LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (i 12)

Finalment, arribem al darrer post d'aquesta sèrie sobre les Independències al Món. La veritat és que des dels seus inicis fins ara, ha patit diverses modificacions. Per començar es va basar sobretot en la informació recollida al web del Departament d'Estat dels Estats Units. Posteriorment, vaig agafar com a referent el Blue Book de l'ONU. 

Un altre canvi que he anat afegint és que no només m'he limitat a felicitar pels aniversaris de les independències, sinó que també, seguint el propi Blue Book, aquelles dates que els propis estats consideren cabdals. La raó o la lògica és molt simple: volia assumir el paper d'un estat, de manera que els estats feliciten els altres estats d'acord amb les dates mútuament convingudes, que poden, o no, coincidir amb la de la Independència. 

Indonèsia, 2014

Efectivament; he practicat la realpolitik amb aquesta tria. Però penso que ja és hores que els catalans ens afeccionem una mica a ella, i deixem-nos d'estar d'intentar modificar el món per tal que s'adapti a les nostres necessitats particulars.

Dit això, només em queda relacionar quins seran els estats als quals adreçaré la felicitació, com sempre, a través de twitter, en aquest proper mes d'agost:

Benin (1) - Suïssa (1) - Macedònia (2) - Burkina-Faso (5) - Bolívia (6) - Jamaica (6) - Costa d'Ivori (7) - Singapur (9) - Equador (10) - Txad (11) - Pakistan (14) - República del Congo (15) - Liechenstein (15) - Xipre (16) - Gabon (17) - Indonèsia (17) - Afganistan (19) - Hongria (20) - Romania (23) - Ucraïna (24) - Uruguai (25) - Moldàvia (27) - Kyrgizistan (31) - Malàisia (31) - Trinidad i Tobago (31)

Bé, espero que hagi estat útil aquest seguit de posts.

IMMA ALBÓ, LA LLUITA CONTINUA

Fa pocs dies penjava un post de record al patriota Josep Planchart i Martori. Avui, l'Agustí, m´ha comunicat el traspàs de l'Imma Albó i Vidal de Llobatera. Una altra patriota. Tots dos, en Josep i l'Imma, amb profundes arrels osonenques.

Com és d'injusta la vida que ara que tenim la victòria a l'abast, aquesta gent se'n vagi, físicament ja no siguin amb nosaltres. Després de tantes dècades de lluita, quasi un segle, en el cas d'en Josep. 

Però no ens hem de posar tristos. Perquè ells, l'Imma i en Josep, ja havien guanyat. La seva victòria ha estat total i absoluta. Rotunda. Perquè ells ens van salvar el país en els moments més durs, quan tot semblava perdut. 

Ells van continuar el fil patriòtic que Espanya va voler tallar salvatgement quan aquell malnascut amb uniforme espanyol va escopir davant el cos assassinat del President Companys: "Catalanes, hemos matado a vuestro Presidente!".

Elles i ells, van entomar aquell "Los Catalanes son una mierda", que va cridar aquell altre en plena nit franquista.

I no es van rendir. I després va venir la Transició i totes les renúncies que ja sabem i que tan durament van denunciar personatges com en Lluís Maria Xirinachs o en Fèlix Cucurull, dos patriotes amb els quals l'Imma va col.laborar molt estretament. I tant ella com en Josep, cadascú en la seva via, van continuar picant pedra. 

L'Imma a l'Assemblea de l'ANC a Tarragona

És summament interessant llegir l'autobiografia de l'Imma que ens mostra el recorregut personal i polític d'una catalana, d'una patriota, que li va valer un reconeixement. És la història no d'una líder mediàtica, ni d'una celebrity, si no d'una dona senzilla, que estimava el país i la seva gent. Una dona que va viure temps difícils i que, per descomptat, se'n va ensortir. Va guanyar, malgrat tots els obstacles. Una victòria que potser no serà mediàtica, però una victòria fonda, d'aquelles que no fan soroll, però que sense ella, res s'entén del que passa ara.

