LES ELECCIONS EUROPEES

D'aquí a un any ens trobarem a les portes de la campanya per a les eleccions al Parlament Europeu. En l'hipotètic cas que llavors encara no haguem declarat la independència, aquestes eleccions tindran una importància cabdal en l'estratègia per assolir-la el més aviat possible. És a dir, en els mesos següents.

En aquesta estratègia, els eurodiputats catalans jugaran un paper cabdal. Entre d'altres raons perquè són els càrrecs electes que més costaria a l'estat Espanyol de neutralitzar, a diferència dels diputats al Parlament de Catalunya, a Corts o els d'àmbit local (batlles i regidors). Qualsevol intent de fer-ho tindrà un impacte europeu immediat, per raons òbvies. El Parlament Europeu es consideraria agredit, si qualsevol dels seus membres fos objecte de qualsevol tipus d'atac o pressió.

Això fa que els eurodiputats tinguin una rellevància especial. D'aquí la importància d'aconseguir el màxim nombre d'eurodiputats favorables a la independència, o com a mínim, al dret a decidir. Atès que, en absència d'una legislació europea que reguli aquestes eleccions, és la legislació espanyola qui ho fa, les condicions per aconseguir aquest màxim nombre d'eurodiputats són especialment difícils.

La legislació espanyola estableix per a les eleccions europees una circumscripció única, de manera que això afavoreix clarament els partits d'àmbit estatal. Això ha obligat els partits catalans a vertebrar llargues coalicions amb forces d'altres territoris de l'Estat per anar sumant vots i obtenir una representació en general quasi simbòlica. Tanmateix, malgrat aquest simbolisme, és ben cert que alguns eurodiputats passats i presents han tingut un protagonisme notable i han esdevingut uns portaveus eficaços en la defensa i la promoció de la causa catalana a Brussel·les i Estrasburg.

En les properes eleccions, però, això ha de canviar. Considero que aquests comicis, que se celebraran quan la independència, si no s'ha assolit ja, serà a tocar, han de representar un cop definitiu en la internacionalització de la nostra causa. Per aconseguir-ho considero que és fonamental la formació d'una candidatura única de totes les forces catalanes partidàries del dret de decidir, i que hauria de comptar també amb la inclusió de partits de la resta de la nació, així com de la resta de l'Estat. Una candidatura conjunta d'aquestes característiques, probablement obtindria uns resultats abassagadors i incrementaria la visibilitat de Catalunya en el context de l'eurocambra.

Si no s'ha posat ja fil a l'agulla a aquesta possibilitat, penso que ja és el moment de fer-ho, i fer-ho des del patriotisme i la responsabilitat més extremes, la qual cosa implica rebutjar qualsevol temptació de prioritzar l'interès partidista i, naturalment, personal.

En serem capaços?

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 05.05.2013)

DEIXEM EN PAU EXTREMADURA!

Una de les trampes més tòpiques i típiques del nacionalisme espanyol és fer servir les regions espanyoles com espantall perquè els catalans les critiquem i d'aquesta manera deixem de fixar-nos en el que és realment important, és a dir, Espanya.

Criticar Extremadura, Andalusia, fins i tot Madrid ... perdre-hi el temps i les energies, és caure en l'estratègia de presentar la "cuestión catalana" com un problema interterritorial, regional. I no com el que realment és, un conflicte nacional.

Això, a més a més, permet al govern de l'estat de presentar-se com un àrbitre que assumeix la tasca d'apaivagar les tensions i donar una resposta racional, "neutral", als conflictes entre les regions.

A veure si aprenem a no caure en les provocacions dels Monago, Ibarra, Vara, Arenas, etc, de torn. Ells tenen el paper assignat d'excitar la bèstia, com si sacsegessin un drap vermell per tal que el toro embestís.

No. Deixem en pau Extremadura, Andalusia, Madrid i qualsevol altre de les regions espanyoles que es pretenen donar importància equiparant-se amb Catalunya. I centrem-nos en el govern de l'Estat i en les manipulacions dels seus President, Vice-presidenta, Ministres i Secretaris d'Estat. Aquests són l'objectiu i no els altres.

Naturalment, aquesta estratègia d'ignorar els polítics regionals espanyols, no és aplicables als casos que afecten a la nostra pròpia nació. Em refereixo als del País Valencià, les Illes, l'Aragó i si m'apures fins i tot Múrcia. Aquests territoris estan partint una fortíssima ofensiva espanyolitzadora que voreja l'extermini lingüísticocultural que no podem tolerar. Tot i que tinc molt clar que ara cal prioritzar la Independència de la Catalunya central, també ho tinc que no em desentendré mai de la resta de la Nació, a la qual ajudarem millor si tenim un estat propi que no si continuem sotmesos a la bota espanyola. 

