EL VOL DE L'HOME OCELL

Quan sigui gran vull conduir/pilotar un aeromòbil!

MILLOR BARCELONA A LA XARXA

La coalició a l'ajuntament de Barcelona, Millor Barcelona, ja té pàgina web. Aquesta coalició està formada per Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència, i és la garantia que Barcelona, la Capital Nacional de Catalunya, no estarà subordinada ni a cap tripartit espanyolista, ni, naturalment, al PP. És la millor manera de garantir que Barcelona jugarà el paper que li pertoca en les eleccions plebiscitàries del 27S, com a capdavantera de la Independència. 

Amb la Independència, Barcelona tindrà enormes beneficis en tots els sentits, com per exemple, convertir-se en un destí diplomàtic de dotzenes, potser més de cent ambaixades, amb tot el que això comporta d'enriquiment cultural i de negocis. No cal dir que els ambaixadors de tot el món es pegaran per ser-hi destinats. De manera que, amb la Independència, Barcelona té molt a guanyar i res a perdre (bé sí la sòmines de la subdelegada del Govern, la qual cosa ja serà una mesura d'higiene i de salut pública).

El cap de llista de Millor Barcelona, és l'Ignasi Planas, secretari de Reagrupament, i President de la Federació Catalana de Rugby. 

L'acord electoral entre Rcat i SCI, penso que és un exemple de la necessària unitat que ha guiar a tots els independentistes en els moments presents, més enllà de les diferències que en el passat han existit. No podem estar per tonteries. Tan de bo, aquest exemple es traslladés a altres formacions, sobretot aquelles que es pensen que el pluralisme independentista comença i acaba amb elles. Cosa que, realment, resulta sorprenent.

GRÀFICA CLARIFICADORA

El politòleg Sergi Castanyé ha elaborat aquesta gràfica que em resulta especialment interessant perquè assenyala clarament quin són els marcs referencials televisius dels votants catalans.

Tanmateix cal fer algunes observacions al respecte. La primera és que pot passar que un ciutadà miri més un canal al llarg del dia, però que a l´hora de les notícies o quan es vol informar políticament, miri un altre canal, que té més credibilitat des del seu punt de vista, de manera que pot optar per mirar un canal per oci o entreteniment i un altre per informar-se i crear-se una opinió política. També és cert que el fenomen de l'infotainment evita aquesta fractura tan estricta entre informació i entreteniment. I l'exemple més clar, sense cap mena de dubte, és el Polònia.

L'altre element a tenir en compte -i n'hi ha més- és que aquí només es compta el consum de la televisió, i no es té en compte altres canals. És cert que la televisió continua sent el principal canal de comunicació, però, per exemple, entre els més joves, sobretot els de menys de 30-35 anys, la xarxa és cada cop més important. I això sense oblidar que encara la ràdio i els mitjans de paper, tenen el seu espai en la comunicació social.

L'ENFONSAMENT D'ESPANYA A CATALUNYA

Del BOP 1.2015 del CEO, penso que no s´ha esmentat prou l'enfonsament total i absolut dels dos principals partits espanyols a Catalunya. Ens mirem tan el melic que no veiem the whole picture. 

A veure: si un observador internacional vol analitzar aquestes dades, què és el primer que mirarà. Naturalment anirà a cercar el resultat dels principals partits espanyols a Catalunya. I s'adonarà que aquests dos partits, que formen el gruix del sistema polític espanyol, poden esdevenir la 5a i la 6a força de 8 presents!

Espanya s'enfonsa a Catalunya! De manera que una de les condicions cabdals per aconseguir la victòria ja es compleix amb escreix. 

Naturalment aquesta caiguda no es compensa amb el creixement de C's i de Podemos, perquè aquestes dues formacions no tenen la solidesa de les seves respectives víctimes, i són més aviat una incertesa.

Ara cal treballar perquè la segona condició, que és obtenir una majoria per la independència, sigui el més clara possible. De moment, si sumem les tres formacions pro-independència, ens trobem en una forquilla d'entre 71 i 74 escons, clarament per damunt de la majoria absoluta. Naturalment, amb això ja és suficient, Però quant més contundent millor. Cal treballar i treballar per fer-la més contundent!

