ESTRATÈGIA MAD

Sobre l’espectacle de propostes de Declaracions d’Independència en parlaré en un proper post, atès que encara no s’ha acabat de fer prou el ridícul, esperaré que la xarlotada s’exhaureixi per fer-ho. No, avui escric sobre un tema al qual si no m’equivoco ja n´he parlat en alguna altra ocasió, però que ara s’escau d’allò més.

Ens trobem en una situació on l’enfrontament amb Espanya és inevitable. Nosaltres no volem ni podem fer un pas enrere i els espanyols saben que es juguen perdre “la joia de la corona” del seu imperi, d’allà on treuen bilions d’euros per les seves orgies pressupostàries i projectes faraònics madrilenys i per a apaivagar la seva frustració olímpica.

El President Mas està aguantant el tipus, tot i que l’assetjament és cada cop més intens i el bombardeig espanyol, naturalment, es concentra en els punts més febles, que és la corrupció, real o manufacturada, i sobretot en la cinquena columna, que està fent un treball de sembrar el dubte, i fins i tot la por, amb uns resultats més que notables.

Però he de dir que l’home, m’ha sorprès per la seva resiliència, que es diu ara. Fa un any, o fins i tot uns mesos, mai hagués pensat que gosés arribar tan lluny com ha arribat en el seu propòsit de construir l’estat propi, que ell diu. Es mereix per aquest motiu que se l’ajudi per arribar-hi el més aviat possible, i és aquí on estem ara. Qui no entengui que estem en un moment excepcional i que en els moments excepcionals són necessaris actes excepcionals és que no entén res.

Cal tenir clar, doncs, que el pols tan sols ha començat. Encara falta arribar el gran terrabastall. I quan arribi hem de comprendre que caldrà plantar cara perquè ens juguem el nostre futur com a país, com a poble. I per fer front a la gran ofensiva de poc en serviran les bones paraules, el joc net, l’intent de mantenir un diàleg civilitzat i tota aquesta parafernàlia bonista. Això seria un error.

La meva proposta és aplicar l’estratègia MAD, acrònim de Mutually Assured Destruction, és a dir, destrucció mútua assegurada. Els que tenen més anys es recordaran que aquesta va ser l’estratègia emprada per les dues superpotències (els Estats Units i la Unió Soviètica) per paradoxalment evitar una tercera guerra mundial. Bàsicament consistia en desincentivar-se mútuament a atacar l’adversari perquè existia el convenciment que aquell que prengués la iniciativa no obtindria la victòria, sinó la destrucció mútua, per la qual, òbviament no pagava l’esforç de començar. Naturalment, aquí l’element clau del procés era la percepció de la possibilitat de la victòria. Si un dels bàndols hagués arribat a la conclusió que atacant aconseguiria la victòria, no tingueu cap dubte que hagués atacat. Però gràcies la diabòlica lògica de rearmar-se constantment va impedir que cap dels dos arribés a aquesta conclusió, per la qual cosa, cap dels dos va iniciar la guerra.

En el nostre escenari, la situació no és ben bé la mateixa. Els espanyols fatxendegen que guanyaran tan sí com no. I això els fa especialment perillosos. No els passa pel cap que seran derrotats pels catetos catalans. I d’aquí les constants crides a l’atac i el a por ellos que es canten als camps de futbol i des de les tribunes mediàtiques de l’odi.

Pel cantó nostre hem aconseguit, en les primers xocs, una victòria impensable que ha omplert d’odi i ressentiment els espanyols. La internacionalització de la lluita catalana ha assolit uns nivells impensables. La manifestació de l’11 de setembre, les eleccions del mes de novembre, han estat notícies que han fet la volta al món. El President Artur Mas, és avui en dia, un polític conegut arreu del món, si més no en els cercles del poder (i vés a saber si també en cercles més amplis gràcies a Spy al Polònia). Això ha tret de polleguera els espanyols. Catalunya avui en dia figura en el mapa del món amb nom propi, i forma part de l’agenda europea i això  torna bojos els espanyols que mai han reconegut Catalunya com a subjecte polític i jurídic, limitant el reconeixement a una realitat administrativa.

Aquest episodi, fa que actualment estiguem 1-0 a favor nostre. Però ens cal ampliar l’avantatge. I l’única manera de fer-ho, fent baixar els fums als nostres adversaris, i que comprenguin, dins la seva bogeria, que no aconseguiran espanyolitzar-nos, ni als nens ni als adults. Que anem a per totes i que qualsevol iniciativa tendent a liquidar-nos serà resposta de forma contundent i augmentada.

La carta a jugar, en aquest sentit, és doble. Una de cara a dins i una altra de cara a fora. La primera és la mobilització de la gent, que sabem que respon, com ho va fer l’11 de setembre. El 25N , per la seva banda, ens va recordar allò de la dona del Cèsar, que deia que no només ha de ser casta sinó que també ha de semblar-ho, i d’aquí plora la criatura. El pitjor enemic que ens podem trobar són les pomes podrides, i tothom sap que en tenim, després de trenta anys de submissió quasi colonial. La mobilització popular ha de suposar que controlem l’espai públic, que nosaltres definim quin és l’escenari en el qual s’interpreta l’obra, i no ho fan els nostres adversaris, que es limitaran a dir mentides des dels seus altaveus mediàtics o a fer lamentablement el ridícul amb els seus miniakelarres de pa sucat amb oli. Aquí, doncs, l’independentisme polític, el civil i el mediàtic, tenen una enorme feina a fer.

I l’altra carta és la campanya exterior. Cal insistir en la internacionalització de la nostra causa i des del govern fer de la diplomàcia i les relacions internacionals una pòlissa d’assegurança que impedeixi que els espanyols facin el cafre, que és el que ells voldrien. Han de saber, en temps real, que qualsevol ús de mètodes antidemocràtics, serà immediatament sancionat pels socis europeus i mundials. I a l’hora, des de Catalunya s´ha de fer una campanya pública positiva en favor de la Independència, que aporti un valor afegit al millorament del món en el seu conjunt.

Una darrera reflexió. Si som capaços de bloquejar les atzagaiades espanyoles, no tinc cap dubte que les tensions internes seves no faran més que incrementar-se, atès l’atàvic guerracivilisme que caracteritza la seva cultura política -que precisament només se supera quan es troba un enemic exterior que actuï com a boc expiatori. I aquestes tensions, els afebliran de forma notable, de manera que la possibilitat de victòria ja no és una hipòtesi llunyana, sinó ben propera.

