EL PERIÓDICO VOL SANG, COM EL CNI

Diguem-ho delicadament. Aquest titular de la portada del Periódico de Catalunya, és pur i dur, un cóctel molotov mediàtic, que pot arribar a provocar vessament de sang. Vaja, que com l'ABC dels anys trenta, un diari que encara vessa sang quan l'obres.

L'odi i la ràbia del Periódico respecte la situació política, sobretot després dels resultats del diumenge és tan gran, que ja no pot ni dissimular. La mateixa ràbia i odi que traspuen tots i cadascun dels espanyols que veuen com Catalunya se'ls escapa de les mans. 

I van, a per totes, ara. FIns arribar a la violència. Diguem-ho clara: Aquesta portada incita a la violència. És evident que la terminologia és militar. Tanmateix és errònia, perquè mal que els pesi al CNI-El Periódico, no han pogut servir el cap del senyor Prat en safata. Que és el que realment volien.

Els ferits i les destrosses que estan succeint-se en aquests moments, portaran la marca inesborrable del diari.

No conec el senyor Prat, i no conec ni una mil.lèssima part del que realment passa entre bambalines. Però sí puc arribar a les següents conclusios.

Primera. Prat sabia del cert que ell era una baula feble del possible acord entre CiU i ERC, i, probablement, per no posar-lo en perill s'ha avançat als esdeveniments.

Segona. Sobta la coincidència amb la sentència contra la Màfia espanyola, de la qual en parlarem en un proper post. Em refereixo, és clar, a la condemna contra policies espanyols implicats en la xarxa de prostitució del Saratoga, i de l'altre que no recordo el nom, a Castelldefels.

I tercera. Sobta la coincidència d'aquesta portada amb l'extensió de les protestes en múltiples llocs, per tal de dificultar-ne el seu seguiment, per part dels Mossos, i fet que provoca que el govern espanyol ofereixi Policia Nacional i Guàrdia Civl per a reprimir-les...quan la competència de Seguretat Ciutadana és dels Mossos..

Sobta. Però aquesta crida a echarse al monte, aquesta portada que es mostra assedegada de sang, que demostra que els adversaris de la Independència estan disposats, sense més, a saltar-se totes les línies vermelles de la prudència política, algun dia o altre, aquest mitjà la pagarà, moralment, i espero que judicialment i econòmicament.

CATALONIA'S INDEPENDENCE IS COMING

Gran vídeo

ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)

VOTAR LLIBERTAT! VOTAR INDEPENDÈNCIA!

La jornada electoral és a punt de començar. Avui toca votar llibertat. No una llibertat abstracta, genèrica. No. Una llibertat ben concreta, la nostra, la meva. La del Poble Català, que existeix i camina amb pas ferm cap a la llibertat nacional i també la llibertat personal. Votem, amics i amigues, amb alegria, perquè sabem que guanyem la nostra Independència cada dia que passa. 

No tinc cap dubte que la votació d'avui serà un èxit esplendorós del patriotisme català, un cant a la llibertat personal i col.lectiva a l'hora.

I l'avantsala de la victòria definitiva envers aquells que somnien amb solucions a l'egípcia, a la thailandesa o els violadors del dret internacional.

BON COP MEDIÀTIC!

Davant el joc brut practicat pels que es consideren més independentistes que cap altre -i que estic segur que quant algú els ensenyi la cuixa esquerra, ni que sigui falsa, perdran l'oremus-, ara fa unes hores, s'han presentat les urnes i les paperetes que s'utilitzaran en la consulta del 9N. 

Un excel.lent cop mediàtic que deixa en calces aquells que avantposen els seus interessos partidistes als del país. Aquells que no dubten en fomentar la desconfiança en el Govern de Catalunya, practicant un quintacolumnisme fastigós. Aquells que els agrada fer-se un Froilán, és a dir, disparar-se als seus propis peus, si és que realment són independentistes. A partir del 26, n'hi haurà molts que necessitaran crosses. Però que no es preocupin, bona gent com som de mena, els en proporcionarem.

Qui sembra el dubte per recollir interessos propis, més enllà del fàstic que genera el seu antipatriotisme, són aquells que, en boca del seu candidat, per ells el senyor Artur Mas, no és el President de Catalunya, el president de tothom, ans un polític més. Una prova fefaent de la manca de cultura d'Estat, d'estat català, naturalment, que genera 300 anys d'opressió. Que vagin a França, als Estats Units, a Alemanya, a qualsevol República, i que intentin fer el mateix amb llurs respectius presidents, i ja veuran que dretes i esquerres franceses, americanes, alemanyes, etc., sortiran en defensa de la representativitat institucional del President. Però aquí, sense cultura d'estat, sense uns principis jeràrquics ferms, res de res. És un aspecte que hem de canviar dràsticament prioritàriament  en el moment d'assolir la independència. Com l'exèrcit, òbviament.

