diumenge, 21 de novembre del 2021
dilluns, 15 de novembre del 2021
"L'EXÈRCIT POPULAR CATALÀ (1969-1979). LA CASA" d'ORIOL FALGUERA
Tot just fa uns dies he acabat de llegir el llibre d'Oriol Falguera, L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, publicat per la venerable Rafael Dalmau Editor, l'any 2014. No és un llibre recent, doncs. Normalment no em moc per les urgències del presentisme. Però aquesta lectura la tenia reservada i ara l'he feta. Com el seu títol indica, el llibre explica la història de l'organització armada que va existir en el període que va des dels darrers anys del franquisme i els primers de la transició política. Ja anteriorment el tema s'havia analitzat en un altre llibre de Ferran Dalmau i Pau Juvillà, Epoca, l'exèrcit a l'ombra, aquest publicat el 2010 per Edicions El Jonc. Però l'obra de Falguera és més completa i actualitzada.
Més que explicar el seu contingut, vull remarcar en aquesta ressenya el fet que m'ha cridat més l'atenció. Com és ben sabut la història d'aquesta organització va estar profundament marcada pels judicis dels casos Bultó i Viola i també pel cas Batista i Roca. Els dos primers van ser dos col·laboracionistes franquistes que van morir quan van intentar desprendre's de sengles artefactes explosius que hom els va col·locar al pit. Estem parlant dels anys 1977 i 1978, en plena transició política i en plena crisi socioeconòmica. La repressió que provocaren aquestes morts, en un període, val a dir, on moriren molta altra gent, tot sovint per la violència policial, va ser duríssima i portà dotzenes d'activistes catalans a ser torturats, jutjats i empresonats durant molts anys. I aquí és on trobem el fet realment rellevant: la lluita contra el sistema judicial espanyol i contra la política antiterrorista pactada per la UCD i el PSOE, va dur els advocats defensors dels acusats a portar les causes judicials fins a la jurisdicció europea i fou aquesta la que condemnà l'estat espanyol per la violació dels drets humans dels condemnats. Ens trobem doncs, en el precedent més clar del que en el moment actual està patint el moviment independentista, quan, una altra cop, la justícia europea està sentenciant dia sí i dia també contra la justícia espanyola.
La sentència del 6 de desembre (casualitat de la vida!) del 1988, del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), altrament conegut com a Tribunal d'Estrasburg, va condemnar el Regne d'Espanya per violació dels Drets Humans, i constitueix un precedent claríssim del que pot tornar a passar ara, més de dues dècades després.
En aquest sentit, el llibre, paradoxalment adquireix una veritable actualitat. En un context sociopolític, on l'independentisme ha crescut enormement respecte els anys setanta, una nova sentència -o un seguit de sentències, millor dit- condemnatòria d'Espanya que sembla dibuixar-se en l'horitzó immediat, ha de somoure definitivament l'ocupació espanyola i fer que l'independentisme triomfant faci el pas decisiu, descongeli la Declaració d'Independència del 2017 i, legitimada pels resultats del referèndum de l'1-0, que no cal repetir ni de conya, proclami definitivament la República de Catalunya i exigeixi el seu reconeixement per la comunitat internacional.
És realment emocionant que el patiment d'unes dotzenes d'activistes que van ser torturats amb odi i salvatgeria per Espanya unes dècades enrere va provocar la seva primera derrota internacional, i que ara, en plena repressió que ja arriba a uns quants milers més de catalans i catalanes, ens tornem a trobar en una situació molt semblant. Una derrota que s'albira i que hem de treure-li el major profit possible.
Per acabar, només vull subratllar un fet que sempre he considerat transcendental. Les morts dels feixistes Bultó i Viola, va provocar un pànic en els rengles del franquisme català. Un dels seus representants més assenyalats, que segons sembla, també formava part de la llista d'objectius, va preferir fotre el camp de Catalunya per aquella època i es va fer nomenar ambaixador espanyol a Moscou i d'aquí va saltar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. Resulta una enorme ironia, en aquest sentit, que l'independentisme dels anys setanta, va tenir un paper clau en la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics en els anys noranta.
divendres, 12 de novembre del 2021
dimecres, 3 de novembre del 2021
diumenge, 31 d’octubre del 2021
PER LA CATALUNYA DELS TRES PRESIDENTS!
Vota a les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República!
dimecres, 27 d’octubre del 2021
divendres, 22 d’octubre del 2021
ELECCIONS A L'ASSEMBLEA DE REPRESENTANTS DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA....
... A LA VEGUERIA DEL PENEDÈS....
Voteu-me perquè sóc un independentista de pedra picada que considero que l’1-0 va ser una enorme i esclatant victòria del Poble Català, la legitimitat del qual no es pot discutir.
Voteu-me perquè NO pertanyo a cap partit polític i garanteixo una llibertat de criteri total i fer tot el possible per declarar la Independència el més aviat possible, sense cap dubte.
Voteu-me perquè pertanyo a entitats i associacions com la plataforma Independentistes d’Esquerres, Reagrupament Independentista, l’Assemblea Nacional Catalana i l’Intersindical-CSC, totes organitzacions de base.
Voteu-me perquè dono suport al President Carles Puigdemont i també a personalitats com el President Quim Torra i la Presidenta Laura Borràs.
Voteu-me perquè considero que el Consell per la República ha de treballar en l’àmbit internacional i mai implicar-se en la política autonòmica espanyola. Mai.
Voteu-me perquè defenso que la Vegueria del Penedès ha d’estar plenament reconeguda per l’administració de la República de Catalunya, en igualtat amb la resta de vegueries.
Voteu-me, en definitiva, per una Catalunya lliure, republicana, segura, forta i al servei dels catalans i catalanes.
dilluns, 11 d’octubre del 2021
divendres, 8 d’octubre del 2021
divendres, 1 d’octubre del 2021
TWEET DE JOSEP COSTA
L’1-O no és simbòlic, és vinculant.
No és desobediència, és sobirania.
No és resistència, és ofensiva.
No és passat, és futur.
No és nostàlgia, és política.
No va ser un intent, va ser una victòria.
No som víctimes, som els guanyadors.
