NO ES POT AMAGAR L'OU ETERNAMENT*

Aquestes setmanes i dies caniculars està avançant amb força la constatació d’allò que alguns ja dèiem fa uns quants anys, i que d’altres han fet l’impossible per evitar-ho. Cada cop és més clar que l’accessió a la Independència de Catalunya és un afer primordialment dels … catalans i catalanes. Una obvietat, oi? Però això traduït políticament, només vol dir, que l’única via per assolir la independència és la declaració unilateral d’independència –DUI. Una declaració que ha de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, el qual passarà a convertir-se en el representant de la sobirania nacional i popular de Catalunya.

Qualsevol altra opció, que impliqui la participació dels espanyols, ens la podem treure del cap. Els espanyols i les espanyoles no estan per la tasca de legitimar políticament el procés de transició nacional de Catalunya. Hi posaran tots els pals a les rodes que siguin possibles i els impossibles, també. No els cap al cap deixar anar la seva principal font d’ingressos via espoli fiscal. En aquest sentit, l’anunciat relleu al capdavant de la Junta d’Andalusia, ja pronostico que portarà cua. La nova Presidenta, Susana Díaz, ja ha donat mostres de ser una espanyola totalment desacomplexada i que no filarà prim a l’hora d’intervenir en als afers del que alguns anomenen la novena província d’Andalusia.

Però tornem a la DUI. La resta d’opcions alternatives, són una via morta, perquè els espanyols no hi posaran de la seva part: ni la reforma constitucional, ni la reforma estatutària, ni cap mena de consulta popular, ni tan sols les eleccions plebiscitàries, que segurament boicotejarien cridant a la no participació.

Fins ara l’estratègia era ignorar la possibilitat d’una DUI. Ara, però fins i tot el primer report del Consell Assessor per la Transició Nacional en parla i el té en compte. Fet que fa posar dels nervis al sector més espanyolista d’Unió Democràtica de Catalunya i també d’Iniciativa.

L’única hipotètica possibilitat d’usar una via alternativa seria la pressió internacional, particularment dels EEUU i d’Alemanya, d’Obama i de Merkel. Però Espanya és tan insignificant en el context internacional, que dubto que moguin fitxa en condicions normals.

En definitiva, deixem-nos d’històries, no amaguem més l’ou i preparem-nos per a l’escomesa, que serà dura, però  no insalvable, I és que la Independència no pot esperar.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 31.07.2013)

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

50.000 nens catalans pateixen privacions alimentàries

El Síndic de Greuges avisa que el 4% dels menors de 16 anys no pot menjar carn o peix almenys una vegada cada dos dies

HEU PENSAT EN L'INDA I EN PJ?*

Mentiria si digués que m'he llegit de “pe a pa” tot el document que el Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya va fer a mans del president Mas el darrer dijous. N'he llegit fragments a l'hora de redactar aquest article. Sobretot m'he fixat, potser per deformació professional en la seva estructura, en el seu índex. 

Des d'una perspectiva estrictament cívica, és un document que fa patxoca. Que fa produir orgull que els nostres savis tinguin la ment preclara. Ens fa sentir orgullosos de ser catalans, perquè és d'una rigorositat i d'un bon presentar sense cap defecte. La feina ben feta no té fronteres. I amb aquest document podem anar, ben cofoi i orgullosos arreu del món. Fins i tot diria que ufans.  

També, des d'una perspectiva acadèmica, em sembla un treball excel·lent, cum laude, encara que curiosament no disposi d'un apartat específic de bibliografia i webgrafia. Precisament perquè no es tracta d'un treball acadèmic, sinó d'un encàrrec del Govern a un comitè de savis. No ens trobem, doncs, davant d'una tesi, ni d'un manual, ni tan sols d'un article acadèmic. I cada gènere té el seu format, i probablement la comissió no ha volgut fer un text farregosament acadèmic amb tot el que això comporta. 

