TOP PRIORITY: RECONSTRUIR LA SOCIALDEMOCRÀCIA CATALANA, JUNQUERAS

Gent, he deixat passar unes quantes hores. En termes politicomediàtics, una eternitat d'hores, per escriure aquest post. Per pair l'entrevista a l'Oriol Junqueras a TV3, amb els dos nous saltimbanquis de periodistes. També he al.lucinat amb les reaccions a la xarxa que ha generat. I un cop paït tot plegat, no puc més que concloure amb una reflexió: és el país que tenim, no s'hi pot fer res més. Cal acceptar que tenim un material humà "x", i amb aquest material humà "x" hem de treballar. I si no ens agrada, doncs ens fem d'un altre país i viurem més feliços i sobretot més dignes. Naturalment, no ho faré, entre d'altres  raons perquè el meu optimisme innat, i el coneixement de la història, em permet asseverar que podem fer-ho millor, que ens en podem ensortir, com canten els Manel.

Però costa. Costa molt. Deixeu-me que us digui quin és el missatge que l'Oriol Junqueras va emetre en l'entrevista de marres.

En plena ofensiva per terra, mar, aire i per la xarxa de l'espanyolada contra la Independència de Catalunya, i, com ja va passar amb Lluís Companys, contra la personalització de Catalunya, ara en la figura d'Artur Mas, al senyor Oriol Junqueras li preocupa la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana!

Repeteixo, la top priority del senyor Junqueras, a hores d'ara, amb totes les ofensives que hi ha en marxa, és la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana! Així, amb dos collons.

Ho heu entès, oi? Ara del que es tracta no és de posar tota la carn a la graella en els propers deu mesos en reforçar el bloc independentista, no. Del que es tracta és arreplegar els sectors que s'han quedat orfes de PSC, a major glòria dels més bons moment del tristpartidisme.

Realment als catalans ens agafar el vertigen de la porteria buida. Portem tants anys lluitant, 300!, que quan veiem que tenim la victòria a l'abast, no ens ho acabem de creure, i preferim ignorar-ho, com el futbolista que no se´n sap avenir de marcar a porteria buida. Probablement és una desviació del complex d'Estocolm, com si no penséssim que fos possible viure en una Catalunya sense els espanyols tocant el que no sona.

Ja ens va passar el 2012, amb les eleccions de marres, que els espanyols tremolaven pensant en la majoria abassagadora que demanava l'Artur Mas. Ens va tornar a passar amb la impossibilitat de formar un govern bipartit CiU-ERC, posteriorment, que va ser mig arreglat, només mig, amb el pacte de legislatura posterior. 

Ara tornarem a xutar i la pilota, malgrat la porteria buida, anirà a les quimbambes. Em refereixo, és clar, a la impossibilitat de forjar una candidatura unitària per a les europees. 

Naturalment, l'excusa és la típica i tòpica del Duran i Lleida i els seus rumberos. Agafamt-se implícitament a les declaracions d'aques tòtil per justificar la no signatura de la candidatura unitària és una excusa de mal pagador. De fet és voler sobredimensionar el personatge, quan tothom sap que l´home, per moltes moneries que faci, quan és el moment, sempre acaba agenollant-se, tancant els ulls, obrint la boca i empassant-se allò que decideix CDC. 

Però bé tothom sap, tothom, que ara allò que realment preocupa la gent és la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana! Jo avui en el tren he escoltat dues dones que en parlaven, i es feien creus que la pobra socialdemocràcia catalana estigui tan fotuda. Una mica més tard, a la barra d'un bar, una colla que s'omplien de quintos, canyes i patates braves, no parlaven de res més que del futur de la socialdemocràcia catalana. I no cal dir que a la universitat, el comentari de text que havien de respondre avui uns estudiants de primer era sobre "les causes i conseqüències de la crisi i la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana". Fins i tot uns turistes ja n'estaven assabentats del terrible dilema que pateix en Junqueras. 

En definitiva, tothom s´ha oblidat de la independència, que ja cansa, ara el que és realment cool és ajudar a en Junqueras i els seus "assessors" a resoldre el problea de la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana. Fins i tot m´ha fet recordar aquella vinyeta del genial còmic Sturmtruppen, on dos soldats alemanys parlen a crits  des de dues trinxeres, sense veure's l'un a l'altre:

Fritz : Otto, Otto, tinc trenta prrrresoners anglesos!

Otto: Porrrrta'ls!

Fritz: No em deixen!

La reconstrucció de la socialdemocràcia catalana, com a excusa per no bastir una candidatura unitària al Parlament Europeu!!! 

Anem apanyats. 

País!!!!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El salari mitjà és de 1990 euros *

* A ANDORRA

DURAN PLEGA!!!!!!!

