divendres, 31 de maig del 2013

PROPERES ACTIVITATS DE REAGRUPAMENT

Dissabte 1 de juny

Barcelona
10.00 h
Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"
Plaça Catalunya (davant FNAC)
Barcelona


Dijous, 6 de juny



Barcelona
19.30h
TERTÚLIA POLÍTICA:
"CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA"
Amb Quim Torra, Miquel Gimènez, Marc Viñolas i Xavier Garcia Pujol
Inclòs en el Cicle "Els dijous a Reagrupament" 
En col·laboració amb "URUK víde" per al Diari Gran del Sobiranisme
A la Seu Nacional C/ Roger de Llúria n.5 2n 2a

Dissabte 8 de juny

Barcelona
10.00 h
Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"
Plaça Catalunya (davant FNAC)
Barcelona

Divendres 14 de juny







Barcelona
18.00 h
Lliurament del I Premi Memorial Jordi Gomis al periodista Jaume Barberà
Lliura el guardó, Joan Carretero, President de Reagrupament
A la Seu Nacional C/ Roger de Llúria n.5 2n 2a


Dissabte 15 de juny
Barcelona
10.00 h
Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"
Plaça Catalunya (davant FNAC)
Barcelona


Dijous 20 de juny




Barcelona
19.30h
TERTÚLIA POLÍTICA
"CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA"
Amb Salvador Cot, Ramon de Veciana  (UPyD), David Vinyals i Xavier Garcia Pujol
Inclòs en el Cicle "Els dijous a Reagrupament" 
En col·laboració amb "URUK víde" per al Diari Gran del Sobiranisme
A la Seu Nacional C/ Roger de Llúria n.5 2n 2a




Mataró
19.30h
Conferència: "EL QUEBEC DAVANT EL REPTE DE LA SOBIRANIA"
A càrrec de l'autor Josep Sort
Organitzat per Òmnium Cultural-Maresme
Seu d'Òmnium Cultural Maresme, carrer Argentona, 59 baixos


Dissabte 22 de juny

Barcelona
10.00 h
Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"
Plaça Catalunya (davant FNAC)
Barcelona

Dijous 27 de juny



Barcelona
19.30h
TERTÚLIA POLÍTICA
"CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA"
Amb Carles Boix, Camil Ros, Francesc Banchs i Xavier Garcia Pujol
Inclòs en el Cicle "Els dijous a Reagrupament" 
En col·laboració amb "URUK víde" per al Diari Gran del Sobiranisme
A la Seu Nacional C/ Roger de Llúria n.5 2n 2a

Dissabte 29 de juny


Barcelona
10.00 h
Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"
Plaça Catalunya (davant FNAC)
Barcelona


dimarts, 28 de maig del 2013

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 2, 22.05.2013



Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. Redifusió el divendres a les 23h i dissabte a les 20.30

Dirigit i presentat per Ígor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions: 

La Dada: Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis, explica que les pensions no perillen en un futur estat català (minut 10:15) 

Twitter de @reagrupament (12:57)

Reportatge Sant Climent de LLobregat amb Isidre Sierra, l'alcalde (minut 16:55) 

Conversa amb el periodista i professor de Comunicació Política de Blanquerna i UPF Toni Aira (minut 25:30) 

Ramoncín passa el test del programa (minut 38:41)  

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

dilluns, 27 de maig del 2013

CONVERGÈNCIA AL QUEBEC


Cap de setmana atrafegat al Quebec. Des de divendres a diumenge s'ha celebrat el (primer?) congrés de la Convergència Nacional a Montréal. Impulsat per la plataforma ciutadana Un Nou Moviment pel Quebec (NMQ), la nova instància és bàsicament un projecte de mobilització ciutadana que pretén recuperar el tremp del moviment sobiranista dels anys 90, que va estar a punt d'aconseguir la sobirania en el referèndum del 1995. No es tracta, doncs, d'una nova organització, ni d'una nova capelleta, sinó més aviat d'una mena de crida nacional a tots els independentistes quebequesos perquè col.laborin més enllà dels partidisimes, si és que militen.


Com no pot ser altrament, des del Quebec se segueix molt d'aprop els esdeveniments que passen a l'altra banda de l'Atlàntic, particularment a Catalunya i a Escòcia, i la dinàmica sobiranista dels quals contrasta amb la situació poc engrescadora que es viu a hores d'ara la Quebec, tot i governar el Partit Quebequès, vencedor en les eleccions del setembre del 2012, sota el lideratge, poc convincent, de Pauline Marois, la primera dona que ocupa el càrrec de Primer Ministre del Quebec.


