FOTEM-LI 60%, AMB DOS COLLONS!

Atès que qui no té feina, el gat pentina, ara ens hem de posar a discutir sobre percentatges, oi? Jo és que al.lucino. 

Després del vot estúpid a favor d'un referèndum entre Monarquia i República... espanyoles, que va fer-se dimarts passat al Parlament, i que constitueix una gran victòria per als carronyaires ... i pels espanyols, i que, ja dic ara que, ni els un ni els altres, la deixaran oblidada a l'habitació dels mals endreços, ara va i es comencen a discutir pels percentatges. Uns diuen el 55%, els altres el 50%+1..., tot plegat assenyala que hi ha gent que, o no té clares les coses, o ja està tan cardat que vol anar-se de vacances.

Doncs, no, senyors i senyores. Aquest estiu no hi ha putes vacances que valguin. Millor, qui se'n vagi de vacances, serà amb totes les de la llei, un malparit. Entesos? O és que penseu que els espanyols faran vacances. Ens aproximem a l'agosticidad, que deia en Vàzquez Montalban, ell que coneixia tan bé els espanyols, per raons òbvies. És a dir, quan els espanyols aprofiten per clavar tots els punyals possibles als seus enemics. I no tinc cap mena de dubte, que enguany hi haurà agosticidad per un tub, si badem. Que si els Mossos, que si el 155 de marres... Ja veurem.

Però tornem a l'inici. Baralles per percentatges. Uns volen repescar el cas montenegrí, on es va posar un  percentatge mínim per reconèixer la independència, en el referèndum que es va celebrar el 2006. Un 55% de vots afirmatius, amb un 50% de participació, igualment mínima. Naturalment, un plantejament totalment antidemocràtic, que va ser un diktat imposat per la UE, i molt particularment pel senyor Javier Solana, que llavors actuava de Mr. Pesc, i que va fer tot el possible per evitar la Independència montenegrina, i no se'n va sortir. Abans havia imposat un estat frankenstein, que no va funcionar. Els montenegrins, enfotent-se, el van batejar com a Solanistan. Passats dos anys, van dir prou de bromes i es va aprovar la celebració del referèndum, amb les condicions abans esmentades.

Ara bé, llavors, Montenegro, no formava part de la UE, entre d'altres raons, perquè hi havia dubtes sobre si complia els criteris democràtics, els anomenats criteris de Copenhague. No oblidem que fins llavors els montenegrins van tenir un paper d'aliats dels serbis en les guerres dels balcans dels anys 90s.

La pregunta immediata és la següent: per quins set sous, hem d'aplicar el criteri del 55%, si els catalans ja fa molts anys que formem part de la Unió Europea, i doncs, acomplim de sobra amb els esmentats criteris democràtics? És que ens hem tornat bojos.

El més normal, és doncs, afirmar que amb un 50%+1 n'hi ha de prou i de sobra per guanyar el referèndum, i sense posar cap límit al percentatge de participació, perquè si no aquest límit es converteix en una arma que afavoreix els contraris de la Independència, atès que els estalvia l'esforç d'anar a votar.

El més normal, doncs, 50%+1. Com a qualsevol país.

Però és clar, ja he dit moltes vegades que la pallissa que fotrem als espanyols, en la consulta, serà històrica. Perquè l'important no és el resultat, sinó que es faci la consulta. I cada cop és més clar que es farà. Els baròmetres d'opinió pública assenyalen que cada cop la gent té clar que es farà. I per això dic que la guanyarem.

I és que a hores d'ara ja tenim geo-localitzat el vot del no. Sabem qui són, fins i tot on viuen. I, només en alguns casos, ens falta saber la seva talla de calçotets. Si és que n'usen.

Tan convençut estic que la guanyarem, i amb l'objectiu de tallar de socarrel aquest debat imbècil, que jo proposo un 60% de vot favorable. I si em colleu, amb un 60% mínim de participació. 

Apa, amb dos collons. 

Quants en manté la farina...

EUROPEAN POLITICIANS DEFEND CATALONIA'S REFERENDUM

UNA ALTRA RAÓ PER LA INDEPENDÈNCIA: NO FER EL RIDÍCUL

Avui es commemora el centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Aquesta setmana, ja s'han fet diversos actes recordant els 10 milions de morts que va provocar. Pel capbaix. Un dels actes més solemnes va ser la trobada de diversos caps d'estat i de govern a la ciutat màrtir d'Ypres, a Bèlgica. Va ser un acte emocionant. 

Tanmateix, ni el nen Borbó ni el Rajoy hi eren presents. Pitjor, encara, el demòcrata de tota la vida, Mariano Rajoy, mentre els seus socis europeus retien un homenatge a la pau i la concòrdia entre els pobles d'aquest vell continent, ell, era a la Guinea Equatorial, entrevistant-se amb el dictador Teodoro Obiang Ngema. Increïble, no? 

Sense cap mena de dubte, aquesta és una altra raó per la qual cal votar Independència. Per no fer el ridícul quan tota Europa s'ajunta per recordar els seus morts i conjurar-se perquè no torni cap més guerra, mentre els espanyols, en plan neocolonial, encaixen mans i esquitxen euros de sang a una dictadura africana de les més terribles que existeixen en l'actualitat.