HOLA EUROPA!, EL VÍDEO

Buf! Avui es gira feina.

UNA NOVA LLENGUA, LAPOLLA

Lapollaparlants ...

GRAN RAMON CARNER, A SINGULARS

CRÒNIQUES CRÍTIQUES 1, EL VÍDEO

Cròniques Crítiques-1 from DGS on Vimeo.

Aquí podeu seguir la primera tertúlia que es va celebrar a la seu nacional de Reagrupament, en el marc dels "Dijous a Reagrupament", organitzat pels companys de Barcelona i amb la col.laboració de l'amic Vallfosca, del Diari Gran del Sobiranisme.

Amb aquest vídeo, en Vallfosca enceta també les Cròniques Crítiques, les quals, amb una periodicitat bisetmanal, aplegarà tertulians que discutiran sobre el camí cap a la Independència.

En aquest vídeo hi intervenim, a banda d'en Vallfosca com a moderador, els amics Enric Canela, catedràtic de la Universitat de Barcelona, en Jordi Bages-Querol, en representació del Cercle Català de Negocis, i una servidora.

Espero que us agradi.

UN PRESIDENT MULTICULTURAL

El President Artur Mas a la Feria de Abril, un president multiculti... què dur és l'ofici de polític... encara que ningú no l'obliga, oi? Com a mínim segur que va menjar chocos... Ai, nooo! el tipet, que si no després no podrà exhibir-se a la piscina per l'esclerosi múltiple!!!

CONTRA ELS ESPANYOLS DE DRETA (1)

Permeteu-me que iniciï una mini-sèrie d’articles (2 en concret) respecte els nostres enemics. Avui pentinarem els espanyols de dreta. Als altres els tocarà la setmana vinents. Paciència i sobretot no hi veieu la típic trampa sociata d’identificar Espanya amb la dreta i Catalunya amb l’esquerra, és a dir la ideologització dels pobles, que és el joc que sempre han jugat els nostres jacobins.

L’episodi recent de la xiulada al President Mas al trofeu de tennis del Comte de Godó, que ara em penso que es diu Open Banc Sabadell, o així, ens demostra ben a les clares les engrunes que encara queden del que podríem anomenar, la “Catalunya del 39″, és a dir, la Catalunya franquista que durant dècades es va ensenyorir de Catalunya en general, i de Barcelona i del conjunt de ciutats mitjanes que conformen el teixit de la nostra pàtria. Penso en Sabadell, Terrassa, Tortosa, Manresa, Reus, Girona, Lleida, Igualada, en totes elles i en moltes altres de més menudes, la pesta blava ho va controlar tot, o quasi tot. El màxim exponent d’aquest món, no hi ha cap dubte, va ser en Juan Antonio Samaranch, el qual, per vergonya de tothom, va acabant rebent un homenatge institucional en el propi Palau de la Generalitat. Un tipus moralment reprovable i políticament rebutjable, però que se les va enginyar per arribar a les quotes de poder més altes que un català, ni que sigui només de naixement, ha assolit en la història .

Amb la seva mort, aquesta Catalunya del 39 va quedar políticament i socialment òrfena. Però no va desaparèixer del tot. Continua fent la viu-viu com pot i li deixen. Davant la Catalunya Patriota que ocupa desacomplexadament els carrers cridant Independència, un fet que era impensable en una data tan recent com el 1982, aquesta Catalunya del 39 es reclou en els seus refugis on inhala el tipus d’oxigen que li permet sobreviure. Alguns d’aquests refugis són per exemple, el Circulo Equestre, altre clubs exclusius de Barcelona o del Vallès, el Fomento del Trabajo Nacional, i naturalment, esdeveniments com el Trofeu de Tennis de marres, que no deixa de ser un torneig secundari, de segona o tercera categoria a escala mundial. És a dir, quelcom bastant cutre, si se’m permet el barbarisme.

L’objectiu de la Catalunya Patriota, la que vol un país lliure, pròsper, just, és incompatible amb els pressupòsits de la Catalunya del 39, que són espanyols, provincians, subordinats, dependents del poder de l’Estat. I sobretot, rabiosament monàrquics.

Però aquesta Catalunya del 39 té mala peça al teler, perquè el seu món, irremissiblement, s’acaba. Mai es va trobar a gust amb el pujolisme, tot i que aquest va intentar de totes les maneres possibles, fins i tot arribant a humiliar-se, perquè s’hi trobés còmoda. De fet, el maragallisme olímpic va ser per ella com una mena de glop d’oxigen, però que va ser molt breu, tot i que intens i va ser el darrer revival del llegat d’en Samaranch.