Precisament els organitzadors de l'esdeveniment consideren que aquelles eleccions no van aconseguir capgirar la dinàmica catatònica en la qual ha caigut els moviment sobiranista del Quebec d'ençà 1995. Ni tan sols els 9 anys de govern liberal i pro-Canadà de Jean Charest, plens de mesures anti-populars i anti-sobiranistes van ser suficients per dinamitzar-lo de nou. 

Segons els impulsors, en les eleccions dels 2012, cap de les tres forces sobiranistes que hi van concórrer van aconseguir els objectius que s'havien marcat. El PQ, malgrat guanyar-les, obtingué uns resultats decepcionants, tenint present que el seu principal adversari, el Partit Liberal del Quebec, de Charest, patia uns nivells d'impopularitat altíssims. Així només aconseguí 54 dels 125 escons i el 31,93% del vot popular, contra 50 escons i el 31.20% dels liberals. D'aquesta manera, els pequistes, tot i recuperar el poder perdut el 2003, s'havien de conformar amb un govern minoritari.



Per la seva banda, les altres dues forces sobiranistes, Quebec Solidari i Opció Nacional, tampoc van aconseguir uns resultats brillants, L'opció altermundialista que representa Quebec Solidari només obtingué 2 escons i el 6.03% del vot popular, concentrat bàsicament en els barris francòfons populars de Montreal, i tot i que duplicà en diputats respecte les eleccions anteriors, les seves expectatives eren d'aconseguir-ne 4. 


Finalment, Opció Nacional, formació en gran part sorgida d'ex-militants pequistes, del sector més pur i dur del sobiranisme quebequès, i liderada per Jean-Martin Aussant, ni tan sols va aconseguir representació parlamentària, atès que només fou votada pel l'1,90% dels quebequesos.

Paradoxalment, el fet que l'actual govern pequista només compti amb un suport minoritari de l'Assemblea Nacional del Quebec, pot afavorir les intencions dels organitzadors de la Convergència Nacional. Atès que és costum que els governs minoritaris al Quebec no esgotin mai la legislatura, que pot arribar a cinc anys, el més probable és que hi hagi noves eleccions al Quebec el 2014 o el 2015. I és en aquest context que la Convergència Nacional fa una crida als sobiranistes, independentment de la seva militància política, a votar candidats que es comprometin, més enllà de la seva lleialtat partidista, a declarar la sobirania el més aviat possible. 

No es tracta doncs, d'impulsar una coalició de partits, sinó d'unir els ciutadans per la base i impulsar el moviment sobiranista i a l'hora regenerar la vida democràtica quebequesa, que es considera força maltocada, sobretot després de la traumàtica experiència de nou anys de govern liberal, esquitxats d'episodis de corrupció i malbaratament de recursos públics, que encara a hores d'ara es troben sota procediments judicials.


La reacció dels partits sobiranistes a la Convergència Nacional, ha estat dispar. A la trobada, només un dels seus líders era present, Aussant. Els altres dos partits van enviar delegats  de segona o tercera fila. Òbviament, encara és d´hora per saber si la proposta de sobiranisme ciutadà convencerà els partits. El que és segur és que l'òpció de coalició de partits està descartada, ateses les profundes diferències que separen el PQ i QS, Però això no vol dir que si en els propers mesos, la dinàmica unitària es referma, les rigideses partidistes acabin cedint a les demandes de base. No debades, els quebequesos i les quebequeses, no volen perdre el tren de la sobirania que sembla desfermar-se a l'altra banda de l'Atlàntic.


En aquest sentit, és significatiu, que l'encarregat de cloure el Congrés aquest cap de setmana, ha estat l'ex-primer ministre del Quebec, i ex-lider del PQ, el veterà Bernard Landry, qui va cridar al jovent quebequès a encapçalar la lluita per la sobirania. I és que quasi vint anys després del referèndum del 95, la societat quebequesa ha canviat en gran mesura i, com demostren les enquestes, una majoria dels seus joves són desacomplexadament partidaris de la sobirania. "En les protestes estudiantils del 2012 ", ha afirmat Landry, en referència a la revolta que hi hagué contra l'anterior govern liberal, "no es va veure ni una sola bandera canadenca", en contraposició al gran nombre de banderes quebequeses.


