QUI ES TRENCA EL PIT AMB LA XIULADA?

I pareu compte amb el militar, tancant els ulls i amb una ràbia continguda que està a punt d'esclatar! Ai, quin gust, redéu! (per cert, us imagineu la Fava Colau a la llotja???).

Vídeo espectacular de twitter!

ENCARA QUE SIGUI ESPANYOLA...

Encara que sigui espanyola, aviat l'exposarem a la seu del Ministeri d'Afers Exteriors de Catalunya. O què carai! A l'ambaixada de Catalunya a Madrid!

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (10): JUNY

En la història de la Humanitat, els mesos calorosos, acostumen a ser d'una gran activitat. En tots els sentits. També en les declaracions o celebracions de les Independències i altres diades assenyalades. Així, a diferència dels mesos anteriors, el mes de juny és ple de celebracions. En concret, commemoren la seva independència o altra data assenyalada, els següents estats:

Samoa (1),  Itàlia (2), Tonga (4), Suècia (6), Portugal (10), Filipines (12), Rússia (12), Islàndia (17), Kuwait (19), Luxemburg (23),  Quebec (24), Croàcia (25), Eslovènia (25), Moçambic (25), Madagascar (26), Djibouti (27), Seychelles (29), República Democràtica del Congo (30).

De totes elles destaca el cas de Filipines i Portugal, no sé ben bé per què (eheheheh).El Dia de Portugal, de Camoes i de les Comunitats Portugueses, commemora la mort del gran literat Luis de Camoes, autor del poema èpic Os Lusiadas, sobre l'expansió portuguesa arreu del món.

Banderes filipines celebrant la Independència

Per la seva banda, en el cas de Filipines, celebra la Declaració d'Independència del Poble Filipí, signada a Cavite, i el contingut de la qual paga la pena de llegir, per comprendre els immensos greuges que va patir a mans dels espanyols.

Com sempre, felicitarem aquests països des del nostre compte de twitter.

DEL SOFT AL HARD*

Per raons òbvies, Catalunya ha hagut d'especialitzar-se en els darrers tres-cents anys, tret d'algun moment puntual, en la construcció d'estructures de softpower, és a dir, de poder suau o tou. Simplificant, podem dir que aquestes estructures són les que es basteixen des de la societat civil i que consisteixen bàsicament en seduir la teva audiència o públic objectiu (el target, que es diu). És a dir, el softpower és quan es pretén aconseguir el suport, l'aprovació, la lleialtat, en base no a una obligació, una imposició, un dictat, independentment de la voluntat del destinatari, sinó més aviat en la lliure adscripció, la complicitat, la seducció que dèiem. Mancats d'un estat propi durant tres dècades, pitjor encara, combatent de forma permanent, obstinada i eficient un estat que ens vol eradicar i assimilar, la societat catalana ha hagut de desenvolupar canals, estratègies, entitats, organitzacions, al llarg d'aquest període per preservar i sobretot promoure una catalanitat que ha hagut d'anar adaptant-se a un entorn europeu, internacional en mutació constant. Han estat aquests mecanismes societaris els que han desenvolupat una estratègia de softpower que ha aconseguit seduir milers de catalans i incorporant-ne d'altres d'orígens forasters. També han estat aquestes organitzacions les que han fet un enorme esforç d'internacionalització, de promoció de la catalanitat arreu del món. Els èxits més rellevants d'aquest procés de resistència i d'avenç han estat bàsicament dos.

La columna Macià-Companys desfilant cap al front

El primer, arribar a l'entrada del segle XXI amb un Poble Català en ple procés d'alliberament nacional, és a dir, mobilitzat, activat, resolt a acabar d'una vegada amb la dependència, la submissió respecte l'estat espanyol. El segon, l'haver aconseguit bastir unes mínimes estructures d'autogovern, la Mancomunitat, i les dues Generalitats, que tanmateix, pel seu caràcter subordinat, per la seva connexió amb l'entramat políticolegal amb Espanya, no han parat de rebre garrotades i intromissions fins al punt de ser derogades, suspeses o reconduïdes, en algunes ocasions. Recordem: el 1925, el 1934, el 1938, el 1981 amb la Llei d'Harmonització, el 2010 amb la sentència del TC... Una situació que es pot perfectament repetir si no hi ha un procés de desconnexió, si no hi ha un acte de sobirania, per agafar les sàvies paraules del gran Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo

Només entre els mesos de juliol del 36 i maig del 37, Catalunya va poder fer i desfer com va voler. Va esdevenir un actor polític a escala internacional, i lògicament, va impulsar la creació d'un Exèrcit Català i va aixecar lleves militars, va fer una enorme transformació econòmica, però en una situació sociopolítica extremament complexa. Només en aquells mesos, Catalunya va deixar d'actuar de forma soft i va optar per mesures imperatives, és a dir, la pròpia d'un estat normal. Però, tot i que la feina que es va fer va ser enorme, la no desconnexió amb Espanya, novament ens va arrossegar a un desenllaç que quasi va arribar a ser fatal.