Però amb el nou escenari polític, aquesta gent no poden de cap de les maneres. Ja ho van passar força malament durant les quatre o cinc onades de consultes per la Independència. Però encara la cosa ha anat encara pitjor d’ençà el darrer Onze de Setembre i la determinació del President Mas de portar a terme una consulta sobre el dret a decidir, eufemisme que tothom sap que amaga el projecte de la Independència. Un projecte que els torna bojos de ràbia i odi i que no poden evitar pronunciar amenaces i improperis que fins i tot els fan perdre la compostura i els papers.

La Catalunya del 39 es prepara pel seu darrer combat, que serà inevitablement, el de la seva destrucció definitiva. Pensa que compta amb poderosos aliats, com el Grup Godó, i sobretot el poder financer: la Caixa, el Banc Sabadell… Però com sempre passa, quan aquests vegin cap a on buda el vent, i bufa cap a la Independència, aquests poders fàctics, sense cap complex passaran a l’altre bàndol per un obvi instint de supervivència. I només els més purs i durs aniran a sac, i acabaran per estimbar-se, perquè és això el que passarà.

I llavors, el poble català, haurà tancat un enèsim episodi històric trist, que van haver de passar els nostres besavis, avis i/o pares. I que a fe de Déu que va impactar seriosament en llurs vides, ambicions, projectes i expectatives, sovint de forma ben traumàtica.

Per sort, ara tenim l’oportunitat, ni que sigui pòstumament, d’esmenar tota aquella lletjor que van representar l’hegemonia d’aquest sector social, covard, sotmès, submís, obedient fins a l’esclavatge a la veu del seu amo.

(NOTA: Post penjat al DGS, l'1.05.2013)

PROPERES ACTIVITATS DE REAGRUPAMENT

Dilluns 6 de maig

 Barcelona - Sants

19.30h

Conferència - col·loqui: "INDEPENDÈNCIA. ON SOM?"

A càrrec de Marc Viñolas (coordinador regional de Reagrupament del Barcelonès)

A les Cotxeres de Sants - Sala de conferències

C/ de Sants n. 79, Barcelona - Sants

Dijous 9 de maig

Barcelona

19.30h

"CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA"

Amb Marc Belzunces, Jesús Cervera, David Vinyals i Xavier Garcia Pujol

Inclòs en el Cicle "Els dijous a Reagrupament" 

En col·laboració amb "URUK víde" per al Diari Gran del Sobiranismediarigran.cat

A la Seu Nacional C/ Roger de Llúria n.5 2n 2a

Divendres 10 de maig

Manresa

20.00h

Presentació del llibre:"QUATRE VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA: ESTÒNIA, LETÒNIA, ESLOVÀQUIA, ESLOVÈNIA"

A càrrec de l'autor Martí Anglada i Ramon Payàs

A la Llibreria Parcir de Manresa

Organitzat per: Llibres Parcir i Reagrupament Bages

Dissabte 11 de maig

Barcelona

10.00 h

Parada informativa: "Reagrupament: Independència i democràcia"

Plaça Catalunya (davant FNAC)

Barcelona

Fornells de la Selva

16.00 h

2a CONFERÈNCIA MUNICIPAL DE REAGRUPAMENT

Al Centre Social C/ Vicenç Vives n. 1 de Fornells de la Selva

Diumenge 12 de maig

Arenys de Mar

10.00 h

RUTA LITERÀRIA SALVADOR ESPRIU

Guiada per Carles Móra

Punt de Trobada: Estació de Renfe d'Arenys de Mar

"ELS SOLDATS CATALANS TENEN UNA MORAL D'ACER", GENERAL BERNAT BARRERA

De gauche à droite, le capitaine Didier originaire de Perpignan (armée de l'air, contrôleur aérien), le lieutenant Jean-Baptiste, originaire de Néfiach (armée de terre, chef de section compagnie de commandement et de transmission), le général Bernard Barrera, commandant la brigade Serval (armée de terre, commandant la 3e brigade mécanisée, originaire de Perpignan, belle famille à Prats de Mollo, Narbonne), l'adjudant-chef Josep originaire de Barcelone (armée de terre, chef du secrétariat, 3e brigade mécanisée), le sergent-chef Sébastien, originaire de Thuir (armée de l'air, photographe à l'ECPAD). 

En poste depuis plusieurs mois au Mali, la brigade Serval est commandée par le général perpignanais Barrera. Entretien.Le général Bernard Barrera commandant la brigade Serval au Mali est originaire du département, il pose ici avec les militaires catalans en poste à Gao et a répondu à quelques-unes de nos questions.

