3 MINISTRES, 2 JUTGES I 4 POLICIES

No em cansaré mai de remarcar la importància del front internacional. Essencialment perquè trenca l'aïllacionisme que intenten imposar els estats, sobretot en aquelles matèries que no volen ser qüestionades per les elits del poder, que naturalment, acostumen a ser assumptes tèrbols, delictes, crims, fins i tot crims contra la humanitat. 

En el món hi ha pel cap baix, unes 193 legalitats estatals, tot i que alguns les eixamplen fins a 206 si incloem entitats que només tenen el reconeixement d'alguns membres de la comunitat internacional (tipus Abkhàzia, Ossètia del Sud o, compte, Israel). I fins hi ha un estat que no és reconegut per cap altre, com és el cas de Somaliland. 

Tots aquests estats aspiren a que les lleis estatals que aproven siguin respectades pels seus ciutadans (en els casos d'estats democràtics) o súbdits (en els casos dels estats no democràtics) i es posen dels nervis (la qual cosa pot ser perillós), si algú els en qüestiona la legitimitat.

Per sort, en les darreres dècades, la legislació internacional, la promoció dels drets humans i del dret a l'autodeterminació dels pobles, que n'és una part consubstancial, no ha fet més que expandir-se i ara és cada cop més evident que en la pràctica, el principi de la no intervenció en els afers interns d'un estat, que havia estat la gran excusa per portar a terme grans repressions i violacions dels drets humans, ha quedat seriosament qüesionat. I la raó és ben evident, en el món actual, no existeixen afers estrictament interns, perquè qualsevol crisi interna, en un context globalitzat, té repercussions com a mínim regionals (és a dir, afecta als estats veïns, en major o menor mesura), i fins i tot globals.

És cert, s'ha de reconèixer, que aquest canvi de paradigma, pot afavorir a actituds intervencionistes de les grans potències amb actituds no completament sinceres, en el sentit que sota l'excusa de la defensa de la democràcia i dels drets humans, l'intervencionisme amaga interessos geoestratègics, geoeconòmics (sovint lligats a l'energia) o geopolítics. N'hem vist casos diversos en els darrers anys. De totes maneres, i acceptant aquesta crítica, continuo pensant que avui el dia, el món és millor sense els Milosevic, Gaddaffi, els Saddam Hussein o els Mubàrak de torn, perquè com a mínim hi ha una oportunitat a la gent a construir societats més lliures. Clar que encara seria millor un món sense els fidels aliats de les grans potències globals, titelles de fet, començant pels de l'Aràbia Saudita i els petroestats del Golf o en altres regions mundials com a l'Amèrica Llatina, al sud-est asiàtic o al continent africà.

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió prèvia, sembla evident que quan es tracta de lluitar contra una legislació estatal considerada injusta, una via òbvia és recórrer a altres legislacions estatals i a partir d'aquí recórrer a la legislació internacional per intentar canviar allò que és percebut com injust.

Així, per exemple, si un estat, com el cas del Regne d'Espanya, aprova, com ho féu el 1977, una Llei d'Amnistia General, que va ser utilitzada sobretot per evitar la depuració de responsabilitats pels crims comesos durant el règim franquista, no només per particulars, sinó sobretot pels seus dirigents polítics i funcionaris públics, i atès que els crims franquistes van afectar no només a súbdits espanyols (era una dictadura), sinó també a ciutadans d'altres estats, és del tot legítim i natural que les autoritats d'aquests altres estats exigeixin comptes a les autoritats espanyoles. 

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la notíca que ahir em va fer arribar l'Agustí, i que després m'arribà per altres vies, segons la qual, des de l'Argentina es demana la detenció i processament de nou franquistes espanyols per pressumptes crims comesos contra ciutadans  argentins. És, no cal dir-ho, una notícia excel.lent i que caldria que l'exemple es contagiés a altres estats. Estic segur que països com Mèxic, França, Itàlia, els Estats Units o el Regne Unit poden exigir, si tenen voluntat política, mesures judicials semblants. Tot plegat, qüestionaria en gran mesura el relat bonista de la transició espanyola i sobretot els arguments dels fonamentalistes de l'actual règim polític que entre d'altres aspectes nega el reconeixement de l'existència del Poble de Catalunya, com ho va posar en evidència de forma molt clara la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006, i per descomptat del seu dret a l'autodeterminació.

Argentina, concretament, demana la detenció de 3 ministres, 2 jutges i 4 policies franquistes. Els successius fets biològics, naturalment, han impedit que s'ampliés el seu nombre, de manera que ens hem de conformar, de moment amb aquests. Vegem qui són aquests individus.

Els tres ministres són José Utrera Molina (87), Fernando Suárez González (80) i l'inefable Rodolfo Martín Villa (79).

José Utrera Molina, (foto superior), membre de la Fundació Francisco Franco, va ser membre del govern que va condemnar a mort en Salvador Puig i Antich, l'any 1974. Significativament, és el sogre de l'actual ministre espanyol de justícia, Alberto Ruiz Gallardón.

Fernando Suárez González, (segona foto), membre del SEU, ministre de Treball, i membre del govern franquista que va signar la pena de mort de 5 activistes antifranquistes, els darrers executats legalment, el setembre del 1975.

Rodolfo Martín Villa (tercera i quarta fotos), va ser ministre sota els governs d'Arias Navarro -el primer de la Monarquia de Joan Carles I, d'Adolfo Suárez i de Leopoldo Calvo Sotelo (1975-1982), arribant a ocupar la vicepresidència primera. Abans havia estat governador civil de Barcelona, d'infausta memòria. Com a Ministre de Governació, era conegut com "la porra de la Transició", (és a dir com en Felip Puig, però en bèstia). Se'l responsabilitza dels fets de Gasteiz de 1976, on van morir 5 persones i més de 100 en resultaren ferides. També se´l relaciona amb la guerra bruta, i amb l'impuls de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.Va ser recuperat pel PP per ocupar càrrecs empresarials a Endesa i Sogecable, posteriorment.

Els jutges són Rafael Gómez Chaparro (86) i Jesús Cejas Mohedano (67).

Rafael Gòmez Chaparro, va ser jutge del Tribunal de Órden Público (TOP) i després de l'Audiencia Nacional. La seva actuació va impedir l'aclariment dels anomenats Fets de Montejurra, on van morir dues persones, el 1976. Posteriorment, va donar un permís a un dels ultres implicats en la matança de 5 persones al barri Atocha, a Madrid, que va aprofitar per fugir i no ser mai més detingut.

