GRAN CONVERSA AMB ELS DOS PRESIDENTS

Gran conversa als dos Presidents, Puigdemont i Mas al Punt Avui TV. Un document que conté, m'atreveixo a dir, contingut documental històric. Llàstima que no hi ha manera d'insertar el vídeo en el bloc. La podeu seguir, en la seva integritat, aquí.

LA DUI COM A PÒLISSA D'ASSEGURANÇA*

La Declaració Unilateral d'Independència (DUI) ha tornat a agafar protagonisme politicomediàtic en els darrers dies. És una bona notícia. Tenim un president independentista. Un govern independentista i un parlament amb una sòlida majoria independentista. Una DUI, per definició, només la pot implementar un parlament, una assemblea legislativa o un òrgan format per càrrecs electes, que de tot ha passat en la història de les Independències que s'han donat al llarg dels darrers anys i dècades. En el cas de Catalunya, de la Catalunya-Principat, l'òrgan encarregat d'aprovar-la és, naturalment, el Parlament de Catalunya. Amb això, vull dir que la DUI, per definició, no és una competència dels ciutadans. Els ciutadans, en tot cas, la poden ratificar, si s'escau, en un referèndum posterior, però la DUI és una competència exclusiva dels càrrecs electes, i més concretament, dels membres del Parlament.

Amb això, vull dir que els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits, si es fa per votació electrònica, declarar la Independència de Catalunya de forma unilateral. Ningú més. Són ells i elles les que en tenen l'exclusiva competència. Això, naturalment, els suposa una enorme responsabilitat, i fins i tot, una enorme pressió.

Hem assistit, els primers dies del govern Puigdemunt, a un seguit de declaracions que, tanmateix, tendeixen a descartar-la, si més no de forma immediata. Alguna consellera, fins i tot, s'ha passat fins i tot en aquesta voluntat de degradar-la o de bandejar-la. I això és un símptoma preocupant, però, a aquestes alçades, no d'una excessiva gravetat. De moment.

Certament, la DUI és un recurs que els diputats independentistes del Parlament, i, repeteixo, només els diputats independentistes del Parlament, tenen al seu abast. S'ha dit, també, que només s'hi recorreria en cas que el govern espanyol, apostés per la supressió de l'autogovern català, o per la repressió pura i dura. Llavors, actuaria com una mena de bomba nuclear per confirmar una ruptura política i legal amb el Regne d'Espanya. Si voleu, la DUI la podem considerar, en aquest sentit, com una pòlissa d'assegurança. El President Puigdemont va declarar, per televisió, que la independència seria un procés que aniria “de la llei a la llei”, de manera que no es perdria en cap moment la continuïtat i la seguretat jurídica. I ho considero una declaració encertada.

Tanmateix, ha de quedar molt clar que, davant les amenaces, els exabruptes, els insults, i, perquè no dir-ho, els favors, que el govern espanyol, i el búnquer tripartit que actua de forma cada cop més coordinada amb l'objectiu d'entorpir el procés polític i l'adveniment de la República de Catalunya, fan dia sí i dia també, els 72 diputats catalans independentistes, i el govern i, per descomptat, el President, no vacil.laran ni un segon, ni una micromil.lèssima de segon, que, arribat el cas, aprovaran una DUI com una casa de pagès, per entendre'ns.

Aquesta fermesa, aquest compromís, per descomptat, ha de quedar ben palès en tots els actes que es facin. La marxa sempre serà cap endavant i només cap endavant. I els ciutadans, en aquest sentit, els passarem comptes al respecte.

Naturalment, repeteixo, la DUI és un recurs en cas de necessitat. Però hi és i hi serà. I és molt convenient que no només els ciutadans ho tinguin clar. Sinó també el govern espanyol. I, encara més important, la comunitat internacional. Els nostres veïns i, en general les grans potències globals, tant estatals com civils, econòmiques, militars o mediàtiques, han de rebre un missatge clar i inequívoc. I és el que anem a per totes. Punt.

Finalment, afegir que, per descomptat, l'estratègia d'eixamplar la base de suport a la independència, és ben lògica i coherent. Però, cal tenir clar que, a hores d'ara, el que sí que sabem del cert, és que una majoria clara de diputats del Parlament de Catalunya són independentistes. Per contra, dir que a Catalunya només hi ha un 48% d'independentistes, és falaç. No en sabem quants n´hi ha, perquè no se'ls ha preguntat explícitament. Ha de quedar molt clar que el 48% no és més que un artifici estadístic, que pot variar molt clarament en funció, per exemple, de la participació.

