MÉS CLAR, L'AIGUA

CULPABLES DE DEMOCRÀCIA!

Ens trobem en un moment politic crucial pel futur de Catalunya. Tal com va indicar el President de la Generalitat de Catalunya, en moments excepcionals calen decisions excepcionals .

El President ha convocat el poble català a fer un acte d’exercici democràtic i pacífic tant senzill i tan clar com cridar-lo a votar per decidir si volem un estat independent per Catalunya.

Aquest exercici de democràcia està significant atacs furibunds contra el President electe del nostre país i davant d’aquests fets lamentables com els de pretendre acusar-lo mitjançant querella penal de delictes de sedició i rebel·lió, Reagrupament es posa al costat seu manifestant que:”Ens autoinculpem dels fets atribuïts al President de la Generalitat de Catalunya i demanem que, si segueix causa criminal contra ell, se’ns imputin els mateixos delictes de rebel·lió i sedició que a ell se li imputen i siguem jutjats amb ell”.

Així, fem una crida pública als ciutadans, organitzacions de la societat civil i als partits polítics, per tal que també considerin la possibilitat d’autoinculpar-se  al costat del President de la Generalitat.

Tothom qui vulgui inculpar-se ha de signar l’escrit d’autoinculpació  i presentar-lo personalment en la Sala Penal del Tribunal de Justícia de Catalunya ( Passeig de Lluís Companys 11-46 de Barcelona)

També podeu signar l’escrit a les seus de Reagrupament.

Barcelona  - C/Roger de Llúria, 5 2o 2a
De dilluns a divendres de 18:00 a 21:00

Girona - C/ del Carme, 13

Dimarts de 18:00 a 20:00
Divendres de 11:30 a 14:00

(NOTA: Post copiat del web de Reagrupament)

AIXÍ ES TRACTEN ELS ESPANYOLS, NI QUE SIGUIN PRÍNCEPS (O SOBRETOT SI SÓN PRÍNCEPS)

M'importa un rave el currículum polític d'aquest noi. Simularé que no existeix. Perquè ara, el que realment vull és felicitar-lo pel seu gest digne de tractar un espanyol, ni que sigui príncep (quina cosa més arcaica, per altra banda) com realment es mereix. 

Una servidora comença a estar fins als nassos de tants finolis. Com si no portessim segles lluitant contra els intents assimilacionistes que arriben de ponent. 

A veure si ho tenim clar i deixem d'actuar com uns passarells. El respecte es guanya, no s'obté gratis en un tòmbola o en un mercat de flowerpowers. I molts espanyols no han fet res per guanyar-se el respecte dels catalans. I el nen borbó, tampoc.

Respectarem aquells espanyols que ens respectin. Però només a aquells. No als que ens volen fer desaparèixer com a poble. Quan es comportin de forma civilitzada, i no ens insultin a la cara i a casa nostra, com va fer fa dos dies un alt càrrec espanyol a Barcelona, els haurem de tractar com es mereixen, com autèntica morralla, escòria i detritus. Això sí, sense perdre el somriure.

Si l'Àlex fos espanyol, em jugaria un pèsol, que tots els mèdia catalanets ja l'haurien entrevistat com sempre fan amb aquells que carreguen contra Catalunya. Ja vaig a la tòtila de l'Herèdia preguntant-li els motius pels quals va fer el que va fer. O fins i tot a la pròpia Mònica Terribas buscant les raons últimes de tot plegat. Perquè ja se sap que els espanyols tenen barra lliure per fer qualsevol tonteria catalanòfoba i fins i tot exigeixen respecte i llibertat d'expressió per fer-ho. Ara si un Català, que no catalanet, exhibeix un mínim d'orgull davant la prepotència espanyola... ja cal que es calci, que li cauran de totes bandes, però principalment, del darrere.

I és que és tant trist ser un subaltern d'Espanya. Ara que escric aquestes línies, no paro de rebre Whatsapp d'un company reagrupat indignat per la tertúlia, precisament, de la Terribas a Catalunya Ràdio. Una tertúlia 3a via, en diu: en Lòpez Burniol (La Caixa), en Jordi Casas (duranista radical) i l'Ureta (El Periódico), tots tres ferotgement anti-independentistes...

I és que és clar, avui calia fer un Acte de Desgreuge, i una professió de fe espanyolista, borbònica i de submissió a l'amo espanyol.

Déu, quines ganes que tinc que els derrotem d'una punyetera vegada i fem net!

