IS THAT CRYSTAL-CLEAR THAT WE ARE TWO NATIONS?

NOT A SINGLE WORD NEEDED

EL FÀSTIC, NAUSEABUND, DE TV3

TV3 és de vacances. El país es commou, i la televisió nostrada com si plou. Més "3" que mai. Ja he escrit que una de les primeres mesures a prendre amb la Independència, és canviar-li aquest nom tan fastigosament espanyol. Com el de l'equip de futbol, del qual, per cert, és la seva principal caixa de ressonància i, perquè no dir-ho, baló d'oxigen.

En plena tempesta política, i TV3 en serveis mínims, deixant que les televisions espanyoles monopolitzin el debat públic i l'agenda públic. Avui he fet l'esforç d'aguantar més de tres minuts la tertúlia d'Antena3: insuportable, però amb un plantejament políticament claríssim.

I TV3 de vacances. No tenen la més mínima dignitat per reaccionar davant una situació sobrevinguda. Pobre d'aquell que decidís una mobilització d'emergència. El titllarien de tot. 

Doncs bé, queda apuntat: a la llibreteta, al pen, i al núvol.

MASSACRE, PERIODÍSTICA, A MADRID

Madrid és una ciutat acostumada a les massacres. I ahir en va viure una altra. Aquesta, afortunadament, només va ser periodística. He deixat passar unes hores abans d'escriure aquestes línies. Volia fer-ho amb el cap fred. 

I és que la intervenció, o si voleu, l'actuació, d'ahir del President Artur Mas, més President que mai, va ser per emmarcar. Va arribar, en alguns moments, amb algunes frases, els mèdia ja les han reproduïdes, a l'excel.lència, a la perfecció, a la sublimitat. Quan un polític et fa orgullós de ser d'un país, vol dir que l'encerta. I ahir, Artur Mas em va fer sentir orgullós de ser català. 

Només amb dues altres persones m´ha passat el mateix, cadascuna al seu nivell. Joan Laporta, com a President del Barça, i només com a President del Barça. I en Joan Carretero, com a President de Reagrupament, és a dir, com a guionista, de tot el que passa en aquest país... amb dos o tres anys d'anticipació. En tots tres casos, m´he sentit orgullós: com a català, com a culé i com a patriota.

Sembla paradoxal, però aquests darrers dies, i malgrat les circumstàncies que estem vivint, o potser a causa d'elles, s'està produint una autèntica revolució republicana entre la societat catalana, en el sentit que ha quedat palès que ningú, que cap persona, està per damunt del poble,  i que no es pot practicar el culte a la personalitat, cosa pròpia de règims no democràtics.

Ahir, i també el dimarts, en les dues rodes de premsa, Mas això ho va dir ben clar. I ho va dir, en el cas de Madrid, davant una audiència de periodistes freakis, em refereixo a molts que preguntaven en espanyol, que a mesura que passaven els minuts anaven degenerant en la seva qualitat periodística. 

Les intervencions de Mas van anar guanyant en qualitat, i fins i tot va tenir els pebrots, cosa que no he escoltat a ningú més, de fer una referència al cas Urdangarín, a tall d'avís a navegants. Un dels moments cabdals va ser quan va afirmar que aquest proper 11 de Setembre serà espectacular.

(I ho serà, naturalment, tot i que segur que ja n´hi hauran que pel sol fet d´haver-ho dit en Mas, són  capaços de no anar-hi, perquè es pensen que només ells són els predestinats a la glòria, però vaja, és el país que tenim).

En definitiva, una massacre, periodística. Una lliçó de política.

De fet, posats a trobar algun passiu, penso que s'han d'acabar aquestes rodes de premsa interminables, bilingües, on no hi ha cap control de qui pregunta, on no s'identifica el mitjà al qual pertany. Jo mai he vist rodes de premsa tan llargues i esgotadores com les que es fan ara. Aquesta mania de voler ser exquisitament oberts i transparents, sobretot en referència a uns mitjans de comunicació com els espanyols, que no només no ho agraeixen, sinó que ho interpreten com una feblesa, acostumats com ho estan a que els seus líders els tractin a hòsties, em sembla, en el fons com una mena de complex. No senyor, Una roda de premsa ha de tenir un temps taxat, 15, 30 o 45 minuts, com a molt, i qui l´ha de dirigir no són els periodistes, sinó els de l'Oficina de Premsa, o com es digui, en plena complicitat amb el President, és clar. Però la veritat, voler semblar tan atent, amb gent que no està acostumada a ser atesa com cal, és una veritable pèrdua de temps. Ni t´ho agrairan, repeteixo, i a més et diran el nom del porc.

EL PROCÉS SEGUEIX ENDAVANT!

O QUI S'EMMERDA AMB ESPANYA... S'EMBRUTA!

LA NOSTRA RESPOSTA....

ARA, MÉS QUE MAI...

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ELS INFORMES DEL CATN (6): L'INFORME 10. EL PROCÉS CONSTITUENT

Reprenc l'anàlisi dels informes del CATN. Acabo de llegir, en mig de la tempesta desfermada per Jordi Pujol, l'infome núm. 10, dedicat al Procés Constituent. Aquest és un informe relativament breu, i que no planteja excessives observacions. Tanmateix, des d'Espanya estant se l´ha atacat amb ràbia i odi. Ja s´ho faran. 

