THE ENEMIES OF ESTELADA (CATALAN PRO-INDEPENDENCE FLAG)

Mr. Serrano Sunyer, Franco's MFA, hands on a captured estelada flag to General Yagüe, a criminal butcher. 

Mr. Serrano Sunyer, who was half catalan, had other friends, like Adolf Hitler and Benito Mussolini. 

Those are the enemies of estelada flag. 

ERA EL MESTRE PAU CASALS UN NAZI, ICETA?

Les declaracions del kapo (més kapo que mai) dels sociates, Miquel Iceta, fent un poc subtil paral.lelisme entre la consulta del 9N i l'Alemanya nazi, mereixen tot el nostre més absolut menyspreu. No només per la seva mala llet, sinó també perquè demostren una voluntat ferma d'ocultar la pròpia història.

Ja fa uns mesos, vaig escriure un post que reivindicava un antecedent directe al moment històric present. Em refereixo és clar, al Plebiscit del 2 d'agost del 1931, en el qual, el poble català, passant absolutament de la legislació vigent espanyola, va exercir el seu dret a decidir respecte el conegut com Estatut de Núria, o del 1931. Llavors, amb una taxa de participació del 75%, el 99% dels votants (només homes), van donar el seu suport al nou text.  

Naturalment, quan el text va passar per les Corts de Madrid, va patir la corresponent retallada, de manera que l'Estatut que finalment s'aprovà, el de 1932, s'assemblava al del 1931 com un ou a una castanya, en detriment de Catalunya, naturalment.

Que l'Iceta ignori el Plebiscit de 1931 és totalment coherent amb la tendència historiogràfica frontpopulista que ha exercit una enorme pressió a casa nostra en les darreres dècades. Aquesta tendència, i es pot seguir en els manuals d'història per a batxillerat, l'ignora completament. Llei del silenci que cau com una llosa. 

Això no obstant, la importància d'aquell plebiscit va ser enorme. I demostra que ja hi ha un antecedent, i que no només a l'Alemanya nazi, sinó a la Catalunya Republicana, també se'n feien.

O és que el senyor Iceta suggereix que el Mestre Pau Casals, que apareix en la foto superior exercint el seu dret a decidir aquell 2 d'agost del 1931, era un nazi?

UN MÓN EN XARXA*

La reflexió que segueix no té gaire d'original. Però, això no obstant, considero necessari insistir-hi. Primer, ja fa temps que l'slogan “El nostre Món és el Món” s´ha consolidat com un referent de la globalització. Avui en dia, diem, qualsevol esdeveniment que passi a l'altra punta del món pot tenir un impacte, fins i tot de forma immediata, a casa nostra. No hi ha un, ni dos mons. N´hi ha un i tothom en formem part. De moment, si més. Per això dir que som 47 milions, com fa una campanya del PP, és fer el ridícul. Segur un un xinès o un indi els preguntaria, seguint l'acudit, “i en quin hotel s'allotgen?”. És una demostració fefaent que els espanyols no estan al dia. Es pensen que impressionen? De fet, la resposta a aquesta enèsima fatxenderia és que els catalans volem la independència... perquè som 7.000 milions pel cap baix. És a dir, perquè volem ser directament al món sense intermediaris. No necessitem passar per un porta que a més ens fa pagar peatge! La independència ens obre la porta al Món com a Catalans, i ens permet contactar amb tothom d'igual a igual, sense giragonses i explicacions complexes que molt poca gent entén o, sobretot, no l'interessa. “Pas d´histoires!”, que va dir aquell aviat farà un segle.