AHAHAHAHAHAHAHAH

Un altre pàjaru que plega, aquesta més aviat un ocellot, un ocellot de mal averany, d'aquells que anuncien desgràcies i catàstrofes. No podia ser una millor notíticia. La seva presidència de quatre comissions bilaterals, sense ser membre del gover Mas, eren un escàndol. Ara només falta un pas, que comenci a escriure les seves Memòries, un cop deixi els càrrecs que encara té. L'animem a fer aquest pas endavant.

Mare de Déu senyor, portem uns dies de dimissions que fa goig!

Ortega substituirà Duran a la presidència de la Bilateral perquè la funció de la comissió està lligada al "dia a dia"

El Govern nomena Joana Ortega presidenta de la comissió bilateral Estat-Generalitat

Duran plega de la comissió bilateral Estat-Generalitat

AVUI, A VILAFRANCA, COM CAL

Aquest matí he anat a Vilafranca del Penedès i no he pogut resistir la temptació de fer aquesta foto tan formosa i que m'ha alegrat el dia. Al bell mig de la ciutat, una bandera com cal. M'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, ja que, com tot bon patriota no puc estar content amb les decisions que alguns partits estan prenent darrerament. Deixem-ho aquí, no cal ser més explícit, oi?

LAST TRAIN TO NUREMBERG ... o TO BURGOS

Quan era molt petit, un crio, vaig començar a escoltar un disc de la meva àvia, repeteixo de la meva àvia, que era d"en Pete Seeger, i d'aquell disc sempre em va atraure una cançó: Last train to Nuremberg. Han passat els anys, molts anys, i sempre l'he duta amb mi, sempre la duia gravada: en cassette, en walkman, en l'ipod i, naturalment en l'iphone. Una cançó de protesta, una cançó d'atac, una cançó de ràbia, contra els assassins.

L'home que la cantava, físicament acaba de morir. Però la seva obra roman. I roman més que mai sobretot en aquest estat espanyol. El segon estat del món, després de Cambodja, amb més desapareguts. Pot ser ja comença a ser hora de cantar Last train to Burgos, per fer el paral.lelisme amb els nazis.

Per que avui de nazis espanyols en continuen havent, i fent fressa, quan els deixen. Com a mínim, en Pete se n'ha emportat un, i espero que el llenci a l'avern, i que cremi com els seus van cremar milions d'éssers humans. Ha fet una darrera bona obra. Well done, Pete!

Però encara en queden més: els que tenen en les seves mans la sang de Puig Antich, per exemple. I en pressumeixen.

O els que, per qüestions d'edat, no poden enyorar el nazisme, però que a falta de nazisme, saliven quan pensen en drames més recents, com els ocorreguts a l'Àfrica ...

En definitiva, que sàpiguen que a la República de Catalunya, la Llei de l'Amnistia espanyola no valdrà un pèsol. i que si els enxampem, passaran comptes.

Apologies Pete, it was not my intention to associate your memory with those bastards!

CONTRA L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ*

Els espanyols estan del nervis. En la seva desesperació, han començat a implementar una estratègia de la tensió més vella que l’anar a peu. Atacs nocturns a locals, robatoris i atemptats contra banderes estelades, que, com ja he dit en multitud d’ocasions, el Parlament de Catalunya les hauria de dotar d’una protecció legal, de manera que la seva destrucció fos considerada un delicte i doncs els seus autors detinguts, processats i condemnats.

Aquesta estratàegia de la tensió vol fer realitat la ruptura de la societat catalana que és l’objectiu que en el seu moment va esmentar Aznar, i que de fet és el full de ruta de la FAES, (Per cert, suposo que ja sabeu, que les sigles FAES coincideixen amb les de Falange Espanyola, oi?). Es vol provocar, enfrontar, i si és possible que hi hagi batusses i, encara pitjor, agressions físiques. Llavors, l’estratègia serà la de sempre. L’agressió serà presentada davant del jutge corresponent com una baralla entre dos grups, i el més probable és que se’n surtin de rositas. Repeteixo, més vell que l’anar a peu.

Ara bé, hi ha dues coses que han canviat. La primera és que els terroristes espanyols, que és així com cal denominar-los, juguen en camp contrari, i han d’anar de clandestins, si bé, relativament, car estic segur que compten amb totes les connivències possibles que li garanteixen una seguretat i una impunitat que demostra que realment no és un moviment de base, de la gent, sinó una instrumentalització dels serveis d’intel,ligència. No hi ha res que m’animi més que veure quatre panolis espanyols pressumint de les seves activitats en fotos cutres, quasi clandestines. Òbviament no tenen valor de fer-ho a plena llum del dia. És la demostració fefaent que actuen en territori apatxe. Apatxe per ells, és clar.