NO A LA COOFICILITAT ... DEL RUS

Una de les primeres decisions preses pel Parlament lliure d'Ucraïna ha estat anul.lar la cooficialitat del rus al país.  Sense que els hagi tremolat el pols, han esborrat de l'ordenament jurídic aquest norma tan subordinada Ucraïna als imperialistes russos.

Dick Hickock 

Que n'aprenguin els espanyols... i també uns quants finolis que es volen fer el simpàtic i que més aviat ho espatllen tot.

SEDÓ, K.O.

Aquest cap de setmana s´ha confirmat el KO tècnic del grimpaire Sedó, que ha caigut rodolant de les llistes per a les eleccions europees. Una bona i excel.lent notícia. Això confirma el que he dit en les darreres setmanes. Unió és el que CDC vol o li deixa que sigui. Punt. Quan CDC diu prou, a Unió no es mou ni l'apuntador. L'únic que té una mica de barra lliure és en Duran, però vaja, tampoc no massa. 

Al Duran cal llençar-li cacauets cada cop que fa una moneria per donar alegria als espanyolistes. Però després, segueix els mandats del carrer Còrsega, a ulls clucs. 

La caiguda, força espectacular, d'en Sedó, és una nova derrota d'en Duran. 

No si al final resultarà que en Mas és un maquiavèlic que elimina els seus adversaris un per un, i a sang freda.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x17

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres a les 23h a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: ALBERT PONT, president del Cercle Català de Negocis,

- RAMIR DE PRORRATA-DÒRIA, del Cercle Català de Negocis

- J.E. BARTOMEU, alcalde de DELTEBRE, parla del procés independentista

- Entrevista al plató amb JOSEP RULL, Secretari General de CDC

- TONI ALBÀ,  Actor

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència
https://twitter.com/Escrivint
https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

AUTO-INCULPATS DE SEDICIÓ I REBEL.LIÓ

Ahir membres de la Junta Directiva de Reagrupament, ens vam auto-inculpar per sedició i rebel.lió davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i vam demanar que se'ns inclogués com a imputats en la querella penal que s'ha admès a tràmit contra el President de la Generalitat, Artur Mas. 

Penso que és un gest necessari de suport al nostre president que està sent bombardejat per totes bandes, també per darrere, i que no el podem deixar sol davant del perill. Els espanyols el volen neutralitzar i nosaltres no ho podem permetre, perquè representa tots els catalans i catalanes. 

Malgrat les diferències ideològiques -i afegiria estètitques, però aquesta és una altra història- que em separen d'ell, és el meu President i això en qualsevol país del món, vol dir que ens representa a tots, sobretot si, com és el cas, és un President que s'ha compromès amb la llibertat del nostre Poble, de la seva independència.

No entendre això, i fent omissió d'aquesta cultura d'estat, demostra perquè no som encara un poble lliure. El President Mas està rebent per totes bandes, i els que l'haurien de recolzar i fins i tot protegir com a bons patriotes sovint fan el contrari. Actuen com a voltors, i intenten queixalar-lo per totes bandes, per treure'n profit.

No saber distingir entre la divergència ideològica -totalment necessària, per a un democràcia saludable- i el rol de representació del país que té el President de la Generalitat, és una demostració fefaent d'una insuficient maduresa politica. Repeteixo, d'una manca de sentit d'estat, català, naturalment. 

I és que és aquesta manca d'estat el que explica la hiperideologització que caracteritza sovint, determinats plantejaments polítics que estan a anys llum de la majoria de moviments socials que es donen a Europa. Aquells que realment tenen un estat propi no diuen ni fan les paranoies que cometen aquells que de l'estat -espanyol- només han rebut que garrotades.

Per això és tan important obtenir el nostre estat independent. 

LA NEUTRALITZACIÓ DE TV3 PER LA VIA SINDICAL

Un que ja s'afaita no s'empassa les casualitats. I menys en política. I és que coincidint en el moment més tens de l'ofensiva espanyola contra el procés cap a la Independència de Catalunya, la Televisió de Catalunya, el principal mitjà de comunicació del país, ha estat neutralitzat, no pel govern espanyol o els tribunals espanyols, sinó per l'acció salvatge del sindicalisme espanyolista que representa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). En aquest sentit, l'SPC s'ha convertit, en el menys dolent dels casos, en el tonto útil de l'estratègia aznarista. I en el pitjor, en un executor implacable, catalanòfob, d'un pla que té per objectiu la destrucció nacional de Catalunya.

De la mateixa manera que va passar amb la Vaga General del 13 de novembre del 2012, els sindicats estan executant fredament una estratègia de deslegitimació de la independència, a l'hora que públicament aparenten que volen participar de bona fe. És una actitud totalment irresponsable, entre d'altres raons perquè deixa en mans dels sectors més pro-business la reivindicació independentista, i en conseqüència això repercutirà en el model socioeconòmic que adoptarà la República Catalana. 

