Permeteu-me que iniciï una mini-sèrie d’articles (2 en concret) respecte els nostres enemics. Avui pentinarem els espanyols de dreta. Als altres els tocarà la setmana vinents. Paciència i sobretot no hi veieu la típic trampa sociata d’identificar Espanya amb la dreta i Catalunya amb l’esquerra, és a dir la ideologització dels pobles, que és el joc que sempre han jugat els nostres jacobins.
L’episodi recent de la xiulada al President Mas al trofeu de tennis del Comte de Godó, que ara em penso que es diu Open Banc Sabadell, o així, ens demostra ben a les clares les engrunes que encara queden del que podríem anomenar, la “Catalunya del 39″, és a dir, la Catalunya franquista que durant dècades es va ensenyorir de Catalunya en general, i de Barcelona i del conjunt de ciutats mitjanes que conformen el teixit de la nostra pàtria. Penso en Sabadell, Terrassa, Tortosa, Manresa, Reus, Girona, Lleida, Igualada, en totes elles i en moltes altres de més menudes, la pesta blava ho va controlar tot, o quasi tot. El màxim exponent d’aquest món, no hi ha cap dubte, va ser en Juan Antonio Samaranch, el qual, per vergonya de tothom, va acabant rebent un homenatge institucional en el propi Palau de la Generalitat. Un tipus moralment reprovable i políticament rebutjable, però que se les va enginyar per arribar a les quotes de poder més altes que un català, ni que sigui només de naixement, ha assolit en la història .
Amb la seva mort, aquesta Catalunya del 39 va quedar políticament i socialment òrfena. Però no va desaparèixer del tot. Continua fent la viu-viu com pot i li deixen. Davant la Catalunya Patriota que ocupa desacomplexadament els carrers cridant Independència, un fet que era impensable en una data tan recent com el 1982, aquesta Catalunya del 39 es reclou en els seus refugis on inhala el tipus d’oxigen que li permet sobreviure. Alguns d’aquests refugis són per exemple, el Circulo Equestre, altre clubs exclusius de Barcelona o del Vallès, el Fomento del Trabajo Nacional, i naturalment, esdeveniments com el Trofeu de Tennis de marres, que no deixa de ser un torneig secundari, de segona o tercera categoria a escala mundial. És a dir, quelcom bastant cutre, si se’m permet el barbarisme.
L’objectiu de la Catalunya Patriota, la que vol un país lliure, pròsper, just, és incompatible amb els pressupòsits de la Catalunya del 39, que són espanyols, provincians, subordinats, dependents del poder de l’Estat. I sobretot, rabiosament monàrquics.
Però aquesta Catalunya del 39 té mala peça al teler, perquè el seu món, irremissiblement, s’acaba. Mai es va trobar a gust amb el pujolisme, tot i que aquest va intentar de totes les maneres possibles, fins i tot arribant a humiliar-se, perquè s’hi trobés còmoda. De fet, el maragallisme olímpic va ser per ella com una mena de glop d’oxigen, però que va ser molt breu, tot i que intens i va ser el darrer revival del llegat d’en Samaranch.
Però amb el nou escenari polític, aquesta gent no poden de cap de les maneres. Ja ho van passar força malament durant les quatre o cinc onades de consultes per la Independència. Però encara la cosa ha anat encara pitjor d’ençà el darrer Onze de Setembre i la determinació del President Mas de portar a terme una consulta sobre el dret a decidir, eufemisme que tothom sap que amaga el projecte de la Independència. Un projecte que els torna bojos de ràbia i odi i que no poden evitar pronunciar amenaces i improperis que fins i tot els fan perdre la compostura i els papers.
La Catalunya del 39 es prepara pel seu darrer combat, que serà inevitablement, el de la seva destrucció definitiva. Pensa que compta amb poderosos aliats, com el Grup Godó, i sobretot el poder financer: la Caixa, el Banc Sabadell… Però com sempre passa, quan aquests vegin cap a on buda el vent, i bufa cap a la Independència, aquests poders fàctics, sense cap complex passaran a l’altre bàndol per un obvi instint de supervivència. I només els més purs i durs aniran a sac, i acabaran per estimbar-se, perquè és això el que passarà.
I llavors, el poble català, haurà tancat un enèsim episodi històric trist, que van haver de passar els nostres besavis, avis i/o pares. I que a fe de Déu que va impactar seriosament en llurs vides, ambicions, projectes i expectatives, sovint de forma ben traumàtica.
Per sort, ara tenim l’oportunitat, ni que sigui pòstumament, d’esmenar tota aquella lletjor que van representar l’hegemonia d’aquest sector social, covard, sotmès, submís, obedient fins a l’esclavatge a la veu del seu amo.
(NOTA: Post penjat al DGS, l'1.05.2013)
