AL COMITÈ NACIONAL DEL PDeCAT

Dilluns vaig assistir, per primera vegada, al Comitè Nacional del PDeCAT en representació de Reagrupament. Una experiència interessant.

AMERICAN GIVE MILITARY BRANCHES SIMILAR HIGH MARKS

From Gallup

UN SOUFLÉE ANOMENAT ARRIMADAS

Si en el post anterior m'he vist obligat, per higiene psicològica, a pentinar al mindundi del Domènech, en aquest m'ocupo d'aquest soufflé amb potes que va gallejant que és la Cap de l'Oposició. En tot cas de l'Oposició més feble, més insignificant que s'ha conegut mai al Parlament de Catalunya, amb tan sols 25 diputats, és una oposició de nyigui-nyogui, que de l'únic que viu és del  seu immens i exagerat sobredimensionament mediàtic, no només per part dels espanyols, sinó també dels catalans. Mai tan poc havia donat tant!

Doncs bé, aquesta persona, que de vegades sembla que més que està en un escó del Parlament, encara es pensa que està en una discoteca, fent posturetes, miradetes, gesticulacions adolescents, acaba de ser escollida novament, candidata a la Presidència de la Generalitat pel seu partit de cafres. Això, en principi, tot normal. Som tan demòcrates que deixem que fins i tot els cafres decideixin.

Ara, el que és realment rellevant, és que els vots que ha rebut, la pitiminí han estat, literalment, 792, fet que demostra que, la militància cafre està ben a les acaballes. Tant que podem dir que qui realment és un bluff, un soufflé, a Catalunya, és el partit taronja. Això sí que és un soufflé, com una casa de pagès. Ben bé que la podríem anomenar @Arrimadas792.

Però ella, inasequible al desaliento, fins i tot s'atreveix a oferir-se com a futura Presidenta de la Generalitat. Però criatura, que Déu et va fer i et va deixar estar, a què jugues? Ets la quintaessència del souflessisme, o del bluffisme, si es poden dir així. Quan penso en la postveritat, penso en tu, Inesita. Un personatge inflat fins a límits insospitats per uns mèdia que no són capaços d'entendre una societat que va directament cap a la Independència, i amb la marxa directa.

Mentrestant, tu, pitiminí, continua intentant treure de polleguera el President Puigdemont, i fracassa una, deu, mil, vegades en l'intent, Massa President, per tan poc bluff, ni que tot els Hernàndez, Carol, etc li donin corda. Res a fer. I molt que me n'alegro!

DOMÈNECH, QUAN ET CRIDA EL TEU PRESIDENT, HI VAS I ET QUADRES!

En els estat democràtics, quan el teu president et crida, hi vas i et quadres. No en el sentit militar, sino en el sentit protocolari. Un president democràtic és l'expressió més genuïna de la civilització humana. Això és molt elemental, de manual, de bàsica.

Siguis anglès, francès, alemany, italià, australià o el que siguis, si vius en una democràcia, el teu President és una figura que cal respectar, si ha estat escollit democràticament, repeteixo. Naturalment, això no vol dir que estiguis d'acord amb ell. Hi pots discrepar de tot, de molt, de poc. Només faltaria! Però hi ha uns mínims de decòrum. Sobretot un President que ha estat investit pel Parlament més democràtic de tota la història de Catalunya, atès que hi va participar el percentatge més alt de catalans i catalanes de tota la història.

Llavors, Domènech, hi vas. Perquè és la teva obligació, si ets sents un ciutadà de Catalunya, perquè saps que aquella persona i no cap altra és la que ostenta el càrrec amb més legitimitat. I hi vas. I escoltes, i hi dius la teva, amb respecte i amb la contundència que penses necessària, però amb respecte. Perquè no hi ha ningú, repeteixo, ningú que el pugui desplaçar. En una democràcia, nen Domènech.

Passa, però, que tu ets un fatxenda, un catalanet típic i tòpic, un comunista de manual, que quan et crida un rei d'Espanya, que no ha estat escollit per ningú, que representa un estat que fa mans i mànigues per destrossar Catalunya, tu hi corres com el que ets un esclau, un sibwana de l'alçada d'un campanar. Un individu patètic, que prefereix està en la trinxera de la Tiple S (SSS), que a la de les institucions de Catalunya, fent la feina bruta i moooolt d'esquerres a l'Ibex 35, i a tota la colla de la llotja del Bernabeu, que al President de Catalunya. 

I no content amb això, encara treu. I parla de força. Però angelet meu, la força la tenim els independentistes que mobilitzem milions de patriotes durant anys i amb una disciplina total. Ni en els teus somnis revolucionaris més libidinosos, les masses proletaries -de fet, buròcrates sindicals i els seus apèndixs- serien capaces d'igualar-nos. Parles de revolució? Per revolució la nostra, la que estem fent, malgrat els pals a les rodes que tu i els teus acòlits (Coscu, Franco), esteu intentant posar. I sense complexos. O puges al carro, o formaràs part del problema.

Fixa't i aprèn, com el teu amo i senyor, en Pablo Iglesias, patriota espanyol, perd el cul quan el crida el seu cap d'estat. I és un rei, no un President, Però hi va. I amb un somriure d'orella a orella. I és lògic. 