CATALONIA VOTES #41 IS OUT

(Read it)

RCAT A LA TAULA DEL FULL DE RUTA*

La Taula de les forces polítiques i socials per a l'Estat propi, on participa Reagrupament, ha arribat a un acord en relació al full de ruta que preveu, com a punt inicial, la declaració solemne d'independència per part del Parlament de Catalunya.

L'acord descansa sobre les premisses següents:

1. Les eleccions del 27 de setembre han de servir de mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític.

2. Un cop realitzades les eleccions, i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria parlamentària, es preveu estructurar el procés en les fases següents:

• a. Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana.
• b. Iniciació del procés constituent.
• c. Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d’Estat.
• d. Culminació democràtica del procésper part del poble de Catalunya.

Així mateix, la Taula s’ha marcat l’objectiu que a finals del mes de març, se signi aquest document amb la voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces polítiques i socials.

Les forces que han subscrit l'acord són les següents:

Convergència Democràtica de Catalunya

Reagrupament independentista 

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Unida i Alternativa

MES-Moviment d’Esquerres

Associació de Municipis per la Independència

Assemblea Nacional Catalana

Òmnium Cultural

*(FONT: RCAT)

GREATER CATALONIA

A GUANYAR!

Una cosa bona que té el dia 11 de març, és que inicia el compte enrere cap a l'11 de setembre. Queden 6 mesos per al Dia Nacional de Catalunya, i enguany ens trobarem a les portes de les eleccions del 27S. Unes eleccions plebiscitàries, que seran definitives per a la història de la nostra Pàtria. De manera que a treballar i a guanyar!

AAAAIXXXX!

Bé, només espero que enguany no ensopegui amb un alien ... O sí

ELS INDECISOS NO SÓN EL PROBLEMA

Retorno a l'article d'en Cardús, que té el seu suc. En aquest post em referiré a un altre aspecte, que considero clau. Concretament al tema dels indecisos. En aquest bloc i en el seu antecessor, ja he dit per activa i per passiva que les indecisos no són el problema. Ara que ho diu en Cardús, penso, que la idea quallarà amb més força. Tot sigui a fi de bé.

Hi ha partits, i fins i tot líders polítics que s'omplen la boca de la importància d'aconseguir la quadratura del cercle: cal fer molts esforços per aconseguir que un seguidor del Real Madrid, partidari dels toros, amant del Chunguitos i consumidor de Tele5, voti a favor de la Independència? Cal forçar tant l'argument? Cal fer tots els papers de l'auca, per fer-se el simpàtic? Jo opino que no. En primer lloc, el nombre d'indecisos d'aquest tarannà és literalment ínfim. I en segon lloc, hi ha el perill de l'efecte rebot. L'obsessió per convèncer els indecisos pot fer destrempar els convençuts. I això sí que seria un drama.

Recordo, i ja ho he escrit moltes vegades, i ho predico allà on m'escolten, que el referèndum del Quebec del 1995, es va perdre,en gran part perquè en els districtes de majoria francòfona i de vot sobiranista, la mobilització no va ser total. Una proporció de sobiranistes del Quebec profund (si ja sé que sona cursi) no van anar a votar, i en aquests districtes que ja es donaven com a clarament favorables a la causa sobiranistes, el Sí a la Sobirania, en comptes d'aconseguir el 80 o el 85 o el 90% dels vots, va aconseguir només el 65, el 70 o el 75%. I van ser els centenars o uns pocs milers de vots que no anaren al Sí en aquests districtes, que probablement, feren que el suport quedés al 49.4%. Recordo que els sobiranistes quebequesos perderen per poc més de 30.000 vots.

Amb això vull dir que el 27S caldrà una megamobilització de tots els independentistes. No pot passar que cap independentista es quedi a casa. 

