MISSATGE DE MARIANO

LA CUP AFAVOREIX COLAU I ELS SOCIATES

Fa uns dies la Colau menyspreava la CUP. La resposta per part d'aquesta ha estat... votar-li els pressupostos i d'aquesta manera aplanar el camí per a que els sociates entrin en el govern de la Capital Nacional de Catalunya. Gran operació estratègica! 

Ara veurem si fan el mateix amb els pressupostos de la Generalitat. Em jugo un pèsol que no serà tan senzill. Les diputades cuperes retorceran els ous dels consellers fins aconseguir qualsevol parida.

El terrible de tot plegat és que ja res no sorprèn, no indigna. Només cansa, només avorreix. La tasca cupera consisteix en fer de mamoporreros dels sociates. És tan penós, que produeix basques. 

Els sociates ja governen a les quatre capitals de demarcació. I ho fan amb pactes diferents. Són uns cracks! Amb els convergents a Girona. Amb els naranjitos a Lleida, amb els peperos a Tarragona i ara amb els colauistes a Barcelona. Un 10 sí senyor.

I el pitjor de tot, és que la Colau, no només sobreviu, si no que es reforça. Ara l'equip de govern ja no seran 11 contra la resta, sinó que comptarà amb els 4 sociates. I no m'estranyaria que aviat també entressin els erkys. 

N'hi ha per llogar-hi cadires!

PUNT 24

En les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec de 1981, els federalistes canadencs van emprar com a argument de campanya contra els sobiranistes el fet que en les eleccions presidencials franceses, celebrades poc abans, el candidat socialista François Miterrand, rellegués l´"establiment de relacions estretes amb el Quebec" a ser la darrera de les seves 110 proposicions electorals. Això era una demostració del poc o gens que França estava interessada en el Quebec, i molt menys encara en la seva Sobirania. Un argument, val a dir-ho, que no els va servir de res, perquè els sobiranistes quebequesos van guanyar les eleccions, finalment, de manera que el carismàtic René Lévesque tornà a ser Primer Ministre, tot i haver perdut el referèndum d'autodeterminació un any abans.

Aquest episodi, que sovint l'explico en les conferències que faig, quan se'm pregunta pel paper de França en la qüestió del Quebec, i que exemplifica, la diferència entre el cas de De Gaulle, que va cridar, el 1967, el famós Vive le Québec Libre! i que va originà una forta topada diplomàtica entre Ottawa i París -sense oblidar Londres- i el passotisme de Miterrand, m'ha vingut al cap immediatament quan he sabut quina posició ocupa el dret a decidir en l'acord entre els partits espanyols Podemos i Izquierda Unida que acaben de signar per concórrer a les eleccions del 26J.

Concretament, dels 50 punts que formen l'acord, la referència al dret a decidir de Catalunya es troba inclòs en el punt 24. Què podem deduir d'aquesta ubicació? Què diu exactament aquest punt? Anem a pams.

Primer. Si hi ha un tema que porta arrossegant-se anys, com a mínim des del 2010, per no dir des del 2006, arran la primera gran manifestació pel dret a decidir del 18F, que ha generat un veritable terratrèmol en la política espanyola, fins al punt de portar al propi Cap de l'Estat a abdicar de manera precipitada i de qualsevol manera, que ha posat contra les cordes el Tribunal Constitucional i gran part del Poder Judicial, que ha impedit una acord de govern, que ha provocat una legislatura breu i ha generat una nova convocatòria electoral, que ha ensorrat la imatge d'Espanya i dels seus polítics i les seves institucions arreu del món, però sobretot als Estats Units i a la Unió Europea (i també a l'Amèrica Llatina, tot sigui dit de passada), aquest tema, és el del dret a decidir de Catalunya. Sembla, doncs, realment curiós, que a l'hora de presentar un programa, uns partits que diuen voler canviar-ho tot, o quasi tot, situïn aquest tema en un punt no especialment rellevant. 

I és que a ningú se li escapa que, en aquest gest hi ha una voluntat manifesta de reduir-ne la rellevància, de minimitzar-lo, de tractar-lo com un tema secundari, no dels més fonamentals que, com he explicat, ha centrat la dinàmica política dels darrers anys.

Segon. Però si el tema de la ubicació és de jutjat de guàrdia, la seva anàlisi material, és literalment criminal. Per començar no mereix un punt propi, si no que es troba inclòs dins d'un punt genèric que porta per títol Derecho a decidir. En aquest sentit, la comparativa amb el punt 48, on hi ha un compromís amb la libre determinación del Sahara occidental és ben significativa. Perquè que jo sàpiga, fins a hores d'ara, cap altra nació de l'Estat espanyol ha demanat el que ha demanat Catalunya.

Però encara hi ha més. Fixem-nos en el redactat del punt: 

S'hi diu que es convocarà un referèndum amb garanties "a Catalunya per a que els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir el tipus de relació territorial que desitgin establir amb la resta d'Espanya". D'això en concloc que: 

a) el referèndum el farà les institucions de l'estat: el rei, el President del Govern i el Congrés de Diputats, de manera que no es contempla cap participació de les institucions catalanes. Serà un referèndum on "els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya" seran cridats per les institucions espanyoles, no les catalanes. No es contempla, per exemple, la transferència de la competència estatal en aquest àmbit seguint el 150.2. O, alternativament, que el referèndum sigui producte d'un acord entre els dos governs, el català i l'espanyol.

b) El referèndum decidirà la relació territorial que desitgin establir amb la resta d'Espanya. En primer lloc, aquesta mania de reduir qüestions nacionals a qüestions territorials, és una estratègia d'aigualir el tema, de convertir-la en un tema de gestió administrativa, que el posa al mateix nivell que les províncies i els municipis. Dit clarament, la qüestió nacional no és una qüestió territorial!. És una relació de nació a nació, al mateix nivell, no de diferent nivell.

