LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (6): FEBRER

Arribem ja a l'equador de la sèrie. A diferència del mes de gener, aquest de febrer està marcat per un nombre considerables d'aniversaris de la Independència, encara que, com sol passar en els mesos anteriors, també es combina amb altres celebracions, com són el Dia Nacional.

Així, doncs, procedirem a felicitar via twitter, com sempre, els següents estats, al llarg d'aquest mes de febrer que demà comença:

Sri Lanka (4), Nova Zelanda (6), Grenada (7), Iran (11), Sèrbia (15), Lituània (16), Kosovo (17), Gàmbia (18), Santa Lucia (22), Brunei (23), Guiana (23), Estònia (24), Kuwait (25), República Dominicana (27)

Tal i com ja vaig aclarir en el post anterior d'aquesta sèrie, la informació la recullo ara del Blue Book de les Nacions Unides. Lògicament, això té una repercussió, ja que només s'inclou la referència dels Estats Membres d'aquesta organització. Així, per exemple, no consta la referència al Dia de la Independència de Kosovo, perquè encara no n'és membre. Naturalment, aquí sí que l'inclourem, perquè va ser una data molt assenyalada i un referent important que va tenir un fort impacte en el procés independentista català.

LA VANGUARDIA ES CARREGA EL CONSELLER GORDÓ

A La Vanguardia sembla que el Conseller de Justícia, Germà Gordó, no l'interessa ni poc ni gens. Fixem-nos que no apareix en la foto superior, on sí que apareix el fatxam espanyol. Però com es veu en la foto inferior, extreta d'un altre mitjà, sí que hi era, però. Significatiu, no?

AFTER EL CALDERON SLAUGHTERHOUSE...

THIS AD ROCKS

GENIAL ESCENA AMB JON VOIGHT

Ahahahaha. Fins ara una de les millors escenes de Ray Donovan. Després de vint anys al trullo...Les ganes de viure i de gaudir i de recuperar el temps perdut ho poden tot. Difícilment es pot dir més, sense dir res. Aquesta nit, més.

WHY CHINA WILL RECLAIM SIBERIA?

Article entre interessant i provocador. Permeteu-me que hi destaqui dues frases:

"But like love, a border is real only if both sides believe in it."

"In fact, Beijing could use Russia's own strategy: hand out passports to sympathizers in contested areas, then move in militarily to "protect its citizens." The Kremlin has tried that in Transnistria, Abkhazia, South Ossetia and most recently the Crimea, all formally part of other post-Soviet states, but controlled by Moscow. "

Més clar, l'aigua.

COSES EXCEPCIONALS QUE PASSEN

Porto desencaixada la mandíbula de tan riure. Us ho juro. I mira que darrerament, això de riure em costa. Sort que sé que per viure és imprescindible fer-ho, que si no. Però les darreres 48 hores han estat del tot tonificadores. Possiblement han estat unes 48 hores que ens poden salvar com a poble, us ho dic seriosament. No va de conya. En 48 hores, o menys, els catalans i les catalanes, hem après, en viu i en directe, què cony vol dir ser un estat, què cony significa la sobirania. I com deixar de fer l'enze d'una punyetera vegada. Una lliçó que la resta del món ja se la sap de memòria, però que aquí no acaba de quallar, perquè òbviament, 300 anys de bombardeig sistemàtic d'auto-odi no és poca cosa.

I la lliçó ens l'ha donat un poble que avui en dia és més petit que nosaltres... si més no en termes de PIB, atès que la Catalunya-Principat el té més gran... el PIB. Em refereixo, és clar a Grècia.

Resulta que el senyor Tsipras, elogiat, adorat, idolatrat, per tots els multicultis que es fan i es desfan d'aquest nostre país, no només derrota el discurs de la por (primera lliçó), si no que també pacta amb la dreta homòfoba, xenòfoba per interès nacional (segona lliçó), i a sobre, el primer acte que fa és retre homenatge als exterminats pels nazis (tercera lliçó). I per acabar-ho d'adobar, i ja el súmmum, nomena ministre de defensa, al líder fatxa (quarta lliçó). D'un govern on, per cert, i això no que no és una lliçó, però sí que és significatiu, no hi ha cap dona.

Anem a pams.

