dijous, 27 de desembre del 2018
dimarts, 18 de desembre del 2018
diumenge, 16 de desembre del 2018
LA FORÇA DE LA GENT
Aquest divendres serem al carrer per plantar cara a la provocació espanyola. Hi serem molts, milers, centenars de milers. Fins i tot apostaria que serem més d'un milió. Cada hora que passa, cada dia, la indignació envers la fatxenderia espanyola creix i creix. Ho petarem.
Anem a pams. El primer és constatar, que la República és, cada dia que passa, una realitat, malgrat les conyetes imbècils que alguns encara fan. Portar 1.000 goril·les de fora, per motius de seguretat, demostra que els espanyols ja no controlen el territori. És tot un reconeixement a la seva feblesa. És una gran, enorme, brutal victòria d'un poble que es fa seu, cada cop més, el seu avenir.
Segon. S'ha d'acabar amb la tonteria anti-feixista. Aquí estem per la independència, i només per la independència. Perquè la independència ho és tot. La tonteria anti-feixista és espanyolisme pur i dur. Si volen pegar els feixistes, aquests encaputxats anònims, que van amb banderes tricolors i soviètiques, que se'n vagin a Andalusia, on hi ha 400.000 feixistes, no a Catalunya. No hi tenen res a fer. Aquí ens concentrarem amb la cara destapada amb les nostres banderes: la quadribarrada, l'estelada, la negra i la de l'au fènix. Banderes històriques, de lluita, d'esperança. Banderes de l'Honor.
Tercer. La força és la que ens portarà a la victòria. No la violència indiscriminada i salvatge que sempre té per objectiu els Mossos d'Esquadra. La força racional, de centenars de milers de catalans i catalanes que amb la nostra determinació, avançarà sense deturador i que ni 1.000, ni ningú podrà aturar. Serà una força tranquil·la, popular, democràtica, determinada a guanyar i a consolidar la República.
Aquesta força serà la millor garantia per evitar la violència irracional. Quants més siguem al carrer, més garantia que no n'hi haurà. Cal aïllar els encaputxats i denunciar-los, entre altres raons perquè molts d'ells deuen ser agents espanyols. Si no vols violència, vine a les concentracions. Tu ets la garantia.
Reagrupament crida tots els catalans i catalanes a ser aquest divendres als carrers de Barcelona i arreu on es convoquin mobilitzacions. Hi serem en primera línia, com sempre.
Amb els espanyols no hi ha res a fer.
Bé, sí, una cosa. Determinar l'hora i el dia de la seva retirada de Catalunya.
dissabte, 1 de desembre del 2018
dimecres, 28 de novembre del 2018
DE L'ESCOLA FRANQUISTA A L'ESCOLA CATALANA, AMB LA TERESA CASALS
Aquest proper dimarts, 4 de desembre, es farà la xerrada "De l'escola franquista a l'escola catalana", a càrrec de la mestra, filòloga, activista per la llengua i Creu de Sant Jordi, Teresa Casals.
Casals, és associada a Reagrupament des dels seus inicis i va ser membre de la seva Junta Directiva Nacional, té una llarga i dilatada trajectòria en el món de l'ensenyament en català. Amb ella compartirem el moment del pas de l'escola franquista a l'escola catalana i el repte en la formació dels mestres i l'objectiu de fer una escola de qualitat per a tothom.
Teresa Casals Rubio (Badalona 1941), filòloga, mestra i activista per la llengua catalana, és promotora i portaveu de la plataforma Som Escola .
Teresa Casals i Rubio durant el franquisme es vincula a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Als setanta, s’adhereix a Nacionalistes d’Esquerra, on treballa amb Magda Oranich.
Després s’integra a ERC i més endavant a Reagrupament . Socialment, durant aquests anys l’activitat de Teresa Casals s’enfoca a la defensa del català com a llengua comuna en l’escola i en la societat, participant en el reciclatge lingüístic de mestres.
Després s’integra a ERC i més endavant a Reagrupament . Socialment, durant aquests anys l’activitat de Teresa Casals s’enfoca a la defensa del català com a llengua comuna en l’escola i en la societat, participant en el reciclatge lingüístic de mestres.
Forma part de l’executiva de la Plataforma per la Llengua i l’any 2010 participa en la fundació de Som Escola , plataforma en defensa de la llengua catalana a l’escola.
El 2018 rep la Creu de Sant Jordi " Per la fermesa, constància i valentia de la seva tasca de defensa del model d'escola catalana, com a model de cohesió social, que no separa els infants i joves per la seva llengua d'origen. Des de de la plataforma Som Escola, ha fet seu l´objectiu de coordinar totes aquelles persones, entitats i institucions que es comprometen a actuar de manera activa en la construcció d'una societat més cohesionada, democràtica i lliure".