Dit això, i sense voler ser torracollons, o només el necessari. Calia comprar urnes de 2 euros, de cartró? Jo considero que no. Penso que s'ha actuat novament amb una certa timidesa, com si tinguessin por de veure's acusat de malbaratar recursos, si en comptes de valdre 2, en valguessin 8, 10, 12 euros, que fossin totalment, de plàstic, transparents i ignífugues.

Repeteixo, no ho dic per ser torracollons. Ho dic per una raó més, si voleu egoista:

I és que per aquesta urna de 2 euros, sigui la que sigui, jo estic disposat a deixar-hi la pell.

MIQUEL CAMINAL I BADIA

Ahir em vaig assabentar de la mort d'en Miquel Caminal i Badia. Un dels pioners en la politologia a casa nostra. Biògraf d'un dels personatges polítics més complexos del segle XX a Catalunya, Joan Comorera, al qual li dedicà tres voluminosos llibres. Llegint-los, no pas sencers, només uns capítols seleccionats del meu interès, vaig arribar a comprendre allò que realment significa la salvatjada del totalitarisme estalinista, sobretot quan constates que una filla anava boja, fusell en mà, buscant el seu pare per matar-lo. I també, les implicacions de ser acusat de titisme en els anys quaranta i primers cinquanta dins el moviment comunista internacional.

Però d'en Miquel sempre recordaré les converses que vam mantenir arran que ell va formar part del meu tribunal de tesi doctoral. Van ser dos o tres anys d'una relació més intensa, a cavall del canvi de segle. Era un professor que escoltava i donava joc al doctorand, i fins i tot el més bàsic de qualsevol acadèmic, volia aprendre, a tota hora i de tothom. Mai no se situava en una posició preeminent o de superioritat com ho fan els catedràtics superbs. 

Conversàrem sobretot respecte la relació entre federalisme i estat plurinacional, i naturalment la Independència, tant en els casos de Catalunya com del Quebec, que va ser l'objecte de la meva tesi. I m'agradaria pensar que en alguna cosa sí que hi va haver una influència mútua, si més no és el que dedueixo de la lectura d'alguns dels seus textos sobre el tema on s'observa una evolució clara, de plantejaments més o menys ortodoxos, cap a d'altres de més propers a la realitat concreta. Una evolució, val a dir-ho, que també han fet altres col.legues seus catedràtics.

Darrerament s'havia implicat en el Memorial Democràtic. Una iniciativa ben intencionada que pretén salvar i reivindicar la memòria dels que lluitaren en els dies més durs del franquisme, dels que hi deixaren la vida, anys de presó, exili, i que en definitiva, salvaren Catalunya de la seva destrucció, volguda pel totalitarisme franquista. 

Miquel, gràcies per la teva intel.ligència, per la teva voluntat d'aprendre i per posar-te al servei del nostre país per salvar-ne la Memòria i reivindicar aquells que patiren i se sacrificaren.

Descansa en pau.

GRAN ARTICLE: "EL PP VOTARÀ ERC", I PENJAT AL DIRECTE!!!

Genial article aquest penjat, curiosament, al Directe -qui ho havia de dir!!!! 

És cert, com diuen les veus assenyades, que després del 25 vindrà el 26, i més endavant l'11, i encara més endavant, el 9. Cert, totalment cert. Però els qui són especialistes en reviscolar zombies són aquells que en el seu moment van reviscolar un Maragall derrotat a les urnes el 2003, i els qui ara mateix reviscolen un Duran i Lleida en estat terminal, que només aguanta per l'aire que li proporciona La Vanguardia, i en general, el Grup Godó de tant en tant. Són precisament ells que en comptes d'ignorar-lo, el sobredimensionen i l'eleven a una categoria que ja no té. Els importa un rave que nosaltres, la bona gent, ens haguem carregat l'estaquirot que volia posar de candidat, que era de vergonya aliena. Això els importa un rave. Els importa un rave que el Duran hagi desaparegut de la campanya. Al contrari, ells el voldrien tenir cada dia, per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. Perquè per ells la prioritat és el govern, no la Independència. Realment fastigós i condemnable!

