TON RIBAS I SALA, IN MEMORIAM

Prèvia

Sense ell, no seríem on som ara, em refereixo, és clar, a en Ton Ribas i Sala, que tot just ens acaba de deixar. Ara, que estem al caire de la victòria definitiva contra l'enemic trisecular. Fa ràbia, molta ràbia, que la gent com en Ton, que ho va donar tot, no vegi ara els fruits del seu esforç. Uns fruits, potser imperfectes, però al capdavall fruits. I tots sabem, que sense les seves mans, sense la seva empenta, sense el seu compromís, com sense els de molts d'altres de la seva generació, i de les anteriors, això no hauria estat possible. 

En Ton, a la dreta, amb la Montserrat Tarragó i en Robert Surroca

Hauria estat un detall, de fet una obligació,  que, per exemple, l'Assemblea Nacional Catalana que ahir va celebrar la seva Assemblea General Ordinària (AGO), li dediqués un record, però va preferir aplaudir amb les orelles un buròcrata nacionalsindicalista que ja ha dit per activa i per passiva que s'oposa al referèndum unilateral. 

Són coses de la teoria aquesta d'eixamplar la base a favor de la independència, que fa passar bou per bèstia grossa, mentre dóna per sac als que ja considera com a propis, i fa totes les cabrioles possibles per atraure/seduir/engalipar aquells que, suposo, deu considerar infants mentals o retardadets, en un exercici de paternalisme evangelitzador que fa caure d'esquena.

Però no vull embrutar el record pur (sí, pur) d'en Ton, amb el qual, si no recordo malament, vaig parlar-hi un cop, però que sempre portaré en el record el seu compromís insubornable d'un obrer, d'un independentista català de pedra picada, que no es feia la pixa un lio, ni tenia cap complex de ser-ho, tan allunyat dels pallassos -i pallasses- mediàtics plens de manies i carns de psicòlegs i psiquiatres diversos, que em fan venir basques.

Biografia

Aquesta és la seva biografia, aquest és el seu testimoni. Des de l'emoció, des del respecte i des de l'humilitat.

Nascut a l’Hospitalet l’any 1933, va morir aquest 25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya-Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a La Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.

En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.

Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.

Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria.

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.

"LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA BENEFICIA LA COMUNITAT INTERNACIONAL" (ENTREVISTA A JOSEP SORT)*

A Europa, la solidaritat amb Catalunya creix cada cop més. Es creen intergrups parlamentaris, es porten a terme iniciatives polítiques. Hi ha com un silenci eixordador per part dels estats de la Unió Europea, que en cap cas s'han posicionat en favor del seu soci espanyol.

Per Mercè Feliu, 28.4.2017

Reagrupament va ser un dels primers partits en demanar la unitat d'acció per a la Independència. Podries fer una valoració del moment actual?

Més que unitat d’acció, Reagrupament sempre hem defensat la transversalitat independentista. La concreció d’aquesta, és i continua sent a hores d’ara, la candidatura de Junts pel Sí que es va presentar a les eleccions del 2015 i va guanyar per àmplia majoria. En el moment actual, al Parlament de Catalunya existeix també una unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP que considero que es mantindrà sòlida fins a la celebració del referèndum. L’independentisme es manté ferm i la victòria del Sí és inqüestionable. És el moment de deixar-s’hi la pell. Només queden uns pocs mesos, estem fent història.

Especialista en temes internacionals, com veus el suport a l’autodeterminació de Catalunya a dins d’Europa i en l’àmbit internacional?

A Europa, la solidaritat amb Catalunya creix cada cop més. Es creen intergrups parlamentaris, es porten a terme iniciatives polítiques. Hi ha, el que defineixo, com un silenci eixordador per part dels estats de la Unió Europea, que en cap cas s’han posicionat en favor del seu soci espanyol. Cal tenir en compte, que les relacions internacionals es basen sobretot en interessos, i que des de Catalunya hem de formular un discurs que vagi en el sentit, que la independència de Catalunya, beneficia la comunitat internacional, tant de forma col·lectiva com a cada estat. Per exemple, en el camp de la seguretat, de l’economia, de la recerca, etc. Internacionalment o mundial, la República de Catalunya en cap cas serà un estat petit, sinó mitjà amb capacitat d’ajudar al desenvolupament i el creixement de molts altres estats, a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina.

