CATALUNYA PER LA INDEPENDÈNCIA !

ENDAVANT POBLE CATALÀ, PER LA INDEPENDÈNCIA!

"ESTA YA NO ES MI LUCHA", PEDRO GUERRA

"Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi" (Bertolt Brecht o Martin Niemoeller... ja us decidireu)

El biopijo Pedro Guerra, ha decidit que la llibertat de Catalunya, la seva independència, no és la seva lluita. Tota una declaració d'intencions, en la mateixa línia que el seu compatriota i catalanòfob de pro, Juan Negrín, que va fer tot el possible per ensorrar la Generalitat republicana en plena guerra contra el feixisme. Els espanyols bons, són així: ens estimen tant que ens abonyeguen. 

Jo és que realment al.lucino amb aquesta fauna. La progressia espanyola fa més por que una pedregada. Van pel món exhibint banderes tricolors i són espanyols fins a les catxes que deia l'Ortega y Gasset. Com es pot anar de progre i dir que la llibertat d'un poble, que vol dir de la seva gent, no va amb ell, que l'importa un rave?

Aquesta actitud reaccionària, propi d'un feixista, em referma en la convicció que tots aquells que juguen a fer la revolució indignada obviant el petit detall de l'espoli fiscal, equivalent a 16 miliards d'euros, que són molts euros, no són més que uns marcians o uns zombies, per dir-ho suaument. 

Si ho dic a l'engròs, diria que són uns agents del CNI que intenten desestabilitzar la transició nacional cap a la Independència, és a dir, cap al benestar del poble català i la lluita contra la desigualtat -perquè amb 16 miliards d'euros es pot fer molta feina. Així que Pedrito Guerra, queda´t a casa i no emprenyis gaire. 

Xorres al marge, jo avui no assistiré al Concert per la Llibertat, però com no podia ser altrament, no tinc cap dubte que serà un gran èxit i que contribuirà a fer el camí cap a Ítaca més dreturer i sobretot més immediat, perquè realment que ja no es pot aguantar més tanta espanyolada. A veure si enllestim la feina d'una punyetera vegada i ens concentrem, cadascun de nosaltres, en el que realment ens importa (eheheheh).

SANT TORNEM-HI AMB LA MÀFIA ESPANYOLA

Qui té por d'Alícia Wolf? És possible que tota la classe mediàtica catalana s'acoquini per l'advertència de l'agent Sànchez Camacho i renunciï a difondre una conversa que ho és tot menys privada? Com és possible que encara circuli lliurement i no estigui dins la garjola aquesta dona? Sentir els tres o quatre minuts que he sentit de la gravació de La Camarga, em confirma que la Màfia espanyola té uns lligams al més alt nivell en les institucions judicials, com probablement també en altres àrees o àmbits. L'existència d'amics a la justícia i a la policia, de totes les estratagemes possibles per aconseguir políticament el que es vol, deslegitima completament el govern espanyol, i el conjunt de les institucions d'aquest estat.

Jo el que al.lucino és aquesta por global a no plantar-li cara. Tanta força té? Em jugo un pèsol que si fos Artur Mas qui amenacés, ja haurien sortit dotzenes de defensors de la premsa i la llibertat d'opinió dient pestes del President. Recordo com se'l van rifar durant la campanya electoral. Tant que fins i tot li van muntar una vaga general, un fet inèdit en plena campanya electoral. El Mas s'ha convertit en un puching ball de la política catalana.

Però la Camacho té barra lliure... Perquè? Segurament no és una pregunta que cal adreçar a la infanteria mediàtica, sinó més aviat a llurs quarters generals, on es reuneixen els respectius nuclis directius. Qualsevol independentista que ha fet el que ha fet la Camacho, probablement ja hauria estat detingut i fins i tot processat.

Cal recordar el famós poema de Bertolt Brecht sobre com  la societat en general, amb el seu silenci va aconseguir acceptar o fer possible l'arribada del nazisme i el desenvolupament de l'Holocaust? Amb la protecció de la policia espanyola i de la justícia espanyola, s'està instaurant un règim de terror, que pretén acoquinar la societat catalana, sobretot davant el repte de la Transició Nacional. Es vol que la decisió sigui condicionada per la por, per  l'(auto)censura. La desinformació, la intoxicació informativa sóna l'ordre del dia.

La màfia espanyola s'està defensant amb ungles i dents, i naturalment, van a per totes... La resposta catalana, és a dir, la resposta democràtica, és anar avançant cap a l'autodeterminació sense pausa, sent conscients que la situació no es pot aguantar més, que quant més aviat ens deslliurem d'aquesta subordinació política, més possibilitats tindrem de construir una societat catalana més justa i cohesionada. La fermesa i la determinació són els nostres recursos principals. Com deia un altre clàssic, només hem de tenir por a la por.

JOAN CARRETERO AL PACTE NACIONAL PEL DRET A DECIDIR

Joan Carretero, en representació de Reagrupament, a les portes del Parlament de Catalunya, a punt d'entrar a la sessió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD). La presència de Reagrupament en aquesta sessió és un motiu d'orgull i sobretot de reconeixement a la tasca que molts reagrupats i reagrupades portem fent en els darrers anys, començant pel propi President, i acabant per una servidora, en unes condicions sovint difícils, que ens han posat a prova el nostre compromís amb una aposta estratègica que ens ha permès traçar un full de ruta cap a la Llibertat del nostre poble.