L'acte és obert a tothom i es farà el dimarts, a les 19h.30 a la Seu Nacional de Reagrupament, al carrer Roger de Llúria, 5, 2-2 de Barcelona.
Us hi esperem!
dimarts, 27 de novembre del 2018
divendres, 23 de novembre del 2018
LA REVOLUCIÓ NO ÉS UN VIDEOJOC!
En el número 67 de La Veu de Reagrupament, titulava el meu article "A Catalunya hi ha una Revolució" (maig 2017). 18 mesos més tard, a hores d'ara, continuo pensant el mateix. En aquest lapse de temps, han passat tantes coses! Brutals, algunes, vergonyants, d'altres. Però sense cap mena de dubte, guanyen les positives, malgrat els patiments que molts catalans i catalanes han patit i, ara mateix, continuen patint. Des de la presó, des de l'exili, des de les agressions físiques d'un espanyolisme desfermat i violent ... i amb barra lliure. Des de les trucades en hores intempestives, des de les amenaces, des dels insults, etc i etc.
Però hem celebrat un referèndum, però s'ha aprovat la independència i s'ha guanyat unes eleccions pensades perquè les perdéssim. I tenim ara no un, sinó dos Presidents, que treballen colze a colze. I tenim un Consell per la República que actuarà sense cap intervencionisme espanyol. I estem a punt d'iniciar un procés constituent. I... tantes coses!
Però el que de cap de les maneres hem de fer, és marxa enrere. Això no, per una raó ben senzilla: la revolució no és un videojoc, que quan t'eliminen, tornes a començar com si res. No, no podem tornar a prémer replay i tornar a començar com si res. Obviant els costos humans, polítics, morals que va generar la repressió espanyola.
Qui, per exemple, retornarà l'ull a Roger Espanyol? Qui farà que tots aquells i aquelles que van ser maltractats, agredits, humiliats, arrossegats, colpejats etc. recuperin la seva dignitat, la seva autoestima... Qui recollirà la sang vessada dels caps oberts? Ningú, naturalment.
Qui planteja un nou referèndum amb l'acord espanyol, totalment quimèric, està obviant tot aquest patiment, com si un simple push the button, el fes desaparèixer, sense cap dignitat, sense cap respecte.
No. Cal continuar amb fermesa el camí del full de ruta. Cal redactar una Constitució de la República Catalana, que sigui l'eina que, aquesta sí, afavoreixi un eixamplament de la base. Una mobilització massiva, arreu del país.
I després, un cop enllestida, fer un referèndum, sí, però de ratificació, sota la supervisió internacional, però des de la legalitat catalana, mai espanyola.
Repeteixo, la revolució no és un videojoc. No feu mal a la gent que ha patit, siguem dignes del seu sacrifici.
dimecres, 21 de novembre del 2018
dimarts, 20 de novembre del 2018
dissabte, 17 de novembre del 2018
REAGRUPAMENT CELEBREM LA XII ASSEMBLEA NACIONAL
Demà, 18 de novembre, se celebrarà la XII Assemblea de Reagrupament Independentista.
Vivim moments cabdals de la nostra història com a país i els darrers esdeveniments ens exigeixen seguir treballant per consolidar la República proclamada ara fa un any i a, naturalment, restaurar la democràcia catalana.
Reagrupament és conegut i reconegut com una de les organitzacions més combatives i decidides i, ara que Catalunya està guanyant el seu futur, els reagrupats i reagrupades hem d’ocupar el nostre lloc i ser-ne capdavanters.
Per tot plegat, en aquesta assemblea debatrem diferents documents actuals i de futur i els sotmetrem a votació de tots els associats i associades.
Ordre del dia.
1.- Benvinguda als Reagrupats.
2.- Lectura i votació de l'Acta de l' XI Assemblea.
3.- Presentació i votació de la liquidació dels Comptes Anuals (Abril 17 - Octubre 18).
4.- Presentació i votació Pressupost (Novembre 18 - Desembre 19).
5.- Presentació i votació Informe de Gestió (Abril 17 - Octubre 18).
6.- Presentació, debat, discussió i votació de la Proposta de Reforma dels Estatuts.
7.- Conveni d'associació amb el Partit Demòcrata. Debat, discussió i votació.
8.- Presentació, debat i votació de l' Informe "Per una Catalunya Lliure, Forta i Segura".
9.- Discurs de cloenda del President.
L’Assemblea es farà a les Cotxeres de Sants, a l’edifici Francesc Masclans, començarà a les 10h. del matí i es clourà a les 14h.
diumenge, 11 de novembre del 2018
DEMÀ, US HI ESPERO!