De fet, es passa de moderat. La seva obsessió és  que la minoria espanyolista accepti el procés i no el deslegitimi de cara a lópinió pública internacional.  Debades. Encara que totes les tertúlies de TV3 fossin monopolitzades per gent de Fatxanet, és a dir per tots aquells tertulians i tertulianes espanyolistes que s´han fet homes i dones gràcies a la Transició Nacional, si continuessin percebent que tenen les de perdre, no dubtarien en proclamar als quatre vents que se'ls descrimina per no ser espanyolistes. Ja és el moment d'acabar amb la comèdia aquesta! Mai en tindran prou! Volen directament que els independentistes no tinguem accés als mitjans de comunicació. A ells sí que els importa un rave l'opinió contrària! Volen que només hi hagi una sola opinió: la seva!

Per això. quan llegeixo frases senceres dels informes que proclamen la sacrosanta protecció de les minories, em poso dels nervis. Però si és la minoria més protegida del món mundial, i encara en vol més. Que si el Tapas a Rac 1, que si la nena del Marhuenda, que si el fatxa del Fuster Fabra, que si tal que si qual. Algú no dubta que si fos a l'inrevès, ja ens haurien esborrat del mapa?

Llavors, ja ho veig a venir, apareix el típic catalanet que diu, però és que nosaltres som diferents, no hem de fer el mateix que fan ells, i immediatament t'escup una reflexió èticocivica, des d'una suposada superioritat moral. Bufff!

Però intentar evitar el que és inevitable, és un tonteria i una pèrdua de temps. No els podm donar més del que es mereixen. Mai en tindran pou. I el que per descomptat no hem de fer mai és sobredimensionar-los, entre d'altres raons perquè ells solets ja s'ho fan.

Bé, m´he anat una mica d'estudi. Però és que el tema s´ho val. Respecte a línforme. El punt que més m´ha cridat l'atenció és la rellevància que dóna a la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). M'omple de satisfacció que, cada cop més, aquesta alternativa, fins no fa gaire maleïda i amagada per les principals forces polítiques, ara cada cop més assumeixi un més gran protagonisme. Des de sempre ha estat l'opció de Reagrupament, i també la meva personal. I cada cop la de més gent. Ja he escrit en múltiples ocasions que l'actual Parlament, amb l'actual correlació de forces, està perfectament legitimat per aprovar-la avui mateix. Ja m'agradaria que passés això, perquè el 9N encara el veig molt lluny, tot i que cada cop és més a prop. 

L'informe planteja la DUI com una possibilitat arribat el cas que els espanyols no col.laborin i no ens ho posin fàcil. Només cal veure el nou fenomenu del Pedro Sánchez, que el primer que fa és comparar els independentistes amb la violència de gènere i l'atur... Si se n´ha de cafre. I això és el futur que ve, a Espanya. I aquest és el que va de poli bo, de federal...

L'informe també proposa la presència d'observadors internacionals, fet que ho veig interessant... sobretot per controlar els elements espanyols que vindran a intoxicar, com ja han fet en les dues darreres eleccions, apoderats peperos de Bobadilla del Monte...

Pel que fa a una legislació de transició, que planteja el Consell, que podria incloure fins a una Constitució provisional, la veritat és que ho veig molt embolicat. La solució més pràctica fora mantenir la legislació espanyola mentre no s'aprovés una de catalana de substitució, i procedint als ajustaments institucionals corresponents. Però vaja, la proposta d'una Constitució provisional, tampoc no la veig del tot malament. Una Constitució que hauria de ser breu, i centrada sobretot en la protecció dels drets fonamentals, fins que es convoquin unes eleccions constituents i es formi el Parlament constituent encarregat d'elaborar la Constitució definitiva, en un procés altament participatiu amb tota la societat civil. I després ratificar-la en referèndum. 

Però vaja, això ja ens porta a l'etapa posterior a la proclamació de la Independència. Una etapa a la que no vull trigar a arribar.

COMENTARI PUBLICAT

El prestigiós web EUROPP, vinculat a la no menys prestigiosa London School of Economics, m´ha publicat un comentari que vaig escriure en resposta a l'article de dos acadèmics en referència a l'actitud del govern espanyol respecte l'independentisme, i del qual ja em vaig fer ressò, parcial, en un post anterior.

L'article en qüestió reconeixia el fracàs del govern espanyol en la seva estratègia de condemnar la Catalunya independent a l'ostracisme internacional... sobretot entre els propis catalans. Fet aquest que hem de celebrar, naturalment. 

Però també semblava voler suggerir mesures per canviar aquesta estratègia. És això, precisament, el que em va decidir a enviar el comentari que ara han penjat, i que reprodueixo a continuació en la seva integritat.

"This analysis is asking for a Third Way, between statu quo and Independence. And this way does not exist. The Solanistan experiment that was implemented in Serbia-Montenegro to avoid the Independence of Montenegro was a failure.

The very fact is that Spaniards do not consider Catalonia as a nation, that is, as a political subject. They consider Catalonia only as an Autonomous Community, a subordinate body to Spanish Central Powers. They reduce all to debate to a territorial-administrative-legal management affair.