A ningú se li escapa que hem estat els capdavanters en la promoció del dret a decidir, i en el foment d'un independentisme transversal, que fins i tot ha estat titllat de promiscu perquè hem estat capaços d'arribar a acords amb totes les forces catalanistes, i sempre hem avantposat el país als nostres interessos  particulars, encara que això ens hagi suposat rebre patacades per totes bandes.

I continuarem d'aquesta manera, peti qui peti, no ens compraran amb números sets o vuits. Ara el que cal és reforçar el President i el Govern de Catalunya en la seva aposta pel dret a decidir. Qui no es comprometi en aquest reforçament, i avantposi el seu benefici a curt termini haurà de donar moltes explicacions al poble de Catalunya.

Un poble, el nostre, que necessita ser lliure el més aviat possible. I la millor manera d'aconseguir-ho és des del nostre punt de vista aprovant una Declaració Unilateral d'Independència en aquesta mateixa legislatura. Cal treballar, doncs, per aconseguir convèncer el màxim possible de gent que això és possible i viable, i sobretot, és urgent, tot dissipant els dubtes i prevencions que encara existeixen. Des de la legalitat espanyola mai s'arribarà a la Independència, deixem de somniar truites, i actuem de forma responsable i ferma d'una vegada!

Visca Catalunya Lliure!

EL DECLIVI DEL DURAN: CASAS PLEGA DE DELEGAT

La notícia que Jordi Casas plega com a Delegat de la Generalitat a Madrid és un senyal en el bon camí. Ja trigava massa. Com pot un delegat d'un govern entrar a sac en els debats interns d'aquest mateix govern? I fer-ho a més públicament? I no ser cessat ipso facto? Era insostenible i impresentable. Ja en vaig demanar el seu cap fa més d'un any, sense èxit, malauradament. Ara fa uns dies, ho vaig tornar a demanar, juntament amb l'altra bocamolla, la delegada a Berlin, que també que es pensa que és xauxa ocupar aquest càrrec. Sembla que ara la demanda ha tingut repercussions (eheheheh).

La caiguda de Casas, l'havanero bocamoll, a ningú se li escapa, però, té altres connotacions. El personatge forma part de la guàrdia de corps d'en Duran i Lleida, i representa el sector més caspós, carca i cutre d'Unió Democràtica i també del lobby del Vallès.

En aquest sentit, penso que estem presenciant l'inici de l'enfonsament del titànic Duran, una enorme bona nova! Ja no es podia aguantar més aquesta situació! Alguns dels seus fidels fins i tot li demanen que plegui com a Secretari General de CiU. Faria santament, mai millor dit (xist).

En definitiva, avui és un dia per estar positiu. Ara només cal que la pimpolla Ortega, deixi el seu despatx de Berlin, que em sembla que li ve massa gran, ara que amb el Guardiola parlant alemany per les cantonades, se li girarà molta i molta feina.

GUARDIOLA UBER ALLES...

 

L'impacte mediàtic de la presentació d'en Pep al Bayern de Munic, ha estat espectacular. Podríem estar-nos hores llegint les diferents cròniques que s'han escrit al respecte. Naturalment, un dels aspectes que més s'ha destacat, com no podia ser altrament, és el fet que el Santpedor ha emprat la llengua alemanya per comunicar-se amb els periodistes i, sembla que se n´ha ensortit força bé. Tota una lliçó per a molts que es pensen que amb la seva llengua se sobran y se bastan i esperen que tothom s'adapti a ells.

Com acostuma a passar, un dels indicadors més rellevants per mesurar l'impacte d'un personatge, d'una  celebrity, és que passis a esdevenir carn de ninotaires i humoristes. Com podem veure en aquests dos exemples, i segur que n´hi ha més, en Pep ja ha entrat en aquest capítol.

Sort, Pep, tret quan juguis contra el Barça, és clar.

EL SOUFFLÉ D'EN DURAN

La Unió Democràtica d’en Duran i Lleida és un veritable soufflé. Un bluf, vaja. Aquí qui falla realment és Convergència Democràtica de Catalunya, que és com el lleó que té la santa paciència de suportar les mini atzagaiades de la mosca collonera duranista. Hi ha en aquesta actitud permissiva, una certa dosi de massoquisme. CDC s’ha caracteritzat sempre per ser un partit força acomplexat. No només amb Unió, sinó també amb els socialistes, amb els del PP i fins i tot, sí amb l’antic PSUC. I això que CDC és un cas digne d’estudi, perquè ha tingut uns èxits innegables, i malgrat això continua sotmès a uun acomplexament que fa feredat. Històricament, si és que es pot parlar d’història en referir-nos a la vida orgànica d’un partit que aviat farà 40 anys que es va constituir, el nacionalisme transversal de CDC, organitzat en base a una doble dimensió, la territorial i la sectorial, ha demostrat una resistència força contundent que es concreta en un terra molt alt. Això implica que compta amb un gruix de simpatitzants i militants que tenen una fidelitat a prova de bomba. Passi el que passi, ells i elles sempre són al peu del canó, per al bo, i també per al dolent.