No hem de tornar-ho a fer, hem d’acabar-ho!
dissabte, 18 de setembre del 2021
dilluns, 6 de setembre del 2021
"Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar"
En poques setmanes commemorarem el quart aniversari del referèndum i la declaració d'independència de Catalunya, l'1 i el 27 d'octubre de 2017. Quatre anys després, el moviment independentista ha lluitat perquè la dura repressió de l'Estat espanyol no desdibuixés ni aigualís el que van representar aquelles fites i el caràcter fundacional de la República catalana que representen. Hem hagut de combatre la repressió de manera permanent, perquè la repressió ha esdevingut permanent; però hem hagut de dedicar molts esforços perquè aquella gran obra col·lectiva i que dóna sentit a les lluites que protagonitza la societat catalana des de fa anys es mantingués com el que és: una obra de tot el país, no pas de cap partit; una victòria rotunda i intel·ligent d'un poble organitzat i mobilitzat sobre un Estat violent i condicionat per l'herència franquista; l'inici del procés que ha de culminar amb el reconeixement de la República catalana.
Amb el Consell vam decidir que la lluita havia de continuar
El Consell per la República és la institució republicana que recull aquella legitimitat, la manté, la protegeix i la posa al servei del conjunt d'actors del moviment independentista per poder completar la tasca iniciada ara farà quatre anys. Vam decidir que la lluita havia de continuar, no pas aturar-se; vam decidir que faríem d'aquella victòria la base sobre la qual prepararíem les passes següents en el camí per al ple reconeixement internacional de la República catalana. És cert que en aquests quatre anys, sigui pels efectes de la repressió, pels càlculs partidistes o pels nostres desencerts, hi ha qui projecta sobre l'1 d'octubre i els seus efectes polítics una visió molt allunyada del que va ser i del que compartíem col·lectivament.
Sabem millor que mai quin és el camí pel reconeixement internacional de la República catalana
Hem fet un camí molt difícil i tanmateix necessari. Incomplet, és clar. Però indiscutiblement transcendent, amb capacitat determinant per al futur del país. I gràcies a tot el que hem fet, gràcies a tot el que hem pogut preservar malgrat la repressió, avui sabem millor que mai quin és el camí per al reconeixement internacional de la República catalana. Sabem, amb la claredat que dóna la història de les relacions pretèrites i recents entre Catalunya i Espanya, que només hi ha un camí per aconseguir-ho. I que no hi ha dreceres edulcorades, suaus, innòcues. Al davant hi tenim Espanya, no el Canadà ni el Regne Unit. I l'Espanya d'avui, en la relació amb Catalunya, s'assembla a l'Espanya de sempre. Negació i càstig; amenaça i punició. Sabem que en aquest cas no existeix, lamentablement, el camí que les democràcies sempre haurien de tenir per a la resolució dels conflictes polítics, i que la independència és una conquesta que s'ha de mantenir i defensar durant molt de temps. Mantenir i defensar per tots els mitjans possibles, amb el benentès que ni volem ni ens cal tampoc cap drecera que posi en dubte la radicalitat democràtica del país que volem bastir, el compromís insubornable amb els Drets Humans i, per tant, amb la pau.
La confrontació amb l'estat és una realitat inevitable si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació
Des del Consell per la República hem anat acumulant coneixement i anàlisi del procés d'independència que vam començar ara farà quatre anys. En la síntesi que vam compartir a través del document "Preparem-nos" dibuixem el fil per on cal continuar el camí per tal de culminar-lo amb èxit. El moviment independentista s'ha de preparar per a la fase en què la resposta de l'Estat torni a ser un "no" a tot, i mantingui la repressió i l'amenaça sobre milers de ciutadans de Catalunya. No podem dedicar més temps del que ja s'ha dedicat discutint banalitats partidistes: la confrontació amb l'Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent. No podem fer creure a la ciutadania catalana que, per alguna raó que desconeixem, vindrà un moment en què ens serà reconeguda la nació sense haver-la de lluitar des dels carrers, places i institucions del país. Pensem el que pensem i votem el que votem, les coses sabem que són d'aquesta manera. Els quatre anys que ens precedeixen ens han ensenyat moltes coses, algunes que intuíem i d'altres que desconeixíem. Avui tenim el deure de posar tot aquest aprenentatge en l'organització de la defensa de la independència de Catalunya per tots els mitjans democràtics i no-violents possibles. No ens en regalaran cap i,per això, ens els hem de construir. El Consell és la peça fonamental de la construcció d'aquests mitjans.
Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú
Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú. Ni els qui ja ens van apallissar amb extrema violència el dia del referèndum ni els qui, quatre anys després, actuen com si aquella victòria els fes nosa. Potser per això cal combatre també un cert corrent narratiu que intenta desconstruir l'enorme gesta de l'1 d'octubre i estendre un biaix derrotista d'un capítol sobre el qual la història en farà un judici unànime: vam votar i vam guanyar, malgrat la guerra repressiva desfermada per l'Estat. El record de l'odi que ens van dedicar amb aquell crit de guerra "¡a por ellos!" i el miserable discurs del rei espanyol no s'esborraran mai de la memòria col·lectiva.
Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar
Fer-se del Consell, reforçar el Consell, ajuda a mantenir la dignitat de l'1 d'octubre davant de tots aquells que voldrien girar full. Ajuda a recordar a l'Estat espanyol les seves vergonyes democràtiques, i que té un cap d'Estat que va criminalitzar i excloure milions de ciutadans. I permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar la propera confrontació amb l'Estat. Perquè si volem la independència, l'Estat s'ha encarregat de fer que la confrontació sigui inevitable.
President
Carles Puigdemont
Waterloo,
06 de setembre de 2021
divendres, 27 d’agost del 2021
Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera per Quim Torra
Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.
Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.
Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.
El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.
M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.
No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:
1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.
2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.
3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.
4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.
5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.
6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.
7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.
8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.
Perquè tenim molta pressa.
Gràcies, president Barrera.
divendres, 20 d’agost del 2021
EL CINQUANTENARI DE L'ENCICLOPÈDIA CATALANA per AGUSTÍ BARRERA
Dijous 3 de desembre, amb un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom, el Grup Enciclopèdia Catalana va conmemorar els 50 anys de l’inici de l’obra de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Al pati de butaques dos expresidents del Govern de la Generalitat, Jordi Pujol i José Montilla, i el President en funcions, Artur Mas, els tres separats físicament pels rengles de cadires. L’acte durà 90 minuts Antoni Bassas féu de presentador, Jordi Porta President de la Fundació Enciclopèdia Catalana, en el seu parlament destacà com, de la matriu de la GEC en naixeren tot un seguit d’obres sobre llengua, art, història, diccionaris. Ramon Folch amb la seva oratòria florida, gairebé jocfloralesca, ens parlà de l’esforç col·lectiu que representà l’obra.