Jesús Cejas Mohedano, membre del cos jurídic de l'exèrcit espanyol. Va participar en el consell de guerra que va imposar tres penes de mort el 1975.

Finalment, els policies són Celso Galván Abascal (77) i Jesús Muñecas Aguilar (74), José Ignacio Giralte González (71) i Juan Antonio González Pacheco (67).

Celso Galván Abascal, escorta de Franco i de la Casa Reial espanyola. Pressumpte especialista en tècniques de tortura, per part dels denunciants.

Jesús Muñecas Aguilar, guàrdia civil, pressumpte expert en tortures, segons els denunciants. Va homenatjar el colpìsta Tejero.

José Ignacio Giralte González, membre destacat de la Brigada Políticosocial (BPS), se'l considera pressumpte autor de tortures, per part dels denunciants.

Juan Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño (darrera foto), destacadíssim membre de la BPS. Segons sembla deixeble avantatjat del comissari Roberto Conesa. També va treballar a les ordres del cap del Mando Única de la Lucha Antiterrorista (MULA), el comissari Manuel Ballesteros. Relacionat amb episodis de la guerra bruta.

Com es pot veure, el personal és de conte de por. Jo no sé si prosperan les denúncies per empaperar-los, però el que sí que penso és que cal continuar intentant-ho, perquè no podem permetre que l'estat espanyol es presenti com el campió de la democràcia, perquè no ho és ni de bon tros.

DESPROBLEMATITZAR ESPANYA

Fa uns anys, alguns oficials dels serveis de contraintel.ligència dels Estats Units van queixar-se del fet que Espanya no dedicava prou recursos per lluitar contra el terrorisme islamista. Aquest fet posava en perill no només els ciutadans espanyols, que de fet ja havien estat víctimes d’uns sagnants atemptats múltiples, que si no van fer més morts és perquè els activistes van suposar que els trens de rodalies complirien els seus horaris establerts, com passa, en general a Europa. També posava en perill, pel cap baix, tots els ciutadans de l’espai Schengen, un espai on es permet la lliure circulació dels ciutadans que hi viuen. De retruc, també posava en perill els milions de visitants que entren en aquest espai, al qual pertanyen autèntiques potències turístiques com són França, Itàlia, a banda, és clar de la pròpia Espanya. I no cal dir que una part d’aquests turistes forasters, procedien dels Estats Units. Els americans afirmaven que els seus col.legues espanyols dedicaven quasi tots els seus esforços a lluitar contra ETA i el seu entorn.

Amb l’aparent desactivació del conflicte armat -que no el polític- al País Basc, els espanyols van començar a fer cas a les pressions aliades i van començar a dedicar actius contra el terrorisme islamista. També a formar un grup d’experts en aquest fenomen i molt particularment en el cas del terrorisme islamista al Magrib.

Però vet aquí que a partir del 2006, l’independentisme democràtic català -és a dir, basat exclusivament en la mobilització participativa i l’activisme digital i presencial- va començar a treure el cap i va començar a caminar amb pas ferm: a banda de la manifestació pel dret a decidir del febrer, a l’any següent va tenir lloc la de les infrastructures, que no deixava de ser una excusa, i que va registrar una participació notable. Després li va seguir la manifestació a Brussel.les, del 2009, un dels moments més èpics, gosaríem dir. Del brou de cultiu d’aquesta manifestació va sorgir la proposta de fer un referèndum per la Independència a la localitat d’Arenys de Munt, el setembre d’aquell mateix any. Això va obrir les portes de bat a bat a tot el procés de les consultes, que en va ser un enorme dinamitzador. La situació encara va créixer en tensió arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va anul.lar determinats articles del nou Estatut i va marcar els límits del poder de les autonomies. En la sentència es dictaminava el caràcter subsidiari o secundari de Catalunya respecte l’estat. Això va fer obrir molt els ulls, a determinats sectors del país que fins llavors s’havien atipat de donar una nova oportunitat al consens territorial, debades. La immediata manifestació del 10 de juliol del 2010, malgrat les enormes vacil.lacions que la van caracteritzar, va ser una resposta força contundent. La crisi econòmica i l’actitud dels successius governs espanyols entre el 2010 i el 2012, tant d’un color com de l’altre, a banda és clar d’un activisme sense aturador de l’independentisme civil, va congriar el gran tsunami de l’11S2012 i tot el que després s´ha esdevingut.

En tot aquest procés els serveis d’intel.ligència espanyols es van quedar amb un pam de nas. Ells es pensaven que el procés tard o d’hora quedaria aturat per CiU. La victòria convergent en les eleccions del 2010 i sobretot el triomf brutal d’una CiU encapçalada per Duran i Lleida en les eleccions espanyoles del 2011, assenyalava clarament que el pati català estava sota control. Clar que tot plegat va començar a canviar amb la manifestació monstre i amb l’anunci de Mas de convocar eleccions i impulsar una consulta. Llavors el cangelo espanyol es va disparar. Només cal llegir la premsa entre setembre i novembre per comprovar que la por es va apoderar d’Espanya i van començar els atacs des de la caverna i el govern de Madrid va improvisar una ofensiva en els mèdia internacionals. Tenien coll avall que Mas guanyaria de carrer i veien un panorama més que desolador.

Però vet aquí, que el poble de Catalunya, va decidir altrament. La svictòria amarga de Mas, va omplir de joia els espanyols, i com era d’esperar, va donar pas a una nova ofensiva en tota regla, ara utilitzant particularment l’eina de l’ofec financer per sotmetre el govern de Barcelona. I a l´hora impulsar els altres fronts (cultura, justícia, policia, etc.).

A tot aquest procés la comunitat internacional va assistir al.lucinant. Veure un 20% de la població d’un estat europeu manifestant-se per la Independència era quelcom inaudit. Brutal. Però encara més brutal, i inaudit va ser veure com aquest mateix poble decidia fer-se la vida més complicada i castigar el polític que precisament, per primera vegada en dècades, com a mínim des dels anys trenta, decidia jugar-se-la per la Independència del país. No m’estranyaria que en les reunions dels governs europeus més d’un exclamés, “estan bojos aquests catalans!“.

Però els fets darrers han demostrat que realment qui estan bojos no són precisament els catalans. El President Mas, ha aconseguit a empentes i rodolons, construir una estratègia de transició nacional basada en un pacte amb la segona força política del país, la qual sembla més pendent d’aconseguir el sorpasso en els propers comicis, que d’assolir la independència el més aviat possible. És doncs, un aliat que mereix més aviat poca confiança, ple de complexos i d’ambició, per no dir de comptes pendents. Tot i això s’han fet passos endavant, just és reconèixer-ho.