Dos, el discurs ètnic cada cop més ferm dels ideòlegs espanyolistes i del complex Fatxanet. Al.lucinant i no me l’esperava pas, Recordo els Onze de Setembre dels anys 80, quan després de la gresca, els diaris informaven de la detenció de 30, 40 o 50 o més manifestants independentistes. Particularment el diari El País llavors fidel col.laborades del PSOE em el poder, tenia la paciència d’anar concretant de quina edat eren els detinguts. Per exemple, deia “3 de 14 anys, 8 de 15, 10 de 16, etc.” i així anar fent. L’objectiu és clar era demostrar que l’independentisme era una qüestió d’acné, que es curava amb l’edat. El que no explicava pràcticament ningú, és que en més d’una o de dues ocasions, la policia nacional espanyola -llavors els Mossos eren als inicis- separava els detinguts per cognoms, i als que tenien espanyols, els apallissaven amb més ràbia por traidores. Doncs bé, aquest plantejament etnicista, torna a emergir com a darrera trinxera, atès que l’econòmica, o la internacional, les han perdudes i les han abandonades davant l’empenta de bloc independentista. El fracàs de la visita a Obama, per part de Rajoy, així ho testimonia.

Apel.lar als nascuts a la resta de l’estat, per tal de mobilitzar el vot espanyolista és una demostració més de la ignorància enorme que aquests paios tenen de Catalunya. En primer lloc, el discurs ètnic espanyol basat en laraza espanyola, no és més que un cuento xino. No existeix cap raza espanyola. Els espanyols, mal que els pesi a alguns d’ells, no són cap raça. Però és que en segon lloc, els destinataris d’aquest discurs ètnic, en la seva major part opten pel projecte polític català basat en el benestar i la promoció social, cultural i econòmica. Els únics que poden ser receptius són bàsicament el típic home madur, sovint ex-legionari, alcohòlic, masclista, sense entorn familiar, o amb un entorn degradat. O bé els ni-nis, si bé aquests poden ser gestionats, tan bon punt es compti amb els recursos corresponents quan, amb la independència, desaparegui l’espoli fiscal.

Hi ha una darrera diferència. Els discurs espanyolista del PSC, està donant cobertura als grups violents espanyols. Ja hem vist com l’alcaldesa Marín, de l’Hospitalet, fins i tot ha coincidit en alguna votació amb Plataforma per Caralunya, de l’Anglada, És realment repugnant veure com aquesta tolerància amb el terrorisme espanyol, que pot comportar dolor, i que això no obstaculitzi la seva actitud, Ben al contrari, segur que si passa algun episodi rellevant, n’intentaran treure profit polític, La minimització dels incidents al Centre Blanquerna de Madrid, per part d’algun responsable socialista, també va en el mateix sentit.

Oimés si recordem que la creació de la Unió Socialista de Catalunya, es va esdevenir en plena dictadura de Primo de Rivera, com a conseqüència de la indignació de Rafael de Campalans, Serra Moret i d’altres pel suport del PSOE, i la UGT, al reègim dicatorial, i fermament catalanòfob.

Per sort, estic més que convençut que aquesta xarxa undergound espanyola està més que controlada pels Mossos i que mentre no hi hagi un perill imminentíssim no els trincaran, perquè la histèria espanyola se sentiria a l’altra punta del món.

Cal doncs, continuar treballant, no caure en les provocacions i sobretot, a nivell informatiu i policial per quan arribi el moment de tallar-los la iniciativa i desarticular-los. La millor resposta als intolerants, com va dir el President Mas en el discurs d’obertura del Tricentenari a Lleida, és la de “mobilització, democràcia i vots“. I això és el que cal fer.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 22.01.2014)

TRES PÀJARUS... I UNA PÀJARA

La setmana ens deixa amb el protagonisme de tres pàjarus ... i una pàjara. Anem a pams. 

El primer pàjaru ha estat l'impresentable Jordi Tapas. Us ho puc ben jurar, quan vaig saber la notícia, em vaig fer un tip de riure... i vaig donar gràcies a providència pel fet que un bocamoll com aquest individu sigui tan babau com per deixar-se enxampar. Si un se la juga, com a mínim no siguis tan imbècil perquè t'enxampin a la primera! Mare de Déu senyor, quina situació més kafkiana! El Martillo de Herejes caçat. Us ho juro, no podia. Em sembla que el contractaré com a tractament contra les hores baixes.

Però si el pàjaru Tapas no deixa de ser un tema marginal, perifèric, en definitiva un entreteniment de segon nivell, quan em vaig assabentar de la dimissió d'en Sandrusko, per boca d'un vell i digital amic, la il.lusió es va convertir en joia. Aquest pàjaru, ja eren paraules majors. Un element clau de Fatxanet liquidat. Quasi salto d'alegria i em cauen les llàgrimes de felicitat. Seriosament que un individu com el Sandrusko dimiteixi vol dir que els espanyolistes estan fatal, ja no aguanten ni un round, i fins i tot, practiquen el Froilan, és a dir, es disparen ells mateixos al peu. Com els soldats covards que volien marxar del front simulant una ferida. 

