RCAT A LA TAULA DEL FULL DE RUTA*

La Taula de les forces polítiques i socials per a l'Estat propi, on participa Reagrupament, ha arribat a un acord en relació al full de ruta que preveu, com a punt inicial, la declaració solemne d'independència per part del Parlament de Catalunya.

L'acord descansa sobre les premisses següents:

1. Les eleccions del 27 de setembre han de servir de mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític.

2. Un cop realitzades les eleccions, i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria parlamentària, es preveu estructurar el procés en les fases següents:

• a. Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana.
• b. Iniciació del procés constituent.
• c. Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d’Estat.
• d. Culminació democràtica del procésper part del poble de Catalunya.

Així mateix, la Taula s’ha marcat l’objectiu que a finals del mes de març, se signi aquest document amb la voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces polítiques i socials.

Les forces que han subscrit l'acord són les següents:

Convergència Democràtica de Catalunya

Reagrupament independentista 

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Unida i Alternativa

MES-Moviment d’Esquerres

Associació de Municipis per la Independència

Assemblea Nacional Catalana

Òmnium Cultural

*(FONT: RCAT)

GREATER CATALONIA

A GUANYAR!

Una cosa bona que té el dia 11 de març, és que inicia el compte enrere cap a l'11 de setembre. Queden 6 mesos per al Dia Nacional de Catalunya, i enguany ens trobarem a les portes de les eleccions del 27S. Unes eleccions plebiscitàries, que seran definitives per a la història de la nostra Pàtria. De manera que a treballar i a guanyar!

AAAAIXXXX!

Bé, només espero que enguany no ensopegui amb un alien ... O sí

ELS INDECISOS NO SÓN EL PROBLEMA

Retorno a l'article d'en Cardús, que té el seu suc. En aquest post em referiré a un altre aspecte, que considero clau. Concretament al tema dels indecisos. En aquest bloc i en el seu antecessor, ja he dit per activa i per passiva que les indecisos no són el problema. Ara que ho diu en Cardús, penso, que la idea quallarà amb més força. Tot sigui a fi de bé.

Hi ha partits, i fins i tot líders polítics que s'omplen la boca de la importància d'aconseguir la quadratura del cercle: cal fer molts esforços per aconseguir que un seguidor del Real Madrid, partidari dels toros, amant del Chunguitos i consumidor de Tele5, voti a favor de la Independència? Cal forçar tant l'argument? Cal fer tots els papers de l'auca, per fer-se el simpàtic? Jo opino que no. En primer lloc, el nombre d'indecisos d'aquest tarannà és literalment ínfim. I en segon lloc, hi ha el perill de l'efecte rebot. L'obsessió per convèncer els indecisos pot fer destrempar els convençuts. I això sí que seria un drama.

Recordo, i ja ho he escrit moltes vegades, i ho predico allà on m'escolten, que el referèndum del Quebec del 1995, es va perdre,en gran part perquè en els districtes de majoria francòfona i de vot sobiranista, la mobilització no va ser total. Una proporció de sobiranistes del Quebec profund (si ja sé que sona cursi) no van anar a votar, i en aquests districtes que ja es donaven com a clarament favorables a la causa sobiranistes, el Sí a la Sobirania, en comptes d'aconseguir el 80 o el 85 o el 90% dels vots, va aconseguir només el 65, el 70 o el 75%. I van ser els centenars o uns pocs milers de vots que no anaren al Sí en aquests districtes, que probablement, feren que el suport quedés al 49.4%. Recordo que els sobiranistes quebequesos perderen per poc més de 30.000 vots.

Amb això vull dir que el 27S caldrà una megamobilització de tots els independentistes. No pot passar que cap independentista es quedi a casa. 

Certament, tenim un avantatge respecte els independentistes quebequesos del 1995 i els d'Escòcia del 2014. El nostre enemic és Espanya, una veritable fàbrica d'independentistes a preu fet. I també el fet que els avantatges econòmics i materials de la Independència són molt més elevats en el nostre cas que no pas en ells. No debades, Catalunya és espoliada sistemàticament per Espanya, i la Catalanofòbia és una ideologia transversal de tots els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Però també tenim un perill. El risc de voler caure simpàtic, de fer el bonista, d'anar de bon rotllo, de tractar els indecisos com a gent a salvar, que no tenen pesquis per pensar per ell solets... Tot això pot fer que algú tingui la temptació de segregar un discurs que assimili la independència a quelcom edulcorat, insípid, facilet, a l'abast de tothom, com si l'endemà de la victòria tot continuarà igual i res canviarà.

