Ahir, a banda de ser el meu cinquantè aniversari (aixxx), va fer sis mesos de la Via Catalana. Fins l’any passat no m’havia adonat de la importància estratègica de tots els 11 de març, que òbviament és un referent de com evoluciona el procés respecte l’anterior 11 de setembre, i també de cara al proper 11 de setembre. Un 11 de setembre, el del 2014, que serà més importanta encara, per raons òbvies, als dos anteriors, encara que sembli impossible. Plantejat d’aquesta manera, deixeu-me que reflexioni respecte aquestes dues perspectives.
1. La post-Diada. Els sis mesos que han passat des de la Via Catalana, presenten un balanç, en general, positiu, fins i tot molt positiu, tot i que no ens hem de pensar que ja tot està fet. Podem dir que el procés avança a batzegades. Sembla que s’atura i de sobte fa un pas de gegant. Això és el que ha passat en els darrers sis mesos. Després de l’èxit de la Via i del seu impacte internacional, el procés va començar a entrar en camins estrets i poc a poc semblava que tot anava a caure pel pedregar. El progressiu allunyament dels socialistes, ha acabat sent definitiu. I l’actitud del govern espanyol ha estat duríssima, no donant mostres de cap flexibilitat. Per altra banda, el pols s’ha traslladat sobretot a l’escenari internacional, fins al punt que els espanyols van intentar implicar el propi Obama, fracassant, tot cal dir-ho lamentablement. L’ofensiva exterior espanyola ha estat un desastre rere un altre, amb ridículs espantosos. En el front interior, es veia amb desesperació com s’acostava el mes de desembre i el més calent era a l’aigüera: la data i la pregunta. De cop i volta, tot va canviar, i quatre formacions polítiques (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP), en un acció audaç van consensuar aquests dos temes. Va ser com una glopada d’oxigen a algú que s’estava ofegant. La situació va canviar com un mitjó, i de nou l’optimisme va consolidar-se entre els catalans favorables a la Independència. Tot semblava indicar que assolit l’acord el següent pas era un govern de coalició CiU-ERC, però de seguida es va veure que era un miratge. Nova decepció, tot i que d’importància relativa. Artur Mas havia sortit reforçat de l’acord, i això malgrat les punyalades reiterades del seu soci, en Duran i Lleida, que no pot pair de cap de les maneres els èxits de Mas, i que no deixa de perdre cap oportunitat per intentar marcar paquet. Un paquet, val a dir-ho, cada cop més escarransit.
Però on realment va fer mal l’acord de desembre va ser en el bloc espanyol. Com sempre, Madrid es va quedar amb cara de póker, perquè no s’esperaven pas que s’arribés a un acord. L’histerisme catalanòfob va pujar encara més, i les crides de tall ètnic adreçades als catalans nascuts a la resta de l’Estat, es van multiplicar. Així com les amenaces, el foment del terror, i l’advertència que caurien sobre Catalunya totes les plagues bíbliques, fins que el propi Garcia-Margallo, ha advertit que una Catalunya independent vagarà eternament, pels segles dels segle, per l’espai sideral…
L’altre gran episodi ha estat la crisi al PSC, que en el seu procés de submissió al PSOE, s’està convertint en una formació cada cop més marginal i patètica, de la qual, la gent amb una mica de dignitat (no és el cas del Paer de Lleida, per cert) l’abandonen en totes direccions.
En definitiva, l’etapa post-Diada, ens ha estat clarament favorable en tots els fronts, tant exteriors com interior, si bé, s’ha hagut de patir més del que era necessari per aconseguir-ho.
2. La pre-Diada. Naturalment els sis mesos que ja hem començat seran claus. En mig d’aquest periode se situen les eleccions europees. En bona lògica, s’haurien d’aprofitar per donar un missatge al món mundial que els catalans volem de forma aclaparadora la Independència. Per fer-ho possible, el millor hauria estat una llista el més unitària possible de les 4 forces que signaren l’acord de desembre. De seguida es va veure que no seria possible. Una primera, s’hi va desmarcar ràpidament, argumentant entre altres raons, una paranoica submissió a l’estat d’Israel.Una segona, va decidir no concórre-hi. Una tercera, va decidir que ara, precisament ara, era el moment d’anar més sola que un mussol, perquè considera que no la para ni Déu. Finalment, però, va optar per incorporar alguns elements penjats del big bang sociata, conscient que necessitava donar mostres, mínimes, d’una certa transversalitat, això sí, d’esquerres. Quant a la quarta, en principi la més favoable a la unitat, conscient que duia plom a les ales, va practicar amb empentes i rodolons, un procés d’higienització política, desempallegant-se d’algun element tòxic menor, si bé caldrà veure si això és suficient per aixecar el vol, tenint present que encara porta a la motxilla l’element tòxic major.
Un cop passades les eleccions europees no és descartable que els espanyols, seguint la seva tàctica habitual aprofitin les vacances d’estiu (el mes d’agost, tot i que no es pot descartar alguna acció prèvia durant la pròpia setmana santa) per portar a terme alguna actuació contundent amb l’objectiu d’afeblir institucionalment el poder, sobretot, del President de la Generalitat. L’aposta, d’arrel aznariana, de fracturar Catalunya, abans que es fracturi Espanya, s’accelerarà en les setmanes prèvies a la Diada, i amb l’objectiu d’evitar la celebració de la consulta del dia 9 de novembre.
En el bloc espanyolista, cada cop és més clara la crisi dels dos partits tradicionals (PSOE i PP) a Catalunya, i el sorgiment de C’s com a força principal. Paradoxalment, és un canvi altament positiu per a l’independentisme. C’s no deixa de ser un producte genuïnament català, totalment inexportable al conjunt de l’estat espanyol. Dit en llenguatge acadèmic, C’s és la nostra pròpia merda, és el rebuig, el detritus, la morralla, la deixalla, que fabrica la societat catalana, i més concretament la barcelonina, en forma de freakys plens d’auto-odi, de complex d’inferioritat, i de hòbbit, i que no saben què volen ser quan siguin grans.
Per la seva banda, en els propers mesos, els partidaris de la Consulta i de la Independència, hem de fer una campanya internacional ambiciosa, que aconsegueixi que la Unió Europea comprengui que no es troba davant d’un afer interior espanyol, sinó realment d’un repte europeu i que a partir d’aquí pressioni Madrid a seure a negociar. Si aconseguim això, la victòria ja serà a l’abast de la mà, atès que no hi ha cap argumentari sòlid que resisteixi l’evidència que l’únic futur pels catalans i les catalanes, és la Independència.
Per aconseguir això, però, és necessari tornar a donar una mostra d’una cohesió transversal tan forta com la del passat mes de desembre. Una cohesió que neix de l’arrelament d’un sentit d’estat, d’estat català, naturalment, i que ha de comportar avantposar, en aquest procés, els interessos col.lectius als interessos de partit.
En definitiva, els propers mesos, caldrà estar amatents a les fuetades d’animal ferit que llançarà Espanya. És una bèstia enrabiada, que dispara en totes direccions i que per això mateix, els seus propis socis ja n’estan fins al capdamunt. Davant la bogeria espanyola, cal mostrar una calma serena, però una determinació de ferro per aconseguir d’una vegada allò que portem anys aconseguir. La nostra Independència, La nostra Llibertat.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.03.2014)