Hi ha, però, una condició indispensable: que la comunitat internacional s’adoni que anem a totes, que no ens arronsarem ni quan Espanya, en el darrer moment, i de forma desesperada, ens ofereixi un pacte que, no cal dir, no serà creïble. La fermesa en l’objectiu per la independència farà que els estats ens tinguin confiança, i jo fins i tot penso que hi haurà una competició per qui serà el primer a reconèixer-nos.

Vivim temps convulsos a Europa: Brexit, xenofòbia, crisi dels refugiats. Això ens ajuda?

Una Catalunya independent serà un factor d’estabilitat en el Mediterrani, que és un dels dos flancs més preocupants de la Unió Europea. Catalunya, històricament, ha tingut una vocació europea i mediterrània i la nostra aportació a aquestes dues àrees, serà positiva, i fins i tot podem col·laborar amb França i Itàlia en el Mediterrani occidental i central. Per altra banda, amb la nostra independència, afavorirem que Espanya es reformi internament i deixi de destinar enormes quantitats de recursos i energia a combatre’ns. En tot cas, Catalunya podrà contribuir sobiranament a satisfer les necessitats del poble espanyol, com també ho farà, per descomptat, amb altres estats de l’Est d’Europa, de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

Reagrupament participareu en la campanya unitària?

Naturalment. Totalment implicats. Com ja ho hem estat a Junts pel Sí, a l’Assemblea Nacional Catalana, a l’Assemblea de Municipis per la Independència, a Òmnium, a Súmate, a la Plataforma per la Llengua. Es troba en el nostre ADN, si se’m permet. Serem al capdavant, en la mesura de les nostres possibilitats i amb una voluntat de col·laboració amb totes les organitzacions patriòtiques, siguin de la societat civil o polítiques. I això, sense exigir protagonismes, ni càrrecs, ni res semblant. Més que actors principals, ens agrada definir-nos com a guionistes. On molts arriben ara, nosaltres ja hi érem. I ens en felicitem.

Teniu intenció d’endegar també campanya pròpia?

La prioritat és contribuir a l’esforç col·lectiu, lògicament. Això es compatibilitzarà amb actes propis, però oberts a tothom, sobretot coincidint amb activitats orgàniques com són les reunions de la Junta Directiva fora de Barcelona. Ja estem treballant en actes a Igualada, Lleida i Vilafranca o Vic, entre d’altres. També en un cicle de conferències o seminaris, i sondejant la creació d’un canal de debat per internet i d’un butlletí informatiu en llengua anglesa. Sempre en la mesura de les nostres possibilitats. Som una associació sense deutes, però amb recursos limitats. I repeteixo, el principal és treballar plegats amb tothom. Hi hem estat, hi som i hi serem. Fins a la victòria.

Quin és el paper de Reagrupament en relació al PDeCAT?

Molts reagrupats som membres fundadors del PDeCAT. Vam presentar una candidatura pròpia, com es recordarà. A hores d’ara alguns de nosaltres hem estat escollits en càrrecs de responsabilitat en l’àmbit local, comarcal i fins i tot de vegueria. Dit això he de deixar molt clar que RCAT no pretén exigir quotes enlloc, ni al partit, ni a les llistes, ni als càrrecs. Deixeu-me dir, que no ens calen, les quotes. Som gent preparada i compromesa i sabem com treballar. No volem reproduir esquemes anteriors, ja periclitats.

Amb el PDeCAT ens uneix clarament la transversalitat ideològica, que no trobem en altres formacions, que cauen o bé en una ideologització de la nació, o bé en un acomplexament per part d’altres forces. Nosaltres hem contribuït a fer del PDeCAT un partit que accepta la unilateralitat i que es compromet a la regeneració democràtica, com s’ha vist amb el debat de les incompatibilitats. El PDeCAT a més sosté plantejaments seriosos com per exemple, el de la necessitat de tenir un Exèrcit propi, i col·laborar amb els nostres aliats per incrementar la seguretat col·lectiva. Això ens fa creïbles i genera confiança internacionalment.