I això és així perquè el poble català ja està tip d'Espanya i vol trencar amarres el més aviat possible, per pura necessitat material, i per higiene mental. I no perdonarà de cap de les maneres a aquells que intentin posar pals a les rodes, i es converteixin en aliats objectius de la reacció espanyola.

Tan marxistes que pressumeixen que són, i no tenen ni punyetera idea de la lliçó primera del plantejament que Marx feu de la classe nacional. Fins i tot podrien aprendre les lliçons xinesa i vietnamesa al respecte. Però ells no, ells o tot o res, com a bons catalanets assimilats, cauen en l'ideologisme i l'extremisme més aberrant, i de fet més al servei de l'estat espanyol, és a dir, de l'integrisme pur i dur, del capitalisme més salvatge i inhumà.

La seva incapacitat per raonar els impedeix de veure el que és obvi. Per exemple, no els fa pensar que sempre que hi ha protestes sindicals a la Generalitat, qui rep és la llengua? Amb els Mossos, amb els funcionaris de Justícia i ara amb els de TV3? És pura casualitat que abans d'ahir no es locutés el partit Manchester City-Barcelona? 

Una estratègia correcta és la de donar tot el suport possible al President Mas, tant suport que fins i tot s'enfarfagués, i que no tingués cap excusa per fer marxa enrere. Vaja que li fos literalment impossible el fer-ho. A hores d'ara, cal dir-ho, en Mas tindria mil i una excuses per dir que plega, per les deslleialtats bé d'ERC, bé de la CUP, bé d'ICV, i naturalment per les traïcions del PSC i d'UDC. I no ho ha fet. I naturalment, aquest gest mai no li serà reconegut. Però ell tira endavant, pagant el preu de tots els que tenen comptes a saldar i penes a purgar de les dècades anteriors.

Però el que no s'ha de fer mai, mai, és la concomitància amb l'enemic. És a dir, la pinça. I cada dia que passa n'hi ha una mostra. La retroalimentació entre Junqueras i Duran, és repugnant. De fet, és Junqueras qui fa gran Duran, convertint-lo en l'excusa perfecta per avortar la candidatura unitària a les eleccions europees. Es dirà que la solució és trencar la federació. Però és ignorar que UDC, i Duran el primer, per moltes moneries que faci, que només serveixen per excitar els editorialistes de La Vanguardia i El Periódico, at the end of the day, sempre acaben fent el mateix, obeint CDC, és a dir, obrint la boca, tancant els ulls i empassant-s'ho tot.

Per sort, hi ha l'independentisme civil. És a dir, el poble, que com ja he dit més amunt, ja ha decidit que vol la independència, i això avortarà els tacticismes de la política politiquera. 

I ara ja ha arribat el moment. Ara que els espanyols han portat l'enfrontament a una àmbit tan sensible com les escoles. S'ha de ser criminal per utilitzar els nens com a escut per incendiar un conflicte. Això és tocar la part més sensible.

En aquest sentit, per curtcircuitar l'ofensiva criminal espanyola, proposo avançar els esdeveniments: consulta el 23 d'abril o el 24 de juny, i aprovació de la Declaració d'Independència o l'11 de setembre o el ditxós -per llunyà- 9 de novembre. 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 33 (FEBRER 2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 33 (FEBRER 2014)

Publish at Calameo or read more publications.

COMPTE AMB EL MES D'AGOST*

En política, com en l’exèrcit, avançar-se als esdeveniments és clau per estar sempre un pas per endavant del teu adversari, o del teu enemic. A hores d’ara, és evdent que els espanyols tenen les de perdre. Les enquestes assenyalen una victòria contundent del SÍ+SÍ, i la pressió internacional és cada cop més forta per tal que Espanya mogui fitxa. No pot estar-se 10 mesos dient No a tot. Això a la Unió Europea no s’entèn. Per la seva banda, els Estats Units, encara que no ho siguin, es fan el suec. L’eslògan del President Mas, que va fer públic a l’acte d’inici del Tricentenari, a Lleida, és cabdal: “Democràcia, vots i mobilització”, és guanyadorm perquè s’entés arreu del món democràtic. I perquè els catalans i les catalanes surten al carrer, perquè ja volen que s’acabi tota aquest malson de l’espoli espanyol. Volen, volem, una nova oportunitat, un començar de nou que deixi enrere l’estat espanyol.