Laura Masvidal, esposa del conseller Joaquim Forn, serà la convidada i principal ponent a l’acte organitzat per Reagrupament Independentista on presentarà el llibre “Escrits de presó” del propi Forn.
El llibre és un dietari des del 2 de novembre de 2017 quan va entrar a la presó d’Estremera, fins al 9 de juliol del 2018, quan el traslladen a Lladoners. Els sentiments, les angoixes, les vivències de dies injustos en una situació privada de llibertat i, alhora, el desig de veure complert el seu somni d’aconseguir la República Catalana.
A més de Laura Masvidal, intervindran en l’acte el President de Reagrupament, Josep Sort i la reagrupada, filòloga, activista per la llengua i Creu de Sant Jordi, Teresa Casals.
L’acte es farà a les 19h. a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret, al número 5 del carrer Roger de Llúria de Barcelona.
100 ANYS DE LA FI DE LA 1a GUERRA MUNDIAL: CATALUNYA TAMBÉ HI ERA
Avui es commemora el Centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial. Una tragèdia d'enormes proporcions que sacsejà tot el món i tingué una continuació més ferotge, encara, en la 2a Guerra Mundial.
Catalunya envià centenars dels seus fills. Del Nord i del Sud. El nostre compromís amb l'autodeterminació de les nacions i la democràcia va quedar palès amb la sang vessada pels nostres soldats en el camp de batalla. I d'entre ells, naturalment, els independentistes van estar en primera línia. Com el patriota Camil Campanyà, de la Unió Catalanista, que va ser enterrat embolicat en una estelada. Sí, la mateixa que els espanyols odien a mort, encara avui en dia. I és que no som de la darrera volada.
Visca Catalunya Lliure!
divendres, 2 de novembre del 2018
dilluns, 29 d’octubre del 2018
dimecres, 24 d’octubre del 2018
dissabte, 20 d’octubre del 2018
dimecres, 17 d’octubre del 2018
dissabte, 13 d’octubre del 2018
LA INDEPENDÈNCIA DE GUINEA EQUATORIAL FA 50 ANYS
Ahir va fer 50 anys de la Independència de Guinea Equatorial. Una de les darreres pèrdues colonials d'Espanya. Lògicament l'efemèride ha passat totalment desapercebuda per part dels espanyols. Però no hauria de ser així per part dels catalans.
Ja fa mesos que estudio el cas, i em sembla més que interessant. Tant que fins i tot és susceptible de fer-se un estudi comparat, entre el cas guineà i el cas català. Lògicament hi ha grans diferències, com l'aspecte geogràfic, el context històric i polític, la sociodemografia, l'economia, etc. Però l'interessant és que també hi ha elements que ens poden ser útils pel nostre cas.
En aquesta independència hi va haver un motor central, val a dir. L'ONU, que va pressionar a la descolonització. Una pressió que, lògicament, Espanya no va poder aturar. No va ser l'únic factor, és clar. També les pròpies forces independentistes van tenir un paper important. Tanmateix, cal tenir en compte la complexitat geogràfica i ètnica del territori.
Esquemàticament, podem dir que l'evolució dels fets va ser la següent:
El primer pas va ser quan Guinea Equatorial va passar de ser una colònia (1926) a ser una província, el 1956. Per cert, en aquest any va ser quan es va proclamar la independència del Marroc. Ja llavors la pressió anticolonial era ben potent i els independentistes comptaven amb complicitats externes.
El 1959, es va crear la Regió Equatorial Espanyola, dividida en dues províncies: Fernando Poo i Riu Muni
Aquest mateix any, els espanyols van assassinar dos dels líders independentistes guineans, l'any 1959. Acacio Mañé, llençant-lo d'un vaixell en alta mar, i Enrique Nvo, tot just quan anava a viatjar a l'ONU per protestar pel nou estatus del territori que, lògicament, considerava insuficient.
El 1963, per fer front a la pressió independentista i internacional, el govern franquista va convocar un referèndum d'autonomia, en virtut del qual es va aprovar la Llei d'Autonomia de Guinea Equatorial. Un 62,52% votaren a favor i un 37,48% en contra, resultats que s'expliquen en gran mesura per les diferències que hi havia de tipus geogràfic i ètnic, fomentades descaradament pels funcionaris colonials espanyols.
Fixem-nos que el cas guineà, va ser una repetició del cas cubà i puerto-riqueny, territoris que van ser els primers que Espanya va concedir-los un estatut (carta) d'autonomia, l'any 1897, en un desesperat i, fracassat, intent d'evitar la Independència.