On the contrary, a growing number of Catalans, see themselves as a nation, a people in the sense of the United Nations definition, and act politically accordingly. They are fed up with the supremacist policies from Madrid in areas such as language, fiscal affairs, business, infrastructures, and so on, and think that the right moment is arrived for Independence.

The PP-PSOE alternative means a progressive minorisation of the Catalan identity and prosperity, doomed to become a region of low skilled workers in tourism, as a monoactivity, in the same way as the Catalan identity has become in France: a folkloric, patois expression for tourists.

New political parties, such UPyD, are even worst, since favours the suppression of Catalan Autonomy. In the case of the new kid in the block, that is, ¨Podemos¨, it is not good news the fact that its popularity comes from a TV channel that belongs to a multimedia group totally opposed to Catalonia´s right to decide.

To conclude, Catalans are committed to vote, and Spain rulers and politicians and media outlets do not want this to happen. The key element, in this scenario, is that Catalans will keep its word until the end, and if the case arrive, if Spanish Government will send its Guardia Civil and Police units to confiscate thousands of two euros worth polling boxes spread in the territory. That, for sure, will be a good present for photojournalists, audiovisual agencies, and also for twitters, instagramers users."

L' OBSESSIÓ ESPANYOLA

Els espanyols s'estan obsessionant pel tema del futur (immediat) de l'exèrcit català. És, sense cap mena de dubte, un bon senyal. Piquem on fa mal. És normal que així sigui. Només cal tenir en compte els següents fets:

1. El Regne d'Espanya no pot fer front a les compres que ha fet en els darrers anys per valor de 30.000 milions d'euros en material militar. Senzillament, no pot.

2. El Regne d'Espanya ha fet el ridícul, de fet. fa el ridícul, arreu del món. Ha estavellat tres, repeteixo, tres Eurofighters, un avió que com aquell que diu no s'equivoca mai... doncs els espanyols ho han aconseguit. Són uns cracks.

3. El mateix passa amb els submarins que s'enfonsen, el vaixell que és incapaç d'oferir ajuda humanitària a les Filipines, els avions VIP que s'espatllen dia sí i dia també.

4. El Regne d'Espanya posa dels nervis els seus aliats. La darrera és l'ajuda a la flota russa al Mediterrani. I el més patètic és que ho fan seguint l'estela dels francesos. Però només cal recordar el paperot espanyol en temes com Kosovo, Crimea, Ucraïna. A banda del desprestigi de la Monarquia, del propi Rajoy, de Cañete, d'Alvarez...

Avui precisament, es publica un reportatge al diari ABC sobre les vuit desgràcies que passaran quan Catalunya assoleixi la Independència, en l'àmbit de la defensa i la seguretat.

Naturalment, després de llegir-ho m´he hagut de netejar tota la cara, que la tenia plena de sang. Ja se sap que si obres les pàgines de l'ABC, vessa sang i et taques amb tota seguretat. Si intentes evitar-ho, i el consultes per la xarxa, les pantalles no aguanten i escupen tanta sang que quedes tot xop. És la inevitable memòria històrica d'aquest diari, que no perdona.

Pel que fa a les vuit desgràcies, repassem-les breument:

1. En primer lloc la despesa inicial per construir les forces de defensa de la República de Catalunya, jo les calculo en 5 miliards, no en 4, durant els primers deu anys. Després s'aniran reduint fins arribar a percentatges semblants als països referencials, que estarien al voltant de l´1.4% del PIB, això  en el cas que els espanyols no toquessin massa el que no sona i es comportessin com a bons aliats i veïns. La suposada inviabilitat no la veig per enlloc, tenint en compte que amb la independència es recuperarien els 16 miliards de l'espoli fiscal.

2. La mania aquesta que la República de Catalunya serà un paradís pel crim organitzat, ja exposada pel ministre freaky Fernàndez, no té cap mena de credibilitat, ja que es basa en la premissa del més absolut ostracisme del nou estat. Aquesta premissa fa riure en un món tan interdependent, i encara més en un país com Catalunya que rep milions de turistes d'arreu del món cada any. Cap país del món mundial donarà suport a la postura espanyola de convertir Catalunya en una mena de forat negre, tant en l´àmbit de la seguretat, com de la defensa, com de l'economia. Fa riure. I el més evident. és que només es tracta d'un argument per impedir la independència, atès que un cop assolida, Espanya voldrà de totes totes que la República de Catalunya formi part de totes les instàncies internacionals, per la seva seguretat i pel seu benestar. És significatiu, en aquest sentit, el fet que es reconegui que en tot cas, serà una absència temporal. Que ni això. Entre d'altres raons perquè el crim organitzat està molt ben acomodat a la Costa del Sol i a Madrid.

3. Les polítiques migratòries de la República Catalana quedaran més que reforçades amb la independència, ja que no dependran del joc brut practicat des de Madrid, i naturalment estarà plenament coordinades amb els organismes europeus i mundials. A banda del fet, que les practicades pel Regne d'Espanya no són precisament un exemple de res. O sí, de com es pot matar impunement éssers humans que busquen una oportunitat.

4. La protecció de les fronteres nord i litoral, estarà perfectament garantida per les forces de seguretat catalanes, entre d'altres raons perquè amb la independència s'incrementaran sensiblement el nombre de Mossos d'Esquadra, de la Policia Local, i es crearà l'Agència d'Intel.ligència de Catalunya amb els seus serveis exteriors i interiors que vetllaran exclusivament pel benestar i la llibertat dels catalans.