Ara bé, paradoxalment, una de les primeres preguntes que m'ha vingut al cap en llegir-lo en diagonal, ha estat la següent: què en diran del document individus com l'Eduardo Inda o el PJ? I la meva resposta és que probablement saltaran d'alegria, perquè en termes generals és un text de la vella escola. Amb això vull dir que es fonamenta en plantejaments jurídics, ètics, legals, etc, però no té en compte que vivim en una societat mediàtica, on allò que abans representaven els militars i la seva parafernàlia armamentística, ara ho representen determinats comunicadors que han demostrat abastament la seva capacitat de condicionar un procés electoral, com va passar en el del darrer 25N. Encara més. L'estudi parteix d'una visió de la política antiquada, aquella que era un afer de cavallers (gentlemen agreement) on la dignitat de l'adversari es respectava com un bé sagrat. 

Molt em temo que no ens trobem en aquesta conjuntura. Vaja, n'estic segur. El darrer tram de la transició nacional serà a cara de gos i els espanyols no estalviaran recursos per impedir el que sembla una derrota, la seva, cantada. Naturalment, hauran de fer equilibris, per impedir que els europeus els toquin el crostó, però em jugo un pèsol, que no s'estaran de practicar les corresponents operacions psicològiques (psyops) per atemorir el vot dubitatiu o per reforçar els partidaris del “no”. Amb això vull dir, que la dimensió mediàtica del procés, que serà clau, n'és totalment absent. I això que en la comissió hi ha gent que s'hi dedica a aquest tema, però potser en algun cas, l'encàrrec li va massa gran... 

Si limitem el procés als seus components jurídics, ètics, i ens omplim la boca de legitimitats i tota el que penja, probablement serem elogiats des d'una perspectiva cívica. Però el que realment compta, és saber no com ha de ser un procés cap a la transició nacional, sinó com és de debò. Sovint aquesta dualitat, diferencia la ciència jurídica, que tracta del primer, de la ciència política, que tracta del segon. I és important aquest matís, perquè el més decisiu de tot, és que finalment el guanyem. No hi ha cap altra alternativa. O el guanyem o el guanyem.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 29.07.2013)

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937)

EL CATALANISME ÉS UNA REVOLUCIÓ (1937), per Manuel Cruells

Publish at Calameo or read more publications.

Paga la pena llegir-se aquest text del patriota Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), ara que fa poc s'han complert vint-i-cinc anys del seu traspàs.

EL FRACÀS D'UNA ESTRATÈGIA, I ARA QUÈ?

L'enorme castanya que ahir Espanya va clavar als que encara  hi confien és antològica. El límit del dèficit s'ha situat a anys llum del que demanava el Govern Català, i ha demostrat clarament el fracàs d'una estratègia, la dels darrers mesos, de no elaboració els pressuposts, prorrogant-los a l'espera d'intentar convèncer Madrid, que calia arribar al més a prop possible del 2% o el 2.1%. Al final, 1,56% i a picar-te-la amb dues pedres. Fins i tot Montoro, és a dir, Rajoy, ha fet que la Sánchez Camacho sembli una independentista de pro, atès que havia reclamat un 1.7% o un 1.8%.  

Per acabar-ho d'arreglar s'exigirà per al 2014, un dèficit de l'1%, un objectiu fora de tot abast possible.

Però els espanyols mai defrauden. Sempre que poden fer mal, fan mal. És una constant històrica: si poden matar 2000, perquè matar-ne 1000? Aquesta gent practiquen des de sempre la por escència en els seus enemics.

Atès el rotund fracàs de l'estratègia negociadora del govern català, que a més a més, ha d'empassar-se el fet que Madrit faci un tracte especial a Extremadura, com diria el clàssic, què fer? O el no menys suat de "I ara què?"

Ara què, senyor Mas? Continuar amb la collonada dels percentatges? Que en la pràctica implica l'ofegament definitiu de l'autonomia, que converteix la Generalitat en un òrgan territorial prestador de serveis sota les ordres directes de Madrit, que dirà com, on i en què es gasten els seus raquítics pressupostos? Sense pressupostos propis no hi ha autonomia política. Punt. I Espanya està carregant-se, s'ha carregat ja, l'autonomia de Catalunya. I no prou satisfets amb això, avancen pel front constitucional, amb el nomenament d'un gran inquisidor al capdavant del Tribunal Constitucional, que serà l'encarregat de donar el tret de gràcia a tot plegat. 