L'Imma, primera a l'esquerra, en un sopar a Vic amb altres reconeguts patriotes

De l'autobiografia esmentada, hi ha passatges colpidors. Tanmateix, permeteu-me que reprodueixi un paràgraf, possiblement no el més emotiu, però sí que dóna compte de la seva feina, no de formiga, sinó de gegant que va fer al llarg de la seva vida:

"He col·laborat a través de la meva militància en la publicació del llibre Cròniques colonials, de Manuel de Pedrolo (El Llamp, Barcelona, 1982). Vaig escriure el llibre: Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat (La Llar del Llibre, Barcelona, 1987) per la gran amistat que tenia amb ell. Publico juntament amb Sílvia Aymerich el llibre Roca i Ferreras 100 anys després (Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1995). Col·laboro en l’edició dels «Quaderns Roca i Ferreras» i en la publicació dels seus Fulls Informatius, que ja estan al número 39 del seu tretzè any. Col·laboro amb l’edició del llibre sobre Exercir l’autodeterminació. Perspectiva per al poble català al segle XXI (Pagès editors, Lleida, 2001) a través de la Convenció per la Independència Nacional, de la qual he format part de la Junta diversos anys. Publico articles a diverses revistes i estic revisant un treball d’investigació que vaig fer fa anys, d’un mas pairal a través dels documents que se’n conserven (1240-1980), per finalment proposar-me editar-lo."

Imma, gràcies per tot el que ens has donat. Des del teu (fals) silenci. Tu has fet possible que això que està a punt de passar, passi. Oblidem-nos dels que ara malden per sortir a les llistes. Els Patriotes de debò no són idiotes, Són homes i dones que moren amb la consciència d'haver fet el que s'havia de fer.

I tu, Imma, has guanyat! Un petó.

QUAN ESCOLTO DETERMINATS TIPARRACOS...

M'entren unes ganes d'aplicar la geopolítica a la Península Ibèrica.... Tal i com ho feren els Romans fa molts segles enrere...

EXACTE, ÉS AIXÒ!

"En fi, que per sortir de la colònia, primer de tot cal treure’s la mentalitat dels colonitzats i el català encara es comporta com un colonitzat. I ha arribat el moment de declarar morta la cultura del català colonitzat."

Cal llegir l'entrevista d'aquest xicot, Francesco Ardolino, que, francament, no coneixia fins avui. Però amb aquesta frase, ja no cal que digui res més. Ja ho diu tot.

Ai, si Catalunya fos més País d'Itàlia... la història ens hauria anat de forma molt diferent. Però encara som a temps. La història la construïm els homes i les dones. I, així com d'Itàlia (i de la seva rebotada, l'Argentina) ens han vingut sovint cafres de tot tipus, també ens han vingut gent de vàlua i fins i tot gent de seny.

No conec, repeteixo, aquest filòleg, però el seu posat gramscià, naturalment, m'és molt proper.

DINAMARCA, IRLANDA, GRÈCIA*

A mesura que el procés s'acosta al seu clímax, les eleccions plebiscitàries del 27S, un seguit d'esdeveniments ens estan confirmant que alguna cosa es mou en els governs, sobretot europeus. A banda, el referèndum grec de fa uns dies, també mereix una reflexió sobre els seus efectes a Catalunya i al propi procés.

Si en els anys anteriors havíem tingut mostres de solidaritat, comprensió, digueu-li com vulgueu, per part d'estats com Letònia i Lituània, que van disparar la resposta diplomàtica espanyola immediata, darrerament, altres estats, com Dinamarca i Irlanda, s'han afegit a aquesta onada de reconeixement, comprensió de la causa catalana. Vegem-ho sintèticament:

Per una banda, el Parlament danès va aprovar una moció que demanava l'establiment d'un diàleg democràtic entre Catalunya i Espanya sobre el procés independentista. És a dir, posava ambdós interlocutors en un nivell d'igualtat, que és el que precisament es nega sistemàticament a fer Espanya, a banda, és clar, de no voler negociar res. És paradoxal, com deia ahir encertadament el President de la Generalitat, que un govern que ha negociat amb una banda terrorista, es negui a negociar amb un govern escollit democràticament. Un deu, doncs, pel Parlament danès.

Però hi ha més, el Parlament irlandès ha rebut una delegació catalana que li ha exposat l'argumentari del Govern Català sobre el procés. Un gest, novament, de reconeixement, que no fa més que obrir noves vies. És aquest, ateses les circumstàncies, el camí que s'ha de seguir. Aprofitant totes les oportunitats, grans i petites.

Per acabar-ho de rematar, també en els darrers dies, el Consell Europa ha admès a tràmit una inciativa impulsada per un total de trenta diputats sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya. I si fa no fa pels mateixos dies, un diputat flamenc, censurava el President del Parlament Europeu per  impedir que els eurodiputats catalans usin la seva llengua en la Cambra.