A hores d’ara, aproximadament un 30% dels associats del PDeCAT provenim d’altres formacions. La nostra aportació serà, de nou, treballar per la victòria de la Independència en el referèndum, des de la certesa que el nou partit hi està completament compromès. Les úniques eleccions que m’interessen són les Constituents, i aquestes són les que se celebraran, segons el full de ruta, sis mesos després del Referèndum, és a dir, cap al març del 2018. Però llavors, probablement, RCAT ja no existirà. I, si em permeteu, jo hauré acomplert una de les meves prioritats vitals: deixar de ser independentista.

*(NOTA. Penjat a l'Unilateral, 28.04.2017)

EN HOMENATGE

MIQUEL BADIA (1906-1936)

Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita.

(Miquel Badia, 1935)

EL MANIFEST D'ORLEANS

Als militants d’Estat Català

Als amics d’Estat Català

«A la vila d’Orleans i a 6 de desembre de 1934, es reuniren una colla d’exiliats a França pertanyents a Estat Català i sota la presidència de Miquel Badia.

»Tenia la reunió la finalitat principal d’estudiar la possibilitat de reorganitzar Estat Català en partit polític, independent, lliure; separat de l’Esquerra Republicana de Catalunya.

»Vàrem coincidir en apreciar que ja de temps a dintre de l’Esquerra hi érem com a partit a part d’ella.

»Vàrem coincidir que l’Esquerra en general i d’ella particularment alguns homes, entre els quals s’hi destacava molt bé en Companys, ens feien una guerra en tots els terrenys. Només els contenia, no un respecte, sinó una conveniència de partit en no atacar-nos públicament, ja que privadament mai no es varen amagar de combatre tant els nostres homes representatius com les nostres idees i bandera.

»Vàrem coincidir també en apreciar casos indignes com el de Grau Jassans en oferir 300.000 pessetes a en Dencàs, en ocasió de la concessió de les línies d’autobusos. Indignitat protegida especialment pels homes que més fort ens atacaven. Casos d’indignitat com les vendes d’empleus a tots els llocs de l’administració. Casos d’indignitat com l’ocorreguda a la comissaria general d’ordre públic quan el mateix comissari, protegit d’en Selves i en Companys oferia 5.000 pessetes setmanals a Miquel Badia perquè no es fiqués en la persecució del joc a Barcelona, i al qual comissari, per a destituir-lo i pagant el seu silenci li fou donada una plaça ben retribuïda a una població del Marroc; i altres casos d’indignitat política que fóra llarg enumerar i que potser algun dia podrem assenyalar a l’opinió pública a Barcelona.

»Vàrem exposar que ja abans dels fets d’octubre, el directori d’Estat Català ja havia estudiat la possibilitat de separar-se de l’Esquerra a causa de l’actuació tèrbola i deshonesta d’alguns dels homes més representatius d’ella i que no vàrem arribar a proposar-ho als nostres militants per a dur-ho a un congrés d’Estat Català, perquè el moment polític aconsellava no trencar la unió per a no ésser titllats de causants de cap desfeta.

Però ara, després dels fets d’octubre que han desfet el partit i que des del barco surten acusacions greus, d’una forma solapada i jesuítica; contra la nostra organització i alguns dels nostres homes. Ara que les nostres doctrines polítiques i socials s’han de portar més que mai a la pràctica, ara que el poble comença a saber la causa de la desfeta, desfeta que rau principalment en la capitulació tan ràpida del govern de la Generalitat amb ordre a governació de cessar el foc i d’entregar-se.

»Desfeta causada per no haver volgut en cap moment el govern Companys comprar les armes necessàries per a enfrontar-nos contra l’exèrcit espanyol, malgrat que li fou ofert el carregament d’armes (fusells, metralladores i altres) per dos milions de pessetes i que el govern espanyol va trobar als socialistes poc abans del moviment.