Com el Sísif clàssic, o l'Au Fènix, noves generacions de catalans van prendre el relleu i s'imposaren l'obligació de, amb allò que tenien al seu abast, tornar de nou a la càrrega. Van ser els herois i les heroïnes dels anys 40 i 50, gent sacrificada quasi secreta, que no només ens van salvar els mots, sinó molt més. Tot, de fet. Gràcies a ells i a elles, les dècades següents vam poder reemprendre el procés, cada cop amb més força, fins arribar a la situació actual, després d'haver superat molts i difícils obstacles, sense haver fet cas als cants de sirena que ens volien estampar contra els esculls.

Avui en dia hem assolit èxits brutals. El nostre softpower té actors amb una dimensió, literalment global, de primer rang mundial. Com el Barça, per exemple. I d'aquí l'obsessió espanyola per controlar-lo o, en el seu defecte, per neutralitzar-lo judicialment. 

És per això que, en la perspectiva de les properes setmanes hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tan a escala nacional, com a escala internacional. Sense deixar de fer política soft, de seducció, d'atracció, de complicitat a tots els nivells, hem de marcar d'una vegada unes línies vermelles que signifiquin una desconnexió immediata d'Espanya, i a l'hora una connexió directa, sense intemediaris amb el món. Tots els processos electorals que tenim al nostre davant, s'han de resoldre de forma contundent en una sola direcció: la de bastir un estat català lliure, sense dependències espanyoles. Aquest, i només aquest, serà el missatge que captaran a Europa i a la resta del món. I llavors, ja no només serem simpàtics, sinó que ens prendran com un dels seus, com un soci lleial. Com un més del club.

*(NOTA: Post penjat al LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 47, Maig 2015)

ARE YOU READY?

Xiulet/Whistle, a Weapon of Spaniards Destruction

Xàtiva?

"What a Cute old pal, daddy!"

CATALONIA VOTES #52 IS OUT!

(Read it)

DOS DOCUMENTS IMPRESCINDIBLES

La Societat d'Estudis Militars (SEM), acaba de publicar un segon paper sobre temes de Defensa, en aquest cas en relació al Benestar Social. Ja fa uns mesos ja va penjar-ne un relació a la cultura de la Pau. Atès que ambdós són modèlics i de gran rellevància, he decidit compartir-los en aquest bloc, per tal d'ajudar a la seva màxima difusió.

ÍNdex Global De Pau

Read more publications at Calaméo

La Defensa Es Contraposa Al Benestar?

Read more publications at Calaméo

ENS RELLISCA!*

Tot inspirant-me en un magnífic vídeo de l'APM, he de dir que a aquestes alçades de la pel.lícula, la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés per la independència em, literalment, rellisca. I segur que no sóc únicament una servidora. A molts, cada cop més, molts més, Espanya i la seves campanyes d'intoxicació, de guerra bruta, de guerra psicològica, ens importa un rave i en passem un munt.

És cert que ja en les eleccions del 2010 i del 2012, la guerra bruta espanyola va tenir uns impactes notables, i ho van aconseguir amb la col·laboració joiosa de determinats elements. En la primera, uns van ajudar a desactivar una opció que semblava que s'ho anava a menjar tot. En la segona, uns altres van participar de forma salvatge en una vaga general en plena campanya electoral, fet del tot inaudit, i que va tenir greus conseqüències. A banda, és clar del recurs a la intoxicació mediàtica, amb la col.laboració judicial i policial.

Durant el 9-N, d'altra banda, la guerra bruta encara va anar més lluny en el seu histerisme catalanofòbic, i va arribar a posar en perill fins i tot el sistema sanitari, és a dir, la salut de molts ciutadans catalans. Però tot amb tot, a empentes i rodolons, s'ha arribat on som ara. On res està perdut, però on encara ens queda assolir la victòria definitiva.

I tot just començar aquesta campanya electoral, de fet, abans i tot, ja hem assistit a una altra jugada d'intoxicació com és la darrera enquesta cuinada, l'objectiu de la qual és marcar unes regles del joc on l'espanyolisme desacomplexat apareix com a cavall guanyador. Si es pensen que ens ho empassarem, van dats. Precisament, en unes eleccions locals, és on aquestes  intoxicacions són menys eficaces. Perquè les locals exigeixen una presència sobre el terreny. Atès que l'espanyolisme no la té, s'han recorregut a llistes fantasmes, amb agents espanyols que resideixen a centenars, de quilòmetres del lloc on es presenten.

Tal és el grau de desesperació dels espanyols. Però no podran res contra un poble alegre i combatiu. Totes les seves forces, la d'aquest poble orgullós i digne, aniran arraconant la mentida i la intoxicació. La Catalunya de després del 24-M serà un tsunami de municipis per la independència amb la seva capital nacional al capdavant, o on calgui, per aconseguir l'objectiu desitjat.