Caldrà seguir, en les properes setmanes i mesos, l'evolució del moviment sobiranista quebequès...

LES TERTÚLIES SOTA SOSPITA

En les darreres setmanes, per no dir mesos, s’han multiplicat les tertúlies polítiques als diferents mitjans de comunicació. Alguns ho atribueixen al baix cost que suposen, i que permeten omplir hores de programació en moments de vaques magres. D’altres ho atribueixen al clímax polític que estem vivint darrerament tant des del punt de vista nacional, com socioeconòmic.

Les tertúlies, que no sé pas quin és el seu nivell d’audiència, però que si es mantenen és perquè com a mínim funcionen i doncs compten amb audiència i atrauen publicitat, paradoxalment, tenen un efecte que jo diria nociu, sobretot en el context que ara mateix ens movem a Catalunya.
Fixem-nos que hi ha la tendència a convidar personatges que discuteixen per exemple sobre la independència o, si es vol, el dret a decidir, en proporció paritària: en format per exemple 2×2 o 3×3, és a dir, dos a favor i dos en contra, tres a favor i tres en contra. Sí que és cert que s’acostuma a incloure algú que va una mica per lliure, però en general, sempre s’intenta igualar les forces. De manera que l’espectador o l’oient percep una polarització clara a favor o en contra de la Independència. A qui beneficia aquest format paritari? Naturalment a l’opinió minoritària, que passa a equiparar-se amb la majoritària, que deixa de ser-ho sense saber ben bé com. Si fem un paral.lelisme amb el món de l’esport, és com quan els pericos pretenen equiparar-se amb el Barça, per fer el fatxenda, per exemple, a la Copa Catalunya. I clar, no és ben bé el mateix, ni de lluny.

I en el cas que ens ocupa, quina és l’opinió minoritària que n’obté, de les tertúlies, una sobrepresència? I quina és l’opció majoritària que resulta subrepresentada? Les respostes són ben clares i sense cap ombra de dubte. La primera resposta és l’espanyolisme. La segona és l’independentisme.
Efectivament, no només les enquestes, sinó també els resultats electorals assenyalen que a Catalunya hi ha una clara majoria favorable al dret a decidir i fins i tot a la Independència. Una majoria que s’esvaeix quan s’intenta comprimir en el format tertúlia. Inversament, l’opció espanyolista, clarament minoritària dins de la societat catalana, en surt clarament beneficiada d’aquests tipus de programes, perquè assoleix una visibilitat molt superior a la que li correspon.
Fixem-nos que el darrer baròmetre del CEO, donava un suport a la Independència del 54,7%, mentre que el vot contrari era de només el 20.7% i l’abstenció, d’un 17%. Igualment, al Parlament, les forces sobiranistes són clarament superiors a les espanyolistes, com s’ha demostrat en les votacions més rellevants celebrades en els darrers mesos.

Però ve’t aquí que aquesta majoria social i política, queda amagada a nivell mediàtic en les tertúlies. Podem dir, doncs, sense cap mena de dubte que les tertúlies estan sota sospita, si més no en el format paritari, que és el que predomina, atès que beneficia clarament l’opció espanyolista. Penso que ens ho hem de fer veure.
Una solució és reproduir en la tertúlia la proporcionalitat que hi ha en la societat, tipus 2X1 o 4X2, que seria molt més equitativa, sempre, naturalment en benefici de l’opció independentista. Cal tenir en compte que, a mesura que el procés s’allarga en el temps, des del meu punt de vista de forma totalment innecessària i fins i tot diria que perillosa, el sobredimensionament de l’opció minoritària l’afavoreix clarament. De manera que algú s’està tirant pedres a la seva pròpia teulada.
Per altra banda, si ens fixem en els debats en les televisions espanyoles, el generós pluralisme existent en les catalanes, és del tot inexistent. Tot el contrari. Fins i tot hi ha el format “tercer grau”, que podríem anomenar, que consisteix en portar un independentista a una d’aquestes tertúlies i envoltar-lo, com si d’un toro es tractés, d’una quadrilla d’energúmens que intenten torejar-lo amb sort diversa. Els intents d’humiliació, de menyspreu, d’odi envers l’individu en qüestió, respon clarament a una lògica que intenta acabar amb la dissidència i aplicar la política del “Trágala, mamón, traga la Constitución” tan propi de la cultura política espanyola, o la versió fatxa que seria la de “Cautivo y desarmado…”, que és això el que els posa.
En definitiva, i com sempre passa, el format espanyol no s’està per mitges tintes i tira pel dret, mentre que el format de moltes tertúlies catalanes intenten ser d’una pulcritud democràtica tan exasperant que acaben afavorint els espanyols, de forma netament suïcida. Això sí, podrem dir que nosaltres no som com ells, poc abans de ser massacrats per una colla de bàrbars al crit de “a por ellos, oe!!!”. Si se n’ha de ser de passarell… o de ximple.

