DONALD TRUMP: FÒBIES I FÍLIES D'UN PRESIDENT ELECTE*

Durant les setmanes posteriors a la seva victòria electoral, Donald Trump no ha deixat pràcticament passar un dia sense ser notícia bé per les seves declaracions, les seves decisions, el seu capteniment i, perquè no dir-ho, algun estirabot, que ha deixat mitja humanitat sorpresa i l’altra bastant o molt preocupada.

En aquest article ens proposem analitzar dos àmbits molt delicats, que cada cop centren més l’atenció d’analistes, polítics i periodistes, i naturalment, també de molts ciutadans, no només dels Estats Units, sinó també d’arreu del món. El primer és el de la Intel·ligència i el segon el pes creixent que els militars estan obtenint en els nomenaments de la futura (immediata) Administració Trump. Mentre que en el primer àmbit, es considera que Trump deixa entreveure una gran desconfiança, una fòbia, envers l’anomenada Comunitat d’Intel·ligència, en el segon, per contra, es detecta una proximitat amb veterans militars, ja retirats del servei actiu, però que si finalment són confirmats, poden assumir un protagonisme polític molt rellevant i, atès el seu full de serveis militar, certament inquietant, si més no per una part important de l’opinió pública americana i global. Vegem-ho.

Trump obvia els Informes d’Intel·ligència

Des de fa dècades, els Presidents dels Estats Units, reben cada dia, un document ultrasecret, l’Informe Diari Presidencial (Presidential Daily Brief,PDB), que conté les darreres informacions sobre seguretat nacional i internacional elaborades pels diferents serveis d’intel·ligència, i que és clau per prendre decisions, sobretot en moments delicats. És un document que requereix una enorme capacitat de síntesi, per exposar en un espai forçosament reduït, allò considerat  imprescindible per tal que les decisions que, si s’escau, es prenen, siguin el màxim de fonamentades.

El PDB també es fa arribar al President-electe, durant les setmanes que transcorren entre la seva elecció (novembre) i el seu accés al càrrec (gener). A diferència dels seus immediats antecessors Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els quals van fer durant aquestes setmanes una immersió completa en el llenguatge específic de la intel·ligència, Donald J. Trump ha alarmat pel fet de dedicar un escàs interès a la lectura i comprensió d’aquest material, fins al punt que fins al moment de redactar aquest article, només es té constància d’haver llegit tres d’aquests informes diaris, un mes després de la seva elecció.

Aquest aparent desinterès per una font d’informació tan delicada, s’ha atribuït a la profunda desconfiança que Trump ha demostrat envers la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, formada per un total de 16 agències, entre les quals trobem la CIA, l’FBI, la NSA, la NRO o la DIA.

Considerades com la quinta essència de l’establishment, és a dir de l’Administració Federal, durant la campanya electoral, el llavors candidatTrump no va perdre oportunitat per criticar o menysprear les alertes que des d’aquestes agències es llançaven sobre una hipotètica intromissió russa en el seu desenvolupament. Trump també atribuïa a aquesta comunitat una major proximitat a la seva oponent Hillary Clinton. Paradoxalment, un cop assumeixi la presidència, Trump haurà de procedir al nomenament dels nous responsables d’aquestes agències, si s’escau, alguns dels quals, per cert, ja han començat a sonar públicament, tot i que cal veure si es confirmaran definitivament.

L’alarma generada, s’ha vist en part, només en part, esmorteïda, pel coneixement que en el cas del vicepresident electe Mike Pence, l’actitud és totalment la contrària, és a dir, que, ell sí, s’ha submergit en el coneixement diari dels temes d’intel·ligència i seguretat nacional al llarg de les darreres setmanes. Una diferència que, en certa mesura, alimenta la interpretació de considerarPence com un polític de pes, provinent, a diferència de Trump, de l’establishment republicà de sempre, i que, si es donés la hipotètica situació que l’hagués de substituir, significaria un cert retorn a la normalitat, que l’ascens de Trump ha trencat.