També a Guinea Equatorial, l'autonomia va fracassar. Pocs anys després, el 1967, es celebrà una Conferència Constitucional amb la participació d'autoritats espanyoles i representants guineans, de la qual sorgí una Constitució de Guinea Equatorial. Aquest document va ser sotmés a un nou referèndum, el 1968, organitzat pel règim franquista, però sota la supervisió de l'ONU.
Amb una participació del més del 91% del cens, el Sí guanyà pel 64,32% i el No obtingué el 35,68%.
Això va fer que el 12 d'octubre de 1968, Guinea Equatorial accedís a la Independència.
Per cert, en l'acte de signatura d'aquesta, el cap de la delegació espanyola, i doncs, qui la va signar, no va ser un altre que Manuel Fraga Iribarne (foto)
Quines voltes que fa la vida, oi? Franquistes espanyols signant independències, mentre que cinquanta anys després, "demòcrates" espanyols reprimint-ne d'altres.
dijous, 4 d’octubre del 2018
BRUTAL VÍDEO, QUE NO CONEIXIA... FINS ARA!
https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/12/05/documental/
L’Escola Militar de Barcelona (1639)*
Com tot poble derrotat, Catalunya ha hagut de veure com es reescrivia la seva història, amb l’objectiu d’esborrar qualsevol mena de rastre d’un passat que l’homologués a les nacions lliures que són aquelles que es consideren les úniques amb dret de presumir, elaborar i reinventar, quan cal i sense cap mena de pudor, el seu passat.
En aquesta reelaboració del passat ha tingut una importància especial l’ocultació de la història militar dels catalans, tema sensible per tal com, en l’imaginari popular, els afers militars estan reservats a les nacions-estat, la qual cosa significa que només tenen exèrcits els estats: les nacions, els clans, les tribus (o qualsevol altre fenòmen infraestatal i paranormal), tenen colles de bandolers, sometents o milícies gremials però no tenen, ni han tingut mai, exèrcits ni cap de les institucions que li són associades.
Cal dir que, en aquest cas concret, l’operació d’extirpació de la memòria històrica ha tingut èxit. Ja hem comentat alguna vegada la percepció, absolutament interioritzada pels catalans, de ser una nació de gent pacífica, sense cap interès per les qüestions militars; un país “sense místics ni grans capitans” que diria, amb orgull, la cançó.
De ben segur que, a l’assumpció d’aquesta percepció, hi han ajudat les derrotes militars i les posteriors repressions sagnants patides en els darrers tres-cents anys de la nostra història. De la imatge, anterior al 1714, dels catalans com a gent feréstega, amant de les armes i orgullosa del seu passat militar, de conquestes i fets d’armes, s’ha anat passant a una imatge de poble sense esperit militar, pacífic i pacifista, fins i tot covard (en trobem testimonis en les acusacions que alguns historiadors han fet per justificar les derrotes del bàndol republicà durant la guerra del 1936-1939).
Aquesta visió ha estat molt útil per justificar i perpetuar una explicació determinista de la història segons la qual, un poble amb qualitats guerreres, valent i ardit (el castellà) estaria predestinat, gairebé per voluntat divina, a imposar-se, dominar i dirigir els destins de pobles mancats d’aquelles qualitats (catalans, indis, etc.). L’acceptació d’una realitat així fonamentada justificaria una actitud natural de submissió per part dels pobles conquerits.
Precisament per això, per continuar justificant una visió determinista del passat i del present, és perquè als pobles vencedors els cal reelaborar la història dels vençuts. Perquè si els vençuts recuperessin la seva història, potser trontollaria alguna cosa més que els manuals d’història que es fan servir a les escoles i a les universitats.
Prenem, com a exemple, els darrers grans enfrontaments entre Castella i Catalunya: la Guerra de Separació o dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1702-1714) o la Guerra d’Espanya o Guerra Civil (1936-1939). En els dos darrers casos, la victòria castellana no s’hauria produït sense la intervenció decisiva d’aliats poderosos (França, Alemanya i Itàlia), acompanyada per l’abandonament o la inexistència d’un ajut d’aquesta mena a favor dels catalans. En el cas de la Guerra de Separació, la manca de suport exterior va fer palesa la ineficàcia dels castellans per sotmetre els catalans (amb la famosa victòria a la batalla de Montjuïc pel mig) i va dur a un final negociat del conflicte militar, no pas en el terreny polític en què els pactes posteriors entre França i Castella durien a la mutilació territorial de Catalunya (1659). O prenem l’exemple de l’administració i el control de l’imperi colonial, des del moment que esdevé un afer exclusivament castellà, durant el regnat de Felip I (II de Castella). És el moment en què s’assoleix el màxim apogeu amb la incorporació de Portugal i el seu imperi el 1580 i, al mateix temps, l’inici d’un declivi imparable, fruit de la incompetència política i militar que convertirà el que havia estat una potència europea i mundial, en un actor secundari de la política internacional, que anirà sumant fracàs rere fracàs fins a la dissolució més ignominiosa Així, assistim a les independències del Països Baixos i de Portugal i del seu imperi, a la pèrdua progressiva del control del comerç colonial, que començarà amb la ineficàcia en la lluita contra la pirateria, continuarà amb la cessió de drets de comerç amb Amèrica, com a conseqüència dels pactes de Felip V amb els anglesos, a canvi d’abandonar la causa catalana, i finalitzarà amb la independència dels diversos estats americans. O el trist paper en la Guerra del Francès, en què la conquesta de la península va ser un passeig per a l’exèrcit napoleònic que només va abandonar la colònia espanyola obligat per la derrota contra els aliats europeus. Sembla bastant evident que el mite de l’eficàcia militar castellana no té una base gaire sòlida.
