ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 11, 24.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

LA DADA: Joan Cabanas, responsable de l'àrea internacional del Cercle Català de Negocis ens explica que una Catalunya Estat enfortirà el nostre model econòmic (10:36)

JOSEP MARIA VILA D'ABADAL, alcalde de VIC i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) parla del procés independentista (14:57)

Entrevista amb la catedràtica d'Economia Pública de la UB i vicepresidenta del Consell Assessor per la Transició Nacional, NÚRIA BOSCH al plató (22:52)

ALFONS LÓPEZ TENA, secretari de política institucional de SOLIDARITAT passa el TEST del programa (38:55)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

EUROPA ESTÀ TIPA D'ESPANYA*

A hores d’ara es pot ben bé dir que Europa, o si voleu, la Unió Europea està tipa, ben tipa, d’Espanya. La gota que ha vessat el got han estat les informacions relatives a la corrupció que apunta ben bé a la cúpula del PP i del propi govern espanyol, començant pel seu President, Mariano Rajoy. Unes informacions que també impliquen el seu predecesor, José Maria Aznar. I a dotzenes dels seus dirigents. Tot plegat un escàndol tant pel fons com per les formes.

 Pel que fa al fons, denota una baixíssima cultura democrática, atès que per molt menys del que se sap fins ara de les trames Gürtel o Bárcenas, molts Presidents, Caps de Govern i ministres de diferents governs europeus han dimitit de forma immediata. Però a l’estat espanyol, això no passa. I és que la cultura política del franquisme encara pesa com una llosa, malgrat totes les històries de la Transició i totes les visions ensucrades, tipus Cuéntame… Impunitat i corrupció són dues de les empremtes que han quedat més arrelades en la cultura política espanyola.

Però també en la forma. I aqui, la referència a les formes maldestres, la fatxenderia, és el que crida més l’atenció. Que en plena era digital, un corrupte continuï apuntant les anotacions amb boli, en una llibreteta, sense cap mena d’encriptació o codi resulta realment patètic. I és el que ha sobtat més als analistes internacionals. S’ha de ser molt cutre, molt, per actuar d’aquesta manera.  Però no és pas casual, no senyor. És obvi que aquesta manca de cultura de la seguretat, deriva d’una sensació clara d’impunitat  i de fatxenderia, d’algú que pressuoposa que ningú no li tocarà ni un pèl de la roba. Caríssima , per cert. Of course.

Catalunya, els catalans i les catalanes, que volem un país lliure, desvnculat d’aquest patetisme espanyol, hem d’aprofitar-nos d’aquesta situació. Cal marcar un perfil propi, com ja estem fent així que podem.

No suggereixo que a Catalunya no hi ha corruptes. Ni pressuposo que en una Catalunya independent no n’hi  haurà. Evidentment que existiran episodis de corrupció. Perquè la corrupció està asociada al poder. Per definició, allà on hi ha poder, pot aparèixer la corrupció. I si no hi ha corrupció, és ben probablement perquè no hi ha poder.

Però la independència ens obre la porta a construir unes estructures  d’estat  que siguin molt menys tolerants amb la corrupció, precisament perquè ens volem allunyar tant com sigui possibke de l’estigma espanyol.

Cal posar-nos-hi i reeixir en aquest repte.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 24.07.2013)

LA FI D'UN MIRATGE

EL PUNT-AVUI, La punxa d'en Jap

Als espanyols se'ls acaben els seus referents, ara ja ni l'alta velocitat. I sobretot, no em féu riure, o plorar, dient que l'únic responsable de la tragèdia és un dissortat maquinista, per cert, amb cognom sentenciat. Que en ple segle XXI, no hi hagi automatismes que evitin l'error o la negligència humana, no s'ho creu ningú! Però potser hi eren o no els van posar o els van posar però els van treure... Vés a saber...

Per cert, ahir van morir prop d'una quarentena de persones en un accident d'autocar a Nàpols, posem crespons negres també? O els crespons negres tenen fronteres?

CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA, 8, 11.07.2013

Cròniques Crítiques 8 from DGS on Vimeo.

ELS SUDETS, GABI, ELS SUDETS

M'han provocat un fort impacte les declaracions del regidor de Barcelona, Gabriel Colomé, del PSC. Colomé, Gabi, pels amics i alumnes enrotllats (que mai va ser el meu cas), és professor, diria que Catedràtic, de Ciència Política a l'Autònoma. No és doncs, cap indocumentat o analfabet tipus Tapas (o es diu Canyas?). Per aquest mateix motiu el fet és molt més greu. I la responsabilitat, més gran.

Gabi Colomé ha traçat un paral.lelisme subtil entre unes hipotètiques eleccions plebiscitàries que se celebrarien si els espanyols es tanquessin en banda a la realizació d'una consulta pel dret a decidir de Catalunya, i les eleccions que se celebraren a Alemanys el 1933 i que donaren el triomf a Adolf Hitler.