L’ascens dels militars

Quan el 7 de desembre es va conèixer que Trump proposava el general retirat dels Marines, John Kelly, com a nou Secretari de Seguretat Interior (Homeland Security), van començar a sonar les alarmes. I és que era el tercer militar, el tercer general, que ocuparà un lloc clau en la nova administració presidencial. Ja amb anterioritat, s’havien fet públics dues altres designacions. La del Secretari de Defensa, per al també general dels Marines retirat, James“Mad Dog” Mattis (foto), que haurà de ser confirmat pel Senat. I la del Tinent General de l’Exèrcit de Terra (Army) retirat, Mike Flynn, com a Conseller de Seguretat Nacional, una posició, que no requereix confirmació senatorial.

Però la cosa no acaba aquí, atès que entre els noms que corren, també hi ha la del polèmic general retirat David Petraeus, antic director de la CIA amb Obama, i que sona com a Secretari d’Estat, la de l’Almirall de l’Armada (Navy) Michael S. Rogers, com a nou Director Nacional d’Intel·ligència (DNI).

La sobrepresència de militars en llocs claus de l’administració Trump, que encara es pot incrementar més, presenta, lògicament, importants incògnites i no poques inquietuds.

Per una banda, cal tenir en compte que molts d’aquests militars es van caracteritzar en el seu moment per parlar amb una franquesa impròpia del registre dels polítics, en temes tan delicats com les tècniques d’interrogació reforçades, com el waterboarding, o envers els musulmans, o l’oposició al tancament de Guantanamo, o a la presència de dones en unitats de combat. Són, doncs, persones no acostumades a les subtileses, i que tampoc està clar que puguin entendre’s amb l’estil de gestió personalista que, ben probablement, Trump donarà a la seva presidència.

No obstant això, el mateix Trump, al llarg de la seva campanya electoral, no es va estar de valorar l’estil directe d’autèntics referents de la història militar nord-americana, com els casos dels generals Pershing, Patton i McArthur. Uns referents, que alguns dels ara escollits per Trump, semblaria que tracten d’emular.

*(NOTA: Article aparegut a Geopolitica.cat, 09.12.2016)

DISCURS D'ÀLEX SALMOND/ALEX SALMOND SPEECH

Europe must see Scotland’s Brexit fate as unacceptable

THERE have been two fundamental shocks, turn-ups or surprises in European history in the last 1,000 years. The first was Leicester City winning the English Premier League last season. And the second was in 1297 when a rag-tag and bobtail army of Scottish peasants laid low the might of Plantagenet chivalry at Stirling Bridge.

This, it should be said, was not absolutely unique. The Flemish peasants did much the same to the French a handful of years later at Courtrai. However there is no doubt that Stirling Bridge was a turn-up for the books and the reverberations from it whistled around mediaeval Europe.

Rather like Leicester City, William Wallace came down to earth with a bump the following season at Falkirk. However, in the meantime how did he and his co-Guardian of Scotland, Andrew De Moray, celebrate their historic victory? I can see you are thinking a giant ceilidh is coming on. Well, no – they actually wrote a letter to Lübeck, the headquarters of the Hansiatic League and here I paraphrase from the Latin: “There has been a change, we are back in charge. Could we have our trading concessions back and, listen, be nice to our two merchants who are carrying this letter.”

The Hansiatic League was the mediaeval equivalent of the single marketplace and the Lubeck letter is the equivalent of the Scottish First Minister saying to today’s European Commission: “Look, we don’t like the idea of full English Brexit, we didn’t vote for it and we are not having it. We hope to be in charge soon.”

Wind the European time clock forward some 450 years, and we find a Scots gentleman, bored out of his mind tutoring a Scots nobleman, writing from Toulouse in France to his friend saying that he was starting to write a new book. The bored Scot was Adam Smith, the friend was David Hume and the book was the Wealth of Nations.

The point is that in the 18th century Scotland was at the centre of the development of European thought and the age of rationality represented by the Scottish Enlightenment ushered in both the French and American revolutions.

Wind that clock forward another century and a half. We find Scotland, 100 years ago, at the centre of European conflict. Our losses as a percentage of the population from the carnage of the Great War are only matched by those of Germany and France.