Pensem que potser l’acte fou massa formal, un pèl encotillat per una litúrgia amb regust de naftalina, apte per a enyoradissos. En els dos parlaments vam trobar a faltar una reflexió sobre la història i les vicissituds de la GEC des del seu inici, el 1963, de la mà de Max Cahner i Enric Lluch, amb la constitució, el 1965, d’Enciclopèdia Catalana SA, (ECSA) fins al 15è volum de la primera edició completa, que sobrepassava els 140.000 articles redactats per més de 1.500 col·laboradors. I pensem que hauria estat interessant aquest trànsit en el temps, perquè ens hauria permès entendre l’època i les condicions socials i polítiques en les quals fou redactada la GEC i, per tant, els seus conflictes, contradiccions, i èxits.
La GEC va patir dos problemes d’origen:
1.- Una manca de planificació sobre l’extensió de l’obra ja que, es va passar de la idea inicial dels 3 volums, als 8 volums, fins al 15è del redactat final.
2.- Una dificultat de diàleg entre els responsables i finançadors de l’edició, primer edicions 62, i des del 1969 Banca Catalana, i els treballadors de la GEC.
Jordi Pujol a les seves Memòries (1930-1980), editorial Proa, Barcelona 2009, a la página 249, explica: "La radicalitat i utopisme que de tant en tant ens afecten van florir amb molta ufana. Semblava que hi havia gent que preferien que la Gran Enciclopèdia Catalana naufragués engolida per la inviabilitat inicial, que no pas que tingués continuïtat d’una manera racional i assenyada". No crec que cap dels treballadors de la GEC volgués el que diu J.Pujol, entre d’altres raons perquè els hi anava el sou, la feina. Calia només establir canals de diàleg àgils entre els dos sectors, no es va voler fer per qui ho podía fer, resultava més còmode la condemna fácil centrada en la radicalitat i l’esquerranisme malaltís dels treballadors. Cal dir que el nucli inicial de la GEC estava format per Max Cahner, Josep Ferrer, Ramon Folch, Núria Aramon, Enric Lluch; després vingué Jordi Carbonell, Joan Carreras.
La GEC fou una gran i reixida obra d’infraestructura cultural. Obeïa a la idea pujolista de “ Fer País”, i en aquest aspecte cal reconèixer en la història del pujolisme l’encert i l’èxit de la seva idea, i no només culturalment, sinó fins i tot econòmicament, d’una primera aproximació sobre els subscriptors que es podrien aconseguir uns 10.000, es passà als 62.000 reals, es recuperà amb escreix la inversió inicial.
L’esforç de la GEC amb els seus equips de redactors, lexicògrafs, correctors, maquetistes, il·lustradors, va fer possible realitzar una eina cabdal per a l’elaboració d’una cultura autocentrada en la nostra realitat nacional de Països Catalans, la construcció d’una història nacional, una ciència nacional, una llengua nacional, i com aquestes àrees de la nostra cultura, esdevenien aportacions a la cultura universal.
En l’elaboració de neologismes, en la tasca de depuració de l’idioma, recuperàvem el significat d’antics mots oblidats pel procés de substitució cultural. El meu amic i insigne químic, Salvador Alegret, redactà l’acepcció bugada, quan vaig llegir el text vaig recordar la meva àvia Quima fent la bugada, ara, pels carrers veiem rètols amb el nom de bugaderia, salvant els mots, que digué el poeta sinerenc, construïm cultura nacional.
Dels treballadors de la GEC recordo amb estima el professor Heribert Barrera, d’ERC, els bessons Carles i Rafel Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, aleshores, anys 1974-1979, militants del PSAN provisional, en Feliu Formosa, proper al PSUC, Raimon Obiols, encara als rengles del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el meu amic, en Jaume Costa, provinent del FNC i aleshores com jo al PSANp, un nucli molt actiu de Bandera Roja, el nucli anarcoindependentista de l’OLLA, un aiguabarreig de sigles, utopies, projectes, idees i lluita política.
Desconec quants treballadors de la GEC coneixien l’obra de Frantz Fanon (1925-1961), el psiquiatre martiniquès teòric de la lluita anticolonial, en el seu llibre de referència Els damnats de la Terra, escriu: "Sense un Estat que li doni suport , la llengua nacional, la cultura nacional es decandeix, només amb la independència la cultura nacional podrá desplegar totes les seves potencialitats". La GEC fou una estructura cultural de resistència i suplència d’un Estat Català que no teníem, tingué també la funció d’actuar com a baula de connexió, de recuperació, entre el model cultural del període de la Generalitat Republicana i el procés d’espanyolització franquista de després del 1939.
En el camí cap a la construcció de la República catalana, la GEC seguirà essent un referent valuós en el procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans. Ara, els antics treballadors de la GEC podem explicar que nosaltres hi érem, que estimàrem l’obra perquè ens permeté anar refent les estructures culturals de la nació.
dissabte, 31 de juliol del 2021
diumenge, 11 de juliol del 2021
diumenge, 4 de juliol del 2021
dijous, 1 de juliol del 2021
dimarts, 22 de juny del 2021
diumenge, 13 de juny del 2021
MANIFEST SOBRE L'1-O del CONSELL PER LA REPÚBLICA (12.06.2021)
El dia 1 d'octubre de 2017 el poble de Catalunya va assolir la victòria democràtica més gran que hagi pogut protagonitzar des del retorn de l'exili del president Tarradellas. 2,3 milions de persones van sortir al carrer per fer possible el primer referèndum d'autodeterminació, convocat i organitzat pel Govern de la Generalitat i aprovat per llei del Parlament de Catalunya. Un referèndum proposat per les institucions legítimes dels ciutadans de Catalunya, dipositàries de la sobirania popular.
La victòria no és només la celebració en si del referèndum sinó la superació de totes les circumstàncies adverses que la poderosa maquinària de l'Estat espanyol va construir per tal de fer-lo impossible. És una victòria de radicalitat democràtica, feta realitat no només per la determinació i suport de les institucions sinó molt especialment per la participació, des de la base, de milions de persones que es van autodeterminar de manera conscient. No parlem de dificultats burocràtiques; parlem de dificultats molt greus que estaven pensades per trencar la convivència de Catalunya i provocar enfrontaments. El seny dels catalans es va imposar a la fúria arrauxada de l'Estat espanyol, que va enviar milers de policies i guàrdies civils a intentar impedir, per tots els mitjans possibles, la celebració pacífica i normal de la jornada. El seny dels catalans es va imposar a la ràbia dels qui volien convertir el referèndum en un fracàs tant d'organització com de participació.
