ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 5, 12.06.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit, produït i presentat per Igor Llongueres Inclou, entre d'altres seccions: 

- LA DADA: Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis explica que l'atur a la Catalunya Estat estaria en la línia de la mitjana europea. La meitat del que tenim ara (13:20) 

- L'alcalde de Montblanc i vicepresident de l'AMI, Josep Andreu (ERC), parla del procés sobiranista a les terres del sud (17:48) 

- Entrevista amb Saül Gordillo, cap de continguts digitals d'El Periódico de Catalunya (24:45) 

- TEST del programa al portaveu de la CUP-AE al Parlament, Quim Arrufat (37:45) 

TWITTER: @Escrivint / #escrivintlaindependència

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 26 (JUNY 2013)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 26 (JUNY 2013)

Publish at Calameo or read more publications.

Un nou número de LA VEU DE REAGRUPAMENT, ja és consultable a la xarxa. Es tracta del número 26, i en ell hi trobareu diferents articles sobre l'actualitat política i els plantejaments de l'associació.

Bona lectura!

NAVARRO I ANGLADA, AMICS PER SEMPRE

A mesura que el procés d'alliberament nacional es va desenvolupant, l'histerisme espanyol va in crescendo. I això que els agents d'Espanya, com és el cas del senyor Duran i Lleida, fan mans i mànigues per impedir-ho.

Uns altres que no es queden curts són el PSC (PSC-PSOE). Aquesta gent, que fa un temps era un partit important i amb una influència social notable, està en ple procés de grapització, és a dir d'esdevenir com una mena de secta, a l'estil GRAPO, que fa anàlisis marcianes, que no connecten amb el gruix de la societat catalana, que és, malgrat els seus polítics, cada cop més normal, és a dir, més independentista. 

Els actuals dirigents sectaris d'aquest partit, folls d'odi contra l'opció independentista no estalvien en aliar-se amb elements ben singulars, que no són més que deixalles catalanòfobes que volen destruir-nos com a país.

Fixem-nos quins han estat els companys de viatge dels socialistes en les darreres setmanes.

A l'Hospitalet de Llobregat, el PSC ha votat conjuntament amb el xenòfob Plataforma X Catalunya, amb els Ciudadanos i amb el PP boicotejar qualsevol consulta que es faci sense el suport del govern espanyol. Ja es pot veure quin és l'eix que prioritza, que és el nacional-espanyol.

La proposta de Pere Navarro de suprimir el concert econòmic basc i navarrès només ha comptat amb el suport del partit anticatalà UPyD de Rosa Díez, formació que ha demanat per activa i per passiva la supressió de l'autonomia catalana, per cert.

Com podem veure, l'espanyolisme furibund del PSC l'està aproximant a les forces vives de l'espanyolisme desacomplexat, xenòfob i catalanòfob que segueixen les consignes aznaristes que abans que dividir-se Espanya, es dividirà Catalunya. 

Certament, hi ha elements dels socialistes que ja n'han tingut prou i estan estripant carnets per les cantonades. Recentment, a Berga, per exemple.

També vull pensar que altres elements de l'esquerra oficial, és a dir, l'esquerra marciana que fa discursos ignorant la realitat concreta de Catalunya, tindran com a mínim la decència de no pactar amb aquest partit que ja ha apostat per construir el seu discurs en l'anti-independentisme, és a dir, en el manteniment de l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística.

ADVERSARIS

Retorno al tema Duran. Però és que és molt fort el que va dir l'altre dia al programa del seu íntim, Josep Cuní, en una escena de sofà que només va faltar un petó. 

Recordo que Duran va afirmar de forma molt vehement que "ERC és el meu adversari", i que no coincidien en el model social, i també es va referir a que militants erkis els agrada el xavisme i el castrisme i que és clar, amb ells ni a la cantonada. Van ser unes declaracions específicament realitzades per fer saltar qualsevol aproximació entre Mas i Junqueras, o com a mínim per a deturar el seu procés d'aproximació, i si s'escau per engegar tot a dida, i fer que ens oblidem de la transició nacional, el dret a decidir, la consulta, i, naturalment, la independència.

Sovint els catalans ens en fotem dels espanyols. És una actitud molt poc meditada. Si tan curtets són, com és que portem 300 anys de resistència i encara no ens hem alliberat? Cert que els espanyols no ens han trencat encara l'espinada, però no podem dir que siguem uns cracks, tot i que resistir 300 anys no és a l'abast de tothom.

Però en aquesta ocasió, els espanyols ens han passat la mà per la cara. I això ho dic perquè precisament quan en sòmines d'en Duran deia pestes i malparlava d'ERC en una televisió amiga (8TV), de manera que intentava una polarització partidista que fes impossible qualsevol cooperació per aconseguir la Independència, el mateix dia, els mèdia anunciaven que Rajoy i Rubalcaba, consensuaven la seva posició de cara al proper Consell Europeu. 