No voldria acabar aquest post sense destacar dues frases que precisament vaig sentir ahir, dimarts. La primera la va pronunciar el conseller Andreu Mas-Colell en la seva compareixença per presentar la balança fiscal del 2010, que, per cert, assenyala que el robatori espanyol va ser de més de 16 miliards. En Mascu, va utilitzar una expressió que quasi em fa plorar de riure, quan va dir que si Catalunya fos una “unitat comptablement separada“, no només no hauria de fer retallades, sinó que comptaria amb 11 miliards per despeses i inversions. Aquest tecnicisme per evitar dir que si Catalunya fos, clar i català, independent, em va deixar impressionat. Aquests minnessotos sòn incorregibles.
L’altra frase la va pronunciar aquest element més fals que un duro sevillano que respon al nom de Josep Maria Gay de Liébana, un economista, perico, que va de mediàtic per la vida… i que no s’està de reivindicar tot el que calgui, que si el concert, que si el pacte fiscal, etc (aahahahaha), per evitar parlar d’independència, opció que naturalment rebutja. L’individu aquest, a la tertúlia de La Rambla de  BTV, de fa unes hores, ha protagonitzat un episodi patètic quan ha rebatejat l’espoli fiscal que pateix Catalunya, tot comentant les dades presentades per Mas-Collell, de, literalment, com a “descompensació“, i el tio s’ha quedat tan panxo. Ja sabem ara que Catalunya està descompensada. Tindrà morro el xaval! No em facis dir qui està descompensat.
Que si unitat comptablement separada, que si descompensació que si... però ens tracten d’imbècils o què?
(NOTA: Post penjat al DGS el 22.05.2013)

diumenge, 26 de maig del 2013

AFERS EXTERIORS, PRIMERA ANÀLISI


La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte la de l'anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d'un home que treballa fent d'espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n'assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d'una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d'Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l'anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l'exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d'Acció Exterior que havia impulsat l'administració anterior, la del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que s'havia portat a terme. També s'aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d'establiment de delegacions exteriors.


Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S'han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d'Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s'encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermitja, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el propi President n'assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d'internacionalitzar-la davant l'actitud clarament obstruccionista de Madrid.


Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d'en Duran, han anat desapareixent, i sent substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s'ha fet front de forma contundent a l'ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal, el Financial Times o el The Economist, entre d'altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment, i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que en els darrers mesos els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que per primera vegada, la Generalitat i també determinades inciatives civils, han plantat cara a l'ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang que ha acabat perjudicant al propi govern espanyol, començant pel seu President, i continuant per l'inefable Ministre Garcia Margalló i a la diplomàcia espanyola que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.


La conseqüència d'aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas de la Generalitat, que s'han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n'han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari.


Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d'un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d'obtenir, arran d'una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia. Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d'en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 25, maig 2013)

divendres, 24 de maig del 2013

I ARA A VEURE SI TENEN ELS COLLONS DE RETIRAR EL BARÇA, BOCAMOLLS!



Per cert, l'únic aliat d'Espanya contra Gibraltar ha estat Bielorússia. Una semi-dictadura on encara s'executen penes de mort. 


Aquests són els amiguets d'Espanya!

Au milhomes, a veure com retireu el Barça de la Champions!

GIBRALTAR GUANYA, ESPANYA PERD

Gibraltar awarded UEFA membership




We’re delighted to report that Gibraltar has now been granted full UEFA membership. At UEFA’s Congress in London on 24th May, the majority of the 53 existing member countries voted in favour of Gibraltar joining their number.