Però tu, desgraciadet, et talles i dónes cova a la Brunete quan menysprees anar a parlar amb el teu President. Un càrrec que ha costat sang, suor i llàgrimes. I tu, petit imbècil l'ignores. T'hauria de caure la cara de vergonya. Tens una actitud objectivament contrarevolucionària, reaccionària. Cal que t'expliqui on hauries acabat a la França revolucionària? Cal?

El teu infantilisme revolucionari, no és més que l'altra cara del búnker. Tu estàs més còmode amb el Garcia Albiol, l'Arrimadas i la croqueta. El teu atac de banyes per considerar que tu et toca ser l'avantguarda revolucionària no perquè te la mereixis, sinó per la Gràcia de Déu, demostra de quina pasta estàs fet. De la pitjor calanya possible.

Fas la gara-gara als que volen governar Catalunya sense passar per les urnes. Aquells que consideren que la democràcia no està feta pels catalans i les catalanes, perquè som un poble que prenem decisions errònies, volem ser lliures, i, no, no ho podem ser. Això és el que pensen els nostres enemics i els teus amos. I tu els fas la festa grossa. Pot haver-hi res pitjor?

Sàpigues que no et pensem esperar. Tu decidiràs, has tingut totes les oportunitats del món. Si et poses a l'altra trinxera, t'escombrarem i tal dia farà un any.

ACCIÓ DE DENÚNCIA DE REAGRUPAMENT CONTRA EL GOVERN ESPANYOL AL PRAT

DOS LLIBRES LLEGITS

En els darrers dies he acabat de llegir dos llibres, molt interessants. Un podem dir que va tenir, quan es va publicar, el 2012, força èxit. L'altre, més recent, 2015, és més acadèmic, però no per això menys polèmic, i també molt aconsellable de llegir.

Passem, doncs, a comentar The Revenge of Geography de Robert D. Kaplan. Es tracta d'un autor de més de quinze llibres, que escriu bàsicament sobre política internacional en algunes de les publicacions més influents en l'opinió pública. No es tracta específicament d'un acadèmic clàssic, sinó més aviat d'algú que a través de la seva tasca en diversos think tanks i les seves publicacions pretén influir en els decisors.particularment en l'àmbit de la seguretat nacional, lògicament des dels interessos dels Estats Units. Estem doncs a mig camí entre un periodista especialitzat i un analista estratègic.

El llibre és una reflexió sobre la importància de la geografia (els mapes) en l'actuació dels diferents estats, sobretot de les grans potències. Hi ha, doncs, un interès per aquesta branca del coneixement com és la geopolítica, sovint menystinguda, per alguns, reivindicada pels altres.

He de dir que algunes de les afirmacions que conté m'han semblat summament suggerents, Així per exemple, el fet que la geografia condicioni o tingui un pes important en el desenvolupament de les nacions fa pensar. Segons l'autor aquelles nacions que es desenvolupen en espais oberts, de fàcil accés per altres pobles, potencials adversaris, tendeixen cap a la construcció de poders polítics molt autoritaris, militaritzats, perquè, lògicament, estan sotmesos a una pressió forastera constant, mentre que aquells altres que compten amb la geografia com a primera defensa envers els invasors,tendeixen a desenvolupar estats més tolerants i democràtics. 

Així, per exemple, la insularitat de la Gran Bretanya l'ha feta històricament difícilment atacable durant molts segles, i va permetre consolidar un sistema de parlamentarisme i liberalisme. Més encara, els Estats Units, protegit per dos oceans, i amb dos veïns que no han representat una excessiva amenaça (tret de la guerra del 1812, pel que fa al Canadà, i les guerres de 1846-48, amb Mèxic) sobretot a mesura que esdevenia una potència mundial al llarg del segle XX, ha ajudat a la consolidació d'un sistema polític basat en la democràcia, els drets dels individus, i la divisió de poders.

Una altra de les reflexions que m'han semblat suggerents és la referida a considerar que a hores d'ara, els interessos estratègics d'Europa, s'estenen per tot el Sàhara i el Sahel, de punta a punta del continent africà, i no a les costes de la Mediterrània. De manera que la veritable frontera no és el mar, sinó el desert. Lògicament, les implicacions d'aquesta visió són ben evidents i tenen unes connotacions polítiques immediates.

En el mateix sentit, però aplicat al cas americà, hi ha la visió, que no és original seva, de considerar el Carib com un mar mediterrani, de manera que tots els estats riberencs constitueixen una comunitat amb interessos compartits, i que poc tenen a veure, amb els estats del con sud que obeeixen a uns de força diferents, Fins i tot diu, l'autor, que la Costa Atlàntica americana té molt més en comú amb la costa atlàntica europea que no pas amb la costa americana de l'Atlàntic sud.

Dit això, afegim que el llibre es divideix en tres parts. Les dues primeres són les més importants, mentre que la darrera és molt més breu, però també conté elements interessants.

La primera part, és la més acadèmica, perquè bàsicament consisteix en una presentació de les tesis dels principals autors que en el seu moment van escriure sobre el paper de la geografia en l'actuació dels estats, és a dir, sobre els visionaris. Simplificant, aquí es presenten i, en alguns casos, s'analitzen amb una certa profunditat, les tesis principals d'aquells teoritzadors que emfasitzen la importància de la perspectiva terrestre (Euràsia) i els que ho fan de la perspectiva marítima (Poder Naval), així com altres que es troben a mig camí de l'una i de l'altra (Rimland).