És a dir, els espanyols es posaven d'acord mentre que els catalans ens enfrontàvem fins a treure'ns els ulls. I no em direu que la distància ideològica entre CiU i ERC és superior a la que hi ha entre PP i PSOE, perquè no és veritat.

Però els espanyols tenen un bé preciós que tot ho matisa: em refereixo, és clar, a l'estat espanyol, que tant ha beneficiat els uns com els altres. 

S´ha de ser veritablement una mala persona per, davant la situació política, nacional, econòmica, social, etc. que estem patint, en comptes d'apostar per una unitat de tots els partits catalans, ni que sigui retòrica i de cara a la galeria, s'aposta per exacerbar les diferències, per crear desànim entre la gent, per la polarització ideològica, etc. Repeteixo, s'ha de ser molt mala persona.

O bé s´ha de ser un home que treballa fent d'espanyol.

OBIANG NGEMA, L'AMIC "DEMÒCRATA" DE DURAN I LLEIDA ...

Ahir, en Duran i Lleida malparlava d'un altre partit català on, segons ell, hi ha militants que són simpatitzants de règims no democràtics, amb un model de societat que no compartia.

Resulta sorprenent, però, que el senyor Duran encaixi sense cap problema amb un dels dictadors més sanguinaris que encara romanen a l'Àfrica, com és el de Guinea Equatorial, per cert, antiga colònia espanyola, Teodoro Obiang Ngema.

Pot ser és que el model de societat guineà és clarament democràtic? Quin cinisme que té aquest individu que treballa fent d'espanyol i que està posant tots els pals possibles a les rodes per evitar la independència de Catalunya!

US HI ESPEREM!

CRÒNIQUES CRÍTIQUES, 4, EL VÍDEO

Cròniques Crítiques del camí cap a la independència(4) from DGS on Vimeo.

Quart lliurament de la tertúlia Cròniques Crítiques del camí cap a la Independència, dinamitzada pel company Vallfosca, que es va celebrar a la seu nacional de Reagrupament el passat dia 6 de juny. Aquest cop intervenen Lluís Duran, Miquel Giménez i Marc Vinyoles, membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.

DOS ZOMBIES ENTREN A ESCENA

Avui assistirem, aquesta tarda vespre, a una nova operació autonomista per intentar capgirar la transició nacional des de les ones. I l'executor implacable d'aquesta operació serà, per variar, en Josep Cuní, la Cunilla, per a nosaltres. Des de la seva trona de 8TV i amb el vist-i-plau, naturalment, del seu amo, el Condecito, portarà davant de les càmeres a dos veritables zombies, dead men walking com són en Miquel Roca i en Felipe Gonzàlez, per tal que alliçonin la massa sobre quin és el camí correcte i no vagin pel camí del pedregar.

Naturalment, amb aquest post corro el risc de fer-ne propaganda, i llavors em tiro pedres a la meva teulada. Algú diria que el millor és ignorar-los. Però no, penso que el millor, i sobretot, el més urgent i necessari, és denunciar, cridar l'atenció, assenyalar qui són aquells enemics de Catalunya que estan fent tots els esforços per evitar que sigui lliure i plena. I en aquesta estratègia cal emmarcar el programa d'avui d'en Cuní i l'actuació dels dos maromos que avui ens diran que el poble català, l'11 de setembre passat va agafar... no ho endevineu? Va agafar, naturalment, una falsa ruta, la de la independència i la construcció nacional, en comptes de la correcta, que és la subordinació a Espanya.

Estem arribant a uns moments claus i no podem badar, avui el Cuní, el Condecito i tota la patuleia espanyola des de 8TV intentaran capgirar la dinàmica política dels darrers mesos. Cal que en siguem conscients.

GRAN, ENORME, MARC BELZUNCES!!!!!

Una nova aportació impagable, necessària, fonamental, del gran, gran Marc Belzunces, carregant-se tota la patuleia de trepes que es pensen que són més llestos que la monyos, i que de fet són uns irresponsables que estan creant l'ou de la serp. He de confessar que si no he treballat amb determinada gent en determinades assemblees era en gran part per això mateix que en Belzunces denuncia: aquesta actitud paternalista, colonialista, del "bo blanc que busca negre pobre", seguint els escrits del Nerin. Porto 21 anys vivint al rovell del l'ou del Baix Llobregat, després de viure 27 a l'Eixample, i naturalment que hi ha diferències, però sentir determinats progres, que s'han fet d'or amb el tripartit, fent el discurs dels negritus i prenent la gent per imbècil, em posa de molta mala llet. Com també em posa de molta mala llet quan sento independentistes recordant que l'important és votar, independentment del que es voti. Seran idiotes. L'important, l'ùnic que importa és guanyar el més aviat possible, i declarar una Catalunya lliure, republicana i amb el català -i l'occità allà on toca- com a llengua pública comuna. Perquè el més terrible de tot és enganyar o fer-nos trampes al solitari. 