Per tot plegat sobta molt aquesta actitud franciscana davant de les deslleialtats sistemàtiques de Duran i Lleida. Fins on arribarà aquesta paciència infinita?

Jo tinc la certesa, basada en una observació detallada del món polític català, que si CiU finalment decideix quadrar-se, Unió no gosarà plantar-li cara. I és que Unió necessita de CDC per sobreviure. I la prova és que, més enllà de les recurrents provocacions de Duran, al capdavall sempre passen per l’adreçador i acaben dient sí bwana al Big Brother. De manera que deixem de banda els focs d’artifici del seu màxim representant i fixem-nos en allò realment important. UDC no fa més que seguiment de CDC.

Per altra banda, a hores d’ara, penso que és ben obvi que el que ha de fer CDC és centrar-se en reforçar el seu màxim dirigent, que, com era d’esperar, està rebent de totes bandes. Salvant les distàncies, l’estratègia duranista és molt semblant a l’emprada pel Real Madrid, durant els darrers anys d’hegemonia blaugrana. Fixem-nos que des del 2008, el Barça ha estat el millor equip del món, mentre que els merengues no s’han menjat un quico. L’única manera d’intentar treure el cap era referenciar-se amb el Barça. Per això els estrategues mediàtics merengues van començar a difondre el concepte de “El Clásico”, que mai abans s’havia sentit amb tanta força. D’aquesta manera el madridisme sobrevivia a rebuf dels èxits blaugranes.

Doncs exactament això és el que fa Duran respecte CDC. Ara que Mas ha fet un pas endavant sense cap precedent, l’única manera de sortir a la foto de Duran és referenciar-se sempre amb Mas. Mantenir el cos a cos és el que li dóna vida, si no seria un zero a l’esquerra. Com ell mateix reconeix, la seva situació és desesperada: els espanyols no es refien d’ell, malgrat que pensen que el poden utilitzar per posar pals a les rodes, pel que el tenen agafat per allà on fa mal, a causa dels enormes problemes judicials que ha viscut, viu i viurà UDC. Per altra banda, molta gent de CiU, d’ambdós partits, doncs, n’estan fins al capdamunt i el fan responsable de la pèrdua de suport electoral.

M’agradaria pensar que la fi política de Duran és ben a prop. En tot cas, el que sí que sé és que un President Mas ferm en la seva estratègia pot comptar amb gent que no tremolaran ni trairan per l’esquena quan arribi el moment de fer el pas definitiu.

PD. No puc cloure aquesta col.laboració sense referir-me al nostre company de diari, i abans, de bloc, l’Enric Canela, al qual desitjo un immediat restabliment i que continuï amb la seva tasca de lluitar pel nostre objectiu comú, la Independència de Catalunya. Ànims, Enric.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 19.06.2013)

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCA, 6, 19.06.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres 

Inclou, entre d'altres seccions: 

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis, explica que a la Catalunya Estat es podria rebaixar la pressió fiscal (10:56) 

- MERCÈ CONESA, alcaldessa de SANT CUGAT, parla del procés independentista (14:28) 

- Entrevista amb el director d'EL PUNT AVUI, XEVI XIRGO, al plató (21:50) 

- CARME FORCADELL, presidenta de l'ANC, passa el TEST del programa (34:08) 

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

LLIGA DE CATALUNYA, SÈRIE A

CLASSIFICACIÓ FINAL, TEMPORADA 2012-2013

• FC BARCELONA      100
• ELX                           82
• L'HOSPITALET          80
• HURACAN                  80
• VILA-REAL                77
• ALCOIÀ                     72
• GIRONA                    71
• OLÍMPIC                   71
• LLEIDA                     66
• VALÈNCIA CF           65
• GIMNÀSTIC              60
• SANT ANDREU          58
• CE SABADELL            52 
• HÈRCULES                 50
• LLAGOSTERA            50
• PRAT                         48
• ATH BALEARS           48
• LLEVANT                  46
• ESPANYOL                44
• R. MALLORCA           36

A QUI BENEFICIA?

Un dels misteris de la Catalunya esportiva sotmesa a les estructures estatals espanyoles és perquè no hi ha més de dos equips del Principat a la Primera Divisió espanyola. Realment és un tema de poca entitat, perquè a mi m'interessa més aviat poc aquesta Lliga espanyola. Jo el que realment vull és una Lliga catalana, que faci del futbol no un esport hipersuperprofessionalitzat, si no una activitat que vertebri socialment i nacional el país.

Tot i això, és pertinent intentar contestar el dubte inicial. Una primera resposta seria que és la força del Barça el que xucla totes les energies i impossibilita la consolidació d'un tercer equip català. La identificació entre el Barça i Catalunya, doncs, inhibeix que es consolidi una tercera opció, atès que hi ha una divisió perfecte entre els seguidors catalanistes (Barça) i els seguidors espanyolistes (els pericos). Tanmateix, aquesta no és una explicació que em satisfà.

Hi ha una segona explicació que penso que paga la pena de pensar-hi. I que comença per la pregunta clàssica: Cui prodest? A qui beneficia aquest escenari de només dos equips del Principat a la Primera Divisió? 