Derrota de la por

Naturalment, la derrota de la por, no és un mèrit del senyor Tsipras, o com collons es digui. És un mèrit del poble grec. Probablement perquè encara retenen l'herència del 90 anys de govern dels almogàvers. Derrotar el missatge de la por, és la gesta més gloriosa que un poble fa, perquè només s'aconsegueix si es treballa en equip, si hi ha confiança entre tots. Si es té clar que res importa fins que no s'aconsegueix l'objectiu. Una por, per més inri, personificada no en un estat en fallida, amb un líder corrupte fins al moll de l'ós, sinó en la pròpia Unió Europea, i en la figura de la cancellera Merkel. És que quan penso en la diferència sideral que hi ha entre els dos casos, és que encara augmenta la meva admiració per la dignitat del poble grec. I correlativament, augmenta la meva convicció que l'assoliment de la Independència de Catalunya, no pot pas ser gaire difícil, si realment es vol. Si realment decidim que les amenaces, els insults, els menyspreus dels espanyols, ens rellisquen completament. Penseu que la ratio EU-Grècia se situa aproximadament en 50:1, mentre que la ràtio nostra és 4:1 i això si només ens referim a la Catalunya Principat, de manera que no ho podem tenir millor. El 9N, certament, vam derrotar la por, però calculo que ho vam fer en un 80% només. Vull dir que considero que un 20% de votants independentistes ferms no van anar a votar per por, per pura i simple por (bé i també pels obstacles logístics que es patiren). I això sense comptar molts indecisos que, molts d'ells, s'acabaran decantant pel cavall guanyador. Que serem nosaltres, és clar.

Aquesta lliçó de dignitat grega només la dóna el tenir un estat. I el d'estar orgullosos de tenir-lo i no està disposats a renunciar-hi per res. No actuar, en definitiva com una rata, que només va allà on hi ha el formatge, i a la primera que van mal dades, salta del vaixell i desapareix del mapa.

Aliar-se amb el diable

Fins i tot, jo gosaria dir que aquesta segona lliçó és ara, més important, que la primera, entre d'altres raons, perquè la primera, ja hi ha un 80% de catalans i catalanes que la tenen clara. Aquesta segona, però, no ho tinc tan clar. El fet de no tenir un estat propi, fa que els catalans i les catalanes tinguem tendència en caure en les batalletes ideològiques, en una superideologització, que ens divideix eternament en grups i grupets a veure quin de nosaltres és el més pur... que ens fixem més en les petitíssimes diferències que no en el conjunt que ens uneix. I aquí, en Tsipras, o com collons es digui, ens torna a donar una altra lliço. Per la Independència, cal pactar fins amb el diable. I aquí, no només els grecs, sinó tot quisqui ens poden donar lliçons. Qualsevol nació sobirana del món sap que abans que permetre que algú altre vingui a tocar-te els nassos i el que no sona, t'alies o pactes amb el diable de casa teva. Que després, si s'escau, que t´hi llençaràs a la seva jugular. Aquí, però, la superideologització és tan gran que hem tingut des de bisbes i cardenals al servei de Franco o Aznar, fins a comunistes i anarquistes a sou del Negrin, de la FAI. Tots a major glòria d'Espanya, és clar. Cal tallar d'una punyetera vegada amb aquest malaltia de la superideologització, pròpia d'esclaus que ens porta a pensar que allò realment important és el de fora. 

Lleialtat

Servar un amor i un record el més preuat possible a tots els que ens han precedit, a tots aquells que sense el seu sacrifici, no hauríem arribat on som avui, és una lliçó que difícilment es pot obviar. Però s´ha intentat. I encara s'intenta. Es promou l'oblit. Es promou la distracció. No es vol que el Poble Català actual sigui digne. Se li vol treure la dignitat. Perquè un poble sense dignitat, és un poble que pot ser dominat més fàcilment. I si hi ha alguna cosa que tenim els catalans i les catalanes, són exemples als quals servar la nostra memòria, el nostre respecte. Un poble que malgrat 300 anys d'auto-odi, continua lluitant, i fent-ho d'una manera victoriosa, quants molts altres pobles han abandonat i s'han rendit. S'han d'acabar els silencis. Per sort, aquí també avancem en el bon camí, però s'ha de perseverar encara més. I l'exemple grec ens demostra com fer-ho, sense complexos ni inhibicions. 

