dissabte, 21 de març del 2015

ARTICLE DE SUSO DEL TORO*

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.
Carl Schmitt
La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.
Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.
¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.
L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.
En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.
La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.
El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".
Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.
La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.
Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.
*(NOTA: Article penjat al diari Ara, 20.03.2015)
Comentari de graccus: Article genial, article que mai podrà escriure un periodista o un tertulià catalanet. Només el pot escriure algú que coneix els budells de l'espanyolisme. No he inclòs el títol, perquè no m'agrada gens ni mica. De la resta, tot és interessant, encara que l'autor fa trampa, quan deixa oberta la porta a un hipotètic armistici. Aquí, o s'està embarassada o no s'hi està. Punt. No hi ha terceres vies. O s'és un estat o no s'és un estat independent. A no ser que es refereixi al cas de Kosovo... On alguns estats el reconeixen i d'altres, cada cop menys, no. Però si fos això, em decepcionaria l'autor. Paradoxalment l'escepticisme de l'autor sobre la possibilitat que Catalunya se'n surti és molt ... espanyola. Els espanyols sempre han pensat dels catalans que som mesells i tous, i en el fons no ens prenen seriosament. Probablement no gosen ni imaginar una Espanya sense Catalunya, ja que en comptes de veure-ho com una oportunitat per a regenerar-se ho veuen com un cataclisme apocalíptic. 
Ara l'article és brutal. I diu obvietats i veritats com a punyalades. M'he permès la llibertat de posar en negreta les frases clau. I naturalment, les fotos les he posades per fer el post més digerible. Clau, la frase referida a Carl Schmitt, i la seva recepció a Espanya, és una constatació que sempre m'havia cridat l'atenció. Gran també la referència al sòmines aquest del Monedero i els seus cinc segles de vida en comú... jo és que amb aquesta suposada esquerra espanyola tan tronada, al.lucino.

A SABADELL, A REUS, A GIRONA...

Acord Reagrupament amb CiU a Sabadell
Sense pressa, però sense pausa, la taca d'oli del patriotisme desacomplexat i compromès amb el benestar de la gent i amb una Catalunya millor, es va estenent. De la mateixa manera que la catalanofòbia va in crescendo entre els predicadors de l'odi fins i tot en moments tristos on un mínim de decòrum obligaria a guardar un respectuós silenci, la bona gent comprèn que ha arribat el moment de sumar esforços i bastir acords que ens alliberin definitivament d'un llast que ens impedeix progressar i ens estigmatitza com a poble. 
Ferran Pujol amb Joan Carretero,a Reus
En els darrers dies a Sabadell, a Reus i a Girona, Reagrupament ha conclòs acords locals de cara a les eleccions properes en la mateixa línia que els ja esmentats en un post anterior a Barcelona, Manresa i altres poblacions del país. És un exercici de patriotisme i de dignitat, en uns moments on veiem que aquests elements escassegen en determinats àmbits. També és un exemple de regeneració, perquè la gent de Reagrupament no tolerarem que ni els nostres socis ni ningú espoliï res o en tregui profit personal. 
Rosa Cruz, Joan Carretero i Carles Bonaventura, a Girona
Cal fer el possible i l'impossible per a que aquestes eleccions locals reforcin les estructures d'estat necessàries per a la consecució d'un triomf esclatant de l'independentisme en el mes de setembre, que serà l'única manera d'assolir un país més lliure i socialment just. De retruc, o correlativament, cal que el nombre més petit possible d'espanyols que pretenen impedir-ho aconsegueixin el mínim de presència institucional local en el mínim de municipis de Catalunya. 

La gent de Reagrupament som la garantia que no hi haurà ni tripartits espanyols tronats ni que la catalanofòbia posarà les seves grapes en els governs locals de casa nostra. Ni tampoc que els residus que prediquen terceres vies mortes i enterrades, tindran cap possibilitat d'embolicar la troca. Tot i que, la veritat, ja no pinten res, malgrat que hi ha malànimes que els intenten magnificar per obtenir avantatges espuris...

CATALONIA VOTES #42 IS OUT!

DE FRICADES, LES MÍNIMES*

Una servidora està en la militància independentista per a bastir un estat català, una República de Catalunya, que proporcioni benestar als catalans i les catalanes i promocioni el fet català en la seva globalitat com una aportació a l'enriquiment del conjunt de la Humanitat. Punt.