Lleig, molt lleig. D'aquesta manera, el regidor es decanta cap a les postures defensades per gent tant d'esquerra com el PP, Ciudadanos, o UPyD, a més de la brunete mediàtica, de sistemàticament relacionar l'independentisme català amb el feixisme i el nazisme dels anys 20, 30 i 40 del segle passat.

Si em permets, i utilitzant un posat acadèmic, diria que en discrepància amb el professor-regidor, assenyalo que el bloc espanyolista, compost per les forces ja esmentades, a les quals cal afegir, per cert, Plataforma per Catalunya, com ja ha passat a l'Hospitalet de Llobregat i a Gramenet de Besòs, a mesura que veu aproximar-se el desenllaç de la Transició Nacional en un sentit contrari als seus desitjos, recorre a un victimisme foramida. Com un senglar envoltat per la llopada, intenta carregar amb totes les seves forces, i les diu de l'alçada d'un campanar, o d'un gratacels.

Si em permets, Gabi, intentaré posar-me al vostre nivell. La vostra actitud davant el més que cantat triomf sobiranista, tant en el cas d'una consulta, com en el cas d'unes eleccions plebiscitàries, ratlla la paranoia. De fet, més greu encara, em recorda, sense salvar cap distància, a l'actitud dels nazis amb el territori dels Sudets que pertanyien a l'extinta Txecoslovàquia, però que Hitler es va encaparrar en annexionar-los al Reich, atès la seva població ètnica alemanya.

Sovint fa la impressió que els espanyols recorren a la suposada persecució contra els seus a Catalunya com una excusa per intervenir, i acabar anul.lant l'autogovern de Catalunya, malgrat la seva modèstia. D'aquesta manera es tractaria de provocar una annexió competencial i acabar amb l'experiment autonòmic. Que ja se sap que als catalans se'ls ha de bombardejar cada 50 anys pel cap baix, que si no es pugen a les barbes d'un...

Gabi, tu més que ningú, per la teva formació i preparació, saps que aquesta estratègia no donarà rendiments. Però no pots obviar que sí que pot crear tensió i intentar aconseguir, encara que sigui debades, allò que fa uns mesos va advertir un altre dels teus: que abans que dividir-se Espanya, es dividira Catalunya... Et sona?

Però tu ja saps com va acabar la història dels Sudets. Finalment, el 1945, tot vestigi alemany va ser depurat i aquells que tan havien gallejat en els anys anteriors, van acabar sent expulsats sense contemplacions per les noves autoritats txeques.

És això el que vols, Gabi, la teva finalitat? 

EL PRIMER INFORME DEL CONSELL ASSESSOR

CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA

Publish at Calameo or read more publications.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 10, 17.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis. Com finançarem els primers mesos de la Catalunya Estat (11:19)

- Visitem CALDES DE MONTBUI i parlem amb l'alcalde JORDI SOLÉ del procés sobiranista (15:55)

- Entrevista a SALVADOR CARDÚS, professor de sociologia a la UAB al plató del programa (23:10)

- TEST a JOAN CARRETERO, exconseller de Governació i president de Reagrupament (38:50)

TWITTER: @Escrivint

https://twitter.com/Escrivint#escrivintlaindependència

escrivintlaindependència@canalcatala.cat

QUANT MÉS INTERNACIONAL, MILLOR*

Les paraules del President Artur Mas eren ben encertades. Enfront la visió apocalíptica que els espanyols tracten de difondre sobre el futur d'una Catalunya independent, és precisament en els darrers mesos, coincidint amb l'impuls cap a la Transició Nacional, que el sector exterior de l'economia catalana actua com a motor del conjunt. Les inversions estrangeres són cada cop més importants. Els turisme estranger s'incrementa, mentre que el procedent d'Espanya ocupa un lloc cada cop més residual. Per altra banda, les empreses catalanes, davant un panorama catalanòfob més irrespirable a l'estat espanyol, opten, com ja fa anys, per sortir a l'exterior i invertir en els mercats en creixement.

Cal tenir en compte, que a hores d'ara, la crisi és un fenomen estrictament europeu, no mundial. Fora d'Europa, l'economia creix. I dins d'Europa, qui no engega és Espanya.

La conclusió és clara, la perspectiva de la Independència de Catalunya no espanta  l'economia global, més aviat al contrari. Sembla engrescar-la. Moltes empreses i molts estats, es posicionen per al futur immediat. Volen ocupar una posició destacada per quan, un cop superat el destorb espanyol, l'economia catalana creixi de forma important, lliure de l'espoli fiscal, lliure de l'intervencionisme espanyol, i es beneficiï d'un efecte multiplicador que vindrà de la mà de la construcció de les infrastructures que realment necessitem, i sobretot, d'una caiguda dràstica de l'atur. Hom ha calculat que, amb la independència, en poc temps l'atur pot baixar en 10 punts, i situar-se, doncs, entre el 14 i el 15%. Una taxa encara elevada, però a anys llum de l'actual.