Un estat normal

Una altra derivada del no tenir estat, és pensar que som un cas especial. Que som únics, i que el món ha de canviar per adaptar-se als catalans i les catalanes i no a l'inrevès. I no, no és això, L'Estat català serà un estat normal, apanyadet, amb les seves, lleis, els seus jutges i, per descomptat, també amb el seu exèrcit i la seva seguretat nacional com deu mana. És una cosa tan òbvia que va i en Tsipras, o com collons es digui, dóna el Ministeri de Defensa al seu compatriota fatxa. Ara m'agradarà veure si desfan l'exèrcit grec perquè han arribat a la conclusió que els seus veïns turcs, són guais, multicultis i, això sí, molt i molt d'esquerres. I que si un dia hi ha un problema, seran els turcs, o els búlgars, o els albanesos o els serbis, els que els trauran les castanyes del foc. Per favor, prou de fer el ridícul. Qui no vol un exèrcit, és que no vol un estat. Així de simple i així de de clar!

Bé, en definitiva, recordo, que Enric Prat de la Riba, fa més de cent anys, el 1897, va adreçar una carta al Rei dels Hel.lens. Aquest gran patriota, ja va marcar el camí, que encara avui continuem, si bé, ja hi veiem, ara, el nostre destí ben a prop. Ara, tal vegada, caldrà enviar una altra carta, actualitzada, al Primer Ministre dels Hel.lens, felicitant-lo per la seva valentia i oferint-lo tot el suport del Poble Català, per la seva dignitat.

(Per cert, quan es lliurà l'esmentada carta al cònsol grec, es va cantar Els Segadors, que a partir d'aquell dia es va considerar l'Himne Nacional de Catalunya. A la sortida d'aquell acta, la policia espanyola va reprimir els qui portaven la bandera, i en els dies posteriors, el govern espanyol va multar les entitats patriòtiques que havien participat en aquest acte d'internacionalització del fet català. Que consti).

ADÉU A UN ALTRE REFERENT!

I NOMÉS TENIA 68 ANYS!

Què haurien estat els caps de setmana dins 
del 1430 primer i del 131, després, 

sense els cassettes de Demis Roussos?

ELS KURDS HAN DERROTAT L'ESCÒRIA A KOBANE

MOLT CONTENT I ADMIRAT!

CATALONIA VOTES #34 IS OUT

(Read it)

PABLO, L'AUTÈNTIC, NO L'ALTRE

Avui a la Facultat, i més concretament, a l'Aula 202, hem assistit a un acte diria que íntim i a l'hora, ben emotiu. Un acte on érem molts dels professors del Departament d'Humanitats de la Facultat. Sobretot els que ja som més veterans. L'acte ha consistit en el traspàs de la direcció d'aquest Departament. El Director sortint, en Pablo, s'ha acomiadat després de 15 anys en el càrrec. I el director entrant, l'Ignasi, n´ha pres el relleu.

En llurs intervencions, i també en la d'altres assistents, s'ha repetit de forma reiterada la paraula diàleg. Era precisament la que jo tenia sempre al cap quan pensava en el Pablo. Com a director del Departament ha estat una persona dialogant i assequible, amb un gran sentit de l'humor que el feia i el fa, molt humà. Un humor que jo el sento molt proper, probablement perquè compartim quinta ( tots dos del 64, si no vaig errat), la qual cosa, naturalment, marca. 

En Pablo és l'antítesi del buròcrata universitari, malgrat que s'ha fet un tip de gestionar. I ha fet de la paraula, del somriure, de la ironia la seva estratègia. Per sort, el continuarem tenint com a Professor i podrem gaudir de les converses a l´hora del dinar de tots els temes que us podeu imaginar. Serà un privilegi.

Probablement avui, ha estat un dels dies que més orgull he tingut d'haver-me dedicat a la Universitat, perquè s'ha fet evident l'essència del que és la universitas, on tothom pot dir-hi la seva en un entorn de diàleg i de respecte. En Pablo, l'autentic, n'és un exemple.

DE CARA AL 27S, APRENDRE, SEMPRE APRENDRE

De cara al 27S no hem de perdre ni un sol segon en discutir amb els espanyols. Ni un de sol. Hem de posar la directa i anar a sac. No es pot quedar ni un sol potencial votant independentista sense votar. Hem d'arrassar, sense por i sense pietat. Hem de deixar ben clar que s'ha acabat el bròquil. 

