CARRETERO: “NO ENTENDRIA QUE LA CONSULTA PEL DRET A DECIDIR NO ES FES EN AQUESTA LEGISLATURA”

06.04.2013

Font: El Vallenc

El Vallenc.com, aprofitant que Joan Carretero, president de Reagrupmanet s’ha traslladat al territori, ha aprofitat per fer-li una entrevista per saber les seves impresions sobre l’estat actual del país i per parlar sobre la independencia de Catalunya.

Com veu a nivell general la situació del Catalunya a nivell econòmic i a nivell nacional?

El nostre país es troba immers en un canvi profund que afecta el conjunt de les seves estructures, derivat en gran mesura per la situació de canvi de paradigma a nivell global, però, tanmateix, afectat per l’especificitat de no comptar amb un reconeixement propi.La manca d’estructures operatives i amb capacitat real d’actuació i de decisió es fa absolutament evident en un moment de crisi profunda en les relacions entre la ciutadania i el seu govern i ens porta a un camí sense sortida en termes nacionals.

L’estat espanyol s’ha mostrat absolutament ineficient en la gestió política i econòmica, amb conseqüències immediates en la realitat diària de les persones que vivim a Catalunya, de manera que la ruptura avui és més nítida que mai.

Els darrers anys han significat un retrocés profund de la població catalana en tots els àmbits (en innovació, capacitat productiva, serveis públics…) i la perspectiva a mig termini no sembla que hagi de canviar.

És responsabilitat nostra doncs, de les persones que volem fer d’aquest un país d’èxit, contribuir a l’única garantia que avui sembla viable per capgirar la situació insistint en la necessitat d’una declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya, en tant que el nostre major òrgan representatiu.

Creu que estem en un moment històric de camí per la independència, o serà una altra ocasió perduda?

El moment actual és, sense cap mena de dubte, un canvi profund del món tal i com l’havíem entès al llarg de tot el segle XX. Depèn dels catalans decidir si volem participar-hi i guanyar el premi a millor guió original.

En un escenari cada vegada més obert, participatiu i col·laboratiu, hem de ser capaços de portar a terme un procés modèlic de configuració d’un nou estat, marcat per la transparència i la radicalitat democràtica.

En el context infectat per la corrupció que estem patint a diari és evident que aquesta fita sembla quedar diluïda entre d’altres preocupacions sobre com s’ha portat a terme la gestió del diner públic fins ara.

Sigui com sigui, el sistema tancat i bloquejat de partits polítics que avui, sense excepció, parlamentàriament ens representa s’ha demostrat insuficient per continuar avançant. Des de Reagrupament, precisament, entenem que per seguir endavant cal que tots els actors disposats a arribar a una bona fi hem de ser-hi presents sense exclusions. La independència no s’aconseguirà si amb ella no s’hi acompanya una profunda regeneració del sistema polític tradicional i dels seus representants.

Com veu el pacte CiU-ERC?

L’activitat política és en si mateixa un acte de servei públic i d’absoluta generositat per part d’aquelles persones que volen contribuir durant un temps determinat al benestar de la societat de la què hi formen part. Aquest principi general, que assumim des de Reagrupament, no exclou, de cap de les maneres, l’assumpció de responsabilitats.

Aquesta és, des del meu entendre, la principal dificultat amb la qual es troba el pacte entre CiU i ERC, en tant que es dóna una enorme dualitat i, conseqüentment, desigualtat entre els dos partits.

Per una banda, hi ha la necessitat d’haver de gestionar l’activitat diària del país i portar a terme els serveis públics existents, que encara que retallats, requereixen d’uns pressupostos que, a la vegada, són essencials per al control de les nostres institucions. Una tasca feixuga, desagraïda i, evidentment, amb penalització electoral, especialment, en un moment de crisi econòmica profunda.

Mentre que, per altra banda, estem davant d’un compromís polític per a la celebració d’una consulta vinculant sobre la independència de Catalunya i la construcció d’un nou escenari. Una activitat molt més agraïda en tant que es vincula a un nou escenari que, indubtablement, serà molt més pròsper en tots els camps.

La lleialtat del pacte hauria d’incloure, precisament, la responsabilitat per part dels dos partits i la presa de consciència de la situació actual. La percepció d’aquesta afirmació és precisament, que aquesta no s’està donant en termes d’igualtat.

ERC, en no voler formar part del Govern de la Generalitat, ha prioritzat els interessos de partit per davant de l’estabilitat i fortalesa que electoralment va mancar a CiU i que tan necessària és per dur a terme el procés d’independència. Aquest factor, en absolut, no ha passat desapercebut i òbviament està dificultant la celebració de la consulta.

Creu que en el 2014 es votarà pel dret a decidir?

Desconec quan se celebrarà la consulta pel dret a decidir però no entenc altre escenari possible que no sigui la seva realització durant aquesta legislatura.

Com es vol fer entendre al món que el vot independentista no és exclusivitat d’ERC?
Tradicionalment, l’independentisme ha estat molt fraccionat, principalment per l’associació que es fa amb un o altre corrent ideològic. Però, com hem proclamat abastament des de Reagrupament, no estem davant d’una elecció entre polítiques d’esquerres o de dretes.