Una altra prova de l’escassa tradició militar castellana la trobem en la història de les escoles militars, concretament de la desconeguda per la majoria de catalans Escola Militar de Barcelona.
L’Escola Militar de Barcelona és, possiblement, una de les més antigues d’Europa. Hi ha molt poques escoles militars anteriors al segle XVIII, moment en què la complexitat dels exèrcits europeus va fer veure als estats la necessitat de patrocinar escoles per formar oficials entrenats per dirigir-los.
Les notícies sobre escoles militars a Barcelona es remunten al segle XVI, quan tenim notícies de l’existència d’escoles d’artilleria. El 1575 es va crear una escola per a artillers al costat de les Drassanes, similar a l’Escola d’Artilleria de Milà, fundada per Carles I, el 1543, que continuava funcionant a l’inici del segle XVI sense cap mena de subsidi. I, des del 1626, tenim notícia de l’Escola Militar de Barcelona, vulgarment anomenada Laucata, que es trobava, almenys des del 1639, a l’indret on avui s’aixeca el vestíbul de l’estació de França. La Guerra de Separació va potenciar l’escola que uns anys abans havia absorvit l’Escola d’Esgrima, documentada des del segle XVI i que es trobava darrera la Taula de Canvi.
És en aquella època que es publiquen obres destinades a la formació de tècnics militars com els Preludis Militars de Domènec Moradell (1640) o el Breu tractat d’artilleria de Francesc Barra (1642). Després , la bona fama dels estudis militars a Barcelona es va mantenir fins al punt que, l’any 1697, Carles II va fundar a Barcelona, seguint el model de l’Acadèmia Militar de Brusel·les, la Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques. Un experiment similar que s’havia intentat a Madrid havia estat un fracàs i, malgrat els recels de la Corona , es va optar per acceptar la realitat i es va escollir Barcelona per la seva sòlida tradició militar. L’escola va existir fins al 1705, tot i l’intent per part de Felip IV (V de Castellà) de tancar-la, l’any 1702. Acabada la Guerra de Successió,el 1720, la dinastia borbònica la va tornar a reobrir, obviant inexplicablement!!!, la sòlida tradició castellana.
De l’Escola Militar de Barcelona, només en queda l’escut i la inscripció que hi havia a la part superior de la porta d’entrada i que, avui, dorm el son dels justos al costat de la resta de la col·leció del difunt Museu d’Història de Barcelona, en un magatzem de la Zona Franca de Barcelona. Però aquest és un altre tema del qual ja tindrem ocasió de parlar.
Armand Sanmamed
*http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00559
diumenge, 30 de setembre del 2018
FEM-HO!*
Les properes setmanes, els propers mesos, seran claus. No podem deixar-nos entabanar per les trampes saducees dels espanyols. Que si nova reforma constitucional, que si tal que si qual. Res ens ha de desviar del nostre únic camí: la consolidació i el desplegament de la República de Catalunya proclamada el 27 d’octubre i ratificada per una àmplia majoria en les eleccions del 21 de desembre.
Ara és el moment de fer-ho. Després de la massiva demostració del darrer 11 de setembre. I sobretot, després dels fracassos sonors dels nostres enemics espanyolistes, en les seves concetracions sobremediatizades, després de les seves ofensives de pa sucat amb oli. De les enèsimes derrotes en el front internacional i judicial. Unes derrotes que demostren la seva feblesa social i política. L’únic que els garanteix visibilitat és l’ús de la violència feixista, de l’amenaça, però tot i aixó, però tot i l’ampli ressò mediàtic que mitjans com TV3 els concedeix, de forma totalment desproporcional, no se’n surten. I els partits colpistes espanyols cada cop es van empetitint, convertint-se en plataformes d’agit-prop… i d’organitzacions promotores de l’odi i la violència catalanòfoba.