Per això, la pilota està en el sostre dels diputats independentistes i només en el seu. Si el full de ruta que s'està dissenyant, i al qual, per descomptat, se li ha de donar tot el suport possible... i l'impossible, es veiés agredit de forma intolerable, la DUI entrarà en acció. I això, repeteixo, tothom ho ha de tenir clar. Aquí i al Món.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 25.01.2016)

REAGRUPAMENT I EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA*

La situació política del nostre país sembla estar, de moment i a grans trets, ben encaminada. Tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista i un Govern que mirarà de dirigir el Procés Constituent cap a la independència. Una fita ineludible per a la consecució de la nostra llibertat i del marc de benestar social, espoliats juntament amb els nostres recursos econòmics per l'Estat Espanyol amb l'ajuda dels partits unionistes de casa nostra i d'aquells altres que, sota l'aparença del progressisme, encara amb mentalitat autonomista i partidista, miren de posar pals a les rodes del nostre camí cap a la plena sobirania.

No obstant això, també entre els partits independentistes que configurem aquesta majoria en el nostre Parlament apareixen diferències en la interpretació del full de ruta. El que per uns és una Declaració d'Independència ha passat a denominar-se i entendre's per d'altres com a Declaració d'Intencions. Òbviament els significats d'ambdues expressions són netament diferents en quant a la voluntat i la fermesa del tempo polític i desconcerten la nostra ciutadania, que veu com creix la incertesa i s'allarguen els terminis davant la possibilitat d'innombrables votacions futures. Què tindrem al final dels 18 mesos de legislatura amb el mandat democràtic sorgit de les urnes el 27S?

Tenim encara molta feina com a país i els Reagrupats hem d'estar sempre a punt en la defensa del nostre propi full de ruta, la DUI, la Declaració Unilateral d'Independència, últimament qüestionada, clau de volta de les nostres aspiracions com a poble.

És aquest el motiu pel qual el nostre President, l'Ignasi Planas, farà una conferència oberta a tota la ciutadania a Reus, a l'auditori de l'antic Hospital del carrer de Sant Joan, sobre com hem d'encarar els propers mesos des de la perspectiva de la situació política actual i com entenem nosaltres que s'haurien de conduir les regnes en el camí de la independència per a avançar en un procés que considerem vital, inevitable i ineludible.

*(NOTA: Article extret del web nacional de Reagrupament Independentista)

(LITTLE) OPPOSITION CHIEF: CATALONIA DOESN'T NEED TO EXPORT MORE

Ms. Inés Arrimadas, Opposition Chief in the Parliament of Catalonia, a staunch adversary of Catalonia Independence, believes that Catalonia doesn't need to export more to the rest of the World. As a consequence, she asks to the President of Catalonia, Carles Puigdemont, to shut down all Catalonia Commercial Delegations network around the World.

Ms. Arrimadas, who heads a 25 strong members caucus, that, by the way, is the weaker official opposition caucus ever (not counting the previous one, since there was a legislative agreement between the then two main parties), is a clear example of the Catalanophobia paranoia well rooted in Spanish political parties. 

Advocating for less exports is nonsense, is against more workplaces, more growth, more welfare. But for die hard Spaniards, as Ms. Arrimades, everything that can be used against Catalonia Independence is welcomed.

As the Guardia Civil motto says "Todo por la patria". And Ms. Arrimadas agrees, even if it is against her countrymen and countrywomen's well being. 

Also a few weeks ago she ostensibly showed no respect at all towards Catalonia National Anthem, Els Segadors. 

European and World politicians and leaders must take good note of this Ms. Arrimadas statement and behavior. 

A AQUESTES ELS IMPORTA UN RAVE ...

.... i no ploren, si les tracten de GLPM, 

ni tampoc quan les violen i les assassinen

I és que jugar a revolucionària a la Unió Europea és superguai!

MÉS QUE HOUSE OF CARDS I BORGEN*

Els darrers esdeveniments en la política nacional catalana han tingut un notable impacte mediàtic internacional. Després d'uns mesos missing in action, la majoria dels grans mitjans globals han tornat a parlar del procés independentista. Certament, alguns ja el donaven per mort i enterrat. Com al The Economist, que ja no va incloure'n cap referència en el seu Year in Review 2016, és a dir, en la revista on assenyala, de forma prospectiva, quins seran els esdeveniments de l'any que s'enceta. Per contra en les edicions anteriors, sí que en parlava.

Però la realitat és tossuda, i ni que sigui en el darrer segon, del darrer minut, de la darrera hora, del darrer dia, o quasi, la notícia d'un acord polític in extremis va donar la volta al món. Només cal llegir les dotzenes d'articles i veure els vídeos que s'han penjat a la xarxa tant del pacte, com de la sessió d'investidura del nou President, com els actes de jurament del càrrec presidencial i, posteriorment, dels membres del nou govern.

Un desenllaç que va sorprendre a molts, podríem dir que a tothom, i que va deixar bocabadats als espanyols, que ja se les prometien molt felices.