Inicialment no esperava incloure cap pàjaru més, però l'akelarre pepero dels darrers dies ens ha donat un altre cas digne d'estudi psiquiàtric. Em refereixo a Jorge (pronunciat jorja) Moragas, veritable cap del PPC i de Fatxanet, que ha declarat que una Catalunya independent seria un país de hòbbits. Aquí sí que la paranoia voreja amb el tema psiquiàtric. M'explico. El nen Moragas pateix segurament un complex freudià d'inferioritat o de petitesa sexual que el sublima fent-se espanyol -pensant, erròniament, que sent un orc, el solucionarà. Deixem el pobre noi que s'arregli ell solet, tot i que hem d'agrair-li que el seu akelarre a Barcelona, ens ha donat entre 10.000 i 30.000 independentistes més. I recordant-lo que amb la Independència, el tractament de les disfuncions sexuals tipus hobbitianes com les que ell pateix, seran una prioritat en el Servei Català de la Salut, perquè el seu cas no és, ni de lluny, l'únic.

I sí, encara que no quadri la quota, també hi ha hagut una pàjara, aquesta setmana. I m'ensumo que en tindrem per unes quantes més, fins que el seny s'imposarà. Em refereixo, és clar, a aquest insult a la deontologia professional que respon al nom de Lídia Heredia. He seguit, fent un sacrifici considerable, les quatre edicions que ha conduit dels Matins a TV3, i he de reconèixer que és insofrible. Quina cosa més cutre. Quan locuta les intencions de Rajoy d'impedir el referèndum, la seva cara s'omple de joia, els seus ulls brillen, la seva boca -de rap- exhibeix un somriure sàdic. Memorable va ser el massatge que li va fer a en Tapas, per un moment pensava que s'ho farien damunt de la taula, davant de la càmara i tot. En fi, una prova més que TV3, després de rebre per totes bandes pel seguiment de la Via Catalana, ha canviat el xip i sembla seguir l'estratègia del gran pàjaru o ocellot, Duran, de fer de contrabalança al President Mas. Veritablement penós.

No vull acabar aquest resum setmanal sense donar carabasses a uns col.legues que aquests dies m'han demanat que em fes seguidor (follower) del seu compte de twitter. Són aquests.

Què catxondos que són. No els penso seguir, però catxondos sí que ho són. Ja veurem si també ho continuen sent el 10 de novembre.

COMPARAR NACIONS*

En els casos de secessió i creació d’un estat nou, és evident que qui més ha de treballar són els partidaris de la independència. Però a ningú se li escapa que si aquests compten amb la complicitat d’altres estats, l’esforç i el sacrifici a fer, potser no serà tan gran. Si a més a més, aquests estats còmplices són gran potències, llavors la situació encara és més favorable. Llavors és quan apareix el concepte de padrins, és a dir, de grans estats que posen sota la seva protecció, els partidaris de la independència, i ajuden a que aquesta sigui molt més possible en un lapse de temps molt més curt. La contrapartida, és clar, és que quant més important sigui el protagonisme de l’estat padrí, més influència exercirà aquest en la política domèstica del nou estat constituït, per la qual cosa el marge d’actuació –un eufemisme per evitar dir la sobirania- d’aquest últim, serà, en principi, més estret. 

Un exemple d’apadrinament serien els casos d’Eslovènia i Croàcia, respecte Alemanya. O els de Montenegro i sobretot Kosova, respecte els Estats Units.

En el cas català, és evident que a hores d’ara no comptem amb un padrí, internacional. Ni tan sols amb aliats, tot i que sí que alguns dirigents polítics ja han mostrat la seva predisposició de reconèixer una Catalunya independent si aquesta ho esdevé per mitjans democràtics i pacífics.

Aquesta mancança, però, no ens ha de desanimar. Més aviat ens hauria de fer veure que el cas català és un cas molt específic. Catalunya com a subjecte econòmic és molt més important que qualsevol dels darrers estats que han accedit a la independència. Vull dir que no és un mindundi, com sempre ens volen fer creure els nostres adversaris. Contràriament, Catalunya és un tema major, particularment en l’escenari europeu. Si som conscients d’aquest pes, en comparació amb altres casos recents, actuarem de forma més ferma i més segura de nosaltres mateixos. I, penso, que cada cop ho som més, de conscients.