Per una simple raó de dignitat i patriotisme, no podem aguantar més aquesta situació. Hem de fer, ja, el pas endavant. Tots i totes les que no volem passar més temps sota aquesta situació intolerable.
Des de Reagrupament exigim que la Consellera de Justícia ordeni l’alliberament dels presos, peti qui peti.
Des de Reagrupament exigim que el President del Parlament de Catalunya deixi de fer-se el suec amb les seves responsabilitats i que actuï amb dignitat en defensa dels diputats empresonats i de l’intent de desvirtuar la majoria parlamentària.
Des de Reagrupament exigim que els diputats republicans al Congrés dels Diputats deixin de fer xarlotades i declaracions extemporànies que soscaven la unitat a Catalunya.
Des de Reagrupament exigim el Partit Demòcrata apliqui sense reticències molts dels acords que es van aprovar en la darrera Assemblea Nacional. I que si hi ha membres de l’execuitva que no els van agradar, que n’hi ha, que dimiteixin.
I des de Reagrupament, esperem la concreció de la Crida Nacional per la República, que tantes esperances ha desfermat.
Reagrupament dona i donarà suport inquebrantable al President Puigdemont i al President Torra… i a tot el moviment republicà que cada dia surt al carrer, i que espera el mot d’ordre per reforçar la República i elaborar una nova Constitució que ofereixi més seguretat, més benestar i més democràcia als catalans i catalanes.
Fem-ho!
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 81, SETEMBRE 2018)
dijous, 27 de setembre del 2018
dimecres, 26 de setembre del 2018
dilluns, 24 de setembre del 2018
dijous, 6 de setembre del 2018
dimecres, 5 de setembre del 2018
dimarts, 21 d’agost del 2018
SUÈCIA ES PREPARA PEL CAS DE GUERRA O CRISI
Aquest document ha estat distribuït pel govern de Suècia entre els seus ciutadans. Es tracta d'una informació pública sobre què fer en cas que es produeixi una situació d'agressió militar o de crisi. Denota, lògicament, la creixent preocupació que en aquest país es té respecte les amenaces externes (per exemple, des de Rússia) o internes (per exemple, terrorisme). Com és sabut, els suecs aposten per l'estratègia de Defensa Total, que implica la mobilització de recursos militars i civils adreçats a fer front a l'agressió en concret.
Penso que és interessant fer-hi un cop d'ull, sobretot en el nostre context actual, on és obvi que l'aposta d'Espanya per encetar una guerra híbrida contra Catalunya és ja un fet. La multiplicació d'atacs nocturns per escamots armats acabarà, més d'hora que tard, amb un incident greu, àdhuc sense marxa enrere, i hem d'estar preparats.
dimecres, 15 d’agost del 2018
AVANCEM*
Les properes setmanes, els propers mesos, seran decisius per a la definitiva consolidació de la República. Les contínues victòries en el front internacional assenyalen clarament el camí a seguir. El ritme és tan vertiginós que genera un doble efecte.
Per una banda, hi ha catalans que són víctimes del vertigen. No saben gestionar, literalment, el ritme brutal dels esdeveniments, i per això fins i tot intenten alentir el procés, perquè tenen la sensació que es descontrola. Però no poden. I acaben superats pel procés. Com li ha passat a la Marta Pascal, que ha estat descavalcada. És una demostració fefaent que les bases ja no combreguen amb rodes de molí. És el mateix que li passarà, n'estic segur, a en Roger Torrent, una persona que ja ha esgotat la paciència de moltes persones. A aquestes alçades de la pel·lícula, poca broma, qui no vagi a per totes, qui només aposti pel postureig, millor que s'aparti. De debò, no hi ha lloc per als qui vacil·len, per als qui no estan disposats a anar fins a la victòria.
L'altre efecte ha estat sobre els espanyols. Se saben derrotats, humiliats, rebutjats, per Europa. I d'aquí, d'aquest ensorrament, no fan més que sorgir reaccions desesperades, pròpies de gent que ha perdut el seny, que busquen, desesperadament, la provocació, la bronca, la violència física. Els seus representants polítics, no tenen el valor de parar-los els peus, ben al contrari, els donen barra lliure. Es pensen que el terrorisme espanyol ens aturarà. Van ben equivocats. No són conscients que tenen les mans lligades per la Unió Europea.... i per la determinació dels patriotes catalans. Les actituds paranoiques de l'Arrimadas, de l'Iceta i del Garcia Albiol, o les de Casado, Rivera, per no parlar dels Borbons, o de tota la colla socialista, amb els Sànchez, Borrell, la Susana Díaz, l'Alfonso Guerra, sense oblidar l'intervencionisme cada cop més descarat del govern aragonès, i del qual, algun dia, haurem de parlar i decidir què fem, assenyalen, clarament, que estan dels nervis. Fins i tot la Colau s'apunta al carro dels desesperats, premiant a una periodista que incita cada dia a l'odi des de la televisió...