Conseqüentment, en l’escenari de celebració en el curt termini d’una consulta per la independència, no té massa sentit advertir en quin partit d’un corrent ideològic determinat es concentren els activistes independentistes, principalment perquè en el moment actual, la majoria de persones a favor de la independència senten una enorme desafecció envers els partits polítics tradicionals.

Per acabar, creu que en el moment actual per Catalunya és bo que no tinguem un govern fort i que la formació que governa encara que està més feble que abans del 25-N?
Com he comentat anteriorment, aquest aspecte és avui el més preocupant per aconseguir que finalment se celebri la consulta. Mentre el govern sigui incapaç de poder aprovar els pressupostos anuals amb normalitat i pateixi atacs dialèctics per part de la resta de partits polítics, sense exceptuar ERC, el procés d’independència difícilment tindrà la confiança per part de la ciutadania i, el no menys important, suport per part d’altres institucions internacionals.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24 (ABRIL 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24 (ABRIL 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

Ja podeu llegir el nou número de La Veu de Reagrupament, amb un interessant editorial del President, el Dr. Joan Carretero, així com també un article de Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, i col.laborador habitual d'RCAT.

El número es completa amb l'anunci de la II Trobada Municipalista d'RCAT, que se celebrarà a Fornells de la Selva, i que arriba en un moment clau per al nostre país, i les col.laboracions habituals, entre elles la d'una servidora en el tema Internacional. En aquesta ocasió reflexiono sobre el llibre del periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia.

Bona Lectura!

EL FANGAR

Lentament però de forma ineluctable, el procés cap a la Transició Nacional es va enfangant. Cal ser-ne conscients. Hi ha senyals d’alerta per totes bandes. Un procés d’aquest tipus no es pot allargar molt en el temps. És de manual. Militar, per ser més precisos. Si tu deixes que el teu enemic, i dic enemic, es reorganitzi, doncs tens un problema. Si tu deixes que la teva gent es consumeixi en la fam i la desesperació, doncs tens un problema. O el tindràs més d’hora que tard.

Com va dir en un discurs no fa gaire el mai prou elogiat ex-Primer Ministre del Quebec, Jacques Parizeau, les coses es preparen quan estàs en l’oposició, i s’executen sense dubtes ni titubeigs quan estàs en el govern. I sense amagar-se’n, plantant cara a qui calgui, i si no vols caldo, dues tasses. És així com s’ha de tractar l’enemic que et vol la pell. I encara més si aquest enemic és Espanya. Perquè històricament és demostrable que això del diàleg, els espanyols no ho entenen, fins i tot és possible que no ho tinguin ni en el seu diccionari. Si no, no s’entén perquè sempre que els han foragitat, ha hagut de ser amb les armes a la mà. I a més, cal dir que això, naturalment, els espanyols ho entenen perfectament. Allò que no toleren és l’actitud dels qui els volen fer passar bou per bèstia grossa.

En els sis i escaig mesos que portem d’ençà la manifestació de l’11 de setembre, la situació política s’ha anat enterbolint cada cop més. Aquesta constatació, però, i ho matiso per evitar lectures malèvoles, no pressuposa una actitud derrotista. És pur realisme. Vegem quins són els factors que han contribuït a aquest escenari.

El primer és la improvisació del Pla de la Transició Nacional, impulsat pel President Artur Mas i pel seu nucli més fidel, que no de CiU, ni tan sols de CDC, que va deixar descol.locat a més d’un. És evident que és un canvi d’estratègia motivat per la manifestació de l’11 de setembre i pels diversos mocs rebuts del govern de Madrid en temes com el finançament, la política educativa i lingüística o episodis concrets que van fer molt de mal com el cas Spanair, que va tocar els nassos a sectors estratègics molt poderosos del món convergent.

Aquesta conversió a l’independentisme o, si es vol, a l’interdependentisme, per oposició al dependentisme, semblava clarament com la reacció del convers, i molts independentistes, escamats per dècades d´hegemonia convergent sobretot a la Catalunya no metropolitana, no es van empassar la sinceritat del nou missatge presidencial, sobretot quan veien que al seu costat tenia l’esgarriacries d’en Duran, que no perdia ocasió per clavar-li calvots, coces i garrotades a en Mas. Per això, per assegurar el tret, van optar per votar “segur”, és a dir, els que els oferien la garantia del que realment volien, és a dir, naturalment, la independència. I van votar ERC, o millor dit, segurament, en molts casos, van votar Junqueras.

D’aquesta manera s’esdevingué un segon factor inesperat. Quan tot indicava que els electors recolzarien el primer president que gosava plantar cara a l’Espanya eterna tot anunciant la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació, els catalans i les catalanes van decidir que millor repartir cartes, que no jugar-s’ho tot a una de sola. Això omplí de joia els espanyols i deixà amb cara de pòker els observadors internacionals que van seguir de molt d’aprop tot el procés. No entenien com, tenint aparentment amb la porteria buida, els catalans perllongaven la seva agonia espanyola. El resultat electoral era pels espanyols sinònim de guanyar temps i de preparar una contraestratègia unitarista.

