EL DARRER POST DEL 2016!

et voilà!

Llei de Transitorietat  Jurídica

2016: L'ANY QUE L'ESPANYOLISME CIVIL ES VA RENDIR

En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.

La derrota de l'espanyolisme civil

El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.

El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.

El fracàs de la Família Adams

La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.

El setè de cavalleria al rescat

I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli... 

La derrota exterior

Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil. 

També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).

Un règim en estat d'implosió

Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:

El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.

Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.

Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.

Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.

Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.

ELS SERVEIS INFORMATIUS DE TVC FANS DE MADRID

Fins als ous dels serveis informatius de TVC. Jo no sé si és per les vacances, o per quina raó, però ja fa tres dies seguits, tres, que els informatius de TVC, a través de TV3 i el 324 que no deixen passar l'oportunitat de parlar de notícies locals de Madrid, sobretot relacionades amb les actuacions decretades per la batllessa megaxupiguai Carmena.

Però, això què és. És que Madrit és el centre del món mundial que ens hi hem de referir dia sí i dia també? TVC és una empresa podemita?

Per acabar-ho d'arreglar, només m'ha faltat veure, a quarts de nou, un titular del 324 que deia Dos presidents sense entesa, en referència a sengles missatges de Cap d'Any de Puigdemont i Rajoy... Entenc, doncs, que els serveis informatius de TVC practiquen l'equidistància entre ambdós presidents, oi? Fixeu-vos fins a quin límit arriba l'auto-odi que pateixen els pobles sotmesos, que pensen que els seus botxins són bona gent! És tan intolerable i fan venir tantes basques... Si a això afegim que la quota de tertulians espanyolistes a TV3 i al 324, ronda entre el 40 i el 50% i que en alguns programes la supera, mentre que a TVE, per no parlar de les privades, la corresponent quota de tertulians independentistes no arriba al 10%, si és que arriba al 5%, només podem concloure que el sobredimensionament mediàtica de l'espanyolisme és brutal i aclaparador. Per no parlar del cas de la premsa escrita, on La Vanguardia i El Periódico ja fa temps que són hooligans del CNI i de l'Operació Diàlogo...

Per sort, aquest desolador panorama mediàtica se supera amb la fermesa de la mobilització patriòtica de milers de catalans i catalanes, que ni estem cansats, ni defallirem. Perquè una cosa és el món virtual o digital, que té els seus avantatges. Però una altra, és la gent, al carrer, lluitant pel seu futur, en tots i cadascun dels pobles i ciutats de Catalunya. I enfront això, no hi ha mèdia espanyolista que valgui. Que s'apartin les criatures. Que s'apartin els Hernàndez i Carol, els Cuní, els Vidal-Folch, Bassets, les Barceló, Herèdies, Nierga, Griso, els Francino i Évole, de tot pelatge. Contra nosaltres no podreu. Sapigueu-ho i accepteu-ho!

EL COMODÍ FRANCÈS*

Una de les primeres iniciatives del nou Ministre d'Afers Exteriors espanyol, ha estat impulsar un pseudo-crisi diplomàtica entre França i el Parlament de Catalunya. Arran l'aprovació d'una resolució d'aquesta Cambra a favor de la promoció de la identitat nordcatalana, els diplomàtics espanyols han fet tot el possible per magnificar mediàticament el malestar que a França ha generat aquest fet. Així França ha volgut deixar ben clar que no acceptarà cap intromissió en els seus afers interns.

Val a dir que l'origen de tot plegat l'hem de buscar en l'enorme menyspreu que ha representat el canvi de denominació de la regió on els nordcatalans es troben integrats, que s'ha aprovat en els darrers mesos. Concretament, la nova regió, que és el resultat de la fusió de les antigues Llenguadoc-Rosselló i del Migdia-Pirineus, passa a anomenar-se únicament Occitània. D'aquesta manera s'esborra tota referència a la catalanitat en la denominació oficial, i es fa un pas més en el procés d'assimilació, intentant acabar amb la cada cop més clara vinculació dels nordcatalans envers Barcelona i el sud. A més, la nova capital regional passa de Montpeller a Tolosa de Llenguadoc.

Raons al marge, l'episodi ens ha de fer reflexionar en un doble sentit. En primer lloc, demostra la desesperació dels espanyols, que, un cop constatat el seu total fracàs en l'ofensiva diplomàtica contra Catalunya, impulsada per l'anterior Ministre Garcia-Margallo, comencen a recórrer a estratègies més clàssiques com és l'ús del comodí francès, o si voleu en una expressió més mercadotècnica, el Primo de Zumosol del nord.

Que Espanya hi recorri és fins i tot normal. Sempre ha estat França qui els ha arreglat el tema. França, per activa o per passiva, com per exemple pel seu bloqueig a l'arribada d'armes durant la Guerra del 36-39, ha tingut un protagonisme clau en la història de Catalunya. Noti's, però que sempre hi ha recorregut en moments considerats de crisi, la qual cosa demostra que des de la percepció espanyola, la situació actual, és efectivament de crisi. I això malgrat les declaracions públiques que sempre tendeixen a banalitzar el procés independentista.