Tanta va ser la sorpresa que, en el que tal vegada s'ha convertit en el més grans dels elogis, el corresponsal del Financial Times, un diari que sempre ha apostat per la ja desapreguda i enterrada, tercera via, ha qualificat l'acord com un desenllaç que fins i tot supera els de sèries de política ficció de referència com són House of Cards o Borgen. Ras i curt, situar la política catalana en el nivell d'aquestes produccions amb un gran impacte en la cultura popular és, no cal dir-ho, un enorme reconeixement. O si no, preguntem-nos quan la política espanyola, per exemple, ha rebut una menció d'aquest tipus. Mai.

Més enllà, però, d'aquest detall, hi ha altres realitats. El procés català obté cada cop un pes específic en la política europea. A Bèlgica, per exemple. On els partits flamencs volen un posicionament clar del govern federal a favor de la Independència de Catalunya.

Fins i tot el mefistofèlic President del Parlament Europeu, Martin Schultz, dubta de forma evident, durant deu llargs segons, abans de contestar de forma rutinària. Senyal que es troba en un mar de dubtes. Probablement, intueixo, només va reaccionar després de rebre una coça per sota la taula, del seu Cap de Comunicació, l'espanyolista, però català, Jaume Duch (a la dreta, foto), que s'asseia al seu costat. Duch, no cal dir que és un dels peons espanyols a Brussel.les que intenta, dia sí i dia també, actuar de tallafocs de tota reivindicació catalana a Europa.

No puc acabar aquest article, òbviament, sense referir-me al fet que en el nou govern del President Puigdemunt, hi ha una Conseller d'Afers Exteriors, que també assumeix les competències de Relacions Institucionals i Transparència. És una gran notícia. El seu titular és en Raül Romeva, que compta amb una llarga experiència, deu anys, en la europolítica. No cal dir que des d'aquí li desitjo tota la sort i l'encert necessaris. I no tinc cap dubte que els tindrà. Aquesta nova etapa, jeràrquicament reforçada, dels Afers Exteriors ha de ser clau per aconseguir triomfs en les relacions internacionals, i encara diria més, en les relacions diplomàtiques.

Després dels fracassos desastrosos  protagonitzats pel Ministre sideral Garcia Margallo, en boicotejar la política exterior del President Mas, ara estem en situació de llançar una ofensiva en tota regla per aconseguir el suport d'estats i d'organitzacions internacionals. Tenim un president, un govern i un parlament clarament i desacomplexadament favorables a la Independència. I n'hem de treure profit i jugar bé les nostres cartes. Que són molt bones.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54, gener 2016)

CATALONIA VOTES #83 IS OUT!

Read it

DILLUNS AL SOL!

Pregunta: Quants dilluns al sol es passarà en Duran?

PD 1: Sí, hauria d'haver esperat fins al proper dilluns, 
però falta tant que no me n'he pogut estar!

PD 2: Però és que es viu tan bé sense els ploms de la 3a via!

DUES QUE VAN FUMADES (BÉ, DE FET SÓN 3, PERÒ DEIXEM-HO EN 2, NO REMENEM MÉS LA MERDA)

En els darrers dies dues polítiques semblen que van fumades, en el sentit de sobrades. Vull dir que gasten uns fums que déu n'hi do. Em refereixo als casos de la Fada Colau i de l'Arrambadas. Segurament també en trobaríem algun altre, però, millor deixar-ho i no remenar la merda, que ja se sap que fa pudor. Anem a pams.

Algú se'n recorda del cartell electoral de l'Artur Mas que apareixia com un Moisès, de manera, certament, força desafortunada? Oi que sí? Oi que va ser motiu de conya, befa i fins i tot d'escarni? Què diuen ara tots i totes aquelles de la foteta de la batllessa ni-ni, marcant paquet al Saló de Cent de la Casa Gran per a més gran deshonor dels barcelonins i les barcelonines? Callen. Fins i tot la ni-ni se les dóna d'angelical. 

Però bé, el que realment on anava és que el seu càrrec polític penja, literalment d'un fil. I tot i així gasta uns fums que ni un rei absolut. Es pensa que és la reina del mambo, i que totes li ponen. Jo és que realment, no puc entendre com hi ha gent amb responsabilitat política que hauria d'actuar i posar-la d'una vegada entre l'espasa catalana i la paret espanyola, i que es deixi de tonteries, que ja els tenim ben bé plens. Costa tant? Com deia en l'anterior post, a més ara, es permet el luxe de menysprear els partits de l'esquerra catalana i vol muntar un xiringuito de l'esquerra a seques, és a dir, engrunes, més engrunes, tantes engrunes que fa feredat. De debò que no hi ha voluntat política de parar-li el peus?