Per aconseguir-ho, no podem deixar de perdre de vista que l'objectiu ha de ser explicar no el perquè tenim dret a ..., no perquè volem la independència.... No, el que hem de fer és explicar què tindrem amb la Independència, i perquè això és molt millor, infinitament millor que sent un territori espoliat i menyspreat pels espanyols. Punt.

La Independència ens ho dóna tot. Començant per la dignitat i l'orgull.  La dependència ens ho treu tot. Començant pel futur. Perquè dins d'Espanya, Catalunya no té futur.

És per això, que en els propers mesos, hem de passar absolutament de tots els Fatxanets, de tots els tertulians espanyolistes que s'han fet uns homes i unes dones gràcies als debats mediàtics que s'han donat  en el camí cap al 9N. Si no, continuarien sent uns perfectes desconeguts.

D'aquesta gent, n´hem de passar, com de la pesta. Ja estem en una altra pantalla. El 9N ens ha donat una visibilitat mediàtica internacional de primer ordre. I si no en tenim més, és perquè no hi ha sang. Afortunadament. Precisament, aquesta és la nostra força, la força serena i ferma d'un poble que avança pacíficament, però decididament cap a la Independència, sense caure en estridències i menys encara, sense devaluar-nos com a persones humanes. 

Ara cal reforçar la interlocució internacional. Que és el que precisament està fent el Govern de Catalunya. de forma molt encertada. Els Afers Exteriors s´han convertit en una prioritat. Naturalment. I quan el 27S, centenars, o potser milers de periodistes d'arreu del món, segueixin en directe el recompte de les votacions, m'agradarà veure la cara d'aquells espanyols que ja ara, posant-se la bena abans que la ferida, diuen que es tractaran d'unes eleccions autonòmiques més. Quin fart de riure que ens farem!!! Preparem-nos, perquè em sembla que el ja impactant seguiment internacional del 9N serà minúscul en comparació amb el del 27S. La comparativa amb el seguiment de qualsevol altra elecció autonòmica, serà literalment impossible.

Per altra banda, ara, també cal, repeteixo, fer un enorme esforç de mobilització popular. Recordo que ja vaig escriure, amb motiu del 9N, que aproximadament, un 20% d'independentistes no van votar, segons els meus càlculs. Des de la por, la incertesa, generada pel govern espanyol, fins al fet que es comptava amb una cinquena part de punts de votació dels que es compta en les eleccions normals. I naturalment, no és el mateix votar en el teu col.legi de sempre que es troba, com aquell qui diu, a la teva cantonada, que haver-te de desplaçar un quilòmetre o més (fins i tot en entorns urbans). Afirmar, com s´ha afirmat que tots els independentistes vam votar el 9N, i que cap no ho va deixar de fer, és pressuposar que tenim tants pebrots que ens rellisquen les amenaces espanyoles. I això, que segur que en molts casos es veritat, no ho és en tots, ni de bon tros, sobretot entre aquells independentistes que van viure molts anys el franquisme, i saben com les gastava. 

Dit això, la mobilització ha de ser massiva, brutal, i això s'aconseguirà si ens dediquem a parlar no del passat, sinó del que la Independència ens donarà: més dignitat, però també més llibertat, més seguretat, més benestar, més felicitat. Més treball, més solidaritat (és de calaix que la solidaritat s'exerceix més quan tu decideixes sobre els teus recursos que no quan no ho pots fer). Més democràcia. Més justícia, entre d'altres raons perquè ens desfarem d'una casta judicial hereva directa del franquisme.

En definitiva, més Catalunya, més llibertat i més benestar. El repte és enorme, i no tinc cap dubte que l'assolirem. No hi ha res més emocionant que sentir-se fundador d'un nou estat on el què importa no és d'on véns, que també, si no sobretot a on vols anar. 

EL PROBLEMA DE FONS*

Un dels problemes més importants, tal vegada el més important, el de fons, que es planteja a l'hora d'atraure l'atenció internacional envers la reivindicació independentista de Catalunya és la pura i simple insignificància mundial d'Espanya. Avui en dia, Espanya, malgrat les seves 130 ambaixades amb els seus titulars i subordinats, no pinta pràcticament res en el món. El servei diplomàtic espanyol, en la realitat, no és més que un veritable pou on s´hi aboquen literalment milions d'euros en despeses normalment sumptuàries, de protocol, i gastronòmiques. 