 A banda de les infrastructures, la construcció d'estructures d'estat que actualment no tenim, serà  un altre dels elements que actuaran com a dinamitzadors de la societat catalana en tots els sentits: la xarxa diplomàtica, la creació d'un exèrcit i la indústria i la recerca que requereix, les polítiques socials (sanitat, serveis socials), una marina mercant que satisfaci les nostres necessitats de productes, una recerca amb cara i ulls, l'energia, etc.

En aquest sentit, quant més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzill o més suau serà la transició cap a la Independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que evitarà que els espanyols vulguin castigar l'economia catalana, perquè castigant-la, castigaran també els interessos econòmics de les principals potències mundials. I amb això no s'hi juga.

I no parlo només de la Unió Europea, que també, sinó de les economies emergents, com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l'Índia, que també juguen un paper capdavanter. Cal pensar en el món i situar Espanya allà on realment li correspon, cap al fons i a la dreta, que, com se sap, és on acostumen a situar-se, en els bars, els wàters.

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 27, juliol-agost 2013)

L'ESTELADA HA DE SER LEGALMENT PROTEGIDA!

L'histerisme desfermat pels espanyols contra la bandera estelada està arribant a nivells intolerables. S'imposa, doncs, que el Parlament de Catalunya intervingui en aquesta assumpte i que la doti d'un reconeixement legal, que n'eviti la seva persecució i escarni per part dels espanyolistes.

No proposo que esdevingui la bandera nacional, en substitució de la senyera, quedi clar. Només que se la reconegui legalment com un dels símbols de Catalunya, i d'aquesta manera es tallin en sec les agressions que pateix, i la campanya espanyolista per a criminalitzar-la.

L'actual Parlament de Catalunya compta amb una majoria més que suficient per tirar endavant aquesta proposta. No ens poden humiliar més, i allò que depèn de nosaltres, ho hem de fer de forma immediata i arribar fins al final.

L'estelada és una bandera històrica, assumida, entre d'altres, pel propi President Francesc Macià, i que està estretament lligada amb altres moviments independentistes internacionals. Milers, centenars de milers, fins i tot milions de catalans i catalanes s'identifiquen amb ella i només per això, hem de fer el possible i l'impossible per protegir-la. 

Un pas endavant significatiu, en aquest sentit, ha estat el reconeixement que recentment ha rebut qui es considera el seu creador, Vicenç Albert Ballester, el qual tindrà una plaça a la seva memòria a la ciutat de Barcelona.

Glòria i Honor a la nostra bandera de l'estel solitari!

ELECCIONS CONSTITUENTS*

Espanya es troba al caire de l'abisme. Amb un cap de l'estat que no s'aguanta els pets, ni la vergonya. Amb un president del govern a l'ull de l'huracà i que es troba a la corda fluixa. Més fluixa que mai. Un cap de l'oposició que no té cap mena de credibilitat com a renovació de res, perquè ja es va cremar d'allò més quan era ministre. Un tribunal constitucional de fireta, sense cap mena de legitimitat. Un poder judicial tercermundista. Una economia ensorrada. Una credibilitat sota mínims. En fi, tot plegat, un desastre, que ratlla l'humor negre quan apareix aquell alter ego de John Wayne Gacy, que respon al nom de Garcia Margalló -amb una o accentuada- i intenta vendre´ns la moto, invendible, de la Marca España.

Des de sectors de l'extrem espanyolisme, s'està intentant aprofitar la situació per a fer un tour de force i intentar fer un canvi de règim, fins i tot arribant a la transició cap a una hipotètica Tercera República... Un escenari que per al Poble Català, fóra de perill de mort.

Hem d'aprofitar aquesta conjuntura. És necessari que les principals forces polítiques catalanaes, que és sinònim de dir, les principals forces sobiranistes del país. treballin plegades per treure'ns d'aquest pou sense fons.

Es parla molt de portar a terme unes eleccions plebiscitàries, on aquestes forces sobiranistes acordarien algun tipus d'entesa que prioritzés el dret a decidir i el triomf de les quals obriria la porta a una consulta sobre la Independència o bé, directament a una Declaració Unilateral de la Independència, per part del Parlament.

Se'n parla tant, de les eleccions plebiscitàries, que els espanyols sembla que ja estan rumiant en com evitar-les. I en això el PP i el PSOE, no anirien pas separats. Concretament he llegit o escoltat que el mecanisme per intentar impedir-ho serà la reforma de la Llei de Partits, que tan bons resultats va donar, aparentment, al País Basc -després s'ha vist que tota la joia que despertà en el seu moment, s'ha acabat esvaint, i avui Euskadi és cada cop més sobirana, per cert. Aquesta reforma consistiria en il.legalitzar o suspendre qualsevol elecció que tingués per objectiu l'impuls del moviment separatista, o alguna cosa així.

Veure com els guàrdies civils, la policia nacional, retiren urnes dels col.legis electorals catalans, tindria un impacte desastrós en la imatge pública del país. Per això penso que no s'atreviran a fer-ho.