I malgrat tot, avancem.
Avancem amb el President Puigdemont, que ha sortit victoriós contra la justícia feixista espanyola. I ho ha fet amb classe. L'impacte internacional de la seva estratègia ha estat enorme, i ha demostrat que la seva actuació era la correcta, enfront la d'aquells que van apostar per l'estratègia espanyola, de vol gallinaci, i que es pensaven que no patirien les consqüències dels seus actes, perquè en el fons, com s'ha demostrat, no se'ls creien, i pensaven que els espanyols no se'ls prendrien seriosament. És la diferència entre els que s'ho juguen tot, i els que van de farol.
Ara el President Puigdemont, conjuntament amb el President Torra, i en Jordi Sànchez, han impulsat la Crida Nacional per la República. Un moviment transversal de persones, no d'organitzacions, que té per objectiu rematar la jugada. No podem no ser-hi. Des de Reagrupament, ja hem donat suport a la iniciativa, i anunciem que hi participarem com el primer. Cal superar les estructures caduques dels partits tradicionals, tinguin dos o més de vuitanta anys.
L'estudi comparat dels moviments independentistes reeixits, demostren que cal una unitat, que adquireixi l'hegemonia i es converteixi en el referent i l'interlocutor vàlid tant a nivell internacional com amb l'enemic, espanyol en aquest cas. Un enemic que s'ha de derrotar i obligar-lo a negociar, no per voluntat pròpia, sinó perquè no té més remei.
Intentar assumir una interlocució des de la feblesa amb l'objectiu de deslegitimar l'organització hegemònica, no només és patètic, irresponsable i penós. És també una estratègia que aposta per la continuïtat del patiment de la nostra gent. I això, tard o d'hora, s'ha de pagar.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 80, Juliol-Agost 2018)
dissabte, 4 d’agost del 2018
CATALAN BEACH (FROM WIKIPEDIA)
In 1704, during the capture of Gibraltar by an Anglo-Dutch combined operation, an expedition landed there of around 350 Catalans followers of Charles of Austria and commanded by Prince Georg von Hessen Darmstadt (Catalonia's deputy and delegate of Charles of Austria) and general Joan Baptista Basset. They most likely came to Gibraltar in at least five ships, as among the lists of Catalan expeditionaries there are five vessel owners (from Arenys de Mar, Barcelona, Cubelles, Mataró, and Sant Feliu de Guixols). The Catalans formed two companies, an artillery company (called "Catalan Battery") and an infantry company of mountain fusiliers (called "Catalan Company of Miquelets",commanded by captain Jaume Burguy). Both protected the isthmus of Gibraltar and attacked mountain areas of the Rock against Spanish grenadiers. Some of the surnames of the Catalans who participated in the conquest are: Andreu, Armenter, Auger, Basset, Bertran, Besart, Boix, Bonavida, Bosch, Burguy, Canovas, Caramany, Carreras, Casamitjana, Castells, Cateura, Clavell, Constans, Corrons, Cortès, Esplugas, Estanyol, Estaper, Esteve, Fabregas, Ferrer, Fonollós, Fontanet, Freixes, Frutó, Gil, Goy, Llofriu, Llopis, Martí, Massana, Matalonga, Mulet, Navarro, Nebot, Oliver, Ortas, Pausà, Pi, Pons, Pujol, Rabassa, Ribas, Roca, Rossell, Roset, Rovira, Ruaix, Salvat, Sanromà, Serrallonga, Siurana, Soler, Trebó, Trias, Trullàs, Vidal, Virolà, Viudes.
Subsequently, the conquest, some of these Catalan soldiers settled in Gibraltar, after the departure of the majority of troops used in the conquest, and helped establish the first military checkpoint of Gibraltar. The Catalan Alfons de la Capella, lawyer of the Royal Council of Catalonia, became a judge in Gibraltar. The Catalan Josep Corrons was appointed Alcaide of the Sea (responsible for the harbour) and later was appointed Sergeant Major of Gibraltar. The Catalan Andreu Martí (one of the first to take the stronghold of the port in the conquest of the Rock) was responsible for directing the work of the prisoners after the conquest. The Catalan Jeroni Fàbregas was responsible for the distribution of ammunition.