La resposta és ben evident: l'equip que en surt més beneficiat és el petit dels dos, que en aquest cas és, òbviament, l'Espanyol. 

I és que l'Espanyol és una entitat que ja des del seu naixement ha viscut a rebuf del Barça. Necessita del Barça per a viure, i és que la seva missió històrica és intentar fer-li el més mal possible, cosa que no aconsegueix gaire bé mai, tret de les hòsties que reben els jugadors culers en qualsevol matx, sigui quin sigui, entre els dos equips. De fet, és una evidència que l'Espanyol viu de l'ombra que projecta el Barça. És una estratègia que han exportat a Madrid darrerament. Els merengues han après dels periquitos com sobreviure mediàticament del Barça, sobretot des del 2008, quan el Barça va esdevenir i continua sent, el millor equip del món. Els merengues, per aconseguir aire, es van inventar allò de El Clásico, per tal d'equiparar-se al Barça. I naturalment els peridistes esportius catalanets, hi van caure de quatre potes, de tan tanoques que són. Amb les excepcions corresponents.

Doncs bé, aquest intent d'anar a la par amb el Barça, de referenciar-se a ell, és una estratègia que sempre ha utilitzat l'Espanyol. Sobretot quan el Barça va passar de ser un equip local, a esdevenir progressivament un actor global en el panorama esportiu, mentre que l'Espanyol no progressà en la mateixa mesura.

És en aquest context, que considero que l'Espanyol és el més perjudicat si un tercer equip del Principat pugés a la Primera Divisió -discussió imbècil que s'acabarà, repeteixo, quan deixem de participar-hi, en aquesta divisió, que serà aviat. Dit clar i català, un tercer equip significaria un desastre social, econòmic i mediàtic per a l'Espanyol, per la qual cosa és ben lògic que faci mans i mànigues per evitar-ho.

Sobretot destaco el vessant mediàtic. D'ençà de la creació de TV3, l'Espanyol ha assolit una sobredimensió mediàtica que no li correspon de cap de les maneres. Després del Barça, sempre hi ha d`haver la notícia corresponent de l'Espanyol, per tal de complir la quota. Això li dóna una visibilitat mediàtica molt alta, i fins i tot atia els intents d'equiparar les dues entitats, com sempre han volgut fer els dirigents pericos buscant el cos a cos amb els culers.

Tanmateix, aquesta visibilitat mediàtica se'n va en orris si un tercer equip del Principat puja a Primera. Llavors, TV3, com ja va passar quan ho féu el Lleida, ha d'informar dels tres, i atès que el Barça sempre genera notícies pels seus èxits esportius sistemàtics, qui en surt perjudicat és naturalment l'Espanyol. La seva pèrdua de visibilitat mediàtica, té efectes econòmics immediats, i aquests comporten de retruc una pèrdua social, atès que el nombre de socis disminuiria de forma dramàtica.

És per això que l'Espanyol no l'interessa que cap altre equip del Principat pugi a la Primera divisió. I actua en conseqüència.

Això em porta a una segona reflexió. Que és la sobrepresència de pericos en els àmbits federatius i mediàtics. Jo em jugo un pèsol que hi ha una estratègia perica d'infiltració en les estructures federatives (sobretot a la FCF i a la RFEF) i en les mediàtiques, sobretot a TV3. I en aquest cas no em refereixo a la pobra Imma Casares, que fa no sé quants anys que fa la crònica perica i que a mesura que passen té cada cop més cara de rap, entre d'altres raons perquè ha de ser desesperant passar-los fent cròniques  d'un equip que mai no guanya res, i que a hores d'ara ha deixat de ser una entitat social per passar a ser una societat anònima en mans d'unes poques persones.

Aquesta infiltració els està donant molt bons resultats, si els mesurem en funció d'impedir que aquest statu quo de la Primera no es modifiqui.

Per cert, no us ha resultat estranya l'actitud d'un dels principals jugadors del Girona en els darrers partits? Em pregunto a què treu cap. Potser aviat ho sabrem.

JAMES GANDOLFINI, UN RECORD

La mort de James Gandolfini m´ha commogut. Els lectors veterans que em seguiu, ja sabeu que per a mi, The Sopranos és una sèrie de referència. Constatació que recentment s'ha fet a escala mundial quan ha estat reconeguda com la sèrie més ben escrita de la història de la televisió. O una cosa així.

Gandolfini, no hi ha cap dubte, era el centre d'aquesta sèrie. El rovell de l'ou. Jo sempre havia guardat l'esperança que, passats els anys, tornaria a les pantalles, amb tots els seus protagonistes envellits. Naturalment, això encara és possible, però sense la presència de Gandolfini, seria tot un repte.

Darrerament l'havia vist treballar breument a Killing them Softly, on tornava a assumir un paper de mafiós, però en aquest cas no de boss, sinó més aviat de hitman, és a dir, d'executor. El personatge anava passat de voltes i bevia i menjava a preu fet.

Paradoxalment, en casos com aquest, el risc que la feina es barregi amb la vida privada és molt elevat. I ens els actors exitosos encara més. El fet cert és que llegeixo que Gandolfini va beure set begudes alcohòliques diferents en el seu darrer sopar... i amb el seu fill al davant, a banda d'endrapar com una fera.