Joan Garcia Pujol, "Garbo", amb uniforme de tinent republicà

Ah, per cert. Ja va sent horar que la Diplomàcia Catalana es deixi de manies i tracti de colar el President Mas en aquests actes internacionals, com el d'Ypres o el de fa unes setmanes a les platges de Normandia. No debades, milers de catalans van caure en els camps de batalla europeus. I per més inri, un català, l'agent Garbo, va tenir un rol clau en el segon esdeveniment esmentat, enganyant els nazis i fent possible l'èxit de l'operació. A veure si ens desespanyolitzem d'una punyetera vegada i ens autocentrem en els nostres interessos com a poble.

MOLT BO!

Dos dies després, i encara em dura el somriure d'orella a orella!

MARCA A ESPANYA*

L’eliminació per la via ràpida del Mundial del Brasil, ha estat un cop devastador en la moral fatxenda de l’espanyolisme. Ara, més que parlar de “Marca Espanya”, tal vegada és més encertat parlar de “Marca a Espanya”. Perquè n’han recollit uns quants cabassets. No sé si algú ha parat compte, que tant Holanda com Xile, van ser antics territoris que es van desempallegar de la dominació castellana, precedent directa de l’espanyola. Holanda, ho va fer en el segle XVI i Xile en el XIX. Per cert, tant en un cas com en l’altre, hi hagué catalans que ajudaren els independentistes a derrotar els ocupants. Encara més, Xile, és de lluny el país més antiespanyol de l’Amèrica Llatina, tal i com ho demostra els seu himne nacional, que va provocar un conflicte diplomàtic amb Espanya, que fins i tot un cop derrotada i expulsada, es va negar a reconèixer la independència xilena fins que no canviés l’himne. Per cert, qui va composar l’himne xilè, segons vaig llegir, va ser un català, naturalment, antiespanyol. I parlo de la primera meitat del XIX. 

El fracàs espanyol ha estat majúscul. I en van uns quants. Començant per les successives derrotes de la candidatura olímpica de Madrid, que ha deixat episodis de vergonya aliena de l’alçada d’un campanar. Tot i això, ja és ben conegut que els espanyols són inasequibles al desaliento. Dues estratègies estan desenvolupant ara mateix per veure si el procés català surt de mare.

El primer és monàrquica. I se centra en la figura de Felip VI. Es presenta com una aposta jove per un nou projecte d’Espanya. Passa, però, que a la primera de canvi, va i el xaval apareix saludant amb el Rolls Royce que utilitzava Franco. Però què cutre! Es pot ser més pocatraça? Bé, és obvi que aquesta estratègia neomonàrquica, que segur que comptarà amb el suport de la immensa majoria d’empreses de l’Íbex 35, certament no amb la de Grífols, juraria, està condemnada al fracàs.

L’altra via, la republicana, que ha aparegut de cop i volta com un bolet, i a la qual s’han pujat al carro partits que participen en el procés cap a la independència, sembla que, més enllà d’unes quantes manifestacions i querelles mediàtiques, no té un futur clar, Sobretot quan la gent s’adona que, per exemple, obriria la porta a que el president d’una hipotètica 3a república fos el senyor Aznar. Que de ganes, segur, no li falten. Aquests partits, però, que ignorant la història passada, pensen que poden barrejar la república espanyola amb la independència de Catalunya, els recomanaria, modestament, que tornessin a llegir una mica d’història i no fessin el sòmines.

De banderes espanyoles, ni bicolors, ni tricolors, que ja els tenim plens i no ens mamem el dit.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 23.06.2014)

LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Aquest vespres he gaudit com un vedell, amb la victòria del Barça damunt de l'equip fantasma. Ja ho vaig fer dimarts passat, quan l'artilleria catalana en forma de tirs de 3, va destrossar les defenses enemigues. I avui, si fa no fa, ha tornat a passar el mateix. Però és clar la púrria ha apretat més perquè s'hi jugava la pell. I l'ha perduda. Sencera. La ironia és que els punts finals, els ha clavat un polonès, però dels de debò.

He gaudit, i he cridat. I la Independència, és més a prop. I qui no lligui les dues coses, que vagi a consulta... mèdica.

A PEOPLE ON THE MOVE

FER-SE UN FROILAN ... I TAN FRESCOS!

El Parlament de Catalunya acaba d'aprovar una moció on es demana la celebració d'un referèndum consultiu sobre Monarquia o República...

Anem a pams. La moció és un autèntic despropòsit i demostra que hi ha coses que no es tenen clares.

Primer. A nivell estratègic és un error colossal. Permeteu-me que empri un símil militar. És com obrir un segon front en un conflicte. La lògica militar, que en aquest cas, seguint Sun Zu, també és d'aplicació política, aconsella que fins que no s'han aconseguit tots els objectius en una guerra, no iniciar-ne una altre o no obrir un nou conflicte, perquè llavors, els problemes de tot tipus es multipliquen de forma exponencial. Llavors, si ens trobem en ple procés cap a la Independència, procés que necessita tots els recursos i atenció per triomfar, a què treu cap ara embolicar-nos amb un altre procés que, com s'ha demostrat històricament, no aporta res al primer, ans més aviat al contrari. La fantasmada aquesta del neo-republicanisme espanyol, fa riure, o potser fa plorar, si pensem que el candidat obvi a President de la República espanyola, és en José Maria Aznar.