5. La preparació i la formació dels agents de seguretat no només no perdrà qualitat, sinó que en guanyarà, no només perquè es mantindrà en els òrgans internacionals, sinó per l'exemple ja donat per l'actual Institut de Seguretat Pública de Catalunya, al llarg dels darrers anys. A més la formació s'enriquirà amb la creació de nous centres i la seva implicació amb el món universitari i amb el conjunt de la societat.

6. L'argument del menor control del terrorisme gihadista, provinent d'un país que va ser incapaç de prevenir un dels majors atacs comesos per aquests grups, no mereix cap comentari. Silenci prudent.

7. Tornem-hi amb el tema de la delinqüència. Bé, la major porta d'entrada dels narcos i altres grups organitzats té un nom. I es diu Barajas.

8. I sobre l'exclusió de Catalunya de l'OTAN, no cal ni perdre un minut.

En definitiva, com es pot veure, els espanyols porten una empanada mental de considerables dimensions. Suposo que quan es topin de cara amb el principi de la realitat, tindran gent preparada per entomar-ho i actuar amb una mica de racionalitat.

ENCARA NO HA DIMITIT PUJOL? ENCARA NO HA ESTAT CESSAT?

JA TRIGA (M'ha costat trobar aquesta foto!)

AIXÒ ÉS EL FUTUR D'ESPANYA (I AQUEST VA DE POLI BO!)

PEDRO SANCHEZ, "EL CAFRE"

Equipara independentisme amb violència de gènere i atur

BALMON APLAUDEIX AMB LES ORELLES

La imatge s´ha vist fugaçment per la televisió. En Balmón i en Montilla aplaudint com a hooligans els acudits de papà Pedro Sanchez. El new kid in the block, promet fer-nos riure. Per començar ja ha comparat l'independentisme amb la violència de gènere i amb l'atur. Molt bé nen, au té una galeteta. El xaval no s´hi posa per poc. 

Mira, nen, d'aquí a pocs mesos, et menjaràs aquests acudits amb patates. Sembla que vol superar en Navarro com a nou fabricant stakhanovista d'independentistes. Feel free!, continua obrint aquesta boqueta de pinyó i no paris de desbarrar, que ens donaràs uns quants titulars de glòria!

Per cert al sòmines del Navarro, ja l´han recol.locat a la Mesa del Parlament i a l'executiva del PSOE. Es deu creure un homenet. 

Bé, en definitiva, no cal donar-los gaire més importància. Són el passat, i també són carn de justícia. En la República Catalana, no pintaran res. Tot i que em jugo un pèsol que n'hi haurà que gosaran presentar-se més independentistes que una servidora. 

Paciènciaaaaa!

GRAN REFLEXIÓ, ANEM GUANYANT!

"One of the pillars of the Spanish Government’s campaign against Catalan secessionism is the international ostracism a Catalan state might face following independence. The Spanish Foreign Minister, José Manuel García Margallo, argued that an independent Catalonia would be ‘damned to wander outer space and would be excluded from the European Union for ever and ever’. The Interior Minister, Jorge Fernández Díaz, further claimed that political independence meant being outside ‘all EU treaties as well as NATO’ and that Catalonia would be a fertile soil for ‘international terrorism and organised crime’.

But such threats about international isolation will not be a game-changer. In a recent study funded by the Fritz Thyssen Foundation, we confronted 1,200 Catalan voters with various scenarios regarding the EU membership of an independent Catalonia. Even when confronted with a scenario of ‘EU exclusion’ more than 55 per cent of Catalans opted for independence (without this treatment more than 60 per cent of Catalans voted for secession). The Spanish executive should be especially concerned about the fact that even among Catalans who feel both Spanish and Catalan, and who tend to be less nationalist, more than 70 per cent intended to vote in favor of independence under these circumstances. Amongst those whose identity was ‘only Catalan’ support for independence was almost 100 per cent.

Our findings seem to suggest that for many Catalans even the threat of EU exclusion is not credible or strong enough to substantially change their preferences. Support for secessionism remains largely stable in all identity groups despite the ‘positive’ and ‘negative’ scenarios concerning EU membership. Those with single identities (‘only Catalan’, ‘only Spanish’) are less likely to change their preferences for secession than those with dual identities (‘more Catalan than Spanish’, ‘as Catalan as Spanish’, ‘more Spanish than Catalan’). The findings therefore confirm the idea that self-identification and support for secession are highly correlated and that threats are not very effective." (ARTICLE COMPLERT)

ARTUR MAS SEGUEIX TALLANT CAPS

Fa unes setmanes ja vaig penjar un post on em referia a Artur Mas com a king-slayer. I és que el seu camí cap al capdamunt de la política és farcit de cadàvers de tota mena i condició. Començant pel Josep Vilarasau, pels tots que es presentaren en algún moment com a possibles delfins o candidats a la successió de Jordi Pujol (els Cullell, Miró i Ardèvol, Pujals). El propi Roca (tot i que aquest, més aviat se'l va carregar en Pujol). Més endavant els Recoder, Triadú. I ara, en Duran i Lleida. I naturalment, el Borbó, que va abdicar per no haver de fer front a una tardor calenta encetada per la perseverança del nostre home de mantenir-se ferm en la convocatòria de la consulta.  