I això sí que no. La Catalunya independent no serà catanyola. Ha de quedar ben clar. I aquí li agradi, endavant, i  a qui no, que actuï en conseqüència. Però posar en risc un missatge clar i contundent, que emfatitzi l'orgull de ser català, la promoció de la llengua catalana, les enormes possibilitats de millora del benestar de les persones que significa la independència, no ho hem de permetre. La dignitat i el patriotisme, sempre.

De manera que, repeteixo, els indecisos, no són el problema.

CARDÚS REIVINDICA EL PAPER DE REAGRUPAMENT I DE CARRETERO

En un article d'opinió al diar ARA, Salvador Cardús fa un elogi al paper de Reagrupament i de Joan Carretero en el procés cap a la Independència dels darrers anys. Concretament, hi diu:

"(...) l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur."

Deixant a banda l'error de datació de l'article de Carretero, que es va publicar el 18 d'abril, i no pas el mes de juny, és significatiu que un referent intel.lectual i mediàtica com és en Cardús, subratlli la importància de l'associació i del seu President en el desvetllament nacional del país. No se m'escapa la qualificació de precursor que empra. Generalment quan s'utilitza aquest concepte és per suggerir que es tracta d'algú que es va avançar al conjunt de la societat... i que normalment acaba pagant-ne un preu per aquest agosarament. I no cal dir que tant l'una, l'associació, com l'altre, el seu referent, han (hem) pagat aquest comportament precursor. 

És una reflexió que s'escau del tot precisament avui, que és el tercer aniversari de la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, al Palau Sant Jordi. A ningú se li escapa que l'ANC va ser una mena de Reagrupament 2, sobretot pel que fa a la seva reivindicació de la transversalitat nacional. I com a mostra hi ha el fet que molts reagrupats van passar-hi a treballar i a ocupar llocs de responsabilitat, bé a nivell nacional, comarcal o local. La gran diferència entre Rcat i l'ANC, va ser que el primer no comptà amb el suport dels dos partits grans (CDC i ERC), ans més aviat la seva oposició ferotge, que van fer tot el possible per desestabilitzar-lo, al marge dels errors propis que, naturalment també es van (vam) cometre els propis reagrupats. Només cal recordar, en aquest sentit, que casualment, a la constitució de l'ANC avui fa tres anys, es va ignorar, no esmentant-lo, el suport que Rcat li donava, i el fet que molts reagrupats érem presents al Palau. Una casualitat que, quan es repeteix de forma reiterada ja resulta més que sospitosa.

Greuges al marge, el que realment importa, és que el procés en un moment determinat va fer un salt endavant, al setembre del 2012, que impactà en les institucions polítiques, i més en concret, en la pròpia Presidència de la Generalitat, que a partir de llavors va assumir el beau risque que es diu en el vocabulari polític quebequès, d'apostar per un procés democràtic d'autodeterminació i d'independència, que ens ha portat on som ara. 

LA NENA ODIOSA

Aclaridores les paraules de la Gemma Ubasart. Sap greu haver-me de ficar amb una col.lega, com també em va doldre quan em vaig ficar amb aquell altre, que per més inri havia estat professor meu, que va comparar el 9N amb els Sudets dels anys trenta... I és que, precisament pel fet de ser de l'ofici, la responsabilitat és més gran, i la crítica ha de ser més dura. Per això, no cauré en el corporativisme. I per altra banda, enlloc està escrit que el fet de ser politòleg o politòloga sigui una vacuna contra l'estupidesa, o contra la demagògia o, directament, contra la mala folla.

Com a mínim és d'agrair que sigui tan clara i diàfana. Ja no es diuen ni Podemos ni Pablemos, ara es diuen o fóra més encertat dir-los Odiemos, tal i com va dir la virreina del xiringuito a Catalunya. Concretament, la campanya que faran serà la de l'odi a Mas. Amb això vol dir que no es trencaran massa el coco amb fer programes polítics, argumentaris complexos, eslògans mediàtics... No, no els caldrà. Canya al Mas, canya al President de Catalunya, és a dir, ja està clar qui és l'adversari... El PP? connais pas! 

Quina diferència hi haurà entra la Ubasart i la Camacho? De moment, el bòtox. D'aquí a deu anys, potser ni això! Però llavors ambdues hauran deixat de ser el nostre problema. 