Mentre el President Mas continui donant suport al procés, i la gent, assumeixi el paper de coresponsable, tot anirà bé. Per moltes moneries que faci en Duran i Lleida -tireu-li cacauets, això sí. I per moltes excuses que hi posi en Junqueres.

Ara bé, aquesta visió optimista no ens  ha de fer perdre de vsta que així com una fera quan és ferida de mort, ataca de forma desesperada, també els espanyols poden encara fer algunes actuacions desesperades.

Així per exemple, seguint la tradició franquista i potser anterior i tot, és molt probable que si decideixen echarse al monte, el millor moment per fer-ho, segurament, serà el mes d’agost. Aixx quin recurs més suat això del mes d’agost, em direu. I tindreu raó. Però ja se sap que els espanyols això d’innovar els costa.

Al mes d’agost, tothom és areeu del món. Aquest any, però, jo recomanaria que no ens anéssim gaire lluny. Perquè tinc la impressió que ens haurrem de moure. I de forma immediata.

Estiguem a l’aguait i no baixem mai la guàrdia.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.02.2014) 

ELS INFORMES DEL CATN (4): L'INFORME NÚM. 3

L'informe núm. 3 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, du com a títol Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'Estat espanyol. La primera reacció que tens quan el llegeixes per primer cop, aquest títol, és que ens trobem davant d'un nou exemple de voluntarisme bonista. Qui l'ha escrit, pressuposa que hi haurà relacions d'aquest tipus. De cooperació, vull dir. Donant per descomptat que des de la República de Catalunya no ens farà res cooperar amb Espanya i a ajudar-la a sortir de la seva crisi econòmica, és evident que la càrrega de la prova la tenen els espanyols. Voldran els espanyols cooperar d'igual a igual amb Catalunya? El seu orgull ferit per haver perdut la seva joia de la corona, se l'empassaran? Jo, la veritat, felicito els redactors de l'informe, pel seu optimisme, atès que sembla que donen per suposat que ho faran. 

El problema és que quan acabes de llegir l'informe, per poc coneixement que tinguis del nacionalisme espanyol, condició que una servidora compleix, no pots deixar de pensar que la perspectiva d'una Espanya civilizada que tracta d'igual a igual a una seva antiga possessió, és una prova de wishful thinking, és pensar que els espanyols es comportaran com a europeus, de forma lògica i racional. I això és d'un optimisme que voreja el comportament naif. Vull que se m'entengui: l'informe eleva la categoria moral dels espanyols, els fa més bons, de manera que tornem a trobar un voluntarisme. Ells voldrien que els espanyols fossin com un poble europeu se suposa que ha de ser. Però això és demanar massa. És com en una relació de parella, que un dels membres s'entossudeix en canviar la manera de ser de l'altre. I ja se sap que, sobretot si l'intent es fa amb mala traça o directament amb mala folla, la cosa acaba com el rosari de l'aurora.

En definitiva, i com comentari general del text és que es tracta d'un document que des d'una perspectiva europea, culta, civilitzada, moderna, és perfecte. El problema és que és més una desiderata que un document que se situï en la realitat on vol actuar. I això el fa de poca aplicabilitat. 

Entrant més en el detall, el document pretén, explorar futures fórmules de cooperació. La inspiració, és clar bé d'Europa. Vull dir que les fonts d'inspiració són exemples europeus. I és clar el referent és el Consell Nòrdic. I d'aquí apareix el Consell Ibèric. Jo és que la veritat, això de l'iberisme em treu de polleguera. 

Primer, és posar-se de cul Portugal que, més conscient que ningú, per raons òbvies, que la torna de la seva Independència, va ser la submissió dels territoris catalans, no vol saber res, excepte honrades excepcions, de la Independència de Catalunya. I de cap mena de relació al mateix nivell entre les dues nacions, perquè automàticament suposa una degradació, cap a l'avern dels no-estats. Però no podeu deixar els portuguesos en pau? No els emprenyeu, que després es reboten i són més espanyolistes que l'Aznar i la Rosa Díez plegats, oi Durao Barroso?

I és que a més a més Catalunya té com a àrees de relació naturals França i Itàlia, i el Magrib. Històricament ha estat així, i sempre serà així. No entendre això, és no entendre res. 

Pel que fa al consell Catalanoespanyol, més val no dir, perquè simplement no s'aguanta per enlloc. Bé excepte en un tema, que paradoxalment no s'esmenta en l'informe, o jo no l'he sabut veure. La qüestió de la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. I no és una qüestió menor, atès que una part molt important del territori català del Principat s'hi troba inclòs. Amb la Independència, òbviament, la CHE passarà a ser un organisme internacional i no únicament espanyol. Això vol dir que el seu estatus jurídic haurà de canviar de dalt a baix. Caldrà adaptar-se al model existent en els casos del Tajo, del Duero (Espanya-Portugal) o per exemple al del Rin o el Danubi entre d'altres. M'aposto un pèsol que els directius de la CHE els costarà moltíssim de canviar el xip, però ho hauran de fer de grat o de grat.