La Catalunya irreal del cooficialisme: 

quan l'independentisme esdevé etnicisme

per Marc Belzunces

publicat a Vilaweb

Aquestes últimes setmanes, arran del debat sobre la cooficialitat de l'espanyol a la Catalunya independent, l'independentisme ha entrat en una versió catalana del llibre de Gustau Nerin 'Blanc bo busca negre pobre', que podríem reformular així: 'Catalanet independentista busca castellanoparlant perifèric'. Tant a l'Àfrica de les ONG occidentals com a la Catalunya dels barris de la immigració espanyola, el discurs paternalista i classista és el pa de cada dia.

De cop i volta, l'independentisme ha passat de ser un projecte integrador on comptava la destinació i no l'origen, a ser un projecte on compta l'origen de les persones i on es traça una línia a terra per dir 'tu ets castellanoparlant i tu catalanoparlant', ignorant, de passada, la resta d'immigrants, que aquests no voten. En vista d'aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d'aquestes característiques.

Els defensors d'aquesta concepció etnicista s'escuden en la Catalunya real. El problema dels realistes és que es tracta de catalanoparlants de classe mitjana que mai no han viscut als barris de la immigració espanyola. Quan creixes en un d'aquests barris i en surts per conèixer una mica Catalunya (alguns 'ciutadans' no n'han sortit mai, però) i tens uns mica de perspectiva històrica tant de Catalunya com del barri d'on véns, prens consciència d'una cosa: que on has crescut, més que no pas la Catalunya real, és una Catalunya irreal. Una Catalunya que no té res a veure amb el país, en el qual et vols integrar i ser considerat com un més. Ni millor ni pitjor; un igual. Ni paternalisme, ni classisme, ni tractes especials: un català més. Un català. Perquè, senyors catalanets, ser castellanoparlant a Catalunya no equival a ser idiota a Catalunya. La gent pot haver fugit de la misèria d'Espanya i pot no haver anat a l'escola, pot haver hagut de fer feines poc qualificades, pot ser pobre, pot fins i tot sentir-se megaespanyola i no sentir-se gens ni mica identificada amb Catalunya, però independentment d'això no és ximple: sap on viu.

Quan vaig fer els mapes de l'independentisme, van mostrar allò que molts d'aquests barris intuíem: l'origen es un factor clau per a l'explicació del vot. Ara, una cosa és l'explicació científica d'aquest fet i una altra de ben diferent fer-ne un projecte polític. Dit d'una altra manera, una cosa és acceptar acríticament aquest fet (amb totes les conseqüències, des d'una perspectiva històrica i social), la versió realista, i una altra tenir una intenció transformadora perquè tots els catalans, tinguin l'origen que tinguin, siguin tractats de la mateixa manera; amb el mateix nivell d'exigència.

Electoralisme i carreres personals en la proposta cooficialista

Més enllà del tracte ofensiu paternalista dels defensors mediàtics (i acadèmics) del cooficialisme, no ens hem d'enganyar; la raó és purament electoralista. La decisió es remunta a abans del 25-N. Deixeu-me explicar-ho breument.

El senyor Junqueras hauria d'explicar per quins motius va prendre ell tot sol la decisió d'optar per l'oficialitat de l'espanyol sense consultar la sectorial de Política Lingüística d'ERC, que s'hi va oposar, una qüestió que ni tan sols recollia el programa electoral d'ERC. El senyor Albert Rossich hauria d'explicar per què diu que l'oficialitat és un esquer electoral i no una realitat, i afegeix, textualment: 'para que se obre el efecto sin que se note el cuidado'. És que els castellanoparlants han de ser tractats d'imbècils? És que no se'ls pot explicar un projecte integrador sense haver-los d'enganyar? Tot s'hi val, en política? D'una altra banda, sou conscients que les implicacions legals i socials de l'oficialitat del castellà no les determinarà la vostra bona voluntat?

Tant ERC com CiU haurien d'explicar públicament el pacte secret que van fer per l'oficialitat del castellà abans del 25-N, pacte en el qual s'emmarca l'article de Junqueras a El Periódico de Catalunya i les declaracions del president Mas afirmant que l'espanyol no únicament seria oficial a Catalunya, sinó d'aprenentatge obligatori. La bilingüització general i obligatòria en espanyol és la mort del català, a banda una imposició per a aquells catalanoparlants que no ho vulguin (cal no oblidar que som en el domini lingüístic del català, no pas de l'espanyol). En canvi de què van pactar tot això? Per què no ho van fer públic?

I, tot seguit, ERC i CiU també haurien d'explicar que van anar a parlar amb les principals associacions del país sobre aquesta decisió. Cosa que no és innocent, perquè som en un país on la societat civil depèn de la subvenció, i els favors tard o d'hora es cobren. Potser aleshores contextualitzareu les declaracions, molt temps després, de la presidenta d'Òmnium (associació que hi era, pel que sé). Per què creen tensions dins les associacions que han mantingut viu aquest país en la defensa de la cultura i la llengua catalanes? Són conscients que si els partits ens rebenten aquestes associacions ens rebenten el país?