Però per aconseguir-la cal demostrar fermesa, convenciment, audàcia i agosarament. Demostrar-les i practicar-les, naturalment.

(NOTA: Post penjat al DGS, 16.01.2013)

KOSOVA I SÈRBIA JA NEGOCIEN

Dolentes, molt dolentes notícies per a Espanya. I bones, molt bones, per a Catalunya. Segons podem llegir en aquest article, Kosova i Sèrbia ja negocien. O com a mínim s'asseuen en una mateixa taula amb la UE com a mitjancera i persona bona que intenta conciliar les parts.El 21 d'octubre passat ja es van reunir a Brussel.les (foto). Fins ara ja s´ha negociat en tot un seguit de temes, amb uns resultats desiguals, tot s´ha de dir, però, com a mínim ja s´ha fet un primer pas. No hi ha cap dubte que l'estratègia de la UE de modular el seu entusiasme envers l'entrada de Sèrbia, ha portat a Belgrad a complir o fer veure que compleix amb el desig internacional que el tema del Nord de Kosova, on hi ha majoria sèrbia entri en vies de solució.

Però més enllà del tema, el que realment importa és que Sèrbia, finalment, ha cedit, i de la total oposició a la negociació amb Kosova, s´ha passat a seure a la taula i començar a parlar. Piano piano si va lontano, que diuen.

La nova situació, doncs, deixa amb el cul enlaire al govern espanyol, que perd un argument de pes en la seva actitud tancada a qualsevol reconeixement de la Independència de Kosova, actitud que no es pot desvincular de la situació interna, a nivell d'estat, i particularment en relació al cas de Catalunya.

A aquestes alçades de la pel.lícula, Ecspanya ja ha fet prou el ridícul oposant-se a la majoria d'estats de la UE que ja han reconegut Kosova, i anant de cap de la colla de potències com Grècia, Xipre, Eslovàquia o Romania.

Un altre tema a reflexionar és el nul ressò que els mèdia catalans, fins on arriba el meu coneixement, se n'han fet d'aquest canvi en l'actitud del govern serbi. En un moment on el pols amb l'Espanya eterna, inquisitorial i totalitària, que nega els drets als pobles a l'autodeterminació, és en el seu màxim apogeu, els catalans no podem deixar de perdre oportunitats com aquesta, per reforçar el nostre argumentari.

Tard o d'hora, i segur que serà més d'hora que tard, els espanyols hauran de baixar del burro, bé a les bones o a les dolentes, que serà quan els europeus ja n'estiguin tips i cuits de les seves animalades.

Amb un cap d'estat gagà i envoltat d'escàndols personals i familiars. Amb un govern que posa en perill tota l'eurozona per la seva negativa a demanar el rescat, i que a més rep el suport d'un partit no menys envoltat d'escàndols i corrupcions de tot tipus i mena. Amb un àrbitre constitucional que ni és àrbitre ni és res més que un desastre amb potes i puros sense cap mena de legitimitat i que ha gosat titllar els catalans de sub-espècie, de clars ressons nazis. Amb uns militars cada cop més troglodites que es dediquen a acoquinar el personal per terra, mar i aire. I last but not least, amb uns mitjans de comunicació que fan de la catalanofòbia la seva principal línia editorial per fomentar l'odi i la mentida...

Amb aquest panorama dantesc, al qual cal sumar, no faltaria més, una situació econòmica desastrosa i l'asfixia financera de la Generalitat, practicada pel govern espanyol, que hauria de ser denunciada ja com un atemptat als drets humans, perquè afecta directament a les polítiques socials, quant de temps podem esperar a declarar unilateralment la Independència, i quan s'escaigui, si s'escau, ratificar-la en referèndum?

Fem tard, ja.

BREU I BO, MOLT BO

Oi, Werth?

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA. DUES NOTES

El tema de la Declaració de Sobirania s'està convertint en un xou mediàtic que comença a fer vergonya aliena. No vull assenyalar amb el dit qui està fent el ridícul. No és el moment. Ara és el moment d'arribar a un acord per tal que es pugui tirar endavant tot el projecte.

Però compte amb la frase nostrada: Que la prudència no ens faci traïdors!

Ja va passar en els anys setanta, i si m'apureu, també en els anys trenta! No pot tornar a passar. Cal tenir molt clar que no es pot fer ni un pas enrere respecte la reivindicació de l'11 de setembre: dret a decidir i un nou estat a Europa. Més clar, l'aigua. Aquestes són les línies vermelles -passa, però, que ningú es creu això de les línies vermelles, o com els adolescents, establir una línia vermella no és més que una crida a traspassar-la, pel simple gust de la transgressió i la necessitat de la reafirmació.

Si tenim assegurats aquests dos punts, endavant! I quants més serem més riurem. Però de cap de les maneres s'acceptaran rebaixes. I si hi ha qui volen unir-se amb els espanyols, és el seu problema -i gros- i no el nostre.

Dit això, modestament, vull fer la meva contribució al debat, per si és d'alguna utilitat. Concretament, dues contribucions.

La primera és una obvietat, però cal recordar-la. La Declaració de Sobirania del Poble Català ha de tenir una versió en llengua anglesa des del primer moment. Vull dir, que al mateix moment que s'aprova la catalana, s'ha d'incorporar un annex on figuri la versió en anglès, degudament traduïda, per tal de distribuir-la arreu del món des del primer moment.

La segona contribució fa referència al fet que en el text declaratiu hi hauria de sortir que Catalunya vol esdevenir un peace-loving state, és a dir, un estat amant de la pau. La raó estratègica d'aquesta proposta és que aquesta expressió és la que figura en l'article 4.1 de la Carta de les Nacions Unides i que fa referència a la pertanyença a aquesta organització internacional. Dit amb altres paraules, els estats que en volen ser membres, s'han de presentar com a peace-loving states -cosa que hauria de suposar l'expulsió d'Espanya, by the way.

Proposo, doncs, que s'incorpori en un lloc destacat aquesta menció, que entre d'altres virtuts, ens porta a l'escenari mundial, més enllà de l'estrictament àmbit d'Europa i de la Unió Europea, per apuntar a l'escenari mundial o global.

Ep, són dues propostes.