La segona part, consisteix en anàlisi de les diferents unitats geogràfiques que tenen un protagonisme en el debat geopolític: Europa, on hi ha alguna referència a Catalunya, considerada com a part de l'imperi carolíngi; Russia i els estats de l'Àsia central; la Xina i les seves ambicions tant terrestres com marítimes; el subcontinent Indi, i on també s'analitza el rol estratègic de l'Afganistan, els estats taps de Buthan i Nepal i Birmània que limita també amb la Xina, Tailàndia i Laos; Iran i el seu impacte històric i actual, que actua de pivot entre Orient i Occident, però que també té una enorme influència en el Pèrsic i fins i tot en la Mediterrània; i finalment, també Turquia, amb la seva projecció històrica envers l'Europa Central i Oriental, però també envers el Càucas, fins i tot l'Àsia Central, i, també envers l'Orient Mitjà i les seves complexes relacions amb Israel. De fet, un altre tret que destaca l'autor i que m'ha semblat summament interessant és que tant els casos iranià com turc, exemplifiquen un islamisme no àrab, enfront el reiterat fracàs de l'islam àrab d'assumir un protagonisme major.

La tercera part, s'ocupa d'Amèrica, i molt particularment del paper de Mèxic en l'Amèrica del segle XXI. Aqui enllaça amb un debat que s'ha desenvolupat en els darrers anys entre estrategues americans, alguns dels quals consideren Mèxic com el veritable problema actual per a la continuïtat dels Estats Units basat en els principis tradicionals (protestanisme, anglo-saxonisme,llengua anglesa, etc). Per alguns autors tot això està en perill per l'auge demogràfic i econòmic dels hispans, però principalment de Mèxic, de manera que exigeixen més atenció de Washington envers el sud, paral.lel a un creixent allunyament d'àmbits com el Mitjà Orient, Iraq o Afganistan. Com es pot comprovar, la proposta de Trump de construir el mur a la frontera meridional, no és una idea sorgida del no-res, sinó que està fonamentada en tesis etnicistes ja formulades per pensadors molt més seriosos, i que veuen la societat nordamericana cada cop més amenaçada pel creixement de les comunitats provinents del sud.

En definitiva que, lògicament, cal llegir en clau americana, i que malgrat que conté idees que poden ser qüestionables, no deixa d'aportar reflexions interessants.

Autor: Robert D. Kaplan

Títol: The revenge of geography. What the map tells us about coming conflicts and the battle against the fate

Editorial: Random House

Any; 2012

ISBN: 978-0-8129-8222-0

Aquest llibre estudia l'ús dels Mèdia Socials (Facebook, Instagram, web, selfies) per part d'Israel en els conflictes darrers, des de la guerra amb Hizbollah, el 2006, fins a l'ofensiva sobre Gaza del 2014, i que és paral.lel al procés de radicalització de la societat israeliana en contra qualsevol acord amb els seus enemics. Es tracta d'un llibre acadèmic, però que planteja clarament un posicionament de les seves autores, consistent en una crítica ferotge a la societat israeliana i també a l'exèrcit israelià, que ha acabat fent seguidisme de les iniciatives individuals i col·lectives dels propis soldats, que transmetien en directe la seva implicació en els combats i exhibien un creixent menyspreu pels seus adversaris.

Una cosa que sorprèn de llibre, és que el text és relativament curt, no arriba a les 98 pàgines, incloses moltes fotografies, mentre que l'aparell crític, les cites, les referències, és molt extens, de manera que les autores proporcionen molta informació complementària.

De fet, el llibre és el recull de capítols, cadascun dels quals pot ser un article acadèmic. 

La tesi de les autores és que el procés d'aquests anys (2006-2014), Israel ha viscut una etapa de militarisme digital, que ha accentuat les tensions, i que fa que ens trobem més lluny que mai de qualsevol opció de pau. S'hi analitza les estratègies informatives i digitals de l'exèrcit israelià per difondre un relat dels diferents conflictes analitzats favorable al seu punt de vista. L'objectiu dels israelians és posar en dubte molts dels documents digitals que els defensors de la causa pro-palestina pengen a la xarxa. Un cas que s'analitza amb profunditat és l'assalt a la flotilla de la llibertat del 2010, i com els israelians van intentar donar-li la volta per aparèixer com a víctimes en contra de botxins.

En definitiva, un llibre interessant i no pas neutral, però que obre, metodològicament, portes a l'anàlisi d'altres conflictes digitals en aquest inici del segle XXI.

Autores: Adi Kuntsman & Rebecca L. Stein

Títol: Digital Militarism. Israel's occupation in the Social Media Age

Any: 2015

Editorial: Stanford University Press

ISBN: 978-0-8047-9490-9

A CATALUNYA HI HA UNA REVOLUCIÓ!*

A Catalunya, des de fa uns quants anys ja, hi ha una revolució. Davant d'una revolució, hi ha qui hi participa i hi ha qui s'hi oposa. Naturalment, també hi ha qui s'apunta al wait and see. I també qui s'amaga i qui juga a amagar el cap sota l'ala o es fa l'estruç. Totes aquestes possibles actituds, podem dir que les trobem en qualsevol escenari de transformació política, social, econòmica, cultural, etc. Cal dir, però, que els manuals ortodoxos, les teories pures, sobre el fenomen revolucionari, no tenen gaire utilitat quan s'analitza un cas concret. O en tot cas, han de restar en segon terme, davant el coneixement concret, la realitat empírica del procés revolucionari en concret. I sobretot, de l'anàlisi del subjecte revolucionari i de l'escenari en el qual es porta a terme.