El món som 7.000 milions pel cap baix. I, a diferència del que passava fins fa unes dècades, cada cop estem més interconnectats. Naturalment, n´hi ha que no ho estan, de manera que tenen molts motius per sentir-se marginats. N'hi ha, però, que de la mateixa manera que encara pensen en termes d'estat-nació clàssic, també pensen que la política encara la fan els faraons. M'explico. El món avui en dia està travessat per milions d'interconnexions, de xarxes, que posen en contacte persones, grups, entitats, en definitiva, organitzacions o actors, que envien i reben informació, coneixement, dades, etc. Els governants, per suposat, també formen part d'aquestes xarxes, d'algunes d'elles. De manera que considerar que un polític, un decision-maker, com pot ser el President del govern espanyol viu al marge de la resta del món, tancat en la seva residència com abans feien els faraons, és una equivocació. Ben al contrari, les pressions que rep des d'arreu condicionen moltes de les seves decisions. I és que ell no està al marge del món, ans ben al contrari. La prova és que en no poques ocasions, els presidents de govern espanyol han protagonitzat extraordinaris canvis d'opinió, alguns, literalment, sobre la marxa. Estudiar aquests canvis d'opinió, que es converteixen en canvis de decisió, i doncs, de polítiques,ens permetrà saber què cal fer per aconseguir-ho. I és que, a vegades sembla que els debats que tenim a casa nostra, encara corresponen no al segle XXI, sinó més aviat al segle XX, per no dir el XIX. Cal tenir molt clar, que l'estat espanyol no és una realitat aïllada de la resta del món. Entre d'altres raons, perquè té un deute, amb la resta del món, d'un bilió d'euros. Que no és poca cosa, precisament.De manera que una sòlida combinació entre una fermesa catalana en la consecució dels nostres objectius, i les pressions que determinats actors mundials, desde governs, mitjans de comunicació, personalitats, etc d'arreu del món, estic convençut que poden acabar fent miracles. Entre d'altres que un president de govern espanyol deixi de considerar que és un faraó o una divinitat, i baixi al nivell dels humans, on la gent s'entén quan parla.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.40, octubre 2014)

QUI POT VOTAR?

COM VOTAR EL 9N?

JUGUEM AL PÒQUER?*

Tal i com una servidora ho veu, la situació política d'aquests dies és com una partida de pòquer. Catalunya obre i aposta, Espanya supera l'aposta. Catalunya supera l'aposta espanyola i l'apuja encara més. Espanya aposta més i Catalunya torna a apujar-la, i així fins que Catalunya guanya, naturalment.

L'aposta triomfadora de Catalunya serà que els catalans i les catalanes ens en sortim de decidirel nostre futur polític. Ja se sap, no som cap objecte que és posseït per un altri. Som un subjecte i tenim capacitat de decidir què volem ser i on volem anar.

Com era d'esperar, els espanyols i les espanyoles, ens estan posant obstacles. Era lògic que ho fessin. Cap novetat. Em sorprèn, però, el fet que encara tinguin temps per dedicar-nos. La seva situació és insostenible. Econòmicament, amb un bilió d'euros de deute, no tenen marge de maniobra ni per anar a la cantonada. Haurien de callar i pagar. Que és el que els pertoca. Però ja se sap que encara es pensen que són el centre del món mundial.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que la degeneració de la seva vida política no té aturador. Un cap de l'estat que abdica, un cap de l'oposició que dimiteix, un president de govern esquitxat per totes bandes, el suprem banquer del regne que desapareix d'escena i assenyala que, ara sí, Catalunya pot independitzar-se. Un amo de grans magatzems que també fa figa i deixa el càrrec a un jove falangista. Per acabar-ho d'adobar, escàndol rere escàndol: que si la matussera gestió de l'epidèmia de l'Ebola, que de moment ja s'ha portat per endavant tres vides (la de dos éssers humans i la d'un gos), les targetes de crèdit en negre, amb despeses escandaloses... Cal continuar?

No, no cal. Els catalans decidirem el nostre futur en pocs dies. En tot cas, el Parlament de Catalunya, que ha esdevingut un actor clau, atesa la correlació de forces en el seu interior, abans o després de la consulta ha d'aprovar una declaració d'independència de Catalunya, de fora unilateral, naturalment, perquè no hi pot haver diàleg entre dos si un no vol parlar.

Cada cop som més els que ho veiem clar. I de fet, és el més valent. Res de traspassar les responsabilitats als funcionaris o a la societat civil. Els polítics, i més concretament els parlamentaris han d'assumir el seu deure, i anar en la primera fila. Qualsevol altra sortida és intentar amagar el cap sota l'ala.

(NOTA: Post penjat al ND el 13.10.2014)

ELS ÚLTIMS DE CATALUNYA

En l'imaginari del nacionalisme espanyol, a banda de la Cabra de la Legió, la parella de la Guàrdia Civil (que tant excita en Leguina), la División Azul, i el Real Madrid, l'expressió els últims de Filipines ocupa una lloc referencial. 

Doncs bé, ja ha arribat l´hora de pensar en els últims de Catalunya, és a dir, els tanoques que es menjaran la Independència amb patates. 

Qui seran els espanyols que inasequibles al desaliento aguantaran como jabatos fins al darrer moment, fins i tot quan els seus superiors ja hauran fotut el camp, i molts s´hauran instal.lats en els pisos del Pocero, que n´hi ha per donar i vendre en la bonica, turística i costanera ciutat de Seseña de los Cojones?