D'EMERGÈNCIA NACIONAL

Catalunya ha entrat en el 2013 en una situació d'emergència nacional. Penso que és aquesta la idea força que cal difondre. Entre d'altres raons perquè és del tot certa. Cap invenció ni cap guerra psicològica. Ens hem de posar a l'alçada de les circumstàncies i aquestes ens exigeixen actuar amb fermesa i amb resolució. Als espanyols se´ls ha de tractar com es mereixen, i com s'ho han guanyat a pols. Sense por a les seves fatxenderies i sense pietat respecte els seus laments i les seves llàgrimes de cocodril. Que juguin al victimisme, que no ens ho empassem. Cal ser contundents i durs i, sobretot, no donar cap mostra de vacil·lació o de dubte. Ens hi juguem massa. Ens ho juguem tot.

Acaben de llançar un globus sonda, o potser, venint de qui ve no m'estranyaria gens, una intoxicació que com a mínim ja ha reeixit a que m´hi refereixi com ho estic fent ara. Han llançat una notícia segons la qual la Generalitat farà fora fins a 20.000 persones que treballen per ella. La major part no funcionaris, i principalment interins i laboral. A això caldrà afegir milers d'altres treballadors que perdran la feina a la banca i les caixes, i a moltes altres empreses grans, petites i mitjanes.

La pregunta és molt evident: això passaria amb la independència? La resposta és rotunda i no ofereix cap mena de dubte. No, de cap de les maneres. Llavors és evident que si pot arribar a passar és perquè formem encara part de l'Estat espanyol, fet que ens condemna, com ja va dir el recentment nomenat Conseller de Presidència (d'Afers Exteriors, encara no), a la mort.

Volem morir, com a poble? Oi que no. Doncs cal associar sistemàticament la idea de la mort de Catalunya com a poble a la seva continuïtat sota el Regne d'Espanya. I fer-ho de forma reiterada fins a l'esgotament físic i emocional.

Espanya és el passat. El nostre futur és Europa i el món mundial. Haver d'esperar dotze o vint-i-quatre mesos a que el tema es resolgui mitjançant la convocatòria d'un referèndum, que tots sabem que serà tergiversat d'una manera o una altra pels espanyols, és literalment un suïcidi. Per això cal fer passos, alguns reals i d'altres simbòlics, però que tots ells contribueixin a crear un escenari on el vot espanyolista sigui impensable.

Cal una mobilització ciutadana sense precedents. A nivell simbòlic, per exemple, el reconeixement parlamentari de l'estelada com un símbol més de Catalunya que pugui ser exhibit sense cap impediment legal o policial. L'estelada té tota la legitimitat per ser exhibida amb tota la dignitat en qualsevol balcó de qualsevol ajuntament de qualsevol poble.

Cal també una immediata declaració de sobirania del poble català. Això sembla que ja està previst en el Pacte per la Llibertat. Molt bé. Doncs ara, el següent pas, és convocar públicament a tots els ciutadans del país a que es concentrin al Parc de la Ciutadella per celebrar aquesta declaració i per a ressaltar-ne la seva rellevància històrica.

Cal també penalitzar d'alguna manera, vull dir, seguint el reglament parlamentari, al diputat Tapas (o será Cañas) per haver lamentat, en seu parlamentària, que Franco no hagués acabat amb la identitat dels catalans. Com pot continuar com a diputat un personatge que advoca per l'extermini, si més no cultural? A mi no em passa pel cap.

I així, moltes coses més.

(NOTA: Penjat inicialment al Nació Digital, el 14.01.2013)

NINGÚ NO SE N'ENRECORDARÀ, D'ELLA

S’ha acabat el 2012 i ja ha passat el primer any sense braus al Principat. Una situació que ningú no ha semblat adonar-se. No s’ha enfonsat el món, el cel no ha caigut damunt nostres, ni res per l’estil. Cap de les prediccions apocalíptiques s’han esdevingut. És exactament el mateix que passarà amb Espanya el 2015 o el 2016, que ningú no se n’enrecordarà quan faci el primer aniversari de la Independència. “Espanya?”, dirà la gent, “don’t know“. I avall que fa baixada. Com sempre passa en la vida humana, tot allò que semblava impossible, un dia esdevé possible, i l’etapa espanyola dels catalans, si més no dels del Principat, s’allunyarà a un ritme de vertigen.

Bé he dit que ningú va semblar adonar-se, però això no és ben bé cert. A Mallorca, i com a pas previ a la potent manifestació independentista del Cap d’Any, uns patriotes livan tallar les banyes al Toro d’Osborne. Que n’aprenguin! I a Menorca, sembla que la classe política local ha emprès un camí independentista. El Consell de Menorca, fins i tot podria declarar la independència un dia d’aquests. Us imgineu una República Catalana de Menorca? I ho podria fer sense cap mena de dubte. Avançant-se fins i tot al Parlament de Catalunya. Seria com, salvant les distànces, una República Turca de Xipre. Naturalment jo la saludaria a ulls clucs.

La independència, doncs, creix i d’estén. Quasi tan depressa com  jo vull, i molt més depressa del que volen els espanyols. Anem bé, doncs.

Però encara queda feina per, construir una nova narrativa que inclogui l’argumentari per la Independència. A veure si l’aprovació del Consell de la Transició Nacional en pot ser l’oportunitat. No hem de deixar de pressionar perquè no badi. Com ja vaig escriure, cal crear a Catalunya un escenari que permeti assolir la Independència de la forma més tranquil.la possible, com aquell que no vol la cosa. 72 hores de xirinola i després a treballar de  valent per recuperar el temps perdut.

I Espanya, efectivament, serà un malson del passat.

Com cantaven els Manel, “No t’enyoro, nena…ohohoh“

(NOTA: Post penjat al DGS, el 09.01.2013)

COMPLOT DURAN?

La indignació popular amb l'actitud del senyor Duran i Ecspanya arran de la seva negativa a dimitir després de demostrar-se fefaentment que és el màxim dirigent d'un partit que he reconegut haver-se finançat il.legalment, és ben comprensible i raonable. I no seré jo qui la critiqui, naturalment.

Però vull llançar un senyal d'alerta al respecte. Per fer-ho, recorreré a la saviesa oriental, de les arts marcials, quan diu que la millor estratègia per derrotar l'adversari és emprar la seva força i embranzida en contra seu. Penso que estem assistint a una mena d'operació o complot clarament dissenyat per fer esclatar pels aires l'estratègia soberanista inclosa en el Pacte per la Llibertat. I es tracta d'una estratègia, on qui fa la feina, és paradoxalment, l'independentisme. És com aquell que es cava la seva pròpia tomba. O que li fan cavar a punta de pistola, abans de ser-hi assassinat. Vegem-ho.