Tres. Hi ha un apartat que realment el trobo força depriment. Em refereixo és clar al del futbol. És quan realment em queda un gust de franquisme sociològic en tot plegat. Realment algú es pensa que el futbol pot condicionar un país? Que el Barça i els equips catalans que juguen en les categories, professionals o no, espanyoles sigui un cas que mereixi l'estudi d'uns consellers em sembla excessiu. Jo ho tinc claríssim. Lliga catalana de futbol, i convidant els equips de la resta de la nació a participar-hi i avall que fa baixada. És que no mereix cap comentari més.

Quatre. Una altra decepció és l'adopció per part de l'informe de terminologia blavera. Això no és només frustrant sinó que és sobretot indignant. Què vol dir parlar de pancatalanisme? Pancatalanisme seria per exemple ocupar Saragossa i annexionar-la a Cataunya perquè la minoria catalana resident en aquesta ciutat així ho demanés al Govern de la República Catalana. Però parlar de pancatalanisme referint-se als territoris històrics catalans, només té un nom. Pur i dur blaverisme. Punt.

Això ens porta, naturalment al darrer punt de l'informe que és el referent a les relacions de la República Catalana amb els territoris de llengua i cultura catalana que romandran, inicialment, sota sobirania espanyola. Aquí tornem a caure en el wishful thinking bonista. Només cal veure com estan prement l'accelerador els espanyols en el seu procés de lingüicidi al País Valencià i a les Illes. La millor cooperació serà, òbviament la integració d'aquests territoris a la República Catalana el més aviat possible. Jo, particularment, estic convençut que als pocs anys de rutllar la independència de Catalunya i quan es vegi els primeres efectes, els ciutadans d'aquests territoris es bolcaran massivament cap a la Independència, com si es tractés d'una fruita madura. Naturalment, nosaltres hem de fer tot el possible per facilitar-ho i en cap cas posar-hi obstacles imbècils en nom d'una legalitat estatal. 

Finalment, i en coherència amb el que he dit més amunt, aprovo de totes totes, i felicito els redactors de l'informe per incloure la demanda d'ingrés a la francofonia de la República de Catalunya.

En definitiva, un informe voluntarista, ben intencionat, però que cau en una cert plantejament naif, que limita de forma molt considerable, excepte en alguns casos concrets, la seva hipotètica aplicabilitat.

HI ESTÀS CONVIDAT!!

DILLUNS (DEMÀ), A LES COTXERES DE SANTS!

A LES 20.00 HORES!

GRAN VERITAT, SÍ SENYOR!

SPAIN:

A COUNTRY WHERE 

THOSE WHO WANT IN 

ARE SHOT, 

AND THOSE WHO WANT OUT 

ARE INSULTED

(Thank god, is just a Domestic issue, right?)

SEGONA MEDALLA D'OR CATALANA, MAI ESPANYOLA!

El nord-català Martí Forcada ha guanyat una segona medalla d'or als Jocs Olímpics de Sotxi. Des d'aquest bloc el tornem a felicitar de forma molt entusiasta. És un exemple esportiu per a tothom.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA 2x16

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres i dissabtes a les 19:40 a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres. 

- Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, parla del repartiment d'actius i passius (11:59)

- Entrevista a plató amb el subdirector del diari ARA, DAVID MIRÓ (23:57)

- SANTIAGO ESPOT, passa el TEST del programa (43:27)

- Visitem Begues, al Baix Llobregat, per parlar amb la seva alcaldessa, Mercè Esteve, del procés sobiranista (16:48)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

I A LA CATALUNYA NORD...

També es mou...

VÍDEO ELECTORAL EN CATALÀ A SARDENYA

És innegable l'efecte arrossegament que la Transició a la Independència està tenint a la resta de la Nació Catalana. Com a mostra, aquest vídeo electoral per a les eleccions regionals de Sardenya, en català. No ens aturarem pas, fins a la victòria final.

ALEMANYS SOLIDARIS... EL SUPORT CREIX!