c) Per altra banda, el que és més flagrant és que es planteja un referèndum on no hi ha dret a decidir complert, perquè es delimita al context d'Espanya, de manera que s'està dient implícitament que la Independència no es contempla com a opció o possibilitat. Això és, sense cap mena de dubte el que més delata la falsedat de tot plegat. "Podeu decidir, sí, però decidir com voleu ser espanyols, però sempre espanyols", ens vénen a dir, aquests revolucionaris. De manera que cap independentista, repeteixo, cap independentista, pot acceptar aquesta limitació flagrant.

d) Finalment, resulta més que significatiu un element clarament feixistitzant, en el fet que els redactors parlen d'Espanya i no d'Estat Espanyol. On és doncs la plurinacionalitat de la qual tan pressumeixen? Enlloc, ni hi és ni se l'espera! La diferència és enorme, i ja la contemplaven els marxistes dels anys 20 i 30, els clàssics: a Espanya només hi ha una nació, l'espanyola. A l'Estat espanyol sí que hi ha diverses nacions. Però aquests revolucionaris de pa sucat amb oli han optat per l'opció feixista de l'Espanya uninacional.

En definitiva, en el context de les eleccions més catalanòfobes que s'han donat mai, assistirem a una enorme intent d'ensarronada consistent en dir que hi ha la possibilitat de fer un referèndum si guanya determinada opció política. I, deixant de banda que l'efecte polarització impossibilitarà que es faci aquest referèndum, en el cas molt hipotètic que es pogués fer, no seria sobre la Independència, que és l'opció que recull més suport entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sinó com volem ser espanyols... De manera que ja estem avisats.

Ara, molt probablement assistirem a una nova aixecada de camisa per part d'aquells que ens intentaran vendre aquest referèndum, com quan en les anteriors eleccions ens van intentar vendre que serien el primer grup parlamentari català, i al final res de res, però ells ja s'havien emportat un sac de vots que els ha permès tirar de veta durant uns quants mesos.

Tanmateix, no puc deixar de dir que, en el context del procés cap a la Independència, aquestes eleccions no tenen una gran rellevància. Són el producte de la catalanofòbia més brutal que hem vist en les darreres dècades. Es fan només per la negativa dels partits espanyols de fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Punt. 

Ara bé hi ha el perill que la falsedat de la promesa d'un referèndum feta per Madrid, d'un referèndum que en cap cas seria sobre la Independència, com acabem de veure, provoqués que el Govern o el Parlament de Catalunya acceptessin aturar la dinàmica establerta en el full de ruta, i s'acceptés tornar a una pantalla passada, aturant el rellotge dels 15 o 14 mesos que encara falten. Això seria un veritable desastre, una enganyifa.

Hi cauran de quatre potes els partits independentistes catalans? N'hi ha uns que ja han caigut, des del mateix moment que decideixen ni participar en les eleccions, ni posicionar-se al respecte. N'hi ha uns altres, que només pensen en arreplegar el màxim de vots al preu que sigui i passant per damunt de tot i de tothom, i finalment, n'hi ha uns altres que encara no se sap ben bé què volen ser quan sigui grans, no saben si anar endavant o fer la marxa enrere, que ara diuen que sí, i desprès diuen que no... En definitiva, hauríem de procurar no perdre el món de vista, i que ja que tenim un mandat democràtic per la Independència, centrar-nos-hi, i no deixar que les sirenes de l'espanyolisme distreguin a alguns. I si cal lligar-nos al pal major del vaixell que ens porta a Ítaca, ens hi lliguem.

SPAIN PREPARES ELECTIONS, CATALONIA PREPARES INDEPENDENCE

Is that simple!

ELS DILLUNS AL SOL

La ressaca de la setmana passada encara et dura, Josep Antoni... Que el teu escuder, en Font, et plantés, ha estat dur. Vol dir que estàs en perill. En Luis i en Javier ho saben. I tu saps, que quan detectin l'ocasió propícia, igual acaben amb tu. Què trist finalitzar un currículum tan rellevant com una rata de claveguera... Abandonat, ignorat... I recordes quan tothom et demanava, et buscava... Ja és que per no sortir, ni surts als papers de Panamà... Però com pot ser, si hi surt tothom!

Pel que fa a l'ocurrència del noi, de l'Espadaler, em refereixo, a presentar-se a les eleccions espanyoles, què faràs? Tindràs prou coratge per baixar de nou a l'arena? O ja saps que t'esperen tan amics com enemics, amb el coltell a les dents, preparats per a tallar-te el coll així que puguin. Que els polítics, i tu ho saps prou bé, no tenen res a envejar a la teva parella de col.legues amb els que prens el sol...

Ara potser et fas un tip de riure amb la topada entre CDC i els teus ex-companys de partit, sí home! aquells que t'han deixat en pilota picada, amb una mà al davant i una altra al darrere! No facis el ronso, que saps perfectament de qui parlo. 

Riu, ara que encara pots, perquè aviat ni tan sols això podràs. 

PER QUAN EL PARLAMENT DONARÀ PROTECCIÓ LEGAL A L'ESTELADA?

JA TRIGA!

L'ENQUESTA CNI

Ahir El Periódico del CNI, que és el nom que li pertoca en tota justícia, publicava una operació psicològica en forma d'enquesta, que va ser convenientment difosa arreu, com sempre passa amb totes les ofensives espanyolistes. El titular era d'allò més contundent, "tal partit escombra tal altre", i després l'agent espanyol que el dirigeix atemptava amb un comentari que era, per variar, per fer venir basques.