Fix que la Sanchez Camarga no serà una d'ells. De fet ja ha fet córrer que probablement se n'anirà a viure a Madrid. Això, si més no, es deia ara fa uns dies per la xarxa. I és que ja comença a estar tipa de fer el numeret de baixar les escaletes del ple del Parlament quan hi ha una votació que no li agrada. I es veu a venir que això anirà a més.

És més probable que el tontaina del Millo, pagat d'ell mateix com és, acabi menjant-se les patates independentistes, i fins i tot, pot patir un ofec de tantes que es fotrà. És el que té pensar-se que ets el més espavilat de la classe. Que acabes pringant per saberut.

Probablement els últims de Catalunya acabaran en l'altar del martirologi espanyol, del victimisme de pa sucat amb oli. I això que no perdrem ni un segon en tocar-los un pèl...

Amb la feina que hi haurà per construir un nou estat, qui voldrà embrutar-se les mans i ajustar comptes amb el passat quan el futur immediat serà molt més engrescador ... 

HÒSTIA, EN MAS I EN JUNKI EM FAN CAS!

Després del cabreig que portava ahir, sembla que les nostres dues figures principals, amb el permís de la gent de la CUP, és clar, han trobat que les meves amenaces són massa fortes i, ràpidament, s´han posat d'acord amb el que una servidora escrivia ara fa unes hores, només.

Ben fet!

LIST OF 9N POLLING STATIONS AROUND THE WORLD

Argentina 
ACCIÓ 
Echevarría 1515, Piso 13 B, C1009AAD Buenos Aires 
hbabini@catalonia.com

Australia 
ACCIÓ, 
Suite 603, 46 Market Street, NWS 2000 Sydney 
jhidalgo@catalonia.com

Belgium 
Delegació de la Generalitat 
Rue de la Loi, 200, 1040 Bruxelles 
delegacio.ue.presidencia@gencat.cat

Brazil 
ACCIÓ 
Edificio Spazio JK AvJuscelino, Kubitschek, 1726 11º andar, 04543 – 000 Vila Olímpia Sao Paulo 
mlopezleonar@gencat.cat

Canada 
ACCIÓ 
380 Saint Antoine Ouest, Suite 2030 (World Trade Centre), H2Y 3X7 Montréal gabbott@catalonia.com

Chile 
ACCIÓ 
Santa Beatriz 100, oficina 204, 1302 Providencia, Santiago de Chile rcosta@catalonia.com

China 
ACCIÓ 
Unit 1905, 19/F FWD Financial Center. 308-320 Des Voeux Road Central, Sheung Wan Honk Kong 
mmarcet@catalonia.com

Denmark 
ACCIÓ 
Jernbanegade, 4 sidehuset st. Tv, 1608 Copenhaguen 
mpuyuelo@catalonia.com

France 
Delegació de la Generalitat 
50 Rue Saint Ferdinand, 75017 Paris france@gencat.cat

Germany 
Delegació de la Generalitat Charlottenstr. 18, D-10117 Berlin 
deutschland@gencat.cat

Italy 
ACCIÓ Montebello, 27, 20121 Milano
lpolo@catalonia.com

Japan 
ACCIÓ 
CR Kamiyacho 3F. 1-11-9 Azabudai, Minato Ku 106-0041Tokyo ahayashiya@catalonia.com

Mexico 
ACCIÓ 
Avda. Insurgentes Sur nº 600 – 301 Col. del Valle, 3100 México D.F. (México) ggandara@catalonia.com

United Kingdom 
Delegació de la Generalitat 
17 Fleet Street, EC4Y 1AA London 
unitedkingdom@gencat.cat

United States (Atlantic) 
Delegació de la Generalitat 
360 Lexington Avenue, Suite 1801, NY 10017 New York 
unitedstates@catalonia.com

United States (Pacific) 
ACCIÓ 
4N Second St., Suite 210, CA 95113 San José Califòrnia 
abossacoma@catalonia.com

EL NOU 9N

Realment estic fins als pebrots que no sapiguem marcar a porteria buida. És el que realment penso en aquests precisos moments. Espero que la cosa es recondueixi. O més aviat ho desitjo. Però tal i com ho veig ara, la cosa està de la següent manera.