Ens rellisquen les seves amenaces. I ens excita el repte d'assolir una victòria merescuda i que la tenim a tocar. Tenim centenars, milers de candidatures compostes per patriotes de totes les ideologies que es fan i es desfan, però que tenen en comú la voluntat de fer lliure Catalunya. Començant, com sempre, des de la base, des d'arran de terra, que és l'única manera de fer una pinya que afermi un castell, un país, ben muntat, ben construït.

*(NOTA; Post penjat al ND, l'11.05.2015)

A FER LA MÀ!

ALBERT FABRA

QUILLO BAUZÀ

WTF RUDI (bruuaggghhh)

QUIN HOSTIOT, REDELL!

NETEJANT BADALONA!

UNA XÀTIVA MAULETA

AMPLIACIÓ DE LA PROPOSTA DE NOU GOVERN MUNICIPAL

Per completar la proposta del post anterior, considero convenient afegir aquests punts:

1. Repartiment de la presidència dels districtes: 

• A CiU, lògicament, li tocarien tots els districtes on ha guanyat. 
• Als districtes on els cafres s'han imposat, el repartiment seria:
• Sants-Montjuic CUP
• Nou Barris PSC
• Sant Martí ERC
• Llavors quedarien Ciutat Vella, Horta-Guinardó i Sant Andreu, que s'haurien de repartir entre ERC i el PSC. Atès que ERC ha obtingut més vots, dos d'aquests districtes haurien de ser per ella, tot i que també es podria fer un acord que un dels tres tingués una presidència compartida. Mig mandat els uns i mig mandat els altres. Horta-Guinardó pels socialistes, Sant Andreu per ERC i llavors Ciutat Vella seria la compartida, o no. (Però cal recordar que se'ls ha de donar peixet als sociates).

2.Fer un marcatge estret als elements d'ICV-EUiA, que són els que acabaran controlant la cafrada, utilitzant les tècniques estalinistes d'infiltració en els llocs claus i aniran eliminant la resta de sectors. Parlo, naturalment d'Ortiz, Sanz, Colom, Vidal o Verdejo, a banda dels de segona i tercera línia, que potser són més perillosos encara.

3. Per altra banda, també és cert que contràriament hi ha elements de la cafrada que poden ser contactables o dialogables. Em refereixo, és clar, a Pisarello, Asens i Viejo. A la resta no els conec.

HI HA PARTIT, SI HI HA CORATGE

La pregunta clau és quina opció sobiranista pactarà amb la Colau. Tenint present que el 27S se celebraran eleccions. Quin partit sobiranista pot arribar a acords amb una patuleia de cafres que ahir xiulaven la Colau quan ella va gosar referir-se al dret a decidir. Naturalment, tot és possible, i a aquestes alçades de la pel.lícula, pot passar de tot i ja res ens sorprèn.

Però faig una proposta. Abans, però, és obvi que la possibilitat d'un acord espanyolista 100% és matemàticament possible, amb 23 regidors. Cert. Però seria quelcom inaudit. 

Al marge d'aquesta possibilitat n'hi ha una altra que plantejo: un acord de govern entre CiU-ERC-PSC-CUP. Sumarien 22 regidors, majoria. En base als següents supòsits:

1. Dimissió de Xavier Trias. Trias va dir que no governaria si no guanyava les eleccions. I amb la dimissió compliria la seva promesa i quedaria com un senyor. Per altra banda, em sorprèn que no ho hagi fet a hores d'ara. Quin recorregut té Trias com a cap de l'oposició? És que es vol tornar a presentar d'aquí a quatre anys? 

2. Rotació a la iugoslava del càrrec de batlle de Barcelona entre Alfred Bosch, en Collboni i la Lecha, de forma proporcional al seu pes respectiu o bé fins i tot donant una mica més de peixet als dos darrers. Un any i escaig aproximadament cadascun d'ells. Barcelona tindria doncs, quatre anys de batlle d'esquerres.

3. CiU no ocuparia la batllia durant tot el mandat, però sí que comptaria amb una presència rellevant en el cartipàs municipal i en l'estructura política dels districtes.