En el cas nostre, subjecte i escenari, estan més que clars. El subjecte és el poble català. I l'escenari, és la Catalunya-Principat, sense que això pressuposi que els efectes també s'estenguin a la resta de territoris històrics que, n'estic convençut, en rebran les conseqüències, per descomptat, positives.

Naturalment, quan es parla de poble català, de seguida n'hi ha que qüestionen el concepte, per la seva transversalitat. I certament, el concepte de poble a seques, pot ser equívoc. Però des d'un plantejament revolucinari, no ho és pas: poble són aquells sectors que es mobilitzen a favor del canvi, de la revolució. Seria l'equivalent al concepte de nació que Sieyès va emprar en la revolució francesa. La nació, el poble, és qui participa, en primera línia, en el procés. Qui no hi participa, i per descomptat, qui s'hi oposa, obstaculitza, boicoteja, alenteix, no forma part del poble, representa la contrarevolució. Qui es fa pregar, qui no comprèn o no vol comprendre que, la revolució tira endavant malgrat que ell o ella no estigui al capdavant, desenvolupa objectivament, també, un paper de contrarevolucionari, malgrat que es presenti com un revolucionari de pedra picada.

Un escull que ha d'evitar la revolució catalana que estem protagonitzant és que ens perdi l'estètica. Vull dir amb això, que és un risc haver de subordinar el ritme del procés revolucionari, que té una fita ineludible a finals de setembre, a si aquells que pressumeixen de ser molts revolucionaris, s'hi apunten o no. El revolucionari no se'n diu, el revolucionari ho demostra, amb fets. I qui no ho demostra, no ho és, per molt que se'n digui.

La conclusió lògica de tot plegat és que polítics com Mas o Puigdemont, per exemple, són molt més revolucionaris, ara i aquí, que Coscubiela o Franco Rabell, per posar-ne uns referents obvis. Comprenc que això pot trencar alguns esquemes de manual ortodox. Però és que els processos històrics no són ciència exacta, i qui vulgui jugar a determinismes històrics, que llegeixi Althusser i tota la colla, si el tranquil·litza, però sobretot que es fixi on ha quedat l'esquerra francesa, avui en dia.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 67, Maig 2017)

AQUEST DISSABTE, A L'AEROPORT!

Les llargues cues en els controls de passaports que hi ha aquests dies a l’Aeroport del Prat estan provocant una situació de caos i d’alt risc per a la seguretat nacional. Milers de persones en un recinte tancat i que és un dels principals objectius dels terroristes, és una situació d’alt risc que està provocada per la inoperància premeditada i irresponsable del govern espanyol.

Es tracta clarament d’un boicot aprofitant les competències que tenen de la instal·lació per tal de provocar tensió i continuar amb la guerra bruta contra el procés independentista.

Des de Reagrupament informarem els viatgers de la situació explicant-los que el govern espanyol boicoteja l’aeroport del Prat i n’impedeix el ple desplegament i que només amb la independència es podrà garantir un servei de qualitat i de primer nivell.

Durant el matí d’aquest dissabte, 27 de maig, es repartiran fulletons i fem una crida a tothom qui vulgui a participar-hi. El punt de trobada serà a les 11h. del matí a la sortida del metro del vestíbul de la Terminal 1.

DEMÀ, US HI ESPERO

Em plau anunciar-vos que demà participaré en un sopar-tertúlia, amb els companys del PDeCAT de Les Corts, on parlarem de temes de política internacional, seguretat i defensa.

Després del darrer atemptat a Manchester, i tenint en compte l'actitud irresponsable del govern espanyol (aeroport) i del govern local de Barcelona (metro), és del tot necessari que el nou estat català, la República de Catalunya, garanteixi la seguretat dels seus ciutadans i per aconseguir-ho, és imprescindible actuar en coordinació amb els nostres aliats, perquè qui pensi que pot actuar sol, de forma aïllada, en el context del segle XXI, és que no toca de peus a terra, Això implica, lògicament, que les relacions internacionals i la política de defensa han d'anar ben coordinades, de fet, són indestriables. 

Qui vulgui, també podrar comprar encara algun dels darrers exemplars del llibre Del Soft al Hard, que com sabeu he anant presentant al llarg dels darrers mesos. 

Us espero demà, doncs, al local del PDeCAT de Les Corts, carrer Doctor Ibàñez, 9-11, a partir de les 21.00 hores.