Mon général, quelles ont été les conditions matérielles du séjour ? Cette mission aura été celle de tous les records. En premier lieu de température avec une pointe à 64° dans la vallée de l'Amettetaï dans le Nord-Est du Mali. Ensuite celui des élongations qui nous ont conduites sur les pistes maliennes pendant 2500 km et très rapidement nous avons réussi à prendre Gao, Tombouctou, Kidal et Tessalit. Enfin celui de "l'or bleu" car, en 100 jours, nous aurons consommé environ 4 millions de litres d'eau (10 litres par homme et par jour) qu'il aura fallu transporter au plus près des combats et là l'essai a été transformé par le Bataillon logistique au sein duquel il y a certainement des Catalans qui ont relevé ce défi.

Quel est le moral de vos troupes ? Les Catalans, comme tous les hommes de la brigade Serval ont un moral d'acier et je profite de cette opportunité pour leur dire bravo et merci . Bravo parce qu'ils ont fait quelque chose d'extraordinaire, qui les a conduits au bout d'eux-mêmes et qu'ils ont tous répondu présent. Pourtant rien n'était facile. Un climat loin de celui des Pyrénées (50° en moyenne), des distances dignes d'un tour de France dans un pays 5 fois comme notre terre natale. Merci parce qu'ils ont montré ce que l'armée de terre est capable de faire. Comme un seul homme ils ont combattu avec abnégation. Merci aussi parce qu'ils ont présenté l'image d'une seule brigade dépassant leur appartenance à des régiments différents. Leur devise plus que jamais mérité "un seul but la victoire".

Depuis combien de temps les Catalans sont au Mali et sur Gao ? Les Catalans sont au Mali depuis la mi-janvier pour la plupart. Ils faisaient tous partie des éléments d'alerte Guépard notamment de la 3e Brigade mécanisée de Clermont-Ferrand ou des forces prépositionnées en Afrique. Ils ont donc pu répondre ainsi très rapidement à la demande du Président de la République.

Quelles sont leurs missions ? Je ne citerai pas tous les rôles que chacun des Catalans a joué dans la réussite de cette difficile opération, mais qu'ils soient Catalans, Auvergnats, ou d'une autre région, chacun d'eux est intervenu, au nom de la France, au Mali afin d'aider le gouvernement malien à stopper l'offensive des groupes terroristes, et pour permettre la mise en œuvre des décisions internationales. Les Catalans ont affronté un ennemi difficile et résolu dans un pays aride aux conditions dures, mais c'était sans compter sur la volonté, le courage, la pugnacité des soldats français dont certains portent fièrement le bourricot comme symbole.

Combien y a-t-il de Catalans au Mali ? Le nombre serait difficile sans en oublier, certainement plus d'une centaine si nous comptons nos frères de la brigade parachutiste et ceux du bataillon logistique venus en renfort sceller la victoire avec nous.

Est-ce leur première mission ? Pour la plupart, cette mission n'était pas la première et ne sera peut-être pas la dernière. Chaque mission est différente, mais le point commun de tous, c'est la fierté d'appartenir aux traditions catalanes et de se retrouver pour partager, si loin de notre terre, des souvenirs. Echanger entre nous c'est un peu se rapprocher de notre sol natal et de notre culture.

Quand seront-ils de retour en France ? Pour la plupart d'entre eux, ils retrouveront le sol catalan d'ici à la fin du mois de mai, je sais qu'ils leur tardent de retrouver nos montagnes et pour reprendre les mots de l'adjudant-chef Josep, qui affiche au compteur 14 opérations extérieures, un autre record "El mas que me ha faltado, es un poquito de jamon y une cerveza SanMiguel".

http://www.lindependant.fr/2013/04/30/en-mission-au-mali-les-catalans-ont-un-moral-d-acier,1750334.php

Nota: Brutal, no? Per cert, si no m'equivoco al darrera dels soldats es poden veure tres Vehicles Blindats de Combat d'Infanteria (VBCI)

MERENGUES, KAPUTT!

Madrid out of Champions. Sense Lliga, sense Champions. Sense Dècima...

Mourinho don´t go, please. We´re happy with you!!!!!

BECKENBAUER NO LES TÉ TOTES

Les declaracions de Beckenbauer contra el Barça, demostra que els dirigents del club bavarès no les tenen totes i no descarten una eliminació.

Abans que dir parides contra el Barça, el Kaiser Franz, s'hauria de preocupar de casa seva, sobretot del senyor Uli Hoeness, que el jutgen ara, per defraudar impostos...

Clar que hi ha altres presidents esportius que també tenen problemes amb la justícia, oi Sandrusko?

