Políticament parlant, la setmana que acabem de passar ha estat terrible i, a l'hora, ben aclaridora. Hem viscut en viu i en directe una operació de guerra psicològica espanyola amb totes les de les llei. Per dir-ho clar i català: les vagues propagades pel falangisme sindical, coincidint amb l'esdeveniment que situa Barcelona, i per extensió Catalunya, com a referent mundial, si més no, durant uns dies, no són més que el producte de l'acció dels serveis d'intel.ligència espanyols. Punt. Aquí, del que es tractava és que la globalització de Catalunya, és a dir, la seva plena desespanyolització, no sigui vista pels propis catalans i catalanes com un fet alliberador, positiu i engrescador, si no més aviat com un episodi negatiu, polèmic. Un enuig, en definitiva. És això, i només això, i no cal buscar-li més raons, ni paranoiques explicacions ideològiques. No hem de combregar amb rodes de molí. Baixar al detall, a les raons que han mogut a les vagues, és perdre'ns en el detall. Perquè sempre hi ha una raó per fer una vaga. Sempre hi haurà algú que vol modificar l'statu quo per a sortir-ne beneficiat. Però, aquesta setmana no hi havia només unes vagues, impulsades per uns treballadors que cobren 30.000 euros i oposades per uns executius que en cobren 60.000 o més i tot. (Als ulls de la immensa part del món, un conflicte entre rics, dit sigui de passada).
No, aquesta setmana, precisament aquesta, i no cap altra més, els esclaus d'Espanya, els mateixos que estimen les cadenes que els subjecten, més encara, que pensen que les cadenes ja són un òrgan més del seu cos, com els braços o les cames, han executat amb precisió prussiana una operació estratègica per ensorrar la imatge d'una Catalunya, encapçalada per la seva capital, Barcelona, com a país global, capdavanter, internacional, innovador, desenvolupat, etc, etc. I ho han fet des de diversos fronts. Des dels sindicats, des de les empreses públiques, des del periodisme, i perquè no dir-ho, des del propi govern de Barcelona, en mans d'una ni-ni que té carta blanca per fer i desfer de manera més que sospitosa. I des d'uns tribunals inquisitorials que no paren de provocar i actuen en estratègia de gota malaia.
I, també, cal dir-ho. Aquesta setmana que, malgrat tot ha estat un èxit global, també s'ha vist tacada per la inacció del govern de Catalunya. Un govern acomplexat, amb una consellera del ram que es preocupa més de portar xapes que d'allò que s'ha de preocupar. Amb un conseller d'interior que li tremolen les cames quan algú li deixa anar un penjament (si bé cal reconèixer que la Seguretat, garantida pels Mossos d'Esquadra i les policies locals ha estat excel.lent). Amb una portaveu que no difon amb contundència quin és el parer del govern, i doncs, sembla que aquest, en ple conflicte, estigui missing in action. I, en definitiva, amb un president i un vice-president, que, si més no, des de fora, semblen que facin la guerra cadascú per la seva banda.
Cal tenir clar que l'objectiu espanyol és emmerdar Catalunya. És difondre la idea que Catalunya no es pot valdre per ella sola, que necessita Espanya per anar bé. I que l'associació Catalunya amb èxit, prosperitat, benestar, seguretat, cohesió, etc, és falsa si no compta amb la seva subordinació a Espanya. És la infantilització permanent de Catalunya que ha d'anar de la mà del papà i mamà Espanya, que un dia li clava una hòstia, i al dia següent l'amanyaga. I és tan senzill com això.
Allò que és intolerable per Espanya és una Catalunya, amb una Barcelona al capdavant, triomfadora, exitosa, plena, lliure, sense la crossa espanyola. Això no ho pot tolerar. Els catalans i les catalanes només podem ser feliços, diuen, si som espanyols. La felicitat de l'esclau que besa la mà de qui l'atonyina. Cal tenir clar que tota la campanya desfermada contra el turisme, sobretot a Barcelona, és perquè s'està consolidant una Marca Catalunya -amb l'empenta de Barcelona, naturalment- que bat i derrota definitivament la Marca Espanya. Jo, prefereixo tenir una Barcelona plena de xinesos, russos, pakistanesos i romanesos que d'espanyols, què voleu que us digui. Els primers s'adaptaran a les nostres lleis... si veuen que som seriosos i les fem complir sense tremolaments de cames. Els segons, amb les excepcions corresponents, que n'hi ha, encara que sovint no es veuen, no paren d'intentar imposar el seu supremacisme multisecular i convertir-nos en una província més, subordinada als interessos de la seva oligarquia empresarial-burocràtica i financera de la seva capital.
El millor que podem dir d'aquesta setmana que acabem de passar és que malgrat el mal gust de boca, ens n'hem ensortit. Barcelona i Catalunya han tornat a estar al centre del món. Però cal aprendre la lliçó d'enguany. Per al proper any, entre el 27 de febrer i el 2 de març del 2017, dates que encara cauen dins el període del 18 mesos, caldrà que res del que ha passat ara es torni a repetir, caldrà tenir-ho tot preparat per que ens trobarem a les portes de la Llibertat. I no valdrà a badar.