Davant l’acord de govern entre Mas i Junqueras (més que entre CiU i ERC), que remarca allò que els uneix, que és la sobirania nacional, la contraestratègia espanyolista ha consistit en emfasitzar, naturalment, allò que els separa, que és el model de societat. I la manera d’aconseguir-ho és radicalitzant els efectes de la crisi damunt de la societat catalana, mitjançant un ofec financer sense precedents, un foment dels moviments extremistes o la disseminació d’una onada d’inseguretat ciutadana, el punt clau de la qual és el desprestigi de la policia catalana.

Amb l’accentuació del radicalisme social s’ha impedit de totes totes la solidificació del pacte sobiranista. Per una banda el sobreprotagonisme de Duran i Lleida, que no s’ha estat de menysprear per activa i per passiva Artur Mas, i de l’altra la incapacitat o la no voluntat de Junqueras de depurar internament els responsables de l’estratègia tripartita, estan obstaculitzant la formació d’un bloc sòlid que guiï el procés de Transició Nacional. Sense oblidar la perspectiva que es fomenta dia sí i dia també des de determinats mitjans de comunicació de l’adveniment quasi imminent del sorpasso d’ERC en les properes eleccions, fet, que naturalment, fomenta la competència entre les dues forces del bloc sobiranista, més que la cooperació.

Cal tenir clar que les apel.lacions a la resolució de la crisi social, no són més que una estratègia unitarista. El radicalisme social sempre ha estat una eina per evitar la cohesió de l’independentisme, tant des de la dreta (per exemple, els falangistes), com des de l’esquerra (tutti quanti). Si s’aconseguís desactivar l’embat sobiranista, ja veuríeu com de forma immediata el problema social desapareixiria i cadascú escombraria cap a casa seva.

Naturalment no es tracta d’ignorar la crítica situació social que patim, sinó de no contraposar-la al projecte sobiranista, que el que precisament pretén és posar les bases per intentar resoldre-la.  Només si disposem de l’instrument que els altres pobles disposen per fer-hi front, és a dir l’estat propi, estarem en situació de lluitar contra l’exclusió social. Perquè entre d’altres raons disposarem de tot el que ara ens roba Espanya (entre 22 i 16 miliards d’euros) per aconseguir-ho. Amb aquesta quantitat només ja ens oblidaríem de les retallades per sempre més. I això sense comptar amb els efectes multiplicadors que generaria un nou estat, que calculo que serien del 10% del PIB, és a dir, uns 20 miliards més.

De fet, una correcta estratègia sobiranista ha de ser aquella que associï de forma permanent la crisi que patim a Catalunya amb la nostra dependència d’Espanya. Que associï la manca de finançament internacional de la Generalitat, al fet de formar part encara d’aquest estat pària.

La independència és progrés i benestar per als catalans i les catalanes. I Espanya n’és el fangar. Cal sortir-ne, sense caure en les trampes que els nostres enemics ens posen.

(NOTA: Post penjat al DGS el 10.04.2013)

MACARRISME ECSPANYOL

Fins als ous d'aquesta gentussa!!!

HI ESTÀS CONVIDAT!

SARDANA I INDEPENDÈNCIA

Demà, divendres, 12 d'abril, a les 19.30 hores, parlaré en una conferència sobre "Sardana i Independència", a la Sala Municipal de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, organitzat pel MAPA i en el marc de les activitats lligades a l'esdeveniment Arenys de Munt-Capital de la Sardana 2013.

Per cert si voleu sentir unes breus declaracions que vaig fer a Ràdio Arenys de Munt ahir, entreu aquí (cap al minut 3').

Us hi espero!

AMB ELS DEMÒCRATES ESPANYOLS NO N'HI HA PROU!*

A hores d'ara, a cap persona mínimament raonable, se li escapa que l'Estat espanyol en el seu conjunt, incloent-hi doncs, els dos principals partits, està en estat de guerra contra la transició a la independència impulsada pel President Mas. Els atacs són constants des de tots els fronts: el legal, el polític, el mediàtic, el digital, el psicològic, el financer, l'esportiu, el diplomàtic, etc.

Normalment, la resposta del govern català a aquests atacs, quan n'hi ha, perquè molt sovint no n'hi ha, és dins de l'aparell institucional espanyol, i es caracteritza per apel·lar al capteniment democràtic dels jutges o altres funcionaris corresponents. És a dir, se'ls vol tocar la fibra més íntimament democràtica. Òbviament, entre les autoritats espanyoles, segur que  n'hi ha de verament democràtiques, però permeteu-me que tingui els meus dubtes sobre si aquesta estratègia de sensibilització té uns rèdits suficients. Els demòcrates espanyols viuen en un entorn clarament hostil, viciat i mediàticament pudent, on corren sistemàticament el risc de ser considerats deslleials si no segueixen el discurs nacionalista d'esclafar la diferència, sobretot si aquesta és catalana. Exigir-los actituds heroiques, però quasi suïcides, penso que és exigir-los massa, i a més és un risc que els catalans no ens podem permetre. Per això, quan una via és poc prometedora, com en el muntanyisme, cal obrir-ne una altra. I aquesta altra és, naturalment, la via internacional, o exterior.