Són senyals inequívocs que ens indiquen que la batalla dels afers exteriors, inexorablement està caient cap al nostre costat. És cert que encara hi ha molta feina a fer. Però com sempre he dit des d'aquesta secció es tracta d'un procés on les dues potes, la interior i l'exterior funcionen de forma coordinada. Quan aquella fa el primer pas, aquesta fa el segon i dóna empenta per que hi hagi un tercer i un quart pas... en definitiva, que es reforcen mútuament. Em permeto, en aquest sentit, assenyalar la importància que el Govern Català demostri, encara més si cal, que té els Afers Exteriors ben presents en la seva actuació ordinària. Certament, hem d'aplaudir la inauguració de les  delegacions a Àustria i a Itàlia. Així com l'anuncia de noves delegacions al Vaticà, Portugal i Marroc, totes elles, no cal dir-ho, d'importància política i econòmica. Un demostració encara més contundent, per exemple, hauria estat aprofitar la miniremodelació governamental que s'ha dut a terme arran la marxa dels consellers duranistes, per reforçar els Afers Exteriors amb un departament  i un titular propis: és a dir la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors, que és una de les demandes que Reagrupament porta fent des del 2009, pel cap baix. I que el llavors candidat a President, Artur Mas, va apuntar com a possibilitat, en les eleccions del 2003! Han passat molts anys, i continuem esperant.

Dit això, passem a l'altre tema de l'actualitat europea. Ja en el meu article del mes de febrer, en aquesta mateixa secció, vaig parlar de les lliçons gregues, arran dels resultats electorals que portaren al govern al senyor Tsipras. Ara hem assistit a un referèndum on els grecs ens han tornat a donar una lliçó corregida i augmentada. Abans, però, no puc estar-me d'assenyalar que aquest episodi ha deixat definitivament tancat el debat sobre la no presència d'una Catalunya independent dins la zona euro i dins de la UE. I això per una raó ben evident: si els socis europeus han fet tot el possible per evitar que un estat membre que és receptor net dels fons europeus no marxi de l'eurozona, algú amb un mínim de seny pensa que aquests mateixos socis europeus deixarien marxar una Catalunya que és una contribuent neta als fons europeus? És a dir, que aporta més del que rep per al benestar de centenars de milions de ciutadans europeus? Va, home, va, tema tancat. File closed.

Dit això, i sense entrar en el fons del debat, és evident que els catalans hem de constatar que a l'hora de negociar amb Europa, allò que és fonamental és demostrar fermesa i determinació fins en els plantejaments propis. Que no vol dir, ans ben al contrari, adoptar plantejaments anti-europeus, fet que seria més aviat suïcida. Catalunya, en els propers mesos ha de fer palès que la seva determinació i la seva fermesa per aconseguir la Independència és beneficiosa per als europeus, per a molts milions d'europeus que gaudeixen dels impostos que els catalans aportem al pressuposat comunitari. I que en definitiva, redundarà en una Unió Europea més pròspera i també, val la pena recordar-ho, en el fet que la possibilitat de recuperar un 20% del deute públic espanyol que assumirem en condicions de diàleg, serà molt més propera.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 49 (JULIOL-AGOST 2015)

CATALONIA VOTES #60 IS OUT!

(Read it)

PROTAGONISTA INTERNET... UAAAUH

El periodista Saül Gordillo, va penjar ahir, un post al seu bloc dedicat a una servidora, en tant que, segons ell, sóc un dels 200 protagonistes d'internet a Catalunya...

Llegiu l'article aquí.

JOSEP PLANCHART, EN HOMENATGE

Josep Planchart i Martori (1918-2015)
La nostra victòria serà, sobretot, la teva 

MOLT BO!

De vegades, els treballs dels alumnes et porten a conèixer coses interessants... Sobretot si actua en Tommy Lee Jones...


Girl: A new teacher came! 
Narr: A new teacher has come to this planet. 
TLJ: Good morning! 
Boy: Yeah I'm in class and- [throws chalk] 
Narr: As a leader he must clash with them 
TLJ: HAI! 
Boy: If you'd like .. would you go out with- 
TLJ: YOUR VOICE IS TOO SMALL! 
but ... 
Parent:As a teacher you have to- 
VP: We know, sorry. 
Narr: It's hard to use flowery words when talking about Earth's education. 
VP: You'll become a good teacher 
Narr: BOSS Canned Coffee, Rainbow blend

Post-data: Hosti, el director és clavat al Vives!

PRESIDENT, LIDERI*

Els darrers dies hem assistit a un despropòsit rere un altre. Sense aturador. No ens ho podem permetre. No podem desaprofitar tota la feina que s'ha fet en els darrers anys. És per això que, sense cap hesitació, em considero obligat a adreçar-me al President del meu país i a exigir-li: “President, lideri”. 

Amb aquesta exigència, allò que vull remarcar és que ja n´hi ha prou de fer el passerell. Hem de passar de la política soft, del bon rotllo i del teletubbisme (“una abraçada”! Una “estimada”...) a la política hard del compromís i del caixa o faixa. 