Llavors a partir d’aquesta consciència, d’un posicionament polític ferm a favor de la creació d’un estat propi, independent, serà més fàcil convèncer, interessar, atraure els nostres socis europeus i globals. No debades, Catalunya és un país profundament internacionalitzat i per això mateix interdependent. Si Catalunya progressa, creix, sense el llast espanyol, els interessos i els beneficis dels nostres socis també creixeran. En definitiva, que quant més ens convencem que no som un país petit, molt millor. I fins i tot no caldrà dependre de padrins, que després intenin cobrar els serveis prestats. Entre d’altres raons, perquè els beneficis obtinguts per formar part d’una Catalunya rica i plena, ja els haurà compensat de sobres.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 32, Gener 2014)

EL SANDRUSKO PLEGA!

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA!

Rosell dimiteix com a president del Barça

Sandro Rosell plega i cedeix el relleu a Bartomeu fins al 2016

Sandro Rossell anuncia la seva dimissió com a president del Barça

CRÒNIQUES CRÍTIQUES DEL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA, 12

Cròniques Crítiques 12 from DGS on Vimeo.

Intervenció d'Ignasi Planas i de Jordi Portabella,  amb la moderació, as usual, d'en Vallfosca.

DAKAR ESTELAT

A L'AFGANISTAN, AMB L'ESTELADA

EN MIQUEL CALÇADA, AMB L'ESTELADA, COMENÇA UNA NOVA TEMPORADA D'AFERS EXTERIORS, AQUEST COP A L'AFGANISTAN.

MOLT BÉ, NOI!

TAPAS!!!!

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAH!!!!!!!!!

El TSJC investiga el diputat de Ciutadans Jordi Cañas per frau fiscal

Jordi Cañas va ser promotor d'un edifici il·legal de Manresa, segons el 'Regió 7'

El diputat de C's Jordi Cañas, investigat per presumpte frau a Hisenda

GEO-LOCALITZATS*

A hores d’ara, el votant espanyolista està perfectament localitzat. Sabem on viuen, encara que, òbviament, no sabem qui són. Però sabem perfectament a quin barri resideixen, a quines botigues compren, a quins CAPs van, a on porten a escola els seus fills. Ho sabem tot, absolutament tot d’ells. Fins i tot sabem quins canals de televisió miren. El cotxe. Tot. Ho sabem tot. És convenient i necessari que això se sàpiga. Perquè en altres raons, si ens hem de fer el xulo i el milhomes, nosaltres també ho sabem fer.

Els espanyols utilitzen la tàctica de l’acolloniment (del acojono, que diuen ells), per amenaçar al personal. Que si la Guàrdia Civil entrant per la Diagonal, que si Hisenda, que si tal, que si qual. Bé, cap novetat en aquest front. As Usual.  La novetat és que nosaltres també podem jugar a aquest joc, però d’una manera més subtil i, espero, més intel.ligent. Més de trenta anys de gestió de la cosa pública en àmbits com la sanitat, les polítiques socials, l’educació, el trànsit, etc, etc., dóna per molta informació. Moltíssima.

I a mesura que s’acosta el 9 de novembre -falten menys de 10 mesos!- potser caldrà que fiquem tota la carn a la graella. Espero que no, espero que, per exemple, la Unió Europea, haurà hàbilment convençut el govern espanyol que deixi de fer l’imbècil i permeti que el poble català voti lliurement. Penso que caldria aprofitar alguns dels Consells Europeus que se celebraran en aquest primer semestre, en els mesos de març, maig o el juny, sota la presidència grega, per deixar clar aquest tema. A partir de juliol, que comença la presidència italiana, potser seria massa just.

Ja som de fet, en uns mesos clau. I ha de quedar clar, tan a nivell domèstic, com a nivell internacional, que anem a per totes i que cap amenaça ens impedirà decidir. Perquè el que està claríssim és que aquest 2014, serà el Poble Català qui decidirà el seu futur.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 15.01.2014)

L'EUGENIO SEMPRE TÉ RAÓ

REFLEXIONS D'UN CONSELL NACIONAL

Ahir vaig assistir, com a convidat, al Consell Nacional ampliat de CDC que es va celebrar al Palau de Congressos de Barcelona. Com el seu nom indica, no era un Consell Nacional normal, atès que es va convidar tots els alcaldes, regidors i caps de llista municipals de CDC. Hi eren presents per primera vegada, els 10 reagrupats que han entrat a aquest òrgan en virtut de l'acord d'associació d'RCAT amb CDC. Tots ells encapçalats per la vicepresidenta Ruth Carandell, que a més és membre del totpoderós Consell Executiu Nacional (CEN) de CDC. També es va convidar els membres de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament que, com el cas d'una servidora, no som membres d'aquest òrgan. En aquest sentit, va ser força emotiu l'aplaudiment que vam rebre per part dels assistents quan s'anuncià la nostra presència a l'acte. Emotiu i que cal agrair sincerament.