I un d’aquestes passos és l’oferta permanentment oberta de dialogar amb Madrid, de tu a tu, com s’acostuma  a fer entre gent civilitzada. Però els espanyols no són precisament, addictes al diàleg. De fet, la comunitat internacional, que ja porta segles aguantant les ximpleries dels espanyols, ja saben com les gasten: un tancament a banda total dels espanyols a qualsevol tipus de negociació, arribant a extrems ridículs, fins que els fets consumats demostren que la seva fatxenderia no era més que una façana, perquè els espanyols sempre han sortit, sempre, malparats de les seves xuleries i actituds quixotesques. Són tan previsibles que repeteixen. No debades no es cansen de repetir allò de la “indisolube unidad de la nación española“, quan de fet si hi ha alguna cosa soluble al món mundial, és precisament la nació espanyola. O si no que els preguntin a tots els estats llatinoamericans, que fins i tot ara encara els estan donant per sac amb les nacionalitzacions d’empreses espanyols quan els passa pel cap. No s’atreviran a fer-ho amb els xinesos, no. Ni amb els alemanys o els francesos, no.

Ara bé, descartats per sentit comú els fets consumats, és obvi que l’actitud del govern espanyol contrasta amb la d’altres governs que han hagut de fer front a moviments independentistes. Per exemple els casos de Canadà i de la Gran Bretanya, on s’han obert vies negociadores que sembla que permetran una resolució civilitzada de la qüestió. Per contra, allò que preocupa la comunitat internacional, és el tancament a banda de Madrid a qualsevol negociació. De fet, Espanya s’està convertint en un soci dissonant dins la UE, i que no dubta en equiparar-se a Sèrbia, quan els seus ministres comparen, de forma ben ridícula, per cert, Catalunya amb Kosovo.

Cal aprofitar des de Catalunya, aquest tancament a banda dels espanyols. Cal estigmatitzar-los i convertir-los en uns pàries. Cal fer que es fregeixin en la seva pròpia salsa, cal que morin del seu propi verí. Però no menyspreant-los, sinó aprofitant la seva obcecació malaltissa i la seva més que justeta cultura democràtica.

Només des d’una fermesa en el compromís amb la Independència i en la via democràtica per assolir-la, obtindrem l’èxit que necessitem com l’aire que respirem. I d’aquesta manera, Espanya deixarà de ser un problema, fins i tot per als serveis d’intel.ligència mundials.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.03.2013)

ESPANYA CONTRA ELS DRETS HUMANS

La notícia que Espanya retallaria les transferències per fer trasplantaments a Catalunya ha corregut, naturalment, com la pólvora. Una prova més que la guerra psicològica desplegada pels espanyols no s'atura.

Aquest cop, però, des de Catalunya, s´ha donat una resposta contundent. Bé, de fet, des de Brussel.les. Ha estat l'eurodiputat Ramon Tremosa que ha portat el tema a l'eurocambra, afirmant que aquest comportament de Madrid atempta contra les bases més íntimes del projecte europeu.

Un 10 per en Tremosa, és així com cal reaccionar. A tota agressió espanyola, anar a Europa, al Món i denunciar el capteniment fatxenda i feixistitzant dels espanyols. No podem esperar res dels demòcrates espanyols -massa condicionants per un entorn asfixiant de catalanofòbia-   i molt menys de les insititucions judicials i polítiques espanyoles. La lluita s'ha de portar a fora, a l´hora que a Catalunya endins hem d'acumular forces, perquè tothom és necessari. Cap suport és sobrer. Els volem tots i els volem ara.

IN THE NAME OF THE REPUBLIC

Al twitter he seguit el ressò de l'emissió, dilluns passat, de la primera part del documental irlandès emès per la cadena TV3, la d'allà, no la (suposadament) nostra, In the name of the Republic. He de reconèixer que de seguida el títol m'ha cridat l'atenció i m´hi he tirat de cap.

Malauradament no n´he pogut veure aquesta part, perquè no és accessible fora de la República d'Irlanda, encara que segur que hi ha alguna manera d'accedir-hi.(Ep, si algú hi pot tenir accés, que em passi l'enllaç, please). A més, encara falta emetre la segona part, que suposo que es passarà el proper dilluns. 

Tanmateix, el reportatge no és el sempre agraït British bashing a que ens tenen acostumat els irlandesos. És més aviat un exercici de memòria històrica i fins i tot d'un intent de reconciliar-se amb la veritat. 

I és que resulta que el reportatge va de recuperar els noms de tots aquells que van ser secretament executats per l'IRA durant la War of Independence que va tenir lloc entre 1920 i 1922, i que va enfrontar també a irlandesos contra irlandesos. 

Segons sembla, les execucions es van fer en llocs amagats, tant que encara avui en dia els cossos no s'han recuperat, i ni tan sols les autoritats britàniques saben què va passar amb dotzenes dels seus soldats que de sobte van desaparèixer i no se'n va saber res més.

El primer reportatge se centra en la troballa d'una possible fossa on hi poden haver fins a 90 bodies, dos dels quals pertanyen als odiats Black and Tans (foto), voluntaris anglesos que es guanyaven el sou matant i torturant tothom qui queia a les seves mans. Uns altres 17 o 18 serien de soldats regulars britànics que van ser tan imprudents com per caure en mans dels voluntaris republicans, els quals no van tenir cap mirament. Segons sembla, també hi hauria civils, fins i tot algun adolescent, que van pagar cara la seva col.laboració amb l'enemic. O bé, com sol passar en tots els conflictes, d'algun passar comptes de caire privat.

Tanmateix, una de les revelacions més sorprenents és que un dels dos responsables directes d'aquestes morts en concret, va ser, posteriorment i durant 40 anys, diputat del Parlament irlandès, fins al seu traspàs, el 1979.

En definitiva, ens trobem davant d'un exemple de documental que pretén descobrir la veritat del que va passar. És un exercici altament necessari per a la salut democràtica d'un poble. Un exercici que als catalans se'ns ha negat sistemàticament, perquè encara tenim milers de morts que no sabem on estan enterrats.

A VOLTES AMB EL TEMA EUROPEU

Quan els espanyols branden el papu de l'exclusió d'una Catalunya independent de la Unió Europa, fins i tot de forma indefinida, cometen dos errors pel cap baix.