En aquest sentit, el govern català ha de sistemàticament impugnar els atacs espanyols en instàncies exteriors. I qui diu el govern català, diu també la resta d'institucions catalanes, des del Parlament, als Ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions. També ho ha de fer la societat civil sobiranista, impulsant campanyes internacionals al respecte.

Un exemple recent seria el cas de les declaracions del Rodriguez Ibarra sobre el President Mas. Són unes declaracions clarament delictives des de tots els punts de vista. En aquest cas, la Generalitat ha de pressionar instàncies com les pròpies ambaixades d'Israel, Alemanya, Itàlia i fins i tot també Àustria pel cap baix. El govern d'Israel hauria de protestar per una banalització tan grollera de l'Holocaust. Alemanya, Itàlia i Àustria, perquè van patir enormement els règims nazi i feixista i no es poden permetre el luxe que hi hagi ni tan sols una ombra de dubte al respecte.

Naturalment, l'ideal fos que aquestes ambaixades, davant el despropòsit monumental que signifiquen aquestes declaracions, actuessin motu propio, però ja se sap que els diplomàtics, si ho poden evitar, sempre prefereixen nedar i guardar la roba. En canvi, una pressió per part de la Generalitat, els podria portar a reaccionar mínimament. I això sol ja seria un gran pas endavant. Com aquest exemple, n'hi hauria molts altres. Un altre cas, ha de ser denunciar el ministre Montoro per portar a terme una acció sistemàticament d'ofegament financer de la Generalitat, que provoca enormes danys al benestar dels ciutadans de Catalunya. Una acció que té una clara motivació política, i que ha de ser denunciada a escala internacional.

En definitiva, es tracta que la Generalitat no accepti jugar amb les regles del joc marcades per Espanya. Intentar que les institucions espanyoles ens treguin les castanyes del foc tot confiant en el bonisme democràtic d'una part dels funcionaris espanyols és una actitud benintencionada, però no deixa de ser un anar amb el lliri a la mà. Cal jugar més fort i cal cercar complicitats internacionals arreu del món. És imprescindible fer-ho per guanyar.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.04.2013, tot i que es va enviar el 09.03)

NOW SHE RESTS IN HELL, LADS

DIÀLEG

El diàleg s’ha convertit en la paraula de moda. De referència. Ben encertadament. Fins i tot ahir, el Secretari General de l’ONU, Ban-Ki moon, ho remarcava des d’Andorra estant. Els processos d’autodeterminació, tots ells, s’han de portar a terme per la via del diàleg, deia en resposta a una pregunta sobre el cas de Catalunya. No debades, el dret d’autodeterminació és una dels principis fundacionals de l’entitat que representa. De la quarantena d’estats o delegacions que la constituïren l’any 1945, s’ha passat a les 193 actuals, i això gràcies al desenvolupament i la promoció del principi d’autodeterminació.

El diàleg porta subjacent la idea de pluralitat. Només es dialoga amb un altri o amb diversos altris. Com a mínim perque hi hagi diàleg han d’existir dos discursos, dues intel.ligències, dues voluntats. O més.

Altres principis subjacents a la idea de diàleg, és el de reconeixement, igualtat i pacifisme. I voluntat d’entesa.

Reconeixement perquè quan es dialoga amb un altri, el reconeixes, li dónes una identitat i doncs també una dignitat. D’aquí es deriva, també que el diàleg es porta a terme en un pla d’igualtat, no d’imposició. No és una relació jeràrquica. En el diàleg hi ha una llibertat d’expressió entre els que hi participen i tothom és obert als arguments dels altres. Obert en el sentit que accepta escoltar-los i fins i tot valorar-los, encara que en principi no hi estigui d’acord. De fet, allò que fa important el diàleg, allò que li dóna valor, és que gràcies a ell, és possible, i no és cap miracle, l’aproximació de posicionaments allunyats i fins i tot antagònics. Que allà on hi havia conflicte, es resolgui a través d’un acord, per molt modest que aquest sigui. El diàleg pressuposa un renúncia, si més no, momentània a l’ús de la força, a la coacció i a la violència, malgrat que s’ha de reconèixer, que sovint, alguns arguments que es donen durant el diàleg poden connotar violència o amenaces d’emprar-la.

En definitiva, el diàleg és una mostra de civilització, de reconeixement, de dignificació, d’identificació, d’obertura, de renúncia.

Tanmateix no hi ha diàleg quan, quan es pretén encetar des de posicions jeràrquiques diferenciades. Quan un dels actors s’autoposiciona com a superior o de rang superior a l’altre o a la resta de dialogants.

No hi ha diàleg quan un dels participants no reconeix amb igualtat de dignitat a la resta de participants. Això passa, per exemple, quan s’adopta actituds paternalistes, en el sentit que no es reconeix a l’altri la plena capacitat d’actuar per que es pressuposa que té unes mancances que ho impedeixen. És com si, en l’àmbit de les relacions interpersonals, un adult tractés a un altre adult com si fos un infant.