Segon. A nivell tàctic, un autèntic gol per l'esquadra li han clavat a ERC i, també de passada a CDC, que la molt tòtila s'ha abstingut. Però no hi ha ningú en aquests dos partits que no sàpiga una mica de política constitucional? Ei, si us sembla m'ofereixo, si tan fotuts esteu de gent amb dos dits de front. Perquè ho dic això?

Molt senzill. En el punt 3 de la moció de marres, es redueix el procés cap a la Independència, a un simple problema territorial, no nacional o de plurinacionalitat, si voleu. És a dir, es retorna al llenguatge dels anys 70 i 80, on el tema autonòmic era un simple tema territorial. Com si es tractés d'un municipi, una província...

Però com es pot ser tan curt? 

Emmerdar-se en el debat de la forma d'estat ... espanyol, és fer el joc a ... Espanya. Jo comprenc que els d'ICV-EUiA intentin guanyar visibilitat en aquest tema, atès que ocupen una posició secundària, en el del procés cap a la Independència. Ara que als d'ERC els aixequin la camisa ja es indignant. No és més que l'enèssim exemple del seu complex d'inferiorita en l'àmbit ideològic, és a dir, de "no sé prou d'esquerres"... que hem de patir la gent normal.

Pel que fa a CiU, i sobretot a CDC, i encara més, al President Mas, suggereixo que no tingui mandra de mostrar-se el més contundent possible i no caure en una actitud flowerpowe o bonista, com la del seu col.lega a l'Ajuntament de Barcelona, que això va de debò, i no podem permetre que alguns carronyaires intentin desviar l'objectiu primer que cal aconseguir, el de la Independència.

Finalment, amb la CUP, la veritat, jo ja no sé què dir. Després de fer el paper d'estrasssa amb el tema dels atacs espanyolistes de Can Vies, i de veure el seu portaveu convertint-se cada cop més en un profeta bíblic - que ja té dallonses-  se m'escapa la capacitat racional d'entendre'ls.

En definitiva, i per enllaçar amb el títol, avui el Parlament de Catalunya s'ha fet un Froilan, és a dir, s'ha disparat un tret al seu propi peu, perquè ha obert un nou front, que encara que sembli menor, segur que els carronyaires l'aprofitaran per intentar desviar l'atenció al nostre objectiu principal, que no és altre que el de la Independència.

Seria molt demanar una mica de seny?

LA LLIÇÓ KURDA

La revetlla d'ahir la vaig passar actualitzant la informació sobre la situació al Kurdistan. Aquest tema m'apassiona. De fet, juntament amb la situació al Mar del Sud de la Xina (o el Mar de l'Est del Vietnam, o el Mar de l'Oest de Filipines, digueu-li com volgueu) són dos dels tres temes que darrerament més em sedueixen, i que si tingués temps, diners, i menys preocupacions, aprofundiria, probablement in situ.

Tancs kurds dirigint-se a Kirkuk

Fa uns deu dies, aproximadament, els peshmergues kurds, és a dir, les forces armades del Govern Regional del Kurdistan (GRK), concretament, del Kurdistan Meridional, van ocupar l'anomenada Jerusalem kurda, és a dir, la ciutat de Kirkuk. D'aquesta manera EL GRK acomplia una de les fites històriques, recuperar el control d'aquesta ciutat, que malgrat ser majoritàriament kurda, es trobava fora dels seus límits territorials. Efectivament, la ciutat havia estat objecte d'un pols entre els diferents grups ètnics que hi habiten: els kurds, els àrabs, majoritàriamente sunnites, els turkmens i altres minories. El fet que és una ciutat rica en petroli, per altra banda, la va convertir també en objecte del desig i el seu control en una prioritat pel govern iraquià de Baghdad, i naturalment pel GRK, i sense oblidar Turquia, que amb l'excusa de protegir la minoria turkmena, sempre s'ha oposat al control per part dels kurds (i naturalment perquè això podia tenir un efecte dominó entre els kurds de Turquia). Fins i tot l'Iran i, abans, Síria, veien amb mals ulls la presència kurda a la ciutat, per motius semblants. Val a dir, que ja el 2007, s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació de la ciutat, per decidir el seu futur, però a causa de la inestabilitat permanent que viu tot l'Iraq, tret, significativament, del Kurdistan Meridional, és a dir, el governat pel GRK, no s'ha pogut celebrar encara. Així, durant els darrers anys, Kirkuk ha patit atacs sectaris dels gihadistes sunnites que han atemptat contra els kurds i altres grups, inclosos cristians. 

Peshmerga 

En les darreres setmanes, la situació havia empitjorat encara més, arran l'ofensiva de l'ISIL i la desintegració de l'exèrcit iraquià, que va fugir de la ciutat cames ajudeu-me. Davant aquest buit de poder, que anunciava l'adveniment d'un caos pel de violència i sang, el govern provincial de Kirkuk, va sol.licitar l'ajuda als peshmergues, per tal que hi mantinguessin l'ordre i la defensessin dels possibles atacs gihaddistes. 