»Desfeta que fou deguda a no haver permès en Companys que el nostre cap portés a efecte i el pla d’atac a les casernes que ja teníem estudiat, i que expressament en Companys va prohibir a Miquel Badia, i que no fou fins a la nit, quan ja la tropa havia pres els llocs de la plaça de la República, quan va demanar d’atacar. En aquell moment era massa tard per a guanyar en pocs moments. Cal tenir en compte que la Generalitat es podia defensar molt bé tota sola, amb les tropes de mossos que posseïa, en lloc de tancar-se a dins com rates.

»Podia també haver fugit i defensar-se i organitzar la seva ofensiva des d’altres llocs. Calia comportar-se millor com revolucionaris. Cal tindre també en compte que Miquel Badia des de la casa número 21 de la Via Laietana on hi estava assetjat per l’exèrcit, havia demanat a en Companys de resistir tot el matí del diumenge i que en Farràs li havia promès que podien resistir encara que fos sense ajuda de ningú, varis dies. Per què es rendiren?

»Desfeta també causada per no haver volgut en Companys entregar el comandament de les forces de policia a Miquel Badia en lloc d’en Coll i Llac, home que s’havia manifestat diverses vegades completament fred i pessimista i que va desertar al moment de la lluita. Foren 2.500 homes que varen restar al marge del moviment per manca de comandament i que també en Companys va prohibir encara al mateix dissabte a la tarda a Miquel Badia que els donés cap ordre. Per què?

»Després de tot això. Després que els causants de la desfeta, que volien per a si tota la responsabilitat, volen llançar sobre Estat Català tota la culpa i volen treure partir encara de la seva posició d’empresonats.

»Vist i estudiat tot l’anterior i a proposta de Miquel Badia, s’acorda proposar a tots els militants d’Estat Català la separació del nostre partit del d’Esquerra Republicana de Catalunya.

»Formar el nostre partit independent; i dir les nostres idees i pensaments sense que un respecte a homes d’un mateix partit (com passava dins l’Esquerra i que per la seva part no sabien correspondre) ens n’hagi de privar.

»Sabem bé que alguns companys desertaran i voldran continuar amb l’Esquerra, però sabem també que ingressaran homes nous i nous militants al partit que defensarà sempre amb honradesa i en tots els terrenys les doctrines que predica.

»Qüestió nacional: com sempre la Catalunya lliure.

»Qüestió social: organitzar un congrés perquè digui ell mateix quina posició ha d’adoptar. Hem estat sempre obreristes i sempre liberals. ¿Caldrà acceptar el socialisme? El nostre congrès ho dirà. Serà necessari estudiar-ho profundament.»

NI CALCATS

Us queden quatre dies, mal comptats, xatos... 

perdó, camarades!

VIA EUROPA (108): LA INTERNACIONALITZACIÓ DE SANT JORDI

PAÍS CATALÀ A FRANCE 3

JT Local 19-20 - Pais Catala

BRUTAL!

EL QUEBEC INDEPENDENT TINDRÀ UN MINISTERI DE DEFENSA*

En el marc de les XVI Jornades de la Federació d’Organitzacions Catalanes Reconegudes Internacionalment (FOCIR), el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, i col·laborador de l’Unilateral, Josep Sort, va reflexionar sobre la política diplomàtica del Quebec i els seus desenvolupaments futurs. Concretament va dedicar una part de la seva exposició al document que la direcció del Partit Quebequès ha enviat a la seva militància per a la seva discussió i, si s’escau, aprovació en el 17è Congrés Nacional que se celebrarà a les darreries del 2017.

El document, Le chemin des victoires, preveu la creació d’un Ministeri de Defensa, tan bon punt s’hagi proclamat la Independència, després de rebre el mandat corresponent de la ciutadania quebequesa en un eventual tercer referèndum d’autodeterminació.

Tres són les mesures que complementaran la creació d’aquest Ministeri de Defensa.

La primera serà elaborar un Llibre Blanc de la política de defensa del Quebec Independent.

La segona, dotar el Quebec d’una defensa nacional capaç de respondre a les exigènciesd’assistència mútua derivades de les aliances militars de les quals formarà part, és a dir, l’OTAN i el NORAD (el Comandament nord-americà de defensa aeroespacial).