“This is a momentous occasion for football in Gibraltar,” said Gareth Latin, President of the Gibraltar Football Association. “UEFA membership means that we can begin the next chapter of Gibraltarian football.”

Membership will mean that the Gibraltar FA will now be a part of the UEFA family and will be able to offer the Gibraltar football community the best possible future and development needs. Gibraltar, a country with one of Europe’s oldest Football associations and with a staggering 10% of the population actively involved in football, has long wished for this accreditation.

“At last, we’ll be able to show the whole of Europe that we can match the best with football of a high standard and entertaining style. It will open up a whole new world of opportunities for our highly skilled young footballers.” Gareth Latin went on to say, proudly adding: “This is one of our greatest ever sporting moments and, of course, we’d like to thank everyone who helped with our bid and all those who voted for us. We couldn’t have made it without you.”


CONFIRMED: GIBRALTAR IN UEFA

CHIEF MINISTER 'DAVID HAS BEATEN GOLIATH'

OVERWHELMING SUPPORT PUTS GIBRALTAR INTO UEFA 

European Football - Gibraltar admitted as UEFA member

Gibraltar were finally accepted as a member of UEFA on Friday, allowing their national team and clubs to enter to take part in international competition.

AIXÒ ÉS ESPANYA! MOLT BÉ, FERNÀNDEZ!


dijous, 23 de maig del 2013

LA DECLARACIÓ UNILATERAL D'INDEPENDÈNCIA, LA VIA ADIENT

Catalunya es troba enfrontada a un dilema triple per realitzar la seva Independència. Ha de convocar una consulta o referèndum? Ha de plantejar-se unes eleccions plebiscitàries? O, en darrer terme, a d'aprovar una Declaració Unilateral d'Independència?


Des del meu punt de vista, la resposta és clara: ha de procedir a aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI, d'ara endavant), el més aviat possible. Cal tenir present, que les tres opcions no són antagòniques en termes generals. Poden ser fins i tot complementàries. Però el gran dilema és com executar-les cronològicament: és a dir, quina va primera, quina després i quina és la darrera.

La que presenta més problemes, i de lluny, és la consulta o referèndum, sobretot si aquesta es fa en el marc de la legislació ecspanyola. Des del meu parer, aquesta possibilitat és literalment morta. Els espanyols mai acceptaran que amb les seves lleis, la seva cash cow o la seva gallina dels ous d'or, se'n secessioni. Ni harta vino, vaja. I en el cas, hipotètic que, per pressions exteriors (UE, USA) ho acceptés, la campanya estaria tan viciada, tan manipulada, tan sotmesa a tot tipus d'abusos, que de fet constituiria un frau. Fins i tot estic segur que els ecspanyols farien tot el possible per tancar el senyal de TV3, que ells identifiquen com el seu principal enemic mediàtic. En tot cas, caldria la presència d'observadors internacionals, tot i que no penso que el govern espanyol els acceptés. En definitiva, una consulta o referèndum dins de la legalitat espanyola és un pur suïcidi polític.



Dos. Unes eleccions plebiscitàries, té l'avantatge respecte l'anterior que l'únic que les pot convocar és el President de la Generalitat, de manera que només compta la seva voluntat, no la dels espanyols. I només això ja és un gran pas. A partir d'aquí ja comencen, però, les complicacions. Pressuposa la creació d'una candidatura única sobiranista amb l'objectiu d'arrassar al Parlament? O bé la signatura prèvia d'un acord entre partits que tot seguit s'enfrontaran a matadegolla per veure qui es col.loca en la pole position de la Independència? 

La primera opció la veuria més plausible, però poc probable. Es podria fer una coalició CiU-ERC, amb un ticket Mas-Junqueras, que realment podria ser imbatible... tret que el factor Duran i Lleida que embogiria fins a límits insospitats i faria tot el possible per trencar-lo, sense estalviar-se cap recurs. A més també hauria d'incloure Iniciativa i fins si tot sectors socialistes tipus Ernest Maragall. I els rosega-pastanagues no perdrien ocasió per anar tocant el que no sona.