In the 1705 siege, the Catalan soldiers fought again in defence of Gibraltar, especially in an area then called "Catalan Guard" or "Catalan Post" in Wolf's Leap (Johann Argathelu map at first third of the eighteenth century, Gabriel Bodenehr map 1720, Johann Bowles brothers map 1727, etc.).
In 1709, Catalan Josep Valls, a Gibraltar resident, collaborating with Catalan traders Salvador Feliu de la Penya, Joan Verivol, Josep Grasses, and Josep Boigues, created a commercial company called "Companyia Nova de Gibraltar" (New Company of Gibraltar), in order to replace the monopoly of Cádiz in ocean trade, that would endure until 1723
divendres, 3 d’agost del 2018
DESPRÉS DE L'ASSEMBLEA DEL PDECAT*
Un cop el PDECAT ha celebrat la seva Primera Assemblea Nacional, Reagrupament Independentista en fa la següent valoració:
Primer. Els acords presos en l'esmentada assemblea ofereixen un balanç ambivalent. De forma molt positiva cal valorar la dimissió de la fins llavors Coordinadora General, Marta Pascal. Si no s'hagués produït, hauria posat el partit en una situació de desaparició quasi segura.
Primer. Els acords presos en l'esmentada assemblea ofereixen un balanç ambivalent. De forma molt positiva cal valorar la dimissió de la fins llavors Coordinadora General, Marta Pascal. Si no s'hagués produït, hauria posat el partit en una situació de desaparició quasi segura.
Positives van ser també les declaracions del nou President, David Bonvehí, en el sentit que “si ets del PDECAT has de formar part de la Crida (Nacional per la República)”, fet que demostra un clar arrenglerament amb el President Puigdemont, tal i com sempre hem defensat des de Reagrupament.
En canvi, en el passiu de l'Assemblea, cal esmentar que es va constatar que una part significativa de la militància del PDECAT encara no s'ha desfet del “gen convergent” ni ha assumit el canvi de xip que implica el “gen pdecat”. El rebuig a la “immediatesa”, el pacte entre “famílies convergents” o la referència als 40 anys feta per la dimissionària coordinadora general, representen un marc mental d'aquell que no és conscient del moment en què es viu.
Segon. Pel que fa al pacte per l'executiva nacional, entre les “famílies convergents”, famílies totalment enfrontades ideològicament, no augura un futur tranquil a la formació. Cal recordar que s'han produït episodis tan lamentables com la no expulsió de Santi Vila, el vot al candidat espanyol Sànchez en la moció de censura o el menyspreu reiterat als diputats de Junts per Catalunya i al propi President legítim. Episodis protagonitzats per un sector que, lamentablement, continuarà en la nova executiva.
El pacte entre les “famílies convergents” ha deixat fora a Reagrupament, atès que no només no n'és una, sinó que el seu objectiu és acabar amb les restes del neo-autonomisme i del possibilisme que encara pretenen, inútilment, capgirar la direcció de la història. Així, per exemple, l'aposta per un nou govern espanyol, és tornar a caure en la trampa del poli bo i el poli dolent i no ser conscient que sense el PSOE no hauria estat possible l'aplicació del 155 i l'onada de terrorisme espanyol que actualment es dona a Catalunya.
Tercer. Valorem com a molt positiu i significatiu el resultat obtingut per la candidatura a l'executiva encapçalada per David Torrents i Lola Mata. Si en l'assemblea de fundació del PdeCAT, la llista d'RCAT va obtenir un 12%, la presentada per aquests dos companys va aconseguir-ne el 29%, tendència que assenyala una progressiva presa de consciència de les bases del partit i una resposta als sectors més reaccionaris. Cal tenir en compte, també, que un 22% de la militància del partit, no procedeix de l'antiga CDC. Enhorabona companys!
Tercer. Valorem com a molt positiu i significatiu el resultat obtingut per la candidatura a l'executiva encapçalada per David Torrents i Lola Mata. Si en l'assemblea de fundació del PdeCAT, la llista d'RCAT va obtenir un 12%, la presentada per aquests dos companys va aconseguir-ne el 29%, tendència que assenyala una progressiva presa de consciència de les bases del partit i una resposta als sectors més reaccionaris. Cal tenir en compte, també, que un 22% de la militància del partit, no procedeix de l'antiga CDC. Enhorabona companys!
Quart. Atesos els resultats de l'Assemblea del PDECAT i el nou escenari polític, Reagrupament obrirà un procés de reflexió que culminarà amb la celebració de la seva XII Assemblea Nacional, cap a la tardor, on a banda de confirmar la seva plena integració en la Crida Nacional per la República, es valorarà la continuïtat de la seva associació amb el PdeCAT.
*(NOTA: Comunicat emès el 23 de juliol del 2018)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)