fins i tot es va parlar d’una operació dotada amb 10 milions d’euros de pressupost per aconseguir que les opinions contràries a la independència fossin més visibles en els mitjans de comunicació de masses, i a fe de deu que, començant per TV3, i no cal dir 8TV, aquest increment dels contraris a la independència ha estat més que notable entre els tertulians i col·laboradors habituals d’aquestes cadenes, mentre que a les d’àmbit estatal, els partidaris de la independència pràcticament són testimonials.
Hi ha, però, aquí una reflexió que cal tenir en compte. El senyor Sanz Roldanmai reconeixerà que dedica ni un sol agent, ni un sol cèntim a combatre l’independentisme català. I això per una raó ben senzilla. Si ho fes, la resta de serveis d’intel·ligència europeus, que vol dir, la resta dels estats europeus per als quals treballen, posarien el crit al cel. Perquè cada agent, cada cèntim que Espanya gasta contra l’independentisme català és un agent menys, un cèntim menys que gasta en la lluita contra l’amenaça col·lectiva més important a la qual ha d’enfrontar-se la Unió Europea actualment, que és la del gihadisme, en totes les seves diferents manifestacions. És a dir, que cada agent, cada cèntim que dedica Espanya a combatre l’independentisme català, és una amenaça més gran per als milions de ciutadans que viuen a la Unió Europea. Per això, mai dels mais, Espanya, i molt menys el senyor Sanz Roldán, reconeixerà que destina milions d’euros i centenars d’agents d’intel·ligència a lluitar contra la Independència de Catalunya.
Perquè si ho fes, correria el risc que molt probablement, molts dels serveis d’intel·ligència europeus, començant pels francesos, probablement, aconsellarien llurs governs respectius, que donessin suport a la Independència de Catalunya, per tal de tapar el forat negre que representa la negativa espanyola a negociar de forma civilitzada amb Catalunya un acord mútuament beneficiós d’entesa política i que de retruc també beneficiaria al conjunt de la UE.
Clar que perquè aquest consell es produís, també caldria que es complissin, de la part catalana, dues condicions imprescindibles. La primera, que els serveis d’intel·ligència europeus constatessin la determinació catalana, del poble, però també dels seus dirigents, d’arribar fins al final, i de no anar de bluf, com seria acabant acceptant qualsevol proposta tipus Devo Plus a l’escocesa, o tercera via. I la segona, la determinació del nou Estat Català, de contribuir responsablement a la seguretat interior (policia) i exterior (defensa) del conjunt de la Unió Europea. D’aquesta manera, la seguretat europea guanyarà en potència, i s’haurà esborrat una possible via d’entrada del terrorisme gihadista al cor d’Europa.
*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 23.04.2016)