Una imatge que alegra la vista. Uns policies alemanys amb la nostra estelada, exhibint un alt grau de complicitat. Per molt que els espanyols intenten boicotejar la solidaritat internacional, no ho aconseguiran mai,

SOTXI: PRIMERA MEDALLA CATALANA, MAI ESPANYOLA

Ara que els finolis estan negant que Espanya ens robi, m'ha omplert d'alegria que un català del nord. Martí Forcada, hagi obtingut la primera medalla d'or en la prova de biatló. Felicitem de forma entusiasta en Martí, i a la seva família, alguns membres de la qual estan profundament compromesos en la defensa i la promoció de les comarques nord-catalanes i en la seva relació amb les seves germanes i veïnes del sud.

Resulta ben significatiu com els mitjans de comunicació framcesos no tenen cap problema en reconèixer la catalanitat d'en Martí, mentre que els espanyols el presenten més francès que Asterix i Obèlix. I després els finolis continuen fent el ridícul volent fer-se els simpàtics amb els espanyols. El respecte es guanya, no es regala. 

Forcada és sergent de l'Escola Militar d'Alta Muntanya, de l'exèrcit francès de Chamonix, si bé la seva estació d'esquí és Font-Romeu (Alta Cerdanya).

EL POLI BO AMENAÇA AMB 300.000 MORTS*

L’expresident Gonzalez, en un programa espanyol de televisió va amenaçar amb 300.000 morts. Així és com les gasten els polis bons. Els guais, són així. Ja Azaña, va assenyalar en el seu diari la conveniència i l’eficàcia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Compte que ja en portem 75, i la cosa es descontrola. No oblidem, tampoc, el simpàtic Rubalcaba que quan era ministre, va militaritzar els controladors aeris tot afirmant que “qui fa un pols a l’estat, perd”. Són així els polis bons, uns catxondos. La veritat, que hi hagi encara gent que se’ls empassi, és per fer un tractat de psiquiatria.

I els polis dolents? Darrerament, en Margallo ha fet una jugada hàbil. Ha trencat tot lligam entre el cas català i l’escocès, afirmant que probablement Espanya no vetarà l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea. És hàbil, perquè d’aquesta manera desactiva o pretén desactivar l’interès de l’opinió pública britànica, i en general l’anglòfona sobre el cas català. Margallo i el seu equip eren conscients que els mitjans de comunicació anglòfons tenen una rellevància enorme en la conformació de l’opinió pública mundial, i doncs una influència en els decisors polítics, els governs. Mentre existia un paral.lelisme entre els casos català i escocès, l’altaveu que això ha representat per l’independentisme català ha estat enorme. A partir d’ara, sense la crossa del paral.lelisme escocès, l’interès pel cas català, Margallo pensa, haurà de disminuir significativament. El primer ministre escocès, Alex Salmond deu estar encantat amb Rajoy. En certa mesura, és com una venjança. Estic segur que les paraules de Mas a la BBC elogiant i enyorant la “british mentality”, em sembla que va dir, no devien agradar gaire a Salmond. Qui segurament està com una mona, o ho hauria d’estar, és el Primer Ministre del Regne Unit, David Cameron. Desconec si Cameron les té totes, sobre el resultat del referèndum, però ara sap que no podrà brandar un dels principals arguments que fins ara emprava, l’amenaça del vet espanyol.

Margallo, a més, en els darrers dies ha fet un pas més. Ha posat al mateix nivell una Catalunya independent amb tots aquells estats que actualment es troben en el llimb en el conjunt de la comunitat internacional dels estats. És a dir, aquells estats que s’han autoproclamat independents, però que no són reconeguts per pràcticament cap altre estat del món. La tirallonga és coneguda: Somaliland, Ossètia del Sud o Abkhazia…

El noi s’haurà d’esforçar una mica més i deixar de prendre la comunitat internacional com a imbècils. Catalunya està a anys llum d’aquests casos aberrants. Catalunya forma part d’Europa, i representa una potència econòmica, social, política, immensament superior a la dels casos esmentats. Aixó ho sap Margallo, ho sabem nosaltres i, sobretot, ho sap el món mundial, per la qual cosa, l’individu queda força retratat i el seu prestigi, que és el d’Espanya, molt i molt tocat. Les cancelleries del món mundial, si és que l’han escoltat, segur que hauran pensat que aquest individu s’ha begut l’enteniment.

En definitiva, poli bo o poli dolent, als catalans hem de fer via, de la millor manera possible, i passar pantalla d’Espanya. 

Game Over.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 05.02.2014)

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 2X15

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els divendres i dissabtes a les 19:40 a Canal Català. Dirigit i presentat per Igor Llongueres. 