Donald Tusk, President del Consell Europeu

Una demostració fefaent la tenim a Europa, i més en concret, a la Unió Europea. Malgrat que sempre gallegen de ser-ne una de les grans potències econòmiques, a l´hora de la veritat, és a dir, a l´hora de repartir els grans càrrecs dirigents, als espanyols ni se'ls compta, ni se'ls espera. Fixem-nos que, recentment, un polonès i una italiana, han estat els triats per ocupar els dos càrrecs claus de la Unió Europea. Donald Tusk, com a President del Consell Europeu, i Federica Mogherini,com a Alt representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Casualment, Itàlia i Polònia, un per raons geoestratègiques i l'altre per raons demogràfiques,són els dos estats més equiparables a l'espanyol. 

Federica Mogherini, Alta representant de la UE per als Afers Exteriors i Seguretat

Tampoc hi ha cap espanyol al capdavant de la Comissió Europea, ni del Parlament Europeu ni del Banc Central Europeu -on tornem a trobar un altre italià. En definitiva, un zero a l'esquerra. Naturalment és lògic pensar que això ens pot afavorir. Quant menys presència internacional espanyola millor, se suposa. Però hi ha una derivada d'aquesta constatació que no ens és tan favorable. I és que quant menys rellevància internacional d'Espanya, menys interès genera allò que hi passa. I això, lògicament, afecta Catalunya. No es tracta que ara plantegi que Espanya s'ha de convertir en una superpotència per tal que la reivindicació catalana assoleixi una visibilitat internacional potent. Entre altres raons perquè és metafísicament impossible que la primera condició sigui realitat. Del que es tracta, i el que proposo, és que més que abastar tota la comunitat internacional, la política exterior de l'independentisme català s´ha de centrar en els actors claus que siguin susceptibles, naturalment perquè els interessa, de mostrar una predisposició cap a la nostra reivindicació. 

Salutació del Primer Ministre francès, Manuel Valls, al President Mas

Entre aquests actors claus, jo n'identifico alguns. Els Estats Units, per començar, per raons òbvies. França, sense cap mena de dubte, entre d'altres raons perquè som el seu pati del darrere. És altament significatiu, en aquest sentit, el gest que el Primer Ministre francès, el català de naixement, Manuel Valls, va protagonitzar en anar a saludar expressament el President de la Generalitat, Artur Mas, el dia de la manifestació per la llibertat d'expressió celebrada a París, aquest 11 de gener. Un gest que va posar histèrics els espanyols. Altres estats que també han mostrar una especial sensibilitat pel cas català han estat Israel, els països bàltics, els escandinaus... Per raons estrictament econòmiques, és obvi que la Xina i Rússia, amb una presència a Catalunya cada cop més important, a banda és clar, del seu pes en el context mundial, també haurien de formar part d'aquesta llista. D'altres, serien els casos de Mèxic, Marroc o Brasil. Finalment, tres estats que es veurien directament molt beneficiats a escala global de la Independència de Catalunya serien els ja esmentats Itàlia i Polònia, i també el Canadà.

Amadeu Altafaj, representant permanent de Catalunya davant la UE

No vull acabar aquest article sense fer un reconeixement a les darreres iniciatives que el President de la Generalitat ha impulsat en l'àmbit dels afers exteriors. El nomenament d'un representant permanent a Brussel.les, en la persona del senyor Amadeu Altafaj, i la decisió d'obrir dues noves oficines a l'exterior, a Roma i a Viena, sub-seu de l'ONU, recordem-ho, són tres excel.lents notícies que demostren la voluntat efectiva d'internacionalitzar el procés. A banda, és clar, de clavar uns mastegots monumentals a la diplomàcia espanyola, del dret i del revès. President Mas, no pari, i, si té un moment acompleixi la promesa que ja va fer en la campanya electoral del 2003 (fa 12 anys!) de crear la Conselleria d'Afers Exteriors, quant abans millor.  

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43, GENER 2014)

PER PALLISSA!

PASSOS ENDAVANT, EN LA BONA DIRECCIÓ

Les darreres setmanes i fins i tot, els darrers dies, podem considerar-los clau en el procés cap a la Independència. Ja abans de l'acord del passat dia 14, la Generalitat havia pres alguns acords trascendentals.