Hi ha però, una altra reflexió que cal fer. I és que en la política diplomàtica, i de seguretat, de la Catalunya independent, França ha d'ocupar un lloc preeminent. I això per múltiples raons: des de les geogràfiques, les econòmiques, les demogràfiques, àdhuc les culturals, etc. A més històricament, Barcelona i tota Catalunya, sempre havia tingut com a referent cultural París, fins a l'adveniment de la dictadura franquista, la qual es va encaparrar en fer de Madrid la ciutat referencial dels catalans via TVE, primer, el Pont Aeri després, i l'AVE, ara, sense oblidar el paper del futbol, i d'aquesta tonteria del Clásico que s'han inventat en els darrers anys.

Pot semblar paradoxal, en aquest sentit, que atesa l'hostilitat històrica dels governs francesos a la reivindicació nacional catalana, suggereixi ara que, precisament França sigui un dels principals referents. Però, és que no hi ha més cera que la que crema, i ens agradi o no la Independència de Catalunya ha de comptar amb el suport de França. Em direu que és impossible, això. Però no. En primer lloc, perquè els francesos no són espanyols. I històricament han sabut negociar quan veien que no podien mantenir les seves antigues colònies. Per contra, als espanyols, sempre se'ls han tret de sobre a base de garrotades, excepte al Sàhara, d'on van sortir per potes abans de rebre de valent. Per això París ha d'arribar a la conclusió que Catalunya va a per totes cap a la Independència i que no hi ha ni dubtes ni vacil·lacions al respecte. Això d'entrada.

I en segon lloc, ha de constatar que altres estats estan disposats a reconèixer la Independència de Catalunya. Siguin els que siguin, -òbviament, quant més poderosos, millor, lògicament. Si té aquesta certesa, també, és evident que no tolerarà que algun d'aquests estats treguin profit del reconeixement d'un nou estat del qual és fronterer, i que en conseqüència, modificarà el seu propi context geopolític. Per això, optarà per intervenir-hi des del primer moment, per controlar el desenvolupament dels fets, i això significarà que, paradoxalment, pot esdevenir el primer estat en reconèixer la Independència de Catalunya. Això, per una banda, deixarà els espanyols amb un pam de nas. I de l'altra obligarà, jo penso que de forma prou satisfactòria, a una entesa bilateral el més estreta possible entre París i Barcelona, fet que finalment, podria ajudar a llimar alguns dels desencontres històrics. Ben mirat els interessos comuns són molt importants des de tots els punts de vista. Serà clarament una relació win-win, i que em perdonin per l'anglicisme.

*(NOTA: Article aparegut a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 62, Desembre 2016)

LE PRÉSIDENT DE LA CATALOGNE SUR RADIO ÉQUINOX

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (3)*

L'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec

Durant la tardor de 1994, els estrategues sobiranistes es dedicaren plenament a la redacció de l'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec. Per fer-ho, disposaven d'una enorme quantitat de material. d'informes i de memòries elaborats en els darrers temps, sobretot en el marc de les ja esmentades Comissió Bélanger-Campeau (1990-91) i la Comissió d'Estudi sobre les Qüestions relacionades a l'accessió del Quebec a la sobirania (1991-92), l'anàlisi detallada de les quals ens ocuparia tot un llibre. Només a la Comissió Bélanger-Campeau es presentaren un total de 607 memòries per part d'organismes públics i socials i també d'individus i es consultaren dotzenes d'especialistes en diverses disciplines -politòlegs, juristes, economistes, sociòlegs, demògrafs, geògrafs, etc. Entre les qüestions que més s'estudiaren podem esmentar el procés jurídicolegal d'accessió a la sobirania, sobretot des de la perspectiva del dret públic internacional i del dret constitucional canadenc, el problema de la successió d'estats, la integritat de les fronteres quebequeses, el reconeixement internacional, els drets de les minories a l'interior del Quebec sobirà, el repartiment del deute i dels actius, les relacions amb els autòctons del Quebec, la redacció d'una nova Constitució, etc.

Lucien Bouchard

Finalment, el 6 de desembre, Jacques Parizeau presentà davant l'Assemblea Nacional l'avantprojecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec. Aquest text constava d'un preàmbul -una Declaració de Sobirania-, el redactat del qual es deixava per més endavant, un cop s'hagués produït la consulta popular i s'haguessin rebut suggeriments per part dels ciutadans i les ciutadanes. Quant a l'articulat, contenia 17 articles distribuïts en diverses seccions, les quals tractaven de la sobirania, l'associació econòmica, la nova Constitució, el territori, la ciutadania, la moneda, els tractats, les aliances internacionals, la continuïtat de les lleis, el repartiment dels actius i el deute i l'entrada en vigor. Sintèticament, podem dir que pel que feia a l'associació econòmica, el text només preveia l'autorització al govern per part de l'Assemblea Nacional, per tal de concloure un acord sobre el manteniment de l'associació econòmica entre el Quebec i el Canadà, però en cap cas, aquesta possibilitat era una condició indispensable per tal de declarar la sobirania. També s'hi incloïa la integritat territorial del Quebec. Tal vegada, però, el darrer article mereix un comentari particular. En aquest article s'especificava que la Llei en qüestió seria sotmesa a consultació popular i que només podria entrar en vigor si una majoria d'electors, en un referèndum tingut segons s'especifica en la Llei (quebequesa) de consultació popular, es pronunciessin a favor de la pregunta següent:

• Esteu a favor de la Llei aprovada per l'Assemblea Nacional que declara la sobirania del Quebec?