Hem de reconèixer que, pel que fa a la construcció d'un estat, no és que siguem gaire precursors. A hores d'ara ja hi ha quasi dos-cents exemples en els quals ens podem inspirar, o com a mínim aprendre, que és la actitud que defineix les persones despertes, crítiques i que no es miren el melic. Aquelles que, com deia el professor de filosofia a l'escola, “no viatgen com si fossin una maleta”. En aquest sentit, penso que és molt important tenir clar que de fricades, les mínimes.

M'explico. Una de les creus que hem hagut d'arrossegar en la lluita per la independència, ha estat el fer front a l'autonomisme, al reformisme, és a dir, bàsicament, al que  anomenem la tercera via. Avui sortosament difunta, morta i enterrada.

Això no obstant, les experiències autonomistes o com volgueu anomenar-les van intentar associar el cas català a un cas particular, una estratègia que naturalment tenia per objectiu evitar que Catalunya arribés el corol·lari lògic de tot moviment nacional que era el de la formació d'un estat. D'un estat català. D'una República Catalana. Efectivament, el particularisme català, que no independentisme, pretenia reformar l'estat espanyol, per tal d'encaixar-hi la Catalunya no sobirana. I fins i tot n'hi hagué que van anar més lluny, i es plantejaren reformar tota Europa, convertir-la en l'Europa de les Regions, per tal que Catalunya hi tingués una veu pròpia, sempre sense que es produís el trencament amb Espanya.

Naturalment, les campanyes reformistes, encaixistes, no rupturistes, van acabar fracassant, tant a Espanya com a Europa, i això ens ha portat on som ara. Però, la pressió malaltissa del reformisme, de l'encaixisme, va generar uns residus, uns detritus en la societat catalana, que encara són perfectament identificables. Són aquells que presenten la creació de l'estat català com un fet únic o totalment innovador en la història del món mundial, on hi haurà un abans i un després, atès que els catalans som una cosa a banda de la resta. Són aquells que diuen, per exemple, que l'estat català ha de tenir l'espanyol com a llengua oficial, o  aquells que al.lucinen amb el fet que no ha de tenir exèrcit propi, o que ha de tenir el Borbó com a Cap d'Estat, o que ha de continuar jugant la Lliga Espanyola, i no sé quantes fricades més.
Per favor, repeteixo, de fricades, les mínimes. Ara que hem aconseguit reconduir la nació catalana cap al camí correcte, lògic, assenyat, de la independència i la construcció d'un estat que podrà ser tot l'interdependent que es vulgui amb el món mundial, però ni més ni menys que la resta dels quasi dos-cents altres estats, no podem fer el ridícul de continuar presentant idees de “bombero” que encara demostren que alguns no saben ben bé cap a on volen anar.

Per exemple. Un president de Catalunya, per definició, no pot viatjar en classe turista. Això no ho fa ni déu. I si ho fa algú, és que és un friqui. O per exemple, uns assessors en la construcció del nou estat, no poden dedicar-hi les hores lliures i a més fer-ho de franc. No senyor. Si hi ha alguna cosa sagrada en la vida és el simbolisme de l'estat i els seus protocols i cerimonials. Aprenem una mica de la resta del món. No siguem tan pagats de nosaltres mateixos, pensant onànicament que som l'hòstia, i mirem arreu, si us plau.

Vaja, que si un observador estranger aterra a Catalunya i veu que, per exemple, els assessors de construir un nou estat, ho fan en els seus moments d'oci i esbarjo, no podrà més que pensar “són bojos aquests catalans!”. I tindrà tota la raó del món mundial.

*(NOTA: Post penjat al ND, 16.03.2015)

divendres, 20 de març del 2015

BRUTAL MENYSPREU EUROPEU A ESPANYA!

Aquesta imatge i totes les notícies que s'hi refereixen, són un testimoni fefaent de fins a quin punt Espanya és menyspreada per la Unió Europea. En la cimera de Brussel.les d'aquests dies, els grans estats de la UE semblen decidits a negociar directament amb Grècia, per tal d'assolir un acord. Fixem-nos però, que a la taula hi ha polítics alemanys, francesos, italians, polonesos, no sé si n'hi ha d'anglesos (no seria lògic, atès que no formen part de l'eurozona), a banda, és clar, de grecs... Però els que no hi són, segur, són els espanyols. Tanta fatxenderia de pressumir que són una de les principals potències europees, i a l'hora de la veritat, a l'hora de tallar el bacallà, no només Itàlia, sinó que fins i tot la pròpìa Polònia, la de veritat, els passa la mà per la cara. Voleu algun exemple més paradigmàtic de menyspreu i bandejament?
Que aquesta reflexió sigui utilitzada pel President Mas, o la gent d'Afers Exteriors o del Diplocat, amb tota llibertat, si ho consideren necessari. O pels eurodiputats a Brussel.les i a Estrasburg. Que se senti que els espanyols, no pinten res de res a escala europea, ni, menys encara a escala mundial. Són un zero a l'esquerra. I Catalunya ha de desconnectar-hi el més aviat possible, perquè no podem continuant fent el ridícul d'estar espoliats per aquesta gentola. Com diu en Titot, més que solidaritat, despertem compassió. I ja n'hi ha prou, d'aquest color!