L'organització i la participació van ser un èxit sense precedents. Una victòria de la democràcia, i alhora una derrota de la violència. Va ser una jornada que va ensenyar al món les dues cares d'un conflicte històric, que malda per ser resolt de l'única manera en què es poden resoldre aquests conflictes, que és donar la veu als ciutadans. Una cara, la d'un poble mobilitzat, il·lusionat i esperançat, que venç tots els obstacles per fer possibles les urnes, les paperetes, els col·legis electorals, el cens i el recompte. Una altra, la d'un Estat que reprimeix amb una violència insòlita els ciutadans que volien anar a votar, amb imatges de violència extrema que farien la volta al món i provocarien malestar en moltes cancelleries europees.
Aquell dia vam posar oficialment i democràtica les bases de la república catalana. És el que les institucions van decidir i és el que el poble va refrendar. Per això es va desencadenar una repressió cruel, colossal, inhumana; la repressió dels perdedors, que tenen el poder suficient per fer efectiva una venjança en nom de la pàtria ofesa.
Avui, molts dels nostres municipis tenen una plaça, un carrer o un espai que porta el nom de l'1 d'octubre de 2017. És el dia en què ens vam autodeterminar i vam decidir constituir un estat independent en forma de república. El referèndum va atorgar plens poders al Govern i al Parlament per declarar la independència, que es va fer el dia 27 d'octubre, i per desplegar els efectes d'aquesta declaració. El camí que cal recórrer comença precisament en aquest punt, que és on les institucions no van poder continuar: desplegar els efectes de la declaració d'independència.
Hi ha diversos camins que podem recórrer per tornar a situar-nos en aquell punt. L'independentisme parlamentari s'ha posat d'acord, de manera unànime, a intentar la via d'una negociació amb l'Estat espanyol que habiliti la manera per la qual Catalunya transitarà cap a una república independent. Cal respectar honestament aquest camí, perquè és el resultat d'un acord democràtic de tot l'independentisme amb representació parlamentària. Però l'independentisme en el seu conjunt s'ha de posar d'acord, com ja va ser capaç de fer abans de l'octubre de 2017, per acordar les altres vies que també poden portar-nos al punt on vam deixar les coses si la via de negociació amb l'Estat esdevé una via morta per a aquest propòsit. Igual que en l'octubre de 2017, la via unilateral és legítima i eficaç si se sap construir-la i defensar-la. Una via que cal preparar per fer-la forta i eficaç.
En aquest sentit, el Consell per la República, institució republicana que recull el fil de l'octubre del 2017, insta tots els partits polítics independentistes que tenen representació i responsabilitat institucional a actuar en conseqüència i coherència, i a no malbaratar la victòria de l'1 d'octubre de 2017. Insta els partits i també al Parlament i el Govern a honorar els ciutadans de Catalunya que van fer possible, amb la seva determinació i valentia, desafiant amenaces i violències, si cal posant el seu propi cos com a escut protector de les urnes, una victòria que és la base fundacional que legitima la construcció de la República Catalana per totes les vies democràtiques possibles.
divendres, 4 de juny del 2021
diumenge, 30 de maig del 2021
«Ara mateix, el procés català és poc creïble portes enfora»
Abel Riu i Rosa Cabús són part de l’equip impulsor de Catalonia Global Institute, una entitat dedicada a analitzar els afers internacionals «per dotar la societat catalana de pensament propi en política global». Impulsat des d’àmbits aliens als partits polítics, aquest organisme dona importància a les relacions internacionals que ha d’establir Catalunya de cara al projecte d’emancipació nacional. Parlem amb Abel Riu, president del CGI, i amb Rosa Cabús, cap de comunicacions.
Per Manuel Lillo
-Com sorgeix la idea de muntar el Catalonia Global Institute?
-Aquesta és la història d’una frustració compartida i col·lectiva, tant per la gent que impulsa el projecte com per molta altra en relació a allò que va ser, i encara és, la visió internacional del projecte independentista. Especialment en relació amb els esdeveniments de l’octubre del 2017, però també amb el que hi va haver abans i després. Hi ha una visió molt naïf, tant des del món de la política com de les institucions i dels mitjans. Una visió molt innocent, poc basada en els fets i en saber quins són els interessos dels estats. I per tant, una visió que no té en compte com es pot projectar l’objectiu en base a aquests interessos. A partir d’aquí, un cop identificades les mancances, mirem de fer la nostra petita aportació per contribuir a un canvi de mentalitat i de cultura política pel que fa al vessant internacional del procés i també al debat que es genera als mitjans. Cal intentar col·locar elements de realisme polític en relacions internacionals. Sempre pensant en el que és el procés històric d’alliberament nacional d’aquest país.
-Personalment, com es van arribar a preocupar per la internacionalització del conflicte català?
-Cadascú té la seva especialització dins de l’equip. La internacionalització del conflicte català és fonamental perquè culmini, i des d’aquest punt de vista hi ha hagut mancances evidents. Per això cal emfatitzar en aquest sentit. Les nostres especialitzacions professionals i acadèmiques ens han fet tenir relacions, privades o institucionals, en aquest procés d’internacionalització del conflicte. I ens han permès veure quins eren els marcs analítics, qui prenia les decisions, i és amb aquesta evidència empírica que constatem la necessitat d’un espai que produeixi idees amb la mirada posada en la geopolítica.
-El president Carles Puigdemont va reconèixer que el seu Govern no va demanar el reconeixement internacional a cap Estat després de la proclamació del 27 d’octubre del 2017. Què va passar en aquell moment? Hi havia innocència al si del govern català? Hi havia el convenciment que no s’arribaria enlloc en l’àmbit de les relacions internacionals?
-Segurament hi havia una barreja dels diferents elements que vostè ha comentat. Pel que fa a la innocència, molta gent, també als més alts nivells, es creia l’argument aquell que «Europa ens salvarà». Hi havia el convenciment que si l’Estat espanyol reaccionava de manera violenta, les institucions europees actuarien per qüestió pura de principis democràtics. Ja s’ha comprovat que això no era així. Però aquesta creença hi era. D’altra banda, també és cert que hi ha qui va concebre o plantejar l’1 d’octubre com una operació per empentar l’Estat espanyol a negociar no sabem ben bé què.