MILITARY ETHICS

Nou MOOC al sac! Particularment aquest em fa molta il·lusió: Military Ethics: An Introduction, emès per la Universitat del Sud de Gal·les, d'Austràlia. M'ha permès conèixer un vocabulari militar i reflexionar sobre conceptes claus, que sovint m'havien passat per alt. Un dels temes que més es tracta és l'anàlisi del conflicte de les Falkland/Malvines, des de la perspectiva ètica. Un episodi que, en la meva primera joventut (17-18 anys) vaig seguir amb molta atenció i que em va tancar a la biblioteca de l'escola a les hores de pati, llegint la premsa de l'època, particularment les cròniques militars. Va ser llavors quan es popularitzaren paraules com Goose Green, Belgrano, Exocet, Harrier, Mirage, Gurkhas, entre moltes altres. La destrucció del Sheffield per un míssil Exocet llançat des d'un avió argentí va desvetllar una gran polèmica sobre les noves armes, els míssils, i com revolucionarien els afers militars, I això que encara estàvem lluny de l'ús d'internet i l'actual ciberguerra. 

A més a més, quan a l'estiu del 82, vaig fer la meva primera estada a Londres (40 dies), vaig assistir a diversos actes d'homenatge a les tropes retornades, victorioses, que es feren arreu de la ciutat, i que constituïren actes de patriotisme desfermat, que, per cert, van anar molt bé per a la consolidació política de Margaret Thatcher.

Val a dir, que aquest MOOC dedica també una part important a la teoria de la guerra justa, i els debats filosòfics al seu entorn. En definitiva, un curs molt interessant i altament recomanable.

AMB EL POBLE SIKH

Ahir vaig tenir l'honor de rebre, a la seu de Reagrupament, el líder de la comunitat sikh a Catalunya, Gagandeep Sirgh Khalsa, amb motiu d'una entrevista amb el diari digital L'Unilateral. Aquesta comunitat ha estat premiada recentment amb el IV Premi Martí Gasull, en atenció sobretot a les seves activitats envers el coneixement, per part dels seus membres, de la llengua catalana.

A Catalunya, hi viuen al voltant d’uns 12.000 sikhs, sobretot a Barcelona i a les comarques gironines. Arribats des dels anys vuitanta, el 1992 van crear el primer espai de culte, el gurdwara. Avui disposen de nou temples distribuïts en diferents ciutats on reparteixen el langar (menjar gratuït) i on s’han impartit classes de català.

La Comunitat Sikh de Catalunya és la comunitat procedent del Panjab, la regió dels cinc rius del nord-est de l'Índia.

En la foto, Mercè Feliu, redactora de l'Unilateral, Gagandeep Sirgh Khalsa, i una servidora.

VALENTA I ... PENJADA

... I Marciana

25 ANYS DES DE MONTREAL ESTANT

Una servidora va veure el partit d'avui fa 25 anys, la de la Primera Champions, des de Montreal estant, en un bar de l'Avenue du Parc, juntament amb altres catalans i amics quebequesos. Allà era l'hora de dinar, i entre hamburguesa i hamburguesa, ho vam passar de conya!

Del Dream Team, sempre recordo la figura de Hristo Stòitxkov, el més gran, el més valent, el més de tot.

Quins records! Els propers 25 anys ja seran la rehòstia!

AIXÒ ÉS ESPANYA: DE 27 A 2 ANYS DE PRESÓ!

L'odi espanyol contra l'independentisme, no té límits. No han aconseguit liquidar-nos en 300 anys -si se n'ha de ser de gandul!- i ara es limita a rebaixar peticions de presó a corruptes que acceptin declarar en contra dels que els espanyols consideren els seus enemics. Francament, formar part d'una nació de premia la corrupció, la delació, sempre i quan siguin dels "seus", no és gaire èpic, ni digne, ni res de res. Viure la resta de la teva vida sabent que has mentit no sembla gaire engrescador. Però sempre hi haurà gent infantil que aplaudiran amb les orelles. Gent que l'odi els porta a justificar els mitjans per assolir la fi. La gent normal, la gent digna, haurem d'evitar que manin ni massa, ni poc, ni gens.

ENTREVISTA A JOSEP PUJOL FERRUSOLA

Escolteu l'entrevista a Josep Pujol i Ferrusola.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 67 (MAIG 2017)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.67 (MAIG 2017)

Read more publications on Calaméo

ES VOL PROVOCAR UN NOU SCALA

La desesperació dels espanyols és tan gran, perquè veuen perduda Catalunya, que ja hem entrat en la fase psicòpata, com quan els nazis veien perduda la guerra i es dedicaven a cometre barbaritats a punta pala, sense importar-los les conseqüències.

Això és el que passa ara amb l'aeroport del Prat. Aprofiten els nuclis de competències que encara els resten per provocar tensió. I ho fan, com sempre, per la part més sensible, i la que pot generar un enorme impacte internacional.

Parlem clar: acumulacions de centenars, de milers de persones, moltes de les quals, per no dir la majoria, són d'altres països, en un recinte tancat, com és un aeroport, que, com tothom sap és un dels objectius principals del terrorisme, és una situació d'alt risc, provocada pels espanyols. Qualsevol organització extremista pot aprofitar-ho i provocar una massacre, de manera que es lligui la imatge del Prat, i per extensió de Catalunya, i per extensió de la causa independentista amb aquesta tragèdia. Diguem-ho, encara, més clar, els espanyols volen provocar un nou cas Scala, que per als més joves, concretaré que va ser una operació de guerra bruta que va servir a Espanya per reprimir el moviment anarquista dels anys 70s, en plena transició, quan semblava que tornava a reviscolar -i que d'altra banda, constituïa una competència especialment dura, a l´hegemonia comunista, per cert. Hi van haver morts. Aquesta mateixa estratègia es podria aplicar ara al cas independentista. L'impacte internacional, global, seria milions de vegades més alt, no cal ni dir-ho, i la contraofensiva espanyola, naturalment inclouria la declaració d'una situació de risc per a la seguretat nacional, i doncs, aplicació de la llei corresponent, que implicaria la posada sota control de Madrid dels Mossos, Guàrdia Urbana, etc. I, políticament, la desarticulació del procés independentista.