dijous, 19 de març del 2015

MÉS CANDIDATURES PER UNA CATALUNYA MILLOR

Fa uns dies vaig penjar una foto del web de la candidatura Millor Barcelona. En els darrers dies, en altres municipis també s'han assolit acords en el mateix sentit, unir esforços per fer dels ajuntaments uns actors principals en el procés cap a la Independència.

Ahir vaig assistir a la presentació de la llista d'Rcat a Santa Margarida i Els Monjos, una població de les més afectades per la crisi i l'atur, i on un seguit de ciutadans, identificats plenament amb els principis rectors de l'associació, han decidit impulsar una candidatura electoral.


No és l'únic cas. A Manresa, també s'ha arribat a un acord amb la plataforma Movem i amb Solidaritat per la Independència, per fer una candidatura conjunta. 


A Cervelló, al Baix Llobregat, també.

Les candidatures impulsades per RCAT són una garantia en un doble sentit: 

En clau local, del compliment dels principis de regeneració política, democràcia i impuls de les mesures que fomentin el treball i la cohesió social. També són una garantia contra qualsevol veleitat tripartita espanyola dels uns i contra qualsevol pacte amb el PP, dels altres. 

En clau nacional, per assegurar que hi haurà el menor nombre possible d'espanyols governant en el menor nombre possible de municipis que tractin de boicotejar el procés cap a la Independència.

HI ha molta feina a fer, i la farem!

INTERESSANT!

Catalunya, un petit gegant. from Pau Vallejo on Vimeo.

dimarts, 17 de març del 2015

EL PARTIT QUEBEQUÈS ESCULL EL SEU CAP

El Partit Quebequès es troba en plena campanya per a l'elecció del seu cap. Finalment, cinc han estat els candidats oficials que s'hi han presentat. 
De totes maneres, sembla bastant clar que n'hi ha un que es troba molt per davant de la resta. Em refereixo al multimediàtic Pierre Karl Péladeau (@PKP_Qc) del qual ja en vaig parlar en dos posts, l'any passat (1 i 2) l'any passat. Un personatge un pèl polèmic que està reeixint però en esdevenir un referent d'èxit. Només cal fer un cop d'un al seu web com a candidat, on torna a remarcar el que és una constant en la seva, de moment curta carrera política, la capacitat de triomfar, de reeixir (réussir), és a dir, el de ser un home d'èxit, un home que ha triomfat en els negocis i que ara pretén fer-ho en la política.

La resta de contrincants a la chefferie del Partit són, a diferència de PKP, militants més o menys històrics del PQ. 
El que li pot fer una mica d'ombra és l'antic ministre responsables de les Institucions democràtiques i de la Participació ciutadana i president del Comitè sobre la Identitat en el govern de Pauline Marois, Bernard Drainville (@BDrainvillePQ). Periodista d'internacional de professió, la seva carrera política l'ha feta sempre en el sector més netament independentista del Partit. Ja el 2007 pertanyia a la Delegació de l'Assemblea Nacional del Quebec per a les relacions amb Catalunya i amb Baviera. Com a ministre va elaborar la Carta de Valors Quebequesos, on es refermava el caràcter laic de l'estat quebequès i la plena igualtat entre homes i dones, que va generar una gran polèmica política i que, segons alguns analistes, va tenir un fort impacte en la campanya electoral d'ara fa un any, amb una derrota humiliant del seu partit a mans dels liberals. Un cop d'ull al se web permet comprovar quins són els seus tres referents polítics: la independència, la socialdemocràcia i els valors comuns, on inclou la laïcitat i la necessitat d'integrar socialment els immigrants.