L'altra fumada és la que va pavonejant que és la Cap de l'Oposició al Parlament de Catalunya. Però a veure, criatura, ets conscient que ets la Cap de l'Oposició més feble, més patètica de tota la història del Parlament des del 1932? Tret del cas d'en Junqueras, en el 2012, que, acceptem-ho, va ser un cap de l'Oposició especial, tu ets la Cap de l'Oposició amb menys diputats, de manera que no vagis tan sobrada. Jo realment penso que caldria reservar aquest càrrec no a la segona força amb més diputats, sinó a la segona força que sigui clarament una alternativa al govern, i està clar que C's, en l'actual Parlament, no ho és, de manera que no hauria de rebre aquest reconeixement que li permet gaudir d'una sobrerepresentació institucional i mediàtica que no es correspon amb la realitat. 

És tan difícil entendre-ho?

NOU MENYSPREU DE COLAU A ERC I LA CUP

La proposta de la batllessa ni-ni Ada Colau de crear un nou espai polític és un nou menyspreu envers els dos partits que diuen ser els representants de l'esquerra catalana. Em refereixo, és clar a ERC i a la CUP. Dos partits que estan profundament acomplexats pel fet de ser partits independentistes, és a dir de base nacional catalana, però que pateixen quan els espanyolistes que van de progres, i que no ho són, els insulten i els menyspreen amb els típics arguments del marxisme de manual. 

El potent aparell politicomediàtic de l'esquerra engrunes torna a atacar de nou, ara amb l'ariet d'aquesta indocumentada i per això populista i estripadora que es diu Ada Colau, que naturalment no tolera el discurset dels dos partits esmentats, segons el qual ells són la l'esquerra catalana. 

Per a l'esquerra engrunes no existeix l'esquerra nacional (catalana), només existeix l'esquerra. Punt. El seu anacionalisme, és la demostració fefaent que estan al servei d'Espanya, per minar el projecte independentista.

Que tant ERC com la CUP siguin víctimes d'aquest assetjament ideològic és el que em treu de polleguera i el que em dol més. 

Per sort, això no passa en l'espai progressista liberal. Un cop desempallegat de la creu i el llast dels duranistes, Artur Mas té les mans lliures per fer un partit nou, modern, desacomplexat i declaradament independentista. 

Fóra bo que, sobretot ERC fes el seu propi aggiornamento, i que deixés de banda el seus complexos. Penso que ara, amb el pes institucional que té sobretot al govern pot fer passos en aquest sentit, convertint-se en l'esquerra nacional catalana que marqui paquet enfront les escorrialles del PSC i sobretot de la pròpia Colau, a la qual se li ha de recordar permanentment que governa Barcelona de forma diríem que rellogada i a la qual caldria posar sistemàticament entre l'espasa independentista i la paret espanyola. Cosa que és molt senzill de fer, però que increïblement no es fa.

Pel que fa a la CUP, la veritat, o hi ha una revolta de les bases locals i comarcals contra la casta dirigent infiltrada per agents espanyols, disfressats de grupuscles anti-capitalistes, o acabaran apuntat-se a la teranyina colauista. Molt trist.

EM JUGO UN PÈSOL QUE ...

La veritat, fer aquest post és com llençar pedres a la meva teulada. A aquestes alçades de la pel·lícula, ens hauria d'importar un rave qui serà el proper President del govern espanyol. Tot això queda moltes pantalles passades, sobretot després dels darrers esdeveniments a casa nostra. Sigui quin sigui l'interlocutor espanyol, no hi haurà cap diferència. Si de cas, només en coses epidèrmiques. Però en el fons, cap ni una... No hi ha res que s'assembli més ..... ja sabeu com continua.

Això no obstant, hi ha una dimensió del tema que no ens pot deixar freds. Em refereixo, és clar, a la dimensió internacional, i més concretament, l'europea.  I és per això que m'he decidit a escriure aquest post, després de rumiar-ho. Escriure sobre política espanyola és tan avorrit com seguir la Lliga espanyola de futbol. Res a veure amb la Champions, tan en un cas com en l'altre.

Javier Solana, el 2007

I és que considero, i aquesta és una primera reflexió que faig, que a mesura que els polítics espanyols siguin incapaços de decidir res, els polítics europeus s'aniran posant nerviosos, si més no, relativament nerviosos, i si s'arriben a les últimes, forçaran un acord polític tan sí com no. Naturalment, en aquest acord forçat, fins i tot li podem dir diktat, la variable "independència de Catalunya" hi serà molt present, sobretot si el nou Govern Puigdemont (o és Puigdemont-Junqueres?), es posa les piles i no fa de figa flor declarant més del compte que la DUI no està entre les seves prioritats. Suggereixo més aviat, que se'n faci un tip d'esgrimir-la, ni que sigui com a pòlissa d'assegurança.