Això, naturalment, va per a tots. Pels polítics, pels líders de la societat civil, pels mediàtics, per tots i cadascun de nosaltres, per tots aquells que sabem què ens estem jugant, que és molt, tant per nosaltres mateixos com pels nostres fills, i els fills dels nostres fills. 

Però sobretot, va adreçat a la persona que té el poder i la responsabilitat d'encapçalar el país, per mandat democràtic. Una persona que ja està pagant el preu de fer-ho, però que continua endavant, malgrat tot. Una persona que molt voldrien neutralitzada... pel civil o pel criminal. 

No es tracta de President sí o President no. No és això. Es tracta de tenir una cultura d'estat, com la que tenen tots els pobles lliures del món. I no només una visió ideològica o partidista.

És normal, i fins i tot comprensible, que hi hagi gent que aquesta diferenciació no la copsi. El frontpopulisme del “Catalunya serà d'esquerra o no serà” que converteix Catalunya en una peça de l'escaquer per obtenir el poder a Espanya, ha fet molt de mal. Molt. I paradoxalment, és el plantejament menys d'esquerres que ens podem tirar a la cara. Catalunya mai serà, com a tal, ni d'esquerres ni de dretes. Catalunya és un escenari, és un entorn, és un àmbit, no una ideologia. Allò que cal saber és si aquest escenari s'autogoverna o està sobrecondicionat per un altre escenari, o en depèn. En altres paraules, sense la independència, Catalunya no tindrà mai els recursos necessaris al seu abast per fer polítiques socials, econòmiques, mediambientals, solidàries que realment ajudin a construir una societat més cohesionada i justa. 

Però és totalment condemnable el cinisme d'aquells que pretenen aconseguir amb les negociacions a porta tancada, allò que no aconsegueixen a les urnes. 

De manera que, President Mas, lideri, si us plau. Penso que ja s'ha comprovat per activa i per passiva, que determinades elits no li donaran treva. Se´l volen carregar avui millor que demà. Li tenen un odi brutal. 

President, lideri Naturalment, però, això no ha de ser obstacle per a res. Ni messianisme, ni collonades. El poble català té dret a votar-lo, o a no votar-lo, però el que no hauria de fer mai és acceptar exclusions ni vetos, propi d'una cultura política de molt baixa qualitat democràtica. 

Potser algú pot pensar que vostè no és qui ha fet més per la independència, però el que és segur és que no és qui ha fet menys per ella. De fet, cap dels actuals polítics que li reclamen ara, hipòcritament, generositat, li arriba a la sola de la sabata en aquest sentit. Cap. Fins i tot n´hi ha que es neguen en rodó a fer actes estrictament simbòlics com hissar una estelada al seu municipi, o a fer un jurament de càrrec polític recordant el seu compromís amb la independència. D'altres avalen maniobres espanyolistes adreçades a bloquejar el Parlament de Catalunya o voten, això sí, críticament governs municipals que el primer que fan és endollar la parentela i apujar-se el sou, després d'haver fet una campanya cínica en sentit contrari. 

President Mas, possiblement només tenim una oportunitat, de manera que lideri i plantegi a la societat catalana un camí de victòria, d'optimisme i de llibertat. És la seva obligació, el seu deure, i serà en funció d'això que el podrem jutjar. Democràticament i sense vetos. 

*(NOTA: Post penjat a l'e-notícies, 14.07.2015)

JUNTS PEL SÍ!

L'acord a què han arribat CDC, ERC, l'ANC i Òmnium, i que l'exeurodiputat d'ICV Raül Romeva defensarà de cara al 27-S, contempla els següents passos, en cas que "Junts per Sí" guanyi els comicis:

1.- "El Parlament acabat de constituir aprovarà una declaració solemne en la qual es proclamarà que, en virtut del mandat rebut per la ciutadania, s'inicia el procés d'independència. En la declaració es posarà en coneixement de les autoritats de l'Estat espanyol, de les europees i de la comunitat internacional l'inici d'aquest procés. La declaració es clourà amb un mandat al Govern de la Generalitat per tal que adopti les mesures necessàries per implementar els acords precedents."

2.- "Immediatament després d'aquesta declaració comença el procés per elaborar i aprovar la Constitució del nou Estat"

3.- "Les institucions de la Generalitat, i especialment el Govern, centraran la seva tasca en la realització d'activitats materials adreçades a la posada en funcionament de les estructures del nou Estat, alhora que s'ocuparà de la gestió ordinària de les competències de la Generalitat."