I la tercera, atribuir a la Defensa nacional les missions prioritàries de manteniment de la pau i d’ajuda a les poblacions civils en crisi, i també la capacitat de participar, o no, en missions que requereixin l’ús de la força, sempre en conformitat amb el dret internacional, i amb el vot favorable de l’Assemblea Nacional del Quebec.

Una altra mesura significativa que preveu el document, aquesta tan bon punt el Partit Quebequès arribi al poder, després d’une eleccions, previstes en principi, per al 2018, és transformar l’actual Ministeri de la Seguretat Pública en un nou Ministeri de la Seguretat Nacional.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 04.03.2017)

UN RÉFÉRENDUM POUR LA CATALOGNE

ELS MOSSOS DETENEN GIHADISTES

Detenció de gihadistes relacionats amb els atemptats de Brussel·les. Els Mossos contribueixen a la Seguretat de la Unió Europea.

ESPANYA TOLERA ELS POSTCOMUNISTES, PERÒ NO ELS INDEPENDENTISTES*

Sense aturador. La justícia espanyola no descansa i treballa a preu fet. I ho fa cada cop amb més desacomplexament i pràcticament sense guardar les formes. La nova querella contra Carme Forcadell i els altres tres membres de Junts pel Sí de la Mesa del Parlament, n’és la prova més fefaent. Ahir es coneixia que la Fiscalia de Catalunya, per ordre directa de la Fiscalia General de l’Estat presentava una segona querella contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell i també contra el Vicepresident primer Lluís Corominas i les secretàries Anna Simó i Ramona Barrufet, tots quatre de la candidatura de Junts pel Sí. La querella es presenta per desobediència i prevaricació, concretament per haver permès l’aprovació per part del Parlament de la resolució del Pla que contempla la celebració del referendum per la independència.

En compareixença davant dels mitjans de comunicació, els quatre querellats, per boca de la pròpia Forcadell, han denunciat el caràcter ideològic del procediment judicial. Fins i tot, afegeixen que aquesta segona querella té la virtut de deixar per escrit que no respon a actes sinó per ideologia.

Nuet no querellat

La sorpresa, que de seguida s’ha convertit en indignació, ha saltat quan s’ha comprovat que la querella no afecta un cinquè membre de la Mesa, Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que es Pot, que malgrat haver votat en el mateix sentit que els anteriorment esmentats, la Fiscalia ha decidit deixar-lo al marge. L’argument que sustenta aquesta decisió que pretén justificar que la justícia tracta de forma diferent persones que realitzen accions idèntiques és, pura i simplement de caràcter ideològic, és a dir, el fet que els quatre querellats són independentistes i es comporten com a tals, mentre que el diputat, i secretari de la Mesa, Nuet, no. Concretament, les paraules que utilitza l’escrit del fiscal, segons ha transcrit algú mitjà, per justificar aquesta decisió, és que troba, en l’actuació parlamentària prèvia de Nuet, “la falta de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional…”, això és que en votacions anteriors, Nuet no havia votat en clau independentista. I deixa entendre que, probablement el diputat postcomunista s’hauria equivocat a l’hora d’exercir el seu vot favorable de la ja esmentada resolució. Es tracta, doncs, clarament no de castigar una actuació, sinó una ideologia, un projecte polític.

Val a dir que el propi Nuet, ha estat el primer que ha sortit al pas d’aquesta decisió de fiscalia, i ha deixat ben clar que va votar de forma plenament conscient, i ha mostrat la seva solidaritat amb els seus companys de Mesa.

La Fiscalia, ha demanat que s’acumulin les dues querelles contra Forcadell, perquè hi troba una evident relació. Recordem que la primera querella, que afecta exclusivament a la Presidenta, també es va presentar pels mateixos càrrecs, fa referència al fet que va permetre la votació de les conclusions de la Comissió d’estudi sobre el procés constituent.

La CUP s’ofereix

Una demostració fefaent de com l’ofensiva judicial espanyola està provocant efectes no previstos la tenim en el fet que, de forma quasi immediata, un cop coneguda la querella, la CUP s’ha ofert a ocupar un lloc en la Mesa del Parlament. Cal recordar que en el moment de la seva constitució, després de les eleccions del 27S, la CUP va rebutjar-hi ser present, tot i que Junts pel Sí li ho va oferir. Va ser, a més, un rebuig ostensible, formulat molt de cara a la galeria, i que va provocar que des del grup majoritari se li recriminés la falta de coratge d’assumir responsabilitat.