Les eleccions plebiscitàries deixen massa autonomia als espanyols per tal que ens puguin fer mal. Per això jo considero més positiu les eleccions constituents. Aquest model pressuposa que abans d'elles ha tingut lloc una declaració d'independència de Catalunya. De manera que les eleccions constituents legitimen la nova nació. Entenem per eleccions constituents aquelles que tenen una finalitat específica que es tracta per escollir els diputats catalans que redactaran o impulsaran la nova Constitució de Catalunya.

Com es pot veure, les Constituents són un pas més que les plebiscitàries. Tenen lloc en un context de Sobirania i no tenen més límit que la voluntat del poble català, entre d'altres raons perquè es fan un cop declarada la Sobirania. Un cop ja hem passat adults.

No us omple aquesta proposta?

*(NOTA: Post penjat al DGS, 17.07.2013)

CARRETERO AL TEST DE L'ESCRIVINT,17.07.2013

Grans respostes, Joan. Tot i així, mira més a la càmara i no al cel o a l'infinit. I les respostes han de ser tipus 30 seconds.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, 27, (JULIOL-AGOST 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 27, (JULIOL-AGOST 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

Ja podeu llegir el nou número de LA VEU DE REAGRUPAMENT, concretament, el 27, que correspon als mesos de juliol i agost. L'editorial l'escriu aquest cop la vice-presidenta de Reagrupament, Rut Carandell. A banda, hi trobareum les seccions habituals d'Internacional, Cultura, Territorials, Llibres, etc. La ploma convidada en aquesta cas és la de Carles Móra.

Bona lectura!

HI ESTÀS CONVIDAT!

A aquestes alçades de la pel.lícula, patir un tall de 36 hores d'internet domèstica, sembla una tortura xinesa. Ho sento, no queda gaire intel.lectual dir-ho, atès que el políticament correcte és dir-ne pestes de les TIC... Si ets un intel.lectual, és clar. 

Anyway, aquest lapse de temps m'ha impedit anunciar amb més temps que avui, divendres, cap al vespre, faré de moderador d'un acte en record del 75è Aniversari de la Batalla de l'Ebre, que se celebrarà a Can Palauet, al centre de Mataró. Hi parlaran l'Agustí Barrera, en Josep Xaubet i l'Anna Martí. No cal dir que esteu convidats a assistir-hi!

No només el cartell va patxoca. L'ocasió s'ho mereix. La Batalla de l'Ebre va ser lluitada amb sang catalana que es va vessar per milers de litres. El jovent català hi va deixar la pell, la dona, els fills, la Pàtria, la Mare. Nois, o nens de 16, 17 anys molts dels quals era la primera vegada que sortien del poble, els seus no els van tornar a veure mai més i encara a hores d'ara ignoren on van caure. És una situació que afecta milers de famílies, i que bull a l'interior del cor d'aquells que els van veure marxar.

Naturalment, el proper dia 25, els actes oficials de l'esquerra pijoprogre, embolicadets amb banderes tricolors com a llufes, escopiran la versió frontpopulista: els caiguts eren comunistes conscients que lluitaven per una Espanya federal (segur, segur que ho diran, no tenen sentiments ni vergonya) i per la gran fraternitat dels pobles d'Espanya i tota la parafernàlia. Però la veritat és que els milers de xavals, de joves, d'homes madurs del país, sabien del cert que lluitaven per la supervivència de Catalunya, contra un enemic que feia de la catalanofòbia les seves senyes d'identitat. Ells van vessar la seva sang, i els testimonis que sobreviviren, encara ara, no poden aguantar les llàgrimes recordant el seu amic de colla com va caure al seu costat, i es maleeixen els ossos per no haver pogut fer-hi res. 

La inutil.litat dels espanyols, però, ens ha donat una nova oportunitat. Van estar a punt de liquidar-nos, i fins i tot diuen que hi va haver plans del propi Franco, que va demanar a Hitler de fer una deportació massiva de catalans al Marroc, un cop aquest estigués sota el control nazi, combinat amb el trasllat forçós de gent d'Andalusia cap a Catalunya.

Per sort, la primera part del pla, no es va portar a terme. I ara, quan ja porten més de cinquanta anys sense bombardejar-nos, l'Au Fènix Català reneix de les seves cendres, més fort i més convençut que mai.

No, no ens podran derrotar mai. I si hem resistit 300 anys, l'únic sentit que té, i permeteu-me el recurs religiós, és que estem predestinats a la Llibertat i a la Independència. Si no res no tindria sentit.

I aquesta victòria se la devem a tots els Joans, Peres, Antonis, Jaumes, Francescs, Lluïsos, etc que van caure aquells mesos del 38 en aquesta Catalunya de terra endins, dura, que t'atrapa i et sedueix com el seu vi.

Glòria i Honor als Caiguts per Catalunya! 