La presentació d'aquest avantprojecte a l'Assemblea Nacional donà lloc a un tens debat entre Parizeau i el cap de l'Oposició, Daniel Johnson, el qual ja anuncià que el seu partit no participaria en el procés de consultació popular que havia de tenir lloc a partir del febrer de 1995. Els liberals no s'estaren d'afirmar que el procediment escollit pel govern no era més que una vasta operació de propaganda i que, en conseqüència, més que perdre el temps en participar en la consultació popular, esmerçarien tots els seus esforçosa derrotar la proposta del govern durant la campanya referendària. Els sondatges que fins llavors es coneixien, en aquest sentit, assenyalaven que el NO guanyava de forma clara, ja que la sobirania només aconseguia recollir el 39% dels vots. Per això, els liberals no tenien cap incentiu per participar-hi.

Aquesta actitud gens col·laboradora de l'oposició oficial no ajudava precisament a consolidar la legitimitat  del procés. L'única manera de contrarestar el boicot liberal era comptar amb la participació del tercer partit present a l'Assemblea Nacional, és a dir, l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Tot i tenir un sol diputat, la conjuntura reforçava el seu paper dins l'escena política quebequesa. Així, si el govern aconseguia que l'ADQ participés en la consultació, el procés d'accessió a la sobirania ja no seria vist exclusivament com un projecte de partit, sinó com un projecte plural i de retruc, s'aïllaria el Partit Liberal del Quebec (PLQ). El líder i únic diputat d'ADQ, Mario Dumont, conscient del paper clau de la seva formació, posà determinades condicions, les quals en ser acceptades per Parizeau, suposaven que l'ADQ participaria en el procés de consultació. Entre les condicions, n'hi ha una que cal subratllar. Per a ADQ, no es podia tancar la possibilitat de presentar altres opcions de futur polític pel Quebec. En conseqüència, en el procés de consultació sobre l'avantprojecte, hi era lícita la consultació d'altres alternatives que emfasitzessin el manteniment d'una associació econòmica (partneariat) amb el Canadà.

Mario Dumont

Amb qui no hi hagué tants problemes per arribar a un acord de col·laboració, no solament de cara al projecte de consultació popular, sinó ja directament respecte el referèndum, fou amb el Bloc Quebequès (BQ). Així, a finals de desembre del 1994, ambdues organitzacions acordaren treballar plegades, formant el que seria conegut popularament com a Team-Quebec.

Val a dir que els dos darrers mesos del 1994, foren difícils per a BQ. A principis de novembre, el seu líder Lucien Bouchard, pati una malaltia greu que obligà l'amputació d'una cama, cosa que estigué a punt de costar-li la vida. Aquesta desgràcia l'obligà a retirar-se de la vida política, i no hi retornà fins al mes de març següent. Si Bouchard no hagués vençut la malaltia, el BQ no sols hauria perdut el seu líder, sinó que tant el moviment sobiranista com el Quebec en el seu conjunt haurien perdut un polític a l'alça, com es demostrarà mesos després.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.166-169. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOU RÈCORD DIARI!

Darrerament, aquest humil i modest bloc, no para de donar-me bones notícies. Diumenge, 25, concretament, va matxacar l'anterior rècord diari, aconseguit fa unes poques setmanes, i va deixar el nou nombre màxim d'accessos diaris en 1.140!

Moltes gràcies!

QUANTS CENTENARS DE MILERS, QUANTS MILIONS DE FEDERALISTES S'HAN MANIFESTAT DES DE FA ANYS PELS CARRERS DE CATALUNYA?

Les sensacions que em va deixar el Pacte Nacional pel Referèndum no són positives. Tot i això, continuo donant-li suport, perquè el full de ruta es manté i no hi ha cap sortida per la tangent. Però, com sempre, sembla que ens volguem complicar la vida. Com sempre, amb la porteria buida, en comptes de xutar, ens dediquem a fer virgueries al límit de l'àrea.

El sobredimesionament polític i mediàtic de l'Ada Colau, en particular, i els Comuns, en general, és un total i absolut error. No els necessitem per guanyar el referèndum. Sobretot si, per tenir-los al nostre costat, ens hem de menjar les seves exigències. 

Em podeu respondre la pregunta del titular, si us plau? Em sembla increïble que una partits que representen centenars de milers, milions de catalans que s'han mobilitzat com mai en els darrers anys, es posi de genolls davant d'una minoria, com la que representen aquesta gent. Quina manca de dignitat! Quina vergonya aliena! Quin enorme despropòsit. Condicionar el procés a aquesta gent.

Però el més terrible de tot és el xec en blanc que se'ls ofereix. Van d'estrelles del rock, xupen càmara, i a sobre no han de donar res a canvi:

- Han compromès el seu suport a un referèndum unilateral, si fracassa el pactat?
No, no i mil vegades no!

És a dir, estaran marejant la perdiu 2,3,6 mesos, els que calguin i quan ja no tinguin més recorregut, no reconeixeran que l'unilateralitat és el camí, i tornaran a la casella de sortida i tal dia farà un any. Intentaran boicotejar el calendari del mes de setembre, naturalment...

- Se'ls ha exigit res, per exemple, construir una majoria sobiranista al govern de Barcelona (BEC, PDECAT, ERC, CUP), estable, fent fora els sociates?

No, no i mil vegades no!

Això permetria posar novament Barcelona a l'avantguarda del procés, fins i tot impulsant l'entrada a l'AMI, que seria, no tinc cap dubte, en aquestes condicions, una brutal victòria independentista, de ressò global, i un impuls al referèndum nacional.

Res de tot això ha passat. I ara tindrem mesos de puges i baixes, de Madrid fins a la sopa, de Carmenes, d'Errejóns, de Domènech, de Rabells, com si ells fossin el centre del punyetero món. Quin panorama més dantesc.