Certament, tenim un avantatge respecte els independentistes quebequesos del 1995 i els d'Escòcia del 2014. El nostre enemic és Espanya, una veritable fàbrica d'independentistes a preu fet. I també el fet que els avantatges econòmics i materials de la Independència són molt més elevats en el nostre cas que no pas en ells. No debades, Catalunya és espoliada sistemàticament per Espanya, i la Catalanofòbia és una ideologia transversal de tots els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Però també tenim un perill. El risc de voler caure simpàtic, de fer el bonista, d'anar de bon rotllo, de tractar els indecisos com a gent a salvar, que no tenen pesquis per pensar per ell solets... Tot això pot fer que algú tingui la temptació de segregar un discurs que assimili la independència a quelcom edulcorat, insípid, facilet, a l'abast de tothom, com si l'endemà de la victòria tot continuarà igual i res canviarà.

I això sí que no. La Catalunya independent no serà catanyola. Ha de quedar ben clar. I aquí li agradi, endavant, i  a qui no, que actuï en conseqüència. Però posar en risc un missatge clar i contundent, que emfatitzi l'orgull de ser català, la promoció de la llengua catalana, les enormes possibilitats de millora del benestar de les persones que significa la independència, no ho hem de permetre. La dignitat i el patriotisme, sempre.

De manera que, repeteixo, els indecisos, no són el problema.

CARDÚS REIVINDICA EL PAPER DE REAGRUPAMENT I DE CARRETERO

En un article d'opinió al diar ARA, Salvador Cardús fa un elogi al paper de Reagrupament i de Joan Carretero en el procés cap a la Independència dels darrers anys. Concretament, hi diu:

"(...) l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur."

Deixant a banda l'error de datació de l'article de Carretero, que es va publicar el 18 d'abril, i no pas el mes de juny, és significatiu que un referent intel.lectual i mediàtica com és en Cardús, subratlli la importància de l'associació i del seu President en el desvetllament nacional del país. No se m'escapa la qualificació de precursor que empra. Generalment quan s'utilitza aquest concepte és per suggerir que es tracta d'algú que es va avançar al conjunt de la societat... i que normalment acaba pagant-ne un preu per aquest agosarament. I no cal dir que tant l'una, l'associació, com l'altre, el seu referent, han (hem) pagat aquest comportament precursor. 

És una reflexió que s'escau del tot precisament avui, que és el tercer aniversari de la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, al Palau Sant Jordi. A ningú se li escapa que l'ANC va ser una mena de Reagrupament 2, sobretot pel que fa a la seva reivindicació de la transversalitat nacional. I com a mostra hi ha el fet que molts reagrupats van passar-hi a treballar i a ocupar llocs de responsabilitat, bé a nivell nacional, comarcal o local. La gran diferència entre Rcat i l'ANC, va ser que el primer no comptà amb el suport dels dos partits grans (CDC i ERC), ans més aviat la seva oposició ferotge, que van fer tot el possible per desestabilitzar-lo, al marge dels errors propis que, naturalment també es van (vam) cometre els propis reagrupats. Només cal recordar, en aquest sentit, que casualment, a la constitució de l'ANC avui fa tres anys, es va ignorar, no esmentant-lo, el suport que Rcat li donava, i el fet que molts reagrupats érem presents al Palau. Una casualitat que, quan es repeteix de forma reiterada ja resulta més que sospitosa.

Greuges al marge, el que realment importa, és que el procés en un moment determinat va fer un salt endavant, al setembre del 2012, que impactà en les institucions polítiques, i més en concret, en la pròpia Presidència de la Generalitat, que a partir de llavors va assumir el beau risque que es diu en el vocabulari polític quebequès, d'apostar per un procés democràtic d'autodeterminació i d'independència, que ens ha portat on som ara. 

LA NENA ODIOSA

Aclaridores les paraules de la Gemma Ubasart. Sap greu haver-me de ficar amb una col.lega, com també em va doldre quan em vaig ficar amb aquell altre, que per més inri havia estat professor meu, que va comparar el 9N amb els Sudets dels anys trenta... I és que, precisament pel fet de ser de l'ofici, la responsabilitat és més gran, i la crítica ha de ser més dura. Per això, no cauré en el corporativisme. I per altra banda, enlloc està escrit que el fet de ser politòleg o politòloga sigui una vacuna contra l'estupidesa, o contra la demagògia o, directament, contra la mala folla.