El President Mas ha fet una jugada intel.ligent. Ha neutralitzat el paper del Tribunal Constitucional, que era el puny de ferro que empraven els espanyols per carregar-se la consulta. Molt astut. Sí, senyor, ja ho va avisar. I ho ha acomplert. 

També ha acomplert la promesa que la votació es farà dins del marc legal, i que no es recorrerà a happenings anti-sistema. És obvi que no es podia posar la gent (els funcionaris, per exemple) als peus dels cavalls -espanyols- per a que els massacressin amb gust i ganes.

El més important, el més rellevant és que el dia 9 es votarà. I punt. I espero que sigui un èxit espaterrant, que les urnes vessin de vots. Dos milions o més de vots és un repte que es pot assumir, si tots els partits i la societat civil hi posen el coll.

El que passi després, ja es veurà. Però precisament, el que no m'agrada ni gens, ni mica, és que hi ha algú que pensa ja més en unes eleccions d'aquí a tres mesos, i que se les prometen -probablement amb raó- molt felices.

Fer això és, ipso facto, devaluar el 9N. És apostar perquè el 9N fracassi, i seguir el plantejament clàssic de quant pitjor, millor. 

Hi ha partits que pensen que el fracàs del 9N els beneficia. I hi aposten. Són, i ho dic amb totes les lletres, uns autèntics desgraciats. I compte!, no són espanyols. Però són d'aquells que quan arribin al poder, així que l'espanyol Pedro Sánchez el ensenyi la cuixa, esquerra, naturalment, perdran l'oremus i la vergonya. I la decència.

Bé, però no em vull fer mala sang. Em quedo amb les coses boniques.

Un President que és més espavilat del que molts ens pensàvem (i jo el primer, perquè mira que l´he matxacat a cor què vols).

Una extrema esquerra que té una veritable vocació de país, si més no en els moments cabdals. I que ha donat lliçons a tota l'esquerra de manual, folclòrica, a tota l'esquerra caviar i a la dels reietons locals.

I sobretot, al poble, que de forma massiva ens hem bolcat en cobrir en un temps rècord les 25.000 places de voluntaris per a la consulta. Quina gran lliçó de patriotisme.

Ho adverteixo: fins al 10N qui em parli d'eleccions, la seva integritat física pot perillar, si aquell dia m´he llevat amb el peu equivocat. 

Capisci?

MOLT BO!

UN CORREU QUE HEM REBUT MÉS DE 25.000 VOLUNTARIS

Benvolgut, benvolguda,

En nom de tot el Govern de la Generalitat de Catalunya, vull fer-te arribar el meu agraïment per haver-te registrat com a voluntari/ària per a la jornada de participació ciutadana del proper 9 de novembre. Vull expressar-te la meva més sincera admiració pel gran compromís que demostres a fer tot el possible per col•laborar en el procés participatiu per decidir el futur polític de Catalunya. La teva contribució serà clau perquè aquesta jornada sigui tot un èxit.

Durant els propers dies t'informarem de les tasques que et seran assignades. 

Sense la teva implicació i el teu suport, el 9N no seria possible. La teva presència contribuirà a fer del procés una cerimònia de país, un dia històric per a Catalunya, una jornada en què, estic segura, es posarà de manifest la unitat i l’enfortiment de tot un poble.

Moltes gràcies per la teva aportació.

Joana Ortega i Alemany

Vicepresidenta del Govern

(Nota: les fotos no formen part de la carta, òbviament)

EPI I BLAS

Després d'uns dies de parada tècnica, sempre va bé tornar amb una mica d´humor!

SÓN POCS I COVARDS (NO VOLEN VOTAR)

CATALAN COMPARATIVE...

PARTICIPA 2014

Imatge del web participa 2014 per difondre la consulta del 9N

OI QUE FA PATXOCA?

EL 9N T'OMPLIREM DE VOTS, XATA!

OMPLIM-LA!

JA M´HE INSCRIT COM A VOLUNTARI!

OMPLIM LES URNES DE VOTS!

A VOTAR TOT DÉU!

PER CATALUNYA!

LLUÍS COMPANYS i JOVER 

QUAN FRAGA SIGNAVA INDEPENDÈNCIES...

Avui fa 46 anys que Fraga, el pare polític de Mariano Rajoy, va signar la Independència de Guinea Equatorial. En ple franquisme! És possible que Fraga sigui més transigent que Rajoy????

Sigui com sigui, que el deixeble comenci a aprendre del mestre... perquè d'aquí a poc, haurà d'imitar-lo, per signar la Independència de Catalunya.