Algun politòleg haurà d'estudiar, no pas jo, com, vivint en una atmosfera independentista, anem i ens fem un Froilan com una casa de pagès, i donem oxigen a aquests bufons, que mai, repeteixo, mai, votaran per la Independència, Un psiquiatre, potser diagnosticaria un problema de complex d'inferioritat... el fet de no saber assumir que s'ha guanyat, pot resultar difícil en persones que tenen un tarannà fatalista, derrotista, pessimista...

AMB CATALUNYA! NO HI PODEM FALTAR!

CATALUNYA-TUNÍSIA, 28.12.2016
18.45 ESTADI DE MONTILIVI, GIRONA

BONES FESTES FREAKIES!

BONES FESTES ALS PUTOS FREAKIES QUE,

TENINT MILIONS D'INDEPENDENTISTES 

MOBILITZANT-SE AL CARRER DURANT ANYS

PERDEN EL PUTO CUL PER PACTAR 

AMB UNS PUTOS FEDERALISTES

QUE NO SERIEN CAPAÇOS NI D'OMPLIR 

NI UNA PUTA ILLA DE L'EIXAMPLE

NI DEL PUTO PASSEIG DE GRÀCIA

NI DE LA PUTA MERIDIANA

NI FER UNA PUTA VIA 

QUE ARRIBÉS ALS 

PUTOS NOU BARRIS

(Ara, això sí, el 2017, ho petem)

POSATS A FER FRIKADES....

BONES FESTES!

EL 2017 HO PETEM!

SCOTLAND'S PLACE IN EUROPE

SCOTLAND'S PLACE IN EUROPE

Read more publications on Calaméo

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (2)*

Capítol 9: El referèndum del 30 d'octubre de 1995

Els 13 mesos i escaig que han transcorregut entre la victòria del Partit Quebequès i la celebració del Referèndum sobre el futur del Quebec han estat apassionants. Malgrat les crítiques que l'oposició liberal ha llançat en el sentit que el nou executiu sobiranista no s'ha dedicat a governar, a resoldre els problemes més urgents, sinó a preparar la consulta i a cercar aliats entre la societat, sobretot a través d'un gran desplegament propagandístic, i a accedir a les demandes que determinats grups li feien (per exemple, signar convenis col·lectius en condicions clarament avantatjoses per als funcionaris), el fet cert és que, globalment, la preparació del referèndum ha anat paral.lela a la gestió del govern que, si més no durant el primer any, ha estat qualificada com a positiva. En altres paraules, que el procés envers el referèndum, tot i haver mobilitzat una quantitat considerable d'esforços, no ha destorbat l'acció diària dels diversos ministeris.

Jacques Parizeau (1930-2015)

Ja en el discurs d'intencions pronunciat per Jacques Parizeau, el 14 de setembre, trobem els eixos bàsics del posicionament sobiranista:

"(...) La sobirania, tal i com la concebem, és el contrari del replegament en un mateix. Els quebequesos han estat, a l'Amèrica del Nord, l'electorat més favorable  al lliure canvi, primer amb els Estats Units, després amb Mèxic. Els adults quebequesos formen el grup més bilingüe de l'Amèrica del Nord, i tenim la intenció d'intensificar els nostres esforços en aquest sentit. Oberta al món, a cavall entre dues civilitzacions, els quebequesos importen i exporten amb èxit productes industrials i culturals.

La sobirania del Quebec és la continuació d'aquesta voluntat d'obertura, de participació en el concert de les nacions, en l'intercanvi d'idees, de cultures, de productes. Volem ser plenament ciutadans del món, sense mitjancers i amb igualtat, sense animositat, sense agressivitat."

Les 11 nacions autòctones del Quebec

En definitiva, la sobirania era tot el contrari de tancament en un mateix. És poder participar d'igual a igual amb la resta de països. Les paraules de Parizeau havien estat ben buscades. Gràcies a l'electorat quebequès, efectivament, s'havia pogut aprovar l'acord de lliure canvi amb els Estats Units, el 1988, quan una part considerable de l'opinió pública del Canadà anglès n'era contrària, com ja hem vist. Quant al coneixement de llengües, és evident que de tota l'Amèrica del Nord, els quebequesos en el seu conjunt són els més avançats. Així, el 59,5% dels anglòfons saben el francès; el 31,4% dels francòfons, l'anglès, i el 46,5% dels al·lòfons, el francès, la qual cosa fa que, globalment, més d'una tercera part del conjunt de la població del Quebec sigui bilingüe. Precisament, en el discurs abans esmentat, Parizeau deixava clar que el projecte d'un Quebec sobirà incloia també les minories no francòfones.

"Formant nosaltres mateixos una minoria en l'interior d'un país, el Canadà, el qual no reconeix la nostra existència com a Nació, poble o societat diferent, som extremadament sensibles als problemes de les nostres minories i tenim la intenció de ser impecables respecte a aquesta qüestió.

Tant és així que els militants del Partit Quebequès ho han inscrit dins el seu programa polític i jo, en tant que primer ministre electe, reafirmo el nostre compromís d'incloure dins la Constitució del Quebec sobirà més drets per a la minoria anglòfona del Quebec dels que mai la Llei fonamental del Canadà hagi concedit als francòfons del Canadà.