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

Des d'ahir sabem que hi ha un altre cap. Bé, de fet, dos. Els del Pujol, pare i fill. El passat i el que volia ser el futur, i que no ho serà. Déu n´hi do, l'escampall.

De la caiguda del Gran Ioda, però, cal fer-ne una lectura molt positiva. És la constatació que un gat vell com el Pujol, s'ensuma que ara va de veres, i que calia deixar llast, perquè cada dia que passava el risc era més gran. I és precisament aquest el detall significatiu. Durant quasi 34 anys Pujol s´ha sentit segur amb el seu secret, sabia que líntercanvi de favors (jo no parlo de tu si tu no parles de mi), el tenia protegit. En definitiva, l´statu quo de la transició el protegia.

Un escenari que ha canviat radicalment i que l´ha convençut de fer un pas endavant. No debades, la millor defensa és un bon atac, o, en altre cas, avançar-se a l'enemic. I Pujol si ho ha fet és perquè ha comprès que no podia cercar la complicitat d'en Mas. De manera que, l'escenari impulsat per l'actual President de la Generalitat, com també ha passat amb el Borbó i amb el Duran, ha estat determinant per la caiguda d'en Pujol. Un escenari, tot s´ha de dir, que incorpora elements tant al.lucinants com el de la CUP convertint-se en hooligans de l'Audiència Nacional, mentre que ERC pensa més en clau de partit, que de país.

Ahir, 25 de juliol, CDC va tancar una etapa iniciada el 1974, fa quaranta anys, i en va encetar una altra. Caldrà veure si aquesta nova etapa arriba a tots els capil.lars del territori, i provoca una neteja com déu mana. El nou número 2 de la formació ja ha suggerit que en Pujol es desvinculi del partit, és a dir que plegui com a President d´Honor, o com es digui el càrrec que ostenta encara en la formació. És de calaix. Una actitud que també s´hauria d'estendre a tots els privilegis que gaudeix com a expresident de la Generalitat. A tots. No n´ha de quedar ni un de viu.

Segur que molts catalans i catalanes se senten dolguts. Però jo penso que el que ha passat és una oportunitat. El bloc sobiranista s´ha desfet un pes mort, d'un llast, i ha donat exemple, cosa que el bloc espanyolista mai gosarà fer, ja que en els seus rengles, la corrupció, el nepotisme, el robatori, l'abús, no és l'excepció, és més aviat la norma, és allò que els defineix i els caracteritza, sense la qual no són res. Per això, els darrers esdeveniments els han posat més pressió. I això és un argument més, si cal, per fer el darrer esforç per aconseguir la independència.

ÉS NORMAL VOLER UN EXÈRCIT CATALÀ*

La República de Catalunya tindrà les seves forces d’autodefensa. Això és una obvietat que no cal ni dubtar-ne. En primer lloc, perquè serà una exigència de la comunitat internacional. No podem esperar cap mena de suport internacional, si no estem disposats a aportar la nostra part en la interdependència dels nostres veïns i aliats. Cap estat no ens ajudarà si nosaltres no estem disposats a ajudar-los. Em sembla de calaix. Qui es pensi que Catalunya pot anar per lliure en el moment actual, s’equivoca de mig en mig. També ho fa qui es pensa que els catalans estem predestinats a ser l’avantguarda de la revolució antimilitarista mundial.

Eurocopter Fennec

En aquest sentit, i lligant amb el procés actual, que desembocarà inexorablement en la formació a molt curt termini de la República Catalana, de l’estat català, no podem més que afirmar, sense cap complex, que és normal voler un exèrcit català. Un exèrcit, que al no existir en aquest moment, no podem reflexionar sobre les seves fortaleses o sobre les seves febleses. Per contra, sí que podem fer-ho de les oportunitats que representa.

Quant a les oportunitats, ha de ser una organització plenament inserida en la societat catalana, és a dir, clarament popular. Seran els nostres homes i les nostres dones, els nostres fills i les nostres filles, qui el formaran. No podrem parlar-ne com a quelcom foraster, que és el que hem fet fins ara, quant no enemic i adversari. Només això, ja suposa una revolució cultural, fins i tot psicològica de grans dimensions. L’exèrcit català no ha d’estar al marge de la societat, no pot ser una casta, ni menys encara, un actor que es pensi que n’està per damunt d’aquella. Ben al contrari, estarà subordinat al poder democràtic, tot i que òbviament, no tindrà, internament, un funcionament democràtic, com no el tenen ni la sanitat, ni l’educació, per exemple.

Patrullera d'altura L'Adroit

Això ens porta a que els seus membres, bàsicament, serà personal altament qualificat en aquells àmbits de la seva especialització. Els exèrcits moderns i avançats, i el català ho serà, són també un referent en la recerca, la investigació, el desenvolupament i la innovació, que a banda dels seus objectius específics, també repercuteix en el progrés i el benestar de la societat a la qual serveix. D’exemples n’hi ha a cabassos. En conseqüència, l’exèrcit és un actor econòmic i social de primer nivell, l’activitat del qual pot generar molts llocs de treball, tant directes com indirectes. Molts d’ells d’alt valor afegit. I també representa una via cap a la inserció laboral juvenil, i fins i tot per a gent més madura.