La reunió va representar el tret de sortida del que els estrategues convergents han batejat com la campanya del Triple Sí, és a dir, Sí a Votar, Sí a l'Estat Català i Sí a l'Estat Català Independent. 

La veritat és que m'esperava un acte més tipus míting electoral, i en la seva major part va ser quasibé un acte totalment orgànic, això sí amb prop de 2.000 assistents, alguns dels quals quasi treuen navalles (és broma) per poder seure en els instants inicials. Podem dir que hi havia una representació de la infanteria convergent, gent de base, que clarament demostraven un gran entusiasme per ser-hi perquè entenien que era una cita important. En l'ambient es palpava que estem en un moment cabdal.

L'acte va tenir dues parts. La primera era interna, per la qual cosa òbviament, no m'hi estendré, ja que van demanar confidencialitat. Només vull destacar les intervencions magnífiques d'en Ramon Tremosa i sobretot la del Josep Rull, que en alguns moments semblava que de tant obrir els braços semblava que es posaria a levitar.

Però, naturalment, el plat fort, era la segona part, que sí que va ser pública, i que va consistir en el discurs del President Artur Mas, que va durar quasi una hora i mitja. Quan va pujar a l'escenari Mas va ser rebut amb una cridòria impressionant dels assistents d'Independència que francament em va sorprendre positivament. 

El discurs de Mas va ser en termes generals més que correcte, hi abundaren les metàfores marineres, com ja és habitual en ell, i sobretot la demanda de nedar a favor de la corrent i deixar de fer-ho en contra. Tant les va repetir que en una ocasió es va equivocar i va dir-ho al revés. Però bé, petiteses a banda, un discurs ferm, que no va decaure en cap moment i que demostra que està preparat per anar a fons i fins al final. On va també destacar la defensa de la subjectivitat nacional de Catalunya i el rebuig a considerar-la com a objecte o propietat d'altri. Naturalment no faltaren les puies corresponents a un partit que està oferint un espectacle penós de manca de compromís nacional, que van ser ben rebudes per l'audiència, sovint en mig de somriures i alguna rialla. 

A l'acabar, com a l'inici. Més Independència i naturalment, Els Segadors, cantat amb total fermesa. Naturalment, atès que era la primera vegada que assistia a un Consell Nacional de CDC, no puc fer comparacions, de manera que no sé si tanta contundència és normal o no. Si m'he de guiar per la típica imatge dels Consells Nacionals ordinaris que es fan en un hotel de Sant Cugat i que emeten les televisions, jo diria que no. Però vaja, és una impressió.

En definitiva, penso que Mas ha aconseguit convèncer la tropa convergent que va a per totes i aquesta es troba més predisposada que mai a lluitar per la Independència. És doncs, una molt bona notícia.

EL NEN LUCENA I GAZIEL

Un dels moments més surrealistes del debat parlamentari d'ahir va ser quan aquest indocumentat amb potes, aquest estalinista de pa sucat amb oli, que respon al nom de Maurici Lucena,va esmentar, des del faristal al periodista Agustí Calvet, i va afegr, ni cort ni peresós, "alies Gaziel"...

Potser es pensava que era un membre d'ETA? L'anècdota no deixa de ser simptomàtica. Aquest nen Lucena deu haver mamat tota la cultura contraterrorista segregada pel PSOE en els anys de plom del GAL, i és clar, després surten com surten, que veuen el món en color etarra. Per ells el concepte de pseudònim deu resultar sense dubte desconegut, o fins i tot per a la seva (dis)capacitat intel.lectual, massa llarg. M'imagino l'espant que tindrà si mai sap qui era de debò Víctor Català...

N'hi ha per sucar-hi pa. Quina tropa més impresentable! 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.32 (GENER 2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.32 (GENER 2014)

Publish at Calameo or read more publications.

MÉS XULO QUE MAI, EN NAVARRO

Ningú no m'ho ha d'explicar, perquè ho he escoltat per la ràdio o la televisió. Un cop s'ha sabut que l'alcalde de Lleida ha dimitit com a diputat per evitar votar demà dijous al Parlament, en Pere Navarro ha afirmat que Àngel Ros continuarà sent-ho. Jo, en la meva innocència, pensava que qui triava els alcaldes eren els ciutadans a les urnes. Ara sembla que no. Navarro, més xulo que mai, i més enfollit que mai, s'ha tret la careta. I doncs, què coi et pensaves? Doncs això, que eren els ciutadans que escollien els governants...

Per la seva banda, l'Àngel Ros ha aconseguit sobreviure, i fins i tot és possible que es converteixi en l'alcalde de la Lleida que celebri la Independència... encara que haurà deixat tirats uns pocs companys que probablement demà seran expulsats amb un excés de sobreactuació per a demostrar contundència i determinació. 