L'estratègia espanyola passa per afeblir CiU, fent que la federació es trenqui, i que els 13 diputats unionistes passin  al bàndol espanyolista o es desmarquin de l'estratègia del Pacte per la Llibertat. Això ja és un fet prou conegut, i fins i tot anunciat. Des de La Vanguardia ja s'ha dit que el trencament succeirà en els propers mesos. Des d'aquest punt de vista, és evident que calia un motiu per escenificar-lo que no fos directament l'oposició al dret a decidir i a la creació d'un nou estat a Europa, atès que els 13 diputats unionistes estan electoralment compromesos amb el programa pel qual es van presentar com a candidats i van sortir escollits.

Llavors, la demanda del cap de Duran que s'està multiplicant a la xarxa, pot ser l'excusa perfecta per legitimar el trencament de la federació, acusant CDC d'estar darrere de la campanya, acusant-la, doncs, de manca de lleialtat. És en aquest sentit, que dic, que els espanyols traurien profit d'una campanya impulsada per l'independentisme real o induït, atès que el trencament de CiU al Parlament, posaria en moltes dificultats el manteniment de l'estratègia sobiranista.

A més, tot plegat lliga amb els darrers moviments polítics que estem observant. Alguns dels quals són els següents:

1. Una pressió incessant per a l'abdicació de Joan Carles de Borbó, un personatge nefast i totalment desacreditat, i per la seva substitució pel seu fill (qui si no...), Felip de Borbó. En aquest sentit, resulta particularment significativa l'actuació d'aquest últim en el paripé de la inauguració de l'AVE (que no TGV) dels darrers dies, en la qual, el nen Felip va escenificar un paper de persona dialogant i fins i tot va fer ús de la llengua catalana. Com sempre ha passat en la història del Borbons, segur que la lluita entre pare i fill deu ser ja a hores d'ara, a mort. I alerta, no menystinguem el paper de la nena Letícia, que no és més que una agent aznarista col.locada al cor de la Zarzuela.

2. El pacte cada cop més clar entre Rajoy i Rubalcaba, per tal de bloquejar el procés, que fins i tot es concreta en la creació d'una entitat que aplega els antics ministres de tots els governs des del 1978, siguin del partit que siguin, per actuar com a  lobby de pressió. Els impulsors de la cosa aquesta? Uns no nacionalistes, anomenats José Bono i Eduardo Zapalana. Rubalcaba, a més sembla que vol actuar com a arrossegador de la UGT i CC.OO., si bé és del tot cert, que pel que fa a l'espanyolisme, certament no cal que als dos sindicats els arrosseguin gaire.

3. No podem oblidar, tampoc, el paper de Felipe González i José Maria Aznar. El primer sembla estar darrere del que he explicat en el punt 1. El segon ja ha apostat per iniciar el conflicte ètnic a dins de Catalunya, és a dir, que es trenqui la cohesió del país i s'enceti la lluita intercomunitària i es fomenti la revolta dels espanyols contra la Generalitat de Catalunya. Aquesta estratègia seria perfecta a escala global per a justificar la intervenció del govern de Madrid com a pacificador, de la mateixa manera que els russos van fer a Abkhàzia i a Ossètia del Sud.

4. La pimpolla Carme Chacón, ja està fent quadrar a Pere Navarro i els seus boys and girls, i ja ha fet que passin de l'abstenció al vot contrari a la propera Declaració de Sobirania que es presentarà properament al Parlament de Catalunya. Navarro no és més que un mamporrero de la Chacón, i el seu únic objectiu és que la pimpolla sigui escollida secretaria general del PSOE i candidata a President del Govern espanyol. Des d'allà intentaria emular la política anti-independentista que va promoure el seu enyorat referent polític, Pierre Elliot Trudeau, entre els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, i on fins i tot va recórrer a l'exèrcit canadenc per acabar amb l'independentisme quebequès (Crisi d'Octubre del 1970), i a la Policia Muntada, per infiltrar-se en el Partit Quebequès. És evident que Chacón no pot aspirar a dirigir el PSOE, si el PSC no es posiciona ferm contra la Independència. Ni abstencions ni punyetes.

5. Qui faltava pel duro. En Gaspar Llamazares ja ha dit que IU dóna suport a la consulta, però que votarà no a la Independència. Com sempre, al.ludint a un fantasmagòric federalisme, que no se'l creu ni ell. Realment, és patètica aquesta esquerra pijo-progre de manual. El problema és saber com encaixarà aquesta veritable declaració de guerra al Poble de Catalunya, que viu a hores d'ara una situació d'emergència nacional, els companys d'ICV-EUiA. Ai, ai, ai, quina por!!!!

6. I falta saber el paper de La Caixa i el Banc de Sabadell en tot aquest procés. El seu silenci és totalment inacceptable. S'haurien de posar al servei del país per treure´l de la situació en què es troba i ajudar les finances de la Generalitat. Però naturalment prefereixen servir a Espanya. Com també ho fa la part més coent dels empresaris espanyolistes a Catalunya, que han declarat la guerra total i absoluta, al Pacte per la Llibertat, i sobretot a Artur Mas.

Bé, com podeu veure, el panorama és força complex. En aquest entorn, la crisi de CiU, repeteixo, tindria un impacte directe en el procés que es va iniciar l'11 de setembre.

 

En aquest sentit, penso que no hauríem de donar arguments a en Duran per fer el pas del trencament, que per altra banda no farà fins que no sàpiga del cert que tindrà una bona recompensa si el fa per a ell (Ambaixador espanyol a Roma, per exemple?) i per als seus seguidors. I entre aquests, cal parar compte amb el paper del flamant nou conseller d'interior, Ramon Espadaler, un individu poc recomanable. 

De totes maneres sí que és inevitable una pèrdua del seu pes a dins del Govern Català, tant en l'àmbit de la interlocució amb Madrid (presidència de les comissions bilaterals, quatre, per ser exactes), i sobretot, en la política exterior que encara a hores d'ara s'està muntant.

En definitiva, hem d'anar amb compte en no caure en les provocacions dels espanyols. I aquesta és la primera. Segur que en vindran d'altres.