I ara què, senyor Duran i Lleida i els seus 13 diputats al Parlament? Continuarà inasequible al desaliento amb la seva aposta per Espanya? Ara que fins i tot el propi senyor Roca, sembla haver dimitit d'aquesta tasca? 

Penso que ha arribat el moment que els autonomistes de bona fe, és a dir, els que encara es creien això d'Espanya, i que la cohabitació encara era possible, es plantin i diguin prou. Naturalment, els independentistes ja fa molt temps que ho hem fet, però encara quedava una part de la ciutadania que donava un marge a Espanya, a la tan suada Espanya plural, em refereixo, aquella que ha de fer compatible la identitat catalana, l'autogovern català i la pertanyença a Espanya. Això a hores d'ara, s'ha demostrat fals, tret que no es passi d'un pur folclorisme, és clar.

Penso també que els independentistes acomodaticis, aquells que estan de puta mare amb l'statu quo, actuïn ja d'una vegada amb visió d'estat, català, naturalment, i deixin de banda els seus interessos partidistes i fins i tot personals.

En la reunió del proper Consell de Govern, el dimarts que ve, o fins i tot abans, s'hauria d'anunciar que ERC entra al govern i que el proper mes de setembre hi ha eleccions plebiscitàries amb un únic punt: la convocatòria d'una consulta per la Independència, amb l'advertència que si es prohibeix les una o l'altra, l'actual Parlament procedirà a l'aprovació d'una declaració unilateral d'Independència i en reclamarà el reconeixement internacional.

Clar que la via més directa seria, aprovar la DUI ja, sense tants passos intermitjos, però, la imatge d'un govern prohibint la celebració d'unes eleccions o d'un referèndum, ben segur que donaria la volta al món i encara ens proporcionaria més aliats en l'escena internacional. Si a més a més, el President Mas acabés a la presó, això ja seria el súmmum!

Hem arribat al moment clau. Després de la castanya d'ahir, ja no es pot al.legar ignorància. Es vol buidar de contingut polític l'autonomia, tal i com ja fa anys que molts denunciem. Retallar 2,5 miliards, és en la pràctica carregar-se-la. 

Qui a partir d'ara continui apostant per Espanya és que vol la pura i simple folcorització de Catalunya, la seva residualització i submissió a l'estat espanyol, lluny, molt lluny de la visió de l'Espanya plural i per descomptat, de la fantasia de l'Espanya federal. Ara ja no hi ha ni una sola excusa. 

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 11, 24.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

LA DADA: Joan Cabanas, responsable de l'àrea internacional del Cercle Català de Negocis ens explica que una Catalunya Estat enfortirà el nostre model econòmic (10:36)

JOSEP MARIA VILA D'ABADAL, alcalde de VIC i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) parla del procés independentista (14:57)

Entrevista amb la catedràtica d'Economia Pública de la UB i vicepresidenta del Consell Assessor per la Transició Nacional, NÚRIA BOSCH al plató (22:52)

ALFONS LÓPEZ TENA, secretari de política institucional de SOLIDARITAT passa el TEST del programa (38:55)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

EUROPA ESTÀ TIPA D'ESPANYA*

A hores d’ara es pot ben bé dir que Europa, o si voleu, la Unió Europea està tipa, ben tipa, d’Espanya. La gota que ha vessat el got han estat les informacions relatives a la corrupció que apunta ben bé a la cúpula del PP i del propi govern espanyol, començant pel seu President, Mariano Rajoy. Unes informacions que també impliquen el seu predecesor, José Maria Aznar. I a dotzenes dels seus dirigents. Tot plegat un escàndol tant pel fons com per les formes.

 Pel que fa al fons, denota una baixíssima cultura democrática, atès que per molt menys del que se sap fins ara de les trames Gürtel o Bárcenas, molts Presidents, Caps de Govern i ministres de diferents governs europeus han dimitit de forma immediata. Però a l’estat espanyol, això no passa. I és que la cultura política del franquisme encara pesa com una llosa, malgrat totes les històries de la Transició i totes les visions ensucrades, tipus Cuéntame… Impunitat i corrupció són dues de les empremtes que han quedat més arrelades en la cultura política espanyola.