Una llàstima, la seva mort, però sempre tindré els DVD per repassar totes i cadascunes de les escenes, algunes genials, que va protagonitzar.

SE'N FARÀ UNA PEL.LÍCULA: GARY WEBB

Ara fa unes hores que m'he assabentat que es farà una pel.lícula de la vida del periodista d'investigació, i guanyador, entre d'altres premis, d'un Pulitzer, Gary Webb. Autor d'una sèrie d'articles publicats el 1996, sobre les relacions entre traficants de drogues, membres de la Contra de Nicaragua i diverses agències federals dels Estats Units, Webb va, aparentment, suïcidar-se a les darreries del 2004. D'aquesta manera, s'acabava la vida d'un home que tot just un mes després de publicar la sèrie esmentada, titulada Dark Alliance, va ser sotmès a una campanya d'assetjament, de desprestigi professional i fins i tot personal, que el va enfonsar en una espiral cap a la destrucció definitiva. 

Paradoxalment, la mà executora d'aquestes campanyes, van ser els tres diaris més poderosos dels Estats Units, els coneguts com a Big Three, és a dir, el New York Times, el Washington Post i Los Angeles Times, de manera que van ser els seus propis col.legues qui el portaren a la seva fi.

Tanmateix, els treballs periodístics de Webb, han acabat sent reivindicats, i fins i tot, darrerament, algun dels periodistes que van participar activament en la seva cacera, ha reconegut el seu error, i que Webb tenia raó. 

Una servidora ha tingut etapes addictives a la història d'aquest individu, que com molts altres heterodoxos, va començar formant part del sistema -era de família militar-, però que com a conseqüència dels seu compromís professional i ètic va acabar enfrontant-s'hi, per no voler vendre's. Fins i tot vaig escriure un article a la revista Trípodos, en el número Extra del 2008, de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Quasi una dècada després de la seva mort, ara es farà una pel.lícula, com deia abans. Potser ara es farà el reconeixement definitiu de la seva figura i de la seva tasca professional. Ja fa anys, el 2008, exactament, se'n va parlar, al respecte. Ara, però, va de bo.

El film portarà per títol Kill the Messenger, extret d'un llibre publicat el 2008, també, pel periodista Nick Schou, i que es pot considerar una biografia de Webb. Enguany començarà a rodar-se i es possible que s'estreni a finals del 2014, coincidint, doncs, amb els deus anys de tràgic incident.

Un altre aspecte interessant d'aquest cas, és que va ser dels primers que es va benficiar de la presència d'internet, de la xarxa. La sèrie va tenir un web propi el mateix any 1996, que va rebre més d'un milió de visites, i que va contribuir a la seva difusió a escala global. Sense ella, probablement, només hauria estat una història més publicada en un diari de difusió regional. L'impacte digital que va tenir, ja assenyalava quin seria el futur del periodisme contemporani.

El 2011, un fill seu, Eric, va publicar un recull dels seus escrits, que duu per títol The Killing Game.

Webb va morir sol, engegant-se, curiosament, dos trets al cap. La policia, però, des del primer moment no va tenir cap dubte que es tractava d'un suicidi. Era al llit de la casa que acabava de perdre per desnonament per impagament dels 2000 dolars mensuals que havia de pagar i dels que no disposava.

L'EUGENI, L'ENCERTA

Si fa uns dies reproduïa íntegrament l'article del gran Belzunces, avui he de tornar a repetir la jugada, però amb un altre savi, una persona per a la qual guardo un enorme respecte personal, i, sobretot, intel.lectual: l'Eugeni Casanova.

Llegiu, si us plau aquest article penjat també a la secció d'Opinions Contundents de Vilaweb, que paga la pena. Gràcies Eugeni, per ser les teves aportacions, sempre il.luminadores del camí que s'ha de seguir.

El Regne Unit reconeix Catalunya*

per Eugeni Casanova

Vilaweb

17.06.2013

Les paraules de David Cameron donant suport al dret d'independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d'inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l'Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere --o al costat--. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant. 

El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l'efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l'extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el 'front comú' contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. 'Així és com nosaltres fem les coses', va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L'error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l'àmbit de distribució de La Razón, l'ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i 'el cas dels catalans' és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l'aliat més antic d'Anglaterra sigui Portugal. 

Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l'OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l'11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s'hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase 'ja vénen els espanyols' s'ha fet popular. 

"Des de l'Onze de setembre el personal espanyol a Brussel·les té com a missió primordial de desacreditar Catalunya"

L'ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d'abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l'exposició 'El català, llengua d'Europa'. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l'exposició 'sine die' amb l'excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n'han fet molts amb menys temps de marge. 

Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n'hi hagi set o vuit. El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d'Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia 'tingut una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya'. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s'hi havia reunit.

Mas va tenir tracte de cap d'estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d'haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstadt, o el president del partit liberal-demòcrata, l'eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de 'fracàs de Mas a Europa'.

Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar burleta que el convidava 'al gran acte de la marca Espanya' que s'havia de fer allí mateix. 

Aquest 'gran acte' va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d'Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d'Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.