4. Naturalment l'objectiu és foragitar la Colau i els cafres que l'acompanyen que poden fer una autèntica atzagaiada al país. Si ells han jugat brut, nosaltres no podem quedar-nos amb els braços creuats. Ens hi juguem massa.+

Quines raons portarien a acceptar aquest pacte:

a) CiU continuaria tenint una presència a Barcelona i per altra banda, Artur Mas es desempallegaria de la figura d'en Trias, que és dels pocs, de fet diria que l'únic, que encara li pot cantar les quaranta si li rota... i es queda tan fresc. En Puig no compta, perquè està al caire del cingle pel tema Pujol, etc. Unió no plantejaria problemes, sobretot perquè s'evitaria el govern dels cafres ( a no ser que temi més a la CUP que a la Colau and company).

b) ERC a més d'ocupar la batllia durant més d'un any, podria tenir molta visibilitat i influència en la ciutat, i en Bosch es podria preparar de cara a les properes eleccions municipals.

c) El PSC, seria com renèixer de les cendres, ara està en estat catatònic, i sap perfectament que molts dels votants colauistes abans eren seus. Naturalment, això no agradaria al PSOE, però l'alternativa de formar un pacte espanyolista amb les altres forces, és una perspectiva poc excitant. A més ocuparia la batllia de nou, tornaria a tocar cuixa, o en aquest cas, pebrotada. (És significatiu que Iceta s'hagi apressat a posar-se bé amb la Colau, però tal vegada és perquè tem, que, com semblava clar abans de les votacions, hi havia un pacte CiU-ERC-PSC cantat si Trias obtenia més vots). 

d) La CUP ja ha pactat amb CiU abans. I a més també obtindria la batllia, fins i tot amb una temporada proporcionalment superior a la que li correspondria a nivell aritmètic. I podria consolidar la seva presència a Barcelona i convertir-se en un referent de l'esquerra patriòtica desacomplexada i clarament rebel. A més els pactes amb CiU han estat molt ben rebuts per molts catalans que han destacat el sentit d'estat dels cupaires. D'estat català, s'entén, sense que això afecti el més mínim al seu radicalisme social.

En definitiva, un acord, que segurament situaria Barcelona en una situació de mig hivernació durant quatre anys, però que evitaria la catastrofe d'un govern colauista, o, en darrer terme del engrunes d'ICV.

Cal tenir en compte que la Colau no aguantarà gaire la pressió mediàtica. Aquesta gent, els mediàtics, per pròpia definició no acaben de consolidar-se en la política. Viuen massa el dia a dia. Recordem el cas, antic (eheheh) de la Rahola i el més recent, d'en Laporta. El tempo mediàtic és incompatible amb el tempo electoral, molt més lent. Colau no aguantarà, i qui realment aniran assumint protagonisme seran, com sempre, els culs de ferro d'Iniciativa, aquests no se'n van ni amb lleixiu, i se situaran de forma inexorable en els llocs claus del govern municipal, si no ho impedim amb el pacte que proposo.

Un pacte dur. Un pacte de sang. Un pacte d'un país madur que sap que s'està jugant molt, massa, per convertir-se en un titella de La Sexta i d'un nou procés constituent espanyol on, tot ho sembla indicar les coses anirien de molt mal borràs per Catalunya. Un procés, naturalment, condemnat al fracàs, perquè sempre l'espanyolisme ha emprat l'espantall del revolucionarisme per desactivar en primera instància la reivindicació nacional catalana (lerrouxisme, faisme, psuquisme, sociates, indignats, odiemos...)

Bé, és una proposta que ofereixo gratia et amore, ara comprendré que em tireu pedres, però la pregunta incial és la clau de la qüestió: quina força sobiranista gosarà pactar amb una Colau rampant?

En definitiva: hi ha partit, si hi ha coratge. I al fons, però no gaire, el 27S.

VÍDEO PRESENTACIÓ DE MILLOR LA GRANADA

DOS ESPANYOLS QUE FAN EL RIDÍCUL

El Ministre espanyol Garcia Margalló (sí amb accent)

La populista mediàtica, i probablement agent del CNI, Colau

Dos espanyols, dos ridículs. 

Primer, el Parlament Danès, no el govern, (manipulador), li ensenya al Ministre sideral unes quantes lliçons de democràcia europea. Cada cop són més els estat que ja estan fins al capdamunt de les xarlotades (perdó Xarlot) d'aquest fantasmet. Molt aviat. li cantaran les quaranta.

I després, la nena Colau, que quan no pot convidar mediàtics madrilenys a Barcelona, es dedica a intoxicar. Com per exemple, a dir que l'ex-president uruguaià José Mújica li donava suport. Des de l'Uruguai l'al.ludit li ha parat els peus a aquesta impresentable. Molt probablement, una agent del CNI, tot i que això no ho sabrem del cert fins més endavant.

En definitiva, els espanyols reben garrotades cada cop que intenten manipular. I jo que me n'alegro.

EUDALDO, FERNANDO, RAIMUNDO, EUGENIO*

No, no són els quatre pallassos de la tele. Tot i que com escriuen i com argumenten no passen de bufons de la cort del Rei d'Espanya, després d'haver estat diplomàtics i/o ambaixadors de la dictadura franquista, per cert. Tots quatre, del primer a l'últim. 

Quan al mes de novembre van publicar un primer article contra la independència, ja vaig escriure replicant-los. Finalment, però, no el vaig penjar. Que quatre diplomàtics franquistes estiguin contra la independència de Catalunya, és perfectament lògic i normal. No hi ha res de què estranyar-se. L'insòlit fóra el contrari. 