D'aquesta manera, les forces armades kurdes van entrar finalment a la ciutat, aconseguint un objectiu que feia molts anys que cercaven. Oficialment, doncs, no s'ha produît la seva annexió per part del GRK, sinó que hi són per protegir les diferents comunitats que hi viuen. Però a ningú se li escapa que, un cop dins, la seva retirada serà molt complexa, i segurament només serà factible si hi ha una demanda expressa per part dels seus aliats nord-americans. 

Unitats peshmergues

Aquest episodi, constitueix una autèntica lliçó per als catalans, tot i que, naturalment, el context és molt diferent. Però si fem abstracció de les condicions concretes, podem constatar com els kurds han jugat bé les seves cartes i han aprofitat la feblesa iraquiana provocada per la guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, ambdós enemics declarats de la sobirania kurda, per aconseguir allò que feia anys que volien, recuperar la ciutat santa de Kirkuk.

Malauradament, això és el que no vam saber fer els catalans la tardor del 1936. Llavors, quan Madrid estava assetjada pel bàndol feixista, la Generalitat hauria pogut declarar la independència de Catalunya. Calia, però, abans restablir l'ordre públic i catalanitzar la revolució, que és el que preteníem els independentistes d'aquella època. No va poder ser, i per això, ara som on som. 

Soldats del Regiment Pirinenc, Barcelona, 1936

Per sort, tenim, ara, una nova oportunitat, i el President Mas, a diferència del President Companys, està jugant molt bé les seves cartes, evitant convertir Catalunya en una aliada -una tonta útil- d'una de les dues Espanyes. Que de banderes espanyoles, ni bicolors ni tricolots no en volem saber res. És una lliçó que algun altre polític hauria d'aprendre.

CALIFÒRNIA, NO MADRID*

Aquest article no s’ha d’interpretar com una crítica o una censura al President Artur Mas, al qual, com és públic i notori pels meus darrers posts aquí i arreu, li dono tot el meu suport en el procés cap a la Independència. Faig aquest aclariment, perquè ja al Facebook, per exposar si fa no fa els arguments que exposo a continuació ja he rebut alguna calbotada, acusant-me d’anar contra el procés. Ja és allò, que mai s’escriu a gust de tothom. Però, vaja, atès que ningú m’obliga a fer-ho, he d’encaixar, el més esportivament, aquestes guitzes… o deixar d’escriure. Allò al.lucinant és rebre per totes bandes. Però sobretot, les que et cauen per darrere són les que no t’esperes (bé, quan arribes a una edat, ja saps, i jo ja sé, que més que vetllar per l’adversari, al qual, per altra banda, el tenim més que derrotat, cal vetllar pels dels treu propi bàndol, sobretot quan les perspectives de victòria, com és el cas, s’incrementen exponencialment).

Feta aquest, tal vegad, excessiva, introducció, passo al tema. El President Mas, en el moment d’escriure jo aquestes ratlles, es troba de viatge als Estats Units. Concretament, per fer contactes comercials i empresarials amb diferents empreses i per impulsar la presència empresarial catalana a l’altra banda de l’Atlàntic. A destacar, la visita a una instal.lació capdavantera de l’empresa Grifols, probablement la més important, en termes relatius i estratègics, avui en dia, de Catalunya. Sobretot pel seu fort arrelament als Estats Units. Una visita que concentrarà l’atenció mediàtica, sobretot, per les declaracions del seu president, fa unes setmanes, de suport incondicional a Mas en el procés. Unes declaracions que van enfurismar l’espanyolada de tots els colors i de fet ja s’han llançat demandes de boicot… Passa que per Grifols, el mercat espanyol, com ha de ser, és negligible, marginal, microscòpic. Una condició bàsica per a tenir èxit en el mercat global: Ignorar i passar olímpicament d’Espanya.

La visita del President Mas, inicialment, constava d’una segona part, a partir del dijous, que era anar a la coata oest, a Califòrnia, concretament, que per dir-ho en poques paraules, és l’avantguardia de l’economia mundial. El Top Ten. El màxim. Allà on estan anys avançats a la resta del món mundial. Era, doncs, una visita d’alt valor estratègic, i amb més que importants conseqüències econòmiques, de creació d’ocupació, de foment del R+D+I, de la universitat, etc, etc.

Doncs bé, no sé ben bé per quines raons, aquesta segona part del viatge presidencial s’ha suspès. La raó oficial és per anar a Madrid, capital d’Espanya. Un estat endeutat amb el món, per una quantitat d’un bilió, amb b de burro, d’euros. Una ciutat, on el president Mas serà rebut de forma hostil i on s’espera d’ell que s’agenolli davant del nou cap d’estat. D’un estat que, per més inri, ens espolia miliards d’euros, i que, com recentment ha dit el conseller d’Economia, ens frena, a Catalunya, econòmicament i en el nostre nivell de benstar. Un estat que ens nega el control de les nostres infrastructures vitals, com acaba de fer amb els aeroports, i fonamentalment, amb l’aeroport del Prat….