De fet, no cal estendre-s'hi gaire en aquest nou, i enèsim, episodi de guerra psicològica, o fins i tot d'i-war, del camarada Hernàndez, equiparable als atemptats a la democràcia que cometen dia sí i dia també, personatges com Putin o Erdogan, però si he decidit penjar aquest post és perquè l'episodi delata les obsessions de l'espanyolisme, i des d'aquest punt de vista resulta interessant.

L'enquesta té un objectiu evident, que és dinamitar JuntsXSí, això és de calaix. Per fer-ho, assumeix que JXSí, ja no existeix, i que en unes properes eleccions els dos grans partits que el constitueixen aniran cadascun per separat. Naturalment, això és més un desig que una realitat, de fet, presentar els resultats d'aquesta manera, sense encomanar-se a ningú, és una manipulació grollera que demostra l'obsessió malaltissa del camarada Hernàndez, i per extensió de tot l'espanyolisme per dinamitar-lo, perquè els fa mal, perquè representa una coça a Espanya.

I és que JXSí, va ser i continua sent l'exemplificació de la voluntat unitària dels Catalans i les Catalanes, de caràcter transversal i patriòtic que és impensable que passi en la política espanyola. I perquè no dir-ho, als ulls del camarada Hernàndez, que és el mateix que dir als ulls del CNI, i de tota l'espanyolada, JXSí és un producte d'Artur Mas, que en un moment determinat va agafar pels collons als d'ERC -com també, en un altre moment, va agafar pels ovaris, a la CUP, i els va fer acordar un pacte indigne -sempre des de la perspectiva espanyola, i la de tontos del cul com el tal Sergi Palà de marres. Perquè per a l'espanyolisme, tot plegat és una conxorxa elitista, i el poble, naturalment, una mera comparsa... I l'única manera d'acabar-ho és la decapitació, és a dir, seguint el manual de la contrainsurgència clàssica, liquidant el líder.

De manera que del que es tracta és d'afavorir la destrucció de JXSí, donant-la ja per feta... abans que passi.

Hi ha, però, un tema que és el que, en definitiva m'ha mogut a escriure aquest post. Les operacions de guerra psicològica com la del Periódico del CNI dirigit pel camarada Hernàndez, per tenir un cert ressò i no ser preses en broma (tipus La Razón, per entendre'ns) han de contenir algun aspecte que, ni que sigui remòtament, els doni algun tipus de credibilitat. I en aquest cas, aquesta aparença de credibilitat consisteix en projectar damunt ERC l'odi africà que els partits espanyols tenen els uns respecte els altres, i que ha evitat el pacte de legislatura, envers CDC, i molt particularment, envers Artur Mas. I, certament, n'hi ha d'erkys d'aquesta calanya, com també a la inversa, però el que es pretén és que tot el partit caigui en aquesta trampa. I per fer-ho, naturalment, s'excita les expectatives per tal de desfermar el trencament del que realment importa, de la candidatura unitària i transversal que va derrotar Espanya en les eleccions més disputades de tota la història.

En definitiva, ens trobem davant un nou intent de manipulació mediàtica, inspirada, naturalment pels aparells d'intel.ligència espanyols, que pretén petar-se JxSí, i de passada, també afeblir el màxim possible la figura d'Artur Mas, en una tesitura delicada com és el del debat sobre la formació d'un nou partit pensat per a una Catalunya Independent, aprofitant, promovent o excitant la set de revenja d'alguns.

EL PRIMER CONSELL NACIONAL

Ahir vaig assistir per primera vegada -sempre hi ha una primera vegada- al Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho vaig fer com a representant de  la delegació de Reagrupament Independentista, entitat associada, la qual cosa vol dir que que tenia dret a veu, però no a vot. La casualitat, o el destí, va fer que la meva primera assistència coincidís amb una votació històrica que els consellers que m'envoltaven van fer a favor de convocar un Congrés Extraordinari en forma de superdissabte on militants i simpatitzants, decidiran si es crea un partit nou o es renova l'actual CDC. No podia ser més històrica, aquesta primera assistència, més de quaranta anys en joc. 

Tanmateix, he de dir que no sé si serà la primera i darrera, i doncs, única, assistència. Tot dependrà del resultat de l'esmentada votació, i si, des de Reagrupament es constata la voluntat de CDC de realment fer foc nou. 

Em va agradar especialment la declaració que va fer el President Mas que "Sense Convergència no hi ha Independència!" , no per la seva originalitat, que no ho era, sinó pel fet que pronunciés "la" paraula, i no li agafés cap mal de panxa o es tallés la llengua, ja que sempre fins ara evitava pronunciar-la. Veus, Artur, com no passa res si la pronuncies en públic? El sol continua brillant i les estrelles no cauen damunt nostre... A veure si aquest desacomplexament se t'acaba consolidant i des d'ara la pronuncies més sovint.

Per altra banda, com determinar aquesta voluntat de fer foc nou que deia més amunt? Com a mínim hi ha alguns punts que són innegociables, perquè representen el nucli essencial de Reagrupament. Dos en concret.

Abans, però, dir que, lògicament, en la votació del superdissabte, em posicionaré a favor de formar un partit nou, al qual fins i tot ja l'hi he trobat un nom adient, molt poc orgànic, i inspirat precisament en l'actual logo: Gent de Catalunya (GdC, o GdCAT), que penso que recull el comú essencial compartit per centenars de milers de catalans i catalanes al llarg d'aquests 40 anys, la promoció de la catalanitat per damunt d'una ideologia o una altra, el seu caràcter, doncs, eminentment transversal.