Com a mínim és d'agrair que sigui tan clara i diàfana. Ja no es diuen ni Podemos ni Pablemos, ara es diuen o fóra més encertat dir-los Odiemos, tal i com va dir la virreina del xiringuito a Catalunya. Concretament, la campanya que faran serà la de l'odi a Mas. Amb això vol dir que no es trencaran massa el coco amb fer programes polítics, argumentaris complexos, eslògans mediàtics... No, no els caldrà. Canya al Mas, canya al President de Catalunya, és a dir, ja està clar qui és l'adversari... El PP? connais pas! 

Quina diferència hi haurà entra la Ubasart i la Camacho? De moment, el bòtox. D'aquí a deu anys, potser ni això! Però llavors ambdues hauran deixat de ser el nostre problema. 

La llista d'odiadors del Mas es completa amb els Herreras, els Iceta, Chacón, els Rivera i algú altre que no goso escriure no sigui que em diguin que creo mal ambient i mal rotllo. Però no confongueu la diplomàcia amb la ignorància. D'acord?

I no puc deixar de pensar tampoc amb els que odien a aquells que abracen el Mas. A aquests hauran de fer penitència tota la vida, oi David?. Fixeu-vos en quin país vivim.

Però tornant a la nena odiosa. Qui es pensi que la del 27S serà una campanya civilitzada, amb arguments refinats, amb intentar convèncer als que no ho veuen clar, de forma pedagògica, entenedora, si cal amb una pissarreta, o utilitzant símils esportius, més concertament del futbol, per tal que siguin més fàcilment assimilables, s'equivoquen lamentablement. Serà una campanya bruta. Serà una campanya a matadegolla, serà una campanya de o nosaltres o ells. I qui no ho tingui clar, si us plau, que es quedi al marge, perquè ens hi juguem massa, ens hi juguem molt. De fet, ens hi juguem tot. I només entra en els meus plans el guanyar, la victòria: clara, contundent, rotunda. I definitiva. Per això, cada dia que ens acostem més a la data, l'histerisme espanyol serà més accentuat.

Els Odiemos, de dreta o d'esquerra, aniran, desesperadament a per totes. Per això, allò que hem d'evitar, allò que hem de denunciar, allò que hem de matxacar és que tinguem un tonto útil entre nosaltres. Perquè serà tonto dels nostres, i útil pels espanyols. Si pot ser que el tinguin ells, que no el tindran, perquè no es mamen el dit i saben què vol dir tenir cultura d'estat, que bàsicament significa que si et mous o no surts a la foto, o directament et volen el cap.

Per això ja adverteixo que qui digui allò tan cursi que nosaltres no som com ells, li faré una cara nova, encara que només sigui virtual. Que no estem en un ball de saló, si no més aviat en una trinxera...

EXTIRPAR EL TUMOR

A Catalunya disposem d'excel.lents cirurgians i d'excel.lents oncòlegs. De primer nivell. Dic això perquè considero que el tumor que hi ha al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i que es concreta en tres entitats que qüestionen el caràcter plebiscitari del 27S, cal extirpar-lo de manera immediata. Em refereixo, és clar, a ICV, CC.OO (és a dir, la Caixa), i el Moviment Laic, que no deixen de ser un 3x1, perquè és el mateix gos amb diferents collars. Aquestes entitats són veritables cavalls de troia i han de ser expulsades, perquè no pararan de posar pals a les rodes en els mesos que queden fins a les eleccions plebiscitàries. Ens hi juguem molt. I tenir espies espanyols a dins, no és la millor manera de treballar amb garanties.

CATALONIA VOTES #40 IS OUT!

(Read it)

UN DEBAT FRIKI

La manca de cultura d'estat fa que es torni a caure en el frikisme. Aquesta setmana hi haurà un debat que contraposa les nocions de país armat amb la de país de pau. Es pot ser més friki, per no utilitzar expressions més gruixudes? No, no es pot ser-ho.