"El 22 d'abril, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns trescents presidents de regió"

Els europarlamentaris catalans remeten a l'article 'Después de tocar fondo: una nueva política europea para España', d'un 'espanyolista intel·ligent' especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós 'ensimismamiento' espanyol. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és fruit de l'arrogància i d'un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d'Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya. 

Molina constata que Espanya l'han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. 'Això no és estrany perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà', explica un eurodiputat. 

A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que 'a Estrasburg i a Brussel·les la gent se'n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s'han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d'actuació. L'economia catalana està en el "core business" europeu, l'espanyola no.' Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: 'El fracàs no s'improvisa, tot sovint es guanya a pols.'  

Aquest estat d'ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l'acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kossove, Gibraltar a la UEFA... I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als 'nazis' de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca. 

El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. 'Les paraules de Cameron no valen per a Espanya', ha respost aquest linx de les relacions internacionals que es García Margallo. Deu ser el famós 'ensimismamiento'.. 

*Les negretes i les fotos les he triades jo (JS)

AFERS EXTERIORS (2): EL DIPLOCAT

La reconversió de l'anterior Patronat Catalunya Món, que al seu torn era una reconversió del mític Patronat Català Pro-Europa, un dels organismes més estimats pel llavors President Jordi Pujol, en una nova instància, el Diplocat, és probablement una de les principals novetats de la segona administració del President Artur Mas.

L'anomenat Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya, s'ha proposat ser una eina cabdal en el procés d'internacionalització de la transició nacional que està vivint el país. Per fer-ho, s'ha inspirat en les teories i en els models lligats al paradigma del softpower i de la diplomàcia digital o e-diplomacy, que en els darrers anys s'estan aplicant arreu, però que principalment van rebre una empenta enorme durant el mandat de la senyora Hillary Clinton com a Secretària d'Estat en l'administració Obama I (2009-2013).

Sense entrar en una anàlisi detallada, que no pertoca en aquest article, això pressuposa que per una banda, la societat civil catalana tindrà un protagonisme creixent en el desenvolupament de la política exterior de la Generalitat, posant un èmfasi en les relacions públiques, la seducció, la creativitat, fins i tot el bon rotllo, l'oci, l'entreteniment, la cultura cool, com a reclam internacional. De l'altra, naturalment, l'ús massiu de les TIC i principalment de les xarxes socials com a forma per bastir una diplomàcia digital global, que entre d'altres aspectes permet abaratir costos que no precisa d'una presència física arreu del món, i per contra garanteix una reacció immediata a l'hora de comunicar i disseminar propostes o esdeveniments, la qual cosa reforça una sensació de proximitat.

A ningú se li escapa que, encara que sovint resulti un tòpic, Catalunya té una xarxa de societat civil força desenvolupada històricament, i això és un actiu que no es pot deixar de no utilitzar. A més una part molt important d'aquesta societat civil té una presència i fins i tot un reconeixement internacional consolidats, per la qual cosa és d'una lògica abassagadora que a l'hora d'impulsar la internacionalització de Catalunya es compti amb ella.

Paral.lelament, Catalunya és un país plenament inserit en la xarxa, de manera que ja fa molts anys que usa les TIC i ja té una cultura digital plenament consolidada, amb fins i tot actius a nivell mundial de primer nivell.

Per tot plegat, la creació del Diplocat, on a més del govern de la Generalitat, participen instàncies de la societat civil catalana amb una clara vocació intenacional no pot ser més que considerat com a positiu.

Tanmateix, caldria evitar un doble risc: el del cofoisme i el de l'acomodament. El primer passa quan el missatge que es transmet és que som la conya i els més macos del món mundial, quan de fet, el més calent és a l'aigüera, que és la declaració de la Independència. De manera que no podem fer el ridícul.

I això ens porta al segon, que és no caure en una acomodació a l'statu quo, perquè naturalment, el nostre objectiu no és romandre eternament com un cas referencial de nació sense estat. Tot al contrari, volem deixar de ser-ho el més aviat possible, i convertir-nos en un nació amb el seu propi estat, que defensi i promogui els seus interessos, com tots els estats defensen els de les seves nacions.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 26, juny 2013)

UNA JUSTÍCIA DE BROMA, L'ESPANYOLA

Estem assistint a un seguit d'escàndols judicials que ens assenyalen clarament que hem de sortir corrents d'aquest estat espanyol que cada cop més sembla una monarquia bananera.

Que si la desimputació de la filla del Borbó, reclamada per la pròpia Fiscalia, que és qui, en teoria, ha de vetllar per la defensa de l'interès general, és a dir, del conjunt dels ciutadans. Un autèntic escàndol, que demostra que aquí hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona. I sense cap vergonya. Però que no és més que un nou episodi que afecta una família, començant pel seu càrrec més rellevant, i una institució que està totalment deselegitimada, com es va poder comprovar, fins i tot en el Liceu, on la xiulada a l'hereu va ser històrica.

Però, naturalment, no caurem en la trampa de posar en la corda fluixa una institució tan anticatalana com és la corona espanyola, i per contra reivindicar una hipotètica tercera república espanyola.