Però també en la forma. I aqui, la referència a les formes maldestres, la fatxenderia, és el que crida més l’atenció. Que en plena era digital, un corrupte continuï apuntant les anotacions amb boli, en una llibreteta, sense cap mena d’encriptació o codi resulta realment patètic. I és el que ha sobtat més als analistes internacionals. S’ha de ser molt cutre, molt, per actuar d’aquesta manera.  Però no és pas casual, no senyor. És obvi que aquesta manca de cultura de la seguretat, deriva d’una sensació clara d’impunitat  i de fatxenderia, d’algú que pressuoposa que ningú no li tocarà ni un pèl de la roba. Caríssima , per cert. Of course.

Catalunya, els catalans i les catalanes, que volem un país lliure, desvnculat d’aquest patetisme espanyol, hem d’aprofitar-nos d’aquesta situació. Cal marcar un perfil propi, com ja estem fent així que podem.

No suggereixo que a Catalunya no hi ha corruptes. Ni pressuposo que en una Catalunya independent no n’hi  haurà. Evidentment que existiran episodis de corrupció. Perquè la corrupció està asociada al poder. Per definició, allà on hi ha poder, pot aparèixer la corrupció. I si no hi ha corrupció, és ben probablement perquè no hi ha poder.

Però la independència ens obre la porta a construir unes estructures  d’estat  que siguin molt menys tolerants amb la corrupció, precisament perquè ens volem allunyar tant com sigui possibke de l’estigma espanyol.

Cal posar-nos-hi i reeixir en aquest repte.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 24.07.2013)

LA FI D'UN MIRATGE

EL PUNT-AVUI, La punxa d'en Jap

Als espanyols se'ls acaben els seus referents, ara ja ni l'alta velocitat. I sobretot, no em féu riure, o plorar, dient que l'únic responsable de la tragèdia és un dissortat maquinista, per cert, amb cognom sentenciat. Que en ple segle XXI, no hi hagi automatismes que evitin l'error o la negligència humana, no s'ho creu ningú! Però potser hi eren o no els van posar o els van posar però els van treure... Vés a saber...

Per cert, ahir van morir prop d'una quarentena de persones en un accident d'autocar a Nàpols, posem crespons negres també? O els crespons negres tenen fronteres?

CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA, 8, 11.07.2013

Cròniques Crítiques 8 from DGS on Vimeo.

ELS SUDETS, GABI, ELS SUDETS

M'han provocat un fort impacte les declaracions del regidor de Barcelona, Gabriel Colomé, del PSC. Colomé, Gabi, pels amics i alumnes enrotllats (que mai va ser el meu cas), és professor, diria que Catedràtic, de Ciència Política a l'Autònoma. No és doncs, cap indocumentat o analfabet tipus Tapas (o es diu Canyas?). Per aquest mateix motiu el fet és molt més greu. I la responsabilitat, més gran.

Gabi Colomé ha traçat un paral.lelisme subtil entre unes hipotètiques eleccions plebiscitàries que se celebrarien si els espanyols es tanquessin en banda a la realizació d'una consulta pel dret a decidir de Catalunya, i les eleccions que se celebraren a Alemanys el 1933 i que donaren el triomf a Adolf Hitler.

Lleig, molt lleig. D'aquesta manera, el regidor es decanta cap a les postures defensades per gent tant d'esquerra com el PP, Ciudadanos, o UPyD, a més de la brunete mediàtica, de sistemàticament relacionar l'independentisme català amb el feixisme i el nazisme dels anys 20, 30 i 40 del segle passat.

Si em permets, i utilitzant un posat acadèmic, diria que en discrepància amb el professor-regidor, assenyalo que el bloc espanyolista, compost per les forces ja esmentades, a les quals cal afegir, per cert, Plataforma per Catalunya, com ja ha passat a l'Hospitalet de Llobregat i a Gramenet de Besòs, a mesura que veu aproximar-se el desenllaç de la Transició Nacional en un sentit contrari als seus desitjos, recorre a un victimisme foramida. Com un senglar envoltat per la llopada, intenta carregar amb totes les seves forces, i les diu de l'alçada d'un campanar, o d'un gratacels.

