AMB ELS DEMÒCRATES ESPANYOLS NO N'HI HA PROU!*

A hores d'ara, a cap persona mínimament raonable, se li escapa que l'Estat espanyol en el seu conjunt, incloent-hi doncs, els dos principals partits, està en estat de guerra contra la transició a la independència impulsada pel President Mas. Els atacs són constants des de tots els fronts: el legal, el polític, el mediàtic, el digital, el psicològic, el financer, l'esportiu, el diplomàtic, etc.

Normalment, la resposta del govern català a aquests atacs, quan n'hi ha, perquè molt sovint no n'hi ha, és dins de l'aparell institucional espanyol, i es caracteritza per apel·lar al capteniment democràtic dels jutges o altres funcionaris corresponents. És a dir, se'ls vol tocar la fibra més íntimament democràtica. Òbviament, entre les autoritats espanyoles, segur que  n'hi ha de verament democràtiques, però permeteu-me que tingui els meus dubtes sobre si aquesta estratègia de sensibilització té uns rèdits suficients. Els demòcrates espanyols viuen en un entorn clarament hostil, viciat i mediàticament pudent, on corren sistemàticament el risc de ser considerats deslleials si no segueixen el discurs nacionalista d'esclafar la diferència, sobretot si aquesta és catalana. Exigir-los actituds heroiques, però quasi suïcides, penso que és exigir-los massa, i a més és un risc que els catalans no ens podem permetre. Per això, quan una via és poc prometedora, com en el muntanyisme, cal obrir-ne una altra. I aquesta altra és, naturalment, la via internacional, o exterior.

En aquest sentit, el govern català ha de sistemàticament impugnar els atacs espanyols en instàncies exteriors. I qui diu el govern català, diu també la resta d'institucions catalanes, des del Parlament, als Ajuntaments, els consells comarcals o les diputacions. També ho ha de fer la societat civil sobiranista, impulsant campanyes internacionals al respecte.

Un exemple recent seria el cas de les declaracions del Rodriguez Ibarra sobre el President Mas. Són unes declaracions clarament delictives des de tots els punts de vista. En aquest cas, la Generalitat ha de pressionar instàncies com les pròpies ambaixades d'Israel, Alemanya, Itàlia i fins i tot també Àustria pel cap baix. El govern d'Israel hauria de protestar per una banalització tan grollera de l'Holocaust. Alemanya, Itàlia i Àustria, perquè van patir enormement els règims nazi i feixista i no es poden permetre el luxe que hi hagi ni tan sols una ombra de dubte al respecte.

Naturalment, l'ideal fos que aquestes ambaixades, davant el despropòsit monumental que signifiquen aquestes declaracions, actuessin motu propio, però ja se sap que els diplomàtics, si ho poden evitar, sempre prefereixen nedar i guardar la roba. En canvi, una pressió per part de la Generalitat, els podria portar a reaccionar mínimament. I això sol ja seria un gran pas endavant. Com aquest exemple, n'hi hauria molts altres. Un altre cas, ha de ser denunciar el ministre Montoro per portar a terme una acció sistemàticament d'ofegament financer de la Generalitat, que provoca enormes danys al benestar dels ciutadans de Catalunya. Una acció que té una clara motivació política, i que ha de ser denunciada a escala internacional.

En definitiva, es tracta que la Generalitat no accepti jugar amb les regles del joc marcades per Espanya. Intentar que les institucions espanyoles ens treguin les castanyes del foc tot confiant en el bonisme democràtic d'una part dels funcionaris espanyols és una actitud benintencionada, però no deixa de ser un anar amb el lliri a la mà. Cal jugar més fort i cal cercar complicitats internacionals arreu del món. És imprescindible fer-ho per guanyar.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.04.2013, tot i que es va enviar el 09.03)

NOW SHE RESTS IN HELL, LADS

DIÀLEG

El diàleg s’ha convertit en la paraula de moda. De referència. Ben encertadament. Fins i tot ahir, el Secretari General de l’ONU, Ban-Ki moon, ho remarcava des d’Andorra estant. Els processos d’autodeterminació, tots ells, s’han de portar a terme per la via del diàleg, deia en resposta a una pregunta sobre el cas de Catalunya. No debades, el dret d’autodeterminació és una dels principis fundacionals de l’entitat que representa. De la quarantena d’estats o delegacions que la constituïren l’any 1945, s’ha passat a les 193 actuals, i això gràcies al desenvolupament i la promoció del principi d’autodeterminació.

El diàleg porta subjacent la idea de pluralitat. Només es dialoga amb un altri o amb diversos altris. Com a mínim perque hi hagi diàleg han d’existir dos discursos, dues intel.ligències, dues voluntats. O més.

Altres principis subjacents a la idea de diàleg, és el de reconeixement, igualtat i pacifisme. I voluntat d’entesa.

Reconeixement perquè quan es dialoga amb un altri, el reconeixes, li dónes una identitat i doncs també una dignitat. D’aquí es deriva, també que el diàleg es porta a terme en un pla d’igualtat, no d’imposició. No és una relació jeràrquica. En el diàleg hi ha una llibertat d’expressió entre els que hi participen i tothom és obert als arguments dels altres. Obert en el sentit que accepta escoltar-los i fins i tot valorar-los, encara que en principi no hi estigui d’acord. De fet, allò que fa important el diàleg, allò que li dóna valor, és que gràcies a ell, és possible, i no és cap miracle, l’aproximació de posicionaments allunyats i fins i tot antagònics. Que allà on hi havia conflicte, es resolgui a través d’un acord, per molt modest que aquest sigui. El diàleg pressuposa un renúncia, si més no, momentània a l’ús de la força, a la coacció i a la violència, malgrat que s’ha de reconèixer, que sovint, alguns arguments que es donen durant el diàleg poden connotar violència o amenaces d’emprar-la.