A veure si se'n van a l'infern de dos en dos...

Orgull, Barça, Orgull!!!

BARÇA, "GIVE ME 5!"

En català és Xoca-la!, però en anglès, és Give me Five!, i això precisament és el que volem que la gent del Barça ens doni el proper dimecres, cinc golets que baixin els fums als germànics, que van molt crescudets. Al capdavall, un mal dia el pot tenir tothom!

També molt interessant el mosaic gegant que els culers farem al Nou Camp: Orgull Barça, orgull! és el que necessitem.

Si hi ha una ocasió per fer callar boques, sobretot les que parlen de fi de cicle, a fe de Déu que és aquesta! Gràcies Bayern per donar-nos l'oportunitat de fer més gran i més gloriosa la història del Barça, que forma part indestriable de la Història de Catalunya, de la més universal i brillant.

Una remuntada que suposarà una pujada estratosfèrica de moral, que ja toca!

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, saludo l'anunci de Damm:

Orgull, Barça, Orgull.

ÉS PER AIXÒ QUE ENS CAL UN ESTAT…

Els pobles, les nacions, necessiten ser respectats. Com passa amb les persones, de forma individual. Si no et respecten, l’auto-estima disminueix. I si no et respecten de forma continuada, la disminució és encara més pronunciada, i pot arribar l’auto-odi. Per això els pobles colonitzats generen sovint especímens especialment dotats en tirar-se merda damunt d’un mateix. Correlativament, els pobles que es pensen que són els millors sobre la faç de la terra, generen autèntics carcamals egocèntrics i totalment aïllats del món mundial, lliçó que sovint aprenen de forma dolorosa. 

Catalunya es troba en una situació intermitja. Naturalment, és un poble colonitzat mentalment, psicològicament, moralment, i last but not least, materialment, políticament, culturalment, etc. etc. Això fa que el catalanet mitjà, s’auto-representi com una persona que no es pot valdre per ell mateix, com un ésser no prou madur, que necessiti algú que l’acomboiï, que el dugui de la maneta. Papà Espanya és aquest algú. Catalunya, pensa el dat, és un país petit, no som res, no som una puta merda, som pagesots, no tenim glamour i fem volar coloms dia sí i dia també. 

Per altra banda, és cert que hem protagonitzat una història de quasi 300 anys de resistència contra l’enemic. I encara som al peu del canó. Millor dit, som més al peu del canó que mai. I anem a per totes. Això, realment, resulta inaudit. Després de tantes dècades de repressió, espoli, odi, mort, tortura, exili i totes les desgràcies que volgueu, que encara hi siguem i que encara plantem cara. Quan altres pobles ja s’han rendit als enemics (per exemple, els aragonesos, tret potser d’una escassa minoria). 

És Catalunya, doncs, una mena de personatge de doble cara? De Dr. Jekyll i Mr. Hyde? 

En els darrers anys el nostre orgull ha pujat com l’escuma, i hem protagonitzat episodis que en certa mesura han commocionat el nostre entorn immediat, és a dir, Europa, però també, gran part del més llunyà, és a dir, la resta del món. 

I una gran part d’aquesta commoció és deguda a que ho hem aconseguit sense tenir un estat propi. O encara pitjor, tenint-ne un en contra. Absolutament i rabiosament en contra, que fins i tot ha acabat per exhibir els seus fonaments supremacistes, en aquest cas, d’arrel lingüístics. Però també d’altres arrels. 

Però el problema s’esdevè quan sortim tant a la foto. I la resta se n’adona que anem despullats, nus. Perquè no tenim estat propi. És a dir, no som del club dels estats del món. Llavors la conyeta s’acaba i comença la gresca. Sortosament, la gresca ha començat en un àmbit materialment inofensiu com és l’esport. Un àmbit on Catalunya ha excel.lit amb llum pròpia, sobretot, encara que no exclusivament, gràcies al Barça. 

Després d’anys de superioritat esportiva, hem vist com en els dos darrers anys, la conyeta, també aquí s’ha acabat. I això ha coincidit amb la presidència d’un catalanet dat, com és en Rosell, que recordeu que el primer que se li va ocórrer fer va ser un viatge de desgreuge a Extremadura, us en enrecordeu, oi? 

El Barça, en tant que metàfora de Catalunya, ha estat l’objectiu a abatre, i a més s’ha donat la casualitat, que els seus actuals dirigents, i sobretot el seu President, han posat la catifa vermella a aquells que han gosat atacar-lo. És així de dur i de patètic. 