Entre d'altres raons, perquè aquesta és una estratègia que està cercant un sector molt influent de la dreta extrema i fins i tot de la pròpia extrema dreta espanyola, que darrerament està aconseguint notables victòries com és la pròpia presidència del Tribunal Constitucional, que segons sembla recaurà en un antic militant o simpatitzant de Fuerza Nueva.

Un sector que té un cap molt visible, en la persona de José María Aznar, al qual més d'un assenyala com a possible candidat a la presidència d'aquesta República, que portaria a terme, no cal dir-ho, un procés d'espanyolització sense dilacions. Precisament, davant la multitud de casos de corrupció que assetgen l'etapa aznarista del PP, i que el posen a la picota, Aznar ha sortit amb tota l'artilleria possible, conscient com és que té molts partidaris, fins i tot dins del propi govern de Mariano Rajoy. També els té als mitjans de comunicació i, no cal dir, a la pròpia justícia. Només així s'explica com el seu amic de joventut, Miguel Blesa, màxim responsable de l'antiga CajaMadrid, i doncs, de la seva crisi i empobriment de centenars de milers de persones, es trobi novament en llibertat. Quina justícia de pandereta! I això sense comptar el cas Bàrcenas o el cas Gurtel...

I també, a Catalunya, acabem d'assistir a un altre exemple d'escàndol judicial, com és el que implica a l'agent espanyola Alícia Sànchez Camacho, la qual sempre s'ha presentat com a víctima, quan les proves sembla clarament que l'assenyalen com a incitadora de l'espionatge polític dels darrers mesos, un espionatge que està sent eficientment investigat per la Policia espanyola, i que naturalment servirà per collar aquells passerells que quedin enxampats entre els seus papers. 

La Camacho sembla seguir la mateixa via que en el seu moment va optar l'infiltrat per excel.lència de l'espanyolisme a Catalunya, que respon al nom de Josep Antoni Duran i Lleida. El seu pacte amb la justícia espanyola, però, va acabar com el rosari de l'aurora ... i és que, naturalment, Roma no paga els traïdors, i Espanya sap perfectament qui són els seus i com tractar els conversos... D'això fa segles que en té traça.

En definitiva un panorama paorós, del qual convé allunyar-se'n el més aviat possible.

LLIURAMENT DEL PRIMER PREMI MEMORIAL JORDI GOMIS

Lliurament I premi Jordi Gomis a en Jaume Barberà from DGS on Vimeo.

El proppassat 14 de juny es va celebrar l'acte de lliurament del Primer Premi Memorial Jordi Gomis, que va recaure exaequo en els periodistes Jaume Barberà i Joan Camps i Ortiz. L'esdeveniment va tenir lloc a la seu  nacional de Reagrupament i en va ser el seu President, Joan Carretero qui el va lliurar. Entre els assistents, els familiars d'en Jordi, així com diversos reagrupats i públic en general.

El periodista Jaume Barberà va fer una intervenció que donà lloc a una intensa tertúlia que s'allargà més del que s'esperava.Us adjunto el vídeo sencer de l'acte.

HI ESTEU CONVIDATS

Aquest dijous, i per invitació d'Òmnium Cultural de Mataró, pronunciaré una conferència sobre la situació actual al Quebec. Es tracta d'un acte inclòs en el Cicle de conferèencies de primavera sobre els processos sobiranistes en marxa i que porta l'encertat subtítol de què en podem aprendre? Perquè és d'això del que es tracta, d'aprendre, sempre aprendre. La meva intervenció en concret l'he titulada El Quebec davant el repte de la sobirania, i com passa sempre que parlo d'aquests temes, em plau molt intentar que la nostra gent s'assabenti d'altres escenaris, d'altres casos, perquè només coneixent els altres, podrem arribar a conèixer-nos nosaltres mateixos. És de calaix. N'aprenem els punts forts i els punts febles, els riscos i les oportunitats tant d'ells com de nosaltres.

L'acte se celebrarà aquest DIJOUS, 20 de juny, a les 19.30 hores a la seu social d'Òmnium Cultural de Mataró, al carrer Argentona, 59, baixos.

Mostra un mapa més gran

No cal dir que em farà molta il.lusió comptar amb la presència de tots aquells i aquelles que vulguin i puguin assistir. D'aquest tipus d'esdeveniments, ja se sap, allò més agraït és el col.loqui que es genera un cop el convidat ha fet el seu discurs i que en principi ha d'incitar-lo. Espero, en aquest sentit, estar a l'alçada.

Ens veiem dijous a Mataró!

LA INSUBMISSIÓ ESPANYOLA

A mesura que la força de la independència es desfermi, és de preveure que determinats elements de l’espanyolisme, es llencin a la insubmissió a la República de Catalunya. Com era d’esperar, els batlles socialistes i populars de l’àrea metropolitana, ja han esdevingut la punta de llança d’aquest moviment insubmís. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem de votar conjuntament amb la formació xenòfoba Plataforma per Catalunya, a l’Hospitalet. Sociates i Plataforma… amics per sempre? Ja ho veurem si aquesta coincidència es prorroga en els propers mesos. No cal dir que seria altament significatiu.