Finalment, penso que és rellevant, sobretot en un país territorialment tan desestructurat, tan desequilibrat, com Catalunya, que la seva implantació hauria de jugar un paper de reequilibri i ajudar al creixement i revitalizació d’aquelles comarques que actualment presenten dificultats demogràfiques i de creixement econòmic, actuant en elles com un autèntic motor, o, dinamitzador.

Vehicle Blindat de Combat d'Infanteria 

Hi ha altres oportunitats, de les quals, probablement, en parlarem en un proper article.

*(NOTA: Post penjat al ND, 21.07.2014)

MONSIEUR JUNCKER ENS ENSENYA EL CAMÍ*

Ja durant la campanya electoral darrera, la del Parlament Europeu, el llavors candidat a President de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean Claude Juncker, va donar mostres de seguidisme a les consignes del PP espanyol. Fins a cert punt era lògic que passés, atès que es jugava les garrofes. Havia de fer el paripè durant la campanya. I de totes maneres, difícilment adoptaria una actitud tan oposada al reconeixement de Catalunya com la de la persona que aspirava a reemplaçat, el portuguès Durao Barroso, veritable súbdit dels mandats dels populars espanyols, amb una total manca de dignitat que feia basarda.

Un cop celebrades les eleccions, Juncker ha aconseguit la nominació com a futur President de la Comissió Europea per part del Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, el passat 27 de juny. Val a dir, que la nominació no fou unànime, atès que el Regne Unit i Hongria, votaren en contra. Ara només resta la seva ratificació per part del Parlament Europeu, prevista per a la tardor.

Com no podia ser d’una altra manera, els eurodiputats catalans no han perdut el temps per demanar-li el seu posicionament respecte la consulta del 9N. Així, a pregunta del eurodiputat del grup dels Verds, Josep Maria Terricabras, el senyor Juncker ha contestat, primer, el típic i tòpic recurs que això és un assumpte que ho ha de resoldre a nivell intern (volia dir espanyol), i que la UE no hi ha d’intervenir. Però ha estat quan se li ha repreguntat, collant-lo una mica més, quan ha esclatat amb una frase totalment significativa: “No et converteixes en estat membre de la UE enviant una carta”. Una resposta inesperada, però, repeteixo, altament significativa.

Naturalment, Juncker es referia a la carta que el President Artur Mas va enviar a diversos caps d’estat i de govern el passat mes de gener, on explicava la proposta de celebració de la consulta i el fet que el govern espanyol es negava a admetre cap de les cinc vies legals per a portar-la a terme, de manera que la seva negativa no era pas jurídica, sinó de base estrictament política.

La tramesa d’aquesta carta, com es recordarà, va generar l’enèssima onada d’indignació patriotera espanyola, que va ser entomada amb estoicisme per part del President Mas, i, en general, pels catalans, farts ja de tanta comèdia.

Però ve’t aquí que malgrat els intents de menysprear-la i de treure-li cap mena de rellevància, passa que uns quants mesos després, un dels seus receptors la tenia perfectament en compte, i encara que per intoxicar-la, atès que en ella no es demava en cap moment l’accessió d’una Catalunya independent a la UE, el futur President de la Comissió Europea hi va fer una referència expressa. Això vol dir, en termes d’impacte polític, que la iniciativa en va tenir, i que figura en l’agenda política europea. És un fet pel qual cal felicitar a la diplomàcia catalana, i al propi President.

Ja des d’ara sabem del cert que les iniciatives en pro de la consulta, a nivell de la UE, no cauen en un sac foradat. Caldrà seguir per aquest camí marcat. I insistir-hi tot el que calgui per aconseguir el nostre objectiu: que la Unió Europea reconegui que es tracta d’un afer propi. Aquesta serà, de fet ja ho està sent, una gran victòria. 

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 38, JULIOL-AGOST 2014)

LA FAMÍLIA MONSTER DELS SOCIATES

Ridícul espantós dels sociates catalans. De fet, ja no és cap notícia. Bé. sí que hi ha notícia. Ja sabem com es diuen el pare (Pedro Sànchez) i la mare (Susana Díaz). D'aquesta manera, ja han deixat de ser fill espuris.

El nen Iceta i els seus amiguets i amiguets van fer una festa, i sota l'atenta mirada dels papàs, van fer xerinola, i van menjar anisos i begueren dotzenes de llaunes de coca-cola. Van jugar al federalisme i es feren un panxó de riure.

Però el moment més divertit, va ser quan tots els nens i nens s'abraonaren damunt de l'avi Àngel i li digueren "Geli!", "Geli!", i el iaio, va negar-ho fins a tres vegades abans de caure als peus del nen Iceta i, besant-los, exclamava amb vehemència, "Gràcies, gràcies, sant Miquel".

Alguns nens van adonar-se precisament llavors, que dels pantalons del nen Miquel, apareixia com una muntanyeta, petitona i que immediatament després també ho feia una taqueta. En Miquelet, va mirar llavors els seus papàs, Pedro i Susana, i s'aixugà la boca, que li salivava... El Papà li féu una moixaina, la Mamà no va tenir temps de fer-ho, perquè el nen Miquel va tornar a emprendre-la amb l'avi, tot cantant-li, "Ton pare no té nas ..." 