En definitiva, el diàleg és una mostra de civilització, de reconeixement, de dignificació, d’identificació, d’obertura, de renúncia.

Tanmateix no hi ha diàleg quan, quan es pretén encetar des de posicions jeràrquiques diferenciades. Quan un dels actors s’autoposiciona com a superior o de rang superior a l’altre o a la resta de dialogants.

No hi ha diàleg quan un dels participants no reconeix amb igualtat de dignitat a la resta de participants. Això passa, per exemple, quan s’adopta actituds paternalistes, en el sentit que no es reconeix a l’altri la plena capacitat d’actuar per que es pressuposa que té unes mancances que ho impedeixen. És com si, en l’àmbit de les relacions interpersonals, un adult tractés a un altre adult com si fos un infant.

Per tot això que s’ha exposat fins ara, és molt important saber amb qui s’ha de dialogar. S’ha de dialogar amb algú que compleixi aquests requistis que hem esmentat. Però fer-ho amb algú que, de forma sistemàtica, no els compleix algun d’ells o fins i tot cap d’ells, és una immensa pèrdua de temps. De fet, és una irresponsabilitat.

L’ûnic que es pot fer en aquests casos, és fer que aquest interlocutor comprengui que dialogar l’interessa. I aquí entren en joc altres actors que poden fer-li veure que la persistència en la seva actitud no dialogant, pot comportar-li més perjudicis que beneficis.

Darrerament, hem vist, en aquest sentit, com l’actitud del govern espanyol ha canviat a l’hora de negociar determinats aspectes, com el del finançament, amb el govern català. És una actitud que ha aparegut immediatament després de la celebració del Consell Europeu a Brussel.les del passat mes de març. Casualitat? No ho penso pas.

Naturalment, la interpretació mediàtica que es fa des de posicions espanyolistes és que ara el govern català prioritzar el finançament i renunciarà a la sobirania. Això és, que el President Mas ha aixecat la bandera blanca de rendició.

Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, sembla evident que la Unió Europea ha imposat a Espanya que cal resoldre el tema del finançament, i que esprémer fins a l’extenuació la mamella catalana no és una bona estratègia ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per en definitiva la pròpia Unió Europea.

Però, és clar, reconèixer aquest diktat de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin, és el darrer que faran des de Madrid.

(NOTA: Post penjat al DGS, 03.04.2013)

SORPASSO O INDEPENDÈNCIA?

En les darreres hores estem assistint a l'adveniment de la que podríem anomenar Operació Roca 2, és a dir, de l'intent de reformar Espanya per evitar la independència de Catalunya. Però d'això ja en parlaré en un proper post. 

Ara vull centrar-me en aquells que es van presentar davant els electors com els garants de la independència i que, s'ha de reconèixer, van aconseguir convèncer dotzenes, fins i tot, centenars de milers de catalans. És la formació que es presentava com l'assegurança per evitar que el President Mas renuncíés al full de ruta de la Independència. 

Fins i tot, va arribar a subscriure un Pacte per la Llibertat i van impulsar una Declaració de Sobirania que van omplir d'esperança a milions de catalans ...

Tanmateix, tothom sabia que el camí no seria un passeig triomfant. Que hi hauria obstacles, sots, perills, que en dificultarien la seva realització... 

Aviat, però, va començar la perplexitat en molts patriotes. La no formació d'un govern en coalició, els estirabots de determinats personatges, el posar als peus dels cavalls espanyols el propi President de la Generalitat...

Penso que ha arribat el moment de preguntar-se: Què mou a aquesta formació? La consecució el més aviat possible de la Independència, que permeti posar fil a l'agulla a la reordenació del país, i a la millora de les condicions materials dels seus compatriotes... O més aviat, la perspectiva del sorpasso, és a dir, la d'aconseguir una victòria electoral que signifiqui la substitució de CiU com a principal referent del catalanisme polític?

Les enquestes, efectivament, demostren que el sorpasso és a l'abast. I això encara fa més llèpola aquesta alternativa. En la ment de molts dels seus militants locals i comarcals, la perspectiva de derrotar i humiliar els de CiU és un somni que resulta difícil rebutjar. Quants comptes pendents acumulats en les darreres dècades es passarien llavors? 

Però la veritat és que, si la iniciativa del President Mas no prospera, i hi ha cada cop més indicis que assenyalen en aquesta direcció, qui en traurà profit, òbviament, serà l'espanyolisme rampant i els sectors anti-independentistes de CiU, que no cal esmentar-los perquè són prou coneguts. El fracàs de la Transició Nacional serà un fracàs transversal de l'independentisme. I ara s'estan posant els fonaments per aconseguir-ho.

Ni en el millor dels seus somnis, es complirà el desig que una derrota de Mas comporti una victòria dels que es presenten com a garantia de la Independència. Una derrota de Mas és una derrota de la Independència. Punt.

Vol dir això que "o Mas o l'apocalipsi"? No, de cap de les maneres. 

Aquest argument és massa pobre. No, de cap de les maneres. Cal apuntalar en Mas de forma urgent, evitar que el tombin, i reforçat d'aquesta manera, cal evitar que baixi del cavall fins que no s'acabi la batalla. Cal pressionar-lo tant de manera que no pugui fer-se enrere cal que travessi totes les línies enemigues fins a acabar amb elles.