(...) Les nostres relacions amb els 60.000 conciutadans de les onze nacions autòctones del Quebec seran marcades per aquest mateix esperit de respecte i obertura. En els 70, el Quebec fou la primera província del Canadà en signar un tractat modern amb algunes d'aquestes comunitats autòctones. En els 80, el Quebec fou la primera província de recobnèixer que els autòctons eren nacions diferents dins del Quebec. En els 90, el Quebec es compromet també en aquesta posició capdavantera, tot concedint als autòctons una àmplia autonomia governamental. En aquest sentit, permetrem que els autòctons quebequesos siguin els més responsables del seu propi desenvolupament de tota l'Amèrica del Nord"

Assemblea Nacional del Quebec

En un món cada vegada més integrat i interdependent, què entèn el Partit Quebequès quan parla de sobirania? Segons consta en el programa del Partit Quebequès, aprovat en l'11è Congrés de 1991 i ratificat en el 12è (1993), la sobirania del Quebec significa que,

• Tots els impostos recaptats al Quebec ho seran per l'Estat del Quebec o per les administracions que en depenen
• Totes les lleis que s'apliquin a les ciutadanes i ciutadans quebequesos i sobre el territori quebequès, emanaran de l'Assemblea Nacional del Quebec
• Tots els tractats, convencions o acords internacionals seran negociats pels representants de l'Estat quebequès i ratificats per l'Assemblea Nacional del Quebec

Com es pot veure, el projecte sobiranista no s'adiu amb la visió clàssica dels Estats Nació, els quals posen l'emfasi en les fronteres i les duanes. Més aviat és una teorització moderna d'una comunitat política sobirana i clarament abocada envers l'exterior. Per als sobiranistes, doncs, l'Assemblea Nacional és l'unica instància on resideix la voluntat popular del Quebec.

A finals de setembre de 1994, es constituïa el nou govern quebequès, on destacava la creació d'un Secretariat per a la Reestructuració, una instància expressament dedicada a preparar la reforma de l'Administració pública quebequesa en cas que el Quebec esdevingués sobirà. Aquest òrgan també estava encarregat d'identificar i avaluar els costos dels encavalcaments governamentals engendrats pel sistema federal i estudiar les fórmules de repartiment dels actius i del deute amb el govern federal. 

Sobiranistes 1995

Un altre tret a destacar del nou govern era la presència quantitativament i qualitativament important de dones. En el primer sentit, perquè dels 21 membres del govern, 6 eren dones. En el segon, perquè dels 7 ministres membres del Comitè de Prioritats, 3 eren dones (Pauline Marois, Louise Harel i Louise Beaudoin), totes elles amb una llarga militància sobiranista. Igualment, Parizeau nomenà delegats regionals 14 diputats pequistes, els quals serien encarregats d'informar-lo d'aquelles qüestions governamentals que impactessin en els seus respectius territoris. Aquesta mesura era un primer pas cap a l'ambició procés de descentralització dels poders envers les regions i els municipis que el PQ havia inclòs en el seu programa electoral.

Quant a l'estratègia concreta fins a la convocatòria del referèndum, el PQ preveia els següents passos:

1. La presentació i publicació d'un Avantprojecte de Llei
2. Un període d'informació i de participació per tal de millorar el projecte i de redactar una Declaració de Sobirania que n'esdevindrà el preàmbul
3. El debat del Projecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec i la seva adopció per part de l'Assemblea Nacional
4. L'aprovació d'aquesta Llei per part de la població mitjançant un referèndum
5. Un període de discussió amb el Canadà sobre les mesures transitòries a prendre, particularment respecte el repartiment dels actius i del deute; aquest període servirà igualment per a la preparació de la nova Constitució del Quebec
6. L'accessió del Quebec a la sobirania

Com es pot veure, respecte al programa del 1991, s'abandonava la proposta d'una declaració solemne que afirmava la voluntat del Quebec d'accedir a la seva plena sobirania. Aquesta primera renúncia fou deguda al fet que es valorà que un pas com aquest podria donar lloc a una certa inestabilitat. Com veurem tot seguit, aquest no serà l'únic canvi. Entre la proposta inicial i la definitiva, és a dir, la que seria sotmesa a referèndum, els canvis seran importants. D'aquests canvis, ens n'ocuparem més endavant.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.161-165. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOVA SÈRIE: LES LLIÇONS DEL QUEBEC, 1995 (1): PRESENTACIÓ

Amb aquest post, reprenc un sa i venerable costum d'aquest bloc i del seu antecessor, que és el de fer una sèrie. És a dir, diferents posts que tenen una temàtica comuna. En aquest cas, i davant la dinàmica que van prenent els esdeveniments, en referència a la celebració del Referèndum per la Independència de Catalunya del proper mes de setembre (com a molt tard, compte!), aquests darrers dies, no he pogut evitar sentir unes sensacions semblants a les que vaig tenir l'any 1995, arran del Referèndum d'Independència del Quebec.

Un referèndum que jo sí, vaig seguir in situ, colze a colze amb molts patriotes quebequesos, veient com s'emocionaven i com vam viure una nit referendària que jo mai oblidaré en la meva vida.