A hores d’ara, però, i com dèiem, arran dels reiterats atacs judicials espanyols, sembla que les reticències abans existents han desaparegut del tot. Una bona notícia per a la unitat independentista.

(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 24.02.2017)

WE'RE BARÇA!

HA MORT LA BÈSTIA FEIXISTA!

HEM MORT EL LLOP!

HEM FET UN PAS MÉS ENDAVANT!

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.66 (ABRIL 2017)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.66 (ABRIL 2017)

Read more publications on Calaméo

Si se'm permet la cursileria, aquest número de La Veu és especial. És el primer que signo com a President de Reagrupament. No sé si m'acostumaré a que el meu careto surti a la portada de forma més o menys regular. De fet, apostaria perquè no sortís gaire. 

La raó és ben evident, voldrà dir que ja haurem fet la Independència. És per això, que allò que menys il.lusió em fa no és arribar al número 100, sino arribar al número 75. Em conformaria amb el 74, o el 73, o el ... Bé ja m'enteneu. 

Això sí, si passeu pàgina podreu llegir contribucions de reagrupats que ells i elles sí que valen la pena. Per això us convido a llegir-la i a difondre-la. 

I també una dedicatòria a l'Eva, la nostra, sacrificada directora, en Lluís, el maquetador i dissenyador gràfic, i les ressenyes d'en Pere, a la contra. 

Uns cracks. 

Amèn.

COM A MÍNIM....

GOVERNAR CATALUNYA SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’ofensiva judicial espanyola de les darreres setmanes, que aviat tindrà un nou episodi amb el judici a Francesc Homs al Tribunal Suprem, ha accelerat el ritme del procés. La resposta catalana ha estat la d’activar tots els mecanismes legals i logístics per fer possible la celebració del referèndum d’independència fins i tot abans de l’estiu. El maig, diuen alguns. El juny, matisen uns altres. Aquesta doble acceleració que fa que la dinàmica dels esdeveniments cremi etapes, pot generar, fins i tot contradiccions internes, que probablement estaven subjacents, però que ara emergeixen i criden l’atenció de l’opinió pública.

Pels polítics unionistes, no és cap secret que el seu objectiu és fer fora de la Generalitat el seu President, el govern i la pròpia majoria parlamentària independentista. I cada cop, alguns d’ells dissimulen menys llur ambició de ser-ne el relleu, això sí, amb el remarcable detall de no fer-ho a través de les urnes, si no gràcies, o bé a les sentències d’inhabilitació que donen per fet que es dictaran des de la justícia, o bé de la pròpia intervenció de l’autogovern català, que expliquen dia sí i dia també, que s’acabarà produint.

Aquesta finestra d’oportunitat, la d’ocupar sense passar per les urnes el govern d’una Catalunya intervinguda, esmola encara més les ambicions personals d’alguns d’aquests polítics i polítiques, tant que, i accentua les contradiccions internes que esmentàvem abans.

El pols Garcia Albiol-Millo

El cas més evident i més recent, és el dels populars Xavier Garcia-Albiol i Enric Millo, que es troben en aquests mateixos moments immersos en una guerra de declaracions sobre si existeixen o no contactes secrets amb els enemics independentistes. El primer, els nega. El segon, els confirma. És obvi que, a banda de fer públicament el ridícul, per aquest fet, es demostra que tots dos pugnen per ser el referent espanyolista i situar-se en la millor posició possible quan arribi el moment oportú.

Lògicament, Garcia-Albiol representa l’aposta més populista, fatxenda, demagògica, que compta amb un cert suport al cinturó metropolità, però no dels sectors tradicionals de la dreta social i empresarial conservadora catalana. Per la seva banda, Millo, en el fons només es representa a ell, no té cap sector al seu darrere, i la seva força només depèn del suport que rebi de Madrid, i en aquest cas, particularment, de la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaria.

Hi ha però altres destacats unionistes que també aspiren a entrar en les travesses.