Se'n diu política, però política de la barata.

VIVIANE REDING A BARCELONA, 23 DE FEBRER

El proper 23 de febrer, la Vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, serà a Barcelona per participar en un debat amb ciutadans ordinaris per tal de contestar les preguntes que li facin sobre els seus drets, el model d'Europa que es vol i sobre les expectatives que s'espera de la Unió Europea.

Es tracta d'un acte inclòs en el programa paneuropeu "Debat sobre el Futur d'Europa". A hores d'ara encara no està confirmat el lloc on se celebrarà, ni tampoc està oberta la inscripció per assistir-hi. Se suposa que en els propers dies tot això ja estarà solucionat. Alternativament, es podran enviar piulades al hashtag #EUdeb8.

Naturalment, no podem perdre l'oportunitat de fer conèixer a la Vicepresidenta la nostra opinió sobre la situació que vivim a Catalunya, i que com a ciutadans europeus tenim tot el dret a exercir la democràcia, inclòs, naturalment, el dret a decidir sobre el futur del nostre país.

Particularment, hem d'ajudar-la a que comprengui que cal anar més enllà de la consideració d'un afer interior, ja que com va dir ahir el Conseller de la Presidència, es tracta del problema interior més internacional del món mundial.

HAUREM D'ESPERAR AL 6 D'ABRIL????

Durant les vacances he tingut temps de veure les tres temporades de Game of Thrones, naturalment en VO, faltaria plus. I és clar, m'he enganxat. Ara haurem d'esperar al 6 d'abril per veure la 4a temporada. Bé, espero que no. Segur que algun espavilat...

Com a mínim ja tenim el tràiler de la quarta temporada, que ja anuncia moltes coses ...

Això al marge, la sèrie des de la perspectiva de la ciència política és clarament interessant, atès que el poder hi és tractat en totes les seves dimensions: la fàctica -la força bruta, la religiosa, la simbòlica, l'econòmica, etc. Particularment interessant m'ha resultat el pols entre els diferents membres del Small Council, i més concretament, entre els personatges com Lord Baelish, el Grand Maester Pycelle i Lord Varys.

El cas de Lord Baelish, a més a més, coincideix amb el fet que l'actor que l'encarna, l'irlandès Aidan Gillen, també va destacar en una altra sèrie mítica, com és The Wire, fent de Tommy Carcetti,  Mayor (batlle) de la ciutat de Baltimore. 

Ambdós personatges són polítics sense cap escrúpol, que utilitzen tots els camins possibles per mantenir-se o guanyar més poder. En el cas de Lord Baelish, no cal dir-ho, la feblesa de la carn, la gestió de l'ofici més vell del món, com a manera d'obtenir informació. I així, demostrar com el softpower es pot imposar al hardpower més brutal, fins i tot en un context tan bèstia com el de la sèrie.

En definitiva, mentre espero, continuaré la meva campanya Teutònica del M2TW Kingdoms, que ja tinc més que encarrilada, i que de fet em comença a avorrir una mica, perquè aquests jocs quan els agafes el truc, perden gran part el seu interès.

(Com podeu veure, no parlo d'altres temes perquè em posaria una mica nerviós, i em decantaria més pel hardpower, tipus... The Hound)

ELS GUINYOLS, HOLLANDE, RIBÉRY I GET LUCKY

Les Guignols de l'Info du 14/01/14 - La conférence de presse

Cada cop ho faig més sovint, de fet ja fa anys que ho faig. I avui, ho he hagut de fer. Quan ja no puc més de les imbecil.litats que hem de suportar, surto a fora. Per sort, existeix món més enllà del país. I avui, he tret el nas als guinyols del Canal+ de la França. I clar, naturalment, sortia el tema Hollande i Ribéry. I he rigut una estona. No debades hi eren molt abans que el Polònia. Millor no afegir res més.

CONTINUEU LLEPANT-LOS CUL I VORES

A la trobada del President dels Estats Units, Barack Obama, amb el senyor Mariano Rajoy, els mitjans de comunicació catalans que més han defensat l´statu quo i que més sobrerepresentació mediàtica han donat a l'espanyolisme en les darreres setmanes, hi van ser exclosos.

És així com Espanya paga als seus esclaus, aquells que llepen cul i vores a l'amo espanyol. Em refereixo, és clar, a TV3, Catalunya Ràdio i Rac1, que sistemàticament ignoren l'abassagadora majoria de ciutadans catalans favorables no només al referèndum del dia 9 de novembre, sinó també favorables a la Independència.

El pitjor de tot és que això en comptes de fer-los reflexionar, els portarà a humiliar-se encara més, a rebaixar-se encara més, a espanyolitzar-se encara més, a desinformar encara més... perquè de fet, allò que els agrada és que els bescantin, que els peguin, que els menyspreïn, un cop i un altre.