És per això que cal avançar-se als esdeveniments. Cal posar ordre al Prat. Enviar 300 mossos o els que siguin i fer-se càrrec de facto del control de passaports, a veure qui és el maco que s'hi oposa, Els primers que ho agrairan seran els passatgers, però en definitiva tota Catalunya, i també, lògicament, la comunitat internacional, que veuran com el Govern de Catalunya desencalla una situació que posava en risc els seus ciutadans per la inoperància premeditada i irresponsable del govern espanyol. 

A banda, també caldria iniciar una ofensiva judicial contra el Delegat del Govern, els caps de la Policia Nacional, els responsables d'Aena, per prevaricació, com a mínim.

President Puigdemont, actuï i no deixi que el tema es vagi complicant. Quant més trigui en desencallar-se més risc assumim. Estem en una situació de risc per a la Seguretat Nacional. Els espanyols somnien amb un atemptat al Prat, els donaria uns rendiments enormes, i els importa una merda les conseqüències humanes, el Todo por la Patria, ho tapa absolutament tot. Tenen la lliçó ben apresa i estarien en la seva salsa.

És urgent.

AL CARRER, PER INÚTIL I PROVOCADOR

El delegat espanyol, continua la seva campanya de provocació constant amb el tema de l'aeroport del Prat, amb Rodalies, etc. Ja no es pot aguantar més! El govern català ha d'anar més enllà de les típiques i tòpiques declaracions planyideres. Cal desemmascarar aquest individu i tractar-lo com el que es mereix: un pària. Declarar-lo persona non grata i no reconèixer-li cap representativitat de res. I encausar-lo judicialment per prevaricació com a mínim. No podem deixar que campi lliurement pel país i continuï fent maleses, per desestabilitzar la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya. Cal actuar ara i difondre arreu del món que aquest individu perjudica centenars de milers de ciutadans de tot el món que empren l'aeroport del Prat. I cal fer-ho sense complexos. I a per totes!

ELS MATINS DE TV3 PROTAGONITZA UN NOU ESCÀNDOL

Nou escàndol protagonitzat pels Matins de TV3, amb la inefable Lídia Herèdia al capdavant. Avui ha dedicat 32 minuts, a entrevistar a l'anterior ministre d'afers exteriors espanyol, en Garcia Margallo, per tal que fes publicitat del seu llibre, i de passada, llancés unes quantes amenaces i acoquinés l'audiència amb les seves demandes d'intevenció policial, judicial o la que sigui per impedir el proper referèndum d'independència.

Cal dir-ho clarament, es tracta d'una operació de guerra psicològica, que cal emmarcar en el context de la propera conferència que el President Puigdemont farà a Madrid (per cert, no la podria fer a Nova York, Roma, Berlin, Moscou....?), per tal de condicionar-la. 

El que resulta a més altament significatiu és que la durada ha estat molt més llarga que les entrevistes anteriors, fetes a responsables en actiu, que tenien una durada mitjan de 22 o 23 minuts, si bé la de la Consellera de Treball, només va durar 17 minuts. Resulta xocant, que els afers socials es tractin en tant poc temps, si són allò que realment interessa a la gent, com l'Herèdia no s'ha cansat de matxacar al llarg de tots aquests darrers anys. Per contra, l'entrevista a un ex-ministre, espanyol i espanyolista, se li dedica el brutal espai de 32, quasi 33 minuts, per dir penjaments, amenaces, fatxenderies, sobre el procés!

Això no pot continuar així. Repeteixo hi ha una campanya concertada contra el procés independentista, que es desenvolupa des de dins de TV3, i s'ha d'aturar immediatament. No pot passar ni una setmana més això!

Cal fer alguna cosa al respecte!

BYE, BYE, SPAIN...

SIGNATURA ACORD AMB EL PDeCAT

Ara fa unes hores, hem signat l'Acord d'Associació entre el PDeCAT i Reagrupament Independentista (RCAT). D'aquesta manera es dóna compliment a la promesa que vaig fer en l'Assemblea que em va escollir com a President.

Penso sincerament que és un gran pas endavant per reforçar el procés, la celebració del referèndum i sobretot la victòria del Sí. A això ens comprometem des d'ara.

A la foto podem veure les delegacions de les dues entitats: Marta Pascal, coordinadora general, David Bonvehí, coordinador organitzatiu i Lluís Soler, responsable de Nous Sectors pel PDeCAT. 

I una servidora, acompanyat dels dos vice-presidents de l'RCAT. D'Albert Aragonès, i membre de l'executiva de la Vegueria de Barcelona-ciutat del PDeCAT de Barcelona-ciutat, i de Xavier Minguet, membre de l'executiva de la Vegueria de Lleida i responsable de Noves Tecnologies del PDeCAT

Espero que altres forces polítiques, associacions, grups, entitats, etc., prenguin consciència del moment històric en el que ens trobem i avantposin la unitat per davant dels interessos particulars. No fallarem, hi guanyarem!