La llista d'odiadors del Mas es completa amb els Herreras, els Iceta, Chacón, els Rivera i algú altre que no goso escriure no sigui que em diguin que creo mal ambient i mal rotllo. Però no confongueu la diplomàcia amb la ignorància. D'acord?

I no puc deixar de pensar tampoc amb els que odien a aquells que abracen el Mas. A aquests hauran de fer penitència tota la vida, oi David?. Fixeu-vos en quin país vivim.

Però tornant a la nena odiosa. Qui es pensi que la del 27S serà una campanya civilitzada, amb arguments refinats, amb intentar convèncer als que no ho veuen clar, de forma pedagògica, entenedora, si cal amb una pissarreta, o utilitzant símils esportius, més concertament del futbol, per tal que siguin més fàcilment assimilables, s'equivoquen lamentablement. Serà una campanya bruta. Serà una campanya a matadegolla, serà una campanya de o nosaltres o ells. I qui no ho tingui clar, si us plau, que es quedi al marge, perquè ens hi juguem massa, ens hi juguem molt. De fet, ens hi juguem tot. I només entra en els meus plans el guanyar, la victòria: clara, contundent, rotunda. I definitiva. Per això, cada dia que ens acostem més a la data, l'histerisme espanyol serà més accentuat.

Els Odiemos, de dreta o d'esquerra, aniran, desesperadament a per totes. Per això, allò que hem d'evitar, allò que hem de denunciar, allò que hem de matxacar és que tinguem un tonto útil entre nosaltres. Perquè serà tonto dels nostres, i útil pels espanyols. Si pot ser que el tinguin ells, que no el tindran, perquè no es mamen el dit i saben què vol dir tenir cultura d'estat, que bàsicament significa que si et mous o no surts a la foto, o directament et volen el cap.

Per això ja adverteixo que qui digui allò tan cursi que nosaltres no som com ells, li faré una cara nova, encara que només sigui virtual. Que no estem en un ball de saló, si no més aviat en una trinxera...

EXTIRPAR EL TUMOR

A Catalunya disposem d'excel.lents cirurgians i d'excel.lents oncòlegs. De primer nivell. Dic això perquè considero que el tumor que hi ha al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i que es concreta en tres entitats que qüestionen el caràcter plebiscitari del 27S, cal extirpar-lo de manera immediata. Em refereixo, és clar, a ICV, CC.OO (és a dir, la Caixa), i el Moviment Laic, que no deixen de ser un 3x1, perquè és el mateix gos amb diferents collars. Aquestes entitats són veritables cavalls de troia i han de ser expulsades, perquè no pararan de posar pals a les rodes en els mesos que queden fins a les eleccions plebiscitàries. Ens hi juguem molt. I tenir espies espanyols a dins, no és la millor manera de treballar amb garanties.

CATALONIA VOTES #40 IS OUT!

(Read it)

UN DEBAT FRIKI

La manca de cultura d'estat fa que es torni a caure en el frikisme. Aquesta setmana hi haurà un debat que contraposa les nocions de país armat amb la de país de pau. Es pot ser més friki, per no utilitzar expressions més gruixudes? No, no es pot ser-ho.

El que és normal seria debatre som quin model de defensa per a la República de Catalunya. Aquí caldria debatre si s'opta per un model hiperprofessional o bé per un model de defensa total. Aquests serien els dos extrems: el primer es caracteritza per un exèrcit de dimensions reduïdes, però amb un personal totalment professionalitzat, que eventualment es pot completar amb un nombre de reservistes o soldats a temps parcial. El segon considera la defensa un afer que pertoca a tots els ciutadans i requereix una mobilització en massa, cosa que s'aconsegueix amb un servei militar obligatori i la difusió d'una cultura de defensa com un valor ciutadà a promoure. Aquests són els dos extrems que es donen, naturalment en els estats democràtics. Tots dos tenen pros i contres. I és això el que s'hauria de discutir. I no imbecil.litats de primer de primària! 

Els estats democràtics, que són referents per elaborar constitucions, polítiques socials, polítiques educatives, polítiques de solidaritat, lleis electorals, participacions ciutadanes, etc. també ho són pel que fa a la política de defensa. I la militar, més concretament. O és que pretenem ser europeus en tot menys en seguretat i defensa? La pregunta és, volem ser presos com a un país seriós o que el món ens vegi com una patxangueta turística per treure el melindro de pena, i agafar unes turques memorables en ple passatge de l'adolescència a la maduresa?

La República de Catalunya serà un país armat. I serà, també, un país de pau. Però de pau democràtica, no com fins ara que ha estat de "la pau dels cementiris".