Si em permets, Gabi, intentaré posar-me al vostre nivell. La vostra actitud davant el més que cantat triomf sobiranista, tant en el cas d'una consulta, com en el cas d'unes eleccions plebiscitàries, ratlla la paranoia. De fet, més greu encara, em recorda, sense salvar cap distància, a l'actitud dels nazis amb el territori dels Sudets que pertanyien a l'extinta Txecoslovàquia, però que Hitler es va encaparrar en annexionar-los al Reich, atès la seva població ètnica alemanya.

Sovint fa la impressió que els espanyols recorren a la suposada persecució contra els seus a Catalunya com una excusa per intervenir, i acabar anul.lant l'autogovern de Catalunya, malgrat la seva modèstia. D'aquesta manera es tractaria de provocar una annexió competencial i acabar amb l'experiment autonòmic. Que ja se sap que als catalans se'ls ha de bombardejar cada 50 anys pel cap baix, que si no es pugen a les barbes d'un...

Gabi, tu més que ningú, per la teva formació i preparació, saps que aquesta estratègia no donarà rendiments. Però no pots obviar que sí que pot crear tensió i intentar aconseguir, encara que sigui debades, allò que fa uns mesos va advertir un altre dels teus: que abans que dividir-se Espanya, es dividira Catalunya... Et sona?

Però tu ja saps com va acabar la història dels Sudets. Finalment, el 1945, tot vestigi alemany va ser depurat i aquells que tan havien gallejat en els anys anteriors, van acabar sent expulsats sense contemplacions per les noves autoritats txeques.

És això el que vols, Gabi, la teva finalitat? 

EL PRIMER INFORME DEL CONSELL ASSESSOR

CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA

Publish at Calameo or read more publications.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 10, 17.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis. Com finançarem els primers mesos de la Catalunya Estat (11:19)

- Visitem CALDES DE MONTBUI i parlem amb l'alcalde JORDI SOLÉ del procés sobiranista (15:55)

- Entrevista a SALVADOR CARDÚS, professor de sociologia a la UAB al plató del programa (23:10)

- TEST a JOAN CARRETERO, exconseller de Governació i president de Reagrupament (38:50)

TWITTER: @Escrivint

https://twitter.com/Escrivint#escrivintlaindependència

escrivintlaindependència@canalcatala.cat

QUANT MÉS INTERNACIONAL, MILLOR*

Les paraules del President Artur Mas eren ben encertades. Enfront la visió apocalíptica que els espanyols tracten de difondre sobre el futur d'una Catalunya independent, és precisament en els darrers mesos, coincidint amb l'impuls cap a la Transició Nacional, que el sector exterior de l'economia catalana actua com a motor del conjunt. Les inversions estrangeres són cada cop més importants. Els turisme estranger s'incrementa, mentre que el procedent d'Espanya ocupa un lloc cada cop més residual. Per altra banda, les empreses catalanes, davant un panorama catalanòfob més irrespirable a l'estat espanyol, opten, com ja fa anys, per sortir a l'exterior i invertir en els mercats en creixement.

Cal tenir en compte, que a hores d'ara, la crisi és un fenomen estrictament europeu, no mundial. Fora d'Europa, l'economia creix. I dins d'Europa, qui no engega és Espanya.

La conclusió és clara, la perspectiva de la Independència de Catalunya no espanta  l'economia global, més aviat al contrari. Sembla engrescar-la. Moltes empreses i molts estats, es posicionen per al futur immediat. Volen ocupar una posició destacada per quan, un cop superat el destorb espanyol, l'economia catalana creixi de forma important, lliure de l'espoli fiscal, lliure de l'intervencionisme espanyol, i es beneficiï d'un efecte multiplicador que vindrà de la mà de la construcció de les infrastructures que realment necessitem, i sobretot, d'una caiguda dràstica de l'atur. Hom ha calculat que, amb la independència, en poc temps l'atur pot baixar en 10 punts, i situar-se, doncs, entre el 14 i el 15%. Una taxa encara elevada, però a anys llum de l'actual.