Algú em pit explicar la lògica, des d’un punt de vista racional, autocentrat, d’abandonar Califòrnia per anar a aquest catau de corrupció, de caspa, de cutreria i de catalanofòbia que és la ciutat de Madrid?

Espero que, com a mínim, no es talli, i aprofiti les escasses hores que hi serà fent el paripè, les estrictament necessàries, per lligar contactes amb les delegacions internacionals, en el sentit d’informar-los sobre el procés per la Independència que es desenvolupa a Catalunya.

Així, com a mínim, la pèrdua de temps, no haurà estat completa.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.06.2014)

CATALUNYA EN LA FRANCOFONIA*

Ara fa uns dies es va anunciar que Catalunya aspira a integrar-se en la comunitat de la Francofonia, és a dir en l’organització d’estats i pobles que tenen el francès com a llengua, diguem-ne, referencial. D’aquesta manera es reprèn la idea que en el seu moment ja va llançar el President Maragall, i que ara recupera el President Mas. És una idea totalment encertada. No només perquè Catalunya té uns lligams històrics amb la cultura francesa que són molt més antics que totes les colònies francòfones que també en formen part, sinó perquè des d’un punt de vista estratègic és d’una gran rellevància. Un cop assolida la Independència, el nostre referent internacional immediat serà, sense cap mena de dubte, França. No vull dir amb això que practiquem un seguidisme provincial de la política francesa, òbviament. Per exemple en política internacional que, com ja sabem, encara estan en l’etapa de la grandeur, una mica atrotinada.

 Però França, a diferència d’Espanya, és un important actor internacional. En tots els sentits. I resulta del nostre interès tenir-hi unes relacions el més estretes possibles en tots els àmbits: polític, econòmic, militar, cultural, d’infrastructures i logísitic, etc. Per això, el fet que ajudem a reforçar la francofilia a Catalunya, en un context d’auge de l’anglofília, sense dubte serà molt ben rebut a París, però sobretot en ciutats més properes com poden ser Tolosa, Marsella o Lió. I, cas a banda, naturalment, a Perpinyà.

No podem ser, però, naifs, i pensar que tot seran flors i violes. Històricament, les relacions franco-catalanes no han estat precisament un exemple de cordialitat i bona entesa. Però en el context actual, França sap, com la resta de la comunitat internacional, que Catalunya està resolta a esdevenir un actor internacional, en forma d’estat sobirà. I que els espanyols han fracassat miserablement en impedir-ho. El fet que Catalunya representi la part principal de la seva frontera meridional, fa que no se’n desentengui i, encara menys que accepti que alguna altra potència internacional intenti treure profit de la Independència de Catalunya. Abans que això passi, França jugarà la carta catalana, perquè no pot acceptar que un tercer potinegi en el seu pati del darrere. Per això és tan important que Catalunya mostri clarament la seva voluntat d’Independència i de mantenir excel.lents relacions amb França. I la iniciativa de la Francofonia va en aquesta direcció.

*(NOTA: Post penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 37, juny 2014)

DESPENJANT ELS BORBONS... DEFINITIVAMENT!

Ben fet, Girona!

CATALAN LEADER PUSHES ON FOR INDEPENDENCE

From Scotland to South Sudan, Crimea to Donetsk, independence referendums (legal or not) are in vogue. 

And for Artur Mas, president of the Spanish region of Catalonia, the desire is just as strong. “Catalonia was born one thousand years ago. 

We have a long history behind us,” he told CNN’s Christiane Amanpour on the day Spain inaugurated its new king, Felipe VI.

“We have found a lot of different obstacles, problems, difficulties and so on. And we have always tried to overcome.” 

“Now it is the right time for the referendum in Catalonia to go on and to go ahead. And our way to do that will be absolutely peaceful – and this is not the case in Ukraine – and also absolutely democratic.” 

Catalonia’s referendum, due to be held in November, is one of the biggest challenges facing Spain’s new monarch. 

Unlike the UK, where the national government has approved Scotland’s upcoming referendum on independence, Madrid has not … 

In April, Spanish parliament rejected a Catalan petition to be able to hold its referendum. 

“Two things can happen. The first one is a reaction, a moderate reaction of the Spanish government tolerating the referendum in Catalonia. That would be the best-case scenario.” 

“The worst-case scenario would be that just after I call the referendum in November, the Spanish government sends to the constitutional court the referendum, and the constitutional court would have the possibility to revoke it.” 

King Felipe VI has only “non-executive powers,” Mas said; but clearly the monarch, as head of state, wields significant influence. “I have met the new king several times. I have a cordial relationship with him, although we have not talked deeply about the current problem between Catalonia and Spain. So I hope that I will have the opportunity in the near future to talk to him in … in a more calm way.”

There has been talk that Felipe VI would travel to Catalonia – of which Barcelona is the capital – as one of his first acts. “We would appreciate it. We would appreciate his mediation and his help. And I'm sure that he will try to do something in order to work out the solution.” 

Scotland holds its independence referendum just two months before Catalonia; the outcome of that vote could have big consequences on the Catalan initiative. If Scots vote in favor of independence, Mas said, “it would affect in a positive way” Catalonia’s effort. Scotland would have to negotiate terms of membership with the European Union, setting some precedent for Catalonia. 