-Per què pensen que el procés no va tindre tant en compte les relacions internacionals? Què ha faltat en la política catalana per veure la necessitat de treballar en el relat a l’estranger?
-D’alguna manera, s’ha menystingut l’Estat espanyol, que no és l’Estat més fort del món, però que mai no ha deixat de tenir les eines d’un Estat. Per tant, Catalunya no es va equipar de la manera necessària. Hi ha molts més factors, però menystenir l’Estat espanyol en va ser un de molt important.
-Al manifest fundacional del Catalonia Global Institute hi ha la signatura de molta gent. Però no el signa cap dels membres del Govern català del 2017.
-La veritat és que no vam pensar en aquests termes. Volíem que hi hagués una representació el más àmplia possible de tot l’espectre polític i ideològic.
-Segons la vostra experiència, el procés català és creïble portes enfora?
-Ara mateix molt poc. Ho va ser in crescendo a partir del 2010 fins el 2017, concretament fins l’1 d’octubre, quan va adquirir un gran grau de credibilitat internacional. Però a partir dels dies 3 o 4 d’octubre, quan comencen les incoherències, els moviments en fals, allò de dir una cosa i fer la contrària per part de les institucions, es va generar una perplexitat i una desorientació en els interlocutors internacionals. Interlocutors, per cert, que seguien amb molt d’interès tot el que estava passant a Catalunya, perquè era molt important i molt greu alhora. Estava passant una cosa tan important com l’organització d’un referèndum d’independència per part de les institucions i de la societat civil, i l’Estat no va ser capaç d’impedir-ho. El missatge que arribava cap a fora és que estava passant una cosa molt important i que pagava la pena seguir-la amb atenció. I no només a nivell europeu, sinó a tot el món. Però llavors es va dir que es complirien les lleis de Desconnexió i Transitorietat, que hi hauria una declaració d’independència al Parlament, i automàticament, a partir del dia 1, el mateix Govern català es va desdir de tot allò que s’havia aprovat al Parlament. Allò que va passar el dia 10 d’octubre, amb la declaració d’independència retirada, i les incoherències posteriors, van projectar una imatge del Govern català i del moviment independentista molt poc seriosa i molt poc creïble. Tot quan hi havia alguns governs i alguns estats que estaven disposats a mullar-se per Catalunya i que en van quedar ben decebuts. Perquè en alguns d’aquests estats hi ha la tradició de donar suport a aquest tipus de moviments. I s’ho pensaran molt a l’hora de donar confiança a un moviment que no ha demostrat que en mereix cap, de confiança. Això requereix molta feina per al moviment independentista català. Cal reconstruir un procés seriós a nivell intern i extern.
-L’Estat espanyol era conscient que, com diu, hi havia Estats disposats a donar suport a la independència de Catalunya?
-És difícil de saber. Però tenint en compte la seva xarxa diplomàtica i sabent que estaven atents al que ocorria... No sé fins a quin punt l’Estat espanyol tenia certeses del possible suport d’altres països a la independència de Catalunya. Segur que, com a mínim, en tenia intuïcions.
-De quins països estaríem parlant?
-Països com ara Eslovènia o Islàndia, per les seves tradicions històriques i per les seves relacions amb l’Estat espanyol, en serien dos exemples paradigmàtics.
-Què conduiria, estats com aquests, a contravenir els interessos de l’Estat espanyol?
-És una barreja de factors. La qüestió de la tradició històrica i del suport a l’autodeterminació d’alguns països en segons quins moments històrics ha estat una realitat. Islàndia va ser, per exemple, un dels catalitzadors en la independència dels països bàltics, atès que va ser un dels primers Estats a reconèixer-los. Això va trencar el gel. Sovint no cal tenir 15 o 20 suports explícits, sinó dos o tres suports que esdevinguin catalitzadors. El reconeixement internacional es dona quan passen una sèrie d’esdeveniments que ho permeten. N’hi ha oportunitats. L’Estat espanyol també té enemics geopolítics. I cal entendre quines són les regles del joc per preparar els nous embats que es puguin plantejar d’aquí a un temps. Però cal saber llegir tot això.
-Com pensen que es generen les condicions per obtenir més reconeixement i més suport portes enfora?
-Allò principal per fer-se creïble és alterar la realitat i que els altres se sentin interpel·lats a posar-se del teu costat. Però si abans no s’altera la realitat, si abans no es fan les coses des d’aquí, ningú no les farà per nosaltres.
-Sabrien posar algun exemple concret sobre com s’altera la realitat? Caldria un nou 1 d’octubre o no cal anar tan lluny?
-És una qüestió que, bàsicament, paraules i fets han d’anar de la mà. I si es diu que es farà una cosa cal acabar fent-la. La naturalesa de l’Estat espanyol és de greus mancances democràtiques en la qüestió territorial. L’única manera manera d’avançar és la unilateralitat, amb la desobediència civil massiva i també amb la institucional. Això s’ha de construir. I sigui quin sigui el plantejament, allò que es digui s’ha d’intentar fer fins al final. Si a la mínima te’n fas enrere, perds possibilitats ja no de rebre suports, sinó fins i tot que et despengin el telèfon. A part d’actes com l’1 d’octubre, cal utilitzar totes les eines que tenim fins al límit. Que no són suficients, per descomptat, però s’han d’utilitzar.
-Instruments com ara el Consell per la República estan pensats, també, per internacionalitzar el conflicte. Què en pensen?
-El Consell per la República té molt de potencial per esdevenir un altaveu internacional del moviment independentista. Però hi ha el problema de sempre: falta la unitat estratègica que recolzi això. És evident que no tothom veu el Consell de la mateixa manera ni li dona la mateixa legitimitat. Cal un acord de consens en aquesta matèria i que es compleixi. I llavors, si això passa, el Consell per la República podrà aprofitar tot el gran potencial que té i que ara mateix no pot aprofitar.
-El Catalonia Global Institute té contacte amb el Consell per la República?
-A nivell informal sí.
-D’altra banda, hi ha molta tendència a establir comparacions entre Catalunya i països com ara Eslovènia. És correcte, això? O hi ha la tendència a caure en massa tòpics?