Dos altres candidats, també compten amb un notable curriculum dins del PQ, i en general, del moviment sobiranista quebequès: Alexandre Cloutier i Martine Ouellette.
Alexandre Cloutier (@alexcloutier), advocat, diputat a l'Assemblea Nacional des del 2007, va ocupar en el govern de Pauline Marois, el càrrec estratègic de Ministre per als afers intergovernamentals canadencs, de la Governança sobiranista i de la Francofonia. Provinent d'un dels districtes més clarament sobiranistes del país (Lac Saint Jean), és un valor en alça, però tal vegada la seva joventut i el fet de no tenir una base sòlida a Montréal, li pot anar a la seva contra. Entre les seves propostes hi ha l'elaboració d'un full de ruta per a la sobirania del Quebec, la redacció d'una Constitució, l'abolició del jurament de fidelitat a la Reina i de l'oficina del tinent-governador (virrei) i la implantació d'una fiscalitat justa per a combatre les polítiques de l'austeritat.
Per la seva banda, Martine Ouellet (@martineouellet), amb 28 anys de militància en el partit, és l'especialista en la política de l'aigua, i com a tal va ocupar el Ministeri de Recursos Naturals entre el 2012 i el 2014, un ministeri clau, atesa la immensa importància econòmica i del medi ambient que té per al Quebec. També havia treballat a una empresa clau en aquest àmbit com és HydroQuebec. D'entre les seves propostes, destaquem la de convertir el Quebec en el 194è estat de l'ONU, i la d'aconseguir un Quebec energèticament sostenible i intel.ligent, així com reforçar el paper de les regions.
Finalment, el darrer candidat, que té més aviat pinta de ser una mena d'outsider, és Pierre Céré (@cerepq), militant profundament compromès amb les plataformes de suport als aturats i als moviments anti-austeritat, proposa Un Quebec just i un Quebec lliure. S'ha mostrat molt crític amb PKP, al qual li exigeix que es desvinculi totalment dels seus negocis familiars, si vol ocupar càrrecs de responsabilitat política.

L'elecció del nou líder es farà entre el 13 i el 15 de maig en primera volta, i entre el 20 i el 22 de maig en segona volta, si és necessari (tot i que sembla que no caldrà). A hores d'ara ja han començat els debats oficials, és a dir organitzats pel propi partit, entre els 5 candidats. El primer es va fer el passat dia 11 a Trois-Rivières. Aquí en teniu el vídeo:

EL VOL DE L'HOME OCELL

Quan sigui gran vull conduir/pilotar un aeromòbil!

diumenge, 15 de març del 2015

MILLOR BARCELONA A LA XARXA


La coalició a l'ajuntament de Barcelona, Millor Barcelona, ja té pàgina web. Aquesta coalició està formada per Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència, i és la garantia que Barcelona, la Capital Nacional de Catalunya, no estarà subordinada ni a cap tripartit espanyolista, ni, naturalment, al PP. És la millor manera de garantir que Barcelona jugarà el paper que li pertoca en les eleccions plebiscitàries del 27S, com a capdavantera de la Independència. 
Amb la Independència, Barcelona tindrà enormes beneficis en tots els sentits, com per exemple, convertir-se en un destí diplomàtic de dotzenes, potser més de cent ambaixades, amb tot el que això comporta d'enriquiment cultural i de negocis. No cal dir que els ambaixadors de tot el món es pegaran per ser-hi destinats. De manera que, amb la Independència, Barcelona té molt a guanyar i res a perdre (bé sí la sòmines de la subdelegada del Govern, la qual cosa ja serà una mesura d'higiene i de salut pública).

El cap de llista de Millor Barcelona, és l'Ignasi Planas, secretari de Reagrupament, i President de la Federació Catalana de Rugby. 

L'acord electoral entre Rcat i SCI, penso que és un exemple de la necessària unitat que ha guiar a tots els independentistes en els moments presents, més enllà de les diferències que en el passat han existit. No podem estar per tonteries. Tan de bo, aquest exemple es traslladés a altres formacions, sobretot aquelles que es pensen que el pluralisme independentista comença i acaba amb elles. Cosa que, realment, resulta sorprenent.

GRÀFICA CLARIFICADORA

El politòleg Sergi Castanyé ha elaborat aquesta gràfica que em resulta especialment interessant perquè assenyala clarament quin són els marcs referencials televisius dels votants catalans.

Tanmateix cal fer algunes observacions al respecte. La primera és que pot passar que un ciutadà miri més un canal al llarg del dia, però que a l´hora de les notícies o quan es vol informar políticament, miri un altre canal, que té més credibilitat des del seu punt de vista, de manera que pot optar per mirar un canal per oci o entreteniment i un altre per informar-se i crear-se una opinió política. També és cert que el fenomen de l'infotainment evita aquesta fractura tan estricta entre informació i entreteniment. I l'exemple més clar, sense cap mena de dubte, és el Polònia.