Per aconseguir aquest efecte, calen lideratges forts. Cal tallar de soca-rel amb aquells que avant-posen una comoditat present, la del camí -etern, sense fi- cap a la independència, perquè se'n beneficien en molts sentits, a la consecució de l'objectiu en el termini més breu possible. 

No s'ha de tenir por que un altre es posi les medalles de la Independència. Si es lluita per la Llibertat del teu Poble de forma sincera i oberta, tard o d´hora aquest ho reconeixerà, i actuarà en conseqüência. 

Per contra, si s'avantposen actituds mesquines i de curta volada, el judici de la història serà implacable, i el dolor perllongat innecessàriament de la nostra gent us destrossarà la vostra dignitat i, ara sí, la poca vergonya que us quedi.

AQUESTA ÉS LA VERA AMISTAT...

I la resta... la resta són xorrades...

A VIC, AMB EN MARTÍ ANGLADA

Avui al vespre seré a Vic, a la presentació del llibre del periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la Independència. L'acte, organitzat per Reagrupament d'Osona (RCAT), promet molt.

El llibre tracta de l'accés a la Independència de quatre estats europeus: Eslovènia, Eslovàquia, Letònia i Estònia. Curiosament, no tracta del cas lituà. És un llibre d'una actualitat més que notable i que segur interessarà a molts vigatans i de rodalies. A més, el seu autor és un autèntic poc de saviesa europea, una persona que ja està jubilada, per cert, i que doncs té tot el temps del món per, si vol, difondre el seu coneixement acumulat al llarg dels anys, al servei del país. Un periodista de raça que segur farà una intervenció ben lluïda i interessant.

Jo de vosaltres no me'l perdria.

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)

SOBRE EL CONSELL DE TRANSICIÓ

A l´hora d'analitzar el nomenament del Consell Assessor per a la Transició Nacional, permeteu-me que distingeixi entre els seus membres i les seves funcions. Abans, però, dir que la millor notícia és la seva constitució, fet que assenyala que es va acomplint sense retards el full de ruta establert en el Pacte per la Llibertat signat entre CiU i ERC. 

Pel que fa als seus membres, una servidora el puntua amb un 9.2, és a dir un Excel.lent però sense arribar a la Matrícula d'Honor. Malauradament, hi ha algun element, molt cridaner, que desentona i fa que no s'assoleixi la plena i total perfecció. Per cert, dels seus membres, dos van formar part del meu tribunal de tesi doctoral, i un d'ells en va ser el President. Amb un tercer he col.laborat en temes de política canadenca. i amb un quart he coincidit en moltes xerrades i actes al llarg dels darrers anys, i és un dels meus referents intel.lectuals. Per altra banda, la presència del que podem dir l'empresari patriota per excel.lència és una gran notícia i una mostra de gran reconeixement. Si tots els centenars de milers d'empresaris catalans, grans, mitjans o petits, fossin com ell, ja ben segur que seríem independents fa temps. Òbviament, per compensar, també hauria calgut incloure algun destacat representant del món del treball ...

És, però, en el camp de les funcions, de les tasques encomanades, on hi veig més problemes. Fixeu-vos que segons la fitxa informativa, l'objectiu del Consell és "assessorar el Govern en la identificació i l'impuls d'estructures d'estat i aspectes necessaris per a dur a terme la consulta". De manera que ens trobem davant d'un consell que exercirà més aviat un funció que es diu d'inward looking, en el sentit que és més aviat un consell de savis i sàvies, amb l'excepció ja ressenyada, amb una enorme capacitat intel.lectual concentrada, però que no transcendirà als ciutadans, sinó que anirà de les seves sales de reunió a les del Govern de la Generalitat.

Els consells de savis i sàvies són adients per a qüestions tècniques, on es necessita una gran preparació per resoldre temes complexos. Ara bé, un consell que ha d'assessorar sobre el futur d'un país, sobre l'assoliment de la seva llibertat i la independència, difícilment es pot tancar en unes sales de reunió i fer al marge de la societat. Tot al contrari, la seva força ha de basar-se en bolcar-se cap a la societat, és a dir, mirar cap a fora, ser outward looking, i sobretot, ha de ser un instrument que fomenti la mobilització ciutadana i popular envers la transició nacional, des d'una perspectiva clarament constructiva. També ha de resoldre tots els dubtes que generen les intoxicacions llançades pels enemics de la llibertat i del benestar del poble de Catalunya, en qüestions com les pensions, les nòmines, etc. etc.

Lluny de quedar-se tancat entre quatre parets, un Consell d'aquest tipus hauria de convocar audiències públiques arreu del país i convidar  la societat civil, la gran riquesa d'aquest país, a presentar els seus punts de vista a través de memòries o reports. A més a més, les sessions haurien de ser públiques i retransmeses pels mitjans de comunicació i els digitals. Cada audiència pública hauria de convertir-se en un esdeveniment rellevant a nivell local o comarcal,  sempre mantenint, una línia de seriositat no incompatible amb el del seu caràcter obert i participatiu. 

Cal tenir present que al ser un consell assessor del govern, no del Parlament, la seva orientació ha de de partir de la posició presa pel govern en el tema de la Transició Nacional, que és molt clara i diàfana al respecte, i que els membres del Consell han d'assumir com a pròpia des del moment que accepten el nomenament. De manera que la seva funció és ajudar-lo a fer el camí cap on vol arribar de la forma més ràpida i més adient.