-Cal destriar el gra de la palla. Hi ha uns contextos geopolítics que no tenen res a veure amb el nostre actual. És cert que a finals dels vuitanta i inicis dels noranta hi va haver uns canvis que van sacsejar el continent europeu. Ara estem en un moment de canvis, però llavors aquells països recentment independentizats partien d’un estat matriu amb unes crisis internes i externes molt més profundes i importants que les que té ara l’Estat espanyol. Obviar això és fer-nos un flac favor. També és veritat que en el cas dels països bàltics, des del punt de vista del moviment popular i de les decisions que es van prendre a nivell institucional de forma unilateral, i des d’aspectes com ara la desobediència civil, hi ha molts aprenentatges a fer. El cas dels bàltics comptava amb una situació més favorable, perquè una part dels estats occidentals mai no va reconèixer l’annexió d’aquests territoris a la Unió Soviètica, en tant que la URSS venia de pactes anteriors que no es van reconèixer. Són qüestions que no tenen res a veure amb la nostra. Però, en canvi, hi ha alguns elements, especialment endògens, dels quals sí que se’n poden extreure aprenentatges.
-Com per exemple?
-Per exemple, en les primeres eleccions lliures que es van produir a les exrepúbliques soviètiques l’any 1990, als bàltics van guanyar els fronts independentistes. I a Lituània no van tardar ni tres setmanes a declarar la independència. Per la via dels fets la van posar a la pràctica aplicant legislació, aprovant-la, etc. Les paraules i els fets anaven junts. Les majories es feien operatives. A nivell institucional, a la mínima que l’independentisme es va fer amb les institucions, va tirar pel dret. Fins i tot davant l’oposició militar de l’exèrcit soviètic. Però conscients i determinats, van avançar en els seus objectius. A diferència d’aquí, on la repressió ha aconseguit aturar el moviment.
-En la presentació de la vostra entitat s'insistia molt en el perill que comportaven països com ara Rússia. Es pot aprofitar la necessitat d'aquest país per desestabilitzar la UE per aconseguir l’objectiu de la independència?
-És evident que Catalunya s’ha alineat clarament amb el respecte pels drets humans. Però si del que es tracta és d’interlocutar amb els Estats, s’ha de parlar amb tothom. I evidentment, cal explorar totes les eines que puguin ser ofertes des de l’altra part. Parlar no implica comprometre’s a res. Renunciar a la interlocució i mantenir-la només amb estats democràtics és una decisió. És important no comprometre’s a res amb Rússia. Més encara en aquest context de tensió geopolítica creixent. No ens faríem cap favor si ens comprometem amb Rússia o amb països dels quals no et pots fiar. Això generaria anticossos en la resta d’Estats envers les intencions de Catalunya.
-D’altra banda, tal com estan les coses, Escòcia pot ser un aliat?
-Com a mínim és un fenomen interessant. I qui parla d’Escòcia ho fa també d’Irlanda, de Gal·les i del Brexit, que pot desencadenar fenòmens polítics de primer ordre. Cal estar-hi atents i aprofitar les oportunitats, si es donen.
-Per últim, coneixen la nova consellera d’Exteriors, Victòria Alsina?
-Va estar de delegada del Govern als Estats Units. De moment no en sabem molt més. Hi estarem atents i tindrem interès a col·laborar i fer seguiment de les seves polítiques, així com de formular-li les nostres propostes.
divendres, 21 de maig del 2021
dilluns, 3 de maig del 2021
dissabte, 24 d’abril del 2021
DESTRUINT L'OFENSIVA ESPANYOLA!
El 14F va ser un parany espanyol. Recordem que va ser la justícia espanyola qui va fixar la data. I també qui va fer que Junts per Catalunya hi participés amb una ma lligada a l'esquena, en franca inferioritat de condicions respecte les altres forces polítiques, especialment respecte Esquerra. Per acabar-ho d'adobar, el paper de TV3, va ser descaradament favorable a aquest darrer partit. En definitiva, unes eleccions ben brutes que, no obstant això, van resultar amb un 52% del vot a favor de la independència.
Però no ens enganyem, Esquerra no té la més mínima intenció d'implementar la Independència. Ben al contrari. Es vol mantenir amb l'statu quo actual, que els proporciona una situació ben còmoda, amb l'inexplicable suport de la CUP.
És per això que Junts ha de fer tot el possible per destrossar els efectes perversos d'aquest parany espanyol. I concretament ha de desentortolligar l'estratègia acomodatícia dels dirigent erkis. Una estratègia, que sembla no desagradar, també a alguns dirigents de Junts. I això és molt preocupant. No ho podem permetre. Ja durant les primàries de Junts, va quedar ben clar que les bases no acceptarien candidats acomodaticis, com aquell que va declarar que la Independència la calculava a una generació vista. Per això s'imposa destrossar l'estratègia espanyola.
I per fer-ho, cal evitar qualsevol acord que signifiqui una posada en qüestió dels resultats del referèndum de l'1-O i de la declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017. Ben al contrari, cal reprendre els efectes d'aquestes dues dates. Tota renúncia a ells no és més que un acte de derrotisme.
Qualsevol pacte entre Junts i Esquerra que no signifiqui una posada al dia dels efectes de la Declaració i del Referèndum és inacceptable. Van ser dues victòries catalanes incontestables i dues derrotes espanyoles ben clares.
Així, el que cal és que Junts obligui Esquerra a canviar d'estratègia. I, atès el meu escepticisme que Esquerra canviï en el moment actual, Junts només pot fer que forçar unes noves eleccions, al mes de maig o juny. Estic ben convençut que amb una taxa d'abstenció molt més baixa que la del 14F, la victòria independentista encara serà més contundent, tenint en compte que Junts ja gaudirà de drets electorals plens. Això l'afavorirà i evitarà haver d'esperar un mínim de dos anys per a reemprendre la ruta del 2017, que és el marge de temps que la CUP ha donat a Esquerra, pel diàleg amb Espanya. Ben al contrari, una victòria de Junts als nous comicis, acabarà amb l'estratègia acomodatícia del erkis i obrirà la porta a la Independència, en un marge de 2 a 4 mesos.