PRIMER POST, O NO

Aquest és el primer post que penjo en exclusiva per aquest bloc. Després de nou anys i mig publicant aquí, he decidit fer un canvi de pell, i intentar adaptar-me als nous temps. La veritat em feia una mica de mandra, però finalment he fet un cop de cap i he fet el pas endavant.

Espero que us agradi, i com diu la cançó,Oh, Benvinguts, passeu, passeu... que veureu no el piset, però sí el nou bloc.

L'ADN DELS TROGLODITES

En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

CATALUNYA AL MÓN (2a Part)

En l'article anterior (veure LA VEU núm. 19), vaig esmentar dues de les perspectives des de les quals els mèdia globals han analitzat Catalunya d'ençà la manifestació de l'11S. Un cop passada la campanya electoral, a hores d'ara comptem amb una quantitat tan immensa de cròniques, reportatges, articles, vídeos, editorials, que es fa quasi impossible analitzar-los tots ells. 

Ara bé, al marge de les dues perspectives ja esmentades, i que se situen ben bé en la perspectiva més econòmica o economicista, cal també consignar una tercera, més propera a plantejaments més polítics o ideològics. I fins i tot amb una derivada de tipus religiós, que no ha deixat de sorprendre'ns. 

Ras i curt, analistes estrangers han interpretat l'auge de l'independentisme català, com un episodi més del creixement dels moviments de protesta de tipus identitari i de crítica del sistema democràtic, vorejant els moviments nacional populistes, presents en diversos escenaris de la Unió Europea. Naturalment, això suposa, connotar-los ideològicament, i en no pocs casos blasmar-los. Un error que en gran part és degut a que aquests analistes veuen la realitat catalana a través les ulleres de Madrid, que és on viuen i on treballen, en un entorn mediàtic totalment viciat. 

Contràriament, també s'ha interpretat l'auge independentista com un efecte col.lateral de l'islamisme, atenent al fet que una Catalunya Independent seria una presa fàcil per a les organitzacions islàmiques, atesos els 400.000 musulmans que hi viuen. Una perspectiva, no cal dir-ho, pensada maquiavèlicament per atemorir la Unió Europea i, sobretot, els Estats Units, i evitar llur suport a la causa independentista. I que, paradoxalment, segueix fins i tot el fil narratiu d'un esperpèntic “reportatge televisiu”, per dir alguna cosa, emès fa uns mesos pel canal Telemadrid. 

Tot plegat demostra la necessitat d'una acció mediàtica global per part dels independentistes. En les darreres setmanes s´ha posat fil a l'agulla, certament, però és més necessari que mai que el futur President de la Generalitat tingui una visibilitat mediàtica global molt més intensa, i que es compti també amb una Conselleria d'Afers Exteriors que vagi molt més enllà de la “diplomàcia econòmica” impulsada aquests dos darrers anys, i que inclogui, a més a més, una clara iniciativa envers la recerca de suports polítics internacionals. Començant, per exemple, amb Islàndia, que és de lluny, l'estat sobirà que sembla més obert en aquest sentit. No tinc cap mena de dubte que qualsevol triomf diplomàtic aportarà milers de vots a la causa independentista. No hem de perdre, doncs, el temps, i cal posar-se a treballar, com ja s'està fent, amb tota la contundència i desacomplexadament.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 21 (DESEMBRE 2012)

EL NOSTRE INTERLOCUTOR: EL MÓN

Amb la presa de possessió d’Artur Mas, tot comença a dinamitzar-se. Poc a poc, sense pressa, però sense pausa, el procés cap a la Independència es desenvolupa de forma imparable. Qui no vulgui veure que estem davant d’una conjuntura històrica és el seu problema. Mai com ara hem estat tan a prop de la Independència. Bé, corregeixo, des del 1936-37, concretament des de setembre al maig, respectivament. Llavors, la Generalitat va apropiar-se del Banc d’Espanya, va crear la Conselleria de Defensa, i l’Exèrcit de Catalunya, fent una crida a la mobilització de les lleves corresponents. Fins i tot va impulsar les ofensives a l’Aragó i a Mallorca. Llavors, Companys no era un més de disset micos. No. Era el president de la Catalunya Autònoma, que no autonòmica. Per entendre’s, tenia un estatus com el que ara té, salvant les distàncies, l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Amb els seus actes, el President Mas, cada cop més està recuperant aquesta singularitat respecte la resta de ramat de presidents autonòmics. Per exemple, les eleccions del 25N van comptar amb un seguiment propi d’un estat sobirà. Fins i tot, amb més atenció que molts estats sobirans. Així, resulta pràcticament impossible imaginar que les eleccions de Múrcia, de Castilla-La Manxa, fins i tot les de Madrid o les de Cantàbria, per esmentar-ne algunes, tinguin el seguiment mediàtic global que van tenir les eleccions al Parlament de Catalunya. Voleu alguna demostració més fefaent que Catalunya és una nació i la resta no?

Una altra iniciativa plenament encertada és la de l’ús cada cop més sovintejat de la llengua anglesa per part del President Mas. És un avantatge competitiu respecte el tanoca d’en Rajoy, que no es pot desaprofitar. Mas ha de parlar en anglès de forma sistemàtica, i usar-lo, no que sigui testimonialment, en qualsevol ocasió que se li presenti.

Ho va fer de forma molt encertada en el míting de finsl de campanya. Malauradament, aquest cop d’efecte no el va fer, em sembla, ni en el discura de la sessió d’investidura, ni en el discurs de la presa de possessió del càrrec. És un oblit que cal subsanar, Com a mínim una dècima part de tots els discursos importants o rellevants, han de ser en anglès.

I això per una raó molt evident. L’estratègia independentista en els propers mesos, per no dir les properes setmanes ha de ser doble. En primer lloc, convèncer els catalans i les catalanes que votin independència. Això és una obvietat. Ningú no ens farà la feina per nosaltres.

Però el segon eix estratègic és el món. No Espanya. Caure en les tertúlies entre independentistes i espanyolistes com fan moltes televisions és fer… espanyolisme, perquè es dibuixa un determinat terreny de joc, i les regles són marcades pels espanyols.

No, deixem de banda les televisions  i les radios catanyoles, i fins i tot aquelles que no sent-ho, indirectament hi actuen quan busquen el cos a cos entre un independentista i un unionista.