LA DOCTRINA DEL XOC ESPANYOLA*

Tot manllevant el títol d’un exitós assaig polític, alerto que el govern espanyol està en plena implementació d’una estratègia que vol aconseguir els mateixos objectius. L’anonenada doctrina del xoc, consisteix en una allau de mesures que, argumentant una situació de crisi generalitzada, deconstrueixin una statu quo indesitjat des dels seus fonaments, per reconstruir un nou escenari molt més favorable pels seus interessos. En aquest cas, òbviament, el govern espanyol, aprofita la transició nacional impulsada des de Catalunya, i que és considerada des de Madrid, com una apocalipsi, o com si fos una catàstrofe natural, per enderrocar (deconstruir) l’Estat de les Autonomies, que ja els sobra, i construir ex novo, un nova planta territorial, amb Madrid com a km. 0 de tot, i on les comunitats autònomes o bé desapareguin, o bé es converteixin en mers apèndixs de les decisions centrals. 

Per aconseguir aquest objectiu, és imprescindible implementar un seguit de decisions el més radicals possibles, que deixin els seus contraris incapaços d’oposar-s’hi. I tot acompanyat amb una narrativa ben apocalíptica, amb un doble objectiu: el de crear terror i por, que és molt efectiva perquè porta a que la gent busqui la seguretat en els aparells de l’estat. I de l’altre, la de criminalitzar la dissidència, mitjançant la ser deshumanització i l’atribució de propòsits irracionals. 

Madrid, està jugant precisament a això. Ha posat tota la carn a la graella. Ja fa unes setmanes, i les properes encara més, que cada divendres, que és quan se celebren els Consells de Ministres espanyols, és una autèntica carnisseria. Allà s’hi aproven de forma repetitiva i obsessiva mesures per reforçar els poders centrals i afeblir els poders autonòmics, i, principalment, els poders de la Generalitat de Catalunya, sobretot de cara a la cosulta del 9N. És com si cada setmana, els arrenquessin una tira de pell, per immediatament, abocar-hi en la ferida un tou de sal, per a que la víctima es retorci de dolor. 

I això anirà a més a mesura que ens apropem a la data clau. No hi haurà vacances, pels espanyols, aquest estiu. Cada divendres aniran collant més, per tal de crear un veritable estat psicològic de terror que intenti immobilitzar la societat catalana i fer-la que demani a crits la fi del turment i que alci la bandera blanca de la rendició. La creació d’aquest clima psicològic de terror, comptarà naturalment amb l’ajuda entusiasta dels mitjans de comunicació afins, i molt concretament, del complex Fatxanet. L’agost, ja ho he dit en altres ocasions, serà clau. Com sempre, com ja feia el franquisme, i segurament abans també es feia, s’aprofitarà la canícula que deixa estabornida la gent, per fer-ne alguna de grossa. 

Això no obstant, els espanyols veuen amb por dues dates prèvies. La primera, òbviament, l’11 de setembre. El més que previsible èxit sense precedents de la V Catalana, serà un moment molt dur. Ja a hores d’ara no hi ha autocars per llogar de la gent de comarques perquè els portin a la Capital. Estan tots llogats. Jo fins i tot proposaria fer un VV és a dir, una doble be baixa, o, fins i tot, en homenatge a l’Internet, que tant ha fet per a la nostra victòria, una www, és a dir, una triple be baixa, i penso que encara quedarà gent per col.locar. Serà brutal. I atès que això també ho saben, i ho temen, els espanyols, caldrà donar la màxima importància al tema de la seguretat, bàsicament per evitar provocacions d’agents infiltrats. Això, però, en cap cas traurà el que ja és a hores d’ara, un èxit d’iniciativa, que farà veure arreu del món que els catalans n’hem tingut prou de provatures, i que ja ha arribat el nostre moment de ser lliures. 

L’altra data, serà el 18 de setembre. Referèndum a Escòcia. Els independentistes estan cada cop creixent més, i retallen les diferències respectes els unionistes. Si finalment, com espero, i desitjo, guanyen, l’efecte dominó serà impressionant, tot i que estic segur que immediatament sortiran veus que diran que Escòcia i Catalunya són tan diferents com un ou i una castanya. Fins i tot dels propis escocesos, que continuaran amb la seva estratègia d’allunyar-se tot el possible del referent català. I ben fet que fan, des de la seva perspectiva, per molt que ens fereixi a nosaltres. No debades, qui vol que l’associïn amb un estat pària com és l’espanyol… i nosaltres, fins que no declarem la independència (via DUI) encara sens considera dins d’aquest sac … de gemecs. 

Si Escòcia s’independentiza, ningú no dubta, ni tan sols el senyor Juncker, que immediatament començaran les negociacions amb la UE per al seu encaix institucional. I això, serà la victòria definitiva de la causa catalana, que desarmarà de forma definitiva tot l’argumentari espanyol que a manca d’una proposta pròpia engrescadora pels catalans -de fet, l’única que tenen és la del seu extermini- ho rifen tot a la impensable exclusió d’una Catalunya independent de la UE. 