Per tot això que s’ha exposat fins ara, és molt important saber amb qui s’ha de dialogar. S’ha de dialogar amb algú que compleixi aquests requistis que hem esmentat. Però fer-ho amb algú que, de forma sistemàtica, no els compleix algun d’ells o fins i tot cap d’ells, és una immensa pèrdua de temps. De fet, és una irresponsabilitat.

L’ûnic que es pot fer en aquests casos, és fer que aquest interlocutor comprengui que dialogar l’interessa. I aquí entren en joc altres actors que poden fer-li veure que la persistència en la seva actitud no dialogant, pot comportar-li més perjudicis que beneficis.

Darrerament, hem vist, en aquest sentit, com l’actitud del govern espanyol ha canviat a l’hora de negociar determinats aspectes, com el del finançament, amb el govern català. És una actitud que ha aparegut immediatament després de la celebració del Consell Europeu a Brussel.les del passat mes de març. Casualitat? No ho penso pas.

Naturalment, la interpretació mediàtica que es fa des de posicions espanyolistes és que ara el govern català prioritzar el finançament i renunciarà a la sobirania. Això és, que el President Mas ha aixecat la bandera blanca de rendició.

Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, sembla evident que la Unió Europea ha imposat a Espanya que cal resoldre el tema del finançament, i que esprémer fins a l’extenuació la mamella catalana no és una bona estratègia ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per en definitiva la pròpia Unió Europea.

Però, és clar, reconèixer aquest diktat de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin, és el darrer que faran des de Madrid.

(NOTA: Post penjat al DGS, 03.04.2013)

SORPASSO O INDEPENDÈNCIA?

En les darreres hores estem assistint a l'adveniment de la que podríem anomenar Operació Roca 2, és a dir, de l'intent de reformar Espanya per evitar la independència de Catalunya. Però d'això ja en parlaré en un proper post. 

Ara vull centrar-me en aquells que es van presentar davant els electors com els garants de la independència i que, s'ha de reconèixer, van aconseguir convèncer dotzenes, fins i tot, centenars de milers de catalans. És la formació que es presentava com l'assegurança per evitar que el President Mas renuncíés al full de ruta de la Independència. 

Fins i tot, va arribar a subscriure un Pacte per la Llibertat i van impulsar una Declaració de Sobirania que van omplir d'esperança a milions de catalans ...

Tanmateix, tothom sabia que el camí no seria un passeig triomfant. Que hi hauria obstacles, sots, perills, que en dificultarien la seva realització... 

Aviat, però, va començar la perplexitat en molts patriotes. La no formació d'un govern en coalició, els estirabots de determinats personatges, el posar als peus dels cavalls espanyols el propi President de la Generalitat...

Penso que ha arribat el moment de preguntar-se: Què mou a aquesta formació? La consecució el més aviat possible de la Independència, que permeti posar fil a l'agulla a la reordenació del país, i a la millora de les condicions materials dels seus compatriotes... O més aviat, la perspectiva del sorpasso, és a dir, la d'aconseguir una victòria electoral que signifiqui la substitució de CiU com a principal referent del catalanisme polític?

Les enquestes, efectivament, demostren que el sorpasso és a l'abast. I això encara fa més llèpola aquesta alternativa. En la ment de molts dels seus militants locals i comarcals, la perspectiva de derrotar i humiliar els de CiU és un somni que resulta difícil rebutjar. Quants comptes pendents acumulats en les darreres dècades es passarien llavors? 

Però la veritat és que, si la iniciativa del President Mas no prospera, i hi ha cada cop més indicis que assenyalen en aquesta direcció, qui en traurà profit, òbviament, serà l'espanyolisme rampant i els sectors anti-independentistes de CiU, que no cal esmentar-los perquè són prou coneguts. El fracàs de la Transició Nacional serà un fracàs transversal de l'independentisme. I ara s'estan posant els fonaments per aconseguir-ho.

Ni en el millor dels seus somnis, es complirà el desig que una derrota de Mas comporti una victòria dels que es presenten com a garantia de la Independència. Una derrota de Mas és una derrota de la Independència. Punt.

Vol dir això que "o Mas o l'apocalipsi"? No, de cap de les maneres. 

Aquest argument és massa pobre. No, de cap de les maneres. Cal apuntalar en Mas de forma urgent, evitar que el tombin, i reforçat d'aquesta manera, cal evitar que baixi del cavall fins que no s'acabi la batalla. Cal pressionar-lo tant de manera que no pugui fer-se enrere cal que travessi totes les línies enemigues fins a acabar amb elles.

Per aconseguir aquest efecte, calen lideratges forts. Cal tallar de soca-rel amb aquells que avant-posen una comoditat present, la del camí -etern, sense fi- cap a la independència, perquè se'n beneficien en molts sentits, a la consecució de l'objectiu en el termini més breu possible. 

No s'ha de tenir por que un altre es posi les medalles de la Independència. Si es lluita per la Llibertat del teu Poble de forma sincera i oberta, tard o d´hora aquest ho reconeixerà, i actuarà en conseqüência. 

Per contra, si s'avantposen actituds mesquines i de curta volada, el judici de la història serà implacable, i el dolor perllongat innecessàriament de la nostra gent us destrossarà la vostra dignitat i, ara sí, la poca vergonya que us quedi.