Quant als punts innegociables als que em referia abans, són els següents:

a. La no renúncia en cap cas a la unilateralitat, és a dir a l'aprovació d'una Declaració Unilateral d'Independència, per part del nou partit, si, arribat el moment, aquesta es fa inevitable. La unilateralitat ha estat sempre la primera prioritat de Reagrupament, i de fet, a hores d'ara ja la podríem haver declarat, un cop constituït l'actual Parlament, atès que té una majoria independentista. Però, atès que no la podem fer efectiva des de Reagrupament per raons òbvies, acceptem que altres forces polítiques, i essencialment CDC i ara, JXSí, cerquin altres mecanismes per acumular forces, sempre i quan això no impliqui descartar totalment la DUI. De manera que una renúncia explícita i en qualsevol escenari (per exemple, fins i tot en el cas que Espanya gosés suspendre l'autogovern català), seria motiu suficient per desvincular-se de CDC. Per altra banda, també cal tenir clar, que aquesta acceptació d'altres mecanismes, no implica, ni de lluny, que els Reagrupats i Reagrupades deixem d'insistir en la necessitat d'aprovar una DUI el més aviat possible, de manera que ni callarem, ni, menys encara, ens faran callar.

b. La transparència, la regeneració i la qualitat democràtica del nou partit, amb l'objectiu de fer una organització horitzontal, participativa, oberta als catalans i catalanes, i que dificulti el màxim possible el risc de corrupció, abusos o qualsevol altra activitat que amenaci una vida política saludable i plena. Sense uns mecanismes clars, uns mandats limitats, una selecció de candidats democràtica, sense unes estructures de base participatives i dinàmiques, obertes a la societat, sense burocràcies ni comitès tancats, no hi haurà renovació possible. Naturalment, això ha d'implicar tolerància zero sobre aquells membres propis que violin aquests principis, així com no admetre a aquells amb un passat poc presentable en aquest sentit.

A partir d'aquí, penso que tot és negociable. En definitiva, el nou partit ha de representar una ruptura clara i sense embuts amb el passat... amb tot allò de rebutjable i negatiu que tenia aquest passat, sense que això impliqui mantenir o actualitzar, allò que tenia de bo, perquè és obvi que mai es comença de zero.

ORGULLÓS DE SER CATALÀ

Avui és un dia per estar orgullós de ser català. Les comparatives són odioses, per això em limitaré a expressar la meva felicitat de comptar amb polítics que negocien i, malgrat les diferències, s'arriben a acords de país. D'altres no ho fan i centrifuguen la seva incapacitat, per dir-ho suaument, cap a la ciutadania, que haurà de veure com milions d'euros es gastaran en unes eleccions que s'hauria pogut evitar.

També em sento orgullós d'haver tingut com a President Artur Mas, que ha donat el fins ara major exemple de patriotisme i compromís amb el país, de les darreres dècades. Tota la resta queden molt, però que molt darrere d'ell. 

DONT SPIT! BEWARE SPANISH INFLUENZA!

AHAHAHAHAH, THE BEST!

POST-CDC*

La transitologia és la branca de la ciència política que estudia les transicions polítiques, normalment aquelles que es donen entre un sistema o règim no democràtic a un de democràtic. Algunes de les aportacions que s’han fet al respecte distingeixen entre tres models teòrics (tipus ideals) de transicions polítiques: les completes, les parcials o moderades i les falses o incompletes.

Les transicions completes són rupturistes, de manera que hi ha un canvi de règim polític i també un canvi de personal polític. Això permet passar comptes amb els responsables del règim anterior i el coneixement de la veritat, sobretot dels abusos i violacions comeses pels governants no democràtics. Es fa una taula rasa, i es comença de nou.

Les transicions parcials o moderades, acostumen a ser el producte d’un pacte entre algunes elits del règim anterior i algunes elits de l’oposició democràtica, de manera que s’arriba a un acord entorn un règim polític que per una banda conserva elements i personal del règim anterior, i de l’altra incorpora elements i personal nous. Es tracta d’un consens que explícitament, deixa a banda i banda, sectors al marge, que no entren en l’acord. En aquestes transicions, la idea-força que predomina és la de la reconciliació, amb un reconeixement genèric que en ambdós bàndols es va patir i es van cometre excessos.

Finalment, les transicions falses o incompletes, són aquelles que es porten a terme sota el control de les elits en el poder, és a dir, les no democràtiques, que veuen arribat el moment d’adaptar-se a un entorn, normalment, internacional, i d’assumir una apariència o un barnís, si es vol, més democràtic. Llavors impulsen uns canvis institucionals superficials, fins i tot arriben a cooptar determinades personalitats de l’oposició democràtica, però tot es fa des de d’adalt. És un canvi controlat en tot moment des del poder i que pretén que la societat en el seu conjunt oblidi el passat més recent.

Salvant totes les distàncies, podríem dir que Convergència Democràtica de Catalunya, es troba a hores d’ara, davant el dilema de quin model de transició escollirà en el pas des de la l’etapa de l’autonomia a la de la independència. O el que és el mateix, des de l’etapa de la seva negació com a subjecte polític a la de l’etapa de la seva actuació com a tal, que es va assolir arran dels resultats de les eleccions del 27S, i de l’aprovació de la moció del 9N.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, la veritat és que CDC sembla optar més per un model de transició falsa o incompleta, atès que es pretenen fer canvis epidèrmics i que els aspirants a ocupar els màxims llocs de responsabilitat política, són tots ells i elles, vells coneguts, vells routiers, de l’etapa anterior. Fa la sensació que per poc que la base afluixi, determinats tics del putaramonisme i del peixalcovisme tornen a emergir a la superfície, tornen a ensenyar-nos la seva cara, bruta, ja prou coneguda.

A ningú no se li escapa que si la transició de CDC segueix aquest camí, serà un enorme fracàs, vorejant el ridícul.

Però sobretot serà una gran injustícia, per un doble motiu.