L'altre element a tenir en compte -i n'hi ha més- és que aquí només es compta el consum de la televisió, i no es té en compte altres canals. És cert que la televisió continua sent el principal canal de comunicació, però, per exemple, entre els més joves, sobretot els de menys de 30-35 anys, la xarxa és cada cop més important. I això sense oblidar que encara la ràdio i els mitjans de paper, tenen el seu espai en la comunicació social.

L'ENFONSAMENT D'ESPANYA A CATALUNYA


Del BOP 1.2015 del CEO, penso que no s´ha esmentat prou l'enfonsament total i absolut dels dos principals partits espanyols a Catalunya. Ens mirem tan el melic que no veiem the whole picture. 

A veure: si un observador internacional vol analitzar aquestes dades, què és el primer que mirarà. Naturalment anirà a cercar el resultat dels principals partits espanyols a Catalunya. I s'adonarà que aquests dos partits, que formen el gruix del sistema polític espanyol, poden esdevenir la 5a i la 6a força de 8 presents!

Espanya s'enfonsa a Catalunya! De manera que una de les condicions cabdals per aconseguir la victòria ja es compleix amb escreix. 

Naturalment aquesta caiguda no es compensa amb el creixement de C's i de Podemos, perquè aquestes dues formacions no tenen la solidesa de les seves respectives víctimes, i són més aviat una incertesa.

Ara cal treballar perquè la segona condició, que és obtenir una majoria per la independència, sigui el més clara possible. De moment, si sumem les tres formacions pro-independència, ens trobem en una forquilla d'entre 71 i 74 escons, clarament per damunt de la majoria absoluta. Naturalment, amb això ja és suficient, Però quant més contundent millor. Cal treballar i treballar per fer-la més contundent!

dissabte, 14 de març del 2015

CATALONIA VOTES #41 IS OUT

(Read it)

RCAT A LA TAULA DEL FULL DE RUTA*

La Taula de les forces polítiques i socials per a l'Estat propi, on participa Reagrupament, ha arribat a un acord en relació al full de ruta que preveu, com a punt inicial, la declaració solemne d'independència per part del Parlament de Catalunya.
L'acord descansa sobre les premisses següents:
1. Les eleccions del 27 de setembre han de servir de mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític.
2. Un cop realitzades les eleccions, i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria parlamentària, es preveu estructurar el procés en les fases següents:
  • a. Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana.
  • b. Iniciació del procés constituent.
  • c. Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d’Estat.
  • d. Culminació democràtica del procésper part del poble de Catalunya.
Així mateix, la Taula s’ha marcat l’objectiu que a finals del mes de març, se signi aquest document amb la voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces polítiques i socials.
Les forces que han subscrit l'acord són les següents:

dijous, 12 de març del 2015

GREATER CATALONIA


A GUANYAR!

Una cosa bona que té el dia 11 de març, és que inicia el compte enrere cap a l'11 de setembre. Queden 6 mesos per al Dia Nacional de Catalunya, i enguany ens trobarem a les portes de les eleccions del 27S. Unes eleccions plebiscitàries, que seran definitives per a la història de la nostra Pàtria. De manera que a treballar i a guanyar!

dimecres, 11 de març del 2015

AAAAIXXXX!

Bé, només espero que enguany no ensopegui amb un alien ... O sí

dimarts, 10 de març del 2015

ELS INDECISOS NO SÓN EL PROBLEMA

Retorno a l'article d'en Cardús, que té el seu suc. En aquest post em referiré a un altre aspecte, que considero clau. Concretament al tema dels indecisos. En aquest bloc i en el seu antecessor, ja he dit per activa i per passiva que les indecisos no són el problema. Ara que ho diu en Cardús, penso, que la idea quallarà amb més força. Tot sigui a fi de bé.

Hi ha partits, i fins i tot líders polítics que s'omplen la boca de la importància d'aconseguir la quadratura del cercle: cal fer molts esforços per aconseguir que un seguidor del Real Madrid, partidari dels toros, amant del Chunguitos i consumidor de Tele5, voti a favor de la Independència? Cal forçar tant l'argument? Cal fer tots els papers de l'auca, per fer-se el simpàtic? Jo opino que no. En primer lloc, el nombre d'indecisos d'aquest tarannà és literalment ínfim. I en segon lloc, hi ha el perill de l'efecte rebot. L'obsessió per convèncer els indecisos pot fer destrempar els convençuts. I això sí que seria un drama.
Recordo, i ja ho he escrit moltes vegades, i ho predico allà on m'escolten, que el referèndum del Quebec del 1995, es va perdre,en gran part perquè en els districtes de majoria francòfona i de vot sobiranista, la mobilització no va ser total. Una proporció de sobiranistes del Quebec profund (si ja sé que sona cursi) no van anar a votar, i en aquests districtes que ja es donaven com a clarament favorables a la causa sobiranistes, el Sí a la Sobirania, en comptes d'aconseguir el 80 o el 85 o el 90% dels vots, va aconseguir només el 65, el 70 o el 75%. I van ser els centenars o uns pocs milers de vots que no anaren al Sí en aquests districtes, que probablement, feren que el suport quedés al 49.4%. Recordo que els sobiranistes quebequesos perderen per poc més de 30.000 vots.