- Fragment entrevista Artur Mas a la BBC subtitulada al català (24:39) 

- Entrevista a plató amb la vicepresidenta de Reagrupament, RUT CARANDELL (26:35)

- MIQUEL CALÇADA, periodista i comissari de la commemoració del Tricentenari, passa el TEST del programa (primera part: 11:54 , segona part 41:24)

- Visitem Pals, al Baix Empordà, per parlar amb la seva alcaldessa, SÍLVIA MONAR, del procés sobiranista (20:08)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

https://facebook.com/EscrivintLaIndep...

HI ESTÀS CONVIDAT!

ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!

BRUTAL FRAME DE LA CONILLA!

Aneu a saber què deixonses pensava la Conilla quan aixecava el seu dit. Potser en la propera visita del seu estimat Duran i Lleida? Ep! Ara que penso, avui és divendres, i el cerillo penjarà la seva homilia setmanal. Segur que es relaxarà de ventre i dirà allò de "Mas tonto, Independència caca!", els fatxanet aplaudiran a rebentar, i en Junqueras dirà "Oh, veieu com no podem anar amb ells!" i els seus fans, il.luminats per les paràboles del profeta, no pararan de cridar "Junqueres President, Catalunya Independent!!!". I així fins a la setmana vinent.

Si us plau, digueu-me que hi ha algú més!!!!

SOCIALDEMÒCRATES CATALANS, RECONSTRUIU-VOS!*

De l’entrevista a l’Oriol Junqueras a TV3 en vaig treure la conclusió que per a la seva formació, el moment actual és l’ideal per aconseguir la… reconstrucció de l’espai socialdemòcrata a Catalunya. Això, si més no, explica els esforços per donar empara a tots els socialistes orfes que es van trobant pels camins i les cantonades dels pobles, viles i comarques del país. He de confessar que aquesta tasca de voltor per alimentar-se de les deixades d’un cadàver l’han apresa molt bé dels seus competidors d’Iniciativa. Suposo que el contacte tripartit fa que els vicis s’encomanin els uns als altres.

Si fóssim en una conjuntura electoral “normal”, aquesta acció de voltorejar seria perfectament comprensible en la lògica de la competència interpartidista. Ja se sap la dita que diu que “on mengen tres, mengen dos de puta mare”. Doncs això. Passa, però, que no estem en una conjuntura “normal”, oi? Més aviat en una conjuntura jo diria que extrema, i més si tenim en compte els darrers esdeveniments impulsats pel govern espanyol.

Llavors, en una conjuntura extrema, tancar els ulls al context, i pensar només en un mateix, em sembla d’una irresponsabilitat molt i molt greu. I una irresponsabilitat greu és bandejar la formació d’una llista unitària –o el més unitària possible, no siguem innocents-, posant com a excusa –de mal pagador- les declaracions sempre tronades i provocadores d’en Duran i Lleida. Estic segur que aquest quan va assabentar-se de les respostes de Junqueras, devia saltar d’alegria, i amb ell tota l’espanyolada. Sobretot perquè afebleix encara més Artur Mas que, desenganyem-nos, és l’objectiu a abatre per part d’Espanya. Com en el seu moment ho fou Lluís Companys.

El clam del sobiranisme civil, protagonista de les mobilitzacions més massives que mai s’han donat a favor de la independència, a favor d’una unitat per a les eleccions europees, sembla que no tindrà resposta. És una molt mala notícia, i perdem una altra oportunitat de marcar a porteria buida. Perquè tothom sap que una llista unitària, o quasi, guanyaria per golejada. 

Anem jugant a la ruleta russa, anem…

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 03.02.2014)

FESTIVAL HERÈDIA: LES ENTREVISTES

L'aterratge de la Lídia Herèdia als Matins de TV3 no ha pogut ser més lamentable. La noia que sap-allò-que-realment-interessa-a-la-gent, no ha trigat gaire en marcar terreny. I òbviament, no hi ha hagut cap sorpresa. És el que tenen els espanyols. Que són fàcilment predictibles i molt escadusserament et sorprenen.

Ara mirava quins han estat els convidats entrevistats al plató en els dies que porta al capdavant del programa. I sabeu què? Els favorables a la independència són una escassíssima minoria.

A veure, fem-ne un repàs. El primer entrevistat va ser en Jordi Tapas (o és Canyas?), en ple escàndol judicial. Després van venir dos que, siguem prudents, i diguem que no els podem classificar, per desconeixement, es tracta d'Agustí Cordón, de Fira de Barcelona, i de Joan Alarcón, de PIMEC autònoms. El quart va ser el conseller Mas-Colell, que el comptarem com favorable a la consulta i fins i tot a la independència, tot i que no l'he sentit mai fer unes declaracions favorables, però no penso que li fes un lleig al President Mas. De manera que tenim un empat entre favorables i detractors a la consulta i dos diguem-ne que neutrals (caldria haver vist sengles entrevistes per afinar-ne la valoració, però la veritat és que no tinc temps de fer-ho). 