El primer és pensar que el fet que qualsevol dels estats membres actuals disposi d'un dret de vet, equival automàticament a que l'usi. Fins al moment, no s´ha usat mai per vetar l'accés d'un estat candidat. De fet, el dret de vet no deixa de ser una mena de mecanisme de negociació que en la pràctica serveix per arrencar compensacions i poca cosa més. Com per exemple, quan Grècia va amenaçar amb exercir-lo pel tema, ben ridícul, dit sigui de passada, de la denominació de Macedònia. En aquest sentit, Espanya no es troba en les millors de les condicions per vetar res. Amb una situació financera, macroeconòmica i social de pena, els seus socis la poden collar per on vulguin per desincentivar-la a que sigui la primera en recórre-hi. I això, per molta pantomima que facin des de Madrid, és cosa d'un cap de setmana tancats en règim de tercer grau. I punt. Fins i tot es pot recórrer, com ja ha passat recentment, al Big Brother, de l'altre cantó de l'Atlàntic, per acabar de donar una empenteta. Un possible acord, en aquest sentit, passaria perquè Catalunya assumís un percentatge superior al que li correspondria del deute espanyol (18%), per exemple el 20% o a tot estirar un 22%. I avall que fa baixada.

El segon error és considerar que els ciutadans de Catalunya perdran la ciutadania europea quan deixin de ser espanyols. Atès que la majoria de catalans i catalans no som nacionals d'un altre estat que no sigui l'espanyol, no podem renunciar a la nacionalitat espanyola. De manera que, els catalans tindrem la nacionalitat espanyola, i doncs la ciutadania europea, fins al dia que Catalunya esdevingui estat membre de la UE, quan serem ciutadans europeus i nacionals catalans. Per aconseguir-ho només caldrà establir un periode de transició entre la Declaració d'Independència i la seva entrada en vigor. Un periode que pot durar entre 12 o 18 mesos, on, en cap moment, és important dir-ho, deixarem de ser membres de la UE, primer en tant que nacionals espanyols, i després en tant que nacionals catalans. Durant aquest període, es faran els ajustaments necessaris de caire institucional i es procedirà a la ratificació per part dels Estats Membres del Tractat d'Adhesió de la República de Catalunya a la UE. Un dels canvis institucionals més rellevants és que a Catalunya se li assignaran un nombre d'eurodiputats en funció de la seva població (aproximadament uns 17 o 18), que naturalment seran restats dels que actualment té el Regne d'Espanya, que passarà, doncs, a tenir-ne uns 36 o 37, fet que sense cap mena de dubte alegrarà a Polònia, que la superarà en nombre.

Aquest procés només es podria avortar si Espanya privés els catalans de la nacionalitat espanyola abans de l'ingrés a la UE, però llavors això atemptaria contra els drets humans perque ens deixaria jurídicament desprotegits, fet que és contrari a la legislació europea segons la doctrina del Tribunal de Justícia Europeu. Llavors, Espanya s'exposaria a la suspensió de determinats drets, inclosos els drets de vot (al Consell, al Parlament...), d'acord el que estableix l'article 7 del TEU, per violació continuada dels valors esmentats en l'article 2 del TEU (respecte per la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories ... prevalença del pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes).

(NOTA: Article aparegut inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 23, Març 2013)

DOS MESOS DESPRÉS ....

Mal m'està el dir-ho, Sr. Mas, però això de l'emergència nacional  una servidora ja ho va dir fa dos mesos... I sense cobrar sou públic... Ens posem les piles i engeguem Espanya a dida?

SIS MESOS DESPRÉS, BALANÇ I PROSPECTIVA

Dilluns va fer sis mesos de la gran manifestació independentista que va donar la volta al món, i que es pot dir que va canviar les nostres vides. Res ha tornat a ser igual des de llavors, i Catalunya, ara, viu en una espiral que ens ha de dur, forçosament a un nou escenari polític on l’ùnic que ens podem permetre és aconseguir l’estat propi, és a dir, la Independència, per fer front a una crisi econòmica i social de dimensions apocalíptiques. Ens trobem, efectivament, en un estat d’emergència nacional. Qui no ho vegi, millor que es dediqui a classificar insectes o minerals, professió o afició del tot legítima, naturalment.

L’empenta del poble català, va portar al President de la Generalitat a fer un pas endavant d’una audàcia inaudita. En el discurs del 25 de setembre anunciava un avançament electoral i la celebració d’una consulta pel dret a decidir, tot i que de forma obstinada evitava emprar la paraula Independència. D’aquesta manera, el President Mas es posava en gran mesura al mateix nivell que el President Macià, quan el 14 d’abril va proclamar la República de Catalunya, amb la diferència, però, que aquesta va durar unes 72 hores, per després reconvertir-se en un restabliment de la Generalitat de Catalunya. Això no obstant, Macià va fer un Acte de Sobirania, del qual en sortí l’adveniment de l’Estat d’Autonomia de 1931, plebiscitat massivament pel poble de Catalunya, que després de ser passat pel ribot de les Corts republicanes, esdevingué l’Estatut del 1932.

El President Mas, contràriament a Macià, i si més no fins ara, ha sabut aguantar l’embat, i no ha cedit a les pressions espanyoles. I això que les eleccions del 25N van ser un cop duríssim, que el van estar a punt de noquejar. Quan semblava clar que obtindria una majoria absoluta, i després de diverses campanyes que van desvirtuar el debat electoral, campanyes de caire periodístic, judicial, sindical, i naturalment polític, el poble català va decidir no marcar a porteria buida i xutar la pilota per damunt del travesser. Increïble.

Tot i això, de les restes de la tempesta encara es va recollir allò que es va poder per signar un pacte polític entre les dues principals forces polítiques del nou parlament. De manera que, de forma increïble, Mas va tornar a sobreviure, quan molts ja el donaven per mort.

La signatura del Pacte per la Llibertat entre CiU i ERC va disparar totes les alarmes a Espanya, i es convertí en l’enemic a abatre número u per part de Madrid. Una operació d’estat amb totes les de la llei es posava en marxa.

L’aprovació el 23 de gener de la Declaració de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, amb el suport ara ja de tres forces polítiques (CIU+ERC+ICV-EUiA) més un terç d’una altra (CUP), va ser inicialment menyspreada per Madrid, si bé amb el pas de les setmanes va donar lloc a una oposició frontal i la iniciativa de declarar-la inconstitucional, quan de fet no es tracta d’una llei.