4.- "Culminada aquesta primera fase, es procedirà a la proclamació de la independència, que suposarà la desconnexió respecte de l'ordenament jurídic espanyol vigent. Immediatament després de la proclamació, el Parlament aprovarà la Llei de transitorietat jurídica, que ha de regular de manera provisional els elements estructurals del nou Estat i les clàusules generals adreçades a garantir, des del primer moment, la completesa de l'ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d'administracions. A aquests efectes, la llei declararà la continuïtat, llevat d'excepcions, de l'aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional. També preveurà la continuïtat -mitjançant subrogació- dels contractes de l'Estat i de la Generalitat i la possibilitat que funcionaris i el personal laboral que prestin els seus serveis a l'Administració de l'Estat a Catalunya puguin integrar-se a l'Administració del nou Estat."

5.- "A partir d'aquest nou marc jurídic transitori, caldrà regular la fase parlamentària i referendària del procés d'elaboració i aprovació de la Constitució, així com l'encaix de la participació ciutadana i dels resultats obtinguts en la primera fase del procés constituent en aquesta fase institucional. Posteriorment, s'iniciarà la darrera fase del procés d'elaboració de la Constitució del nou Estat independent amb la convocatòria d'unes eleccions parlamentàries constituents en un període màxim de 18 mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre."

6.- "El procés de creació del nou Estat independent culminarà amb l'aprovació de la Constitució per referèndum."

7.- "No obstant tot l'anterior, en el cas que l'Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l'autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l'aprovació de la Llei de transitorietat jurídica."

EL VÍDEO DE L'ACTE DE TREMP

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 49 (JULIOL-AGOST 2015)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 49 (JULIOL-AGOST 2015)

Read more publications at Calaméo

"CUBA WILL NEVER BE INDEPENDENT" (1896)

This statement was made by then Spain PM, Mr. Antonio Canovas del Castillo. 

Two years later, Cuba was independent, thanks to the Treaty of Paris.

Recently, current Spanish PM, Mr. Mariano Rajoy, said "There won't be Independence of Catalonia"

I advise readers to book hotel rooms in Paris, if you want to assist to the signature of a new Treaty of Paris, in 2017.

DURAN I LLEIDA PASSA EL MORT

No és que, a hores d'ara, allò que digui aquest cadàver polític tingui cap mena d'importància o de rellevància, més enllà del que La Vanguardia o El Periodico li vulguin donar per ressucitar-lo. Però no deixa de ser significatiu com de covard és el personatge que ara que podia ser cap de llista i candidat a la presidència de la Generalitat, opta per passar-li el mort al seu camàlic, l'Espadaler, per tal que sigui aquest qui es foti de morros en les eleccions plebiscitàries del 27S.

És un covard, i un espanyol. I tindrà el que es mereix.

ACTE A TREMP, 17.07.2015

Imatges de l'acte organitzat per l'Assemblea Nacional del Pallars Jussà, sobre el futur de l'Acadèmia de Talarn amb la Independència. Hi participàrem l'Alex Calvo i una servidora.

ELS CANDIDATS DEL BARÇA HAN APRÈS LA LLIÇÓ D'EN TRIAS!

NO AMAGARÀS LA INDEPENDÈNCIA EN LA TEVA CAMPANYA!

EL CAP FRED*

He escollit un mal moment per començar a redactar aquest article. Tot just em poso a picar-lo i m'arriba la notícia que el CEO fa públic la segona onada del Baròmetre d'Opinió Pública del 2015, que assenyala que el "sí" a la independència recull el suport del 50% dels enquestats, contra el 42% que voten a favor. Moment tens. La reacció en calent pot ser nefasta. Cal evitar caure-hi. Passa com amb altres situacions puntuals que poden determinar el comportament. Com quan vas a comprar al supermercat poc abans de l'hora de menjar i amb l'estómac buit. O quan veus la Camacho per la televisió amb l'estómac ple. Ja m'enteneu.

La primera reacció en calent seria engegar a tots aquells responsables de la pèrdua del "momentum" que vam assolir sobretot a partir de l'acord del desembre del 2013. A aquells que no van gosar plantar cara el govern espanyol, i van buscar dreceres. A aquells que no tenen sentit d'estat, d'estat català, i que només veu en el seu titular actual, el de la presidència de la Generalitat, un adversari al qual derrotar al preu que sigui, costi el que costi, encara que això suposi convidar hostes que ens treguin de casa, o es pixin enmig del carrer. A aquells que no van tenir, quan tocava, el coratge de defensar, contra els cafres, la causa independentista durant la seva campanya electoral, arribant fins i tot a amagar el líder del seu propi partit, per després ser humiliantment derrotats quan tot ho tenien a favor per guanyar. A aquells que, finalment, prefereixen no mullar-se i mantenir còmodament un càrrec de societat civil, molt llaminer, quan precisament, ara, el que tocava era fer de reforç, de contrafort als polítics independentistes, i no fer-se el suec...