En definitiva, que lluny de tancar-se en una torre d'ivori, penso que el Consell ha de ser un instrument per obrir i difondre els plantejaments de la transició cap a l'estat propi, és a dir, cap a la Independència.

UN GRANDE DE ESPANYA AMB DUES PALANGANES

El Grande de Espanya, i Comte, l'estrafet Javier de Godó, té dues palanganes. Es diuen Josep Cuní i Jordi Basté. Tots dos semblen proposar-se enfonsar la Transició cap a la Independència. Es pensen que amb el seu oligopoli informatiu, podran tombar la decisió i la fermesa del poble català. Però què s'han tornat bojos, aquesta gent?

De lluny, qui ataca amb més ganes, i es veu com gaudeix, pràcticament com ejacula davant les càmeres quan carrega les tintes contra el govern és en Cuní. Ja fa molt temps, molt, que li té ganes a CiU, de quan el van fer fora de Catalunya Ràdio i van posar en el seu lloc a l'altre escolanet, l'Antoni Bassas, més domesticable, sense cap mena de dubte.

En Cuní s'envolta de la guàrdia de corps espanyolista: que si el Lluís Foix, que si el Juanjo López Burniol, que si tal, que si qual. Tots van en una mateixa direcció: trencar-li les cames a l'Artur Mas i desactivar el procés iniciat el darrer 11 de setembre. Cada dia que el veig, al Cuní, està més assedegat de sang independentista. Fins i tot hi ha dies que perd els papers tant, que fa angúnia veure´l. Pateixo fins i tot per la seva salut, perquè algun dia li donarà un patatús davant de les càmeres. No et preocupis Cuní, no ens espanten els teus monòlegs sobreactuats i plens d'autosuficiència. Per sort a tu no t'ha escollit ningú. Els catalans i les catalanes ja n'estan fins al capdamunt de tot plegat. I si tens audiència, segur que molts és per veure la pinya que en qualsevol moment et fotràs i veure en directe la teva cara de tonto que posaràs immediatament després.

El cas d'en Basté és una altra història. Bàsicament és de (manca) de quoficient intel.lectual. On no hi ha no es pot fer res, Fi de la història. En Basté mai hauria d'haver de deixat de fer esports. Allà es troba més o menys realitzat, però no se li pot demanar més. Quan la cosa es complica, no dóna la talla o fa, directament el ridícul. L'entrevista que va fer ahir a l'Ester Quintana, va ser de jutjat de guàrdia. Servil fins al bavovisme, jo al.lucinava com podia baixar-se tant els pantalons davant i a l'hora com donava canya als dolents, que gràcies a la imputació judicial ara són molt i molt dolents. La veritat he de dir que la Quintana va fer una explicació dels fets més que pobra, amb escassíssima informació. Realment, jo estic en contra de les pilotes de goma, naturalment, però també ho estic dels muntatges dels serveis d'intel.ligència espanyols. Per això no acabo de veure clar (perdó per l'expressió) tot aquest tema. Que jo sàpiga o bé hi ha una confessió de la persona imputada o s'ha de demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable que aquesta persona ha comès un delicte. No s'hi valen suposicions. I no hi ha cap prova, cap, física que demostri, per la informació que tinc, que van ser els mossos qui van agredir a la Quintana.

Per altra banda, quan entre 1,5 i 2 milions de persones es manifesten per la Independència, no hi ha ni un sol incident, ni un sol atac. En canvi, quan ho fan d'altres, ja sabem com s'acaba sempre. Casualitat?

L'ESTRATÈGIA NAVAL XINESA

Ja fa temps que m'interesso pels esdeveniments que se succeeixen al sud-est asiàtic, i particularment, a l'anomenat genèricament, com el Mar Meridional de la Xina (China South Sea), que els filipins anomenen el Mar Occidental de les Filipines, i vés a saber si els vietnamites anomenen el Mar Oriental. En aquest cas, com sempre, la denominació de l'espai forma part del debat, atès que no és gens ni mica d'innocent (això els espanyols ja ho saben, com passa amb la denominació de Maó, o de la Franja de Ponent).

Diguem-li com li diguem el cert és que aquest immens espai marítim de més de 3,5 milions de km2, que s'estén entre els estrets de Taiwan  i Malacca, té i tindrà en el futur immediat una importància estratègica de primer nivell. I això per diverses raons: perquè hi circula un terç del comerç marítim mundial, perquè conté enormes reserves de petroli i gas, o si més no això se suposa, i last but not least, perquè alimenta  700 milions de persones dels països limítrofs (les dues Xines, Vietnam, Filipines, Indonèsia, Brunei i Malàisia), a través dels seus recursos naturals, principalment la pesca.

Per això el seu control ha esdevingut una prioritat per aquests països. De tots ells, qui porta la iniciativa és, sense cap mena de dubte, la República Popular de la Xina (RPX), la segona potència mundial, que ja ha delimitat una anomenada línia de nou punts (guionets), que l'afavoreix d'allò més, i que intenta imposar als estats veïns a través d'una mena de diplomàcia de canonera, enviant llurs bucs militars a les zones més delicades, com són les illes Spratly, les Paracels i els esculls d'Scarborough. En anys anteriors ja van haver enfrontaments directes, per exemple, entre la RPX i el Vietnam. I darrerament, amb la tensió ha augmentat amb les Filipines. 