Per una banda perquè CDC és el partit amb més militants independentistes de Catalunya, de llarg, que aposten clarament per una Catalunya lliure sense complexos, i ho han fet des de fa molts anys, com és el cas del President Puigdemont i han esdevingut referents en els seus entorns territorials (local, comarcal) o sectorials, des de sempre.

Per altra banda, també serà una injustícia per a molts independentistes que no havent militat mai a CDC o, en alguns casos, havent-se allunyat en el seu moment per la seva dinàmica autonomista, hem vist com en els darrers anys, sota el lideratge d’Artur Mas, havia evolucionat cap a una dinàmica clarament independentista, amb l’afegit que no ha caigut en l’acomplexament ideològic d’altres formacions independentistes que dia sí i dia també semblen demanar perdó per ser-ho, al mateix temps que s’obsessionen en intentar posar tots els pals sota les rodes al procés, que només els interessa si s’adiu als seus plantejaments ideològics i no a uns de més transversals.

És per això que considero que CDC ha de fer un cop de cap i apostar per una transició sense complexos que, entre d’altres aspectes, ha de comportar una aposta orgànica i estratègica per la independència sense cap eufemisme ni mots crossa, incloent-hi naturalment, l’opció unilateral; un canvi més que substancial de personal polític executiu, una eliminació de qualsevol rastre dels elements més connotats de l’etapa autonomista-espanyolista, una transversalitat ideològica desacomplexada, que tingui com a base la llibertat, el benestar i la seguretat, que només es poden garantir amb la Independència. I last but not least una nova identitat, començant pel propi nom, i els seus referents corporatius. Hi ha molta feina a fer, però tot és possible. I si a més a més, és engrescador, molt millor.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 27.04.2016)

ENDAVANT!

Aquest dissabte, 7 de maig, es farà la IX Assemblea Nacional de Reagrupament . L'acte es farà a la Sala Mirador  del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) , començarà a les 10h.  

En aquesta novena assemblea es posaran a debat i es votaran tres ponències  relacionades amb el procés polític actual. Les  ponències són "Procés i independència ", "Regeneració Democràtica " i "Constitució " i han estat elaborades per tres grups de treball als que s'han inscrit diferents associats.

Penso que aquesta Assemblea té lloc en un moment molt important de la política catalana i considero que Reagrupament ha de tenir un paper a jugar per reforçar el procés independentista que estem construint entre tots plegats. Els reagrupats, com ja hem fet abans, hi som i hi serem. I ara més que mai!

La victòria és nostra!

ELS DILLUNS AL SOL

Setmana mogudeta, Josep Antoni. I no per a bé, precisament! Què dur és patir i no tenir cap càrrec públic que emportar-se a la boca! Anem a pams: primer a l'Espadaler se li ocorre dir que es vol presentar a les eleccions espanyoles! I va, i de forma immediata, en Francesc Homs, probablement una de les persones que més odies, salta com un tigre i us acusa de morosos i que abans de res, heu de pagar els deutes que teniu amb CDC. Quan en Luis i en Javier van sentir que us volíeu presentar, van deduir que teniu pasta en algun lloc amagada, i et juro que es van posar molt neguitosos. 

Jo, de tu, aniria amb peus de plom amb aquest parell, que te la tenen jurada. I cada setmana que passa, més. Per acabar-ho d'adobar, qui s'ha buscat un lloc sota el sol, ara, és en Sànchez Llibre, que ha estat fitxat per la CEOE. Digues-li tonto, a aquest... I, per cert, això, no és una punyalada trapera? O és que ell, deu tenir empreses a punta pala, mentre que tu, Josep Antoni, no, oi?

És parlar de l'Homs i és recordar el ja mític debat que vau tenir a Can Cuní, en el que considero que va ser el teu funeral polític, com ja vaig escriure en el seu moment. Te n'enrecordes, Josep Antoni? Vas perdre el control i semblaves boig i en Quico es va limitar a enfotre-se'n de tu... Quina pallissa que et va clavar! Potser va ser una de les poques coses que va fer bé en aquella campanya. Però als convis els va saber a glòria!

Però això no és tot. Fa pocs dies, el vostre eurodiputat, en Francesc Gambús estripava violentament el carnet unionista, i ho feia públicament. De manera que perdíeu el càrrec electe més important que encara us quedava... Què dur que serà aquest camí pel desert, Josep Antoni! Quants en quedaran al final? 

I això no és tot. Avui mateix, l'Antoni Font, ni més ni menys que el teu antic cap de gabinet, és a dir, un dels teus col.laboradors més estrets, també ha desfilat, esquinçant el carnet, que a aquest pas, tindrà una valor encara menor que el deute de la Generalitat autonòmica... Que en Font plegui, és tocar os, Josep Antoni, tu ja ho saps. Vol dir que els més fidels entre els fidels et deixen penjat, més penjat que un pernil. 

He de dir, que conec en Font de quan estudiàvem plegats Ciències Polítiques a la UAB. Llavors, si no em falla la memòria, en Font no se separava mai d'en Joan Puigcercós. Sempre anaven plegats. Eren els anys on tots treballàvem a la mítica Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU). Encara recordo un congrés o assemblea que vam fer, precisament, a Ripoll (o us penseu que l'Anna Gabriel s'ho ha inventat ella, això de jugar a casa, per a guanyar? No cony, no, és més vell que l'anar a peu!), que va acabar com el rosari de l'aurora després d'un accident de cotxe, tornant de l'obligada farra nocturna. 

En fi, deixo les batalletes de fa més d'un quart de segle, i et recomano, Josep Antoni, que vigilis per on camines, i les ombres rere teu, que mai se sap d'on pot venir la punyalada. I sobretot, compte amb el Luis i el Javier, que estan a la que salten!