 A banda de les infrastructures, la construcció d'estructures d'estat que actualment no tenim, serà  un altre dels elements que actuaran com a dinamitzadors de la societat catalana en tots els sentits: la xarxa diplomàtica, la creació d'un exèrcit i la indústria i la recerca que requereix, les polítiques socials (sanitat, serveis socials), una marina mercant que satisfaci les nostres necessitats de productes, una recerca amb cara i ulls, l'energia, etc.

En aquest sentit, quant més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzill o més suau serà la transició cap a la Independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que evitarà que els espanyols vulguin castigar l'economia catalana, perquè castigant-la, castigaran també els interessos econòmics de les principals potències mundials. I amb això no s'hi juga.

I no parlo només de la Unió Europea, que també, sinó de les economies emergents, com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l'Índia, que també juguen un paper capdavanter. Cal pensar en el món i situar Espanya allà on realment li correspon, cap al fons i a la dreta, que, com se sap, és on acostumen a situar-se, en els bars, els wàters.

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 27, juliol-agost 2013)

L'ESTELADA HA DE SER LEGALMENT PROTEGIDA!

L'histerisme desfermat pels espanyols contra la bandera estelada està arribant a nivells intolerables. S'imposa, doncs, que el Parlament de Catalunya intervingui en aquesta assumpte i que la doti d'un reconeixement legal, que n'eviti la seva persecució i escarni per part dels espanyolistes.

No proposo que esdevingui la bandera nacional, en substitució de la senyera, quedi clar. Només que se la reconegui legalment com un dels símbols de Catalunya, i d'aquesta manera es tallin en sec les agressions que pateix, i la campanya espanyolista per a criminalitzar-la.

L'actual Parlament de Catalunya compta amb una majoria més que suficient per tirar endavant aquesta proposta. No ens poden humiliar més, i allò que depèn de nosaltres, ho hem de fer de forma immediata i arribar fins al final.

L'estelada és una bandera històrica, assumida, entre d'altres, pel propi President Francesc Macià, i que està estretament lligada amb altres moviments independentistes internacionals. Milers, centenars de milers, fins i tot milions de catalans i catalanes s'identifiquen amb ella i només per això, hem de fer el possible i l'impossible per protegir-la. 

Un pas endavant significatiu, en aquest sentit, ha estat el reconeixement que recentment ha rebut qui es considera el seu creador, Vicenç Albert Ballester, el qual tindrà una plaça a la seva memòria a la ciutat de Barcelona.

Glòria i Honor a la nostra bandera de l'estel solitari!

ELECCIONS CONSTITUENTS*

Espanya es troba al caire de l'abisme. Amb un cap de l'estat que no s'aguanta els pets, ni la vergonya. Amb un president del govern a l'ull de l'huracà i que es troba a la corda fluixa. Més fluixa que mai. Un cap de l'oposició que no té cap mena de credibilitat com a renovació de res, perquè ja es va cremar d'allò més quan era ministre. Un tribunal constitucional de fireta, sense cap mena de legitimitat. Un poder judicial tercermundista. Una economia ensorrada. Una credibilitat sota mínims. En fi, tot plegat, un desastre, que ratlla l'humor negre quan apareix aquell alter ego de John Wayne Gacy, que respon al nom de Garcia Margalló -amb una o accentuada- i intenta vendre´ns la moto, invendible, de la Marca España.

Des de sectors de l'extrem espanyolisme, s'està intentant aprofitar la situació per a fer un tour de force i intentar fer un canvi de règim, fins i tot arribant a la transició cap a una hipotètica Tercera República... Un escenari que per al Poble Català, fóra de perill de mort.

Hem d'aprofitar aquesta conjuntura. És necessari que les principals forces polítiques catalanaes, que és sinònim de dir, les principals forces sobiranistes del país. treballin plegades per treure'ns d'aquest pou sense fons.