Amb això vull dir que el 27S caldrà una megamobilització de tots els independentistes. No pot passar que cap independentista es quedi a casa. 

Certament, tenim un avantatge respecte els independentistes quebequesos del 1995 i els d'Escòcia del 2014. El nostre enemic és Espanya, una veritable fàbrica d'independentistes a preu fet. I també el fet que els avantatges econòmics i materials de la Independència són molt més elevats en el nostre cas que no pas en ells. No debades, Catalunya és espoliada sistemàticament per Espanya, i la Catalanofòbia és una ideologia transversal de tots els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.
Però també tenim un perill. El risc de voler caure simpàtic, de fer el bonista, d'anar de bon rotllo, de tractar els indecisos com a gent a salvar, que no tenen pesquis per pensar per ell solets... Tot això pot fer que algú tingui la temptació de segregar un discurs que assimili la independència a quelcom edulcorat, insípid, facilet, a l'abast de tothom, com si l'endemà de la victòria tot continuarà igual i res canviarà.

I això sí que no. La Catalunya independent no serà catanyola. Ha de quedar ben clar. I aquí li agradi, endavant, i  a qui no, que actuï en conseqüència. Però posar en risc un missatge clar i contundent, que emfatitzi l'orgull de ser català, la promoció de la llengua catalana, les enormes possibilitats de millora del benestar de les persones que significa la independència, no ho hem de permetre. La dignitat i el patriotisme, sempre.

De manera que, repeteixo, els indecisos, no són el problema.

CARDÚS REIVINDICA EL PAPER DE REAGRUPAMENT I DE CARRETERO

En un article d'opinió al diar ARA, Salvador Cardús fa un elogi al paper de Reagrupament i de Joan Carretero en el procés cap a la Independència dels darrers anys. Concretament, hi diu:

"(...) l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur."

Deixant a banda l'error de datació de l'article de Carretero, que es va publicar el 18 d'abril, i no pas el mes de juny, és significatiu que un referent intel.lectual i mediàtica com és en Cardús, subratlli la importància de l'associació i del seu President en el desvetllament nacional del país. No se m'escapa la qualificació de precursor que empra. Generalment quan s'utilitza aquest concepte és per suggerir que es tracta d'algú que es va avançar al conjunt de la societat... i que normalment acaba pagant-ne un preu per aquest agosarament. I no cal dir que tant l'una, l'associació, com l'altre, el seu referent, han (hem) pagat aquest comportament precursor. 
És una reflexió que s'escau del tot precisament avui, que és el tercer aniversari de la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, al Palau Sant Jordi. A ningú se li escapa que l'ANC va ser una mena de Reagrupament 2, sobretot pel que fa a la seva reivindicació de la transversalitat nacional. I com a mostra hi ha el fet que molts reagrupats van passar-hi a treballar i a ocupar llocs de responsabilitat, bé a nivell nacional, comarcal o local. La gran diferència entre Rcat i l'ANC, va ser que el primer no comptà amb el suport dels dos partits grans (CDC i ERC), ans més aviat la seva oposició ferotge, que van fer tot el possible per desestabilitzar-lo, al marge dels errors propis que, naturalment també es van (vam) cometre els propis reagrupats. Només cal recordar, en aquest sentit, que casualment, a la constitució de l'ANC avui fa tres anys, es va ignorar, no esmentant-lo, el suport que Rcat li donava, i el fet que molts reagrupats érem presents al Palau. Una casualitat que, quan es repeteix de forma reiterada ja resulta més que sospitosa.