HOLANDA COM A EXEMPLE

Al twitter llegeixo que Holanda, incrementarà, després d'anys de retallades importants, el pressupost de defensa. Les raons adduïdes són l'enrariment de les relacions amb Rússia, el conflicte d'Ucraïna... i l'episodi de l'avió comercial, el vol MH17, abatut el passat estiu, on hi moriren 193 persones, la major part d'elles holandeses. 

El cas holandès, penso que és força significatiu i d'interès per a Catalunya. Holanda no és precisament un estat en perill d'agressió immediata, però això no és cap garantia de què la pugui patir d'alguna manera, com així va passar. 

La República de Catalunya, també haurà de dedicar una part del seu pressupost públic a la Defensa, i sobretot,en els primers anys, a desenvolupar unes Forces Armades com Déu i el Seny manen. AIxò vol dir que, durant aquest període inicial, caldria dedicar com a mínim el 2% del PIB, a aquesta partida. Això indica que caldrà dedicar com a mínim 4 miliards d'euros anuals, que fins i tot poden ser més si els nostres veïns de ponent no accepten de bon grat la nosttra independència. 

La demanda d'una política de Defensa pròpia de la República de Catalunya, no només serà una demanda elemental dels estats aliats, sinó que la pròpia societat catalana l'exigirà per garantir la seva seguretat, tant a nivell interior, com també quan els catalans i les catalanes viatgin arreu del món.

I és que la Independència comportarà també un canvi de xip, és a dir, un canvi cultural, que farà que ens comportem com un poble normal, i no pretenguem ser els més especials i diferents del món mundial.

DIGNITAT VERSUS COLLABOS

DIGNITAT 

VERSUS

COLLABOS

AN EXAMPLE OF SPANISH HATE MEDIA

Now, that deserves a little attention. Just a minute of your time, not a second more. Here you have today´s front page from Madrid based ABC newspaper. Headlines states that Jihadi danger threats Catalonia. 

Right?. 

Only that today is the first day of Mobile World Congress 2105, in Barcelona, that turns out to be the National Capital of Catalonia. Participation expected to MWC is more than 90.000 executives and entrepreneurs from all around the World. 

It seems pretty clear to me, that ABC gang is trying to spread fear and terror in Barcelona, with this front page. And to the whole World (in the case the latter is really interested in what the former publishes, or more accurately spits or regurgigates, a situation that is not really clear).

This is an example of Spain's paranoia against Catalonia process towards Independence. And I bet this won´t be the last one. 

WELCOME TO #MWC15!

3.000 agents dels Mossos, de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet, vigilaran el Mobile World Congress 2015. Em jugo un pèsol que els espanyols voldran fer-s'hi presents tocant el que no sona. La Colau ja hi ha ficat el morro.

Per cert, la senyora Núria Marín, alcaldessa de l´Hospitalet, quan tindrà la Guàrdia Urbana un compte a twitter? Queda una mica cutre que vigilin el MWC sense twitter!!! Menys pensar en Espanya i més en els seus veïns!

SABEM ON ANEM!

LLIÇONS GREGUES*

En les darreres setmanes, Grècia ens han donat lliçons que convé que tinguem ben presents en els propers mesos.

Les eleccions a Grècia del passat dia 25 de gener van ser una profunda reacció patriòtica que ens demostra la importància que té tenir un estat propi, sobirà i membre de la comunitat internacional. Prèviament, però, cal remarcar un fet que sembla que no se li vol donar gaire rellevància i que en té, i molta. Catalunya és actualment econòmicament més forta que Grècia. Efectivament, segons les estimacions del 2013, el producte interior brut de Grècia va ser de 182 miliards d'euros, mentre que el de Catalunya-Principat, va ser de 203 miliards. Cal tenir en compte, a més a més, que la població grega és de més d'11 milions de persones, mentre que la de Catalunya-Principat és de 7,5 milions. És a dir, que objectivament, Catalunya és una nació, que tot i l'espoli que pateix per part d'Espanya, és econòmicament molt més potent que una Grècia que, també s'ha de dir, en els darrers anys ha perdut, aproximadament, un 25% del seu producte interior brut.