Aquesta seria la primera reacció en calent, a fer. Però no la farem pas. I no la farem pas perquè en el fons, i malgrat les aparences, tot està per fer i tot és possible.

Vull recordar, encara que sigui en referència a un entorn civilitzat, i no on abunden els cafres, com en el nostre cas, que al Quebec, en els dos referèndums que s'han donat fins ara, els sobiranistes van iniciar sengles campanyes referendàries amb un desavantatge brutal en les expectatives de vot: l'any 1980, era d'un 30%, que finalment es va convertir en un 40% el dia de la votació; l'any 1995, es va passar d'un 35% inicial al 49,4% final. Això vol dir que la campanya referendària sempre, sempre ha beneficiat als independentistes, si més no en l'augment de la intenció de vot.

En el cas català, tot i que el format és el de unes eleccions plebiscitàries, penso que també passarà el mateix, però hem de fer el possible per evitar la percepció que som nosaltres els qui juguem contra el rellotge, els que ens arrisquem la pell. Cal tenir present que en una societat tan poc madura democràticament com la nostra, la por és un element clau a l'hora de decidir el vot, si més no d'una part significativa de la població. És aquella que vol córrer amb el cavall guanyador. És aquella que peti qui peti, vol menjar calent cada dia de l'any... i fa tot el possible per aconseguir-ho. Aquesta part de la població sempre votarà a aquella opció que es percep com la guanyadora. I naturalment aquesta percepció pot ser directa, en el cas que es visualitzi amb una mobilització massiva al carrer, arreu, de fet. O de les converses amb l'entorn immediat (família, feina, amics, veïns, etc.). O indirecta, a través principalment, dels mitjans de comunicació, que fan mans i mànigues per influir -és a dir, no només informar- en la dinàmica electoral, assenyalant quins són els que van endavant i quins són els que perden posicions...

En aquest sentit, atenent que els mitjans de comunicació que es veuen a Catalunya són abassegadorament contraris a la independència, és obvi que la resposta tranquil.la, ferma, contundent i decisiva ha de ser, per una banda, la mobilització general, com un toc a sometent, de manera que s'imposa fins i tot una estratègia quasi d'atenció personal per fer que cap excusa sigui vàlida per evitar que un possible vot a favor de la independència es quedi a casa.

Cal una unitat de les forces independentistes per aconseguir establir aquesta percepció directa de victòria. Una necessitat que es farà més peremptòria a mesura que s'acosti el dia de les eleccions. Jo no tinc cap dubte que la unitat al final s'imposarà perquè els catalans podem ser molt cabuts, però, com deia Joan Sales, en algun moment determinat, haurem de deixar de ser imbècils.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.07.2015)

CATALONIA VOTES #59 IS OUT!

(Read it)

IMMENSAMENT FELIÇ, DE DEBÒ!

AQUEST DIVENDRES, US HI ESPERO!

SPANIARD HOMO MONOLINGUAL...

Just I wonder if he is alone, due to his monolingual condition, or because his colleagues think he is just a dumb

In contrast...

PASSA-HO!

L'Àngel Ros ha travessat la ratlla vermella definitiva: la columna vertebral de la convivència (i supervivència) de la nostra nació. 

Demanem als partits del bloc del SI que, si Ros i el PSC-PSOE no es fan enrere en aquesta ofensiva, deixin de recolzar aquest partit allà on el tinguin falcat: Diputacions, Consells Comarcals, altres Ajuntaments... 

Si no están a l'alçada haurem d'entendre que en el fons ja els va bé. Pels seus fruits es coneix l'arbre. 

Els feixistes espanyols tornen a Lleida

FEM CAURE el ROS i tots els que en siguin còmplices! 

És temps de definir-se. 

PASSA-HO!!!