OCCUPIED

Acabo de veure uns quants capítols d'una sèrie que ha generat força polèmica en els darrers mesos a Europa, tant que fins i tot hi ha hagut derivades diplomàtiques. Em refereixo a Occupied (Okkupert, en noruec). Es tracta d'una sèrie de política ficció, però d'una ficció molt propera. 

Noruega és intervinguda per Rússia, amb el consentiment de la Unió Europea i amb la passivitat dels Estats Units, que per cert, han abandonat l'OTAN. Els russos, s'encarreguen de reprendre l'extracció de petroli i gas de les plataformes noruegues, que havien estat abandonades per les autoritats d'aquest país en benefici d'un mineral més ecològic. I no explico més... Sembla interessant, oi?

Només dues coses. La sèrie ja s'estava produint quan els russos van ocupar Crimea, de manera que no està inspirada en aquests esdeveniments. Tot i això, l'ambaixador rus va protestar per la imatge que s'hi donava del seu país, i va recordar que feia 70 anys (el 2015), que soldats soviètics van donar la vida en la lluita contra els nazis al nord de Noruega. Paradoxalment, doncs, ens tornem a trobar en una situació semblant a la que va succeir temps enrere quan les autoritats pakistaneses van protestar enèrgicament respecte una altra sèrie de caràcter geopolític, com és el cas de Homeland.

I la segona, si la imatge de Rússia queda malmesa, el mateix passa amb el cas de la Unió Europea (incloent-hi els veïns suecs, per cert), percebuda com un actor submís a les ordres de Rússia, que sembla beneficiar-se de la seva diplomàcia del petroli amb la qual collar els europeus. Per la seva banda, els Estats Units, auto-suficients energèticament, i com ja he dit, havent abandonat l'OTAN, semblen trobar-se totalment al marge dels conflictes europeus (ep, ja he dit que no he acabat de veure tota la temporada, vés a saber què passa al final). 

En definitiva, una sèrie que fa bona pinta i que demostra com els estats petits, com és el cas de Noruega, poden produir i exportar propostes mediàtiques de qualitat, comptant, com és el cas, amb la col.laboració d'altres socis europeus. Molt recomenable.

CATALUNYA COM A PROBLEMA D'INTEL·LIGÈNCIA*

El Cercle d’Economia, una de les entitats més reconegudes de la societat civil catalana, presidida actualment pel catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, Anton Costas, acaba de convidar a fer una conferència al màxim responsable, el seu director, de fet, del CNI, el general Felix Sanz Roldan. Una invitació que no es pot desvincular del moment polític que travessa la política catalana i també l’espanyola, i que ja per ella mateixa, és una autèntica declaració d’intencions. O és que és una casualitat que, precisament ara, se’l convidi? Naturalment que no. I tampoc no és cap casualitat, que en els seus darrers posicionaments públics, el Cercle cada cop sembla més combatiu en contra del procés independentista i crític amb el govern català i l’actual majoria parlamentària independentista. Fins i tot podem dir que està a punt de traspassar totes les línies vermelles de la proverbial prudència de la qual sempre ha fet gala a l’hora d’opinar sobre la situació política en cada moment de la seva ja dilatada història. I precisament, el fet de convidar el cap de la Intel·ligència espanyola, no pot ser interpretat més que com un pas més en aquesta direcció.

Segons les cròniques periodístiques de l’acte, el conferenciant convidat es va limitar a fer una intervenció de cara a la galeria, donant una sèrie de dades genèriques, i fins i tot demostrant una capacitat de seducció notable envers l’audiència, que, tot sigui de passada, i veient la llista d’assistents, entre els quals no hi havia cap membre destacat del govern català, per cert, ja anava predisposada a ser seduïda.

Naturalment, però, la part més interessant va ser el de les preguntes d’aquesta mateixa audiència i el de les respostes del conferenciant. I com no podia ser d’una altra manera, “la” pregunta va aparèixer: em refereixo a la de l’actuació del CNI a Catalunya, que és el mateix que preguntar per la seva actuació en contra del procés independentista.

I és aquí, en la resposta que el general Sanz Roldán va donar, on es va veure clar que o bé prenia el pèl a l’audiència, o bé que la seva dosi de cinisme és màxima. I és que va contestar a l’esmentada pregunta, sempre segons les cròniques periodístiques, que l’actuació del CNI a Catalunya era la mateixa que la que podia ser a Castella La Manxa! Això és el que jo dic una resposta “café para todos“. Tret que, naturalment, no és creïble.

Per a un servei d’intel·ligència com el CNI, que té com a objectiu prioritari la Seguretat Nacional i prevenir, alertar sobre les amenaces en el conjunt de l’estat espanyol, és obvi que Catalunya no té la mateixa rellevància que Castella La Manxa, entre altres raons perquè concentra un potencial risc de militants gihadistes immensament superior que Castella La Manxa. De manera, que, tècnicament parlant, la resposta és una veritable barrabassada. No debades, els think tanks de la intel·ligència espanyola (Elcano, GEES, IEEE, etc.) s’han fet un tip d’alertar, amb òbvies intencions polítiques del risc gihadista a Catalunya, per tal de difondre el missatge que una Catalunya independent seria poc més que un objectiu fàcil del terrorisme gihadista.

En definitiva, és que fins i tot parlant des d’una perspectiva tècnica i no política, la resposta no s’aguanta.