Com veieu, en tot aquest procés no sembla que, en cap moment, s'hagi demanat el parer dels castellanoparlants. Potser hi estan d'acord, potser no, no nego cap opció. No em consta que els partits polítics i la societat civil catalana hagin parlat amb representants dels castellanoparlants. De fet, els únics castellanoparlants organitzats, i neutres políticament (independents de qualsevol partit) que conec es manifesten obertament contra de l'oficialitat de l'espanyol. Parlen espanyol, sí, però també s'estimen el català. Ensenyament optatiu de l'espanyol a les escoles i no discriminació lingüística, sí; oficialitat, no. Ho vaig dir l'altre dia a un sociolingüista reconegut, emprant el símil (que vaig trobar profundament ofensiu) que 'els extraterrestres que venim del Planeta A que vivim al Planeta B (Catalunya) sabem que vivim al Planeta B i us diem que volem ser tractats igual i que no cal l'oficialitat'. Fins i tot hem d'aguantar la brometa en públic de titllar els castellanoparlants d'extraterrestres! Això sí, a aquest carro de la cooficialitat i el paternalisme s'hi ha apuntat tota la sociolingüística catalana. 9 sociolingüistes de cada 10, segons el nou president de la Societat Catalana de Sociolingüística. L'altre dia fins i tot vaig arribar a sentir, dit per un sociolingüista català, que els castellanoparlants són els febles de Catalunya. 'Blanc bo busca negre pobre'.

Com dic, allò que m'obliga a baixar d'aquest tren no és l'opció en si, sinó que s'hagi entrat en una espiral etnicista, on lluitadors per la llengua catalana d'origen castellanoparlant s'hagin d'identificar com a castellanoparlants gairebé diàriament (cosa inaudita fins ara) per contrarestar la suplantació a què són sotmesos per part de determinades persones, rere les quals hi ha motius electoralistes i d'ascensió personal política i econòmica.

"DAVID HAS BEATEN GOLIATH"

Amb aquesta frase d'òbvies reminiscències bíbliques, saludava el ministre principal de Gibraltar la notícia que la UEFA havia admès com a membre de ple dret la Federació de Futbol de Gibraltar, tot i les pressions en contra, i les males arts, que havien portat a terme la Real Federación Espanyola de Futbol (RFEF), i el propi govern espanyol, per impedir-ho. Significativament, l'única federació que va donar suport a les tesis espanyoles, contràries a l'acceptació de Gibraltar, va ser la corresponent a un país amb unes mancances democràtiques tan flagrants com és Bielorússia, que per cert, és l'únic a tot el vell continent, on encara la pena de mort no només és vigent, si no que encara es practica sense cap pudor. Aquests són els aliats d'Espanya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que titllar Espanya de “Goliath”, només és comprensible si ho mirem des de la perspectiva de Gibraltar, és clar. Perquè, ja fa segles que Espanya no és Goliath en res, des de qualsevol altra perspectiva, i menys des d'una perspectiva catalana. A Espanya la podem considerar un enuig, un llast, una creu (pels cristians), una condemna, una càrrega, una cadena, un martiri, un càstig, però Goliat, en el sentit clàssic del terme, res de res. En tot cas, un gegant amb peus de fang. Un projecte polític que no ha parat de desintegrar-se des del segle XVII, com ja fa anys va escriure en Josep Maria Batista i Roca.

O potser sí que es pot considerar un Goliat. Però en atur, en corrupció, en malbaratament, en ineficàcia, en opacitat, en autoritarisme, i en totes les plagues que volgueu. En això, certament, Espanya és un Goliat. De proporcions descomunals.

Però el cert és que els espanyols s'autoenganyen i es creuen la camama aquest de la seva suposada potència. No volen renunciar a considerar-se, com deia fa pocs dies el propi senyor Aznar, “una de les gran nacions de la història”. Ja és prou conegut que pels espanyols la història d'Espanya comenaça en l'etapa del neardenthal, per la qual cosa, resulta un exercici inútil malbaratar esforços en discutir amb ells, ni tan sols en dialogar, perquè no hi ha manera que ens situen en una mateixa ona. Com es prou conegut, el diàleg només és possible quan hi ha una mateixa sintonia. Si un parla pel canal 44 i l'altre pel canal 53, és evident que no hi haurà comunicació. Ni diàleg.

De manera, que atès que si el diàleg és impossible (i ja sé que ara sortiran les ànimes caritatives que diran que, malgrat tot, cal perserverar-hi), és evident que atès que l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística, continuen exercint-se a tutti pleni ens pertoca als catalans i les catalanes moure fitxa, si és que ens en volem deslliurar. I el fet cert que en els darrers temps l'hem moguda, però encara no hem arribat a l'escac i mat definitiu. I hi hem d'arribar.

I per arribar, ens hem de convèncer que Espanya no és cap Goliat. No ens ha d'influir la por escència que els espanyols sempre intenten imposar al seu adversari, amb actituds fatxendes i de milhomes. Espanya és perfectament derrotable, i de fet la història ens ho demostra en multitud d'ocasions. Recordo que la Constitució de 1812 parlava d'espanyols que vivien en els dos hemisferis. Doncs bé, pocs anys després, la major part d'aquests espanyols havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més soluble en aquest món, malgrat tot el que digui l'actual constitució, que la nació espanyola (sic).