Aquests són els pallassos de debò, els dignes

Però l'Eudaldo, el Fernando, el Raimundo i el Eugenio (EFRE) han tornat a perpetrar un nou atemptat intel·lectual en forma de glopada etílica a, naturalment, La Vanguardia. Vull dir, que han tornat a escriure falsedats de l'alçada d'un campanar. 

Llavors he decidit que ja no els perdono. Que ara vaig a per ells. Perquè una cosa és tenir paciència i continència... i una altra és que t'inflin els nassos. 

Pel que fa a l'article del mes de novembre (Costes exteriores de la Independencia), hi ha tantes coses que es poden replicar que se'ns acabaria el paper o fins i tot el disc dur, encara que tingués 4 TB de memòria. Però no puc estar-me de recordar el punt 3 d'aquell article, on defineixen Espanya com una “potencia regional con intereses globales”. I quin tip de riure em vaig fer quan ho vaig llegir... "Potencia regional"? Suposo que es refereixen a regional de futbol, perquè d'una altra cosa, res de res. Espanya no pinta res, ni tan sols a l'Estret de Gibraltar, on qui mana és el Regne Unit. I això dels “intereses globales”, suposo que es refereix a la corrupció, al comerç d'armes, al de droga o al tràfic d'humans, no? 

No és tot, els EFRE, persisteixen amb les seves paranoies: "presencia permanente en el G20". Aquí amaguen que Espanya no forma part oficialment del G20, sinó que és un simple okupa, convidat de forma permanent per França, perquè se'n compadeixen. Cosa que no passa amb Mèxic o Argentina, que sí que són membres oficials. Quins fums, aquests espanyols... 

Fins i tot aquest bufó té més dignitat...

Hi ha altres perles que igualen les amenaces siderals del Ministre Margalló (amb accent), sobre el destí d'una Catalunya independent fora de l'ONU i de la UE, i tal i tal, que diria aquell, però que no val la pena de rebatre, per la seva poca consistència. 

Passem ara a l'article més recent: "Secesión y Derecho Internacional". També n'hi ha per sucar-hi pa. Però em limitaré a dos punts. El primer és la seva mala intenció quan ignoren l’opinió de la Cort Internacional de Justícia sobre la declaració d'independència de Kosova, la qual estableix clarament que quan el dret internacional defensa la integritat territorial dels estats fa Edualdo, Fernando, Raimundo, Eugenio referència a les relacions entre estats, de manera que un estat no pot atemptar contra la integritat territorial d'un altre estat. Però no en el cas que una part d'un estat decideixi optar per la independència i constituir-se en un estat independent per ell mateix. Ignorar aquest petit detall demostra que es té molt mala intenció. 

El segon és per esquinçar-se les vestidures veient com n’arriben a ser de barruts. O sigui, després d'haver-se referit a la Xina, a Rússia, quan es refereixen al Regne Unit, els EFRE es veuen impel·lits a matisar que es tracta de “una realidad jurídica muy diferente a la nuestra”, suposo que per justificar que el govern espanyol no accepti fer un referèndum d'autodeterminació, com sí que ho va acceptar en el seu moment Londres. 

O sigui, de la lectura d'aquest article es dedueix que la Xina i Rússia no són una "realidad jurídica muy diferente a la nuestra", però per contra, sí que ho és el Regne Unit, oi? Espanya, la Xina i Rússia, en conseqüència, són com gotes d'aigua, i el Regne Unit, per contra, són les antípodes. Si se n'ha de ser de cínic i de penques. De fet, els traeix el subconscient. Els EFRE es deleixen per ser com els dos gegants, i ridículament, s'intenten assimilar, com si Espanya fos una veritable potència no ja regional, com dèiem abans, sinó global. 

Els autors ignoren l'opinió del Tribunal Internacional de Justícia... casualitat?

Afegeixo un tercer punt. Ignoren que paral·lelament a la “tendencia política mundial de construir grandes sistemas de integración” hi ha també la tendència política mundial de constituir nous estats, com es constata si ens limitem a comptabilitzar el nombre d'estats que formen part de la Nacions Unides des de la seva fundació fins al dia d'avui. 

En definitiva, els quatre diplomàtics exfranquistes i ara monàrquics, no juguen net amb el seu argumentari i recorren a mitges veritats, i completes falsedats per a condemnar Catalunya a continuar la seva submissió envers Espanya. 

Per sort, en els darrers anys, la internacionalització de la independència de Catalunya ha esdevingut un referent ineludible i estic segur que en els propers temps, el seu protagonisme encara serà més decisiu per a fer-la possible, viable, i sobretot beneficiosa per al benestar de la nostra gent. Malgrat tots els Eudaldos, Fernandos, Raimundos i Eugenios que es fan i es desfan.

*(NOTA: Post penjat a l'e-notícies, 16.05.2015)

DEDICAT A LA JUNTA ELECTORAL I A QUI LA VA PARIR

CATALONIA VOTES #51 IS OUT!