Passa, però, i a ningú no se li escapa, que la intervenció del senyor SanzRoldán -i la voluntat dels qui el convidaren- tenia una evident dimensió política. En els darrers anys han sortit diverses notícies que informaven que elCNI estava portant a terme campanyes per influir en el procés polític català, en contra, naturalment, de l’expansió de l’independentisme, particularment en moments tan sensibles com les eleccions del 2012, o bé intentant influir en entitats de tanta rellevància com el mateix F.C. Barcelona, per evitar que, com a mínim, s’hi posicionés a favor. Fins i tot es va parlar d’una operació dotada amb 10 milions d’euros de pressupost per aconseguir que les opinions contràries a la independència fossin més visibles en els mitjans de comunicació de masses, i a fe de deu que, començant per TV3, i no cal dir 8TV, aquest increment dels contraris a la independència ha estat més que notable entre els tertulians i col·laboradors habituals d’aquestes cadenes, mentre que a les d’àmbit estatal, els partidaris de la independència pràcticament són testimonials.

Hi ha, però, aquí una reflexió que cal tenir en compte. El senyor Sanz Roldanmai reconeixerà que dedica ni un sol agent, ni un sol cèntim a combatre l’independentisme català. I això per una raó ben senzilla. Si ho fes, la resta de serveis d’intel·ligència europeus, que vol dir, la resta dels estats europeus per als quals treballen, posarien el crit al cel. Perquè cada agent, cada cèntim que Espanya gasta contra l’independentisme català és un agent menys, un cèntim menys que gasta en la lluita contra l’amenaça col·lectiva més important a la qual ha d’enfrontar-se la Unió Europea actualment, que és la del gihadisme, en totes les seves diferents manifestacions. És a dir, que cada agent, cada cèntim que dedica Espanya a combatre l’independentisme català, és una amenaça més gran per als milions de ciutadans que viuen a la Unió Europea. Per això, mai dels mais, Espanya, i molt menys el senyor Sanz Roldán, reconeixerà que destina milions d’euros i centenars d’agents d’intel·ligència a lluitar contra la Independència de Catalunya.

Perquè si ho fes, correria el risc que molt probablement, molts dels serveis d’intel·ligència europeus, començant pels francesos, probablement, aconsellarien llurs governs respectius, que donessin suport a la Independència de Catalunya, per tal de tapar el forat negre que representa la negativa espanyola a negociar de forma civilitzada amb Catalunya un acord mútuament beneficiós d’entesa política i que de retruc també beneficiaria al conjunt de la UE.

Clar que perquè aquest consell es produís, també caldria que es complissin, de la part catalana, dues condicions imprescindibles. La primera, que els serveis d’intel·ligència europeus constatessin la determinació catalana, del poble, però també dels seus dirigents, d’arribar fins al final, i de no anar de bluf, com seria acabant acceptant qualsevol proposta tipus Devo Plus a l’escocesa, o tercera via. I la segona, la determinació del nou Estat Català, de contribuir responsablement a la seguretat interior (policia) i exterior (defensa) del conjunt de la Unió Europea. D’aquesta manera, la seguretat europea guanyarà en potència, i s’haurà esborrat una possible via d’entrada del terrorisme gihadista al cor d’Europa.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, 23.04.2016)

ELS ATACS ESPANYOLS, DESESPERATS, NO S'ATUREN ...

però n'hi ha que pensen que SEPARATSXSÍ, millor....

AMBASSADORIAL VISIT

President of Catalonia, Carles Puigdemont, receives Italian Ambassador, Stefano Saninno, at the Palau de la Generalitat, 29.04.2016

SHAME ON YOU, SPAIN!

He de confessar que jo pensava que en el darrer moment, ni que sigui per a copiar-nos, els espanyols es posarien d'acord, i evitarien les eleccions, que representaran una pasterada brutal d'euros, dit sigui de passada.

Pensava que acabaria havent una gran coalició, ni que fos per imperatiu de Merkel. Però com sempre passa, a aquestes alçades de la pel·lícula, sobrevalorava Espanya. 

I és que a la Merkel, i de fet a tota la Unió Europea, els importa un rave el que passi a Espanya. I ni s'han molestat a arreglar el merder espanyol. Senzillament, l'ignoren, conscients com són que amb una simple trucada de telèfon se'ls fa quadrar i punt.

De fet, aquest és el principal problema que afronta la internacionalització de la Independència de Catalunya: el de la insignificància internacional d'Espanya. Si fos una potència rellevant, tot el que passaria al seu interior tindria un impacte internacional. Però no és el cas.

Artur Mas, un patriota

Probablement una de les lliçons més fonamentals d'aquest episodi, és la diferència entre el personal política espanyol i el català. Dit planerament, els espanyols no tenen cap Artur Mas ni res que se li assembli. Estan a anys llum.

Mas va demostrar que no estava agafat a la cadira. Que el país va per endavant, que les seves ambicions personals. Ni Rajoy ni el nen sociata li arriben a les soles de la sabata. Però sobretot, la misèria del primer, és immensa.

I l'orgull que sento per en Mas, i pel seu decidit compromís amb Catalunya, el situa en moltes pantalles més endavant que aquesta morralla espanyola.

Decididament, qui surt més guanyador, més reforçat, de tot plegat, és ell. I amb ell tot es possible en el futur immediat.

El Borbó, un idiota

Per contra, qui surt més malparat, és el Borbó petit. La seva primera prova com a cap de l'estat ha resultat un fracàs absolut. És un maldestre. No sap acomplir amb el seu deure. De fet, no és la primera vegada que la pífia. El seu pare, el va deixar amb el cul enlaire, quan va abdicar, i amb la patata calenta de Catalunya. La gestió de la resta de la seva família, no cal dir que ha estat un desastre.

Però és que ara, ha ensopegat on mai va ensopegar el seu pare. El fet que proposés un candidat a la Presidència del Govern, que no sortís investit, és totalment inèdit. Al seu pare, no li va passar mai. I en canvi, al xaval, a la primera de canvi, pam ensopega i queda en ridícul per l'ambició desmesurada del nen sociata, que volia ser President tan sí com no. 