“What we know for certain is that there is a huge majority for the referendum” – that is, most support holding the vote. 

What is much more up in the air is whether it will actually be approved. “In my personal case, I'm going to vote yes, as a citizen. But as a president of Catalonia, my commitment is to hold the referendum.”

Source: CNN

NOU RIDÍCUL DE L'ESPANYOLISME, NI QUE SIGUI TRICOLOR

Per enèssima vegada, l'espanyolisme ha tornat a fer el ridícul a Catalunya, quan ha volgut sortir a camp descobert, i traient pit. Aquest cop han estat els zombies tricolors, que es van fotre una bona pinya ahir a la Plaça de Sant Jaume. Quin ridícul més espantós.

Jo és que no sé a què esperem a fer el pas endavant d'una punyetera vegada. Sí, d'acord, esperem al 9N, ja ho sé ... però és que triga tant!!!!!

Ja vull fer net d'una punyetera vegada d'estanqueres i tricolors, que em fa mal els ulls veure com embruten els carrers de Catalunya!

Acabem d'una vegada i per sempre amb tota aquesta tonteria!

ARTUR MAS A LA CNN, AVUI

GO AUSSIE GO! (YOU ALSO CAN, IT'S EASY)

Per una vegada coincidiré amb el PP català i des d'aquest post demano ara mateix pantalles gegants a totes les places catalanes per veure l'Austràlia-Espanya de dilluns que ve. Bàsicament per a descollonar-nos tots plegats i fer un taller de risoteràpia, que ja ens convé, ja.

Caldria fer una tesi doctoral analitzant les paraules dels dos pringats de Telecinco que van locutar els partits contra Holanda i Xile, per conèixer fins on pot arribar la ment humana en l'autoengany, i en el joc d'amagar la realitat i inventar-se una altra que sigui acceptable i no provoqui conflictes entre els desitjos i la realitat. Vaja que recomano l'internament immediat d'aquests individus per al seu estudi psiquiàtirc.

I també per que s'empassin la fatxenderia de la prima de més de 700.000 euros que tenien promesa. Com pot un país normal acceptar sense cap mena de recança un insult tan gran com aquest?

De veritat, ahir vaig prendre un relaxing cup of spanish sucks with miik...

ARTUR MAS, KING-SLAYER*

Poca gent ho reconeixerà, encara, fins i tot el propi afectat, atès que no l’interessa que se sàpiga. O l’interessa poc. Però Artur Mas, l’actual President de la Generalitat, s’està convertint en un autèntic matagegants, fins i tot ha arribat a la categoria de king-slayer, és a dir, assassí de rei, si se’m permet aquest manlleu de la famosa sèria Game of Thrones, que una servidora segueix en VO i per internet, els dimarts per la nit.

Abans de fer un breu repàs del body count, és a dir, del recompte de morts que ha deixat pel camí, vull recordar que molts analistes, entre els quals m’hi compto, blasmàvem en els inicis del seu lideratge, la seva manca d’èpica i de carisma. Òbviament, també el vam deixar a l’alçada del betum per l’anomenat Pacte de la Moncloa, del gener del 2006, que amb el pas del temps s’ha demostrat que va ser una jugada mestra de política maquiavèlica, que va dur directament Pasqual Maragall a la seva mort política. Tanmateix, els beneficis no els va cobrar fins quatre anys després, i encara força rebaixats.

Aquesta creu, però, la va compensar amb la cara del setembre del 2012, quan després de la gran manifestació de la Diada, va decidir posar-se al capdavant de la demanda d’una consulta per la Independència. Un fet mai vist, en els darrers trenta anys al nostre país, que un polític interpreti els anhels del poble, si se’m permet l’expressió nostrada, i els assumeixi com a propis.

Quant als cossos que ha deixat escampats al llarg d’aquests darrers anys, comencen a ser legió. Els primers van ser aquells que a cavall entre els darrers vuitanta i primers noranta, van sonar com a possibles delfins del propi Jordi Pujol. És ben cert, que en alguns casos, els propis perjudicats li van fer en gran part la feina, de manera, que quasi no es va haver ni d’arreglar el seu antològic tupé per desfer-se’n.

Em refereixo, òbviament a casos com en Josep Maria Cullell, en Josep Miró i Ardèvol o en Joan Maria Pujals, i, naturalment, el propi Miquel Roca. Després de trencar-se la cara a la Sibèria convergent, és a dir, l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va fer el salt a la política nacional catalana, i en tant que Conseller d’Economia i Finances, podem dir que va tenir el seu primer gran trofeu, mèrit 100% seu, no com els més amunt esmentats, quan va aconseguir el cap de la que probablement és la persona amb més poder de Catalunya. Em refereixo al President de la Caixa. I és que Mas va aconseguir fer dimitir el llavors totpoderós Josep Vilarasau. Un peça major i fet que va determinar que a partir de llavors l’entitat d’estalvis tingui en Mas, com a un enemic declarat, sobretot sota la presidència actual d’Isidre Fainé, I això, malgrat les aparences.