(Read it)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 47 (MAIG 2015)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 47 (MAIG 2015)

Read more publications at Calaméo

ELS PRESIDENT MAS AMB ELS DELEGATS A L'ESTRANGER

Trobada del President Artur Mas amb la cúpula d'Afers Exteriors i els delegats del Govern a l'estranger. D'esquerra a dreta hi veiem:Andrew Davis, delegat del Govern als Estats Units, Canadà i Mèxic; Josep Manuel Suàrez Iborra, delegat al Regne Unit i Irlanda; Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant de la UE i delegat del Govern davant la UE; Francesc Homs, conseller de Presidència i Afers Exteriors; Artur Mas, President de la Generalitat; Roger Albinyana, Secretari d'Afers Exteriors i de la Unió Europea; Martí Anglada, delegat del Govern a França i Suïssa; Mar Ortega, delegada del Govern a Alemanya; Adam Casals, delegat del Govern a Àustria, Hongria, Txèquia, Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia i Lucca Bellizzi, delegat del govern a Itàlia. 

Sense cap mena de dubte, la trobada no va ser només per fer-se una foto, per la qual cosa és de suposar que es va parlar de com reforçar la presència de Catalunya al món, i probablement també, de com fer front a les atzagaiades espanyoles que pretenen impedir-ho. 

Per altra banda, fa pocs dies, es va anunciar l'imminent obertura de dues noves delegacions, que es consideren claus: la del Vaticà i la del Marroc. Bon senyal.

HOMMAGE TO THE CATALANS FROM THE NORTH AND THE SOUTH WHO FOUGHT IN 1WW

Mr. Martí Anglada, (with tie) Catalonia's Delegate in France in the
Hommage to the Catalan Volunteers in the First World War

Catalans from the South volunteers 

About 500 southern Catalans gave their lives for France and Catalonia Freedom

8.500 conscripted Northern Catalans died in the War.
A whole young male generation dissapeared

Medal to Catalans Volunteers: "Sans peur, sans pitié"

Josep Joffre i Plas (1852-1931)
Maréchal de France, born in Ribesaltes 

GENIAL!

“Still Going Strong” 

(He still Going Strong) 

Remember Ned Stark? 

He was a lot of fun, 

But he didn't make it past season one. 

Robert Baratheon was part of that crew, 

But he never made it to season two 

The King of the North was cool, you said. 

Another favorite that ended up dead. 

You thought that Joffrey had to survive 

— he ain't in the credits for season five 

Baby you know I’m the man for all seasons 

Characters get cut for various reasons 

Some people’s parts just ain’t very long 

But not me, I’m still going strong!”

ELS CARTELLS

Síiiiii, ja sé que pertocaria fer una anàlisi de la campanya digital, dels comptes a twitter, instagram, facebook, dels vídeos.... però què voleu que us digui, potser ja és l'edat, però ara vull analitzar els cartells dels partits polítics o candidatures que es presenten a les eleccions en concret a la nostra Capital Nacional, és a dir, Barcelona.

Millor Barcelona

Millor Barcelona és la candidatura unitària de l'independentisme desacomplexat, lliure i que per això es declara profundament compromes amb la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya. Pel que fa al cartell, hi destaquem dos aspectes. 

El primer és la imatge omnipresent del seu candidat i cap de llista, l'Ignasi Planas, advocat, secretari de Reagrupament, és a dir, legalment, el número 3, i President de la Federació Catalana de Rugby. Planas ja havia format part de la candidatura UxB en les eleccions del 2011, i que no s'ha reeditat per la negativa de l'actual candidat d'ERC, més preocupat en fitxar sociates que vagaven per l'espai sideral després del Big Bang del PSC. En Planas dóna una imatge de tipus enrotllat i a l'hora com cal, i a mesura que passen els dies, el seu reconeixement és cada cop més alt.

El segon element és la idea força de la unitat independentista que es concreta clarament amb la reproducció dels logos de les dues forces polítiques que el composen: Reagrupament i Solidaritat, que acompanyen al logo de la candidatura. La idea és molt clara, la unió de les opcions independentistes és el que pertoca ara. Una idea que d'haver-se generalitzat al conjunt de forces patriòtiques ens hauria situat en una posició molt més avantatjosa que l'actual. Però ja se sap, que als catalans ens agrada complicar-nos la vida ... tot i que al final ens en sortim. Sempre.

CiU

Bé, dir que aquest cartell és de CiU és un eufemisme, entre d'altres raons per que com es pot veure clarament, el logo de la federació ocupa una posició marginal, en benefici de la imatge del candidat. És l'exemple paradigmàtic d'un cartell electoral on el partit del candidat fa nosa, i quasi se l'obvia, per reforçar la imatge potent del candidat. De fet, penso que és un cartell que fa un flac favor al partit, perquè és un reconeixement explícit que el partit (la federació) està en hores baixes. De fet, a manca de mesures més contundents, com per exemple l'expulsió de tots, vull dir tots, els corruptes, sobretot si són confessos, que penso que ja han fet tard, el més lògic seria desempallegar-se'n d'una marca que fa més nosa que servei. Fet que de passada serviria per fer net d'altres elements indesitjables que són un enorme llast o una creu que arrosseguen, i que cada divendres encara pesa més.