Salvant les distàncies, intervenir en les tertúlies a matadegolla amb freakies espanyols, és com amb el futbol. Qui va primer en la classificació, farà un mal negoci si dóna canxa al segon. De fet això és el que han fet els merengues en els darrers quatre anys, no deixar de comparar-se amb el Barça, quan aquest Barça és reconegut com el millor equip del món. I no cal dir que la jugada els ha sortit mitjanament bé, perquè si bé no han aconseguit pràcticament cap títol, no han parat d’ocupar quota informativa dia sí i dia també. Fins i tot han aconseguit que TV3 parli més dels merengues que del Barça. I això no pot ser.

A hores d’ara, l’independentisme porta un avantatge considerable a l’unionisme, tan en l’aritmètica parlamentària, com en el carrer. Però hi ha el perill d’una bipòlarització si inisistim en les tertúlies de confrontació. I en aquesta dinàmica, qui guanya sempre és qui va al darrere, perquè es posa al mateix nivell que qui va davant. Com el Madrid, respecte el Barça.

Naturalment, no podem fer aquest regal als espanyolistes.

La millor manera d’evitar aquest problema, i que ens afavorirà d’allò més és que el nostre segon interlocutor no siguin els espanyols, si no el món. És a dir, el President Mas ha d’adreçar-se sistemàticament en anglès en la més mínima oportunitat que es presenti -tret que hagi de fer una inauguració de, per exemple, un poliespotiu del poble o un barri. L’ús de l’anglès ha de ser plenament normalitzat en els discursos, i també en la pàgina web corresponent (president.cat), i el la de la pròpia Generalitat. Únicament d’aquesta manera podrem saltar els obstacles que els mitjans espanyols i els corresponsals estranger amb base a Madrid, signifiquen.

Ha de quedar clar, i ja ho he repetit diverses vegades en altres posts, que després de l’11S2012, els catalans i les catalanes hem passat pantalla, com si es tractés d’un videojoc, i ara hem deixat el capítol dedicat a Espanya, l’hem superat, i ara ens trobem en la campanya del Món. Només amb aquesta mentalitat guanyarem. Res de fixar-nos amb els espanyols. i encara pitjor intentar convencer-los. No, això s’ha acabat: the end, finish, kapput, koniec.

I actualment la llengua franca global és l’anglès. Punt. En aquest sentit, la submissió de Catalunya a Espanya, i l’obligatorietat de saber l’espanyol, ens situa objectivament en una posició de feblesa respecte molts altres habitants d’arreu del món. Així com a tot el món l’anglès s’ensenya de forma rellevant, aquí a Catalunya, els espanyols han decitdit que la veritable llengua franca és l’espanyol. Opció ben imbècil. No estic dient que no s’ha d’aprendre l’espanyol, naturalment, però sí que cal resituar la seva rellevància. O juguem a la primera divisió (l’anglès) o serem un element marginal en l’economia global. I naturalment, aixó no pot suposar cap retrocès en el català, que com el suec, en noruec, l’islandès, el danès, el finès, són llengues nacionals minoritàries, però no pas minoritzades.

És per això, doncs, que demano deixar de participar en tertúlies de pa sucat amb oli, i impulsar el màxim la versió en anglès d’aquells documents rellevants per a la campanya referendària.

Cal, per altra banda, multiplicar els esforços per contactar amb els mèdia global, les grans cadenes de televisió, els diaris, les ràdio mundials. I cal també focalitzar el nostre interès en els grans personatges de la política global.

Sr. Mas, vostè que en sap raonablement bé, pot trobar una escletxa fent un ús reiterat de l’anglès, en la seva acció de govern.  Serà una manera d’aproximar-se a l’opinió pública i política europea directament i sense intermediaris.

El nostre món, és el món. I Catalunya, la nostra Pàtria.

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.12.2012)

MOISÈS BROGGI (1908.2012)

Descansa en Pau, Metge de Catalunya, Patriota i Home de Bé

UNA CATALUNYA EN MARCHA HACIA LA LIBERTAD

NOTA PRÈVIA: Aquest post reprodueix un article que el passat dia 28 de desembre es va publicar al diari neo-fatxa i, doncs, ultra-espanyola, La Gaceta de Intereconomía. No va ser, doncs, producte d'una innocentada, De fet, la proposta de fer l'article me la va fer un company reagrupat, que per dir-ho suaument, em va passar el marrón. Vaig acceptar l'encàrrec, perquè ja estic fins al capdamunt de veure neo-fatxes en tertúlies de televisions pressuposadament independentistes. Llavors, vaig concloure que els podíem pagar amb la mateixa moneda, però a l'inrevès. No em vaig enrecordar de signar com a Responsable d'Internacional de Reagrupament, la qual cosa, no cal dir-ho, hauria estat un punt. I això és tot. Bona lectura. (Ah, per cert, les fotos, no apareixen en l'original, com sempren serveixen per il.lustrar el post)

Una Catalunya en marcha hacia la libertad

El año que despediremos en los próximos días ha sido testimonio de la que podríamos llamar la primavera catalana. Y no exageramos, teniendo en cuenta que en la manifestación del 11 de septiembre, aproximadamente el 20% de la población catalana se congregó en el centro de nuestra capital nacional, Barcelona. Remarco de nuevo, un 20% salió a la calle, en un día de sol, que muy bien se habría podido pasar en la playa o paseando por la montaña. Un porcentaje de dimensiones siderales en los anales de las mobilizaciones ciudadanas en cualquier estado democrático. Naturalmente, los adversarios se refirieron entonces, a la más que tópica mayoría silenciosa para desacreditarla. Incluyendo aquí, a la polémico Delegada del Gobierno, que no desaprovechó la ocasión para hacer el ridículo, cuando afirmó que los concentrados éramos unos pocos miles.

Pero pasó que pocas semanas después los españolistas, sin encomendarse a nadie, intentaron emular a la buena gente catalana y se pegaron un enorme batacazo en su fiesta genocida del 12 de octubre. Por cierto, en esta fecha, ¿cuál era la mayoría silenciosa? Y de nuevo la señora delegada, ni corta ni perezosa, tuvo la desvergüenza de hacer pública una asistencia rojigualda que ni en el más libidinoso de sus sueños sería posible creerlo. Lo que pasa con esta señora es impresentable, y naturalmente ya se ha pedido su destitución, y de hecho pienso que el gobierno catalán la tendrá que recusar como interlocutora válida, de la misma manera, que, tarde o temprano, el gobierno de Londres acabará por recusar al cansino embajador español, de nombre Federico Trillo, que no para de tocar las narices hoy con el tema de Escocia y mañana con el tema de Gibraltar. Ahora bien, seguro que, fiel a su tan querido sostenella y no enmendalla, Madrid mantendrá la delegada contra viento y marea -al embajador, igual no. De hecho, no deja de ser positivo que continúe en el cargo, la señora es una auténtica fábrica de independentistas, desde el instante mismo que abre su boquita -posiblemente recauchutada de bótox. Como Mourinho en el futbol, a los catalanes ya nos va bien que elementos como De Llanos sean la imágen pública de España. Que no dimita jamás. Ahora bien, sepan que nunca la aceptaremos, y el Presidente de la República de Catalunya, jamás de los jamases, le dará el plácet, como embajadora del Reino de España. Entonces no se pedirá su dimisión. Simplemente se le dará puerta. Y punto. En algo se notará la Independencia, sí señor.