Arribats a aquest punt, l’ofensiva espanyola contra el procés de Transició Nacional ja és en tota regla: ofec econòmic premeditat de la Generalitat, guerra psicològica, intoxicacions, utilització dels serveis d’intel.ligència, deslegitimació de les autoritats polítiques i institucionals catalanes, tractant-les de corruptes i criminals, foment de revoltes ciutadanes contra la Generalitat, etc.

Malgrat això, aquest extremisme espanyolista no ha aconseguit trencar el bloc sobiranista que continua sent sòlid, si bé pateix per l’actuació deslleial d’alguna personalitat política concreta i la seva camarilla.

Per això és tan important encertar què cal fer en els propers sis mesos. Des del meu punt de vista cal actuar de forma ràpida, aquest estat de coses no pot eternitzar-se de cap de les maneres. Tallar amb la gangrena espanyola és una obligació inajornable. I atès la quasi impossibilitat material de poder celebrar un referèndum d’autodeterminació dins de la legalitat espanyola, el més assenyat és procedir a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) de forma immediata per part de l’actual Parlament. Alternativament, es podria celebrar unes eleccions referendàries on les opcions sobiranistes es podrien presentar conjuntament o amb un cert nivell de coordinació electoral, el punt central del qual seria l’aprovació de la DUI en la primera sessió del nou Parlament, amb el suport de la majoria parlamentària. Aquesta solució alternativa té l’avantatge que molt probablement les males herbes que espatllen la coherència del bloc sobiranista, ja no tindrien cap pes, de manera que es preservaria la seva coherència i unitat

Sigui com sigui, cal fer un nou Acte de Sobirania i quant abans millor. Sincerament, penso que el poble català ja està prou madur (i afegiria que fart, tip i cuit) de la situació actual i donarà suport a la iniciativa, sobretot si veu que es va a per totes, sense dubtes i sense excuses, fent un ús desacomplexat de tots els mecanismes que tenim al nostre abast. Cal anar a per totes. Cal anar a sac.

(NOTA: Post penjat al DGS, 13.11.2013)

JA EN SOU 4.000

Aquest cap de setmana he fet l'amic/a 4000 del facebook!!! Merci amics i amigues!!!

SARDANA I INDEPENDÈNCIA, EL 12 D'ABRIL

Avui es presenta Arenys de Munt, capital de la Sardana que es perllongarà al llarg dels propers mesos. Si en llegiu el programa, veureu tot un seguit d'activitats d'allò més interessants, i, segons m'han dit, força impactants.

Els companys del MAPA em van demanar si hi volia participar amb una conferència, i ho vaig acceptar amb molta il.lusió. 

De manera que, hi aportaré el meu granet de sorra, tot parlant de Sardana i Independència, tal i com podeu veure en la foto. Per cert, si teniu alguna informació o document al respecte, no cal dir que estaré molt agraït si me la podeu fer arribar.

L'acte serà el proper divendres, 12 d'abril.

De totes maneres, des d'avui mateix, us aconsello que no perdeu l'oportunitat d'assistir a alguns dels actes del Programa, o a molts d'ells.

No debades, Catalunya és en deute amb els arenyencs.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 23 (MARÇ 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 23 (MARÇ 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

Els processos de de relleu de responsables de tasques en les organitzacions sempre acostumen a ser delicats. La dinàmica del responsable entrant per força té unes característiques pròpies respecte la del responsable sortint. És tasca dels implicats i en general dels dirigents de l'organització fer el possible perquè la transició no només sigui fluïda, sinó que afegeixi valor al treball final. 

En aquest sentit considero exemplar la transició que acaba de tenir lloc en la direcció del butlletí LA VEU DE REAGRUPAMENT.

Després de vint-i-dos números, la fins ara Directora, i podem afegir, fundadora, de LA VEU, la Montserrat Tudela, membre de la Junta de Reagrupament, de l'Assemblea de Barcelona, ha deixat de ser-ne la responsable. Vull aprofitar aquest post per agrair-li la feina feta en els quasi dos anys que ha estat la seva màxima impulsora, sovint amb dificultats afegides. A ningú se li escapa que no ha estat un període precisament tranquil. La Montserrat ha lluitat per consolidar aquest projecte i penso que se n´ha sortit. Gràcies per la teva dedicació, esforç i sacrifici, Montserrat!

A partir d'aquest número 23, qui pren el relleu és l'Eva Solé, de l'equip de comunicació d'RCAT i de l'Assemblea d'Osona. A l'Eva li desitjo molt d'èxit i estic segur que ho farà molt bé. S'acosten mesos claus i caldrà estar a l'alçada de les circumstàncies. La gent d'Osona d'RCAT són gent de confiança i molt vàlida, com ho demostra la realització de les dues assemblees nacionals, la IV (juny 2011) i la V (octubre 2012), a Vic, amb un rotund èxit organitzatiu, entre moltes altres activitats.

Modestament, la meva contribució a La Veu continuarà consistint en els articles sobre Internacional. En aquest darrer número retorno a la reflexió entorn l'admissió com a estat membre de Catalunya a la Unió Europea.

Res més. Repeteixo: moltes gràcies per la teva feina, Montserrat. I molta sort i èxit, Eva.

INTERESSANT ENTREVISTA

Aquí Parlem - El procés europeu i català - 9/3/2013

• Aquí Parlem - El procés europeu i català - 9/3/2013

Interessant entrevista al Director de l'Oficina de la Comissió Europea a Catalunya i Balears, Daniel Tarradellas

L’ESCÀNDOL DE LA FISCALIA A CATALUNYA

Tot just fa unes hores, el Fiscal en Cap de Catalunya ha anunciat la seva dimissió per evitar ser cessat pel seu superior jeràrquic, el Fiscal General de l’Estat. La raó d’aquesta dimissió són unes declaracions que féu favorables al dret a decidir en el marc de la legalitat espanyola.  La reacció immediata de Madrid era la de tallar-li el cap, però l’home s´ha avançat als esdeveniments i ha presentat la dimissió.

Dit ras i curt, ens trobem davant d’un autèntic escàndol de caràcter anti-democràtic. No vull ni pensar què dirien els nostres enemics si la cosa hagués estat a l’inrevès, i fos el Govern de la Generalitat qui estigués implicat. La Brunete mediàtica hauria saltat com una fera en defensa de la llibertat. Todos a una, como Fuenteovejuna... Això és el que hauria passat.