Aquesta experiència o vivència històrica i personal, després la vaig processar des d'un punt de vista acadèmic, i la vaig plasmar en diversos llibres i en una tesi. Arran d'una entrevista que m'han fet recentment, i, repeteixo, emocionant-me quan veig que les campanyes pel Sí a la Independència, a casa nostra, es comencen a multiplicar, no he pogut resistir la temptació de rellegir un dels llibres que vaig publicar poc després de l'esmentat referèndum, Quebec, de poble a país, concretament el 1996, fa doncs vint anys. I rellegint el capítol de la campanya referendària de llavors, m'he adonat que, paradoxalment, moltes de les reflexions que vaig fer llavors, són d'una aplicabilitat quasi directa, en el nostre cas. Sobretot pel que fa a les amenaces que podem patir els independentistes. Però també pel que fa als errors que podem cometre.

Lògicament, entre Quebec 1995 i Catalunya 2017, hi ha un món de distància. Però la distància sempre és relativa. A ull nu pot semblar molt gran. Des de l'espai, des d'un satel·lit, és minúscula.

De manera que he decidit, reproduir íntegrament, els diferents apartats del capítol del llibre que tracten específicament la campanya referendària. Atès que són d'extensió heterogènia, cada apartat, algun l'he dividit en dos posts. En total, m'ha quedat una sèrie de 8 posts o entrades, incloent-hi aquesta presentació.

Espero que us agradi, i ens ajudi a fer reflexionar com hem de gestionar el nostre propi procés al llarg dels propers mesos: aplicant els encerts que feren els nostres camarades quebequesos llavors, i evitant els errors.

Som-hi!

ENHORABONA, COMPANYS!

El membre de Reagrupament de Lleida, Joan Carrera, ha estat escollit com a President del Comitè executiu local de Lleida del Partit Demòcrata (PDECat). Carrera és metge cirurgià i President del Col·legi d'Odontologia de Lleida.

En la nova executiva, escollida per aclamació, també hi ha un altre membre de Reagrupament, Josep Felip, que és advocat col·legiat i especialitzat en la pagesia de les terres de l'Ebre.

LA REVISTA TIME HO TÉ CLAR!

El més de setembre ja calendaritza el Referèndum per la Independència de Catalunya*

*(TBD, significa to be decided, atès que no hi ha encara un dia fixat)

NOU ESQUETX ANTI-TRUMP, MOLT BO!

Darrera paròdia anti-Trump abans de festes, protagonitzada per Alec Baldwin. Boníssima. Hi apareix en Vladimir Putin, que entra per la xemeneia i li regala un nino, naturalment amb una ull digital per vigilar-lo. Més endavant, entra en escena el proper Secretari d'Estat, el petrolier Rex W. Tillerson, interpretat per l'actor John Goodman, que quan veu en Putin, comencen a planificar negocis d'explotació i deixen de banda en Trump, que no se n'assabenta de res.

DARRERES LECTURES (i 2a part)

To Kill Nations
American Strategy in the Air-Atomic Age and the Rise of Mutually Assured Destruction
Edward Kaplan
Cornell University Press, 2015
ISBN 978-0-8014-5248-2

L'autor d'aquest llibre és un historiador militar a l'Acadèmia de la Força Aèria dels Estats Units (USAF). Lògicament, la seva especialitat és la història d'aquest servei militar, que tanta rellevància ha tingut en les darreres dècades, sobretot d'ençà 1942-43. El llibre estudia els anys d'or de l'era aèria-atòmica, és a dir, en la que els grans bombarders atòmics constituïen l'avantguarda de l'estratègia militar nordamericana enfront la Unió Soviètica, primer, i després de la República Popular de la Xina. Cronològicament, l'etapa d'or d'aquesta era va del 1947 al 1965, aproximadament. Naturalment, hi ha el precedent de la Segona Guerra Mundial, i sobretot les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki. Amb l'inici de la Guerra Freda, es crea el Strategic Air Command (SAC), unitat bàsica de l'estratègia nuclear aèria, i que va tenir com a màxim responsable la controvertida figura del General Curtis LeMay (foto), un dels responsables màxims dels terribles bombardejos aliats a Alemanya i al Japó, i que no tenia cap dubte que, si hagués perdut la guerra, hauria estat jutjat pels vencedors com a criminal de guerra. 

Entrant més en matèria, el llibre analitza com els comandaments de la USAF, amb un protagonisme principal, però no únic de LeMay, van voler aprofitar el prestigi aconseguit durant la guerra mundial, i el fet que gràcies als atacs aeris convencionals i nuclears tant Alemanya com el Japo van acabant capitulant, estalviant així la vida de probablement centenars de milers de soldats americans, per consolidar la seva preeminència respecte els altres serveis, amb els quals competien en recursos humans (personal) i sobretot econòmics (pressupostos), és a dir, amb la Navy, l'Exèrcit de Terra (Army) i els Marines. L'enfrontament més aferrissat va ser amb el servei que fins llavors havia tingut més protagonisme i més recursos, i també, perquè no dir-ho, més prestigi: la Navy, protagonista de les grans batalles del Pacífic, que féu possible el desembarcament de Normandia, o operacions al Mediterrani, entre l'Africa, Sicilia, la península italiana, Provença. La Navy comptava amb les enormes flotes de porta-avions, enormes acuirassats, fragates, destructors, i naturalment, els submarins. La Navy comptava també amb una història, que es remuntava pel cap baix a la Guerra de Cuba i Filipines, on va destrossar la flota espanyola, sense despentinar-se.

La USAF, era un servei molt més recent, però que va créixer de forma exponencial durant la 2a GM, i que a partir del 1947, amb l'esclat de la Guerra Freda, volia continuar creixent i assumir més protagonisme, amb l'argument que representava el servei tecnològicament més desenvolupat, i que tenia la plena capacitat de derrotar una Unió Soviètica que encara no disposava del recurs nuclear. La fi de la guerra mundial, però, va donar lloc a importants retallades humanes i de pressupost, que tot i afectar principalment a l'Exèrcit, va incrementar la competència entre l'USAF i la Navy. 