I a partir d'aquí festival Herèdia: l'empresari Luís Conde, el catedràtic d'Hisenda Angel de la Fuente, i l'alcaldessa de l'Hospitalet Núria Marín. Tres espanyolarros com una casa de pagès. Conde, el de la Fonteta, que vol acabar amb la Transició Nacional cap a la Independència. La primera entrevista que vaig llegir d'aquest headhunter, ja fa uns quants anys, alertava sobre el perill del català i la seva normalització, per als executius que es volen establir a Catalunya. De manera que ja sabem de què va el paio. El de la Fuente, és l'encarregat d'ensarronar-nos amb les balances fiscals, d'acord amb el ministre Montoro. Per cert, fundador o proper a Ciudadanos. Ja en van dos. I això que és el sisè partit en el Parlament!!! I la Marín, que atia la rebel.lió contra la Generalitat, fins al punt que ha arribat a acords amb els de Plataforma x Catalunya en contra de la consulta. Deixeble directe del seu mentor polític, Celestino Corbacho, l'home del PSOE a Catalunya.

Amb aquesta troika, es produeix un desequilibri d'1 a 4 entre els entrevistats, a favor dels que estan rotundament en contra. Curiós.

El següent va ser un altre conseller, en Felip Puig, aquest és rotundament un SÍ+SÍ, és a dir partidari de la consulta i, com ho recorda així que pot, de la Independència. El desequilibri, ara es retalla, 2 a 4. 

Paradoxalment, no hi ha efecte troika, car els dos darrers convidats fins ara, són novament contraris a la consulta. Ens referim a Esperanza Aguirre i, el plat gros, en Pere Navarro. A més en el cas de la primera, resulta que és una empleada, de luxe, això sí, del senyor Luis Conde ja esmentat, de manera que en pocs dies, l'amo i una empleada d'una mateixa empresa han estat entrevistats per l'Herèdia. Curiós, oi?

Fem comptes? Doncs resulta que en els dies que porta presentant els Matins, l'Herèdia ha entrevistat a 6  personatges contraris a la consulta. Tots ells i elles, rotundament, oposats. A sac. Sense una escletxa de dubte. 

Per acabar-ho d'adobar d'aquests 6, 2 militen al tercer partit del Parlament, i uns altres 2 són o han estat a Ciutadans, que és la sisena força del parlament.

Per contra només ha entrevistat a 2 polítics, tots dos membres del govern, fet que fa que no puguin expressar-se de forma excessivament contundent. D'aquests dos, a més a més, només un d'ell és un ferm partidari de la independència, de manera, mentre que l'altra mai s'ha significat en aquest sentit i com a màxim s'ha posicionat, seguint el seu president, a favor de la consulta. I punt.

Un es pregunta si, per exemple, la senyoreta Herèdia, sap que hi ha un partit que és el segon del Parlament, i al qual ha ignorat fins al moment. I un es pregunta, també, si aquest mateix partit, sap que li estan passant la mà per la cara, o és que està massa entretingut i atrafegat en reconstruir la socialdemocràcia catalana, i no pressiona el suficient per defensar, diguem-ne, una certa quota mediàtica.

I un, també es pregunta, si la senyora Herèdia, sap que hi ha uns dirigents del sobiranisme civil, que és el que ha protagonitzat les mobilitzacions ciutadanes més importants dels darrers anys, i que potser seria interessant portar-los, per tal que expressessin el seu parer. No us sembla?

En definitiva, i per concloure: 6 entrevistats rotundament en contra no només de la independència, sinó també de la pròpia consulta. 2 entrevistats partidaris de la consulta, dels quals només un d'ells és igualment partidari, públicament, de la Independència. I 2 neutrals, en principi, que segur que tenen la seva opinió, però que la ignorem.

Aquest 6-2-2, representa realment el parer de la ciutadania catalana? No us resulta una xic o molt xocant aquesta tergiversació entre el que ens mostren les enquestes: entre un 70 i 80% a favor de la consulta i entre un 50 i 60% a favor de la Independència, per una banda, i l'arrenglerament polític dels 10 convidats so far per la Lídia Herèdia? 

A què juga TV3, a contrabalancejar el Govern i el Parlament i, el més important, la ciutadania del país? Aposta per Espanya? Serà així fins al 9 de novembre? 

Caldrà fer alguna cosa?