En els darrers anys, el pols ha estat amb en Duran i Lleida, l’home que aspirava rellevar, càndidament, Jordi Pujol. L’odi de Duran, com el de Fainé, cap en Mas és sense mesura. I, fins que la salut li va permetre, jo també hi afegiria en aquesta llista, en Pasqual Maragall. Un polític, amb aquests enemics, poc hagués durat, però vet aquí que en Mas, com sempre se n’ha ensortit, i aguanta a peu dret, talment com un almogàver, això sí, ben repentinat.

La penúltima i inesperada peça que ha capturat és, vés per on, Joan Carles de Borbó, el rei espanyol. Ja és públic i notori que aquest ha abdicat per no haver de fer front al 9N. I si el 9N és a hores d’ara a l’agenda política, és per la voluntat expressa d’Artur Mas, sense la qual, és una evidència, que ningú no en parlaria d’aquesta data. D’aquesta manera, Artur Mas s’ha convertit en l’assassi de reis, el king-slayer, una consideració que ja el fa entrar en la història per la porta gran.

Però la seva darrera víctima no ha estat aquesta. Cal afegir, encara, la dimissió no d’un rei, sinó més aviat d’un hòbit, em refereixo a la de Pere Navarro, una desgràcia d’home que ha estat entabanat com ha volgut pel propi Mas, fins a deixar-lo humiliat sistemàticament en els debats parlamentaris pel propi Artur Mas.

En definitiva, Mas, amb la pinta de pijo que té, i amb l’ambició que supura d’esdevenir com un Moisès per al poble català, que de vegades fa una mica riure, ha anat tallant caps i esquivant situacions complicades, de forma sàvia. I sap com recompensar i com penalitzar els seus amics i els seus adversaris respectivamnt.

Cal, doncs, no menysprear-lo. Ha demostrat que, quan l’interessa és sigilós i letal com una mala cosa. Ara esperem que també ho sigui per acabar el bròquil espanyol i assolir la Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2014)

PERE NAVARRO, LA RIOTA FEDERALISTA

El meu primer impuls ha estat titular aquest post Pere Navarro, l'imbècil integral. Sobretot perquè contrastava amb l'encapçalament del post anterior. Però després m'he autocensurat. Vés, coses que passen. 

I és que he trobat que no hi ha res que faci més mal al projecte fals del federalisme que associar-lo al nom d'aquest indigent intel.lectual que respon al nom de Pere Navarro. D'aquesta manera, les consideracions podríem dir, estratègiques, s'han imposat, com sempre ha de passar, a les consideracions merament personals. No debades, el Navarro és un ésser tan desgraciat, que, com aquell qui diu, ni tan sols el seu pare se'l creu. No em puc imaginar com ha de ser la vida d'un individu d'aquesta calanya. No cal, doncs, inflar-lo més del compte amb epítets personals. Cal destruir-lo, com l'hem destruït, com l'hem fet a mil bocins, amb arguments polítics.

Per altra banda, els de Polònia ja s'han encarregat de deixar-lo a l'alçada del betum, amb la caracterització més cruel, sàdica i destructiva que han fet mai. Però encertada com la que més. 

I és que aquest individu ha estat la Riota de la política catalana en els darrers dos anys. Una persona sense escrúpols, que ha tornat als procediments de repressió de la dissidència típics de la guerra freda, amb un llenguatge desfasat i amb la utilització dels seus botxins (Balmon) per fotre canya. Un individu que ha tolerat pràctiques mafioses, com les de les primàries a Barcelona, que ens assenyalen clarament les tècniques manipuladores que els espanyols estan disposats a emprar per imposar-se, inútilment, en el referèndum del 9N, que, per altra banda, estic convençut que guanyarem nosaltres, la bona gent, la gent decent, per una majoría abassagadora de, com a mínim, el 80%.

Pere Navarro no té ni punyetera idea del que és el federalisme. Ni idea. És un analfabet funcional. La seva submissió al PSOE en l'akelarre de Granada, va ser patètica. Després va venir la seva submissió al PP i la famosa foto del brindis, una foto terrible, terrorífica, però ell s'hi va posar bé.

La síndrome Setcases, definitiva

Una persona que ha vist com el seu partir es va desfent, la millor prova l'hem tingut amb el que batejo amb la síndrome Setcases. 

Com se sap, Setcases és un petit poble del Ripollès, al qual, per cert, m'uneixen dues anècdotes. 

La primera és que allà vaig assistir i participar, en la meva primera, i única, matança del porc. La segona és que allà, hi vaig passar dos estius. Encara recordo que al llarg d'un d'ells vaig estar enganxat a la televisió seguint les votacions del cas Watergate, i al.lucinant com els senadors americans responien amb un YEAH o un NAY a l'hora de votar. També recordo el primer, suposo, discurs de Gerald Ford com a president. No cal dir que la gent del bar em miraven com un bitxo raro.

Tornant però, al desagradable assumpte de la riota Navarro, Setcases ha estat, diguem-ne la seva tomba política. En aquest poble, el PSC va obtenir en les darreres eleccions europees un sol vot. Terrible, oi? Però encara més terrible si es té en compte que a Setcases hi ha quatre regidors sociates! De manera que ni tan sols la seva suposada gent l'ha votat. Ni tan sols els seus regidors, que lògicament, haurien de ser els seus guàrdies de corps en el territori. Ras i curt, la síndrome de Setcases demostra l'enganyifa sociata, Demostra com el projecte espanyolista que volia imposar ha fracassat sortosament.