Dit això, des d'un punt de vista artístic, diríem, el cartell és genial. Sobretot el detall de les ulleres, és una gran troballa, que aconsegueix, en les diferents versions, fer del candidat un tipus proper, entranyable, un avi o un tiet que tots voldríem a casa. També és interessant el text emfatitzat amb negreta, que assenyala una vocació transversal, que al no anar associada a res, vol dir que aspira a recollir vots arreu, tant d'independentistes com de no independentistes, d'esquerres com de dretes, de corruptes com de no corruptes. etc. etc. El problema del senyor Trias, que l'ha obligat a corregir en plena campanya, i això és sempre un passiu, és el seu acomplexament envers La Vanguardia i els sociates (encara que sembli increïble), que l'ha dut primer a formar una candidatura pretoriana, que no ha recollit les noves sensibilitats de la societat catalana en marxa cap a la Independència, la qual cosa ha estat lamentable i que ha obligat a l'aparició d'altres opcions menys tiquis-miquis. I després, a desvincular la campanya del procés independentista que estem vivint, negant-se inicialment a signar el compromís per la Independència... per després signar-lo cuita corrents quan ha vist el cataclisme que li queia a sobre. Per sort, per ell, la correcció es va fer en els primers dies de campanya, quasi diríem, en les primeres hores. D'haver persisit la negativa a fer-ho, l'ensorrament hauria estat total.

ERC

El cartell d'ERC associa clarament el candidat amb un dels símbols recuperats recentement a Barcelona, com són les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i també amb el SÍ del suport a la Independència,tot i que aquesta paraula no surt en el cartell. Tal vegada, venint del segon partit més important del país, es podria haver esperat més. Sembla un cartell d'un partit petit, com si encara no es creguessin que són els destinats a governar un dia Catalunya, en general, i Barcelona en particular. Clar que si tenim en compte, que l'elecció del candidat en les primàries, va ser traumàtica, i que un cop elegit es desempallegà dels seus socis en les eleccions del 2011, tot ja s'entén una mica més. De fet, en la imatge del cartell hi veig una mica la paradoxa de la faula de La lletera: uns que s'ho prometien molt feliços i que s'ho menjarien tots, i que em temo que, com a molt es quedaran a mig camí. Una llàstima.

CUP

Quan vaig veure el cartell de la CUP, em van venir al cap dues idees. La primera, un record del mític cartell del PSUC on un suposat obrer, probablement un buròcrata sindical, mostrava les seves mans, com dient que eren l'únic que tenia per treballar. La segona, és que es tracta, també aparentment, de mans exclusivament masculines, fet que, sincerament, contrasta amb el discurs públic del partit, en les assemblees del qual s'acostuma molt sovint a utilitzar les formes femenines d'autoreferència. Dit això, és evident que el recurs a l'element casteller és sempre agraït, no debades és una de les aportacions culturals no materials que els catalans i les catalanes hem fet a la cultura humana universal. Sense complexos ni agafar-se-la amb paper de fumar. 

Aquest cartell, per altra banda, i coherentment, és l'antítesi del de CiU, atès que aquí, les sigles i el logo són tan preeminents, que tapen la referència a la candidata. Una opció lògica des de la perspectiva d'aquells que no volen caure en la trampa dels mediàtics, és a dir, de la submissió als mitjans de comunicació, com ho van demostrar amb la negativa o el rebuig a fer candidat al polític més ben valorat del Parlament de Catalunya dels darrers anys.

Bé, si he de ser sincer, quan vaig veure el cartell, vaig pensar una tercera cosa. Concretament, en el meu interior, vaig saltar amb un "Hòstia, els de la CUP em copien!", o si no veieu què vaig escriure jo, en aquest mateix bloc, el 8 de novembre passat, és a dir, el dia anterior a la votació del 9N. Ep! Però cap problema, content i orgullós, si això fos així, de què hagi passat.

DEBAT ELECTORAL A LA GRANADA. FELICITATS LLUÍS!

Excel.lent intervenció d'en Lluís Pons i Casals, Cap de Llista de Millor per La Granada (MxLG), i membre de Reagrupament. En el vídeo de La Granada TV, en Lluís defensa amb fermesa i dignitat el programa de la candidatura que encapçala com un compromís amb la gent del poble i també amb Catalunya. Un excel.lent candidat, per una excel.lent candidatura, per un excel.lent muncipi!

Millor per La Granada és una candidatura unitària de l'independentisme formada per Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència i per candidats independents. 