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 9, 10.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

LA DADA: Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis explica que un possible boicot a Catalunya no tindrà efectes (8:56)

CARLES PUIGDEMONT, alcalde de GIRONA, parla del procés independentista (12:55)

Entrevista amb el catedràtic de CIències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, FERRAN REQUEJO, al plató (20:45)

DOLORS CAMATS, coordinadora nacional d'ICV, passa el TEST del programa (39:08)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

10 ANYS A LA CATOSFERA, I DURO I DURO....

Avui fa 10 anys, exactament 10 anys que vaig penjar el meu primer post a la Catosfera, concretament al meu bloc personal. 

Han estat 10 anys d'una gran intensitat, tant a nivell personal, com col.lectiu, i de país. Amb moltes il.lusions i molts triomfs. Ningú pot negar que el país s'ha mogut cap on érem els independentistes i no a l'inrevès. Hem guanyat, estem guanyant, i de pallissa, perdoneu la poca modèstia, però algú ho havia de dir.

També han estat anys de decepcions, de profundes i doloroses traïcions per part de companys de lluita que semblaven que matarien per tu i que després han resultat una frustració amb potes. O de gent a qui li dónes tot i que després te n'adones que avantposen quelcom tan cutre com una piscina a tu. Bé, paciència.

A l'hora de fer balanç, l'haver supera al deure. Sobretot perquè encara puc mirar el mirall i dir que no m'he rendit i hi veig una cara neta i somrient, no aturmentada per la corrupció ni per l'ambició ni pel neguit de grimpar. He escrit el que penso, i penso el que escric. Potser, és cert, no he escrit tot el que penso, potser algun dia ho faré.

Tot i així, sóc conscient que també he trepitjat ulls de polls, i he atabalat a gent que m'estima i que pateix. A tots ells els demano perdó, però la veritat és que només es viu una vegada, i el 2003 no tornarà a passar, ni ganes. 10 anys després estem molt més a prop de la Llibertat, de la Independència. I encara que més grans, més pesants, fins i tot més neuròtics, no donaria res per tornar enrere.

Endavant, sempre endavant, que la victòria és a l'abast.

SER-NE CONSCIENTS*

A mi m’agradaria comprovar que les eleccions del 2012, foren les darreres eleccions autonòmiques. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya o bé han de ser plebiscitàries, de manera que els partits patriotes formaran un bloc compacte i derrotarem el bloc espanyolista-negacionista, de manera que immediatament declararem la Independència i si s’escau convocarem un referèndum ratificatori. O bé seran unes eleccions constituents, de Constitució Catalana, s’entén. En aquest cas, voldrà dir que prèviament ja s’haurà declarat la independència de forma unilateral, i ja anirem cara a la construcció d’un estat propi. No hi ha cap altra possibilitat… en el camí cap a la Transició Nacional, òbviament. No em cansaré de dir que l’actual Parlament, ja podria declarar perfectament la independència, de forma unilateral. N’està plenament legitimat. De fet seria la via més ràpida per deslliurar-nos del llast espanyol. 

Però posem que volem ser més papistes que el papa, i llavors convoquem eleccions, bé en un dels sentits exposats més amunt, bé en l’altre. Hi ha el risc que, convocant eleccions, els nostres enemics mortals, les vulguin convertir en autonòmiques. I això s’ha d’evitar de totes totes. Sovint els propis independentistes caiem en les trampes que ens fan els espanyols. Corregeixo: molt sovint hi caiem, perquè si no, ja fóssim lliures, no? I encara més, sovint els independentistes caiem en les nostres pròpies trampes, la qual cosa ja té mèrit…

Posaré un exemple que se’m va fer avinent aquest diumenge passat, tot assistint, com a convidat, a la Conferència Nacional d’Esquerra. Però ben pensat, el que ara diré és generalitzable a tots els partits, no només a la venerable formació republicana.

En les properes eleccions, que si no podem evitar-ho, se celebraran en el seu moment, i que com he dit abans, només poden ser o bé plebiscitàries o bé constituents, qui cridi “Oriol, president!”, o qui cridi “Artur, president!”, o qui cridi “Joan i Dolors, co-presidents! (ai mare!)”, estarà fent, objectivament, el joc a l’autonomisme. És a dir, estarà convertint les eleccions en un nova contesa autonòmica.

I la raó és ben clara, en les properes eleccions, si són plebiscitàries, no hi ha Arturs, Oriols, Joans i Dolors que valguin. L’única consigna que s’ha de sentir és el d’Independència!, per activa i per passiva. La independència com a garantia per a la supervivència i l’expansió de la identitat catalana. Hem d’omplir el carrer d’Independències i d’estelades… i, naturalment, de gent.

Qui no sigui conscient d’això, segur que posarà tots els seus esforços en obtenir un màxim nombre de diputats … autonòmics, per molt independentistes que se’n diguin. La història i la política ens ensenyen que dir-se d’una determinada ideologia, no garanteix que la segueixis, si no que te’n surts com pots per anar tirant de beta. La política independentista, no és la que fan els diputats independentistes. És la que ens porta a la independència per la via més ràpida. Perquè és urgent assolir-la.