Dit això, encara sorprèn més o, si es vol, encara és més rellevant, la resposta del poble grec. I és que el fet clau, en el món contemporani, no és tant si produeixes més o menys, si no si tens veu o no en tens a l'escena política. En d'altres paraules, si tens un estat o no el tens. Si el tens, et respecten. Si no en tens, no et respecten. Grècia, en aquest sentit, ens ensenya el camí. Si volem ser respectats, és a dir, si volem garantir que el benestar i la seguretat de la nostra gent, dels catalans i les catalanes, l'única via que tenim és constituir-nos en un estat sobirà, que naturalment, serà interdependent amb la resta del món, però que també tindrà una veu pròpia. I sobretot, i això és una altra de les lliçons fonamentals, no caure en el parany del discurs de la por. Els grecs i les gregues no han tingut por, i han guanyat. Tenen el futur en les seves mans. I decidiran sabent que la seva opinió compta.

Si això ho ha fet un poble que es troba molt més empobrit que Catalunya, només cal reflexionar sobre què podrà fer la Catalunya independent. Quan ens adonarem de la nostra força? Quan serem conscients i començarem a actuar com un poble digne que no cau en les trampes dels nostres enemics? Naturalment, el 9N ja va ser un primer pas. Però ara cal acabar la feina.

I aquí els grecs i les gregues ens tornen a donar una altra, tercera, lliçó per aprendre. Un cop escollit un parlament clarament compromès amb una Grècia digna i sense por, el nou president no ha tingut cap dubte en formar un govern transversal, compost per forces amb diferències ideològiques rellevants, fins i tot diria que extremes, però que comparteixen la necessitat d'afirmar la sobirania i la democràcia del poble grec per damunt de qualsevol altra consideració. Aquesta, probablement, és la lliçó que cal interioritzar més des de la perspectiva catalana. Precisament ara, que a casa nostra estem assistint a un festival de posicionaments d'un ultraradicalisme més que sospitós, ja que coincideix amb el procés, que sembla més proper que mai, d'assoliment de la Independència. Només cal mirar una mica la nostra història per comprovar que sempre que el moviment patriòtic s'ha desenvolupat amb força, paradoxalment ha aparegut un radicalisme social que ha intentat distorsionar-lo, quant no eliminar-lo. I ara estem vivint un nou exemple.

Per això és totalment condemnable o blasmable l'actitud de determinades forces que, havent aconseguit amb molts esforços una força democràtica considerable en els darrers anys, sembla que ara, quan han de demostrar a les clares, la seva maduresa, la seva fermesa, la seva contundència com a part del pal de paller del país, afluixin i, acomplexades ideològicament, caiguin de quatre potes en les trampes dels nostres enemics, afeblint el paper institucional del President de la Generalitat, i demostrant que no tenen un sentit d'Estat arrelat, sinó que els pot més el sentit de revenja i fins i tot gosaria dir d'odi, que els impedeix de veure-hi clar. Potser si es fixessin més en Grècia i menys en la direcció contrària, hi veurien més clar. I farien un favor a Catalunya.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 44, febrer 2015)

CATALONIA VOTES #39 IS OUT!

(Read it)

CÒMPLICES, COMPLICITATS*

Autor: Joan Carretero, 

President de Reagrupament Independentista

És realment esgotador veure com, cada vegada que hi ha un pronunciament d'una institució de l'Estat espanyol, hi ha una cursa de declaracions entre indignades i reptadores per part de l'anomenat catalanisme, que va des del catalanisme autonomista fins a l'independentisme institucionalitzat. És obvi que totes i cadascuna d'aquestes resolucions espanyoles són un intent d'anorreament de Catalunya, sense matisos, amb l'orgull propi del nacionalisme espanyol. Per part dels catalans, de l'estat espanyol només se'n pot esperar l'aniquilació cultural, econòmica, social, en definitiva, l'anihilació nacional.

Vull recordar que l'Estat espanyol actual és, sense cap mena de dubte, l'hereu de l'estat franquista. És l'estat franquista reformat. Molts recordaran que, en la darrera etapa de la vida del general Franco i en l'inici del regnat de Joan Carles I, es va discutir, sense molta convicció, entre reforma i ruptura i es va decidir que el que calia era reformar l'estat franquista. Esmentar que l'actual monarquia espanyola fou instaurada pel dictador Franco no està de més. A l'Estat espanyol no hi ha hagut res semblant a un trencament absolut amb la dictadura, ni cap condemna solemne del passat ignominiós i cruel del franquisme. Ara mateix governa amb majoria absoluta un partit que es nega rotundament a condemnar el franquisme.