Podeu veure el vídeo, aquí

LA TURISMEFÒBIA, OBJECTIU DEL CNI

L'atac, perfectament coordinat, contra un hotel de Barcelona, ha de ser la gota que fa vessar el got. La turismefòbia es converteix ja en una actitud violenta, que suposo que a hores d'ara ja està sent analitzada pels Mossos d'Esquadra, i no dubto que més aviat que tard, els seus responsables siguin identificats, detinguts, jutjats i condemnats. No es pot deixar passar. La condemna, per part de jutges espanyols, és més incerta.

I és que la turismefòbia és, no tinc cap mena de dubte, una operació d'intel·ligència dirigida pels aparells de l'estat, probablement el CNI. I la raó és ben senzilla.

Barcelona s'ha convertit en un referent turístic mundial, i sobretot des del 2011, quan CiU va arribar al govern local, de la mà de Xavier Trias, i en ple procés independentista, Barcelona va deixar de ser la segona ciutat d'Espanya, per ser la Capital de Catalunya. De manera que els milions de turistes que la visiten de seguida els quedava clar aquest missatge. Això implicava que quants més turistes menys Espanya. De seguida van saltar les alarmes a Espanya i es va posar en marxa l'operació turismefòbia, mitjançant l'impuls de suposades plataformes ciutadanes que intenten boicotejar l'auge internacional de Barcelona, i sobretot, seguint la línia estratègica dels serveis d'intel·ligència espanyol, donar una imatge de la ciutat i per extensió de Catalunya, d'una societat violenta i dividida. 

El CNI ha obtingut diversos èxits: animar una paleoesquerra, totalment passada de voltes; l'al·lucinant i incomprensible arribada al poder local de l'agent espanyola Ada Colau, després de terribles errors dels partits independentistes (de tots, començant per CiU, seguint per ERC, i per no parlar de la CUP, actuant de tontos útils); i ara, convertir el turisme en una cosa negativa per a l'opinió pública, o per una part molt important d'ella. 

És obvi que una societat sotmesa a una monoactivitat econòmica és un risc que s'ha d'evitar de totes, totes. Però fer una política turística planificada i diversificada, pot ajudar econòmicament, socialment i en tots els sentits a una Catalunya que encara té molts problemes laborals, De manera que cal unes polítiques publiques concertades, que aportin valor, que contractin persones, que converteixin els barris de Barcelona, en llocs de qualitat i acabin amb situacions de misèria, d'habitatges precaris, insalubres, i on és impossible portar una vida sana en ple segle XXI.

Cal ser valents, desemmascarar la paleoesquerra, col·laboradora del CNI, i sobretot desarticular aquests brots de violència, que si no es controlen ja, poden evolucionar, per la pròpia lògica de l'espiral de violència, en quelcom molt més seriós.

MÉS GRAAAN ENCARA!

La visita del Ministre d'Afers Exteriors del Govern Regional Kurdistan Meridional a Catalunya, ha passat força desapercebuda pels mitjans catalans, de manera incomprensible. D'ella en parlaré amb més detall en un proper post. De moment, us deixo aquesta magnífica foto extreta del web Kurdistan24, on sí que es parla de forma desacomplexada.

GRAAAN!

ENTREVISTA A LA VEU DE L'ANOIA

"L'objectiu de Reagrupament és l'assoliment de la Independència de Catalunya", 

Entrevista a Josep Sort, President de Reagrupament

Ton Casellas, La Veu de l'Anoia

12.05.2017

El passat dissabte el nou President de Reagrupament, Josep Sort, va ser a Igualada. Amb ell hem parlat sobre Catalunya, sobre Reagrupament i sobre la Independència.

- Ets a Igualada perquè vau decidir fer les les assemblees nacionals rotatives per tot el territori català. Per què?

- Tot i que és obvi que estem en la societat digital, que implica que des de casa o la feina podem contactar amb el lloc més allunyat possible, si està connectat, lògicament, ens equivoquem si pensem que la presència física ja no té cap importància. Ben al contrari, la xarxa humana, la presència física és imprescindible, ara més que mai. Cal trepitar el terreny, cal ser-hi. No volem quedar aïllats en el nostre “palau” respectiu. Qui es pensi que des del centre es controla la perifèria, s’equivoca. A més, no podem actuar com a paracaigudistes, allà on anem és perquè hi ha gent que ho demana. Tenim per davant un repte històric: la conquesta de la Llibertat i la Independència i caldrà que a tots els pobles, totes les ciutats, totes les comarques del país, la gent, els patriotes ens mobilitzem. I això només es pot fer si hi ets, no ho faràs des de la capital a cop d’ordinador, fent click. La realitat virtual, per a les sèries de televisió.

- Quina valoració fas a nivell general de la trajectòria del partit des de la seva creació fins ara? Ha valgut la pena?