Quin ridícul més monumental, tan de l'un, com de l'altre. Ja es ben bé cert que la degeneració de la monarquia espanyola, és totalment imparable. Ara només faltava la tieta, amb els fons del Panamà.

El gran fill del Periódico de Catalunya

Comparar la cobertura mediàtica de la negociació catalana de fa uns mesos, amb la negociació espanyola dels darrers dies, deixa entreveure com n'es de Gran Fill del Periódico de Catalunya, els seu director i els seus acòlits. Us enrecordeu com de cruel, d'insultant, de menyspreador, d'odiós eren les seves notícies en referència al primer, sempre intentant menyspreant, rabiós com estava pels resultats del 27S, arribant quasi a l'insult? I en canvi, ara que els polítics espanyols han fet el ridícul a escala mundial, tota la colla no fa més que llançar consignes a favor de l'entesa, l'amplitud de mires, la reconciliació, etc. etc. Quina diferència entre l'odi envers Catalunya i al bavisme envers Espanya. Fan venir basques!

Una legislatura catalanòfoba

L'XI Legislatura de les Corts Generals, serà recordada per ser una legislatura la principal raó de ser de la qual va ser la catalanofòbia. Va ser tan gran l'impacte del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, que els espanyols no es van recuperar. De fet, encara van zombies. 

A ningú se li escapa que, si ha estat tan breu, és pel vet, o si es vol, l'apartheid, que tant el PP com el PSOE han posat a trobar una sortida pactada al referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Punt. Aquest i només aquest, n'ha estat la causa. Amb l'acord dels dos grups independentistes catalans, una majoria hauria estat possible. Però es va rebutjar. La demostració més fefaent que ja no som Espanya. Ni ganes.

Allò que sorprèn, és que ni els propis afectats, ni els mèdia catalans normals, no denunciessin arreu aquest racisme espanyol, que pretén aplicar un cordó sanitari a les principals forces polítiques de Catalunya. O potser ja no sorprèn, ja es dóna per descomptat.

El partit puta de l'Ibex 35

Si hi ha un partit que ha fet el ridícul, a banda dels sociates, és el partit que es va impulsar des de totes les plataformes de l'Íbex 35. Els naranjitos. Un partit que estava disposat a anar-se al llit amb qui fos, al preu que fos, amb l'únic objectiu de fotre la majoria a Catalunya. Amb el suport entusiasta de la gran banca, amb la Caixa i el Sabadell, inclosos, naturalment. Un partit que es va fotre una notable castanya, en comparació amb les previsions que tenia abans de la cita electoral. Un partit que pensava que guanyaria a Catalunya i va ser derrotat contundentment. És el partit de l'auto-odi català, que a la resta de l'Estat ha anat arreplegant candidats impresentables, que han protagonitzat episodis lamentables, de vergonya aliena, i que molt probablement, en la propera campanya electoral, no descarto que sigui escombrat pel PP, després d'haver caigut en la trampa d'haver pactat amb el PSOE. Qui es refiarà d'ell?

Els amics cupaires

Probablement, la CUP tornarà a fer el préssec i no es presentarà. O potser, no és que faci el préssec, és que fa un favor a l'esquerra espanyola i espanyolista, i tornarà a donar suport (oi, Arrufat?) als podemites, i al seu representant a Catalunya, el tal Domènech, que tornarà a passar-se la propera campanya, assegurant que tindran grup parlamentari propi, i que el referèndum és bufar i fer ampolles... I el més terrible és que segur que n'hi hauran, d'independentistes, que s'ho empassaran. No podem oblidar que tota aquesta colla, van llençar com un kleenex, la línia vermella del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Però bé, reflexionar sobre aquest món, és una activitat a la qual renuncio per a la meva integritat psíquica.

Hi ha, però, un detall que cal tenir en compte. El factor Otegi. Otegi ha donat una nova empenta a l'esquerra abertzale, i el seu discurs desacomplexat envers l'esquerra espanyola podemita, és un regal del Senyor, i deixa en calces els estirabots cupaires, que tenen enormes problemes d'auto-estima. No hi ha cap mena de dubte, que el terreny de joc es modificarà respecte les eleccions del desembre.

I last but not least

Tal i com ha dit Artur Mas a París, les eleccions del 26J representen una oportunitat per a l'independentisme. Naturalment, que l'opció guanyadora seria una candidatura transversal independentista, idealment de les tres forces (CDC,ERC i la CUP), però això no serà possible. Tampoc sembla possible el pacte de les dues primeres. Llavors, només queda que CDC, jugui la seva darrera carta electoral, abans de la seva metamorfosi en una nova força política perfectament preparada per a la Independència, amb un candidat fort. Idealment, penso que aquest candidat ha de ser... Artur Mas. Cal apostar fort i fer d'aquesta oportunitat que ens han deixat els espanyols en safata, una nova victòria de l'independentisme, i una nova humiliació de l'espanyolisme. 

A ningú se li escapa que la presència d'Artur Mas en la campanya, posarà dels nervis els espanyols. La histèria serà immensa. Fins i tot, jo jugaria la carta de presentar llistes al País Valencià i a les Illes. Si hi ha algú que ho pot fer, és en Mas. Per a xulos, nosaltres.

Naturalment, ignoro la predisposició de Mas a fer-ho, però sí que tinc clar dues coses: la primera és que la seva candidatura tindrà un efecte cohesionador per a molts catalans i catalanes que de segur recompensaran el seu sacrifici del mes de gener. La segona és que, atès les eleccions tindran una certa cobertura mediàtica internacional, aquesta es podrà aprofitar per fer campanya per la Independència, de manera que serà molt més útil que anant fent conferències, per aquests mons de Déu amb la respiració odiosa i, probablement, pudenta, de l'ambaixador espanyol de torn al seu clatell.