El que és normal seria debatre som quin model de defensa per a la República de Catalunya. Aquí caldria debatre si s'opta per un model hiperprofessional o bé per un model de defensa total. Aquests serien els dos extrems: el primer es caracteritza per un exèrcit de dimensions reduïdes, però amb un personal totalment professionalitzat, que eventualment es pot completar amb un nombre de reservistes o soldats a temps parcial. El segon considera la defensa un afer que pertoca a tots els ciutadans i requereix una mobilització en massa, cosa que s'aconsegueix amb un servei militar obligatori i la difusió d'una cultura de defensa com un valor ciutadà a promoure. Aquests són els dos extrems que es donen, naturalment en els estats democràtics. Tots dos tenen pros i contres. I és això el que s'hauria de discutir. I no imbecil.litats de primer de primària! 

Els estats democràtics, que són referents per elaborar constitucions, polítiques socials, polítiques educatives, polítiques de solidaritat, lleis electorals, participacions ciutadanes, etc. també ho són pel que fa a la política de defensa. I la militar, més concretament. O és que pretenem ser europeus en tot menys en seguretat i defensa? La pregunta és, volem ser presos com a un país seriós o que el món ens vegi com una patxangueta turística per treure el melindro de pena, i agafar unes turques memorables en ple passatge de l'adolescència a la maduresa?

La República de Catalunya serà un país armat. I serà, també, un país de pau. Però de pau democràtica, no com fins ara que ha estat de "la pau dels cementiris".

HOLANDA COM A EXEMPLE

Al twitter llegeixo que Holanda, incrementarà, després d'anys de retallades importants, el pressupost de defensa. Les raons adduïdes són l'enrariment de les relacions amb Rússia, el conflicte d'Ucraïna... i l'episodi de l'avió comercial, el vol MH17, abatut el passat estiu, on hi moriren 193 persones, la major part d'elles holandeses. 

El cas holandès, penso que és força significatiu i d'interès per a Catalunya. Holanda no és precisament un estat en perill d'agressió immediata, però això no és cap garantia de què la pugui patir d'alguna manera, com així va passar. 

La República de Catalunya, també haurà de dedicar una part del seu pressupost públic a la Defensa, i sobretot,en els primers anys, a desenvolupar unes Forces Armades com Déu i el Seny manen. AIxò vol dir que, durant aquest període inicial, caldria dedicar com a mínim el 2% del PIB, a aquesta partida. Això indica que caldrà dedicar com a mínim 4 miliards d'euros anuals, que fins i tot poden ser més si els nostres veïns de ponent no accepten de bon grat la nosttra independència. 

La demanda d'una política de Defensa pròpia de la República de Catalunya, no només serà una demanda elemental dels estats aliats, sinó que la pròpia societat catalana l'exigirà per garantir la seva seguretat, tant a nivell interior, com també quan els catalans i les catalanes viatgin arreu del món.

I és que la Independència comportarà també un canvi de xip, és a dir, un canvi cultural, que farà que ens comportem com un poble normal, i no pretenguem ser els més especials i diferents del món mundial.

DIGNITAT VERSUS COLLABOS

DIGNITAT 

VERSUS

COLLABOS

AN EXAMPLE OF SPANISH HATE MEDIA

Now, that deserves a little attention. Just a minute of your time, not a second more. Here you have today´s front page from Madrid based ABC newspaper. Headlines states that Jihadi danger threats Catalonia. 

Right?. 

Only that today is the first day of Mobile World Congress 2105, in Barcelona, that turns out to be the National Capital of Catalonia. Participation expected to MWC is more than 90.000 executives and entrepreneurs from all around the World. 

It seems pretty clear to me, that ABC gang is trying to spread fear and terror in Barcelona, with this front page. And to the whole World (in the case the latter is really interested in what the former publishes, or more accurately spits or regurgigates, a situation that is not really clear).

This is an example of Spain's paranoia against Catalonia process towards Independence. And I bet this won´t be the last one. 

WELCOME TO #MWC15!

3.000 agents dels Mossos, de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet, vigilaran el Mobile World Congress 2015. Em jugo un pèsol que els espanyols voldran fer-s'hi presents tocant el que no sona. La Colau ja hi ha ficat el morro.

Per cert, la senyora Núria Marín, alcaldessa de l´Hospitalet, quan tindrà la Guàrdia Urbana un compte a twitter? Queda una mica cutre que vigilin el MWC sense twitter!!! Menys pensar en Espanya i més en els seus veïns!

SABEM ON ANEM!