Però la veritat, penso que aquesta insubmissió espanyola no és més que un soufflé, que es desinflarà així que es comenci a notar els beneficis de la Independència. I es notarà, ja us ho dic ara, des del segon 1 després de la seva proclamació. Tot i així, és inevitable que hi hagi elements que contra tota coherència, vulguin aturar el temps de la història.

Què caldrà fer contra aquests elements? Bé, en primer lloc dependrà de quin tipus d’insubmissió parlem.

Per això els elements d’intel.ligència seran fonamentals. Només si sabem d’avantmà què es proposen, ens podrem avançar a les seves accions. Això és particularment important si ens trobem davant d’algun tipus d’insubmissió violenta, en totes les seves gradacions: des dels aldarulls protagonitzats per ninis fins a la hipotètica opció terrorista. Un element en aquest sentit a tenir en compte seria la col.laboració que podrien tenir d’elements d’intel.ligència espanyols, interessats en desestabilitzar la nova República.

Aquesta possibilitat, tanmateix la considero que té poc recorregut, més enllà d’episodis espasmòdics, o de cops de cua que puntualment poden ser més o menys contundents. En cap cas, la independència de Catalunya donarà lloc a una insubmissió violenta d’aquests sectors extremistes, que per altra banda seran fàcilment neutralitzables, atès que ja a hores d’ara es troben perfectament identificats, fins i tot en un moment que gaudeixen de l’empara de les estructures de l’estat espanyol (policials, judicials i mediàtiques). La seva capacitat de supervivència en el context de la República Catalana, és exactament zero, perquè no podran respirar i acabaran sense aire.

La insubmissió cívica, de caràcter pacífic, pot assolir una determinada part de la població catalana. Tanmateix, ja a hores d’ara sembla evident que l’espanyolisme a Catalunya és bàsicament de caràcter ètnic: els que se’n declaren quasi sempre argumenten per anar en contra de la independència, arguments relacionats amb la suposada ètnia espanyola, realitat, per altra banda, paradoxal perquè, mal que els pesi als espanyols, i els pesa molt, no existeix ni ha existit mai una ètnia espanyola, o una raça espanyola, expressió que, a ningú se li escapa, té unes connotacions totalitàries i feixistitzants.

Tanmateix, és evident que a mesura que passin els anys i la República es consolidi i arreli fermament, la variable ètnica espanyola s’anirà afeblint. A ningú se li escapa que la República Catalana serà multicultural, multilingüe, multireligiosa, multiètnica, etc. i per això mateix, els nostàlgics de la Catalunya espanyola, aniran representant cada cop un sector menor, que segurament serà superat econòmicament per altres grups provinents de l’Àsia i d’altres continents del planeta. Entre tots ells, el nexe d’unió ha de ser la llengua catalana, com a llengua pública comuna, així com un coneixement professional de la llengua anglesa i una creixent influència d’altres llengües com és el xinès, l’àrab, el rus, l’urdu i les diverses variants dels latinos.

Mai em cansaré de repetir que el punt feble de l’espanyolisme és la catalanofòbia. A cap persona mínimament normal se li passa pel cap que als filipins, als pakistanesos, als nigerians, als russos, interioritzin la catalanofòbia que des de petits mamen molts espanyols i que és un element quotidià de la socialització familiar. Fins i tot en el cas de les comunitats hispanoparlants, cal ser ben curosos en separar la llengua del projecte polític espanyolista. No lluitem contra la llengua hispana ni la castellana com a tals, sinó que ho fem contra la seva instrumentació per part d’un determinat projecte polític, que és l’espanyolisme. Tenint a més clar, que en el conjunt de la Hispanitat, l’estat espanyol cada cop ocupa un lloc més marginal. A hores d’ara, si volem representar la llengua espanyola, seria més lògic fer-ho amb la bandera mexicana, o fins i tot la colombiana, que no pas l’espanyola. O la dels Estats Units, és clar. I la raó és ben òbvia, hi ha més hispanoparlants que no pas a l’estat espanyol. De fet, no seria cap mala pensada contractar de forma sistemàtica aquells professors d’espanyol necessaris per a l’escola catalana, entre els professionals de l’altra banda de l’Atlàntic. I és que el futur de la llengua espanyola, o més aviat, llatina, es juga a Amèrica que no a Europa.

En definitiva, les expectatives d’insubmissió espanyoles són més aviat precàries. I és que la gent no és imbècil. El canvi que suposarà la independència per al benestar dels catalans serà immens: l’atur baixarà de forma geomètrica, el boom de les infrastructures i dels nous aparells d’estat (entre els quals la defensa, naturalment), en tindrà una responsabilitat primera. Els menys lúcids que intentin perpetuar la flama espanyola, aniran patint un progressiu procés de grapització, és a dir, d’aïllament de la societat i de creació d’un món propi, estanc, influenciat per les seves paranoies i que acabaran amb els inevitables enfrontament personals, fins que la cosa es disgregui i acabi per desaparèixer.

Abans que tot això arribi, però, hem d’acabar de fer el pas previ, que és la declaració de la independència. I ja a hores d’ara, els dubtes o indecisions repercuteixen directament entre els nostres conciutadans que pateixen una crisi que només la patim pel fet de trobar-nos sota el llast espanyol.

No podem ajornar més la definitiva independència.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2013)