dijous, 22 d’abril del 2021
dimarts, 20 d’abril del 2021
dimarts, 6 d’abril del 2021
dissabte, 3 d’abril del 2021
dilluns, 29 de març del 2021
DECLARACIÓ POLÍTICA DEL GOVERN DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA (29 DE MARÇ DEL 2021)
Els membres del Govern del Consell per la República hem pogut constatar que, en els darrers dies i amb motiu de les negociacions per a assolir un acord de legislatura per part de la majoria independentista del 52% que conformen ERC, Junts i la CUP, el rol del Consell en l'actual etapa del procés d'independència està sent objecte d'un intens debat. En aquest context i amb la voluntat d'aportar elements que permetin fer avançar aquest debat de manera constructiva, volem fer públiques les següents reflexions polítiques i, per això, ens adrecem en primer lloc a totes les persones que s'han compromès amb el Consell mitjançant la seva inscripció al Registre ciutadà, així com als partits polítics independentistes i a les entitats de la societat civil, i als ciutadans de Catalunya en el seu conjunt:
- 1. El Consell per la República va ser creat per defensar la decisió presa per les nostres institucions de constituir una república independent a partir del resultat del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Troba, doncs, la seva legitimitat fundacional en el mandat de l'1-O i la Declaració d'independència del dia 27-O i, en coherència amb això, té com a missió impulsar les estratègies que permetin fer-los plenament efectius. El Consell sorgeix, doncs, de la necessitat de vehicular a través d'una institució republicana l'acció unitària per continuar l'embat democràtic fins al reconeixement de la República catalana.
- 2. És aquesta legitimitat originària del Consell i aquesta seva missió el que explica que el Consell, en la seva etapa fundacional, s'hagi construït al voltant dels membres del govern de la Generalitat a l'exili i del seu President, en tant que responsables últims d'aquell referèndum i d'aquella Declaració. Així es va determinar en el pacte entre Junts per Catalunya i ERC que va donar inici a la passada legislatura i en el qual es va acordar formalment la creació del Consell per la República.
- 3. El Consell té encara una segona legitimitat complementària, que és aquella que es deriva de la seva transversalitat. Posar-lo en marxa no ha estat senzill, però avui el Consell és l'espai estable amb la presència més plural i transversal de l'independentisme. L'òrgan permanent de Govern del Consell està compost per 12 persones d'una pluralitat i d'una transversalitat indiscutibles: membres del govern a l'exili, representants de partits independentistes amb representació parlamentària, representants de les dues principals entitats de la societat civil i persones referents del moviment independentista a títol personal. També ho és la seva acció: la feina dels Consells locals n'és una mostra. Aquesta és la riquesa i un dels valors de la institució republicana que anem enfortint cada dia i que entenem que cal preservar.
- 4. El Consell té encara una tercera legitimitat, que no és altra que la seva naturalesa democràtica. El desplegament institucional del Consell, que no ha deixat d'avançar des de la seva constitució, preveu l'elecció d'una Assemblea de Representants que -d'acord amb el que determina el Reglament del Consell aprovat per l'Assemblea Fundacional del passat 19 de desembre, formada pel conjunt dels diputats independentistes de l'anterior legislatura- és qui tindrà la potestat d'elegir la presidència del Consell, que és qui al seu torn nomena els membres de l'òrgan de Govern. És la voluntat de l'actual Govern del Consell que aquest procés electoral se celebri durant el pròxim mes de juny. A més, la voluntat que el Consell per la República sigui una institució construïda i participada des de la base es demostra també en la deliberació i validació del seu Pla de Govern per part de les persones inscrites al Registre ciutadà, en l'acció quotidiana dels Consells locals i també en l'exercici de la democràcia directa mitjançant les consultes -la norma reguladora de les quals ha de ser aprovada en les setmanes vinents.
- 5. Entenem que el Consell, a aquestes tres legitimitats, hi afegeix encara dos avantatges pràctics que faciliten notablement l'eficàcia de la seva acció política:
a) és un ens que actua de manera sobirana i sense dependència de l'Estat espanyol ni de la seva política; com a institució autoconstituïda, no té cap limitació derivada de les lleis espanyoles i, pel fet que les seves persones jurídiques instrumentals estan a l'exili, està fora de l'abast de l'acció repressora de l'estat espanyol
b) pel fet de tenir caràcter institucional, disposa d'uns òrgans de govern i de representació dels seus inscrits, així com d'una estructura tècnica, que en garanteixen l'estabilitat.
- 6. Avui el Consell és l'espai des d'on posen bases de la sobiranització de la societat catalana i sobretot on es parla, es debat i es treballa en la preparació de tot allò que considerem imprescindible per guanyar la confrontació inevitable amb l'estat espanyol. És a dir, per reprendre amb èxit el camí que ens van forçar a interrompre el dia 27 d'octubre de 2017.
- 7. El Consell, en aquests dos anys des de la seva fundació, ha anat teixint una proposta estratègica que es basa en la idea que és imprescindible preparar les condicions per a culminar el procés d'independència per mitjà d'un desbordament democràtic, en la perspectiva més que probable que l'estat espanyol es mantingui en la seva negativa a respectar i reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Un consens estratègic que parteix de la premissa que no podem condicionar indefinidament l'existència de la República a la voluntat de l'estat espanyol i que, per tant, és necessari assolir l'acumulació de forces necessària per guanyar el pols al qual aquest ens obliga, des de la convicció que tenim la força suficient per guanyar-lo pacíficament. El document estratègic "Preparem-nos", presentat públicament el proppassat 19 de desembre, és l'exposició més detallada d'aquesta proposta.
- 8. Creiem que aquest desbordament democràtic, per a ser exitós, requereix una direcció política, de la qual participin de manera col·legiada els principals partits i les principals entitats civils de l'independentisme. En aquest sentit, ens congratulem que totes les forces polítiques i socials del moviment independentista hagin expressat la necessitat que existeixi aquest espai de coordinació que les aplegui. Tanmateix, estem convençuts que aquesta direcció política col·legiada serà més legítima i més eficaç -és a dir, més forta- si s'insereix en un marc institucional legítim i eficaç. I entenem que el Consell, en virtut de les tres legitimitats i els dos avantatges operatives abans assenyalades, proporciona el millor marc institucional possible. Creiem, doncs, que el Consell per la República és la institució republicana des de la qual s'han d'acordar les estratègies per fer efectiu allò a què ens vam comprometre a partir del resultat del referèndum.