De fet, aquí el problema seria si els partits sobiranistes actuen com a tals o prioritzen els seus interessos immediats. I aquí, el gran risc és que, per exemple, ERC prioritzi el sorpasso a la independència. Segons m'han comentat fonts internes, molts republicans no fan més que somniar en abraonar-se damunt la nau convergent, com si es trobessin en un combat al mar, armats fins a les dents i assedegats de sang. I així, naturalment, poca cosa es pot fer. Tot i que alguna sí, com tirar per la borda el llast unionista o duranista. Segons els baròmetres d'opinió pública, un 78,2% dels votants de CiU, votarien per la Independència, la qual cosa vol dir que el vot espanyolista o duranista n'és el 21,8%, uns percentatges que són ben rotunds.



És precisament aquest tema de la priorització, el que posa en perill la possibilitat d'un acord previ entre partits, perquè el més probable és que en l'escalfor de la campanya posterior, aquest acord salti pels aires, i tot se'n vagi a can pistraus.

Per altra banda, alguns espanyols han suggerit la possibilitat d'anul.lar unes eleccions en clau plebiscitària, argumentant que plantegen un escenari que va més enllà de les competències del Parlament de Catalunya. Una posició insostenible, aquesta d'anul.lar eleccions en el marc de la Unió Europea... Del tot impossible, vaja.

L'opció de la DUI, té el gran avantatge que tot depèn de Catalunya, i res d'Espanya. La DUI es pot fer de forma immediata. A hores d'ara si es votés la DUI, el sí a la Independència obtindria, hipotèticament 87 vots favorables i 48 contraris, és a dir, un 64.4%. És cert que podrien haver sorpreses: els 13 escons duranistes podrien passar de bàndol, en la seva totalitat o en part. Jo diria que només uns pocs d'ells ho farien. També hi cabria la possibilitat que algun convergent li tremolessin les cames, i que des dels rengles d'ICV algú altre embogís,no debades, només el 50.4% dels seus votants recolzen la sobirania. Però també podria passar que diputats socialistes canviessin de bàndol, encara que pocs, uns quants d'ells ho podrien fer.

En termes generals, penso que tindria molta importància la percepció prospectiva de qui guanyaria, sobretot en polítics que poden perdre el seu escó. I com sempre en aquestes circumstàncies, es decantarien cap al cavall guanyador.


A banda del possible i probable moviment de peces que acabo d'esmentar, també s'ha criticat a la DUI que no seria ben vista a ulls internacionals. Jo penso que contràriament, la immediatesa dels seus efectes seria agraït, perque tallaria de soca-rel el periode d'incertesa o de radicalització que suposaria fer una campanya referendària o unes eleccions plebiscitàries. En aquest sentit, seria clau que existís ben fixat un ordre públic en mans de la Generalitat i només de la Generalitat, i aquí el paper de lideratge presidencial serà clau. També ho seria tenir controlats els elements armats sota les ordres de Madrid...

En definitiva, com diu la dita, no es pot fer una truita sense trencar ous. I pensar que l'accés a la Independència es farà amb el vist-i-plau del 100% dels ciutadans, és somniar un altre tipus de truites. Hi haurà gent que farà el possible per evitar-ho, i hem de tenir present que si no volem tornar enrere, a aquesta gent se l'haurà de derrotar sense contemplacions, perquè no s'atindran a raons. 

Com ja vaig escriure en un altre post anterior, aquells que no estiguin disposats a derrotar els ecspanyols que no acceptin la voluntat majoritària dels catalans, millor que no facin nosa. Perquè se'ls haurà de derrotar, d'una vegada i de forma definitiva.

Un cop declarada la independència, i establerta una legalitat catalana, naturalment, es pot fer un referèndum ratificatori o convocar unes eleccions que ja serien constituents i on legítimament els diferents partits tractarien d'obtenir els millors resultats, però això ja seria una altra història.

dilluns, 20 de maig del 2013

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 1, 15.05.2013




Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. Redifusió el divendres a les 23h i dissabte a les 20.30  

Dirigit i presentat per Igor Llongueres
Inclou, entre d'altres seccions:
La Dada: Albert Macià, responsable del grup d'estudis del Cercle Català de Negocis explica que fora d'Espanya, Catalunya seria un país solvent (minut 14:00)

Entrevista a Josep Maria Roigé, alcalde de Balaguer i vicepresident de l'Associació de Municipis per la Independència (minut 20:00)

Conversa amb el periodista i director de NacióDigital.cat Salvador Cot (minut 31:00)

El Test del programa a Josep Maria Vila d'Abadal, president de l'Associació de Municipis per la Independència i alcalde de Vic (minut 41:30)


Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència