Quan es publiqui el «Recull de Textos Bàsics del Procés cap a la Independència», que serà bibliografia oligatòria, entre d’altres, a les facultats de Ciències Polítiques, de Dret, d’Història, de la República de Catalunya, ja us ben puc assegurar que hi figurarà, en lloc destacat, la « Declaració de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’IEC, arran de la sentència del Tribunal Suprem, del 12 de juny del 2012 », feta pública el 21 de juny següent. La sentència en qüestió atemptava greument contra la situació de la llengua catalana, fins i tot quan estava ben fresca el record de la sentència del Tribunal Constituciona respecte l’Estatut d’Autonomia.
La declaració de la SCEJ, era d’una contundència i una clarividència absolutes. Sempre he tingut ben present, concretament, aquest paràgraf que passo a reproduir en la seva totalitat:
«No és admissible que Catalunya visqui en una situació de constant excepcionalitat democràtica per la manca d’unes institucions judicials arrelades al país, els drets col·lectius i les llibertats dels ciutadans. S’ha de posar fi a aquesta situació de manca de llibertat i de respecte a la voluntat popular lliurement expressada. La garantia de la justícia es basa en la independència dels tribunals però cal també que a Catalunya hi hagi un sistema judicial adaptat a la realitat i als anhels del país que sigui tributari del sistema jurídic construït lliurement per la voluntat popular, que és necessari perquè hi hagi una veritable democràcia i respecte a l’Estat de dret. Sense arrelament al país i a la societat no hi ha justícia.»
Brutal, oi? Sense una justícia pròpia, no hi ha justícia, hi ha colonialisme judicial. I això és el que patim avui en dia i ho veiem des de fa setmanes per la televisió.
Però, lògicament, des d’aquest article, no plantegem reformar la (in)justícia espanyola. Proposem extirpar-la, per ser un veritable tumor en la societat catalana. Una (in)justícia en nom d’un Cap d’Estat que va cridar a la repressió dels catalans i impartida per funcionaris (jutges i Magistrats), la immensa major part dels quals són forasters, no són «de la terra», que no estan arrelats i no coneixen, ni valoren la societat catalana. Són gent que saben que, si volen promocionar, han d’emetre sentències conformes amb els alts tribunals espanyols amb seu a Madrid. O han de seguir fil per randa, les «suggerències» policials de comissaris superiors, sota el risc de ser imputats per prevaricació, si no les segueixen. Molts d’ells veuen la seva destinació a jutjats catalans, com una condemna a treballs forçats i fan tot el possible per demanar el trasllat així que compleixen els requisits exigits. La destinació fora de Catalunya, en aquest sentit, és vist com un alleugeriment, mentre no arriba la més que desitjada destinació a qualsevol jutjat de Madrid, atesa la lògica, eminentment centralista, de l’organització del poder judicial espanyol.
Però l’estat de constant excepcionalitat democràtica, no només es dona ara, set anys després, en l’àmbit judicial. De forma corregida i augmentada, pels efectes de l’aplicació del 155, particularment, també s’ha extés a l’àmbit parlamentari, al policial, al fiscal, al mediàtic, i en general a totes les esferes. La prova més fefaent va ser la destitució del President i del Govern, i la convocatòria d’unes noves eleccions, amb l’esperança, que no es va produir, d’una derrota dels partits republicans.
Enfront aquesta estratègia, però, Catalunya planta cara de forma convincent. La internacionalització de la causa catalana és cada cop més rotunda, en gran part gràcies a la immensa tasca que es fa des del Consell per la República, i pel President Carles Puigmdemont.
Per altra banda, la fortalesa electoral del republicanisme és imparable. Com es veurà en els propers comicis.
En aquest sentit, Reagrupament crida a votar, en les eleccions del 28 d’abril, Junts per Catalunya, per tal d’afermar l’estratègia del President Puigdemont i del Consell per la República.
*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 87, MARÇ 2017)