- 9. Al mateix temps, considerem que per tal de fer possible aquesta inserció de la direcció política col·legiada en el marc institucional del Consell és necessari reformular la seva governança, per tal de definir de manera precisa i sense contradiccions les funcions específiques dels seus diferents òrgans. Manifestem doncs la nostra disponibilitat a debatre aquesta qüestió amb els actors cridats a formar part d'aquesta direcció política col·legiada i, a conseqüència d'aquest debat, modificar tot allò que convingui del que ara disposa el Reglament del Consell sobre la seva governança i la seva estructura institucional -amb el benentès que aquestes modificacions requeriran la corresponent validació democràtica que preveu el mateix Reglament.
- 10. Amb aquest ànim, convidem el president i la secretària general d'ERC, el secretari general de Junts, els màxims dirigents de la CUP, així com els màxims dirigents d'Òmnium Cultural i de l'ANC, a un diàleg bilateral amb el mateix Consell –representat en aquest cas pel seu Vicepresident i dos membres més del seu òrgan de Govern- per tal debatre, des de la lleialtat i la confiança, aquesta reformulació de la governança del Consell, que ha de facilitar la inserció de l'esmentada direcció col·legiada en la seva estructura institucional. I ens oferim a iniciar aquest diàleg de manera immediata.
En conclusió, ens anima la convicció que és més important per al país l'existència d'un acord per culminar el procés d'independència de manera efectiva -un acord al servei de la majoria independentista del 52% dels vots que s'ha assolit per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya- que no pas les persones i els càrrecs que ocupin. Tots aquells que participem dels òrgans de govern del Consell, així com tots aquells que treballen incansablement des dels Consells locals i els milers de ciutadans que s'han inscrit des de la seva fundació al Registre ciutadà, assumim la nostra responsabilitat amb una única motivació: l'aportació de cadascun de nosaltres no només és útil, sinó imprescindible per poder vèncer de manera democràtica i pacífica, però determinada, l'actual pols amb l'estat espanyol.
Al mateix temps, entenem que el Consell és un instrument necessari per fer possible el desbordament democràtic, i que aquest desbordament és una condició necessària per fer possible la República. Per això, creiem que el Consell ha estat des del seu naixement -i ha de continuar sent- part de la solució, mai una part del problema. I que, per tant, la seva existència no només no hauria de ser un obstacle, sinó que hauria de facilitar el consens estratègic de tots aquells actors que tenen la constitució de la República com a objectiu prioritari.
dissabte, 27 de març del 2021
CONTENT PER LA DERROTA DE L'ARAGONÈS
Primera derrota, i que no sigui l'única! Tots els col·laboradors del 155 han de ser castigats!
dijous, 25 de març del 2021
ELECCIONS BRUTES, RES DE NET
En aquest post reflexiono sobre la conjuntura política actual. Les eleccions del 14F va ser uns comicis bruts. Estic segur que amb el pas del temps es començaran a conèixer els escàndols que s'hi van produir. Fins i tot els delictes. No trigarem gaire, espero, en saber-ho.
Des del meu punt de vista, la justícia espanyola, en determinar la data, va condicionar-les clarament. Va ser un gol per tota l'esquadra. Si s'haguessin celebrat més tard, no tinc cap mena de dubte, el resultat hauria estat molt diferent, i sobretot, encara més favorable a l'independentisme. La taxa de participació hauria estat molt més elevada, com la del 2017.
Probablement, algun dia sabrem les trampes en el vot per correu, on una empresa com Correos, clarament espanyolista, va tenir un protagonisme sobredimensionat. Serà difícil, però algun dia, algú badarà boca, i sabrem que es van manipular milers i milers de paperetes. Recordo que el vot per correu va créixer molt, moltíssim. També recordo la crida de Pedro Sánchez a fer-lo servir, pocs dies abans de la jornada electoral. Casualitat? Ni de conya.
I un clàssic. El vot exterior. On la diplomàcia espanyola va jugar, com sempre, un paper clau. Desincentivant-lo com sempre passa en les eleccions a Catalunya. Només una petitíssima fracció dels catalans que viuen fora de Catalunya i volien votar, ho van poder fer. Uns catalans, i catalanes, que voten majoritàriament partits independentistes, i que, de nou, no van poder fer-ho. Un escàndol majúscul, però que es torna a repetir. I no passa res.
Al marge d'aquests tres elements, considero que n'hi ha un quart que també va tenir una rellevància extraordinària. Em refereixo a la minorització informativa que TV3 va fer de la candidatura de Junts x Catalunya, i que va contrastar amb la sobreinformació del PDECAT, i de la seva candidata. Un altre escàndol de dimensions siderals. Quin paper més brut va fer la cadena, més autonòmica que mai. Fins i tot va arribar a posar al mateix nivell, en determinades ocasions el partit independentista amb el feixisme de VOX. Quina desgràcia!
Segurament podríem trobar altres elements per explicar els resultats electorals, i fins i tot alguns atribuïbles a errors propis. Però de lluny, els esmentats són ben principals.
Davant d'això i tot i haver aconseguit una majoria absoluta independentista en vots i escons, no puc deixar de pensar que, en condicions equitatives, aquestes haurien estat molt superiors. I sobretot, que JxCAT, hauria estat la candidatura molt més votada i doncs la que portaria la iniciativa i tindria a la Laura Borràs com a la primera presidenta de la Generalitat. Una situació ben diferent de l'actual.
Tot just quan escric aquestes línies, m'assabento que JXCAT s'abstindrà en la primera votació de la investidura del candidat erki. Totalment d'acord.
De fet considero que el més intel·ligent, donades les circumstàncies actuals, i donada la determinació dels erkis, de negociar amb els espanyols, peti qui peti, és forçar unes noves eleccions, on aconseguim una victòria clara i plena. No podem quedar a la mercè d'aquesta gent que han actuat amb traïdoria en els darrers anys. Cal tenir una victòria clara i, sobretot, neta.
dimecres, 17 de març del 2021
REAGRUPAMENT JA ÉS OFICIALMENT MEMBRE DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA!
El President en funcions de Reagrupament, Albert Aragonès, serà el representant de la formació com a nou membre del Consell de Govern Ampliat del Consell per la República.
Així li ha fet saber el President del Consell, el MH Carles Puigdemont, en una carta on s’afirma que el seu nomenament ha estat aprovat en la reunió del Consell de Govern del passat 26 de febrer.
Des de Reagrupament celebrem aquest fet i ens comprometem a treballar en aquest front unitari que, estem convençuts, serà clau en l’assoliment de la República Catalana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)