Obstaculitzar la justícia, fomentar l'enfrontament

Però l'episodi més lamentable, el més greu, va ser arran de la seva reacció per l'agressió que va rebre. Va apostar clarament per l'estratègia de l'enfrontament i la propagació de la idea que la Catalana és una societat enfrontada i sota un  permanent estat d'agressió. Va fins i tot obstacultizar la justícia, un delicte pel qual hauria d'estar processat, i que en qualsevol país amb una tradició democràtica ferma, ja hauria comportat la seva dimissió immediata. Terrible, que un alt responsable polític, aposti a fomentar la violència, la por, terrible, i desgraciat.

Tant ell com la seva amiga Camacho, ja haurien d'estar a la garjola, o com a mínim processats per la seva actuació clarament criminial, però mentre estiguem sotmesos a la justícia espanyola, això no passarà.

En definitiva, no vull estendre'm més en aquest personatge que, per altra banda, s'ha convertit en una màquina stakhanovista de fer independentistes, fins i tot entre els votants sociates. Tot i això segur que continuarà lluitant per impedir amb totes les seves forces, la independència i la llibertat del poble català. Espero que amb el mateix èxit amb el que ho ha fet fins ara.

JAUME SASTRE, UN LLUITADOR EXEMPLAR

La lluita de Jaume Sastre s'està convertint no només en un referent, sinó també en una epopeia de com la força de voluntat d'un ésser humà de conviccions arrelades, pot actuar com a referent. En Jaume porta una quarantena de dies en vaga de fam. Amb les imatges que rebo es veu com el seu cos es va encongint, però com la seva mirada, indica una determinació a l'hora tranquil.la i ferotge.

En Jaume ha decidit plantar-se. No suportar més l'odi espanyol. No viure més amb ell. No fer com si res passés. La seva determinació individual, el seu testimoniatge, és difícilment exportable al conjunt de la societat. Però és un indicador que s'ha arribat a un llindar, on ja apareixen exemples, com el seu, que la societat ja no aguanta més els abusos, el menyspreu, la prepotència, d'aquesta Espanya que es pensa que pot fer tot el mal i tot el dolor que vulgui i que no li passaran comptes.

En Jaume Sastre és un lluitador empedreït. No és un nouvingut. El seu activisme contra l'espanyolada que martiritza les Illes és extens, al llarg dels darrers anys. Ara, però, ha decidit que la lluita s'ha de portar fins al límit, de forma pacífica, però rotunda i sense quarter. És la resposta a les polítiqies genocides i lingüicides espanyoles, sobretot a les Illes i, també al País Valencià.

No podem oblidar una cosa. Quan el 9N. el poble català del Principat votem Independència, de forma abassagadorament majoritària -no menys d'un 70% ho farà com a mínim, calculo- haurem aconseguit una victòria gloriosa, i la celebrarem com es mereix. Però que a ningú se li escapi que el 40% del poble català continuarà sota la bota espanyola. Al marge del fet que, naturalment, aquest 40% que així ho decideixi, podrà optar per la nacionalitat catalana, que se li reconeixerà sense cap dificultat, la lluita per molts de nosaltres -per descomptat, per una servidora- continuarà, tot i que llavors es farà amb unes condicions més fàcils, atès que la presència internacional de la República de Catalunya als organismes internacionals, començant per l'ONU, l'OTAN, la UE, el Consell d'Europa, etc., farà immediatament denunciables les mesures lingüicides dels espanyols als territoris catalanoparlants. 

Al marge que, n'estic convençut, la Independència de Catalunya, produirà un efecte dominó al País Valencià i a les Illes que farà que en menys de cinc anys, la independència hi sigui una demanda majoritària.

Vaig conèixer personalment en Jaume Sastre fa uns quants anys, el 2007, em sembla, a la gloriosa ciutat de Sueca, bressol de Joan Fuster. L'acompanyava en Josep Palou, un altre excel.lent patriota, autor d'un dels meus llibres de capçalera, El Pais, la quinta columna: l'anticatalanisme d'esquerres, publicat el 1999, ja fa anys. Van ser uns dies, pocs, meravellosos, i des de llavors hem mantingut relacions, via en Josep, sobretot, per internet. Ambdós són gent de pedra picada, gent que estimen Mallorca i no la volen espanyolitzada, gent que faran tot per un futur més lliure. És una lluita a la que estem tots cridats.

Força Jaume!

ME

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 37 (JUNY 2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 37 (JUNY 2014)

Publish at Calameo or read more publications.

DEMÀ TOTHOM A LA MANIFESTACIÓ!

La manifestació de demà en favor de la Immersió Lingüística i del Català a l'escola és una fita molt important en el procés cap al 9N. Cal doncs que tothom hi participi. Hem de plantar cara a l'espanyolisme i promoure un ensenyament en català, de qualitat i democràtic. 

Us espero demà. Ens hi veurem!