En les properes eleccions, sobretot si aquestes són plebiscitàries, cal deixar-se de partits i llistes i votar per la Independència, que a poder ser, ha d’estar la més reforçada  possible. Si, com a mi m’agradaria, fossin unes eleccions constituents, és evident que l’escenari seria molt més delicat. Llavors caldria que els dos principals partits es posessin d’acord, fet molt difícil, en el relat de les eleccions. Aquestes eleccions, llavors es tractaria de saber quin país volem o desitgem, i els candidats haurien d’anar a per totes, perquè els deures ja s’haurien acabat.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.07.2013)

CURTCIRCUITAR LA TRANSICIÓ CATALANA

Els espanyols, més que ningú, saben que la possibilitat d'una Catalunya independent és molt real i propera. Ells són els primers que s'adonen de la seva feblesa i de la fortalesa de la determinació, sobretot del poble català, més que dels seus dirigents. Tres-cents anys de resistència i ara, l'espanyolització de Catalunya és una quimera.

En els darrers anys han intentat descarrilar el procés de sobiranització de Catalunya que va fer un salt endavant arran de la gloriosa manifestació del 18 de febrer del 2006, que és on comença l'actual conjuntura política. Aquella manifestació que va circular de la Plaça del Mal Nom a la Plaça Catalunya, sempre ocuparà un lloc central en els manuals d'història dels procés independentista de Catalunya.

Ho han intentat per diverses vies. 

Des de la dreta, amb l'impuls de moviments xenòfobs, que resituïn el debat polític, passant del debat entre Catalunya i Espanya, de caràcter independentista, al debat entre Espanyols i immigrants o estrangers. Ja he dit moltes vegades que les plataformes i partits que propugnen la xenofòbia i el discurs racista, no són més que elements a sou dels serveis d'informació i d'intel.ligència espanyols. I no m'estranyaria gens que els seus màxims dirigents, també. 

Des de l'esquerra, amb el suport a tota la patuleia de plataformes indignades, que actuen públicament ignorant les condicions concretes que pateix la població catalana, i de forma principal, l'espoli fiscal que ens retreu cada any miliards d'euros. Els indignats sempre he pensat que és producte del laboratori CNI, que ha aplicat les mateixes tècniques que en el seu moment van aplicar a Euskadi per mobilitzar l'espanyolisme, sobretot arran de l'episodi de Miguel Angel Blanco. Al seu torn, inspirat en les anomenades Revolucions de Colors que es van posar tan de moda en els noranta en els processos de transició política a l'Europa Oriental, Amèrica Llatina i Àsia, sota el control dels Estats Units post Guerra Freda. Tampoc m'estranyaria que alguns dels i de les principals dirigents indignats, en les seves diferents dimensions, també es trobessin a sou dels mateixos serveis d'informació i d'intel.ligència espanyols.

Però el que no s'esperaven els espanyols, és la traïció de l'elit política catalana, o d'una part d'aquesta, en la figura d'Artur Mas. És a partir de setembre del 2012, que a Madrid s'encenen totes les alarmes i el mot d'ordre és liquidar la figura de Mas.

S'ha de reconèixer que quasi ho aconsegueixen en la nit electoral del novembre del 2012. Els atacs que va rebre la seva candidatura en particular, així com tota la campanya electoral en el seu conjunt, van ser duríssims, incloent la negació al dret de vot de 150.000 catalans de l'exterior, per obra i gràcia dels serveis diplomàtics i consulars espanyols.

Però en Mas, a empentes i rodolons, i molt tocat, se'n va en sortir. El procés, més lent, més feixuc, continuava el seu camí, gràcies al Pacte de Legislatura signat pels dos principals partits, i el primer fruit del qual va ser l'aprovació de la Declaració de Sobirania, del mes de gener d'enguany.

En aquest escenari no previst pels espanyols, és evident que per neutralitzar el procés sobiranista cal impulsar una segona transició espanyola. I aquesta segona transició ha de comportar una reforma constitucional que ofegui el procés sobiranista. És per això que la prova del cotó per detectar un espanyol, en les tertúlies, en els diaris, etc, és aquell que parli de la necessitat d'una reforma constitucional ... espanyola.

Així en els darrers mesos, la bogeria espanyola per impedir la secessió catalana, ha consistit en posar en qüestió algunes de les figures intocables dels darrers trenta o quaranta anys, començant per la del propi Cap de l'Estat, al qual se'l vol substituir pel seu fill, tot i que també hi ha partidaris d'una transició, encara amb la boca petita, cap a un règim republicà amb un fort contingut nacionalista espanyol.

En els darrers dies, des de determinats mèdia es vol impulsar un canvi polític que apaivagui la força popular del sobiranisme català. És una reacció clarament nacionalista espanyola, que vol acabar amb els pocs recursos polítics que té la Generalitat, a l'hora que l'ofega econòmicament. Aquí, no cal dir, també el Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, dues instàncies on les autonomies, és a dir, la Generalitat, no tenen veu ni vot, hi juguen un paper cabdal.