There are villages in the North East and the Highlands of Scotland where of young men of fighting age no less than half were killed or seriously injured.

And therefore more than most, we have huge interest in the peace to which Europe has contributed over the last 65 years.

The purpose of these three separate stories is to emphasis that Scotland has for a millennium been a European country. In trade, in cultural and scientific advance and development. In peace and in war Scotland has been at the heart of Europe.

Therefore to be told now that against the wishes of the Scottish people that these connections are to be severed, that we are to be reduced to the role of at best a bystander, is not just democratically unacceptable – it flies in the face of our history.

It should not just be unacceptable to Scotland – it should be unacceptable to Europe.

There are many negative things about the Brexit process. It will be intensely damaging to the United Kingdom. Brexit offers nothing but salt and vinegar, as President Tusk memorably put it.

However one of the worst aspects is how the time and effort of Europe will be preoccupied in dismantling part of the European project. What a waste when Europe’s eye should be on the challenges of the present and the future. Europe should be galvanising to repair the weaknesses in the project – a project which Robert Schuman pointed out 66 years ago will not be made all at once or in a single plan.

However, there is an aspect of Scotland’s story which should bring hope to the rest of the continent. We hear a great deal about how the established order is under siege from the forces of right-wing populism. How liberal values, progressive politics and respect for the judiciary are on the retreat across Europe, and indeed the planet.

However, in Scotland it is progressive pro-European forces who are in the ascendency. The protest against the establishment is expressed in liberal values, and the European Union for all its faults is regarded as a positive thing.

As President Juncker said himself, Scotland has earned the right to be heard. And, as he mentioned to me today, to be listened to in Brussels.

Scotland is not unique in this. In a number of countries forces of change have also emerged from the autonomist left. And yet how have European institutions responded? The answer is not well. When the reactionary vandals are at the gates of the Treaty of Rome then help from all progressive Europeans should be treasured and valued.

We need a Europe where dissent is channelled into fresh hope. We need to lift again the tattered flag of a social Europe. We need to fuel once again the idealist vision that propelled Maurits Coppieters himself – where self-determination of peoples, linguistic and cultural diversity, peace and democracy, could all find a home in a united Europe.

In the coming weeks, the Government of Scotland will be publishing a paper on Scotland’s way forward. How we can maintain our European connections, how the UK could accommodate this without countermanding to the Brexit process across England.

What we need now from the rest of this continent is not just goodwill and encouragement. We need vocal support and the realisation that we have to turn the tide away from all that Brexit represents if we are to build a European home with room for all its nationalities.

Or as Hamish Henderson once put it, in his great anthem, Freedom Come All Ye:

So come all ye at hame wi Freedom

Never heed whit the hoodies croak for doom

In your hoose a’ the bairns o Adam

Can find breid, barely-bree and painted room.

AMB TU, SEMPRE!

COL·LABORA-HI, SEMPRE

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 62 (DESEMBRE 2016)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 62 (DESEMBRE 2016)

Read more publications on Calaméo

ORDINARY CATALAN LADS....

... THINKING ABOUT SPAIN....

WTF! IT'S RAINING SHIT!

EL CNI ACTUA DE NOU...

... EN ELS MOMENTS CLAU, PER DESESTABILITZAR

PRESIDENT PUIGDEMONT....

O agafa el toro per les banyes, o perd el control

El foc creuat entre la CUP i Espanya té un objectiu:

EL SEU CAP!

LLIBRERIES ON PODEU COMPRAR "DEL SOFT AL HARD"

Laie CCCB (Barcelona)

Alibri (Barcelona)

Ona Llibres (Barcelona)

Llibreria Claret (Barcelona)

Llibreria Laie Pau Claris (Barcelona)

Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)

Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)

Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)

(continuarà)

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

ENTREVISTA A RACÓ CATALÀ*

'Una Catalunya independent podria oferir un paper important en la seguretat del Mediterrani', 

Josep Sort. Doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració. Expert en afers internacionals i seguretat. 

En pocs mesos el govern de Catalunya hauria d'organitzar un referèndum unilateral d'independència. En cas de ser així, seria l'enèsim intent de la Generalitat per demostrar al món que l'opció independentista és la majoritària i que la unilateralitat és raonable i fonamentada. 