- Primer m’agradaria aclarir que no som un partit polític. Som una associació que té un compromís sociopolític, això sí: la independència, la regeneració democràtica i el treball. Modestament, pensem que hem tingut un paper proactiu en la presa de consciència de molts catalans i catalanes. Vam denunciar la deriva espanyolista del tripartidisme, vam denunciar la corrupció en la classe política catalana. Abans de l’existència de l’Assemblea Nacional Catalana, vam tenir un paper clau en la mobilització sobretot els anys 2009-2010. Vam posar la Declaració Unilateral d’Independència en el centre del debat polític català. Vam fer aliances electorals amb tots els partits catalans: ERC, la CUP, CiU, perquè la nostra estratègia política ha estat la transversalitat. I la culminació lògica de tot això va ser la candidatura unitària de Junts pel Sí, que va guanyar les eleccions del 2015 de forma aclaparadora. En definitiva, com sempre diem, no n’hem estat els protagonistes principals, però sí, en gran part els guionistes. I ens en sentim orgullosos. Per Catalunya, hi érem, hi som i hi serem.

- Com ho fa un partit sense representació parlamentària per defensar els seus interessos?

- Hem tingut i tenim representació parlamentària. En la legislatura 2011-2015, al Congrés de Diputats, el grup parlamentari era ERC-RCAT-CSí, i els grups municipals d’ERC o eren també d’RCAT. Ara el nostre grup parlamentari al Parlament de Catalunya, és Junts pel Sí, on hi ha un membre de Reagrupament en la llista. Però dit això, el nostre objectiu no és ser parlamentaris dins de la legalitat espanyola. De fet, tampoc és tenir representació parlamentària com a tal. El nostre objectiu és el que estem a punt d’aconseguir: l’assoliment de la independència, la regeneració política, com a bases imprescindibles per una economia que generi desenvolupament, creixement, treball i riquesa compartida entre tots els catalans i catalanes.

- Què us diferencia d’altres partits independentistes des del primer dia com ERC o la CUP?

- A banda del fet que no som un partit, com a tal, més que emfatitzar les diferències, m’agradaria subratllar les semblances. Tots tres som independentistes i estem compromesos en assolir-la. Dit això, nosaltres som una organització eminentment estratègica, no ideològica. Nosaltres arribem fins a la declaració d’independència, i a partir d’aquí cadascú que voti, en les eleccions constituents previstes per al març del 2018, segons el full de ruta, en consciència.

- Si s’arriba a la independència de Catalunya, l’objectiu principal del partit estarà assolit, en què treballaríeu llavors?

- Amb la Independència, sense condicional, Reagrupament farà una Assemblea Extraordinària i decidirem el nostre futur, si n’hi ha. El meu desig i la meva determinació és ser un President de curta durada. Actuo amb la previsió que el 2 d’abril -el dia de la meva elecció- del proper any, ja em dedicaré a altres coses.

- A hores d’ara, creus que s’acabarà fent el referèndum de manera legal i vinculant?

- A hores d’ara i fins al mes de setembre, l’únic en el que penso és en assolir una victòria tan abassagadora com sigui possible del SÍ en el referèndum. Quanta més àmplia sigui més determinant. Discutir sobre coses prèvies no té cap sentit. Ens hi deixarem la pell.

KRG Minister calls on Catalan Parliament to recognize ISIS crimes as genocide

Barcelona, (dfr.gov.krd)- Minister Falah Mustafa delivered a speech to the Parliament Intergroup for the Collective Rights of People of the Parliament of Catalonia to brief them about the history of Kurdistan and the challenges and opportunities facing the Kurdistan Regional Government. 

Minister Mustafa spoke in detail of the history of the Kurdistan Region outlining the complexity of the situation in the region and the difficulties facing ethnic and religious minorities in the Middle East. The minister also pointed out that since the beginning of Syria crisis, the Kurdistan Region has become a safe haven for members of different ethnic and religious groups fleeing ISIS brutality. 

The minister called on the parliament of Catalonia to recognize the ISIS crimes committed against Yezidis, Christians and others as acts of genocide. Following the speech, the Minister answered questions from the parliament members, NGO representatives and other participants regarding developments in Kurdistan and the broader region. 

INDEPENDENCE IS NOT A PROBLEM, IS A SOLUTION, Minister Falah Mustafa at CIDOB

Barcelona, Catalonia, (dfr.gov.org) – Minister Falah Mustafa presented a seminar at the Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), a leading Spanish think tank, to address the Middle East Geopolitics, Europe’s role and insight from the Kurdistan Region.

The seminar was attended by diplomats, government officials and academics. The Minister gave a brief introduction about the history of Kurdistan and challenges and achievements the region has witnessed throughout the history. Minister Mustafa also shed light on the current situation in Kurdistan including the political and economic challenges, the ongoing fight against ISIS, humanitarian efforts of KRG in caring for 1.8 million refugees and displaced persons.

Minister Mustafa underlined Kurdistan’s problems with Iraq assuring that military cooperation against ISIS is the only area of cooperation between Erbil and Baghdad. The Minister said “KRG tried different political systems and signed different agreements with Baghdad to keep Iraq united but all failed because Baghdad does not implement them. Independence is the only solution and a legitimate right for the Kurdistani people.”

Minister Mustafa, also highlighted the great role Europe has played to support Kurdistan in the fight against ISIS and in providing humanitarian assistance, and stressed the importance of Europe’s contribution in supporting the process of democracy, institution building and conducting referendum in the Kurdistan Region.

The Minister was accompanied by the KRG representative to Spain, Daban Shadala. A question and answer session followed, and participants had the opportunity to ask specific questions of the minister.