AQUESTA ÉS LA VERA AMISTAT...

I la resta... la resta són xorrades...

A VIC, AMB EN MARTÍ ANGLADA

Avui al vespre seré a Vic, a la presentació del llibre del periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la Independència. L'acte, organitzat per Reagrupament d'Osona (RCAT), promet molt.

El llibre tracta de l'accés a la Independència de quatre estats europeus: Eslovènia, Eslovàquia, Letònia i Estònia. Curiosament, no tracta del cas lituà. És un llibre d'una actualitat més que notable i que segur interessarà a molts vigatans i de rodalies. A més, el seu autor és un autèntic poc de saviesa europea, una persona que ja està jubilada, per cert, i que doncs té tot el temps del món per, si vol, difondre el seu coneixement acumulat al llarg dels anys, al servei del país. Un periodista de raça que segur farà una intervenció ben lluïda i interessant.

Jo de vosaltres no me'l perdria.

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)

SOBRE EL CONSELL DE TRANSICIÓ

A l´hora d'analitzar el nomenament del Consell Assessor per a la Transició Nacional, permeteu-me que distingeixi entre els seus membres i les seves funcions. Abans, però, dir que la millor notícia és la seva constitució, fet que assenyala que es va acomplint sense retards el full de ruta establert en el Pacte per la Llibertat signat entre CiU i ERC. 

Pel que fa als seus membres, una servidora el puntua amb un 9.2, és a dir un Excel.lent però sense arribar a la Matrícula d'Honor. Malauradament, hi ha algun element, molt cridaner, que desentona i fa que no s'assoleixi la plena i total perfecció. Per cert, dels seus membres, dos van formar part del meu tribunal de tesi doctoral, i un d'ells en va ser el President. Amb un tercer he col.laborat en temes de política canadenca. i amb un quart he coincidit en moltes xerrades i actes al llarg dels darrers anys, i és un dels meus referents intel.lectuals. Per altra banda, la presència del que podem dir l'empresari patriota per excel.lència és una gran notícia i una mostra de gran reconeixement. Si tots els centenars de milers d'empresaris catalans, grans, mitjans o petits, fossin com ell, ja ben segur que seríem independents fa temps. Òbviament, per compensar, també hauria calgut incloure algun destacat representant del món del treball ...

És, però, en el camp de les funcions, de les tasques encomanades, on hi veig més problemes. Fixeu-vos que segons la fitxa informativa, l'objectiu del Consell és "assessorar el Govern en la identificació i l'impuls d'estructures d'estat i aspectes necessaris per a dur a terme la consulta". De manera que ens trobem davant d'un consell que exercirà més aviat un funció que es diu d'inward looking, en el sentit que és més aviat un consell de savis i sàvies, amb l'excepció ja ressenyada, amb una enorme capacitat intel.lectual concentrada, però que no transcendirà als ciutadans, sinó que anirà de les seves sales de reunió a les del Govern de la Generalitat.

Els consells de savis i sàvies són adients per a qüestions tècniques, on es necessita una gran preparació per resoldre temes complexos. Ara bé, un consell que ha d'assessorar sobre el futur d'un país, sobre l'assoliment de la seva llibertat i la independència, difícilment es pot tancar en unes sales de reunió i fer al marge de la societat. Tot al contrari, la seva força ha de basar-se en bolcar-se cap a la societat, és a dir, mirar cap a fora, ser outward looking, i sobretot, ha de ser un instrument que fomenti la mobilització ciutadana i popular envers la transició nacional, des d'una perspectiva clarament constructiva. També ha de resoldre tots els dubtes que generen les intoxicacions llançades pels enemics de la llibertat i del benestar del poble de Catalunya, en qüestions com les pensions, les nòmines, etc. etc.

Lluny de quedar-se tancat entre quatre parets, un Consell d'aquest tipus hauria de convocar audiències públiques arreu del país i convidar  la societat civil, la gran riquesa d'aquest país, a presentar els seus punts de vista a través de memòries o reports. A més a més, les sessions haurien de ser públiques i retransmeses pels mitjans de comunicació i els digitals. Cada audiència pública hauria de convertir-se en un esdeveniment rellevant a nivell local o comarcal,  sempre mantenint, una línia de seriositat no incompatible amb el del seu caràcter obert i participatiu. 

Cal tenir present que al ser un consell assessor del govern, no del Parlament, la seva orientació ha de de partir de la posició presa pel govern en el tema de la Transició Nacional, que és molt clara i diàfana al respecte, i que els membres del Consell han d'assumir com a pròpia des del moment que accepten el nomenament. De manera que la seva funció és ajudar-lo a fer el camí cap on vol arribar de la forma més ràpida i més adient.

En definitiva, que lluny de tancar-se en una torre d'ivori, penso que el Consell ha de ser un instrument per obrir i difondre els plantejaments de la transició cap a l'estat propi, és a dir, cap a la Independència.