Establert, doncs, que els europeus acabaran imposant un acord (o seran els Estats Units... o fins i tot la Xina, ara que ja tenen l'Espanyol, per cert, i espero que siguin prou intel·ligents per canviar-li el maleït nom!) una segona reflexió que aventuro, i per la qual em jugo un pèsol, és la següent. Atès que la ignorància dels europeus sobre la política espanyola és supina, no debades no és un soci prioritari per als grans temes de la Unió, com ho demostra que cap espanyol n'ocupa un lloc rellevant, la tria per al proper president del govern espanyol, que es farà des de Brussel.les, Estrasburg o Frankfurt (res de Madrid, ni tonteries d'aquestes), bàsicament serà senzilla o immediata.

Quin és el polític espanyol que ha tingut més protagonisme a Europa en els darrers anys, i doncs, és relativament conegut pels euròcrates? La resposta és òbvia: Javier Solana, un individu que sempre ha fet de noi dels encàrrecs allà on ha treballat:a l'OTAN, a la UE... Sap més o menys parlar l'anglès, sense ser una meravella, i mira, podria fer, temporalment, el fet.

Per altra banda, el seu jacobinisme és tan gran, que pel dossier català, a Madrid no han de patir, no és baixarà del burro, del burro espanyol, per descomptat. No debades és el nebot de Salvador de Madariaga, un referent de l'Espanya progressista, que des de l'exili, va afirmar que tenia esperança, i parlo dels anys 60, que Franco, com a mínim, resolgués el tema català once and for all.

En definitiva, que em jugo un pèsol que, si els europeus han de prendre cartes en l'assumpte, perquè els espanyols no s'aclaren ni a la de 3, llavors proposaran de President de Govern, aquest noi dels encàrrecs que porta per nom el de Javier Solana. Ja ho veurem...

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54 (GENER 2016)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 54 (GENER 2016)

Read more publications at Calaméo

ELL TAMBÉ....

ANAVA LENT... PERQUÈ ANAVA LLUNY

I CONY SI HA ARRIBAT LLUNY!

DE CALAIX

Al senyor Iglesias, dels Odiemos, no li fa por entrar al govern, ans ben al contrari. No com d'altres que són covardes i es caguen a les calces. Que n'aprenguin!

X7

A escala global, una diferència de x7 entre les rendes més altes i les més baixes, com les que hi ha a la ciutat de Barcelona, entre els seus barris, és pràcticament, un règim comunista. 

Ho sento, però algú ho havia de dir...

AIXÍ ÉS COM ELS HEM DE TRACTAR!

Carles Puigdemont a Inés Arrimadas por vilawebtv

Lliçó magistreal de com tractar-los. Sense por i sense pietat. Un catalanòfob, un feixista!. (Per cert, fixeu-vos com els engrunes no aplaudeixen... molt significatiu)

CATALONIA, A NATO MEMBER*

Author: Arnau Gallard

The continuity of an independent Catalonia within NATO has been debated several times. It has been argued that Catalan proponents of independence are mostly anti-militaristic and that, as a result, could choose not to remain as a part of the Alliance. These claims have often been based on surveys that show independence supporters' lack of trust in the Spanish armed forces (such as the article "Catalonia to NATO: anti-militarism is deeply rooted", from El Pati Descobert, published in ARA on September 23rd).

This lack of trust can probably be explained by historical events such as the Franco dictatorship. However, the need to be a part of a common defense system cannot be determined by our feelings about the Spanish military. We Catalans have to decide if we want to remain a part of NATO by looking at security challenges for Catalonia, such as terrorism, drug trafficking, and cyber attacks, and analyzing the advantages and disadvantages of being part of the Alliance.

The three most common arguments against being a member of NATO are neutrality, the cost, and the existence of countries without an army. Those who favour being neutral do not want to align themselves with the USA or other European countries, and cite Sweden, Finland, and Switzerland as examples. Being neutral is a legitimate argument; that said, these countries are not neutral. Sweden and Finland hold military exercises with NATO and participate in its rapid reaction forces, and Switzerland has given it support in many operations. For example, Sweden and Finland deployed troops in Afghanistan, and Sweden also participated in the air campaign during the Libyan War in 2011. 

The cost argument states that if Catalonia was not a member of NATO, we could spend the funds destined for defense on other collective needs. In practice, the European countries that are not a part of NATO, like Sweden and Finland, end up spending more on defense than the average of member countries. According to the World Bank, in 2014 Spain’s defense spending was 0.9% of GDP, Sweden 1.2%, and Finland 1.3%.

Finally, some mention countries without an army as examples to support the idea of a Catalonia without defense forces and outside of NATO. These are mostly European micro-states, or Polynesian or Caribbean islands. In addition, they have defense treaties with larger countries such as France or the USA (in the case of Monaco and Micronesia), or are a part of alliances such as the Inter-American Reciprocal Assistance Treaty (Costa Rica and Panama).