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 03.06.2013)

SURTEN DE L'ARMARI I MÉS QUE HO FARAN...

En els darrers dies són notícia la sortida de l'armari, dit amb tot el carinyo, de famosos de tota la vida que es declaren independentistes. És un senyal de victòria. Anem en el camí correcte. Hem tocat ós. Quan gent que has vist des de nen, que formen part de la teva vida des de menut, que els veies a la tele en blanc i negre, i ara te n'adones que estan amb tu, que estan de la teva part, que també volen el que tu vols, realment t'emociona. 

D'en Josep Carreras, ja sabíem, fa mesos, que era independentista. Va sortir en un vídeo, enrabiat com una mona, i cridant Visca Catalunya Lliure. Em sembla que era al Barça, suposo que després d'un matx i feia cara d'estar-ne fins als collons dels espanyols. Com centenars i milers de catalans i catalanes. Ja no es pot aguantar més...

Aquests dies, però, ens hem assabentat que dues celebritats que formen part de nosaltres des de petits, que sempre els hem vist, i fins i tot, en ocasions, ens hem emocionat també han declarat que opten per la Independència. Són cracks que ja ho han fet tot, i que no busquen res, perquè ja ho tenen. I això encara és més valuós. No esperen res a canvi. Senzillament han dit el que senten, després de tota una vida.

Em refereixo, és clar a en Peret i en Dyango. Cap dels dos és, precisament, de la meva quinta. Són molt més grans, naturalment. Per això, una servidora, ha crescut amb ells, ha vist com un d'ells actuava a Eurovisión, quan encara aquest xou era una mica presentable. Ha vist com envellien, com entraven i sortien de les graelles de televisió, com passaven els anys i semblaven desapareguts en combat i com, de sobte, emergien amb força durant una temporada per després tornar a desaparèixer, i així quasi cinquanta anys.

En definitiva, tots dos, en algun moment o altre, han format part de la meva vida, de la vida de molts catalans i catalanes. I és per això que ara, que ens apropem a moments claus de les nostres vides, com a persones i com a poble, m'omple d'orgull i de joia, que ells a la seva manera, naturalment, amb la saviesa que donen els anys, estiguin on estan, col.laborin i s'afegeixin a aquest gran pas que milers, fins i tot, milions de compatriotes, estem a punt de donar.

Ho volia dir -escriure- que si no rebentava...

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 4, 05.06.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. Redifusió el divendres a les 23h i dissabte a les 20.30

Dirigit i presentat per Ígor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions: 
- Intervenció de David Vinyals, membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament (13:25).

- LA DADA: Joan Cabanas, responsable de Relacions Internacionals del Cercle Català de Negocis ens explica que els països petits, com Catalunya, són els més dinàmics econòmicament de la UE (16:22)

- Parlem amb el batlle de Pinell del Brai (adherit a l'AMI), a la Terra Alta, el socialista i independentista Lluís Melich (20:03)

- Entrevista amb el periodista valencià Vicent Sanchís (28:31)

- Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya, passa el TEST del programa (41:55)

Twitter: @Escrivint / #escrivintlaindependència

DE NACIONS GRANS I PETITES...

La diplomàcia espanyola no perd oportunitat per fer el ridícul. Ara ha estat el seu últim responsable polític, el President del Govern, Mariano Rajoy, que en plena histèria catalanòfoba, no se li acut dir res més que els estats petits no compten un rave en el marc de la Unió Europea. Dues coses.

La primera és que d’una tacada ha menyspreat la immensa majoria d’estats membres de la UE, que ho són. No és d’estranyar, en aquest sentit, que a Eurovision els espanyols quedin els últims. A Espanya no el vota ni el tato. Què vol dir que els estats petits són un zero a l’esquerra? Doncs jo veig que el President del Consell Europeu, Van Rompuy és belga. I que el President de la Comissió Europea és Portuguès, José Manuel Durao Barroso. Veig que qui controla l’economia espanyola a hores d’ara és un tipus anomenat Olli Rehn, que és finès. I així molts casos. De manera que els països petits compten i molt. Fixem-nos que si més no uns quants anys enrere vaig saber que si bé en termes absoluts, qui contribueix més a la UE és, naturalment, Alemanya, en termes per capita, era Holanda. No sé si encara continua sent el cas, però llavors era molt significatiu i explica moltes coses de l’actual dinàmica de la UE. Els espanyols no han après a respectar ni tan sols als seus socis, imagineu-vos als seus enemics. Són cabuts, i es pensen que són el centre del món. I això ens porta a la segona observació.