Después de la manifestación del 11 de septiembre, los hechos se han desarrollado a una velocidad de vértigo: el paripé en la Moncloa sobre el pacto fiscal, el debate sobre política general en el cual, el Presidente Artur Mas, anuncia la convocatoria electoral. Y hace público su compromiso de impulsar el derecho a decidir del Pueblo de Catalunya, que existe, aunque los españoles lo nieguen, o lo reduzcan a un hecho administrativo. La propia campaña electoral, que a nadie se le escapa que resultó un enorme éxito en cuanto a su impacto internacional, ocupando durante semanas los titulares de gran parte de los global media. Catalunya se convirtió así en el centro de atención mundial. Una demostración fehaciente que somos una nación, puesto que nuestras elecciones recibieron mucha más atención mediática que elecciones de estados soberanos. Y que, por supuesto, que cualquier elección autonómica, para desesperación de los amantes del café para todos.

Y queda, finalmente, el resultado. Un resultado espectacular, con una participación de impacto, y con una victoria incontestable de las fuerzas partidarias del derecho a decidir, y también de las que apuestan por la Independencia. Sin trampas, ni cartón. Mejor dicho, con trampas, las de España, que impidió descaradamente el voto a 150.000 catalanes que viven en el exterior. Y los intentos de golpe de estado electoral protagonizado por determinados medios de comunicación, los sindicatos (impulsando una huelga general en plena campaña), con la connivencia del gobierno del señor Rajoy.

Si bien es cierto que el resultado final no fue el que a quien esto escribe le habría gustado en primera opción, tiene la ventaja de demostrar que la Independencia no es una reivindicación asociada a una única fuerza política, o a un único líder. No, hoy en día la Independencia de Catalunya es reivindicada de forma transversal desde la democracia cristiana hasta la extrema izquierda. Es pues, una causa compartida, y esto la hace particularmente resistente a les embates españolistas.

Si Franco y su régimen no pudo con Catalunya, mal que le pese al señor Tapas (o es Cañas?), menos lo podran estos aprendices de brujo que cobran millones de euros en sus think tanks de lujo. De todas maneras y dado que el Titánic español se hunde a marchas forzadas, pienso que debemos espabilarnos los más rápido posible y cortar amarras con este lastre o peso muerto. El 2013 mejor que el 2014. En enero mejor que en febrero. Ya.

Los catalanes y las catalanas lo necesitamos como el aire que respiramos. Y Europa, y el mundo en su conjunto también, puesto que cuando se produzca, será más libre, el sol brillará más intenso y el aire será más puro. Y Mourinho seguirá entrenando el Madrid a mayor gozo de los culés.

(*) Josep Sort es miembro de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.

D'un article penjat a la Gaceta de Intereconomia del 28.12.2012)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.21 (DESEMBRE 2012)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 21 (DESEMBRE 2012)

Publish at Calaméo or browse others.

ES POT SER D'ESQUERRES I OBVIAR L'ESPOLI FISCAL?

És una pregunta que m'obsessionaria si no fos que tinc la resposta. I la resposta és no. Rotundament no. Però quan veig els diferents polítics, tertulians, sindicalistes, oenegistes, indignats, i tota altra patuleia que ho fan, és a dir, que en el seu argumentari l'espoli fiscal brilla per la seva absència, no me´n sé avenir. Com es menja això d'ignorar que amb 22 o, com ara diuen, amb 16 miliards (milers de milions) es podria fer tota la política social que es volgués, i encara sobraria pel capítol de muntar un exèrcit català modern, és a dir, reduït en nombre d'efectius, però altament tecnificat àdhuc digitalitzat, i en gran part unmanned, tal i com manen els cànons actuals.

Recordo que el problema per als nostres esquerrans de pa sucat amb oli són els 4 miliards d'euros que el 2013 s'hauran de retallar per acomplir amb el diktat de Madrid. Quatre miliards! i ens en roben 16 pel cap baix! Al.lucinant.

Jo estaria per desposseir aquesta gentola de la seva àurea de progressisme. No són més que una colla de gauche divine o d'esquerra caviar, que deia l'enyorat Ramon Barnils. Començant naturalment pels capitostos dels dos sindicats més representatius. Que van ser, per cert, els que van muntar la vaga general en plena campanya electoral, que cada cop és més clar, va tenir un efecte rellevant en el resultat. Sobretot arran de l'actuació més que sospitosa de determinats elements, tant d'una banda com de l'altra. Segur que amb el pas del temps, alguna cosa en sortirà d'aquells dies. Però serà impossible, òbviament, tornar a enrere. Ja van aconseguir el que van voler.

Però tornant a l'esquerra. És obvi que els esquerranosos de manual, són agents al servei d'Espanya. És per això inajornable elaborar un discurs desacomplexat que bandegi els peatges que tradicionalment s'ha pagat a l'esquerra espanyola.

Un exemple, estic tip de sentir a gent que va d'independentista i revolucionària, parlar que tenim 5 milions d'aturats -bé suposo que ara dirien 6 milions. 5 o 6 milions d'aturats a tota Catalunya???? Però aquesta gent quin univers mental té? Em pregunto, retòricament, és clar. Suposo que en el seu fur intern, parlar, de 800.000 aturats (al Principat) o d'1,7 milions (a tota Catalunya) és insolidari, perquè bandeges els de la resta de l'estat espanyol. Molt bé, llavors, perquè no es fa referència als aturats de la resta de la Unió Europea o, posats a fer, de la resta del món, que dit sigui de passada, en són centenars de milions? És tan difícil d'entendre-ho?