Tot plegat va adreçat a enfonsar la transició catalana i a construir un nou model territorial de subordinació total i absoluta al poder central. No cal dir que en aquest procés es compta amb les complicitats de determinats elements catalans que aposten clarament pel projecte espanyol, tant en el seu vessant polític, com en l'empresarial.

La resposta ideal catalana seria que la mobilització popular, per una banda, trenqués tots els obstacles que els espanyols estan posant, i que demostrés que no és un tema exclusivament d'unes elits polítiques, si no que és una reivindicació profundament arrelada i sentida en el poble català, que ho és, i cada cop més. De l'altra, que el paper de les institucions catalanes, començant pel President i pel Parlament, es reforcés d'allò més per superar les atzagaiades espanyoles. Prioritzar interessos partidistes per damunt dels nacionals, en el context actual, no només fora una irresponsabilitat imperdonable, sinó un profund acte de traïció que hauria de comportar un càstig polític i ètic de dimensions siderals.

La formació d'un govern d'unitat nacional sobiranista, la celebració d'unes eleccions plebiscitàries (és a dir prèvies a una declaració de sobirania), o d'unes eleccions constituents (és a dir, posteriors a una declaració de sobirania), la presentació d'una llista conjunta a les eleccions europees (si és que abans no s'ha assolit la independència), són propostes a priori interessants per aconseguir aquest reforçament, perquè totes elles donen al poble la possibilitat de decidir sobre el seu futur nacional.

No podem perdre més temps. 

80.000 EUROS

Ja fa temps que l'escenari per fer un pas endavant cap a la Independència és força madur. Mai com ara ens havíem trobat en una situació tan favorable per decidir, democràticament, ser un poble lliure. El Parlament sorgit de les eleccions del 25N, té tota la legitimitat del món per, si vol, declarar la independència de Catalunya i demanar el reconeixement de la comunitat internacional, avui mateix, o demà.

Això no obstant, continuen sentint-se veus que afirmen que encara la situació és verda. Que sense aquesta o aquella força política, no es pot fer el pas endavant definitiu. Que cal esperar per aconseguir la màxima unanimitat de totes les forces polítiques i socials. Fins i tot n'hi ha que consideren que en el Parlament no hi ha una majoria sobiranista, perquè afirmen que els diputats d'UDC i no pocs de CDC, no votarien a favor.

Rere aquests arguments, però, hi trobo una actitud poc decidida, en el millor dels casos. En política no és recomanable eternitzar les situacions. Allò que pot ser-te favorable, de cop i volta es torna contrari als teus interessos... 

En el nostre cas, els arguments, i tot plegat, és tan abassagadorament favorable a la Independència de Catalunya, que la veritat, resulta quasi còmic pensar que la situació es pugui capgirar.

Això no obstant, no ens la podem jugar. Cal anar per feina i enllestir el tema el més aviat possible. I, cal tenir clar, que la unanimitat a favor de la Independència, no l'aconseguirem mai. De manera que argumentar-la per ajornar la decisió és un error important.

Com a independentista, no em cap al cap que hi hagi gent que, estimant Catalunya, no en vulguin la seva llibertat. Però és un fet que n'hi ha. Tot i que majoritàriament, qui s'oposa a la Independència són espanyols, que argumenten raons suposadament ètniques -existeix una ètnia o raça espanyola?- sempre trobarem gent que apostarà, des de posicions ètiques o morals, o fins i tot religioses, per considerar la independència com un trencament o com un fracàs, sovint fent un paral.lelisme amb la família. És una concepció naturalment errònia, que s'ha contraargumentar.

La qüestió és, cal realment esperar a convèncer tots aquells que des de la bona fe, s'oposen a la Independència,  abans de fer el pas definitiu? La meva resposta és, naturalment, no. 

I no perquè qui a hores d'ara no veu clara la independència, difícilment ho veurà més endavant. Què han de fer més els espanyols per a que aquest sector refractari se n'adoni del seu error. No vull contestar aquesta pregunta, per que no estic disposat a pagar-ne el preu de cap de les maneres.

En definitiva, al risc de no aconseguir la unanimitat, prefereixo enllestir el tema el més aviat possible. Aquells que votaran, de bona fe contra la independència, si són gent com cal, segur que amb la Catalunya lliure, no trigaran gaire en reconèixer que es van equivocar.

Però el que no estic disposat és a traspassar determinades línies roges, per comprar determinades voluntats o un determinat nombre de vots. La meva dignitat és molt superior, però molt més, que els 80.000 euros de l'espanyola Camacho. Jo no rebaixaré la dignitat de la Catalunya independent en una mena de mercat persa per aconseguir un preu més barat.

La dignitat i el patriotisme no es venen. Ni per 80.000 euros.

CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA, 7, EL VÍDEO

Cròniques Crítiques del camí cap a la independència. (7) from DGS on Vimeo.

Nova edició de la Tertúlia política moderada per en Xavier Garcia Pujol, "Vallfosca", a la seu nacional de Reagrupament.