Among the reasons in favor of continuing as a member of NATO are resource optimization, influence, and commitment as a new country. Many of the new global challenges, such as terrorism, the proliferation of non-conventional weapons, cyber-attacks, and humanitarian crises in neighboring countries mean that small countries like Catalonia can't have specialized defense units in all areas. An independent Catalonia within NATO could guarantee the security of its territory and of its citizens in a more effective and efficient way by sharing resources and expenses with other member states. In addition, it would have access to knowledge in defense and planning for civil emergencies, and to the technology and scientific advances of other partners.

Moreover, Catalonia's influence would be greater within NATO, as shown by the examples of Norway and Denmark, as opposed to Sweden and Finland. These latter two countries, despite participating in many Alliance operations, only have an advisory role. Norway and Denmark, in contrast, have had influence and authority within the Alliance in cooperative actions with countries from their area of influence, such as the Baltic States and Russia. Catalonia could do the same, for example, in the Mediterranean region. In addition, the last two Secretary Generals of NATO have been from Norway and Denmark.

In conclusion, an independent Catalonia within NATO would show its commitment to other European members. A large number of surveys show that the majority of Catalans, whether they want independence or not, want to remain within the European Union and keep the euro. Twenty-two EU countries, representing 95% of its citizens, are members of NATO. By being involved in Europe’s common security and cooperating with its partners, Catalonia would show that it aspires to independence without shirking its responsibilities.

* (NOTE: Initially posted at Ara, Barcelona newspaper, 19.01.2016)

VOT ELECTRÒNIC, EL VÍDEO

Vídeo de la participació en la taula rodona sobre el vot electrònic, a El Punt-Avui TV (20.01.2016)

RAJOY, EL TIPUS RIDÍCUL

CATALONIA VOTES #82 IS OUT!

Read it

EL VOT ELECTRÒNIC, A DEBAT,

Aquesta tarda, torno a participar al programa L'Illa de Robinson d'El Punt-Avui TV. M'han convidat a una taula rodona sobre les dificultats per adoptar el vot electrònic en els processos electorals. A partir de les 19.00 h., en directe, o si no, per internet aproximadament una hora més tard.

Us hi espero!

ES PENSEN QUE SOM IMBÈCILS...

Finalment ja s'ha acabat la comèdia del grup parlamentari propi dels engrunes. I s'ha acabat com era esperable que s'acabés. Com sempre acaben les matxades de l'esquerra engrunes, aquella que renega de l'independentisme: embeinant-se-la i posant-se ferms a l'ordre del seu amo espanyol.

Mira Domènech, tu no enganyes ni al tato. Molt discurset que éreu el grup català més nombrós al Congrés, i res, nastis de plastis. És la mateixa història que amb el grup parlamentari socialista en els primers 80, llavors qui va fer el paripè és el cristo gros del martirologi sociata, és a dir, l'Ernest Lluch.

A mi el que m'emprenya, és que es pensin que ens poden prendre per imbècils. Que siguem independentistes, i mira que jo tinc unes ganes enormes de deixar de ser-ho, no vol dir que siguem imbècils.

El Domènech i tota la trepa, durant la campanya electoral van argumentar que serien sobirans, i que aquí el cuetes no pinta res, i bla, bla...

Però si això ja sabíeu des del començament que no podríeu formar grup parlamentari propi, només calia llegir el reglament. Però ho vau utilitzar com a eslògan electoral, per atraure vots de gent benintencionada, i ara, és clar, feu el que us rota.

A veure, Domènech i companyia. No hi ha més cera que la que crema. O s'és o no s'és. Punt. I vosaltres no ho sou, ni ganes que en teniu, de ser-ho. Punt!

UNA FRASE MOLT MACA

"Jo no crec en els déus, però crec en el riure... allarga la vida" (Bruno Oro)

Totalment d'acord!

CARN PER CARN

L'acord assolit la setmana passada no és, no tinc cap recança a dir-ho, el que jo hauria triat. Ja m'havia posicionat clarament, en aquest mateix bloc, per unes eleccions al març, que servirien per a) tornar a derrotar els espanyols i b) desempallegar-nos d'aquesta CUP que jo no reconec, ni de la qual no em sento proper, ans ben al contrari. I si he de dir la veritat, m'ha catapultat cap a espais polítics que jo no hauria pensat mai trepitjar. Fins i tot m´havia fet el propòsit de no esmentar-la mai més en aquest bloc.

Ja vaig escriure, també que construir una República en base a l'exclusió de ... republicans, és un mal començament, des de tots els punts de vista. Éticament i moral, per descomptat.