La segona és que per molt que baladregi, Espanya no és un dels països grans de la Unió Europea, sobretot en termes econòmics. És un país receptor d’enormes quantitats de transferències europees d’ençà 1986. I ja se sap que qui cobra, no mana. I Espanya no mana. És un país amb un enorme deute. I si té alguna rellevància a aquesta escala és perquè inclou com a propi els comptes de Catalunya. Sense aquests comptes, no seria res. Gosar comparar-se amb Alemanya, França, el Regne Unit, i fins i tot Itàlia, és una pura temeritat, tot que és cert que els italians van també de mal borràs.

Aquesta fatxenderia, aquest desacomplexament, aquesta supèrbia dels espanyols, d’on surt? De creure’s, de nou, el centre del món?

Molts estats més petits (demogràficament, econòmicament, territorialment) que Espanya tenen una qualitat de vida democràtica, econòmica, cultural i social molt superior que Espanya. Aquí el que importa és la qualitat de vida en tots els sentits. I no les grans dimensions macroecòmiques que sovint no ens diuren res, o molt poc.

Una Catalunya lliure, per començar, recuperarà els 16 miliards d’euros que cada any ens roba Espanya. A ningú no se li escapa que amb aquesta quantitat és poden fer moltes coses: socials, d’infrastructura, de sanitat, socials, de defensa i de seguretat.

Una Catalunya lliure disposarà  d’entre 16 i 17 MEP, membres del Parlament Europeu- incrementant-se exponencialment la seva visibilitat dins el marc europeu.  Us adoneu què significaria aquesta xifra per l’economia catalana i la seva gent? Només cal visualitzar quantes subvencions, transferències, fons de cohesió anirien a repartir-se no entre les diferents comunitats autònomes, sinó entre les diferents comarques. Quin canvi tan brutal!

En definitiva, una Catalunya lliure és símbol de prosperitat i bons aliments. D’estabilitat, de felicitat i de benestar. No hi ha color ni volta de full.

És així de clar. Tan clar que fins i tot va basarda dir-ho.

(NOTA: Post penjat al DGS, 05.06.2013)

CRÒNIQUES CRÍTIQUES, 3, EL VÍDEO

Cròniques Crítiques del camí cap a la independència (3) from DGS on Vimeo.

Tercer lliurament de la tertúlia Cròniques Crítiques del camí cap a la Independència, dinamitzada pel company Vallfosca, que es va celebrar a la seu nacional de Reagrupament el passat dia 23 de maig. Aquest cop intervenen Agustí Colomines, Ramon Carner, Salvador Garcia, i la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell.

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 3, 29.05.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. Redifusió el divendres a les 23h i dissabte a les 20.30

Dirigit i presentat per Ígor Llongueres.

Inclou, entre d'altres seccions: 

- LA DADA: Albert Macià, responsable del Grup d'Estudis del Cercle Català de Negocis. 

Catalunya ha aportat més a Espanya que tots els fons Europeus junts (11:25)

- Reportatge ARENYS DE MUNT - De la consulta del 2009 a l'actualitat, amb la participació, entre d'altres, d'Agustí Barrera, Josep Manel Ximenis i Jordi Bilbeny (17:10)

- Entrevista amb Ferran Casas, cap de política del diari ARA (27:15)

- TEST del programa al president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner (38:50)

NEYMAR SPEAKS CATALAN IN HIS FIRST CONTACT WITH BARÇA PEOPLE!

ESPANYA ÉS UN TIGRE DE PAPER, UNA I MIL VEGADES

Ja sé que quan es repeteix moltes vegades una afirmació, es pot córrer el risc de semblar poc creïble, o es pot posar en dubte la veracitat d’allò que afirmes, desmenteixes, asseveres o planteges, digueu-li com volgueu. Però ateses les circumstàncies que estem vivint i atesa la situació d’emergència nacional, és a dir, global, que viu Catalunya, és a dir, els catalans i les catalanes, he de tornar a repetir el que ja he dit en diverses ocasions en la catosfera i fins i tot en aquest mateix bloc, no fa gaires mesos: Espanya és un tigre de paper. I afegeixo: una i mil vegades.

La darrera prova l’hem tinguda amb un tema aparentment menor, però altament significatiu i simbòlic. Em refereixo, és clar, al reconeixement per part de la UEFA de la federació de futbol de Gibraltar, el ja famós Team 54. Després d’haver posat tots els pals a les rodes possibles, Espanya, bé a través de la Real Federación Española de Futbol (RFEF), bé directament a través del govern i per boca dels seus ministres trinxeraires, no se n´ha ensortit, i en la seva darrerea assemblea, la UEFA, va decidir admetre Gibraltar com a membre de ple dret. De manera que ara serà possible, que l’equip del penyal jugui les competicions organitzades per aquesta entitat, i fins i tot, hipotèticament, contra la pròpia selecció espanyola, malgrat que hom ha assegurat que s’evitarà que això no passi. Jo, realment, no sé com es pot evitar aquesta possibilitat, si no és manipulant el sorteig o tornant a recórrer al tema de les boletes fredes i les boletes calentes… la qual cosa, no cal dir, tornaria a desfermar un escàndol.