Aquest cop amb la participació de Salvador Cardús, sociòleg i periodista, Antoni Castellà, Director General d'Universitats i membre d'UDC, Xavier Serraïma, membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, i Joaquim Colominas, politòleg i membre de la Junta d'Òmnium Cultural.

APUNTA'T A LA VIA CATALANA!

ANAR A PER TOTES*

La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha estat un èxit esclatant. Fins i tot els espanyols han quedat tan sobtats que no han pas reaccionat. Els ha passat com quan es va aprovar la Declaració de Sobirania, el passat mes de gener. O quan es va fer la Manifestació de l’11 de setembre. O quan es va votar la consulta d’Arenys de Munt… En totes aquestes ocasions, la primera reacció dels espanyols és caure en un estat catatònic, o quedar-se, com ja he escrit en altres ocasions, groguis. Els costa assimilar el que els passa davant dels seus propis ulls, han de processar la informació i assimilar-la i això els costa un lapse de temps increïblement extens si tenim en compte que vivim en la societat del coneixements i la digitalització. La raó, però, no és pas tecnològica. És molt més simple i a l’hora complexa. No se’n saben avenir que algú no vulgui ser espanyol. Punt. I mira que sempre ensopeguen en la mateixa pedra. No serà per precedents, més d’una vintena de pobles, al llarg dels darrers segles, han deixat de ser espanyols, i ells encara no ho entenen. No els cap al cap. Per això triguen en reaccionar.

Un cop han assimilat el fet, naturalment, intenten combatre’l, manipular-lo, enfonsar-lo, discutir-lo, en definitiva, negar-lo. Fins i tot, argumenten que és un impossible, inconcebible, inaudit, , etc. etc. Jo realment, si fos un membre de la comunitat internacional, és a dir, un estat sobirà, ja n’estaria fins al capdamunt del meu “soci” espanyol. Sempre amb la cançoneta de l’enfadós, per al final, sempre, sempre, acabant-se-la embainant, perquè sempre se’n va amb la cua entre cames, i un nou estat es constitueix i passa a formar part de la comunitat internacional.

Llavors, la reacció dels espanyols és còmica: amb posat dolgut, però això sí, simulant que aquí no passa res, es retira tot dient “Volveremos”, que sona, còmicament, a una amenaça, d’aquell que acaba de rebre un coça a l’entrecuix i amb prou feines s’aguanta el dolor. Una mica com els ha passat ar amb la derrota davant del Brasil, que ja pensen en el Campionat del Món de l’any que ve.

La tercera reacció és la de l’amenaça. El quillerisme. La veritat amenaçar la societat civil catalana, és a dir, tots els sectors que han acceptat participar en el procés, és molt agosarat. Però a ells això els importa un rave. Van de xulos i de fatxendes i es pensen que amb quatre crits ens posarem de quatre potes disposats a entomar. Volen la fractura de la societat catalana: han començat per l’escola, ara estan seguint per la immigració internacional, que l’estan intentant mobilitzar contra la independència, al crit de què perilla el seu DNI. S’han posat tan en serio que fins i tot han habilitat els notaris perquè puguin concedir la nacionalitat espanyola a centenars de milers d’estrangers que feia mesos que feien cua davant el registre civil. I, el que és més indicatiu, és gratis, sempre i quan abans hagin jurat fidelitat a la Constitució espanyola, és clar. L’objectiu espanyol és fomentar una revolta popular contra el Govern de la Generalitat, per tal de tenir una excusa per intervenir l’autonomia catalana i, particularment, inhabilitar el President Mas i tot el que penja d’ell, que és molt. En d’altres paraules, donar naixement a la Quillo Borroka, que naturalment serà canalitzada pels serveis d’intel.ligència espanyols.

És necessari que els catalans i les catalanes plantem cara a la fatxenderia espanyola. I això només es pot fer a partir de la fermesa. No hem de caure en la provocació, que és el que volen. Però no hem d’aspirar tampoc a que el 100% dels habitants votin per la Independència. És metafísicament impossible que passi, això. Llavors hem d’estar preparats per plantar cara a aquells que no seran seduits per la nostra argumentació racional i dialogant. I sobretot, no hem de fer concessions que traspassin les línies roges. Hem de ser capaços d’aguantar la pressió que significa que a determinada gent se li haurà de dir que “hi ha això, o ho prens o ho deixes”. Perquè crear estructures d’estat no només és quelcom material, també ho és, i potser encara més important, quelcom mental, psicològic.

En definitiva, quants més dies passen, és més evident que hem d’anar a per totes. Els espanyols estan ja disparant amb artilleria pesada, i nosaltres no podem quedar-nos enrere. La nostra responsabilitat és massa gran, i la situació és massa greu, per anar amb la boca petita. Tenim un escenari molt favorable, i l’espanyolisme és una veritable olla de grills. N’hem de treure profit i anar a per totes, repeteixo.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 03.07.2013)