Es parla molt de portar a terme unes eleccions plebiscitàries, on aquestes forces sobiranistes acordarien algun tipus d'entesa que prioritzés el dret a decidir i el triomf de les quals obriria la porta a una consulta sobre la Independència o bé, directament a una Declaració Unilateral de la Independència, per part del Parlament.

Se'n parla tant, de les eleccions plebiscitàries, que els espanyols sembla que ja estan rumiant en com evitar-les. I en això el PP i el PSOE, no anirien pas separats. Concretament he llegit o escoltat que el mecanisme per intentar impedir-ho serà la reforma de la Llei de Partits, que tan bons resultats va donar, aparentment, al País Basc -després s'ha vist que tota la joia que despertà en el seu moment, s'ha acabat esvaint, i avui Euskadi és cada cop més sobirana, per cert. Aquesta reforma consistiria en il.legalitzar o suspendre qualsevol elecció que tingués per objectiu l'impuls del moviment separatista, o alguna cosa així.

Veure com els guàrdies civils, la policia nacional, retiren urnes dels col.legis electorals catalans, tindria un impacte desastrós en la imatge pública del país. Per això penso que no s'atreviran a fer-ho.

Les eleccions plebiscitàries deixen massa autonomia als espanyols per tal que ens puguin fer mal. Per això jo considero més positiu les eleccions constituents. Aquest model pressuposa que abans d'elles ha tingut lloc una declaració d'independència de Catalunya. De manera que les eleccions constituents legitimen la nova nació. Entenem per eleccions constituents aquelles que tenen una finalitat específica que es tracta per escollir els diputats catalans que redactaran o impulsaran la nova Constitució de Catalunya.

Com es pot veure, les Constituents són un pas més que les plebiscitàries. Tenen lloc en un context de Sobirania i no tenen més límit que la voluntat del poble català, entre d'altres raons perquè es fan un cop declarada la Sobirania. Un cop ja hem passat adults.

No us omple aquesta proposta?

*(NOTA: Post penjat al DGS, 17.07.2013)

CARRETERO AL TEST DE L'ESCRIVINT,17.07.2013

Grans respostes, Joan. Tot i així, mira més a la càmara i no al cel o a l'infinit. I les respostes han de ser tipus 30 seconds.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, 27, (JULIOL-AGOST 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 27, (JULIOL-AGOST 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

Ja podeu llegir el nou número de LA VEU DE REAGRUPAMENT, concretament, el 27, que correspon als mesos de juliol i agost. L'editorial l'escriu aquest cop la vice-presidenta de Reagrupament, Rut Carandell. A banda, hi trobareum les seccions habituals d'Internacional, Cultura, Territorials, Llibres, etc. La ploma convidada en aquesta cas és la de Carles Móra.

Bona lectura!

HI ESTÀS CONVIDAT!

A aquestes alçades de la pel.lícula, patir un tall de 36 hores d'internet domèstica, sembla una tortura xinesa. Ho sento, no queda gaire intel.lectual dir-ho, atès que el políticament correcte és dir-ne pestes de les TIC... Si ets un intel.lectual, és clar. 

Anyway, aquest lapse de temps m'ha impedit anunciar amb més temps que avui, divendres, cap al vespre, faré de moderador d'un acte en record del 75è Aniversari de la Batalla de l'Ebre, que se celebrarà a Can Palauet, al centre de Mataró. Hi parlaran l'Agustí Barrera, en Josep Xaubet i l'Anna Martí. No cal dir que esteu convidats a assistir-hi!

No només el cartell va patxoca. L'ocasió s'ho mereix. La Batalla de l'Ebre va ser lluitada amb sang catalana que es va vessar per milers de litres. El jovent català hi va deixar la pell, la dona, els fills, la Pàtria, la Mare. Nois, o nens de 16, 17 anys molts dels quals era la primera vegada que sortien del poble, els seus no els van tornar a veure mai més i encara a hores d'ara ignoren on van caure. És una situació que afecta milers de famílies, i que bull a l'interior del cor d'aquells que els van veure marxar.