En un context de ruptura amb l'estat espanyol, la plana internacional hauria d'agafar força i en mig d'aquest escenari, Josep Sort, doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració, acaba de publicar 'Del Soft al Hard. Catalunya, la independència i els Afers Exteriors'. Aquest llibre és una selecció dels seus articles publicats des del 2011 a la secció d'Internacional de La Veu de Reagrupament.

El llibre analitza l'actualitat catalana centrant-se en dos àmbits: els afers exteriors i la seguretat. Són àreas poc tractades, curiós tenint en compte que el procés català deixarà milers d'articles d'opinió i d'anàlisi. Ja sigui en els mitjans de comunicació com a les xarxes socials: a cada microdetall del procés català se li ha dedicat una reflexió. 

Sort fa anys que escriu sobre afers exteriors i seguretat. I es nota. Són temes complexos i els raona com si comentés un partit de futbol. Teixint dades i precedents, Sort explica que el futur del procés passa inevitablement per saber jugar la partida a l'escenari internacional.

Com d'avançades estan les accions externes de la Generalitat?

No sóc qui per saber-ho, però és evident que hi ha una situació que ens és favorable: no hi ha cap estat que hagi explicitat res contra la independència de Catalunya. És un bon senyal. Hi ha un silenci eixordador, un 'wait and see'. Si no fos així, la meva opinió seria diferent. 

Alguna veu en contra deu haver-hi...

L'únic ambaixador que ha parlat malament de la independència de Catalunya és el de Palestina. Òbviament, els palestins deuen rebre moltes ajudes del govern espanyol.

Però quan falten pocs mesos pel referèndum, no hi hauria d'haver algun suport?

Depèn. 3 dies abans de la independència d'Eslovènia, Alemanya va dir que no la reconeixeria mai. En aquests processos tot va molt de pressa i quan els estats veuen que un procés és irreversible no s'hi posen de cul.

Quins països reconeixerien amb més facilitat una proclamació unilateral de Catalunya?

Els bàltics, per exemple, estan més desacomplexats. Jo formava part del Comitè Olímpic Català durant l'any 1990, quan tots aquests països encara no eren independents. Els vam tractar bé, com si ja fossin estats independents. Tenen memòria. Potser no faran el primer pas, però no tenen manies.

Què ha de passar perquè es posicionin a favor?

No mouran un dit si no saben del cert que les autoritats catalanes van a per totes. Quan un estat faci el primer pas sortiran tots. El que hem de vigilar és que quan es mulli el primer, les autoritats catalanes no es tirin enrere. 

Creus que França també reconeixeria una Catalunya independent?

La gent té la percepció que França estarà en contra. Però quan l'estat francès vegi que hi ha més estats que estan disposats a reconèixer una Catalunya independent, França s'afanyarà a fer el mateix. Som el seu pati del darrere. Els francesos no podrien tolerar que altres s'avancessin en un tema que els afecta directament. Són fronterers amb Catalunya. 

És important el que pensin les grans potències com Xina?

A Xina no li preocupen aquests temes. Pel poble xinès, Espanya és com una cantonada.

El procés català està realment a l'agenda internacional?

De manera subjacent. Hi ha dubtes del que pot passar però això no es dirà mai públicament. S'ha d'internacionalitzar el procés. Portem 5 o 6 anys amb manifestacions massives, però també hi ha d'haver passos importants en política. Anar acceptant la realitat espanyola eternament no és viable. Algun dia t'has de plantar. 

Quin pas haurien de fer les autoritats catalanes perquè la comunitat internacional es prengui seriosament el procés?

Hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència, això segur. Amb un referèndum de ratificació. El que no pot ser és que hi hagi dubtes. El que no pot passar és que un polític del Govern faci declaracions dubtoses sobre el procés. I tots sabem a qui em refereixo. Inclús alguns corresponsals internacionals comenten que aquestes escenes no són serioses.

...

Nosaltres hem de mantenir-nos ferms. Si hi ha un país que fa un pas endavant i després veu que nosaltres el fem cap enrere, no voldrà saber res del procés.

