L'episodi, magníficament resolt, de l'estàtua del dictador al Born ha posat al descobert les vergonyes d'aquells que enyoren el franquisme, no perquè ho fossin, de franquistes, no, sinó perquè en monopolitzaven, i manipulaven, la seva oposició, i per això es consideraven els amos i senyors del carrer.
També ha posat de manifest l'estultícia dels sectors espanyolistes que han mirat la punta del dit i no on apuntava aquest dit, i han confós la contundència democràtica dels catalans, amb un simple rebuig del franquisme. Si se n'ha de ser de sòmines, pensar que ens hem aixecat només contra el franquisme!
La revolta, indignada, dels patriotes catalans contra l'estàtua franquista era, first and foremost, contra l'intent patètic, covard, de l'esquerra engrunes d'obviar que han passat quaranta o més anys, i que ja no estem en la situació dels anys 70s, que aquesta pantalla ja està més que superada.
Era també una revolta contra l'intent de manipular la memòria del 1714, barrejant-la amb el franquisme, quan no tenen res a veure, i que demostra que aquesta gentola es pensen que el món va néixer amb ells i elles. Doncs, no, abans de Franco, ja assassinaven pels carrers, i vosaltres no sou els salvadors de res, o en tot cas, ho són aquells que hi van deixar la pell a les comissaries del règim, la carn de canó que era servida en safata, mentre els dirigents del partido, s'ho passaven de conya a la Romania de Ceacescu.
Ara, algunes velles glòries, però sobretot els potes negres, és a dir, els fills d'aquella generació, pretenen esborrar la realitat política catalana. Una realitat que no els agrada, perquè està marcada pel procés independentista. Un procés realment de masses, que el partido, ni en els seus millors moments de glòria, hauria pogut somniar mai. Resulta commovedor veure com els potes negres tenen dificultat per respirar l'atmosfera independentista. Necessiten mascareta d'oxigen. Per això, en el seu delírium tremens, s'han auto-otorgat el títol del millor partit de la història de Catalunya. Què patètics que sou!
S'ha de reconèixer però, l'habilitat en acomplexar l'esquerra nacional catalana. En això sí que han triomfat, i fins i tot sectors independentistes hi han caigut de quatre potes. Però, per sort, els darrers esdeveniments han posat les coses a lloc.
La utilització del franquisme, per lluitar ideològicament contra l'independentisme, ha aixecat ampolles entre la bona gent, que no ha entès aquesta frivolitat, aquesta barrabassada de tornar a treure el franquisme al carrer, i davant del Born. I per això us hem castigat.
Aneu fent el paripè, i acabareu com tots els moviments comunistes oficials que per odi a l'independentisme petitburgès i transversal, us arrenglerareu amb el bunker. Espero i desitjo que una part de vosaltres, després d'aquest episodi lamentable, però profundament significatiu i que de fet, ha tingut un efecte més que saludable, haureu obert els ulls.
La Independència és irreversible i no hi haurà enyorança per aquells que han fracassat en impedir-la. No oferirem flors als que heu fracassat. Serem generosos, i us oferirem una República, independent i lliure, que podrà fer molt més no només per la seva gent, sinó també pel món, que una comunitat autònoma espoliada i sotmesa a Espanya.