Però més enllà dels implicats geogràficament, altres potències mundials semblen cada cop més interessades: l'Índia, el Japó, i els aliats històrics de Filipines, els Estats Units, i del Vietnam, l'actual Rússia. De manera que la zona s'ha convertit en un centre d'atenció mundial, encara que probablement a Europa això no ho sembli, perquè ja prou problemes que tenim, per ocupar-nos dels dels altres.

Tanmateix, l'actitud proactiva de la RPX en aquesta regió del Pacífic, a tocar de l'Ìndic, no és una excepció. 

De fet, la RPX, conscient que ha esdevingut la segona potència mundial, vol desenvolupar una estratègia militar que li garanteixi els recursos energètics i econòmics suficients per sostenir el seu creixement econòmic en les properes dècades. I en aquesta estratègia militar, el component naval ocupa un lloc capdavanter, emulant el cas dels Estats Units i de les seves diverses flotes distribuïdes arreu dels oceans.

Naturalment, a hores d'ara, la flota xinesa no té comparació amb la nordamericana. Però l'entrada en funcionament del seu primer portaavions i una priorització en la despesa militar en els propers anys, assenyala que a mig termini, la branca naval de l'Exèrcit d'Alliberament Popular (EAP), pot esdevenir un actor clau en la política mundial.

Un exemple d'aquest futur hipotètic el tenim en aquest mapa que ens mostra les 18 bases navals a l'exterior que les autoritats xineses tenen en consideració obrir. Són les de Xongjin (Corea del Nord), Port Moresby (Papua Nova Guinea), Sikhanukville (Cambodja), Kho Lanta (Tailàndia), Sittwe (Birmània), Dhakka (Bangladesh). Gwadar (Pakistan), Hambantota (Sri Lanka), Maldives, Seychelles, Djobuti, Lagos (Nigèria), Mombassa (Kènia), Dar es Saalam (Tanzània), Luanda (Angola) i Walvis (Namíbia).

Com es pot veure, Àsia i Àfrica són el seu àmbit d'actuació prioritari. Fins i tot, també es parla que l'Iran els ofereixi una illa com a base naval. De moment, ni Europa, ni Amèrica, sembla que entrin en els seus plans. Però no seria descartable que, atès que la presència econòmica xinesa és cada cop més important a Amèrica del Sud, se n'acabés creant una, bé al Brasil, o bé a alguns dels països de la costa del Pacífic, fet que sense cap mena de dubte seria declarat com una acció hostil per Washington, que continua defensant la Doctrina Monroe a capa i espasa i no vol veure cap potència extra-americana en tot el continent.

Pel que fa a Europa, bé suposo que recordareu que l'ambaixada xinesa va resultar bombardejada durant l'atac de l'OTAN a Iugoslàvia, l'any 1999, fet que va ser titllat d'error, però que els xinesos -ni molta altra gent- s'ho van acabar d'empassar, atès els estrets lligams que tenien amb el règim de Slobodan Milosevic.  Una acció, per cert, en la que van morir tres periodistes xinesos, i que va ser ordenada pel llavors Secretari General de l'OTAN, l'espanyol Javier Solana.

Per altra banda, no seria descartable que qualsevol dels estats europeus o de l'entorn mediterrani, acabés oferint als xinesos algunes facilitats al respecte, sobretot els que es troben en una situació econòmica crítica. No debades, la Líbia de Gaddaffi havia arribat a importants acords en tots els camps amb la RPX, i no són pocs els analistes que assenyalen que en va ser un dels estats més perjudicats per la intervenció militar de ... l'OTAN de nou, l'any 2011. Per contra, a Síria, fidel aliat de Rússia, no hi ha hagut intervenció directa i plena de l'aliança militar.

Fins i tot, ara fa unes setmanes algú va gosar dir que Barcelona seria una bona base. Conyes a banda, a hores d'ara, i a nivell estrictament  comercial -i espero que només comercial- el Port de Barcelona, ja és com aquell qui diu, una base xinesa (i russa).

UNA IMATGE ENTRANYABLE

Avui els mèdia parlaven de la compra per part de la Comissió de la Dignitat, d'un gran volum de negatius de la Guerra dels tres anys, i de la Catalunya dels anys 30. És una gran notícia que ajudarà a fer més ric el nostre patrimoni documental i sentimental.

Veure aquesta foto del President Macià envoltat per adults, canalla, que el toquen, que s'emocionen, que li allarguen la mà per encaixar-la, és realment commovedor i emocionant. Fixeu-vos com aquest braç s'adreça al President de forma directa, franca, segur que en rebrà la volguda correspondència, perquè aquest era el tarannà que el personatge inspirava.

Francesc Macià fou probablement, el primer polític mediàtic de Catalunya. Caldria fer-ne un estudi acadèmic, i veure com la seva imatge, el seu posat va saber connectar amb les masses i les va omplir d'esperances i d'orgull.

Mai em cansaré de dir que sense l'Acte de Sobirania que va fer el 14 d'abril, trencant la legalitat espanyola vigent, res hauria estat el mateix. No hauria existit ni Generalitat, ni l'Estatut del 31, ni el del 32, ni probablement el del 79 ni el del 2006.

Ara cal fer un nou Acte de Sobirania, i acabar de forma urgent i clara amb la comèdia espanyola. M'escolta President Artur Mas?

3 MINISTRES, 2 JUTGES I 4 POLICIES

No em cansaré mai de remarcar la importància del front internacional. Essencialment perquè trenca l'aïllacionisme que intenten imposar els estats, sobretot en aquelles matèries que no volen ser qüestionades per les elits del poder, que naturalment, acostumen a ser assumptes tèrbols, delictes, crims, fins i tot crims contra la humanitat. 