En Lluís en la seva faceta d'esportista d'èlit, que acumula dotzenes de campionats i títols en ciclisme, motocross i altres disciplines.

D'ENÇÀ DE LES AMENACES DE FERNÀNDEZ DÍAZ, LA VIOLÈNCIA ESPANYOLA VA IN CRESCENDO

A veure a ningú amb dos ulls a la cara -o fins i tot només un- i amb una mica de cervell pot obviar que les amenaces de Fernàndez Díaz als mossos han desfermat una onada de violència espanyolista adreçada a condicionar el vot dels catalans i les catalanes.

El supremacisme feixistoide espanyol, en els darrers dies, ha:

• Agredit un candidat de Convergència a Nou Barris
• Un dirigent de C's s'ha vist implicat en un incident de connotacions racistes a Manresa
• En un akelarre pepero s'han agredit públicament i tumultosament persones que protestaven a Barcelona (?)
• S'han agredit seguidors del Barça a l'Aeroport del Prat
• Militars espanyols han robat estelades
• Dirigents de C´s han donat suport explícits a declaracions colpistes i militaristes
• De passada, la justicia espanyola ha tornat a subordinar el català i ha ordenat que es retirin les estelades dels edificis públics, fent l'onada, doncs, a la catalanofòbia més primitiva.
• I sense oblidar l'atac a la immersió lingüísitica

I paro. 

Tot això només es pot evitar fent la desconnexió amb Espanya, de forma urgent i immediata. Ja ho hem dit moltes vegades, i no ens cansarem de repetir-ho. 

Encara que al nou President de l'ANC no li agradi i ens amenaci amb un nou episodi de gir social del sobiranisme, pluja fina i altres mandangues, d'una repetició de l'estratègia erky de reconstrucció de la socialdemocràcia catalana, ara però adreçat als d'Iniciativa, a costa de retardar la desconnexió ad calendas graecas. 

Realment, en Pica, a qui conec de fa molts anys, s'ha estrenat entrant com un elefant en una quincalleria i amb la intenció evident de marcar el terreny de joc a la seva mida. Vaticino problemes.

Però tranquils, mantindrem el cap calent i avançarem amb pas ferm. Serem els que serem i anirem on hem d'anar. I res ni ningú ens ho impedirà.

Ni la violència espanyola, ni la covardia dels que abans treien l'estelada des de les conselleries ni dels que ara no gosen hissar-la des dels Ajuntaments.

Aviso.

L'ENDEMÀ DE LES AMENACES... DOS "INCIDENTS"

Hauríem de fer per manera que no ens tractessin d'imbècils. Com ja va dir en Joan Sales, no hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de ser imbècils...

L'endemà mateix de les amenaces de l'ultra Fernandez Díaz, que com recordareu va dir que la denúncia pública dels Mossos d'Esquadra sobre la connivència entre la policia espanyola amb el terrorisme integrista (i recordo que un dels detinguts clau és un ultra que havia participat en el 12-O a Barcelona),  "tindria conseqüències", l'endemà mateix, repeteixo, succeeixen dos incidents on candidatures espanyolistes es fan les víctimes. Totes dues més que sospitoses i produïdes en circumstàncies prou estranyes.

Ambdós incidents fan un tuf de vella escola que tomba d'esquena. Suposats agressors que no se saben ben bé qui són i d'on surten victimitzen els pobres espanyolets que de seguida presenten denúncia davant la policia i obtenen un ressò mediàtic colossal. Ufff, molt vist, massa vist, sobretot si ho comparem quan les agressions van en sentit invers. Llavors l'actuació de la justícia sovint no existeix o és lenta, i naturalment, el ressò mediàtic és infinitament menor.

Ras i curt, Sr. Fernandez Díaz, vostè vol aprofitar aquests incidents i d'altres que passaran en els propers dies, em jugo un pèsol, per estendre la brama que a Catalunya no hi ha llibertat d'expressió i que es persegueix els espanyolistes. Naturalment el responsable d'aquesta situació, argumentarà, són els Mossos d'Esquadra, que no actuen professionalment, sinó que són una policia política, etc., etc. 

El següent pas, serà exigir o bé una retallada de competències, o bé un nou desplegament de policies espanyols, o bé, ras i curt, posar els Mossos sota el Comandament del govern espanyol, a través de la Delegada del Govern o així. En tot cas, l'objectiu és sembrar la desconfiança envers els Mossos, una mesura, per cert, que ja ha provocat que dos agents del cos fossin morts en acte de servei, fa uns mesos, com ja es va denunciar des d'aquest bloc en el seu moment.

La millor manera de tallar aquesta campanya espanyolista és fer dels municipis catalans, de tots i cadascun d'ells, una autèntica fortalesa a favor de la Independència i contra l'espanyolisme embogit que intenta fer saltar la democràcia catalana. És una tasca que hem de fer possible en els dies que queda de campanya.