De cara a la internacionalització del procés, la CUP és un plus o una llosa?

Des d'un punt de vista internacional, la CUP és quelcom positiu, però crea contradiccions. Dóna una imatge de transversalitat, ja que quan un procés només el lidera un partit està mal vist. Serà més complex amb la CUP? És clar. Però com a projecte d'estat, Catalunya ha de ser prou oberta perquè hi càpiga tothom.

Què pot oferir Catalunya al món perquè tingui aliats en el procés?

Podem oferir infraestructures o cultura. Però el que realment interessa a la comunitat internacional són altres coses: política de defensa, política diplomàtica, aliances, etc. Fins ara hem fet una política soft, de seducció: el Barça, els castellers... Tot això està molt bé. Però la diplomàcia és una altra cosa. Hem de dir si estarem a l'OTAN, si ens comprometem amb la seguretat europea, etc.

Tenim quelcom singular a oferir que no ho puguem fer amb Espanya?

Geopoliticament, sí. Els Estats Units tenen un Consolat General a Barcelona molt important, estratègic

Què vols dir?

Catalunya podria oferir un paper molt important en seguretat al Mediterrani. França, Itàlia i Espanya tenen altres fronts oberts. En canvi Catalunya, gràcies a la posició que ocupa en el mapa, es podria centrar més atenció en la seguretat del Mediterrani. 

Catalunya estaria preparada per assumir aquest paper?

Sí, però l'actual industria militar catalana està totalment marginada. L'estat espanyol ho vol així. De fet, és una prova fefaent que Espanya no les té totes amb el futur de Catalunya. 

Més enllà de l'economia, creus que els altres estats diferencien el poble català de l'espanyol?

Cada cop més. Ja no representem els tòpics espanyols: sol, paella, etc. Per exemple, la prohibició dels toros a Catalunya i la posterior suspensió del Tribunal Constitucional ha tingut molta presència mediàtica internacional.

Què et sembla que part de la societat catalana també busqui complicitats exteriors?

És un pas important. De fet, felicito a l'ANC i a totes aquelles organitzacions catalanes que s'han inscrit en el registre de lobbies de la Unió Europea. És un gran pas i els espanyols ja han reaccionat. Els hi hem tocat l'ull de poll. 

No creus que hi ha un cert esgotament del procés entre alguns independentistes?

La situació no es pot allargar molt més. En condicions normals hauríem d'estar esgotats. Jo també vull fer altres coses. Però s'ha d'acabar la feina, estem a la recta final. 

En un any hi haurà referèndum d'independència a Catalunya?

Segur.

L'estat espanyol pot utilitzar la 'guerra bruta' i crear "aldarulls"?

El context internacional ja està prou fotut com perquè juguin aquesta carta. Els espanyols ja porten 20 o 30 anys a Europa i veuen que hi ha coses que ja no poden fer. Seria d'una irresponsabilitat tan gran que els primers a denunciar-los serien els mateixos socis europeus. 

El govern català ja té pactes amb altres estats?

Hauria de ser així, però tampoc es tracta que ho anem explicant en públic. Per exemple els quebequesos tenien un pacte amb França per si guanyava el sí durant el seu segon referèndum. El tracte establia que la República Francesa reconeixeria l'estat quebequès des del minut zero. Però tot això es va saber molt després. 

Creus que pot sortir el no?

No. Des d'un punt de vista racional és evident que es viurà millor amb la independència. Inclús el més espanyolista ho sap. Si els espanyols sabessin que guanyarien el referèndum, ens el deixarien fer. 

Guanyarà el sí amb una majoria clara?

No ho sé. Però si et fixes amb el comportament de la gent, veuràs que guanyarem amb més del 55%. En condicions civilitzades, clar. 

Que vols dir?

Hem de saber les possibles estratègies de l'Estat. Nosaltres hem de fer el nostre partit, per posar-hi un símil futbolístic.

*(NOTA: Entrevista publicada a Racó Català, 07.12.2016. En subratllat he modificat la versió original publicada perquè no s'adeia amb la meva resposta)