En el món hi ha pel cap baix, unes 193 legalitats estatals, tot i que alguns les eixamplen fins a 206 si incloem entitats que només tenen el reconeixement d'alguns membres de la comunitat internacional (tipus Abkhàzia, Ossètia del Sud o, compte, Israel). I fins hi ha un estat que no és reconegut per cap altre, com és el cas de Somaliland. 

Tots aquests estats aspiren a que les lleis estatals que aproven siguin respectades pels seus ciutadans (en els casos d'estats democràtics) o súbdits (en els casos dels estats no democràtics) i es posen dels nervis (la qual cosa pot ser perillós), si algú els en qüestiona la legitimitat.

Per sort, en les darreres dècades, la legislació internacional, la promoció dels drets humans i del dret a l'autodeterminació dels pobles, que n'és una part consubstancial, no ha fet més que expandir-se i ara és cada cop més evident que en la pràctica, el principi de la no intervenció en els afers interns d'un estat, que havia estat la gran excusa per portar a terme grans repressions i violacions dels drets humans, ha quedat seriosament qüesionat. I la raó és ben evident, en el món actual, no existeixen afers estrictament interns, perquè qualsevol crisi interna, en un context globalitzat, té repercussions com a mínim regionals (és a dir, afecta als estats veïns, en major o menor mesura), i fins i tot globals.

És cert, s'ha de reconèixer, que aquest canvi de paradigma, pot afavorir a actituds intervencionistes de les grans potències amb actituds no completament sinceres, en el sentit que sota l'excusa de la defensa de la democràcia i dels drets humans, l'intervencionisme amaga interessos geoestratègics, geoeconòmics (sovint lligats a l'energia) o geopolítics. N'hem vist casos diversos en els darrers anys. De totes maneres, i acceptant aquesta crítica, continuo pensant que avui el dia, el món és millor sense els Milosevic, Gaddaffi, els Saddam Hussein o els Mubàrak de torn, perquè com a mínim hi ha una oportunitat a la gent a construir societats més lliures. Clar que encara seria millor un món sense els fidels aliats de les grans potències globals, titelles de fet, començant pels de l'Aràbia Saudita i els petroestats del Golf o en altres regions mundials com a l'Amèrica Llatina, al sud-est asiàtic o al continent africà.

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió prèvia, sembla evident que quan es tracta de lluitar contra una legislació estatal considerada injusta, una via òbvia és recórrer a altres legislacions estatals i a partir d'aquí recórrer a la legislació internacional per intentar canviar allò que és percebut com injust.

Així, per exemple, si un estat, com el cas del Regne d'Espanya, aprova, com ho féu el 1977, una Llei d'Amnistia General, que va ser utilitzada sobretot per evitar la depuració de responsabilitats pels crims comesos durant el règim franquista, no només per particulars, sinó sobretot pels seus dirigents polítics i funcionaris públics, i atès que els crims franquistes van afectar no només a súbdits espanyols (era una dictadura), sinó també a ciutadans d'altres estats, és del tot legítim i natural que les autoritats d'aquests altres estats exigeixin comptes a les autoritats espanyoles. 

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la notíca que ahir em va fer arribar l'Agustí, i que després m'arribà per altres vies, segons la qual, des de l'Argentina es demana la detenció i processament de nou franquistes espanyols per pressumptes crims comesos contra ciutadans  argentins. És, no cal dir-ho, una notícia excel.lent i que caldria que l'exemple es contagiés a altres estats. Estic segur que països com Mèxic, França, Itàlia, els Estats Units o el Regne Unit poden exigir, si tenen voluntat política, mesures judicials semblants. Tot plegat, qüestionaria en gran mesura el relat bonista de la transició espanyola i sobretot els arguments dels fonamentalistes de l'actual règim polític que entre d'altres aspectes nega el reconeixement de l'existència del Poble de Catalunya, com ho va posar en evidència de forma molt clara la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006, i per descomptat del seu dret a l'autodeterminació.

Argentina, concretament, demana la detenció de 3 ministres, 2 jutges i 4 policies franquistes. Els successius fets biològics, naturalment, han impedit que s'ampliés el seu nombre, de manera que ens hem de conformar, de moment amb aquests. Vegem qui són aquests individus.

Els tres ministres són José Utrera Molina (87), Fernando Suárez González (80) i l'inefable Rodolfo Martín Villa (79).

José Utrera Molina, (foto superior), membre de la Fundació Francisco Franco, va ser membre del govern que va condemnar a mort en Salvador Puig i Antich, l'any 1974. Significativament, és el sogre de l'actual ministre espanyol de justícia, Alberto Ruiz Gallardón.

Fernando Suárez González, (segona foto), membre del SEU, ministre de Treball, i membre del govern franquista que va signar la pena de mort de 5 activistes antifranquistes, els darrers executats legalment, el setembre del 1975.

Rodolfo Martín Villa (tercera i quarta fotos), va ser ministre sota els governs d'Arias Navarro -el primer de la Monarquia de Joan Carles I, d'Adolfo Suárez i de Leopoldo Calvo Sotelo (1975-1982), arribant a ocupar la vicepresidència primera. Abans havia estat governador civil de Barcelona, d'infausta memòria. Com a Ministre de Governació, era conegut com "la porra de la Transició", (és a dir com en Felip Puig, però en bèstia). Se'l responsabilitza dels fets de Gasteiz de 1976, on van morir 5 persones i més de 100 en resultaren ferides. També se´l relaciona amb la guerra bruta, i amb l'impuls de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.Va ser recuperat pel PP per ocupar càrrecs empresarials a Endesa i Sogecable, posteriorment.

