El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?
Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...
En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?
Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.
 |
| Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol |
Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part.
Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no.
La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.
Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors.
La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.
L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.
Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.
Sintèticament, aquests precedents són:
a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència.
b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.
 |
| Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea |
c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.
d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític.
Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.
En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català.
 |
| La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics |
L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.
.jpg)
.jpg)