B-47

La USAF va posar l'èmfasi en l'estratègia aèria nuclear, amb el desenvolupament de nous bombarders cada cop més potents, amb més càrrega mortal, més ràpids, amb més abast, que poguessin destruir de forma immediata els objectius militars, industrials i civils (de decisió política), encara que això suposés la mort de milions d'individus, amb un únic objectiu final, la victòria pròpia i la derrota de l'adversari comunista. 

Un altre tema clau va ser el monopoli del poder nuclear, que la USAF volia mantenir de totes totes, però que la Navy també ambicionava, concretament, el desenvolupament de flotes aèries navals amb poder nuclear, i, més endavant, les flotes submarines nuclears. Al debat entre el poder nuclear aeri i el poder nuclear naval, més tard se li va afegir, el poder nuclear terrestre, amb el desenvolupament dels primers míssils nuclears terra-terra.

B-52

Aquests conflictes entre serveis es van anar desenvolupant a mesura que se succeïen els episodis bèl.lics de la guerra freda. Concretament, el bloqueig de Berlin (1948), la guerra civil xinesa, amb la victòria final dels comunistes (1949), la guerra de Corea (1950-53), les crisis de l'estret de Taiwan (1954, 1955, 1958), la crisi de la Indoxina francesa (1954), la nova crisi de Berlin (1958-61), la crisi dels míssils de Cuba (1962), i a les darreries, l'anomenada americanització de la Guerra del Vietnam, a partir del 1964. En moltes d'elles, la USAF va pressionar per recórrer a l'estratègia aèria nuclear com a solució definitiva, particularment en els casos de Corea, Taiwan i Cuba. Segons l'autor, la fermesa dels comandaments aeris, va jugar un paper clau en la decisió dels dirigents comunistes xinesos i dels soviètics, de desactivar el conflicte o d'obrir negociacions, segons els casos.

Kaplan també dóna força importància al protagonisme dels successius Presidents: Harry S.Truman (1945-1953), Dwight. D. Eisenhower (1953-1961) i John Fitzgerald Kennedy (1961-63). Particularment al segon, i en els darrers capítols al tercer. Eisenhower, un dels grans herois de la 2a Guerra Mundial, i militar de la màxima graduació, va saber gestionar molt bé les exigències dels caps militars, i les tensions que es generaven, i els equilibris que calia fer entre els diferents serveis. 

B58

Però va ser amb l'arribada a la Presidència de John F. Kennedy, que tot va començar a canviar i d'una forma vertiginosa. Si fins llavors el debat estratègic nuclear havia estat fonamentalment un tema de militars, amb la nova administració comencen a agafar força els estrategues civils, que introdueixen noves tècniques de gestió i els plantejaments canvien radicalment. La crisi dels míssils a Cuba va ser un escenari de confrontació entre civils i militars, però sempre es mantingué la preeminència del President. Personatges com Robert McNamara, Brent Scowcroft o el propi Henry Kissinger, que a partir dels anys seixanta, i els setanta, canviaran l'estratègia d'enfrontament amb la URSS. Un adversari que ja no es trobava en una posició de feblesa com a l'inici de la Guerra Freda, sino que havia estat capaç de desenvolupar en un marge de temps relativament breu un arsenal nuclear que ja amenaçava seriosament la vida de milions d'americans.

De manera que la nova estratègia dissenyada pels civils, ja no tenia per objectiu guanyar encara que fos al cost de milions de vides americanes, sinó la supervivència. D'aquí va començar a sorgir la nova estratègia militar, la que considerava que es caminava cap a una Destrucció Mútua Assegurada, sense guanyadors ni perdedors, per la qual cosa, calia apostar per una dissuassió,per la negociació i els acords en matèria nuclear. 

Prototipus XB70

En aquest nou escenari, el SAC, va anar perdent rellevància, si bé no va ser dissolt fins al 1992. Durant la Guerra de Vietnam, l'aviació va tenir un paper essencialment tàctic, no estratègic. La Navy, amb les seves flotes de porta-avions i submarins nuclears va anar recuperant terreny, mentre que els bombarders nuclears no van ser capaços d'adaptar-se a les noves exigències. La reconversió es feu en base a avions de reconeixement sigilosos i invisibles als radars. Els avions de combat tàctic, van anar guanyant en importància, en detriment dels grans bombarders. I per altra banda, el desplegament de míssils terrestres es va generalitzar, així com també l'ús militar de l'espai, procés que duria fins a la Iniciativa de Defensa Estratègica, amb Ronald Reagan, altrament conegut com a Guerra de les Estrelles.

En definitiva un llibre força interessant.

DARRERES LECTURES (1a part)

Acabo de llegir dos llibres molt interessants i que recomano, si bé ja adverteixo que són treballs acadèmics, de manera que no espereu obres literàries. Són lectures que faig per enfortir, encara més (eheheh), el meu bagatge teòric.