Els jutges són Rafael Gómez Chaparro (86) i Jesús Cejas Mohedano (67).

Rafael Gòmez Chaparro, va ser jutge del Tribunal de Órden Público (TOP) i després de l'Audiencia Nacional. La seva actuació va impedir l'aclariment dels anomenats Fets de Montejurra, on van morir dues persones, el 1976. Posteriorment, va donar un permís a un dels ultres implicats en la matança de 5 persones al barri Atocha, a Madrid, que va aprofitar per fugir i no ser mai més detingut.

Jesús Cejas Mohedano, membre del cos jurídic de l'exèrcit espanyol. Va participar en el consell de guerra que va imposar tres penes de mort el 1975.

Finalment, els policies són Celso Galván Abascal (77) i Jesús Muñecas Aguilar (74), José Ignacio Giralte González (71) i Juan Antonio González Pacheco (67).

Celso Galván Abascal, escorta de Franco i de la Casa Reial espanyola. Pressumpte especialista en tècniques de tortura, per part dels denunciants.

Jesús Muñecas Aguilar, guàrdia civil, pressumpte expert en tortures, segons els denunciants. Va homenatjar el colpìsta Tejero.

José Ignacio Giralte González, membre destacat de la Brigada Políticosocial (BPS), se'l considera pressumpte autor de tortures, per part dels denunciants.

Juan Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño (darrera foto), destacadíssim membre de la BPS. Segons sembla deixeble avantatjat del comissari Roberto Conesa. També va treballar a les ordres del cap del Mando Única de la Lucha Antiterrorista (MULA), el comissari Manuel Ballesteros. Relacionat amb episodis de la guerra bruta.

Com es pot veure, el personal és de conte de por. Jo no sé si prosperan les denúncies per empaperar-los, però el que sí que penso és que cal continuar intentant-ho, perquè no podem permetre que l'estat espanyol es presenti com el campió de la democràcia, perquè no ho és ni de bon tros.

DESPROBLEMATITZAR ESPANYA

Fa uns anys, alguns oficials dels serveis de contraintel.ligència dels Estats Units van queixar-se del fet que Espanya no dedicava prou recursos per lluitar contra el terrorisme islamista. Aquest fet posava en perill no només els ciutadans espanyols, que de fet ja havien estat víctimes d’uns sagnants atemptats múltiples, que si no van fer més morts és perquè els activistes van suposar que els trens de rodalies complirien els seus horaris establerts, com passa, en general a Europa. També posava en perill, pel cap baix, tots els ciutadans de l’espai Schengen, un espai on es permet la lliure circulació dels ciutadans que hi viuen. De retruc, també posava en perill els milions de visitants que entren en aquest espai, al qual pertanyen autèntiques potències turístiques com són França, Itàlia, a banda, és clar de la pròpia Espanya. I no cal dir que una part d’aquests turistes forasters, procedien dels Estats Units. Els americans afirmaven que els seus col.legues espanyols dedicaven quasi tots els seus esforços a lluitar contra ETA i el seu entorn.

Amb l’aparent desactivació del conflicte armat -que no el polític- al País Basc, els espanyols van començar a fer cas a les pressions aliades i van començar a dedicar actius contra el terrorisme islamista. També a formar un grup d’experts en aquest fenomen i molt particularment en el cas del terrorisme islamista al Magrib.

Però vet aquí que a partir del 2006, l’independentisme democràtic català -és a dir, basat exclusivament en la mobilització participativa i l’activisme digital i presencial- va començar a treure el cap i va començar a caminar amb pas ferm: a banda de la manifestació pel dret a decidir del febrer, a l’any següent va tenir lloc la de les infrastructures, que no deixava de ser una excusa, i que va registrar una participació notable. Després li va seguir la manifestació a Brussel.les, del 2009, un dels moments més èpics, gosaríem dir. Del brou de cultiu d’aquesta manifestació va sorgir la proposta de fer un referèndum per la Independència a la localitat d’Arenys de Munt, el setembre d’aquell mateix any. Això va obrir les portes de bat a bat a tot el procés de les consultes, que en va ser un enorme dinamitzador. La situació encara va créixer en tensió arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va anul.lar determinats articles del nou Estatut i va marcar els límits del poder de les autonomies. En la sentència es dictaminava el caràcter subsidiari o secundari de Catalunya respecte l’estat. Això va fer obrir molt els ulls, a determinats sectors del país que fins llavors s’havien atipat de donar una nova oportunitat al consens territorial, debades. La immediata manifestació del 10 de juliol del 2010, malgrat les enormes vacil.lacions que la van caracteritzar, va ser una resposta força contundent. La crisi econòmica i l’actitud dels successius governs espanyols entre el 2010 i el 2012, tant d’un color com de l’altre, a banda és clar d’un activisme sense aturador de l’independentisme civil, va congriar el gran tsunami de l’11S2012 i tot el que després s´ha esdevingut.