Greuges al marge, el que realment importa, és que el procés en un moment determinat va fer un salt endavant, al setembre del 2012, que impactà en les institucions polítiques, i més en concret, en la pròpia Presidència de la Generalitat, que a partir de llavors va assumir el beau risque que es diu en el vocabulari polític quebequès, d'apostar per un procés democràtic d'autodeterminació i d'independència, que ens ha portat on som ara. 

diumenge, 8 de març del 2015

LA NENA ODIOSA

Aclaridores les paraules de la Gemma Ubasart. Sap greu haver-me de ficar amb una col.lega, com també em va doldre quan em vaig ficar amb aquell altre, que per més inri havia estat professor meu, que va comparar el 9N amb els Sudets dels anys trenta... I és que, precisament pel fet de ser de l'ofici, la responsabilitat és més gran, i la crítica ha de ser més dura. Per això, no cauré en el corporativisme. I per altra banda, enlloc està escrit que el fet de ser politòleg o politòloga sigui una vacuna contra l'estupidesa, o contra la demagògia o, directament, contra la mala folla.
Com a mínim és d'agrair que sigui tan clara i diàfana. Ja no es diuen ni Podemos ni Pablemos, ara es diuen o fóra més encertat dir-los Odiemos, tal i com va dir la virreina del xiringuito a Catalunya. Concretament, la campanya que faran serà la de l'odi a Mas. Amb això vol dir que no es trencaran massa el coco amb fer programes polítics, argumentaris complexos, eslògans mediàtics... No, no els caldrà. Canya al Mas, canya al President de Catalunya, és a dir, ja està clar qui és l'adversari... El PP? connais pas! 

Quina diferència hi haurà entra la Ubasart i la Camacho? De moment, el bòtox. D'aquí a deu anys, potser ni això! Però llavors ambdues hauran deixat de ser el nostre problema. 
La llista d'odiadors del Mas es completa amb els Herreras, els Iceta, Chacón, els Rivera i algú altre que no goso escriure no sigui que em diguin que creo mal ambient i mal rotllo. Però no confongueu la diplomàcia amb la ignorància. D'acord?

I no puc deixar de pensar tampoc amb els que odien a aquells que abracen el Mas. A aquests hauran de fer penitència tota la vida, oi David?. Fixeu-vos en quin país vivim.

Però tornant a la nena odiosa. Qui es pensi que la del 27S serà una campanya civilitzada, amb arguments refinats, amb intentar convèncer als que no ho veuen clar, de forma pedagògica, entenedora, si cal amb una pissarreta, o utilitzant símils esportius, més concertament del futbol, per tal que siguin més fàcilment assimilables, s'equivoquen lamentablement. Serà una campanya bruta. Serà una campanya a matadegolla, serà una campanya de o nosaltres o ells. I qui no ho tingui clar, si us plau, que es quedi al marge, perquè ens hi juguem massa, ens hi juguem molt. De fet, ens hi juguem tot. I només entra en els meus plans el guanyar, la victòria: clara, contundent, rotunda. I definitiva. Per això, cada dia que ens acostem més a la data, l'histerisme espanyol serà més accentuat.
Els Odiemos, de dreta o d'esquerra, aniran, desesperadament a per totes. Per això, allò que hem d'evitar, allò que hem de denunciar, allò que hem de matxacar és que tinguem un tonto útil entre nosaltres. Perquè serà tonto dels nostres, i útil pels espanyols. Si pot ser que el tinguin ells, que no el tindran, perquè no es mamen el dit i saben què vol dir tenir cultura d'estat, que bàsicament significa que si et mous o no surts a la foto, o directament et volen el cap.

Per això ja adverteixo que qui digui allò tan cursi que nosaltres no som com ells, li faré una cara nova, encara que només sigui virtual. Que no estem en un ball de saló, si no més aviat en una trinxera...

dissabte, 7 de març del 2015

EXTIRPAR EL TUMOR


A Catalunya disposem d'excel.lents cirurgians i d'excel.lents oncòlegs. De primer nivell. Dic això perquè considero que el tumor que hi ha al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i que es concreta en tres entitats que qüestionen el caràcter plebiscitari del 27S, cal extirpar-lo de manera immediata. Em refereixo, és clar, a ICV, CC.OO (és a dir, la Caixa), i el Moviment Laic, que no deixen de ser un 3x1, perquè és el mateix gos amb diferents collars. Aquestes entitats són veritables cavalls de troia i han de ser expulsades, perquè no pararan de posar pals a les rodes en els mesos que queden fins a les eleccions plebiscitàries. Ens hi juguem molt. I tenir espies espanyols a dins, no és la millor manera de treballar amb garanties.

dijous, 5 de març del 2015

CATALONIA VOTES #40 IS OUT!

(Read it)

UN DEBAT FRIKI

La manca de cultura d'estat fa que es torni a caure en el frikisme. Aquesta setmana hi haurà un debat que contraposa les nocions de país armat amb la de país de pau. Es pot ser més friki, per no utilitzar expressions més gruixudes? No, no es pot ser-ho.