Em refereixo, és clar, a l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei d'Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea, el passat 26 de novembre. Aquesta llei es proposa: 

a) La màxima projecció exterior de Catalunya i la màxima promoció a l’exterior dels seus interessos.

b) El posicionament de Catalunya a l’exterior com a actor internacional actiu amb relació a matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya.

c) El posicionament de Catalunya davant la Unió Europea i la participació de la Generalitat en les institucions europees, de conformitat amb la normativa vigent.

Entre, altres aspectes, la llei regula les relacions de la Generalitat amb la UE i amb els organismes internacionals, la presència de les delegacions del govern i de les oficines sectorials a l'exterior, les relacions amb les Comunitats Catalanes arreu del món, la signatura d'acords de col.laboració i promou la diplomàcia pública, cultural, econòmica i esportiva de Catalunya, entre d'altres.

Amadeu Altafaj, Representant Permanent davant de la UE

De forma quasi simultània a l'aprovació d'aquesta llei, també es va fer pública l'obertura de dues noves delegacions del govern a llocs tan emblemàtics com Roma i Àustria. Aquesta també és una gran notícia, atès que reforçarà la presència en aquests països, així com amb el Vaticà i l'Europa Oriental (Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia, concretament).

Pocs dies després, una altra notícia, també excel,lent, ha estat la del reforçament de l'estratègica Delegació del Govern a Brussel.les, amb el nomenament d'un Representant Permanent del Govern de Catalunya davant la UE, pel qual càrrec s'ha nomenat un professional de llarga trajectòria a la UE, com és Amadeu Altafaj, podríem dir que és un insider, que ara passarà a jugar a favor de Catalunya, amb un coneixement enorme de les interioritats de la UE. No és d'estranyar, que els espanyols s'hagin posat dels nervis. Els recomano molta til.la, perquè tot just hem començat.

Martí Anglada, Delegat del Govern a França i Suïssa

Com per exemple, arran de la Manifestació per la Llibertat d'Expressió celebrada a París, que va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Artur Mas, i que de ben segur va comptar amb la feina eficient i efectiva del nou delegat del govern a Paris, en Martí Anglada, nomenat el passat mes de setembre. El fet que el propi Primer Ministre francès, el català Manuel Valls, saludés i agraís personalment, la presència del President Català, trencant tot el protocol i segurament els obstacles posats per la diplomàcia espanyola, va posar en estat catatònic a tota la Brunete mediàtica i a la pròpia Moncloa.

El Primer Ministre Manuel Valls i el President de la Generalitat, Artur Mas

(Aquesta presència als carrers de París del President de la Generalitat, en un acte que va aplegar alguns dels principals líders mundials, és la que vam trobar a faltar, dit sigui de passada, el passat mes de juny, quan es commemorà el 70è aniversari del desembarcament de Normandia, sobretot per retre homenatge als milers de catalans que van lluitar o morir en aquell conflicte).

La darrera i podem dir que més trascendental notíca està encara calenta. Es tracta del projecte de crear la tan necessària i imprescindible Conselleria d'Afers Exteriors per tal d'impulsar encara amb més força aquest àmbit en els propers mesos davant la convocatòria electoral del 27 de setembre.

És una promesa electoral del 2003 (fa 12 anys!) del llavors candidat Artur Mas. Quan el 2010, va arribar al govern, se'n tornà a parlar, però llavors, l'argument de les retallades i la crisi de les finances públiques (i perquè no dir-ho, una manca de fermesa en la voluntat política de tirar-ho endavant) ho va impedir. 

Però la realitat és tossuda, i si hi ha una cosa clara des del 2012, és la rellevància que els Afers Exteriors, i més concretament, la internacionalització del procés, ha assolit. Aquest fet, exigeix que en els propers deu mesos l'activitat internacional sigui encara més intensa i cal un òrgan departamental (conselleria) específic per tal de gestionar-ho i promocionar-ho. Espero i sembla ben clar, que això finalment serà una realitat. Oimés quan el propi President de la Generalitat va afirmar que els Afers Exteriors és una de les àrees de priorització en l'acord entre CiU i ERC conclòs el passat dia 14. Això ens fa ser molt optimistes.

No vull acabar aquest post sense mostrar la meva satisfacció per com evolucionen els fets. I més concretament pel fet que la reivindicació de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat una constant en l'actuació de Reagrupament Independentista des de la seva fundació, com ja consta explícitament en el full de ruta d'Organitzant el nostre futur lliure (2010), i en la ponència Catalunya Lliure, un món millor, aprovada en la VI Assemblea (2013). Que Reagrupament com a associació patriòtica, hi hagi pogut contribuir a aquest procés és una excel.lent notícia. I que una servidora, conjuntament amb tots els companys i companyes del Grup de Treball d'Internacional, ni que sigui modestament, també, m'omple d'un enorme orgull.