JOAN CARRETERO: “UN PAÍS QUE NO VOL EXÈRCIT ÉS DE DISNEY"*

Un metge que fa política . Així el definia el seu biògraf Francesc Orteu, que explicava que si un catedràtic fa teories i un advocat argumenta, un metge resol. Joan Carretero és metge d’atenció primària a Puigcerdà, ciutat on viu des de fa dècades tot i haver nascut a Tremp fa 59 anys. Fou militant d’ERC (“l’únic partit que aleshores parlava d’alguna manera d’independència”, diu) des del 1990 fins al maig del 2009, quan després de quedar segon en el congrés per decidir la nova direcció del partit, ERC el va suspendre temporalment de militància i ell es donà de baixa. Mesos després, va ser escollit president de la nova formació Reagrupament Independentista. Carretero, que també havia estat alcalde de Puigcerdà durant dos mandats entre 1995 i 2003, el segon dels quals en majoria absoluta, va ser nomenat conseller de Governació i Administracions Públiques del primer tripartit i va impulsar les vegueries. Després d’unes declaracions crítiques amb Zapatero, a l’abril de 2006 dimití del càrrec en una remodelació de l’executiu. El 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament encapçalant la llista de Reagrupament per la demarcació de Girona, però no va aconseguir representació. L’austeritat és un dels seus principals valors, fins al punt que va instal·lar un llit per a dormir al despatx, conduïa ell mateix el cotxe oficial i va renunciar als àpats pagats per la Generalitat. 

Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència presenten la candidatura unitària a Barcelona per les eleccions municipals del 24 de maig amb Ignasi Planas, exalumne de Costa i Llobera, al davant. Una estona abans, quan la gent de l’auditori del recinte modernista de Sant Pau comença a entrar, m’assec a l’última fila de cadires per parlar amb el líder de Reagrupament, Joan Carretero, de com veu el procés sobiranista i la seva trajectòria política, nou anys després de ser expulsat del primer tripartit. El també exalcalde de Puigcerdà parla amb laconisme però sense mossegar-se la llengua i, amb contundència, va dir fa quatre anys que els independentistes que votaven CiU eren idiotes.

No, mai he dit que una persona sigui idiota per votar un partit concret però abans de les eleccions a Madrid del 2010 vaig dir als reagrupats que “aquells que us vinguin i us diguin que són independentistes i que voten CiU, amb el senyor Duran i Lleida al davant, els podeu dir de part meva que són idiotes”. Qui diu que és independentista i vota el senyor Duran, té un problema.

En què es concretava el pacte al qual van arribar amb CDC l’any passat?

El nostre pacte és únicament i exclusivament per ajudar el president Mas i Convergència per tal que el país sigui independent.

I com és que pacten amb Esquerra a Madrid, amb Solidaritat a Barcelona, amb Convergència a la Generalitat? A què es deu aquesta diversitat?

Perquè nosaltres entenem que els independentistes hauríem d’anar tots junts fins que aconseguim la independència. Per tant, som capaços d’entendre’ns amb tothom.

Per què han arribat a un acord amb Solidaritat ara i no abans?

Perquè el món canvia i les circumstàncies d’un grup i de l’altre són molt diferents de fa uns anys. Ara no veiem les coses igual i hem estat capaços d’entendre’ns.

Estan oberts a ampliar la candidatura per sumar forces com Esquerra?

Sí, nosaltres hem intentat reeditar el pacte amb Esquerra de fa quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona, però Esquerra no vol.

Com es lluita per la independència des d’un municipi? No hi ha altres temes potser més propers a la gent?

La primera obligació dels municipis és treballar per donar bons serveis i equipaments als ciutadans. Ara bé, els ajuntaments que estiguin regits per independentistes s’han de distingir per fer una millor gestió, més transparent, i perquè el ciutadà estigui més satisfet que no pas en ajuntaments dirigits per autonomistes.

Com creu que s’ha d’arribar a la independència?

Calen unes eleccions com les que diuen que es fan el 27 de setembre, cal que la majoria de la població voti a favor de les forces independentistes i que aquestes, una vegada constituït el Parlament, proclamin la independència de Catalunya.

Com valora que les eleccions es convoquin finalment al mes de setembre?

El menys important és la data. L’important és què es fa en aquesta campanya electoral i, sobretot, què es fa a partir del 27 si guanyen les forces independentistes.

Llavors és vàlid convocar eleccions al setembre per crear estructures d’Estat?

Estructures d’Estat i no res és tot el mateix. Crec que les eleccions s’han de fer al setembre justament per arribar-hi amb un full de ruta pactat, consensuat i adequat.

Una DUI seria suficient per al reconeixement internacional?

La declaració unilateral d’independència és el primer pas per ser independents, però evidentment s’ha de demanar el reconeixement internacional, treballar per constituir l’Estat i al cap d’uns mesos de preparar la constitució, referendar-ho.

A l’hora de gestar un nou Estat amb quins models es fixa?

A mi m’agradaria que el nostre Estat s’assemblés als estats nòrdics europeus, tot i que atès que aquest Estat estarà ple de catalans, és difícil que ens hi assemblem.