Inés Arrimadas, s’autodeclara interlocutora

El cas més clar és la de l’actual Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, que en les darreres setmanes ha intensificat la seva ofensiva per presentar-se com el relleu de l’actual President de la Generalitat. Concretament, va ser arran de la negativa d’aquest d’assisitir a la Conferència de Presidents Autonòmics, la l’Arrimadas no va perdre temps per demanar una entrevista amb, novament, la vice-presidenta Sáenz de Santamaria, per tal que es visualitzés que ella sí que es preocupa pels “problemes que realment preocupen als catalans“. Assumint així, autodeclarant-se, el rol d’interlocutora de Catalunya, amb el govern de Madrid. Val a dir, però, que la seva força parlamentària com a Oposició oficial és la més fluixa que ha existit mai, i es troba a menys de la meitat del primer grup, de manera que ja es pot escarrassar-se tant com vulgui, que parteix d’una feblesa més que evident, malgrat una cobertura mediàtica més que generosa, sovint proporcionada, sorprenentment, pels mitjans públics catalans, a banda, és clar dels espanyols (públics i privats, en aquest cas).

Dos gats vells treuen el nas

Darrerament, però, dos polítics veterans, han aparegut a les notícies com aquell qui no vol la cosa. Ens referim, concretament, a Josep Piqué i a Josep Antoni Duran i Lleida. Tots dos, lògicament, per malparlar del procés, i deixar d’aquesta manera la seva tarja de visita, per si algú se’n recorda d’ells, en els temps que s’acosten.

Lògicament, el primer té una carta guanyadora respecte el segon. No carrega la creu, mai millor dit, que porta el segon d’un partit condemnat per corrupció i en vies de liquidació de forma vergonyant, i que embruta la memòria de gent que va donar la vida per Catalunya. Piqué, compta amb un pedigree de gestor eficaç que pot atraure als sectors tradicionals i també a les generacions més joves d’emprenedors, però tampoc té una xarxa que li doni un suport estable, i per altra banda, té poc de populista, la qual cosa no vol dir que no pugui gastar, si s’escau, racions de demagògia necessàries. Lògicament, una Generalitat, encapçalada per en Duran i Lleida, a molts els faria mal als ulls, i ben probablement, al primer seria ell mateix, però, no es pot oblidar que la política deixa ferides profundes i de vegades, el desig de revenja no coneix límits.

Lògicament, l’escenari d’un autogovern intervingut i al capdavant del qual figuren polítics nomenats a dit i sense legimitat popular, pressuposa una incapacitat de la majoria social i política independentista actualment existent, de respondre a aquests embats. Una pressuposició que, vist com l’independentisme ha monopolitzat el carrer, l’espai públic, i les urnes els darrers anys,  no sembla, precisament, molt realista, ni possible, ni probable.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 21.02.2017)

PATRIOTISME I DIGNITAT: 8 ANYS, EN FA

NOTA: Ahir va fer 8 anys de la publicació d'aquest article de Joan Carretero al diari Avui. Un article que va tenir la virtut de convèncer-me a tornar a treballar en una organització política, malgrat ser una associació. Cal llegir-lo i rellegir-lo, forma part de la Història de l'Independentisme.

JOAN CARRETERO

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar,l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

ENHORABONA, MAJOR!

A continuar treballant per Catalunya

Calen més mossos

US ESPERO PER SANT JORDI!

Aquesta Diada de Sant Jordi, us espero a la parada de Reagrupament Independentista (RCAT) que estarà a la Rambla de Catalunya, 25, entre Diputació i Gran Via.

Podreu comprar el llibre (amb un 10% de descompte) i una servidora hi serà de 12 a 14 h i de 17 a 19 h per signar exemplars. 

També podreu signar pel referèndum, i comprar material patriòtic i d'agitació. I com no, fer petar la xerrada!

Us hi espero!

SUBMISSION!

Spaniard Vice-President, Soraya Sáenz de Santamaria lecturing grown-up Catalan Journal Directors how to intoxicate about Catalonia Independence: Enric Hernàndez from El Periodico de Catalunya (left), Xavier Vidal-Folch from El País (middle) and La Vanguardia's Màrius Carol (right, as always). Have you ever seen a similiar photo in a mature democracy? Sometimes a pic says so much!