UN GRANDE DE ESPANYA AMB DUES PALANGANES

El Grande de Espanya, i Comte, l'estrafet Javier de Godó, té dues palanganes. Es diuen Josep Cuní i Jordi Basté. Tots dos semblen proposar-se enfonsar la Transició cap a la Independència. Es pensen que amb el seu oligopoli informatiu, podran tombar la decisió i la fermesa del poble català. Però què s'han tornat bojos, aquesta gent?

De lluny, qui ataca amb més ganes, i es veu com gaudeix, pràcticament com ejacula davant les càmeres quan carrega les tintes contra el govern és en Cuní. Ja fa molt temps, molt, que li té ganes a CiU, de quan el van fer fora de Catalunya Ràdio i van posar en el seu lloc a l'altre escolanet, l'Antoni Bassas, més domesticable, sense cap mena de dubte.

En Cuní s'envolta de la guàrdia de corps espanyolista: que si el Lluís Foix, que si el Juanjo López Burniol, que si tal, que si qual. Tots van en una mateixa direcció: trencar-li les cames a l'Artur Mas i desactivar el procés iniciat el darrer 11 de setembre. Cada dia que el veig, al Cuní, està més assedegat de sang independentista. Fins i tot hi ha dies que perd els papers tant, que fa angúnia veure´l. Pateixo fins i tot per la seva salut, perquè algun dia li donarà un patatús davant de les càmeres. No et preocupis Cuní, no ens espanten els teus monòlegs sobreactuats i plens d'autosuficiència. Per sort a tu no t'ha escollit ningú. Els catalans i les catalanes ja n'estan fins al capdamunt de tot plegat. I si tens audiència, segur que molts és per veure la pinya que en qualsevol moment et fotràs i veure en directe la teva cara de tonto que posaràs immediatament després.

El cas d'en Basté és una altra història. Bàsicament és de (manca) de quoficient intel.lectual. On no hi ha no es pot fer res, Fi de la història. En Basté mai hauria d'haver de deixat de fer esports. Allà es troba més o menys realitzat, però no se li pot demanar més. Quan la cosa es complica, no dóna la talla o fa, directament el ridícul. L'entrevista que va fer ahir a l'Ester Quintana, va ser de jutjat de guàrdia. Servil fins al bavovisme, jo al.lucinava com podia baixar-se tant els pantalons davant i a l'hora com donava canya als dolents, que gràcies a la imputació judicial ara són molt i molt dolents. La veritat he de dir que la Quintana va fer una explicació dels fets més que pobra, amb escassíssima informació. Realment, jo estic en contra de les pilotes de goma, naturalment, però també ho estic dels muntatges dels serveis d'intel.ligència espanyols. Per això no acabo de veure clar (perdó per l'expressió) tot aquest tema. Que jo sàpiga o bé hi ha una confessió de la persona imputada o s'ha de demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable que aquesta persona ha comès un delicte. No s'hi valen suposicions. I no hi ha cap prova, cap, física que demostri, per la informació que tinc, que van ser els mossos qui van agredir a la Quintana.

Per altra banda, quan entre 1,5 i 2 milions de persones es manifesten per la Independència, no hi ha ni un sol incident, ni un sol atac. En canvi, quan ho fan d'altres, ja sabem com s'acaba sempre. Casualitat?

L'ESTRATÈGIA NAVAL XINESA

Ja fa temps que m'interesso pels esdeveniments que se succeeixen al sud-est asiàtic, i particularment, a l'anomenat genèricament, com el Mar Meridional de la Xina (China South Sea), que els filipins anomenen el Mar Occidental de les Filipines, i vés a saber si els vietnamites anomenen el Mar Oriental. En aquest cas, com sempre, la denominació de l'espai forma part del debat, atès que no és gens ni mica d'innocent (això els espanyols ja ho saben, com passa amb la denominació de Maó, o de la Franja de Ponent).

Diguem-li com li diguem el cert és que aquest immens espai marítim de més de 3,5 milions de km2, que s'estén entre els estrets de Taiwan  i Malacca, té i tindrà en el futur immediat una importància estratègica de primer nivell. I això per diverses raons: perquè hi circula un terç del comerç marítim mundial, perquè conté enormes reserves de petroli i gas, o si més no això se suposa, i last but not least, perquè alimenta  700 milions de persones dels països limítrofs (les dues Xines, Vietnam, Filipines, Indonèsia, Brunei i Malàisia), a través dels seus recursos naturals, principalment la pesca.

Per això el seu control ha esdevingut una prioritat per aquests països. De tots ells, qui porta la iniciativa és, sense cap mena de dubte, la República Popular de la Xina (RPX), la segona potència mundial, que ja ha delimitat una anomenada línia de nou punts (guionets), que l'afavoreix d'allò més, i que intenta imposar als estats veïns a través d'una mena de diplomàcia de canonera, enviant llurs bucs militars a les zones més delicades, com són les illes Spratly, les Paracels i els esculls d'Scarborough. En anys anteriors ja van haver enfrontaments directes, per exemple, entre la RPX i el Vietnam. I darrerament, amb la tensió ha augmentat amb les Filipines. 