Tots aquells catalans que, per presumptes "polítiques socials", voluntats federals i/o confederals, idearis tronats "d'esquerra", tots aquells que volen tornar a reformar Espanya, que diuen cercar terceres vies que no porten enlloc, no cal dir aquells que abracen i combreguen amb tot el que fa l'estat espanyol, són, encara que s'omplin la boca de consignes populistes, còmplices absoluts del franquisme i del seu estat hereu,  estat que té com a un objectiu fonamental acabar amb el "problema catalán".

Tots aquells polítics catalans, que preconitzen la independència de Catalunya, que pel 27 de setembre no cerquin, d'una manera franca i generosa, bastir un moviment unitari, amb l'objectiu d'assolir una majoria parlamentària prou sòlida que pugui assumir un acte de sobirania, una declaració unilateral d'independència amb la proclamació immediata de la república catalana, estan treballant, de facto, per aquest çestat espanyol que, en paraules del seu fundador, preferia "antes roja que rota". Només a partir d'aquest acte de sobirania i l'assoliment de l'estat al marge, el trencament amb Espanya i la creació real de tot el que cal pel funcionament de l'estat català, arribarà la independència de Catalunya.

L'esquinçament de les vestidures, les declaracions grandiloqüents, els moviments lúdico-reivindicatius i altres activitats que els catalans dominem molt, ens poden donar moltes satisfaccions, gairebé de caire onanista, però continuarem com el ruc lligat a la sínia de l'Estat espanyol pels segles dels segles. La complicitat amb l'Estat espanyol té aquest preu.

*(NOTA: Article publicat al Nació Digital, 27.02.2015)

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (7): MARÇ

Continuem amb la sèrie sobre les Independències al món. Aquest mes de març està força farcit d'aniversaris. Vegem-los:

Bòsnia i Hercegovina (1), Gal.les (1), Bulgària (3), Ghana (6), Maurici (12), Ciutat del Vaticà (13), Irlanda (17), Liechenstein (19), Tunísia (20), Namíbia (21), Pakistan (23), Grècia (25) i Bangladesh (26)

St. Patrick's Day a Irlanda

La presència en aquest llistat de Gal.les, malgrat no ser un estat sobirà, està plenament justificada, entre d'altres raons perquè el propi Secretari d'Estat dels Estats Units, en nom del President, cada any envia la felicitació corresponent.

Com sempre des de l'inici de la sèrie, la felicitació la farem a través del compte de twitter (@graccus). Enguany pot ser particularment interessant seguir el cas de Grècia, sobretot per la seva situació política i socioeconòmica.

INVENTARI PER LA INDEPENDÈNCIA (2)

GOVERN MILITAR DE BARCELONA

TVE SANT CUGAT

AGÈNCIA TRIBUTÀRIA 

CENTRO SUPERIOR DE INVESTIGACIONES CIENTÍFICAS

CASTELL DE SANT FERRAN, FIGUERES

CNI BARCELONA 

DUANA DEL PORT

"VIA LAIETANA", POLICIA NACIONAL

(CONTINUARÀ...)

NO FARÉ CAP COMENTARI...

... EM LIMITO A PENJAR EL QUE HE REBUT... JA DIREU... O NO!

UN PRESSUPOST DE 80 MILIARDS D'EUROS

Aproximadament, el pressupost de la República de Catalunya serà d'un 80 miliards d'euros. Això és 80.000.000.000, o vuitanta mil milions d'euros. La de la Catalunya espoliada és d'uns 36 miliards, aproximadament. La primera xifra l'he obtinguda fent una mitjana de la dels estats que són referents immediats. He agafat,  en concret, la relació entre els seus pressuposts públics i el seu PIB. Aquesta ràtio és d'un 40%, de manera que a Catalunya, amb un PIB de 200 miliards d'euros, li correspon, si més no estadísticament parlant, un pressupost públic de 80 miliards. Una quantitat, que a més a més, es pot distribuir lliurement, en el sentit que no està condicionada per la decisió del govern espanyol, com sí que ho està en el cas del pressupost autonòmic. I molt.

Amb una quantitat tan immensa de diner públic, Catalunya pot transformar-se en un país capdavanter en molts pocs anys. Tant que no la reconeixerà, com aquell qui diu, ni la mare que la va parir.

Es pot bastir un estat amb totes les seves estructures corresponents, incloent les ambaixades (50 em sembla un nombre adient, a les quals caldria afegir, òbviament les corresponents a les Organitzacions Internacionals, tals com l'ONU, l'OTAN, per exemple), l'exèrcit (el qual als primers anys hauria de rebre un forta inversió per tal de posar-lo en marxa, naturalment), el nou Poder Judicial Català, les forces policials (incrementant el nombre de Mossos d'Esquadra i de Policia Local, òbviament), el servei d'intel.ligència i contraintel.ligència, la Marina Mercant, etc. 