D’aquesta manera, la manca de respecte, de seriositat, de reconeixement, envers aquesta entitat, i per extensió d’aquest país, no ha fet més que incrementar-se. Ara en recollim els fruits, que sense dubte ens farà ofegar-nos. Hem de canviar aquest escenari, i ho hem de fer de forma contundent i sense complexos i ambigüitats, per tal que ens entenguin en el seu llenguatge, que és la llengua de l’estat. És així de clar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2013)

DAVANT DEL NOU INSULT...

Espanya ha tornat a insultar. El govern de Madrid ha situat ara el dèficit autonòmic del 0.7% a l'1.2%, quan se li reclamava des del govern català del senyor Mas un 1.7% o un 2%... Naturalment, tant unes xifres com les altres, són les engrunes, que per als independentistes no tenen cap mena de sentit, davant la magnitud de l'espoli fiscal...

Parlar de 300 milions  d'1,2 o de fins a 3,8 o 4,3 miliards d'euros, és una xarlotada davant els 16 miliards o fins i tot els 22 miliards que Espanya ens roba cada dia. Naturalment amb aquestes dues darreres xifres, no caldria parlar ni de retallades, ni ajustaments ni res de res. I sí d'inversió en escoles, sanitat, serveis socials, seguretat nacional, infrastructures, etc.

Davant d'aquest nou insult, què esperem per declarar unilateralment la independència? Cada segon que passa permetem que els espanyols es reorganitzin. Cal tallar de socarrel aquesta comèdia. Què potser ens passarem ara tres mesos discutint per arribar a l'1.7%? Va, home, va. Que la gent cada cop pateix més i que aquesta agonia s'ha d'estroncar de cop!

Tenim un parlament de majoria independentista. Un parlament que està totalment legitimat per declarar la Independència, per decretar la nul.litat de les lleis espanyoles al territori català i per cercar el reconeixement internacional. En les darreres eleccions tothom sabia perfectament què votava.

Així doncs, fem el pas endavant inevitable. Declarem la Independència i deixem de fer el préssec. Només d'aquesta manera ens guanyarem el respecte dels estats de tot el món.

Fem-lo!

GRAN BELZUNCES!

En Marc Belzunces ja ha protagonitzat episodis fonamentals en el front digital de la Guerra d'Alliberament. Ara, a més a més, ha portat Espanya a la justícia europea en defensa dels seus drets fonamentals. És un exemple per a tothom. Políticament parlant, és el nostre Vasili Zàitsev, un veritable crack.

TERTÚLIA POLÍTICA... HI ESTÀS CONVIDAT!

Avui a les 19.30 hores, a la seu nacional de Reagrupament, participaré en una tertúlia política organitzada en col.laboració amb el Diari Gran del Sobiranisme, i que serà gravada en vídeo per després ser penjada en el seu web. 

L'acte també forma part de les activitats que realitza RCat Barcelona, en el cicle de conferències, Els dijous a Reagrupament.

Els companys que participaran seran dos referents de l'independentisme civil com són el catedràtic Enric Canela i l'empresari i impulsor del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner. 

Com a moderador de la tertúlia hi haurà l'incansable Vallfosca o altrament dit Xavier Garcia Pujol.

Segur que serà una activitat entretinguda i més que necessària en els moments actuals.

Us hi espero!

VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

El passat dia 4 Rcat d'Osona amb la col.laboració de l'heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d'un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d'informació, producte d'un intensa vida professional que va començar l'any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l'obra amb algunes de les idees exposades per l'autor en l'esmentat acte.

Els països objecte d'estudi van ser triats en base a una sèrie d'indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d'ells, de l'eurozona; el d'haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc.

Segons l'autor, l'interessava estudiar com havia anat el procés d'independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s'havien portat a terme en la postindependència. L'objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. 

Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l'autor és saber quin és l'element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d'utilitat per al cas català ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.

I en aquest cas, segons l'autor, l'element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoeslau o txecoslovac, van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d'Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l'altra part, en aquest cas, amb els txecs.

Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal i com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l'autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s'aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir-lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d'Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d'autodeterminació, que va resoldre´s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català respecte els aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertanyença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.

Finalment, un tercer element que segons Anglada és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment ens ajudaran a que la ruptura sigui més  suau i en certa mesura ens acomboiï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d'expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l'interès alemany al respecte i a l'hora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d'altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats claus com els propis Estats Units, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24, abril 2013)

CONSTRUÏM LA CATALUNYA INDEPENDENT

Si els nostres governants m'haguessin fet cas, avui hauríem declarat la Independència. Bé, podem esperar encara una mica més. No gaire, però. La situació és insostenible per moments i la independència és una necessitat material, no només moral, inajornable. Sembla que algun dirigent convergent de pes ho té com a mínim tan clar com jo... i com centenars de milers, per no dir milions de catalans i catalanes. 