Però més enllà dels implicats geogràficament, altres potències mundials semblen cada cop més interessades: l'Índia, el Japó, i els aliats històrics de Filipines, els Estats Units, i del Vietnam, l'actual Rússia. De manera que la zona s'ha convertit en un centre d'atenció mundial, encara que probablement a Europa això no ho sembli, perquè ja prou problemes que tenim, per ocupar-nos dels dels altres.

Tanmateix, l'actitud proactiva de la RPX en aquesta regió del Pacífic, a tocar de l'Ìndic, no és una excepció. 

De fet, la RPX, conscient que ha esdevingut la segona potència mundial, vol desenvolupar una estratègia militar que li garanteixi els recursos energètics i econòmics suficients per sostenir el seu creixement econòmic en les properes dècades. I en aquesta estratègia militar, el component naval ocupa un lloc capdavanter, emulant el cas dels Estats Units i de les seves diverses flotes distribuïdes arreu dels oceans.

Naturalment, a hores d'ara, la flota xinesa no té comparació amb la nordamericana. Però l'entrada en funcionament del seu primer portaavions i una priorització en la despesa militar en els propers anys, assenyala que a mig termini, la branca naval de l'Exèrcit d'Alliberament Popular (EAP), pot esdevenir un actor clau en la política mundial.

Un exemple d'aquest futur hipotètic el tenim en aquest mapa que ens mostra les 18 bases navals a l'exterior que les autoritats xineses tenen en consideració obrir. Són les de Xongjin (Corea del Nord), Port Moresby (Papua Nova Guinea), Sikhanukville (Cambodja), Kho Lanta (Tailàndia), Sittwe (Birmània), Dhakka (Bangladesh). Gwadar (Pakistan), Hambantota (Sri Lanka), Maldives, Seychelles, Djobuti, Lagos (Nigèria), Mombassa (Kènia), Dar es Saalam (Tanzània), Luanda (Angola) i Walvis (Namíbia).

Com es pot veure, Àsia i Àfrica són el seu àmbit d'actuació prioritari. Fins i tot, també es parla que l'Iran els ofereixi una illa com a base naval. De moment, ni Europa, ni Amèrica, sembla que entrin en els seus plans. Però no seria descartable que, atès que la presència econòmica xinesa és cada cop més important a Amèrica del Sud, se n'acabés creant una, bé al Brasil, o bé a alguns dels països de la costa del Pacífic, fet que sense cap mena de dubte seria declarat com una acció hostil per Washington, que continua defensant la Doctrina Monroe a capa i espasa i no vol veure cap potència extra-americana en tot el continent.

Pel que fa a Europa, bé suposo que recordareu que l'ambaixada xinesa va resultar bombardejada durant l'atac de l'OTAN a Iugoslàvia, l'any 1999, fet que va ser titllat d'error, però que els xinesos -ni molta altra gent- s'ho van acabar d'empassar, atès els estrets lligams que tenien amb el règim de Slobodan Milosevic.  Una acció, per cert, en la que van morir tres periodistes xinesos, i que va ser ordenada pel llavors Secretari General de l'OTAN, l'espanyol Javier Solana.

Per altra banda, no seria descartable que qualsevol dels estats europeus o de l'entorn mediterrani, acabés oferint als xinesos algunes facilitats al respecte, sobretot els que es troben en una situació econòmica crítica. No debades, la Líbia de Gaddaffi havia arribat a importants acords en tots els camps amb la RPX, i no són pocs els analistes que assenyalen que en va ser un dels estats més perjudicats per la intervenció militar de ... l'OTAN de nou, l'any 2011. Per contra, a Síria, fidel aliat de Rússia, no hi ha hagut intervenció directa i plena de l'aliança militar.

Fins i tot, ara fa unes setmanes algú va gosar dir que Barcelona seria una bona base. Conyes a banda, a hores d'ara, i a nivell estrictament  comercial -i espero que només comercial- el Port de Barcelona, ja és com aquell qui diu, una base xinesa (i russa).

UNA IMATGE ENTRANYABLE

Avui els mèdia parlaven de la compra per part de la Comissió de la Dignitat, d'un gran volum de negatius de la Guerra dels tres anys, i de la Catalunya dels anys 30. És una gran notícia que ajudarà a fer més ric el nostre patrimoni documental i sentimental.

Veure aquesta foto del President Macià envoltat per adults, canalla, que el toquen, que s'emocionen, que li allarguen la mà per encaixar-la, és realment commovedor i emocionant. Fixeu-vos com aquest braç s'adreça al President de forma directa, franca, segur que en rebrà la volguda correspondència, perquè aquest era el tarannà que el personatge inspirava.

Francesc Macià fou probablement, el primer polític mediàtic de Catalunya. Caldria fer-ne un estudi acadèmic, i veure com la seva imatge, el seu posat va saber connectar amb les masses i les va omplir d'esperances i d'orgull.

Mai em cansaré de dir que sense l'Acte de Sobirania que va fer el 14 d'abril, trencant la legalitat espanyola vigent, res hauria estat el mateix. No hauria existit ni Generalitat, ni l'Estatut del 31, ni el del 32, ni probablement el del 79 ni el del 2006.

Ara cal fer un nou Acte de Sobirania, i acabar de forma urgent i clara amb la comèdia espanyola. M'escolta President Artur Mas?