L'acord assolit, naturalment, l'accepto... per sentit d'Estat, i perquè el propi President Mas l'ha acceptat, no sé si de grat o per força. Certament, és per treure´s el barret, qui l'hagi rumiat i proposat.

Només vull fer unes breus consideracions al respecte:

Carn per carn

Un dels crits de guerra dels almogàvers era "A carn!", que era quan carregaven contra l'enemic. Doncs bé, no sé si inspirats per ell, però el resultat de l'acord ha estat que tant els uns com els altres hem rebut  ferides profundes. Potser era necessari per fer passar l'acord. No podia donar-se la imatge d'uns vencedors i d'uns perdedors. Aquest és, probablement, la clau de tot plegat. Sense això, l'acord hauria estat impossible. 

Comptador a zero

Sí, però no. Una cosa és tirar endavant. Una altra és oblidar, i no tenir en compte els errors que hem comès. I per la meva banda, tinc molt clar que mai més, repeteixo, mai més, tornaré a mostrar cap actitud contemplativa i bonista cap a determinats posicionaments. És una lliçó que he après als 51 anys, quasi 52. Millor tard, que mai. Això no vol dir que no s'hagin d'acomplir els acords. S'acompliran. Però res més que els acords.

El nou President

Un altre encert ha estat trobar un nou President que no aixeca dubtes. Més aviat al contrari. Una persona que ha dedicat una part molt important de la seva vida a la internacionalització de Catalunya. No sé si tindrà un mandat gaire llarg, ni tampoc si els gripaus grossos que s'ha hagut d'empassar en el govern, en la formació del qual ell no ha dit ni ase ni bèstia, li donaran marge per a fer la seva. Però la veritat és que ha començat amb bon peu. Li desitjo tota la sort, i sobretot, tot l'encert possible.

La DUI i el 48%

Com a membre de Reagrupament, sóc un decidit partidari de la Declaració Unilateral d'Independència. Tenim un Parlament amb una important majoria absoluta independentista. Es podria fer una DUI com una casa de pagès. Per altra banda, la caverna mediàtica ha reeixit en imposar en l'opinió pública que amb un 48% dels vots a favor de la Independència, no es pot fer. És fals. En primer lloc, el 48% és una simple estadística derivada d'unes eleccions parlamentàries, no d'un referèndum, on cal tenir en compte el nivell de participació i molts altres elements. La veritat és que no sabem quin és el percentatge de vot popular a favor de la Independència. Sí que sabem el percentatge de diputats independentistes. Tota DUI la fa un parlament, no els ciutadans. Primer es fa la DUI i després se sanciona, si s'escau, a través d'un referèndum... sota legislació catalana. També és cert que RCAT tenim el pes que tenim, per això no podem implementar aquest full de ruta. Però, no consentirem de cap de les maneres que es rebutgi de pla el recurs a la DUI, sobretot si el govern espanyol trenca la baralla i vol anul.lar l'autogovern català o recorre a la repressió. La DUI ha de ser una pòlissa d'assegurança, i ha d'estar sempre present en els instruments que tindrem al nostre abast en aquests propers mesos. Ha de quedar molt clar. I nosaltres ens obliguem a recordar-ho allà on sigui necessari.

El President Artur Mas

Mai he estat convergent. I tampoc mai he estat masista. Però no puc deixar de reconèixer que el President Artur Mas ha donat una lliçó de patriotisme i ha sabut escoltar el poble, i lluny d'apartar-se'n, s'ha situat al capdavant de la reivindicació nacional. També la tasca d'internacionalització ha estat enorme. El President Mas no ha acabat la seva carrera política. Ara s'ha imposat renovar CDC. Ja fa molts posts que una servidora va dir que calia una solució mallorquina al partit. Em referia, és clar a la dissolució, per la via ràpida d'Unió Mallorquina, ara fa uns anys, esquitxada per la corrupció. CDC ha de desaparèixer, és el que penso. I cal crear una nova organització transversal que vagi del centre-esquerra al centre-dreta, un partit transparent, modern, desacomplexat, i al servei de la construcció d'una República catalana que doni seguretat, progrés i cohesió. Amb una Barcelona, Capital Nacional, orgullosa de ser-ho. En, definitiva, Mas té corda per temps.

Elles

Catalunya ha de deixar de ser una de les zones on les organitzacions anti-sistemes campen al seu aire. On les pedres, entorpeixin el camí. Fins ara, això era possible perquè formava part de l'estratègia policial espanyola. Sempre que l'independentisme s'ha desenvolupat, Espanya ha donat peixet als anti-sistemes, que amb la seva total manca de sentit d'estat, feien la feina bruta al carrer, amb un ultra-hiper-radicalisme que no es propi del context europeu. Cal acabar amb això, i també cal acabar amb la xarxa d'associacions pretesament solidàries, que no són més que veritables menjadores d'activistes polítics que, amb el suport d'una premsa espanyolista, obtenen una visibilitat mediàtica que es pot transformar, després en plataformes electorals populistes. Cal anar al fons i aplicar polítiques de Seguretat Nacional que evitin una República Catalana que pugui ser titllada de freaky o menyspreada a nivell internacional. Ens ha costat massa arribar aquí per a que ara tot se'n vagi en orris.