El que és normal seria debatre som quin model de defensa per a la República de Catalunya. Aquí caldria debatre si s'opta per un model hiperprofessional o bé per un model de defensa total. Aquests serien els dos extrems: el primer es caracteritza per un exèrcit de dimensions reduïdes, però amb un personal totalment professionalitzat, que eventualment es pot completar amb un nombre de reservistes o soldats a temps parcial. El segon considera la defensa un afer que pertoca a tots els ciutadans i requereix una mobilització en massa, cosa que s'aconsegueix amb un servei militar obligatori i la difusió d'una cultura de defensa com un valor ciutadà a promoure. Aquests són els dos extrems que es donen, naturalment en els estats democràtics. Tots dos tenen pros i contres. I és això el que s'hauria de discutir. I no imbecil.litats de primer de primària! 
Els estats democràtics, que són referents per elaborar constitucions, polítiques socials, polítiques educatives, polítiques de solidaritat, lleis electorals, participacions ciutadanes, etc. també ho són pel que fa a la política de defensa. I la militar, més concretament. O és que pretenem ser europeus en tot menys en seguretat i defensa? La pregunta és, volem ser presos com a un país seriós o que el món ens vegi com una patxangueta turística per treure el melindro de pena, i agafar unes turques memorables en ple passatge de l'adolescència a la maduresa?

La República de Catalunya serà un país armat. I serà, també, un país de pau. Però de pau democràtica, no com fins ara que ha estat de "la pau dels cementiris".

dimarts, 3 de març del 2015

HOLANDA COM A EXEMPLE

Al twitter llegeixo que Holanda, incrementarà, després d'anys de retallades importants, el pressupost de defensa. Les raons adduïdes són l'enrariment de les relacions amb Rússia, el conflicte d'Ucraïna... i l'episodi de l'avió comercial, el vol MH17, abatut el passat estiu, on hi moriren 193 persones, la major part d'elles holandeses. 

El cas holandès, penso que és força significatiu i d'interès per a Catalunya. Holanda no és precisament un estat en perill d'agressió immediata, però això no és cap garantia de què la pugui patir d'alguna manera, com així va passar. 
La República de Catalunya, també haurà de dedicar una part del seu pressupost públic a la Defensa, i sobretot,en els primers anys, a desenvolupar unes Forces Armades com Déu i el Seny manen. AIxò vol dir que, durant aquest període inicial, caldria dedicar com a mínim el 2% del PIB, a aquesta partida. Això indica que caldrà dedicar com a mínim 4 miliards d'euros anuals, que fins i tot poden ser més si els nostres veïns de ponent no accepten de bon grat la nosttra independència. 

La demanda d'una política de Defensa pròpia de la República de Catalunya, no només serà una demanda elemental dels estats aliats, sinó que la pròpia societat catalana l'exigirà per garantir la seva seguretat, tant a nivell interior, com també quan els catalans i les catalanes viatgin arreu del món.

I és que la Independència comportarà també un canvi de xip, és a dir, un canvi cultural, que farà que ens comportem com un poble normal, i no pretenguem ser els més especials i diferents del món mundial.

DIGNITAT VERSUS COLLABOS


DIGNITAT 
VERSUS

COLLABOS

dilluns, 2 de març del 2015

AN EXAMPLE OF SPANISH HATE MEDIA

Now, that deserves a little attention. Just a minute of your time, not a second more. Here you have today´s front page from Madrid based ABC newspaper. Headlines states that Jihadi danger threats Catalonia. 

Right?. 

Only that today is the first day of Mobile World Congress 2105, in Barcelona, that turns out to be the National Capital of Catalonia. Participation expected to MWC is more than 90.000 executives and entrepreneurs from all around the World. 

It seems pretty clear to me, that ABC gang is trying to spread fear and terror in Barcelona, with this front page. And to the whole World (in the case the latter is really interested in what the former publishes, or more accurately spits or regurgigates, a situation that is not really clear).

This is an example of Spain's paranoia against Catalonia process towards Independence. And I bet this won´t be the last one. 

diumenge, 1 de març del 2015

WELCOME TO #MWC15!

3.000 agents dels Mossos, de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet, vigilaran el Mobile World Congress 2015. Em jugo un pèsol que els espanyols voldran fer-s'hi presents tocant el que no sona. La Colau ja hi ha ficat el morro.

Per cert, la senyora Núria Marín, alcaldessa de l´Hospitalet, quan tindrà la Guàrdia Urbana un compte a twitter? Queda una mica cutre que vigilin el MWC sense twitter!!! Menys pensar en Espanya i més en els seus veïns!