ENDAVANT, ENDAVANT!

THEY LOVE TO KILL ANIMALS, SPAIN

Excalibur, sentenced to death by Spain authorities

Spain is a killing-animals machine. They love to cause pain and death. They even have as a Fiesta Nacional to torture to death bulls. In scores of towns, to kill animals with cruelty is fun.

 Even top authorities enjoy this troglodyte hobby. Remember the former King, a hunting lover of bears, elephants...

Or the members of the Spanish Tribunal Constitucional, yes the one who pretend to avoid Catalan indyref. They enjoy public bull killing. They call it, art.

Now, Spain goes one step further. And it has order to kill a dog, named Excalibur, owned by a sanitary worker infected with Ebola virus. This is an example of the spanish incompetence to manage things right. And a new reason to Catalonia to break free.

Members of the European Union, it´s time to stop with the internal affair stuff. There is no such thing as internal affair. You also have a responsibility to protect (R2P) democracy from trolls and troglodytes that rule this pariah state.

LA INUTILITAT ESPANYOLA LI COSTARÀ LA VIDA A UN GOS

Als espanyols, això de matar els posa. Fa pocs dies hi va haver un escàndol per la mort violenta, a llançades, d'un bou. Ara, la inutilitat espanyola farà que un gos hagi de ser sacrificat. Són així, ells. Per això és tan urgent que ens en desempalleguem d'aquesta gentola.

S'OBRE LA CURSA A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

Certament, després dels desastrosos resultats de les darreres eleccions a l'Assemblea Nacional, el Partit Quebequès, sembla haver desaparegut en combat. Però no és pas cert. Un cop referent de molts independentistes d'Europa, incloent-hi, naturalment, els catalans, ha vist com darrerament, el protagonisme en aquest àmbit creuava l'Atlàntic i requeia en el cas escocès, i, també naturalment, en el cas català. I, després dels resultats del referèndum del 18 de setembre, sobretot, en el cas català.

Però malgrat el desastre, el PQ és viu, i pugna per tornar-se a aixecar, tot i que les enquestes el condemnen al tercer lloc en les intencions de vot. I un dels elements claus per aquest redreçament és, sense cap mena de dubte, el del líder. La dimissió lògica de Pauline Marois, després de perdre les eleccions, ha obert la porta a la cursa a la chefferie del partit, és a dir, a se-ne el cap o líder de la formació.

Quan encara no hi ha candidatures oficials, ja han sortit fins a cinc possibles noms, i de tots ells, el que sona amb més força, sense cap mena de dubte, és el de Pierre Karl Peladeau, o PKP. Ja m´hi vaig referir en un post anterior, ara ja fa uns mesos. 

Peladeau va ser el fitxatge estrella de Marois per a les eleccions del mes de març. Però ja llavors, el seu impacte fins i tot va fer ombra a la seva cap de files. Una vegada fora d'escena Marois, sembla clar que Péladeau té tots els números per ser el nou cap del PQ.

Jacques Parizeau

Això naturalment aixecarà butllofes en els sectors més esquerrans del partit, que veuen amb molts mals ulls aquest empresari que de cop i volta s'ha reconvertit en polític. No debades, Péladeau és el propietari d'un conglomerat d'empreses de la comunicació i la publicitat, on tradicionalment ha portat a terme una política laboral molt criticada per les organitzacions sindicals per la seva duresa i contundència. Un detall que no passa desapercebut, entre d'altres raons, perquè a diferència d'altres latituds, els sindicats quebequesos són una punta de llança del moviment independentista.

Réné Lévesque

En aquest sentit Péladeau no respon de cap de les maneres al perfil socialdemòcrata que si fa no fa, sempre ha caracteritzat als líders pequistes. Alguns parlen, en aquest sentit, d'un viratge cap a la dreta del partit. També s'especula però, amb una estratègia per tal de captar el vot dels sectors del centre i del centre dreta. No debades, Péladeau és un empresari d'èxit, una imatge que, no cal dir, sedueix molts electors.

Tot i que alguns analistes ja han parlat més de coronació que de cursa, donant ja per feta la victòria de Péladeau, caldrà anar seguint en els propers dies, la campanya interna del PQ per escollir el nou líder que retorni el partit al poder, i culmini allò que personatges tan rellevants com Réné Lévesque, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard o Bernard Landry, no van reeixir en realitzar: la Independència del Quebec.