L'única manera d'arreglar aquest merder, aquest mess, és amb la mobilització en massa del poble català. Com va dir el President a Lleida, ens cal "vots, democràcia i mobilització".

Molta mobilització. Ni un sol poble, ni un sol barri n'ha de quedar verge, vull dir al marge.

ROUGH RIDERS, LA CÀRREGA DEL TURÓ DE SAN JUAN

No sé per quin motiu m'ha vingut de gust penjar aquest vídeo, d'una mini sèrie que espero que algun dia TV3 emeti, per exemple el dia del Independència.

EL BENESTAR INDEPENDENTISTA*

Un dels reptes pendents en l’argumentari independentista que és necessari desenvolupar i reforçar, malgrat que sembla superflu fer-ho, atesa l’enorme diferència de suport que tenim respecte els contraris a la llibertat, és el d’explicar quin impacte tindrà la independència en el benestar dels catalans. En d’altres paraules, com serà el benestar independentista.

Precisament els espanyolistes, utilitzen el discurs social, aquell que es refereix a “allò-que-realment-preocupa-a-la gent” , és a dir la crisi, l’atur, l’exclusió social, l’habitatge, l’educació, la salut, per ofegar el discurs nacional, com si fos un joc de suma zero, és a dir, allò que guanya un ho perd l’altre. I és clar, això és absolutament ridícul, El discurs social i el nacional, el nacional i el social, van íntimament lligats. Són indestriables. Com deien els clàssics, es camina amb dues cames, no amb una de sola.

Per això la independència de Catalunya és també una política de benestar, Això s’explica molt fàcilment, atès que la independència permetrà disposar de tot el que avui perdem en concepte d’espoli fiscal, uns 16 miliards d’euros, per destinar-los en una gran mesura, de fet, en la màxima mesura possible, a promoure el benestar dels catalans i les catalanes, Per això, quan escolteu proclames socials sense una sola referència a l’espoli fiscal, malfieu-vos-en. No són bona gent.

Però és obvi que aixugar l’espoli fiscal, és només un primer pas. La independència també afavorirà el benestar social dels catalans perquè permetrà desplegar polítiques econòmiques molt més properes als interessos concrets dels sectors productius catalans, al teixit empresarial, que beneficiaran tan a les empreses com als treballadors. Se suprimiran duplicitats administratives, en desaparèixer el nivell espanyol. I sobretot, es portaran a terme sense retard les infrastructures necessàries que sempre han estat boicotejades pels espanyols.

Tot plegat farà que l’economia catalana passi a unes taxes de creixement positives i significatives, la qual cosa tindrà com a conseqüència la creació neta d’ocupació i la correlativa disminució de l’atur.

Així s’ha calculat que el creixement de l’economia catalana pot arribar a ser d’un 10% en pocs anys, producte de l’efecte sinergia que generarà la independència. L’atur en poc temps, també es pot situar entorn el 15 o el 12% i preparat per retornar a situar-se per sota del fatídic double digit.

Altres mesura que poden reforçar el benestar independentista serien les següents: un increment de les pensions mínimes que en cap cas seran inferiors als 1.000 euros. També cap a aquesta xifra s’establirà el Salari Mínim Interprofessional, allunyant-se molt del nivell espanyol. Fins i tot es podria exercir un cert lideratge mundial en el sentit d’establir algun tipus de renda universal ciutadana.

En definitiva, com si és tractés d’una fusió nuclear, l’energia despresa per la independència, generarà tot un seguit de recursos que es podran aplicar a minvar el dolor i el patiment que Espanya ha infringit a milers, potser milions de catalans que han vist com bilions dels seus recursos se n’anaven a Madrid i ja no tornaven.

No podem deixar que el discurs del benestar, se l’apropïin els espanyolistes. Hem de difondre arreu que Independència és Benestar, i que Benestar és Independència, i ho hem de fer sense cap complex i denunciar amb la boca ben grossa que si es vol viure millor, la independència és el camí.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 08.01.2014)

CATALUNYA LLIURE, UN MÓN MILLOR

CATALUNYA LLIURE, UN MÓN MILLOR

Publish at Calameo or read more publications.

"Catalunya Lliure, un món millor", és la ponència de política internacional que va ser aprovada a la VI Assemblea Nacional de Reagrupament, celebrada el passat mes de novembre a Vic. 

No cal dir que l'escenari internacional s'està convertint en un dels fronts clau en tot el procés per la independència i, ben segur que encara ho serà més en les setmanes i els mesos que vindran.

Una servidora fent-ne la presentació sota l'atenta mirada d'en Carretero

A la búlgara, o a la catalana!