Aquestes consideracions al marge, el que realment crida l’atenció és l’enèsim fracàs de la diplomàcia, esportiva o no, espanyola. En els dies previs a la votació de l’assemblea de la UEFA, els espanyols van arribar a amenaçar amb retirar de les competicions per ella organitzades, els dos equips que depenen de la RFEF, el Futbol Club Barcelona, el millor equip del món, i la banda merengue del Real Madrid. Naturalment, aquesta amenaça era una iniciativa unilateral del govern de Madrid, perquè dono per descomptat que no tenia l’autorització o el vist-i-plau de la directiva blaugrana, tot i que aquesta, com ja és habitual sota la presidència actual, no la va desautoritzar de forma immediata i categòrica. Hem de pensar que, pels espanyols, la diplomàcia esportiva, com en tots els règims de tall totalitari, és un recurs de primera necessitat, fins a l’extrem que el beneit d’en Rajoy, quan el treuen a passejar per l’exterior no para de regalar samarretes de “la roja” a qui li posen per davant.

L’amenaça espanyola pretenia fer tremolar la UEFA i esdevenir un argument definitiu per rebutjar la candidatura de Gibaltar. Però el fet cert és que no va causar cap mena de terrabastall. Més aviat el contrari. Finalment, com se sap, la UEFA, reunida a Londres, va decidir aprovar per una àmplia majoria la candidatura de Gibraltar a ingressar-hi, culminant d’aquesta manera una exitosa campanya pública internacional i certificant, per altra banda, el fracàs total i absolut de les autoritats espanyoles que, un cop més, s’havien cobert de vergonya, i havien fet el ridícul amb la seva actitud ufana i superba, amb el seu tarannà fatxenda, de milhomes. En el seu descrèdit, només una altra federació li va donar suport, la de Bielorússia.

Bielorússia, podem dir que és un règim amb unes enormes mancances democràtiques. Tantes que el podem definir com a de semi-dictadura, si és que aquest concepte és acceptable, atès que un règim polític o és democràtic o no ho és, és a dir, no hi ha mitges tintes. En aquest sentit, Bielorússia, es troba ja fa uns quants anys sota la presidència d’un individu profundament detestable com és n’Alexander Lukaixenka, un polític que reprimeix sense cap mena de contemplacions els seus adversaris polítics i que és considerat molt proper al president rus, Vladimir Putin. Una prova la tenim en el fet que Bielorússia és l’únic estat europeu on es continua aplicant la pena de mort, un detall que el distancia clarament del moviment europeista en general.

Doncs bé, aquest “soci”, va ser l’ùnic que va donar suport a Espanya en la seva oposició a l’ingrés de Gibraltar a la UEFA. És interessant assenyalar que els espanyols, quan decideixen fer el ridícul a nivell internacional, és a dir, quasi bé sempre, no s’estan d’envoltar-se de socis, podríem dir que poc recomanables. Com en el cas del tema del no reconeixement de la Independència de Kosova, on compta amb el suport de Xipre, Grècia, Eslovàquia  i Romania, si bé aquestes dues darreres sembla que ja s’ho estan repensant.

Un cop consumat el fracàs, és a dir, acceptada la candidatura de Gibraltar, la reacció espanyola ha estat la del complert silenci. No se n´ha dit ni gall ni gallina, al respecte. I les amenaces prèvies, han estat desades en la cambra dels mals endreços. De fet, s’ha demostrat que era un enorme farol.

I això és el que és realment interessant. Els espanyols, sempre, per definició, per ADN, diríem, farolegen. I després, quan han perdut, llencen terra damunt de l’assumpte i l’obliden, com si no existís. En això tenen una traça guanyada a pols al llarg de la història, perquè han hagut d’oblidar molts i molts episodis on han sortit ben escaldats. Naturalment és una estratègia, aquesta de l’oblit selectiu, que els permet mantenir el tipus i sobreviure com a projecte polític.

Fixem-nos en un detall acadèmic. La historiografia nacionalista espanyola sorgeix a mitjans del segle XIX, immediatament després de la pèrdua de la major part de l’Amèrica Llatina. Es tractava de reescriure la història i passar d’un projecte imperial a un de nacional focalitzat en la realització de la unidad nacional a nivell peninsular i arxipèlags més o menys adjacents. I aquí naturalment, és on es topa amb el nacionalisme català en construcció.

Però encara hi ha dues lliçons més a aprendre d’aquest episodi. I que atenyen directament els catalans i les catalanes en el moment actual.

Primer: el fracàs espanyol no hauria estat possible si les autoritats de Gibraltar, tant polítiques com esportives, no s’haguessin mantingut fermes en la seva demanda. És cert que mantenir-se ferm és fàcil quan en el teu principal port, sovint hi atraquen submarins nuclears d’un exèrcit amb cara i ulls com és el del Regne Unit. Però tot i així, es necessita fermesa, atesa l’enorme pressió diplomàtica, econòmica i mediàtica que exerceix Espanya contra el penyal. Trasposant el cas a Catalunya, considero que els nostres “arguments nuclears” són la pròpia potència econòmica catalana, i la seva més que constatada vocació global, que la fa interdependent amb les principals potències econòmiques europees (Alemanya, França) i fins i tot mundials (potències emergents).