Us imagineu, per exemple, que la propera vegada que Duran i Lleida obri la seva boqueta de pinyó, el Mas el cessi de la presidència de les quatre, em sembla, comissions bilaterals entre la Generalitat i Madrid? Què diria la Caverna? Posaria el crit al cel. Naturalment. Elvictimisme espanyolista batria records, i mira que és difícil, fer-ho. Tanmateix, a diferència del Fiscal ara dimitit, Duran mai faria aquest gest d’honor, sinó que s’arraparia a la taula del seu despatx, es lligaria amb cinturons, per evitar ser desnonat del l’oficina. Duran no dimitirà mai de cap càrrec rellevant si abans els elefants de colorcarabassa no volen.

Però el tema és molt preocupant, perquè es tracta d’un funcionari clau, el de Fiscal en Cap de Catalunya. Si fossim en algun altre país, i no a Espanya, aquesta figura, del la del Fiscal en cap de Catalunya tindria una rellevància excepcional. Vegem-ho perquè.

En tot país de democràcia consolidada, el Ministeri Fiscal s’ocupa de defensar els drets dels ciutadans, és a dir, l’interès general. És un càrrec, doncs, de gran importància. Si Catalunya fos ja un estat, el Fiscal General de Catalunya, s’hauria d’ocupar de defensar els drets dels catalans i les catalanes, l’interès general de Catalunya. Seria la máxima figura del món judicial en aquesta tasca. Perseguiria judicialment a tots els que considerés que violessin les Lleis de la República de Catalunya. És tan important aquest càrrec, que en alguns països, el màxim responsable del Ministeri Fiscal és el propi Ministre de Justícia.

Però vet aquí que a Catalunya, passa totalment a l’inrevès. El Fiscal en Cap de Catalunya, la màxima instància del Ministeri Fiscal del país, no només no defensa els drets dels catalans, sinó que ben probablement, el successor de l’actual actuarà com a punta de llança contra el poble de Catalunya i la seva voluntat majoritària.

Quina paradoxa!

La raó és ben senzilla. El sistema judicial espanyol és únic a tot el territori de l’estat, no hi ha poder judicial a nivell de les anomenades comunitats autònomes, de manera que l’organització i el funcionament de la justícia continua estant totalment centralitzat. I el seu cap és a Madrid. No hi ha, per exemple, jutges autonòmics, com sí que hi ha, als Estats Units, jutges estatals, que sentencien sobre delictes estatals, i jutges federals, que ho fan sobre delictes federals. A Espanya, aquesta doble xarxa judicial no existeix, només hi ha jutges de l’Estat, i sotmesos al mandat del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’òrgan de govern de la justícia. El mateix passa amb el Ministeri Fiscal: hi ha un Fiscal General de l’Estat, triat pel Ministerio de Justícia espanyol, que al seu torn selecciona la resta de Fiscals en cap territorials, entre ells, el de Catalunya. Dit sigui de passada, fixeu-vos el dring militarista de la institució: Fiscal General, Tinen Fiscal, Fiscal en cap… que no és més que una supervivència de la seva militarització històrica. Llavors sembla clar, doncs, que la persona encarregada de vetllar pels drets dels catalanes i les catalanes, no sorgeix de l’òrgan escollit per ells mateixos, sinó de la voluntat del partit que governa a Madrid. Un escenari que demostra clarament el nostre status colonial, de subordinació, també en aquest àmbit.

L’episodi també ens demostra que els espanyols no toleraran cap escletxa en el seu bàndol unionista i que qui es mogui no sortirà a la foto. No en deixaran passar ni una. Estan disposats a aguantar fins al darrer moment. No existeix a hores d’ara un poder judicial DE Catalunya o català. Existeix un poder judicial (espanyol) A Catalunya. Aquesta és la situació exacta. Fins que no assolim la Independència no tindrem ni jutges ni fiscals catalans. Fins llavors, els nostres drets podran ser conculcats i esdevenir paper mullat en qualsevol moment. És una situació insostenible.

Volem una justícia catalana, uns jutges catalans, uns fiscals catalans i la resta ja ho anirem trobant. Però sense ella, res és possible. Per això necessitem quant abans millor la Independència, per bastir estructures d’estat, entre les quals la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans de la República de Catalunya.  La del Fiscal General de la República de Catalunya.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 06.03.2013)

UNA AMENAÇA PER A LA SEGURETAT PÚBLICA

Alícia Sanchez Camacho és, ras i curt, una amenaça per a la seguretat pública a Catalunya. El fet de muntar una contravigilància per part dels policies espanyols hauria pogut acabar amb un tragèdia, i fins i tot, hauria pogut costar vides humanes, bé dels agents dels Mossos, o, més probablement, dels agents espanyols. O fins i tot de la pròpia agent aznarista.

A aquestes alçades de la pel.lícula, és evident que en la conspiració per trencar Catalunya, segons va amenaçar en el seu moment l'ex-president Aznar, la cap del PP a Catalunya, hi juga un paper clau, preeminent i no té cap mena d'aturador. El Todo por la Patria tan car al seu pare, ho és també per a ella, corregit i augmentat.

Jo és que no sé a què estem a esperar per citar-la de declarar per la seva pressumpta  implicació en l'espionatge polític, o si més no això és el que es dedueix de les declaracions d'algunes de les persones imputades.

Ara a més a més, sembla evident que la Policia espanyola també espia el Director General dels Mossos d'Esquadra, la qual cosa ja passa de mida.

Ja vaig dir fa uns dies, també, que el Parlament de Catalunya ha de crear una Comissió Parlamentària per investigar tot aquest afer, i en general el paper dels serveis d'intel.ligència i policials en els darrers mesos a Catalunya. És una manera d'evitar la marginació en la qual està caient la Generalitat i els partits sobiranistes de tot aquest afer. 

En definitiva, ara ja podem dir que la cosa va de veres. Els espanyols estan decidits a provocar una revolta dels seus cafres contra la Generalitat, de manera que s'armi un merder que legitimi la suspensió de l'autonomia, i el govern directe de Madrid sobre Catalunya. Així de clar.

I tot plegat amb la cobertura, faltaria plus, de l'altra peça clau d'aquest muntatge, la delegada Llanos de Luna.

La millor estratègia per ensortir-nos, és accelerar la marxa i fer que els esdeveniments se succeeixin de forma ininterrompuda, com van fer en el seu moment els alemanys orientals amb la caiguda del mur. 