Bé, aquestes són alguns dels pensaments que volia compartir. D'altres ja els aniré penjant en propers posts.

S'HA ACABAT EL MALSON, LA VERGONYA I LA IGNOMÍNIA

Un record per a Manuel Carrasco i Formiguera 

perquè avui pot descansar més en pau!*

*(NOTA: Penjat per Pere Torra)

L'HOME DEL PALACE PLEGA... AT LAST!

Dedicat a tu
 

Finalment, quan ha vist que la seva estratègia carronyaire no tenia futur, Josep Antoni Duran i Lleida ha plegat. Al.leluia! L'home del Palace se'n va. Segurament, ara, els seus viatges a Cuba es multiplicaran exponencialment...

No passaré cap ànsia, us ho ben juro. La seva dimissió és el reconeixement de la derrota definitiva de la tan esmentada tercera via, de la Catalunya espanyola. En el seu discurs de comiat, ha fet referència a la premsa. Quines penques! Aquest individu ha viscut els darrers anys de l'oxigen mediàtic que li donava La Vanguardia i la resta dels grup. Eren antològiques les entrevistes que li feia en Josep Cuní. N'hi va haver alguna que pensava que s'estimarien davant de la càmera, amb llengua i tot, sense vergonya i sense complexos. El periodista es trobava davant del polític en una situació de descontrol eròtic que feia vergonya aliena. 

Ara, el futur d'un partit històric, patriota, com és Unió Democràtica de Catalunya, penja d'un fil. És una llàstima. Un amic meu, mal intencionat, va dir que acabarien pactant amb els C's, per continuar xuclant la mamella. La veritat, quan he vist que el nen Rivera s'ha assegut a l'escó que abans ocupava en Duran, al Congrés de Diputats, m'ha agafat un ensurt. Tindrà raó, el meu amic?

La seva darrera performance, el va enfonsar definitivament. Em refereixo, és clar, al debat cara a cara amb en Quico Homs, sorprenentment descorbatat. Va ser espectacular. L'odi envers l'osonenc li supurava per arreu. Descontrolat, cridant quasi bé, exhibint una prepotència inaudita, mentre que l'altre les clavava amb una delectació sàdica, i això encara encabronava més el Duran. Probablement va ser el moment més brillant de l´Homs, cosa no especialment difícil, per altra banda, atès que la campanya que va protagonitzar va ser de perfil més aviat baix -i tot i així, els resultats no van ser tan dolents.

A diferència d'Artur Mas, que encara té molta carrera política, i tornarà, perquè de fet no se n'h anat, la de Duran ja és un ocàs. Hauria tingut alguna possibilitat si el PP hagués reeditat la majoria absoluta, per convertir-se en el virrei de Catalunya, si els espanyols són tan bojos com per suprimir la Generalitat. Però amb els resultats del 20D, nastis de plastis.

Bé, podria tenir un revival com a dirigent del Junts pel No, si es fa un referèndum per la Independència formal. Però vaja, aquesta és una possibilitat més que llunyana.

No et trobarem a faltar, Josep Antoni. I en canvi, al Carib, segur que aviat estaran fins als nassos de tu.

AIXÒ ESTÀ AL CAURE!

Aquest vídeo (mirar a partir del minut 40:14) de la roda de premsa del President del Parlament Europeu és la demostració fefaent que les institucions europees ja no aguanten més la pressió i que aquest front està a punt de caure... a favor de Catalunya, naturalment. Fixeu-vos com li costa trobar una resposta al president Martin Schulz, un polític camaleònic per definició. Quasi podem veure com es reprimeix les paraules immediates que li surten. I després d'uns segons interminables, professional com és, aconsegueix donar una resposta de rigor, de manual. Però el cert és que diu molt més amb els seus dubtes inicials que amb les seves paraules finals.

Aquest vídeo em referma en la importància de continuar picant pedra, i fer-ho ara amb més força, amb més insistència, amb més resolució. 

No tinc cap dubte que el nou Conseller d'Afers Exteriors, que coneix molt bé Brussel.les, també haurà vist en aquest vídeo una gran, una enorme porta per on entrar. 

I, ho tinc claríssim, quan aconseguim penetrar la Unió Europea, ja tot farà baixada. De manera que a treballar i a per totes!

CATALONIA VOTES #81 IS OUT!

Read it