En definitiva, i per anar acabant, hi ha un tema que hauria de ser innegociable. Per avortar la doctrina del xoc, la data del 9N és innegociable. Qualsevol cessió en aquest punt, faria molt més perillosa l’estratègia espanyola, per que allargaria les tortures que porten a terme els divendres. La data, més que fins i tot la pregunta, és un ganivet al coll que els catalans hem posat als espanyols. I no hem d’afluixar, fins i tot, si és necessari ferir-los i que se’ls escapi un petit rajolinet de sang, per veure que anem de debò. 

En canvi, el tema de la pregunta, en el sentit d’incoporar qualsevol oferta peregrina espanyola, no em preocupa tant, perquè tothom sap que aquestes ofertes són del tot inassumibles, i que seran derrotades amb tota contundència per la voluntat independentista catalana. Bromes a banda, com la de l’Iceta, que ja no sap què fer per no deixar de fer el ridícul.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 38 (JULIOL-AGOST 2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 38 (JULIOL-AGOST 2014)

Publish at Calameo or read more publications.

ARA ÉS L'HORA!

Vídeo de la nova campanya impulsada per l'ANC i Òmnium Cultural.

UN PAÍS NORMAL

Un vídeo pensat per als que consumeixen canals de televisió espanyols (La 6, Tele5, ja m'enteneu).

CATALANS PER LA INDEPENDÈNCIA D'ESCÒCIA

Participeu al grup del Facebook "Catalans per la Independència d'Escòcia"

PRESIDENT MAS ENTREVISTAT PER BLOOMBERG TV

 La primera pregunta fa referència a La Caixa i al sr. Fainé... significatiu

PRIMERA PROMOCIÓ DEL MDAE

Llegeixo en el twitter de l'amic, i antic company del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), Martí Estruch, que avui s'ha graduat la primera promoció del Màster Execuitu en Diplomàcia i Acció Exterior (MDAE). És una gran notícia que ja tenim funcionaris superiors especialitzats en aquest àmbit.

I encara és més bona notícia que ja s'està coent la segona promoció. 

El MDAE està dirigit acadèmicament pel Professor Carles Boix, col.laborador habitual amb Reagrupament, i probablement, el politòleg català més internacional que tenim.

Per més info, cliqueu aquí.

Un detall

Em permeto destacar un detall de la programació del MDAE

Sense complexos, com ha de ser!

THE DEMOLITION OF SPAIN....

Article del WSJ sobre el Mundial del Brasil, comença de forma excel.lent: "From the demolition of Spain..."

L'AUDIÈNCIA NACIONAL ÉS XULA, ÉS GUAI!*

La sentència absolutòria per als terroristes espanyols que van intentar assaltar el Parlament de Catalunya, té tota la seva lògica… espanyola. És la seva manera de dir que, a l’igual que en el seu moment van matar el President de Catalunya i a centenars i milers de patriotes catalans, a hores d’ara, més de 60 anys després, res no ha canviat. Vull dir que agredir, insultar, un parlamentari català, és gratis. Barra lliure. Que comenci el segon assalt.

A veure si ens entenem. Tenir sentit d’estat, d’estat català, naturalment, pressuposa que un parlamentari no pot ser agredit impunement, perque representa la nació. La nació catalana, naturalment. Això ho saben fins a la Xina Popular. Mai dels mais, un revolucionari de l’esquerra més esquerrana de França o d’Itàlia, per no parlar dels Estats Units, o de Suècia, acceptaria que els seus parlamentaris fossin agredits. Mai. Només aquells que no tenen sentit d’estat, aquells que són uns indigents polítics, o pitjor encara, uns agents a sou d’un país estranger, poden aplaudir amb les orelles que s’agredeixin uns representants del poble, i que aquesta agressió quedi impune.

Amb aquesta absolució, no cal dir-ho, i això és el realment rellevant, se sentencia els parlamentaris catalans a ser perseguits, amenaçats, colpejats, a ser insultats, menyspreats, fustigats…

I el més al.lucinant de tot plegat, és que la instància que ha dictat sentència, és un òrgan tan democràtic, com l’Audiència Nacional. Un òrgan repressor per excel.lència, un òrgan d’excepció, que ha passat per alt centenars, milers de denúncies de tortures. Jo no puc arribar a pensar, què deuen sentir ara tots i totes aquelles persones que han estat les seves víctimes, en veure com ara individus sospitosos de ser agents del CNI i del servei d’Informació de la Guàrdia Civil s’alegren d’aquest cop de puny a la democràcia catalana.

Però encara hi ha una cosa pitjor. En plena pèrdua del sentit del ridícul, ERC, el partit del President Màrtir, el partit de dotzenes de batlles afusellats, de centenars de militants assassinats, aquest partit, ara encapçalat per l’Oriol Junqueras, en comptes de tenir un posicionament digne, de defensa de les institucions catalanes -que en cap cas pressuposa connivència amb les malifetes dels seus titulars temporals- opta per abstenir-se en el recurs contra la sentència de marres.

Què patètic, déu méu. Fins on arriba el ridícul, l’ànsia de poder. La fam de destrossar l’adversari, que no enemic. Potser he de deixar-ho aquí, perquè si continuo, m’enfilaré i perdré la compostura.

Patètic. Qui ho hauria dit que els nostres revolucionaris de pa sucat amb oli acabarien elogiant un tribunal que té el seu origen en el franquista TOP…

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 09.07.2014)