Hem de treballar dur i sense descans. La independència la podem aconseguir molt abans del que tothom preveia. Ja no hi ha marxa enrere, i totes les sànchez camacho que s'interposin sortiran disparades, si pot ser, cap a l'infern.

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY... I JA EN SÓN...

Merci per totes les felicitacions que rebo des d'ahir, i fins i tot encara més matineres. Això ja pesa, gent. 

Bé, he de dir que ara fa uns dies em vaig adonar d'un fet ben evident però que se m´havia escapat en els darrers 48 anys. 

Es tracta del fet que tal dia com avui, 11 de març, fa sis mesos de l'11 de setembre. Mai havia caigut en aquest detall. Però enguany sí, i penso que no és casualitat. 

Avui, doncs, fa sis mesos de la gran manifestació de l'any passat, i les coses que han passat, i que estan passant són o eren, llavors, impensables.

6 mesos després ens trobem en una ofensiva generalitzada d'Espanya contra la ferma decisió de Catalunya d'anar cap a la Independència. 

Els propers sis mesos, doncs, es presenten com a claus. Jo aposto decididament per fer el pas definitiu d'aprovar la Declaració Unilateral d'Independència, de forma immediata. Per exemple, el proper 23 d'abril. 

Sigui com sigui, l'11 de setembre del 2013 no pot ser menys que el del 2012. Aquest és el repte. I això vol dir que o bé traiem 2,5 milions de persones al carrer, o que ja haurem trencat les amarres amb Espanya de forma definitiva. Qualsevol altra alternativa segur que serà interpretada com una baixada del sufflé independentista (ja els agradaria, ja ...)

ENTREVISTA A JOAN CARRETERO

J Carretero (extracte) from DGS on Vimeo.

Entrevista a Joan Carretero, President de Reagrupament, per al Diari Gran del Sobiranisme

ESTEM DAVANT L'ESPANYA MENYS DIALOGANT DE LA DEMOCRÀCIA

Excel.lent iniciativa didàctica del Govern de Catalunya. Ara només cal que es difongui en tots els centres públics depenents de la Generalitat, tinguin o no hissada l'estanquera, i es tradueixi com a mínim a l'anglès (tot i que també es podria traduir al latino, l'urdu, l'àrab, el tagalo, el romanès, el rus, al xinès...).

I QUÈ EN DIUEN LES AMBAIXADES, D'AIXÒ?

Les declaracions de Rodríguez Ibarra, per cert silenciades en l'edició d'ahir d'El Periódico-CNI, tornant a comparar Artur Mas amb Hitler i Mussolini, i el Parlament de Catalunya amb el Tejero, han de generar una resposta contundent per part de les institucions catalanes. En cas contrari, la impunitat serà total. Els catalans i les catalanes no podem conformar-nos en anar rebent hòsties contínuament i no plantant cara. Això a la llarga crea una sensació de derrotisme correlatiu a un augment de la fatxenderia espanyola. És un error pensar que si no respons, el teu agressor et deixarà en pau. És exactament el contrari, anirà a per tu amb més ganes. És de calaix.

Pel que fa al cas concret que ens ocupa, la Generalitat ha de posar-se en contacte de forma immediata amb les ambaixades d'Israel, Alemanya i Itàlia, pel cap baix, per tal que es pronuncïin al respecte. Si no és que no ho han fet ja de motu propio, que hauria de ser el normal. 

Israel, penso jo, ha de ser la primera en pronunciar-se al respecte, atès que les declaracions són una clara banalització de l'Holocaust. Si no vaig equivocat hi ha una associació que vetlla  per evitar precisament això, la banalització de l'Holocaust, i emprèn accions judicials contra tots aquells que les porten a terme. Doncs, això. No es pot deixar passar ni una. (En la foto, uns quants nazis espanyols, i aquests sí que ho eren de debò)

Els casos d'Itàlia i Alemanya -i fins i tot Àustria- també haurien d'actuar per memòria històrica, per dignitat nacional, perquè milers, per no dir milions dels seus ciutadans també en van ser víctimes.

La Generalitat no pot perdre oportunitats com aquesta, que també és una manera d'internacionalitzar la nostra causa aprofitant les bestieses i els atacs que ens llancen els nostres enemics troglodites.

Per cert, no només el govern, també el Parlament de Catalunya ha d'actuar, car també les declaracions l'afecten. Molt honorable Presidenta, ens hi posem les piles?

CAL ANAR-HI!

Demà cal ser a Terrassa, a l'acte que organitza Reagrupament, amb la presència de diferents representants destacats de l'Independentisme.

Vivim uns moments crítics pel que fa a la consistència de la democràcia a casa nostra. Els nostres enemics, que no adversaris, ens volen fer callar la boca de totes totes i no ho podem consentir. Cal parlar alt i fort, clar i català, i no amagar-nos de res. Tenim la força de la gent i de la raó. No ens podem permetre vacil.lar. Ho estem aconseguint però encara hem de fer un esforç final.

És per això que l'acte de demà ha de tenir un gran èxit, i ha de ser llegit com una resposta als atacs d'Espanya contra la lliure expressió democràtica dels Catalans i les Catalanes. Contra la Democràcia no hi ha barreres que valguin.

Us esperem, doncs, a Terrassa. No hi podeu faltar!

UNA COMISSIÓ PARLAMENTÀRIA ESTARIA BÉ, NO?

I per cert, posats a crear comissions parlamentàries de la senyoreta Pepis, perquè no es crea, a l'interior del Parlament de Catalunya, una Comissió d'Investigació sobre l'actuació dels serveis d'intel.ligència i policials espanyols a Catalunya? I naturalment es crida a declarar a tot quisqui, començant per la Delegada espanyola, els caps de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i el CNI a Catalunya, etc, etc. Penso que seria un exercici de democràcia més que positiu, oi?

I com es diu darrerament, Hi ha algú a la sala? Sr. Pujol, Sra Rovira, Sra. Camats, Sr. Fernàndez? Hi ha algú? Ens posem les piles o esperem que els espanyols ens massacrin?

A veure si aprenem d'una vegada a emprar les eines que tenim al nostre abast, de la mateixa manera que els espanyols usen les seves desacomplexadament!!!!