Segon: Per reprendre l’inici d’aquest article, s’ha tornat a constatar que Espanya és un tigre de paper. I és que un país que es troba en una situació d’extrema feblesa econòmica, amb una terrible manca de cohesió nacional -perquè no ha estat capaç d’aconseguir-la-, i doncs de legitimitat interna, amb una imatge pública esquitxada per una atur desbordat, la corrupció, la ganduleria i la deixadesa, no pot permetre’s anar de milhomes pel món. I si ho fa, s’arrisca a fer el ridícul de forma total i absoluta.

Val la pena que tinguem clar aquests elements, atès que és a nosaltres, els catalans i les catalanes, els que ens sentim ara mateix cridats a mantenir-nos ferms en les nostres reivindicacions i a no deixar-nos endur per la por o la fatxenderia espanyola. No hi ha excusa. Espanya, un cop ens perdi, s’oblidarà de nosaltres, com ha fet tradicionalment amb els portuguesos. Però aquest serà el seu problema.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.05.2013)

EL PRESIDENT MAS AMB EL MINISTRE DE DEFENSA FRANCÈS: ANEM BÉ

D'aquí a unes hores, el President de la Generalitat, Artur Mas, es reunirà amb el Ministre de Defensa de França, el bretó Jean-Yves Le Drian. Anem bé. I de rebot, els espanyols s'han posat dels nervis.

Ja he escrit en anteriors posts, que el primer país que ens reconeixerà la Independència serà França, tot i que costi de creure. 

Si no us ho creieu, és que no sou estadistes. Però estadistes de l'estat català, de la República Catalana, naturalment. No d'aquells altres dels que parla el sòmines d'en Lucena, que per cert, amb el nom ja paga.

Us ho repetiré perquè quedi clar. França es farà el suec amb el tema de la independència de Catalunya, fins que vegi que algun altre estat ja tingui decidit reconèixer-la. És a dir, que sigui imminent el reconeixement per part de membres de la comunitat internacional. Llavors, i atès que França considera Catalunya el seu backyard, és a dir, el seu pati del darrere, amb la qual li uneix una frontera terrestre i marítima, naturalment no tolerarà que cap altre estat s'avanci i obtingui qualsevol tipus d'avantatge d'ordre econòmic, militar, estratègic, d'infrastructures, etc. Llavors, davant la inevitabilitat, serà la primera en reconèixer-la per així intentar aconseguir uns acords avantatjosos i evitar qualsevol sorpresa desagradable. 

A més, històricament, França sempre ha volgut emparar-se de Catalunya, ja des de l'època dels francs, passant per l'edat mitjana, la moderna i la contemporània. L'únic que va aconseguir, però, és amputar el nord del país, i recordo que en el segle XVII, Perpinyà era la segona ciutat més important de Catalunya, poca broma. I, naturalment, Napoleó, amb l'annexió efectiva, que va durant uns pocs anys, però que ha deixat una forta empremta.

Llista de compra, o liste d'èpicerie, si voleu

Suggereixo que el President Mas es porti una llista de compra ambiciosa i que si més no, demani pressupostos del tanc AMX 56 Nexter Leclerc, per si els espanyols es fan el ronso i es neguen a cedir-nos el 18% de Leopards que ens corresponen, en virtut de la divisió dels actius que tindrà lloc amb la independència. Segons la Wikipedia, avui en dia els espanyols tenen 108 Leopard 2A4 i 219 Leopard 2E, això vol dir que ens pertocarien 20 i 40, respectivament.  

Si es posen tontos, doncs, res, pre-ordenem una comanda de 60 Leclercs, que a més a més, porta el nom del comandant de la unitat de combat on molts catalans van lluitar durant la Segona Guerra Mundial i amb la qual van alliberar, entre d'altres, la ciutat de París.

Una altra comanda, naturalment, ha de ser el VBCI, o vehicle blindat de combat d'infanteria, un 8x8 en la fabricació del qual, per cert, participa una empresa catalana. 

Pel que fa a la resta, de sistemes d'armament, aeris, navals, C4, drones, etc, ja ho anirem trobant, President.

Pensi amb en Valls, també

Per cert, posats a fer, també pot preparar l'entrevista amb el Ministre de l'Interior de França, el català Manuel Valls, que encara que sociata, segur que el seu grau de degradació moral i política no ha arribat al nivell dels seus col.legues catalans, que darrerament ja fins i tot, en la seva histèria anti-independentista, voten amb els xenòfobs de Plataforma per Catalunya. Us imagineu, sr. Valls, pactar amb el Front National lepenista?

EL CANAL PARLAMENTARI FRANCÈS S'INTERESSA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Amb entrevistes a Josep Maria Vila d'Abadal i a Salvador Cardús.