En què es diferencia la constitució que vostès van proposar fa cinc anys de les que presenten ara el jutge Santiago Vidal o la sectorial de jutges de l’ANC?

Es podria dir que la Catalunya del jutge Vidal és “happylàndia”, la versió més progre del món mundial. Crec que un país que no vol majories absolutes ni exèrcit és un país de Disney World. Hem de fer un país seriós, semblant als que hi ha, que deuen ser normals. Voler ser sempre “progrelàndia” no ens porta enlloc. Nosaltres defensàvem tenir exèrcit i el català com a única llengua oficial… molt diferent.

Com ha de ser la llei electoral catalana?

Un país que amb 35 anys ha estat incapaç de fer una llei electoral pròpia té un problema greu. Em sembla que hauria de ser una llei semblant a l’anglesa: petites demarcacions, uninominals, on el que prima és la feina del diputat i no del partit.

Això vol dir que l’elector vota un diputat en concret d’una llista…

Vol dir que vota un diputat i prou. La llista no cal que hi sigui.

És possible que arribem a un Estat propi pitjor que la Catalunya autonòmica?

Pitjor en el sentit del comportament de la gent, no. Fer un Estat nou permet, si es vol, deixar pel camí certs vicis i ineficiències. Però dependrà de la voluntat dels catalans.

Valori el seu pas pel govern. Com ho va viure?

Ho vaig viure bastant malament perquè el president no exercia de president i hi havia tres partits que anaven al seu aire. Malgrat que es van fer coses positives, al no haver-hi una línia mestra, van quedar en anècdotes i la gent no les va captar.

Ernest Maragall va proposar una candidatura d’ERC, ICV i el nou Moviment d’Esquerres. Com valora la creació d’aquest moviment?

Sempre he vist a Catalunya que els moviments d’esquerres prioritzen l’esquerra per damunt del tema nacional i crec que aquí el més important ara és el nacional. És evident que el tema dretes-esquerres existeix al món però crec que primer hem de resoldre el tema nacional i després ja veurem si som més d’esquerres o de dretes.

Se sentiria còmode repetint una experiència amb els socis del tripartit?

Gens, perquè ells són molt espanyols malgrat que ara facin veure que no ho són tant.

Cal molta empenta per crear un partit?

Home, són molts esforços, molta suor i, a vegades, serveix de poca cosa.

Quan no van aconseguir cap diputat al Parlament es van plantejar abandonar?

Sí que t’ho planteges però el temps ens ha donat la raó, perquè ni CiU ni Esquerra han estat capaços de fer els deures. Per això calen forces netament independentistes que estirin la corda, perquè sinó els partits grans tenen tendència a replegar-se.

Vostè ha estat alcalde de Puigcerdà durant 8 anys, com valora l’actuació de la Generalitat a les comarques pirinenques?

Quan vaig ser alcalde em vaig trobar molt sol, la Generalitat ens va donar molt poc suport. És difícil que la gent que viu a les grans ciutats entengui que al Pirineu la gent vol viure, treballar i tenir les mateixes oportunitats que els de les grans ciutats.

Com viu les retallades des de la seva feina de metge?

Malament des del punt de vista personal perquè m’han retallat el sou i perquè penso que hem arribat a un punt que si es retalla gran cosa més, el país, que tenia un sistema sanitari públic força eficient, se’n veurà molt ressentit.

En la situació de crisi actual i dins d’Espanya, es podrien reduir o redistribuir?

Sempre es pot fer diferent, el problema és que Espanya des de fa segles ens tracta com una colònia: extreu tot el que pot en el seu benefici i mai ho reverteix en el territori. El tracte colonial comporta problemes greus per ser competitius, eficients i per donar bons serveis. A més, el tindríem sempre perquè no som espanyols de debò.

Creu que el fenomen Podemos pot perjudicar l’independentisme?

Sí, és l’enèsim intent espanyol per tal que, amb la conya de l’esquerra, es dilueixi el tema nacional.

Descarta per tant del tot una tercera via?

La tercera via és la via més morta de les que et puguis imaginar mai.

Ni que Podemos accedís al poder?

Ui, aquests serien pitjor que Stalin.

Estaria disposat a formar part d’alguna candidatura a les eleccions catalanes o a entrar a un govern de coalició?

Jo tot el que sigui una candidatura, un govern, un parlament… per anar cap a la independència, estic disposat a ajudar.

Una pregunta que fem sempre: què és la política per a vostè?

És l’activitat a través de la qual s’intenta donar satisfacció a la majoria de ciutadans.

*(NOTA: Entrevista penjada a El Dofí, 09.07.2015, Autor: Andreu Ausàs i Call)