EN LA CATALUNYA INDEPENDENT TAMBÉ HI HAURÀ CORRUPTES…

En la Catalunya independent també hi haurà corruptes. I estafadors, i lladres, i violadors, i fins i tot pederastes. Ho sento, però serà així mateix com ho dic. I no tinc ni un sol dubte al respecte. Hi poso la mà al foc, i fins i tot juro tallar-me el dit, com un yakuza, si m’equivoco. Però no, no m’equivoco. Al pas que transcorren els esdeveniments, aquesta constatació la podrem fer ben aviat. Potser no tant com una servidora voldria. Però molt abans del que els nostres enemics esperen. Perquè fins i tot ells, o millor dit, sobretot ells, saben que és inevitable. I ho saben amb molta més certesa que molts de nosaltres, que sembla que anem caminant cap endavant a les palpentes. 

Un dels efectes col.laterals de l’èxit de la Manifestació de l’11S del 2012, és que ens obliga a mantenir el llistó del que serà la Diada Nacional del 2013. Si no ens posem al mateix nivell o el superem, la lectura que es farà, naturalment interessada, és que el tsunami independentista va de baixa. 

I naturalment, això implica que, o bé convoquem 2,5 milions de catalans i catalanes pel cap baix, o bé tallem en sec i declarem no ja que el poble català és un subjecte polític i de dret que pot exercir lliurement la seva capacitat de decidir el seu futur, sinó directament la Independència, via un referèndum o, des del meu parer, millor, des d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). 

No em digueu que no seria preciós que el proper 11 de setembre acabéssim d’una punyetera vegada amb aquesta tragèdia que és la nostra subordinació a Espanya. Obrint el pas a l’alliberament de tota la Nació Catalana. 

Però, i tornant a l’inici, des del primer minut, o sent optimistes, la primera hora, que proclaméssim la República de Catalunya, segur que algú infringiria la nova legislació republicana. Segur. 

Jo és que realment al.lucino amb les conseqüències, fins i tot psicològiques, que pot fer socialitzar-se en un entorn subordinat, on interioritzes la teva dependència de l’amo espanyol.

Quan sento els nostres adversaris enfotent-se del fet que amb la independència no tot seran flors i violes, em vénen ganes de fer una barbaritat. Doncs, és clar que no tot seran flors i violes! O és que els catalans i les catalanes amb la independència ens convertirem en éssers celestials, purs, nets, impol.luts? No, naturalment que no, tros de quòniam! 

La Catalunya independent serà una Catalunya amb gent bona i gent dolenta, amb ciutadans legals i delinqüents, amb macarres i prostitutes, amb metges i activistes solidaris, amb soldats i espies, amb treballadors amb feina i treballadors a l’atur, amb boys i gogós. Marits i mullers lleials, i d’altres que faran el salt. És a dir, serà una societat si fa no fa com la del nostre entorn immediat. 

Però també serà una Catalunya sense privilegis monàrquics, ni submissions colonials, on per anar al món no caldrà fer marrada, on la dignitat de tenir en les nostres mans el nostre futur ens estalviarà espectacles lamentables d’agenollament i de bavejament. 

I sí, fins i tot és possible que el nostre President, pugui acabar sent processat, si s’escau, com ha passat en tantes altres repúbliques. O que dimitirà -que no abdicarà- per evitar ser políticament reprovat. Senyal que serà legalment responsable dels seus actes. 

La Catalunya independent no serà un paradís angelical. Però la prefereixo milers de vegades més que continuar amb aquesta submissió que desmoralitza i ens converteix en un objecte d’espoli i sovint d’escarni.

(NOTA: Post penjat al DGS, 27.02.2013)

LA GUERRA SECRETA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA..DEL QUEBEC

  Ara que es parla tant de la campanya del govern espanyol contra la Transició cap a la Independència de Catalunya, és convenient recordar que al Quebec, ja fa molts anys que la van patir, i va ser molt i molt dura.

ENTUSIASME, AMBICIÓ I IDEES CLARES

L'ex-primer ministre del Quebec, el gran Jacques Parizeau, ha participat tot just fa unes hores en el Congrés que aquest cap de setmana celebra el partit independentista, Option Nationale. Aquesta formació és molt crítica amb la política del PQ, d'ajornar la celebració d'un nou referèndum d'autodeterminació. En el vídeo, s'hi recull un resum del discurs pronunciat aquest dissabte.

Escoltar Parizeau és sempre, sempre, un plaer. Hi ha qui, a casa nostra, el vilipendia per unes declaracions que féu la nit referendària del 1995. Com sempre són la gent que se l'agafa amb paper de fumar. Gent que toca la cresta a qualsevol declaració desacomplexada des de posicions independentista, però que a l'hora es mostra comprensiva quan els nostres enemics la diuen ben grossa i fins i tot els tracten de justificar. Em fan venir basques, aquest doble raser: intolerant amb els propis, tou fins a la fluixesa amb els adversaris....

Parizeau és un homenot, que diria aquell, del Quebec. Un tipus de la vella escola. Elegant, il.lustrat. Un home que no li fa res reconèixer que la seva conversió al sobiranisme quebequès va tenir lloc durant un viatge en el Transcanadian, és a dir, en el tren que travessa el Canadà from coast to coast. Segons diu ell, va pujar-hi sent federalista, i en baixar, ja era independentista. Brutal. D'això fa mes de cinquanta anys.

En el discurs, com no podia ser altrament, Parizeau toca la cresta al Partit Quebequès, que com sabeu, ara és al govern. Partit del qual és membre de per vida, segons afirma. Reconeix que el neguiteja el fet que des del govern no es plantegi la celebració d'un referèndum en els propers mesos. El referèndum, diu, s'ha de preparar quan s'està a l'oposició, de manera que quan s'arriba al govern s'ha de tenir ja molt clar què és el que s'ha de fer. No s'ha d'esperar, doncs, a ocupar el govern per començar a pensar-hi. De calaix, vaja.

Igualment no s'està de defensar públicament l'ús de diner públic per promoure la sobirania... de la mateixa manera que el govern federal, no s'està de fer-ho per promoure la unitat canadenca. D'això se'n diu parlar clar i sense embuts... clar i québécois...

El vell lleó, saluda els militants d'Option Nationale i en destaca l'entusiasme, l'ambició i les idees clares. Realment és un personatge que segurament a Catalunya seria impossible de tenir, perquè aquí la coherència, la gosadia, el desacomplexament, en una paraula, la fermesa en els plantejaments no només és mal vista, sinó que és durament castigada i perseguida.

(I és que de vegades sembla que a casa nostra hi ha independentistes que el que realment volen no és assolir-la, sinó fer del camí per arribar-hi duri per sempre, perquè aquest anar fent ja els va més que bé).

Escolteu en Parizeau, respecteu-lo, i perquè no, estimeu-lo. S'ho mereix. És dels nostres.