UN COP ASSOLIT L'ACORD...

Ara cal treballar, treballar i treballar per aconseguir la victòria més incontestable i més decisiva.

TOLERÀNCIA ZERO AMB LA CORRUPCIÓ

Una servidora no és dels que pensa que en la República de Catalunya tot serà angelical. Que no hi haurà delinqüents, criminals, proxenetes, violadors i corruptes. N´hi haurà, naturalment. Però tindrem l'obligació de combatre'ls en base a uns principis ètics que només són possibles amb una cultura política republicana en quant als valors i democràtica en quant al seu control, cosa que és impossible a hores d'ara. Un estat que nega el principi democràtic no pot donar lliçons de res. I us puc ben assegurar que tindrem tolerància zero amb la corrupció. Qui la fa, la paga.

Per això, atemptar contra la llibertat d'expressió no és acceptable. Un jutge espanyol, por supuesto, ha prohibit l'emissió avui d'aquest fragment del vídeo Ciutat Morta, on es denuncia el Cap d'Informació de la Guàrdia Urbana. Ho trobo intolerable. També trobo criticable el fet que no es denunciï amb més contundència el caràcter polític de les funcions d'informació, segons el model policial espanyol. 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43 (GENER 2015)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43 (GENER 2015)

Publish at Calameo or read more publications.

I'M HAPPY FOR MY COUNTRY!

CONVERSA PATERNOFILIAL "TÍPICA"

GENIAL

POUR LA LIBERTÉ ET LA DIGNITÉ

TIGNOUS (1957-2015)
Pour la liberté et contre les Barbares

THE ULTIMATE MESSI'S FAN: CR7'S SON

CR7's son ask Messi's signature! 

That´s awesome! Forget about national team coaches, captains, as well as journalists, and look at kids. They know the truth!  

CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA, EL VÍDEO (08-01-2015)

FRENCH FIRST MINISTER SALUTES CATALAN PRESIDENT IN PARIS

French First Minister, Catalan born Manuel Valls, salutes and talks with Catalonia President, Mr. Artur Mas, in Paris, yesterday. PM Valls sincerely thanked President Mas assistance to the huge demonstration in support to Free of Expression and to the victims of the previous days.

TRIP TO PARIS

President Artur Mas trip to Paris, 

cheaper than President Rajoy´s...

NO TRANSLATOR NEEDED!

PER LA LLIBERTAT ARREU!

PORTADA NOVEMBRE 1975

EL MÉS PETIT DE TOTS, 1937

PODEMOS MADE IN FAES*

La Catalunya del post 9-N està assistint a un seguit d'esdeveniments que cal analitzar-los amb molta atenció. Abans de fer-ho, però, cal partir de la base que la consulta va ser un èxit absolut, sobretot amb un impacte internacional que, naturalment, s´ha intentat minimitzar des de posicions espanyolistes. Però la veritat és que ens va situar políticament al mapa mundial, a l'agenda dels dirigents globals, i va ser un avís per a navegants, que aquí anem a per totes.

La prova més fefaent d'això que dic ens la dóna la reacció furibunda del govern espanyol. Ofensiva dels ambaixadors espanyols intentant boicotejar els actes del Diplocat arreu del món. Naturalment, ofensiva judicial contra el president de la Generalitat (l'odien a mort), la vicepresidenta (per cert, d'Unió), i la consellera d'Educació (li tenen jurada), als quals volen empresonar (ja que no poden executar-los, no seria estètic). I darrerament, també, ofensiva des de l'Audiència Nacional, que s'ha tret de la màniga l'Operació Pandora, contra col·lectius anarquistes, una acció totalment esbojarrada, que pretén estendre un cert terror entre la població que encara conserva la imatge que el franquisme i la transició va donar a aquest moviment contestatari (recordem el cas Scala, per cert). Es tracta, és clar que posar la por al cos, i donar la imatge que Catalunya és ingovernable, tret de si es governa directament des de Madrid. En aquest tipus de polítiques del terror, cal remarcar-ho, sempre s'implica a algun tonto útil (per ser benèvol), tal com el conseller d'Interior, que va perdre una bona ocasió o bé per callar o bé per no entendre de què va tot plegat.

Per cert, tampoc m'estranyaria que en les properes setmanes, el Ministeri de l'Interior, o la pròpia Audiència Nacional,  es despengés amb una, diguem-ne, operació Mohamed, que difongués arreu del món que Catalunya, a més de ser el centre de la corrupció, de l'anarquisme del món mundial, també ho és del jihadisme en totes les seves diverses branques: des de l'Isis, a Al-Qaeda, als talibans pakistanesos i si m'apures, també del Front Moro, de Boko Haram i de Hamas. De manera que fem atenció, que no trigarà gaire en donar-se.

Però potser l'operació que fins ara ha aixecat més butllofes, és la de Podemos. Tots recordem les paraules d'Aznar a la FAES (recordo que aquestes sigles també concorden amb les de Falange Española, per cert), el mes d'octubre del 2012, quan va dir que una ruptura d'Espanya només seria possible si abans Catalunya patís una pròpia ruptura interna. Bé, doncs ja som al cap del carrer. El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya. En aquest sentit, Podemos és un producte de laboratori de la FAES. No cal dir que els interessos del PP i de Podemos es reforcen mútuament. Uns assumeixen el monopoli de l'espanyolisme, i els altres el monopoli de la suposada revolta antisistema, que, naturalment, és una pura enganyifa, perquè a les primeres de canvi ja s´ha vist que la seva rebaixa de plantejaments és brutal.

En un déjà-vu que tomba d'esquena, amb els anys vint i trenta, quan es parlava de la Torrassa, ara sentim a parlar de Nou Barris, com el referent de la Catalunya de Podemos, fins i tot, es compara amb Vallecas o altres barris populars, de Madrid, naturalment. D'on si no? Roda el món i torna al Born, però en versió neoespanyolista.

Per acabar de treure's la careta, el gran dirigent Messies del tema, s'exclama contra l'abraçada més famosa de la història recent de Catalunya. Una foto que a les persones ben parides, per cert, ens va omplir d'orgull i de satisfacció. I és que Espanya té terror a la unitat del poble català, al seu potencial transversal que ja ha sacsejat, en els darrers tres anys, els mitjans de comunicació globals, i naturalment ha cridat l'atenció de molts governs i dirigents d'arreu del món.

Podemos ha nascut intel·lectualment del laboratori d'idees que es la FAES, i naturalment comparteixen objectius, a l´hora que han de fer veure que no es poden veure. Però això ja ho hem vist abans. No hi ha res que s'assembli més a un espanyols de dretes, que un espanyol d'esquerres. I encara que no s'abracin en públic, sí que ho fan en la intimitat dels seus caus.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 29.12.2014)

HONORS I HOMENATGE AL MOSSO MORT EN ACTE DE SERVEI*

*(NOTA: Fotos baixades del Blog del JR)

LA PROPOSTA CARRETERO

El President de Reagrupament, Joan Carretero, presentarà públicament la seva proposta per tal de garantir l’èxit del procés català.  Per Carretero estem en un moment de possible bloqueig degut als interessos corporatius i a la falta de cooperació entre els partits favorables a la independència, una condició absolutament necessària per a l’èxit del procés i l’assoliment del nou estat català. 

L’acte es farà el proper 8 de gener de 2015, a les vuit del vespre i a la Sala Moragues del Born Centre Cultural. El format serà una xerrada-col·loqui oberta a tothom i on qui vulgui podrà intervenir. El títol de l’acte serà “Camí cap a la independència”.

La proposta de Joan Carretero, que ja va avançar fa uns dies en un article  i que detallarà amb més profunditat aquest dia, passa per constituir un grup d’experts sense cap dependència política partidista, que actuï com a mediador entre els diferents partits i que aquests n’acceptin el veredicte. El grup, de màxim 15 persones, estaria format per sociòlegs, politòlegs, matemàtics/estadístics, juristes, economistes, empresaris, historiadors i es comptaria també amb la presència de tres o quatre experts internacionals. El grup hauria de tenir dissenyat, en un màxim de tres mesos, l’instrument polític que hauríem d’utilitzar en les properes eleccions i el full de ruta exacte i precís dels mesos posteriors.

• DIA: Dijous, 8 de gener
• HORA: 20 h
• LLOC:  El Born Centre Cultural. Sala Moragues. Barcelona