I encara quedarien dotzenes de miliards per a fer polítiques socials, educatives, sanitàries, territorials, mediambientals i totes les infrastructures estratègiques o bàsiques adients per a fer una societat més cohesionada. I refer el sistema financer, impulsant l'estalvi popular. I naturalment, la recerca, el desenvolupament i la innovació. I combatre eficaçment l'atur i la pobresa, promovent la integració laboral, a més de fer de l'habitatge un dret no teòric, sinó real. 

Contraposar o diferenciar les polítiques nacionals i les socials és la gran mentida que no podem tolerar. No hi ha política més social que la independència. I no hi ha independència real sense una societat cohesionada i justa. Són dues cares de la mateixa moneda. Són indestriables. 

La Catalunya independent, naturalment, haurà de fer front a molts problemes. La corrupció, la delinqüència, continuaran existint. Es continuaran regalant rellotges, corbates i fulards, i altres cutrades. És inevitable. I tindrem criminals, violadors, estafadors, pederastes, com tenen les nacions similars a la nostra. Haurem de caçar els evasors fiscals, també. Però amb la Independència podrem disposar dels poders que aquestes mateixes nacions tenen per combatre´ls. I no només això. També podrem aportar la nostra experiència a la resta del món i podrem implementar polítiques de solidaritat i ajuda internacional molt més ambicioses, i que fomentin decididament la pau i el desenvolupament humà en aquelles regions del món més necessitades. També a Espanya, naturalment.

I tot això ho podrem fer, millor dit, només ho podrem fer, si comptem amb un estat propi, amb la Independència. La diferència entre la Catalunya Independent i la Catalunya espoliada per Espanya, tant pel que fa a la quantitat, com a la discrecionalitat, això és, al dret a decidir... això sí que és sideral.

Desconnectant-nos d'un estat que ens xucla, per connectar-nos al món i aportar la nostra més que reconeguda capacitat de donar i ensenyar a aquells que ho necessitin més.

La tenim a tocar. 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 44 (FEBRER 2015)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 44 (FEBRER 2015)

Read more publications at Calaméo

CATALONIA VOTES #38 IS OUT!

(Read it)

A QUÈ JUGUES ALFRED BOSCH?*

Autor: Ignasi Planas, cap de llista de Millor Barcelona (RCAT+SCI)

De sempre m’ha resultat difícil d’entendre que algú es cregui amb el dret de fiscalitzar si algú altre ha de presentar-se o no a unes eleccions. Les objeccions en tal sentit no amaguen sinó una deficient comprensió del fet democràtic, una intenció encoberta de substituir la manifestació universal de la voluntat ciutadana a través del vot, emparant-se en una opinió merament individual.

I això precisament, l’objecció a que Reagrupament i Solidaritat haguem bastit una candidatura a l’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona sota la marca de Millor Barcelona, és el que traspua tot l’article publicat aquest dimecres a directe.cat sota el títol de “A què juga Carretero?”

Dit això. És positiva la unitat de l’independentisme? Sembla evident que si. Té sentit doncs que Alfred Bosch hagi dinamitat el pacte independentista municipal que representava Unitat per Barcelona? Com explica Alfred Bosch haver ofert i haver fracassat en que els ex-PSC de Jordi Martí vagin a la seva llista? Com vol donar-nos lliçons d’unitat l’Alfred Bosch quan no ha aconseguit unió ni a dins del seu propi partit?

A Millor Barcelona tenim les coses clares. La capitalitat de Barcelona té tanta transcendència que l’independentisme ha de tenir-hi una representació nítida, inequívoca, compromesa, incondicional. Per tant, que no comptin amb nosaltres ni Ada Colau, ni el PSC, ni Duran Lleida. Per contra, que si que comptin amb nosaltres aquelles i aquells que creuen en una Barcelona al capdavant d’una Catalunya lliure, que creuen en una ciutadania activa, participativa i compromesa, en una ciutat oberta, socialment justa i econòmicament pròspera, conscients però en tot moment que aquests objectius seran plenament abastable només a partir de la recuperació de la llibertat i de la dignitat del nostre poble.