A Stability-seeking power

U.S, Foreign Policy and Secessionist Conflicts
Jonathan Paquin

McGill-Queen's University Press 

ISBN-10: 0773537376

ISBN-13: 978-0773537378

Un llibre altament recomanable i que s'adiu amb el context actual, tot i que va ser publicat el 2010, fet que no li permet estudiar el darrer cas d'independència, la de Sudan del Sud, que com sabem, és del 2011. L'autor és professor de ciència política a la Universitat Laval de Quebec. Es tracta d'una anàlisi i caracterització de com els Estats Units reaccionen als conflictes secessionistes, i més concretament, si opten per fer costat als estats preexistents o, si per contra, s'inclinen per donar suport als independentistes. En definitiva, quina és la lògica que guia la seva actuació al respecte. L'aproximació emprada és la de l'escola realista, i la metodologia és la comparada i l'estudi de cas. En concret, estudia els casos de les independències de  Croàcia i Eslovènia, Macedònia, Kosovo, Eritrea i Somalilàndia. Tret del darrer,cas, són estats que de forma immediata a la independència o al passats uns anys, van ser finalment reconeguts pels Estats Units. 

En els primers capítols del llibre, l'autor presenta la seva tesi. Aquesta tesi la construeix en base a l'observació dels casos esmentats. Segons Paquin, els Estats Units es posicionen en els conflictes secessionistes buscant sempre el manteniment de l'estabilitat, que de vegades pot coincidir amb l'statu quo, però d'altres no. La clau, però, és què entén per estabilitat: la defensa dels seus interessos. En concret, la seva actuació al respecte segueix dues etapes. En la primera, quan esclata un conflicte secessionista, lògicament els Estats Units, es preocupa tant per l'estabilitat externa, com per l'estabilitat interna que genera. 

L'estabilitat externa és molt important, perquè implica que el conflicte pot afectar altres estats veïns, i en aquest sentit pot passar de ser un conflicte intern a ser un conflicte regional. Per exemple, si es generen refugiats que volen escapar i anar als estats veïns o si el conflicte afecta a la sobirania d'aquests estat. Si l'estat en perill aconsegueix controlar l'estabilitat externa, els Estats Units, li donaran suport.en detriment del moviment secessionista.

Pel que fa a l'estabilitat interna, els Estats Units donen suport a l'estat si aquest és capaç de neutralitzar de facto, el secessionisme, o accepta obrir negociacions bilaterals o a través de tercers. En cas contrari, o si l'estat entra en perill de col·lapse, optarà per donar suport al moviment secessionista.

En definitiva, en aquesta primera etapa, els Estats Units, segons Paquin, sempre prioritzen el suport a l'estat existent si aquest garanteix tant l'estabilitat interna com l'externa. 

Això no obstant, els Estats Units no han tingut cap problema en trencar amb l'statu quo i donar suport als moviments secessionistes si, un cop constatat que l'estat del qual aquests últims es volen secessionar no és capaç de mantenir l'estabilitat, bé per una repressió indiscriminada que provoca una onada de refugiats que pot desestabilitzar els estats veïns, bé perque afecta les fronteres internacionals, bé perquè es tanca a qualsevol negociació ni intermediació externa o bé perquè entra en crisi o en col·lapse. 

Llavors, i només llavors, els Estats Units miren cap al moviment secessionista, al qual li oferiran suport, si al seu torn, és capaç de mantenir, ell sí, l'estabilitat externa i la interna. 

Pel que fa a l'estabilitat externa, el moviments secessionista o independentista, ha de garantir que la seva reivindicació es dóna sobre un territori ben definit, que respectarà les fronteres internacionals, i la convivència pacífica amb els estats veïns. No són admissibles, doncs, veleïtats expansionistes o reivindicacions d'altres porcions de territoris situats en altres estats. Tampoc cap mostra de revengisme o d'irredentisme.

Quant a l'estabilitat interna, els Estats Units han donat suport als independentistes, quan aquests demostren un control efectiu del territori propi, quan respecten les fronteres interiors, i quan es comprometen a bastir una institucions democràtiques, incloent-hi l'ús del referèndum, el respecte al lliure mercat, i la protecció de les minories.

Els Estats Units, han acabat reconeixent la independència de tots els casos estudiats, que complien (quasi) totes les condicions esmentades, tret del de Somalilàndia. En aquest darrer cas, els Estats Units. no han donat el pas, perquè, segons l'autor, existeix com una aversió envers els afers de Somàlia, que es remunta al 1993, arran dels fets de Mogadishu, on van morir diversos soldats americans. I també perquè, sempre segons l'autor, el reconeixement no aportaria cap canvi significatiu a l'estabilitat del conjunt de Somàlia i de la regió, d'aquesta manera, representa un cas únic.

Paquin, compara l'argument de la recerca de l'estabilitat com a criteri d'actuació del govern dels Estats Units envers els moviments secessionistes, amb altres d'alternatius com són el del poder dels lobbies de les parts enfrontades en cada cas, dins la política americana, o l'argument que l'actuació americana es basa només en els seus interesso empresarials o de negocis. Arguments que, segons ell, no expliquen satisfactòriament l'actuació dels Estats Units en els casos estudiats.

La darrera frase del llibre, referida als moviments independentistes unilaterals del món desenvolupat (Escòcia, Quebec i Euskadi, no inclou Catalunya), sosté que tindran molt difícil el seu reconeixement per part dels Estats Units, atès que,això només ha succeït en casos d'alts nivells de violència o de caos, situacions gens desitjables. Tal vegada, els esdeveniments que s'han donat a Escòcia (referèndum del 2014, Brèxit, 2016), a Euskadi (desaparició de facto d'ETA), o a Catalunya (des del 2010), imposen una nova reflexió al respecte.