SWEDEN ON HIGH ALERT

HÒSTIA PUTA!

Del Facebook!

86 ANYS DESPRÉS

Avui és l'aniversari de la República Catalana, proclamada per Francesc Macià. Llavors, vam fer història i vam trencar amb la legalitat espanyola. De l'acte de sobirania d'aquella jornada, en continuem vivint avui en dia. Fixeu-vos si va ser important.

D'aquest moment històric vull destacar dos elements. La creació d'un govern republicà català i la proposta de creació d'un cos de defensa d'aquest govern.

El primer govern de Macià

La historiografia frontpopulista, espanyolista de mena, tendeix a ignorar-lo, però el primer govern de Macià va ser el creat immediatament després de la proclamació de la República i tingué una vigència del 15 fins al 28 d'abril.

Era un govern reduït, format per Macià i set Ministres, que no Consellers. 

Ventura  Gassol (ERC), a Política Interior; Joan Casanovas, (ERC), flamant Ministre de Defensa; Manuel Serra i Moret (USC), Economia i Treball; Rafael Campalans (USC), Instrucció Pública; Salvador Vidal i Rossell (UGT), Obres Públiques; Manuel Carrasco i Formiguera, (PCR), Ministre de Comunicacions; i Casimir Giralt i Bullich (PRR), Ministre de Finances. 

Joan Casanovas i Maristany (1890-1942)
Primer i únic (de moment)  Ministre de Defensa de Catalunya 

Com es pot veure era un govern pluripartidista i amb elements sindicals. Val a dir, que en les negociacions que es feren amb els republicans espanyols en els dies següents, el Ministre de Defensa, Joan Casanovas i Maristany, que més endavant arribaria a ser President del Parlament i Conseller Primer dels governs Companys, va ser el més ferm partidari de no renunciar a la República Catalana, aconsellant Macià que calia mantenir-se ferm. Un consell que L'Avi no seguí, i optà per convertir la República en Generalitat autònoma (que no autonòmica, com l'actual). La paradoxa és que, segons les Memòries de qui fou President de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, si Macià hagués aguantat uns dies més la pressió, tal i com li demanava Casanovas, els republicans espanyols haurien cedit i la República Catalana s'hagués consolidat definitivament. Us imagineu com hauria canviat la història? És una lliçó històrica que, avui en dia, és més útil que mai.

La Guàrdia Cívica Republicana

Immediatament declarada la República Catalana per Macià, un seguit de patriotes es posaren a treballar amb l'objectiu de tenir una força armada que defensés la nova república d'un hipotètic (o probable) atac espanyol. 

Daniel Cardona i Civit (1890-1943)

La iniciativa la va tenir Pere M. Rossell i Vilar, i es va constituir una comissió de la que també formaven part Daniel Cardona, Miquel A. Baltà i Josep M. Batista i Roca. De seguida es van posar a les ordres de Francesc Macià. Per fer-la possible, s'havia de reclutar jovent i es van fer gestions per obrir una oficina de reclutament al primer pis del Palau de la llavors encara Diputació (després convertida en Generalitat). El químic Baltà, fundador, principal dirigent i instructor de l'antiga Societat d'Estudis Militars (1924), en fou nomenat cap. Tècnicament va ser dissenyada per Ricard Fages i Olives, en base a un document titulat Bases per a l'organització d'una milícia republicana, que va fer arribar a Macià. 

És interessant assenyalar que el nou cos hauria rebut una triple influència de tradicions militar o para-militar: l'anglòfila de Batista, la francòfila (i també garibaldina) de Baltà i la germanòfila de Fages. Sense oblidar la influència insurreccionalista (irlandès) de Cardona

Lògicament, el projecte es col·lapsà arran la decisió de Macià d'acceptar la proposta de restablir la Generalitat de Catalunya, com a govern autònom.

Conèixer la pròpia història és fonamental. I avui, és una diada més que adient per fer-ho. 

Glòria i Honor a tots els que van participar-hi. Sense ells no seríem on som ara.