En tot aquest procés els serveis d’intel.ligència espanyols es van quedar amb un pam de nas. Ells es pensaven que el procés tard o d’hora quedaria aturat per CiU. La victòria convergent en les eleccions del 2010 i sobretot el triomf brutal d’una CiU encapçalada per Duran i Lleida en les eleccions espanyoles del 2011, assenyalava clarament que el pati català estava sota control. Clar que tot plegat va començar a canviar amb la manifestació monstre i amb l’anunci de Mas de convocar eleccions i impulsar una consulta. Llavors el cangelo espanyol es va disparar. Només cal llegir la premsa entre setembre i novembre per comprovar que la por es va apoderar d’Espanya i van començar els atacs des de la caverna i el govern de Madrid va improvisar una ofensiva en els mèdia internacionals. Tenien coll avall que Mas guanyaria de carrer i veien un panorama més que desolador.

Però vet aquí, que el poble de Catalunya, va decidir altrament. La svictòria amarga de Mas, va omplir de joia els espanyols, i com era d’esperar, va donar pas a una nova ofensiva en tota regla, ara utilitzant particularment l’eina de l’ofec financer per sotmetre el govern de Barcelona. I a l´hora impulsar els altres fronts (cultura, justícia, policia, etc.).

A tot aquest procés la comunitat internacional va assistir al.lucinant. Veure un 20% de la població d’un estat europeu manifestant-se per la Independència era quelcom inaudit. Brutal. Però encara més brutal, i inaudit va ser veure com aquest mateix poble decidia fer-se la vida més complicada i castigar el polític que precisament, per primera vegada en dècades, com a mínim des dels anys trenta, decidia jugar-se-la per la Independència del país. No m’estranyaria que en les reunions dels governs europeus més d’un exclamés, “estan bojos aquests catalans!“.

Però els fets darrers han demostrat que realment qui estan bojos no són precisament els catalans. El President Mas, ha aconseguit a empentes i rodolons, construir una estratègia de transició nacional basada en un pacte amb la segona força política del país, la qual sembla més pendent d’aconseguir el sorpasso en els propers comicis, que d’assolir la independència el més aviat possible. És doncs, un aliat que mereix més aviat poca confiança, ple de complexos i d’ambició, per no dir de comptes pendents. Tot i això s’han fet passos endavant, just és reconèixer-ho.

I un d’aquestes passos és l’oferta permanentment oberta de dialogar amb Madrid, de tu a tu, com s’acostuma  a fer entre gent civilitzada. Però els espanyols no són precisament, addictes al diàleg. De fet, la comunitat internacional, que ja porta segles aguantant les ximpleries dels espanyols, ja saben com les gasten: un tancament a banda total dels espanyols a qualsevol tipus de negociació, arribant a extrems ridículs, fins que els fets consumats demostren que la seva fatxenderia no era més que una façana, perquè els espanyols sempre han sortit, sempre, malparats de les seves xuleries i actituds quixotesques. Són tan previsibles que repeteixen. No debades no es cansen de repetir allò de la “indisolube unidad de la nación española“, quan de fet si hi ha alguna cosa soluble al món mundial, és precisament la nació espanyola. O si no que els preguntin a tots els estats llatinoamericans, que fins i tot ara encara els estan donant per sac amb les nacionalitzacions d’empreses espanyols quan els passa pel cap. No s’atreviran a fer-ho amb els xinesos, no. Ni amb els alemanys o els francesos, no.

Ara bé, descartats per sentit comú els fets consumats, és obvi que l’actitud del govern espanyol contrasta amb la d’altres governs que han hagut de fer front a moviments independentistes. Per exemple els casos de Canadà i de la Gran Bretanya, on s’han obert vies negociadores que sembla que permetran una resolució civilitzada de la qüestió. Per contra, allò que preocupa la comunitat internacional, és el tancament a banda de Madrid a qualsevol negociació. De fet, Espanya s’està convertint en un soci dissonant dins la UE, i que no dubta en equiparar-se a Sèrbia, quan els seus ministres comparen, de forma ben ridícula, per cert, Catalunya amb Kosovo.

Cal aprofitar des de Catalunya, aquest tancament a banda dels espanyols. Cal estigmatitzar-los i convertir-los en uns pàries. Cal fer que es fregeixin en la seva pròpia salsa, cal que morin del seu propi verí. Però no menyspreant-los, sinó aprofitant la seva obcecació malaltissa i la seva més que justeta cultura democràtica.

Només des d’una fermesa en el compromís amb la Independència i en la via democràtica per assolir-la, obtindrem l’èxit que necessitem com l’aire que respirem. I d’aquesta manera, Espanya deixarà de ser un problema, fins i tot per als serveis d’intel.ligència mundials.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.03.2013)

ESPANYA CONTRA ELS DRETS HUMANS

La notícia que Espanya retallaria les transferències per fer trasplantaments a Catalunya ha corregut, naturalment, com la pólvora. Una prova més que la guerra psicològica desplegada pels espanyols no s'atura.

Aquest cop, però, des de Catalunya, s´ha donat una resposta contundent. Bé, de fet, des de Brussel.les. Ha estat l'eurodiputat Ramon Tremosa que ha portat el tema a l'eurocambra, afirmant que aquest comportament de Madrid atempta contra les bases més íntimes del projecte europeu.

Un 10 per en Tremosa, és així com cal reaccionar. A tota agressió espanyola, anar a Europa, al Món i denunciar el capteniment fatxenda i feixistitzant dels espanyols. No podem esperar res dels demòcrates espanyols -massa condicionants per un entorn asfixiant de catalanofòbia-   i molt menys de les insititucions judicials i polítiques espanyoles. La lluita s'ha de portar a fora, a l´hora que a Catalunya endins hem d'acumular forces, perquè tothom és necessari. Cap suport és sobrer. Els volem tots i els volem ara.