HOMENATGE ALS MÀRTIRS DEL 6 D'OCTUBRE

LA NOSTRA VICTÒRIA, SERÀ, SOBRETOT, LA VOSTRA!

ENDAVANT!!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!

#totsambelpresident

ENDAVANT, ENDAVANT!

FOLLOWING THE RUSSIAN STEPS...

In the last days Spain is sending to Catalonia Special police units (anti-riot), Civil Guards and today even military units (arguing a banal, but perfect excuse). Is it casual? Of course not.  It is worth to know that it is Catalan Government, not Spanish, who is in charge of the public security, and it has its own forces to deal with it. Then why Madrid is sending these units? Are they planning something? 

Spanish police parked near Barcelona

It really smells not to victory. but to a Crimea 2 strategy of infiltration. 

A Civil Guard convoy in Barcelona

Spain is following Russia steps, be aware of that in Brussels, Washington and in the whole world!

SOM DIMECRES... I ENCARA NO S´HA DECLARAT LA INDEPENDÈNCIA...

A QUÈ CONY ESPEREM???

És molt senzill. Ple del Parlament i els diputats voten una Declaració d'Independència de Catalunya (DIC). Espero que a la reunió dels partits pro-sobirania es decideixi fer això. Un bon dia, per cert, seria el proper 6 d'octubre, per acabar de tocar els ous als espanyols. O si no, perquè no? el 12 d'octubre, que el pobre deu portar una depre...

DIA D, HORA H*

Aquests darrers dos mesos hem assistit a una acceleració de tot el procés cap a la Independència. Fins i tot hem hagut d’entomar una sorpresa desagradable,una píndola amarga que, tanmateix,ens ha fet més forts. La dimensió internacional hi ha jugat, i encara jugarà més, a mesura que ens apropem al 9N, que ja el tenim a tocar,un paper clau. Hem vist com com en pobles germans també s´han produït fets extraordinaris.

Al Kurdistan, les potències mundials han acabat cedint a les exigències kurdes d’armament i d’ajuda militar. Potser encara no som conscients del simbolisme que representa el fet que un actor no estatal, com és el govern del Kurdistan Meridional (per entendre’ns, el govern del Kurdistan iraquià), hagi esdevingut un protagonista de la política mundial. I, encara més rellevant, no només no ha renunciat a res, sinó que cada cop es mostra més decidit a donar el pas definitiu cap a la Independència. Produeix un plaer excitant assistir al fet que Espanya es comprometi a armar els independentistes kurds, en contradicció total amb el discurs monòton del Ministre d’Exteriors que mai deixa de passar l’oportunitat per recordar la defensa a ultrança de la integritat dels Estats. Un discurs caspós, avorrit, desmentit en múltiples ocasions i que fastigueja els seus interlocutors, que ja n’estan ben tips.

L’altre escenari privilegiat de les darreres setmanes ha estat, sense cap mena de dubte, Escòcia. En el moment d’escriure aquestes ratlles, Europa, i fins i tot el Món sencer, es troba perplexa per l’evolució de les enquestes d’intenció de vot dels escocesos. Per primera vegada el Sí a la Independència agafa avantatge. Un terratrèmol, un tsunami. Probablement quan es pengi a la xarxa aquest número de La Veu, o ja se sabrà el resultat o estarem a poques hores de conèixer-lo. El xoc ha estat monumental. Si finalment, es dóna un resultat favorable a la Independència, viurem un moment històric. I l’impacte a Catalunya serà estratosfèric. De fet, ja a hores d’ara ja ho està sent.

La mobilització interior i exterior del Poble Català guanya cada cop més rellevància mundial. A hores d’ara, el 9N ja es troba en l’agenda global. La política mediàtica internacional del Govern Català, i molt especialment del President Artur Mas, s’està demostrant d’una eficàcia total. Catalunya és a hores d’ara, i ho serà més en les properes setmanes, un actor polític a tenir en compte. Aquells que parlaven del soufflé, o que apostaven per una humiliant retirada, comprenen que això no passarà. Els de la tercera via dimiteixen, els del federalisme amb més pa que formatge, no saben com posar-s´hi quan llegeixen editorials com les del New York Times, o escolten discursos com el del President Obama on situa per damunt de tot la democràcia. 

Aquest 11S que estem a les portes de celebrar, ha estat definit com a decisiu. Hi estic d’acord. Decisiu a Catalunya. Però també al Món. Siguem-ne conscients.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.39,Setembre 2014)