Hem fet un acord transversal de candidatura perquè hem forjat un acord a l’entorn d’una causa comuna i no d’un interès individual o de partit, hem triat construir i no destruir, hem triat sumar amb aquells que han volgut sumar i no restar. Aquesta és la raó del nostre pacte, de la nostra ambició i del nostre compromís per una Catalunya lliure i per una Millor Barcelona.

*(NOTA: Article aparegut al directe! el 19.2.2015)

Gran article! (JS)

9 ANYS DEL DIA ON VA COMENÇAR TOT

Avui, al twitter, algú ha recordat que és l'aniversari, el novè, de la gran manifestació pel Dret a Decidir: el 18F. Va ser la primera. The One. Allà, allà va començar tot. Allà la imatge d'una Gran Via plena d'estelades ja marcava el camí. 

Amb una mica de nostàlgia, he repassat els posts que vaig escriure abans i després d'aquell esdeveniment. I la veritat, quasi m'emociono (ahahahah). Entre d'altres raons, perquè va ser la primera mani on el fill ens va acompanyar. Allà, puc dir amb orgull, que "jo hi era".

Recordo que la mani es va convocar pocs dies després del pacte de la Moncloa, quan Artur Mas va pactar amb ZP l'Estatut, de maner que el context polític era totalment diferent de l'actual.

En aquest post escrit abans de la mani, ja advocava per la creació d'un Moviment Civic per la Sobirania, davant l'escassa confiança que tenia amb aquella ERC tripartita... 

En aquest altre, escrit immediatament després, insistia en la creació d'un moviment civic o plataforma tipus watchdog. No cal dir que aquest moviment, amb el pas dels anys es va vertebrar primer al voltant de Reagrupament, i després, sobretot, al voltant de l'Assemblea Nacional Catalana.

Un tercer post és tan premonitori que no puc resistir la temptació de reproduir-lo íntegrament:

MAS, CiU, RECTIFIQUEU, ENCARA SOU A TEMPS

La Manifestació de dissabte conté un missatge molt clar: el poble català té el dret de decidir el seu futur. I té una derivada: No a l'Estatut de la Moncloa, no a l'estatut troglodita, sota coacció militar.

Si encara li queda una engruna de dignitat al Sr. Artur Mas, ha de rectificar i desdir-se del seu pacte de la vergonya amb el caragirada d'en Zapatero. Si no ho fa, es convertirà en un símbol de la contrarevolució en termes nacionals i serà carn de canó dels partits ecspanyols (sigui el PP, sigui el PSOE). Una contrarevolució personificada en la figura rampant d'un Duran i Lleida que cada cop va més sobrat. CiU està a un pas de convertir-se en un obstacle per a la reconstrucció nacional del país que tant ha predicat al llarg dels darrers anys.

Penseu-vos-ho dues vegades. O sereu una rèmora i el poble català us bescantarà.

Artur Mas va trigar uns quants anys, però finalment va rectificar. Va deixar de fer l'idiota o, en paraules de Joan Sales, de deixar de ser imbècil.

També vaig fotre una mica de canya a la CUP, que recordo que no va donar suport a la manifestació. Això ho vaig fer en aquest altre post. Remarco, i cofoi que ho faig, que salvava de la crítica al MAPA, que seria precisament qui, tres anys després, va convocar el referèndum d'Arenys de Munt. Crack que és un...

Finalment, un darrer post, el cinquè, és el més triomfalista. Potser perquè ja havien passat uns dies, i la magnitud de la victòria, del tsunami, era tan gran, que ja tot començava a semblar possible. En aquest post, concretament, centro l'anàlisi en una de les meves obsessions: el front mediàtic. Sempre recordaré que cap dels tertulians radiofònics que a l'endemà van opinar sobre la manifestació, hi havien assistit! Cap ni un! Tots els va agafar d'imprevist! O bé l'havien menystingut. Brutal!

Tampoc em vull resistir a la temptació de reproduir el darrer fragment d'aquest darrer post, que també em sembla significatiu. I recordo que és de l'any 2006!. Deia el següent:

"Catalunya es troba molt més madura del que molts es pensen, per fer el pas definitiu cap a la Independència. El problema és que aquesta qüestió sempre s'intenta que no figuri a l'ordre del dia, que no es debati. Però la realitat és tossuda. No tinc cap mena de dubte, que a hores d'ara, els partidaris de la independència representem entre el 30 i el 40%, molt més del que diuen els sondatges oficials. Cal ser agosarats i no deixar que els altres ens construeixin la nostra realitat"

I ara que estem més a prop del 55 o del 60% ...