De moment hem de continuar construint aquelles estructures d'estat que estiguin al nostre abast. La resta ja les construïrem quan toqui. 

Avui és un dia de llibertat i felicitat, és un dia que et fa orgullós ser català. Gaudim-lo, sense deixar de pensar que el repte que tenim l´hem de fer realitat el més aviat possible.

L'HOME QUE TREBALLA FENT D'ESPANYOL

Escoltava la magnífica cançó dels Amics de les Arts a l’hora que repassava l’actualitat política del país i no he pogut resistir la temptació de fer-ne un arranjament. De fet entre una cosa i l’altra no hi ha gaire diferència, i que em perdonin els de la protectora.

Naturalment, em refereixo a en Josep Antoni Duran i Lleida. El xaval va i diu que optar per la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ens posa al mateix nivell que Kosovo. I per acabar-ho de reblar diu que els catalanets, no tenim padrins, o altrament dit Primos de Zumosol, com sí que van tenir els kosovars, en referència naturalment, als Estats Units. De manera que la DUI, ja ens la podem dibuixar en pintura…

Anem a pams. En primer lloc, no deixa de ser positiu que un tros d’espanyol com el Duran malparli de la DUI. Això implica que, com a mínim ja ha entrat en el debat de com accedir a la Independència, i ha abandonat el debat entorn la conveniència o no de la Independència. Pressuposa, doncs, que ja veu clar que hi arribarem, però, fidel al seu ADN unionista, intenta posar-ho difícil. En definitiva, que anem pel bon camí. L’efecte arrossegament que fem els independentistes, funciona a tota màquina. Felicitem-nos-en.

Dos, l’home que treballa fent d’espanyol, empra l’estratègia de comparar una Catalunya Independent amb Kosovo. La mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil, que diuen a casa. Hi ha una tendència que voreja l’auto-odi, propi de pobles esclaus i subordinats, d’empetitir-se i de considerar-se una mitja merda. Aquest és el cas, encara, de molts catalans i catalanes, que encara es pensen que som la darrera merdeta del món. No tan sols accepten que tenim l’equip de futbol millor del món, i això que és fàcilment constatable. No, som catalans, ergo, som uns dats perquè així ens ho han inculcat els nostres amos, els espanyols. I no podem ni anar sols pel carrer ni a la cantonada per anar a comprar unes llaminadures. Necessitem de la mà protectora espanyola, encara que de tant en tant ens clavi alguna plantufada. Però ja se sap que les plantufades del papa, a nosaltres i a la mama, és a fi de bé, perquè en el fons papa-Espanya ens estima amb tot el seu cor…

Aquest auto-odi, aquesta necessitat de cercar la protecció del teu maltractador, es combina amb una altra expressió que no accepto de cap de les maneres: la de ser un país petit… Petit de què?

Només la CAC, amb un PIB de més de 215 miliards d’euros, té una potència econòmica similar o superior a països com Grècia, Portugal, Finlàndia, Dinamarca, Israel, Xile, Irlanda. No tinc cap dubte que un com independents, sense el llast de l’espoli fiscal i amb l’efecte multiplicador que generarà, la nostra economia faria un salt endavant espectacular. Si hi afegíssim la resta de la nació, com sens dubte passarà més d’hora que tard,la nostra potència econòmica seria propera a la d’Àustria, Argentina o Noruega. I el que és més important, seria tota ella nostra -encara que segurament desigualment distribuïda, però aquesta és una altra història.

En definitiva, molts catalans patiu de l’efecte de la minusvaloració. I us penseu que som un zero a l’esquerra. Un cas especial que necessita algú adult que ens guiï i ens cuidi, perquè nosaltres no podem anar sols pel món.

L’home que treballa fent d’espanyol, conscient d’aquesta deficiència mental, i fidel a les ordres que rep de Madrid, o, potser, del Vaticà més integrista i doncs, més espanyolista, no fa més que intentar incidir-hi, i fer-ne més sang. I perquè no comparar Catalunya amb Bangladesh, o amb algun altres dels 25 less developed countries (LDC) del món, que segons l’ONU són els que han de ser més protegits? Vinga! Home que treballes fent l’espanyol, atreveix-t’hi! Ja no ve d’aquí, facis el que facis o diguis el que diguis La Vanguardia et beneïrà, i el teu soci dirà amèn, i els sociates et demanaran més… I el poble català, petitonet, es fixarà en l’elegància dels teus trajos i en l’espectacular brillantor de la teva calba, que fins i tot alguns diuen que li treus brillo en les teves nits hoteleres mileuristes a Madrid.