Naturalment, el proper dia 25, els actes oficials de l'esquerra pijoprogre, embolicadets amb banderes tricolors com a llufes, escopiran la versió frontpopulista: els caiguts eren comunistes conscients que lluitaven per una Espanya federal (segur, segur que ho diran, no tenen sentiments ni vergonya) i per la gran fraternitat dels pobles d'Espanya i tota la parafernàlia. Però la veritat és que els milers de xavals, de joves, d'homes madurs del país, sabien del cert que lluitaven per la supervivència de Catalunya, contra un enemic que feia de la catalanofòbia les seves senyes d'identitat. Ells van vessar la seva sang, i els testimonis que sobreviviren, encara ara, no poden aguantar les llàgrimes recordant el seu amic de colla com va caure al seu costat, i es maleeixen els ossos per no haver pogut fer-hi res. 

La inutil.litat dels espanyols, però, ens ha donat una nova oportunitat. Van estar a punt de liquidar-nos, i fins i tot diuen que hi va haver plans del propi Franco, que va demanar a Hitler de fer una deportació massiva de catalans al Marroc, un cop aquest estigués sota el control nazi, combinat amb el trasllat forçós de gent d'Andalusia cap a Catalunya.

Per sort, la primera part del pla, no es va portar a terme. I ara, quan ja porten més de cinquanta anys sense bombardejar-nos, l'Au Fènix Català reneix de les seves cendres, més fort i més convençut que mai.

No, no ens podran derrotar mai. I si hem resistit 300 anys, l'únic sentit que té, i permeteu-me el recurs religiós, és que estem predestinats a la Llibertat i a la Independència. Si no res no tindria sentit.

I aquesta victòria se la devem a tots els Joans, Peres, Antonis, Jaumes, Francescs, Lluïsos, etc que van caure aquells mesos del 38 en aquesta Catalunya de terra endins, dura, que t'atrapa i et sedueix com el seu vi.

Glòria i Honor als Caiguts per Catalunya! 

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 9, 10.07.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit i presentat per Igor Llongueres

Inclou, entre d'altres seccions:

LA DADA: Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis explica que un possible boicot a Catalunya no tindrà efectes (8:56)

CARLES PUIGDEMONT, alcalde de GIRONA, parla del procés independentista (12:55)

Entrevista amb el catedràtic de CIències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, FERRAN REQUEJO, al plató (20:45)

DOLORS CAMATS, coordinadora nacional d'ICV, passa el TEST del programa (39:08)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

https://twitter.com/Escrivint

10 ANYS A LA CATOSFERA, I DURO I DURO....

Avui fa 10 anys, exactament 10 anys que vaig penjar el meu primer post a la Catosfera, concretament al meu bloc personal. 

Han estat 10 anys d'una gran intensitat, tant a nivell personal, com col.lectiu, i de país. Amb moltes il.lusions i molts triomfs. Ningú pot negar que el país s'ha mogut cap on érem els independentistes i no a l'inrevès. Hem guanyat, estem guanyant, i de pallissa, perdoneu la poca modèstia, però algú ho havia de dir.

També han estat anys de decepcions, de profundes i doloroses traïcions per part de companys de lluita que semblaven que matarien per tu i que després han resultat una frustració amb potes. O de gent a qui li dónes tot i que després te n'adones que avantposen quelcom tan cutre com una piscina a tu. Bé, paciència.

A l'hora de fer balanç, l'haver supera al deure. Sobretot perquè encara puc mirar el mirall i dir que no m'he rendit i hi veig una cara neta i somrient, no aturmentada per la corrupció ni per l'ambició ni pel neguit de grimpar. He escrit el que penso, i penso el que escric. Potser, és cert, no he escrit tot el que penso, potser algun dia ho faré.

Tot i així, sóc conscient que també he trepitjat ulls de polls, i he atabalat a gent que m'estima i que pateix. A tots ells els demano perdó, però la veritat és que només es viu una vegada, i el 2003 no tornarà a passar, ni ganes. 10 anys després estem molt més a prop de la Llibertat, de la Independència. I encara que més grans, més pesants, fins i tot més neuròtics, no donaria res per tornar enrere.

Endavant, sempre endavant, que la victòria és a l'abast.