Per sort, sembla que el flamant portaveu parlamentari de la CUP ho ha entès, i no cau en aquest espanyolisme amb pell de xai, que va de solidari i de bon rotllo.

Llàstima, però, que els tres diputats de la formació esmentada, van perdre una primera oportunitat de demostrar que no són d'aquesta esquerra caviar, que no ho són, i van optar per votar contra la investidura del President Mas. És a dir, el mateix vot que el PP, el PSOE, ICV i Ciudadanos. Tant hauria costat abstenir-se, tenint en compte que es proposa fer una consulta per la Independència? No dic, òbviament, votar a favor, però oposar-se rotundament en contra, quan és evident que alguna cosa es mou, no és gaire intel.ligent.

Recordo que l'esquerra abertzale, quan se la va posar entre l'espasa i la paret, finalment va decidir donar un vot favorable, i que era decisiu, al Pla Ibarretxe. Era l'any 2004, i ho podeu llegir aquí, negre sobre blanc. Recordo també, que el Pla Ibarretxe era molt menys agosarat que, el Pacte per la Llibertat, signat per CiU i ERC, atès que no feia referència a Euskadi com a un nou estat d'Europa, sinó que es conformava amb una mena d'estat lliure associat al Regne d'Espanya.

Però aquí, els "nostres" abertzales d'esquerres, són més radicals que els bascos, faltaria plus! No fos cas que hi hagués algú més esquerrà que ells.

Paradoxalment a aquest radicalisme, resulta entendridor les imatges del portaveu del trio, petonejant-se amb la fadeta del Parlament, la que no té la paraula "independència" en el seu vocabulari. I encara més, la foto d'un bavejant Jordi Pujol mirant des de dalt estant al diputat Fernàndez. Segur que en el seu fur intern, en Pujol es devia sentir triomfant. Un Fernàndez portaveu de la CUP, tu.

Si la cosa continua així, auguro que el trio serà adoptat com els nens de la casa del Parlament. Ja no vull ni pensar què passarà, quan pareixi la diputada cupera. Com a mínim, sortiran las fotos al programa de la Garcia Melero, o al Divendres de TV3, o fins i tot, a la ràdio amb el Toni Clapés. Si fos espanyola, segur que sortiria a l'Hola i a la resta de la premsa del cor. I què faran quan els vulguin entrevistar al Salvados, de l'Évole (o Ébola?), en espanyol. por supuesto, eh? La Quintaessència del progressisme espanyol...

En fi, suposo que he acabat molt lluny d'on he sortit. L'únic que volia dir és que més intel.ligència freda, i menys posturetes ideològiques per a la galeria, a major il.lusió dels enemics espanyols, tant de dretes com d'esquerres, és a dir, com també deia l'enyorat Barnils, tant de dretes com de dretes.

(Post penjat el 29.12.2012)

ENDAVANT, ENDAVANT FINS A LA VICTÒRIA FINAL!

Aquest post l’escric ple d’emoció. L’acord assolit ahir al vespre, i que suposo que avui s’acabarà de concretar i signar m’omple d’orgull i joia. Com diuen els Manel, “De vegades, ens en sortim“. De vegades? Nois portem 300 anys ensortir-nos-en. I ens ha costat “déu i ajut” fer-ho. Però ho estem aconseguint. Només ens manca una darrera empenta. Superar un darrer obstacle. Ocupar una darrera trinxera. I per la calba del Duran, que ho aconseguirem. No hi ha cap més alternativa. És endavant o… endavant. I dono gràcies per ser-hi i per aportar el meu gra de sorra. I dono gràcies a tots i totes que han fet possible que hi sigui, des de generacions enllà, fins als qui, dolorosament s’han quedat a les portes de veure-ho, però que tanmateix sí que ho intuïen.

No podem relaxar-nos, hem de continuar, endavant, endavant. Ara es tracta de construir un escenari que expliqui que la Independència és el camí més dreturer cap a la regeneració democràtica i el benestar social. Sí, i és clar que sí. Però també, atenció, cap a l’orgull de poble, cap a la satisfacció de la feina feta, un cop quan s’hagi enllestit. Tinc orgull de ser català, i penso que aquests mesos que s’acosten, hem de fer que tots i cadascun de nosaltres, sentim aquest orgull. Com aquella olor que et recorda a la victòria (à la Apocalypse Now).

No, no hi som encara, però estem en aquella situació on els ulls dels enemics denoten pànic, i que només cal una nova embestida i s’ensorrarran com un castell de cartes. Una Espanya que tremola, una espanya que fa segles que viu de les seves colònies i territoris conquerits, primer, per després anar-los perdent, un rere l’altre. Un autèntic tigre de paper, que sense cap mena de dubte ara intentarà parar el rellotge de la història. Debades, ja ho dic ara. No tenen res a fer. No són res. Escorrialles, deixalles. Detritus. Corromputs. Ni canviant el rei vellot i xacrós, pel consort calçaces de la pepera, com ja s’insinua, tenen res a fer.

I tenim el món. Hem arribat al punt dolç. Des del mes de setembre, Catalunya és al mapa del món. Si el 2012 se n’ha parlat molt de Catalunya, imagineu-vos com se´n parlarà el 2013, i, si encara no s’ha enllestit la feina, el 2014. Ja vaig escriure fa unes setmanes que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos. Perquè el primer tindrà premi. No hi haurà color. Serem un far en el sud d’Europa, en ple Mediterrani. Catalunya brillarà amb llum pròpia, que contribuirà a il.luminar el món. Perquè només des de la independència es pot exercir una solidaritat veritable i profunda.

En fi, noto una retirada poc acadèmica en aquest post. L’emoció potser em domina. Però no, no considero que la feina s’ha acabat. Encara queda molta feina a fer, cal pujar muntanyes o travessar oceans, però ara ja no anem amb una sabata i una espardenya. Ara tenim la voluntat d’un poble darrere nostre. I això, en termes automobilísitics, és com conduir un Fórmula 1, de manera que aviat, molt aviat travessarem la meta. Una meta que necessitem com l’aire que respirem.

Endavant, endavant, fins a la victòria final!

(NOTA: Post penjat al DGS, el 19 de desembre del 2012)

DISCURS D'INVESTIDURA D'ARTUR MAS (20.12.2012)

DISCURS D'INVESTIDURA D'ARTUR MAS 
AL PARLAMENT DE CATALUNYA, 20.12.2012

Publish at Calaméo or browse others.

Publicat inicialment el 21.12.2012.