Més d’hora que tard, el Poble Català deixarà d’empassar-se aquesta camama, i llavors despatxarà de forma procedent l’home que treballava fent d’espanyol, sense indemnització i sense romanços. Tot i que segur, que al dia següent, apareixerà disfressat d’home que treballa fent de català, i pretendrà que el contractem de nou. Però d’aquesta decisió ja en parlarem més endavant.

“Mitjons, petons i americanes,

i un ós i flors i un dinosaure”

(NOTA: Post penjat al DGS,, 17.04.2013)

PER DECRET

A la CAIB (Comunitat Autònoma de les Illes Balears) s'han carregat per decret la immersió lingüística. Ja sabeu, que jo no sóc gens partidari de fer el ploramiques, més aviat el contrari. Per això, ara no començaré a fustigar-me i a dir que els espanyols són molt dolents. No. Ben al contrari. N´hauríem d'aprendre dels espanyols.

Fixeu-vos que el tema l'han aprovat via decret, res de lleis. Un decret el fa el govern en un pim pam, perquè en el govern, per definició, no hi ha majories ni minories. A diferència d'una llei, que ha de ser aprovada per un parlament, i doncs, debatuda entre els grups que donen suport al govern i els que formen l'oposició. Quan un govern té una majoria assegurada, la temptació de governar per decret és massa llèpola per resistir-s'hi. De manera que els espanyols s'han carregat la immersió lingüística per la via ràpida.

A la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya), el govern actual hauria d'aprendre dels espanyols de la CAIB, I no anar amb tants romanços per evitar trepitjar els ulls de poll de Camachos, Riveras o Durans i Lleida de torn.

En una situació d'emergència nacional com la que vivim, estic més que segur que si el President Mas adoptés les mesures inajornables que s'han d'adoptar via decret, comptaria amb el suport parlamentari corresponent per convalidar-les...

El perill, però, és que de seguida apareixerien els catalanets llepafils que dirien que nosaltres no ens hem de comportar com els espanyols, que som èticament diferents i que no hem de fer com ho fan ells, i tal i tal. I segur, segur, que en Cuní, en Basté, e tutti quanti blasmarien aquest comportament...

I d'aquesta manera, el patiment dels catalans i les catalanes es perllongaria una mica més. Això sí amb una dignitat i una ètica a prova de bomba...

EL FRACÀS TOTAL I ABSOLUT DE LA "TEORIA DEL DOMINÓ"

Davant l'acord assolit per les delegacions de Sèrbia i Kosova, Espanya ha quedat en evidència. Encara passarà que els serbis reconeixeran Kosova i els espanyols seguiran fotent-se cops de cap contra la paret. El Parlament Europeu ja n'està fins al capdamunt i ha exigit a Espanya que reconegui d'una punyetera vegada el nou estat. Debades, naturalment.

Però l'acord assolit també demostra el fracàs total i absolut de l'anomenada Teoria del Dominó, segons la qual una independència porta a una altra i això desestabilitza. Més concretament, alguns afirmen que els principals estats europeus mai no donaran suport a la Independència de Catalunya perquè aquesta els desestabilitzaria internament. Es refereixen concretament, a França, al Regne Unit, a Itàlia, i fins i tot a Polònia (la de veritat). 

L'exemple de Kosova els desautoritza totalment. Si aquesta teoria fos certa, cap d'aquests estats hauria reconegut la Independència kosovar del 2008. Però sí que ho van fer, i alguns d'ells quasi volent ser els primers en fer-ho. I ho van fer perquè aquests estats internament se senten forts i no es veuen amenaçats de cap de les maneres per una independència més. N'hi ha hagut tantes en les darreres dècades, que ja no els impressiona ni poc, ni gens... 

Només els estats que s'autoperceben com a febles, a punt de fer fallida, s'espanten quan hi ha un episodi d'independència. I aquest és el cas, naturalment, de l'estat espanyol, que es troba en una situació crítica en tots els aspectes. Si els espanyols sabéssin que tenen les de guanyar, el tema kosovar els importaria un rave. Però no ho tenen gens clar, o encara millor, saben que tenen les de perdre si els catalans no defallim en la nostra fermesa d'assolir la independència de forma democràtica. Per això ells se senten lligats de mans i peus i no paren de fer el ridícul dia sí i dia també.

L'únic que ens garanteix la victòria és la fermesa en el nostre compromís d'arribar al final, seguint el camí ja encetat i legitimat per milions de vots. Tot el que sigui apartar-nos d'aquest camí, seria un error. I deixem que els espanyols es coguin en la seva pròpia salsa.