Però tornem a l'article. Que el PP vol que guanyi ERC, és de manual. De manual de contrainsurgència, és clar. A veure si ens entenem. El PP espanyol l'importa un rave el PP català. Això ja ho ha demostrat per activa i per passiva en múltiples ocasions. Saben que ho tenen perdut, i utilitzen la Sànchez Camacho com aquells que utilitzen una minyona, que és el que realment és.

Per al PP, com per a tot polític realista, només existeix el present. I el present és carregar-se en Mas el més aviat possible. Si el pots matar avui, perquè esperar a demà? Llavors, la manera més maquiavèlica de carregar-se en Mas és fer-ho amb els propis vots independentistes. ERC ja ha demostrat que no tindrà pietat. Fa anys que els la té jurada i ja els ha arribat el moment, pensen. 

D'aquest desfici irracional, el PP en vol treure profit. Serà interessant veure quin serà el resultat d'ERC en aquells col.legis electorals on tradicionalment el PP treu resultats menys patètics, és a dir, on obtenen per damunt de la seva patètica i insignificant mitjana. Em jugo un pèsol, que en aquests col.legis, ERC pujarà i molt. Sí, ja sé, que el lògic fóra que els peperos votessin a C's, o a tota la faramalla d'opcionetes filo-feixistes. Però no són tan simples. 

Jugaran estratègicament i volen una cosa, i només una: Que Artur Mas perdi suport. I ERC hi està d'acord. Per això sobredimensiona Duran, un Duran agonitzant que vol morir matant.

El 26 serà, si no ho evitem la bona gent, una dia complicat. 

ELS IRREDUCTIBLES AVUI A MARTORELL

Ripoll

L'equip de seguiment de campanya de Reagrupament, encapçalat, entre d'altres, pel Boi (no deixeu de llegir el seu bloc, per favor) i la Pilar, és un dels fenòmens d'aquests dies. 

En Boi i una servidora

Al volant de la nostra brigada mòbil, estan recorrent tota la geografia catalana, seguint els actes on participen el cap de llista Ramon Tremosa i, si s'escau, el President de la Generalitat, Artur Mas. Els hem vist des de Tarragona, Ripoll, Terrassa, Vic, Lleida, Barcelona, etc. 

A Terrassa, amb la Ramona Vergés i altres reagrupats

En Joan, un altre irreductible 

La Pilar, en Boi, i la nostra millor candidata, la Montserrat Aymamí... i en Ramon

Els socis ens visiten, Lluís Corominas

Inici de la campanya. Joan Carretero, en Boi i el gran August

Un altre soci, en Josep Rull, amb en Boi

Aquest vespre, ja encarant la recta final, la brigada mòbil dels irreductibles, serà a Martorell! 

Us hi esperem!

AYMAMÍ INTERVÉ AL MÍTING DE GIRONA

Montserrat Aymamí, candidata de Reagrupament, a la llista encapçalada per Ramon Tremosa i que rep el suport explícit d'Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, va intervenir, dimarts, al míting que es feu a la ciutat de Girona. La seva, va ser una intervenció molt aplaudida i ben rebuda pels assistents. 

Enhorabona Montserrat, no podíem haver escollit una millor candidata!

NOVA MASSACRE, ARA AL 324, DE TREMOSA

El dimarts, Ramon Tremosa va portar a terme davant de les càmeres del 324, una nova massacre televisiva. En aquesta ocasió, la víctima va ser Agustí Esteve, que va intentar sotmetre a un tercer grau en Ramon, i naturalment en va sortir ben malparat. L'emissió, a més, es va veure afectada per diversos problemes tècnics molt sospitosos -una vegada pot passar, però trenta-quatre, no. No us perdeu les respostes, algunes de les quals són antològiques. 

Per cert, resulta ben estrany que no es pugui inserir el vídeo en el bloc. Per això m'he de conformar en indicar-vos l'enllaç per a veure'l. Realment una entrevista plena d'ensurts i amb un entrevistador que en determinades ocasions mostrava una mirada assassina que feia esfereir. Segur que tenia ben present l'antecedent de l'Herèdia, i no volia repetir-lo. Naturalment no se'n sortí, però com a mínim va morir amb una mica més de dignitat. Cosa que, per altra banda, no és cap mèrit, atesa la nul.la presència de dignitat en aquella.

ÉS DE FA UNS QUANTS DIES...

Però val la pena escoltar-la, sobretot de cara al proper cap de setmana.

GONZÀLEZ ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Quan Felipe Gonzalez advoca per un govern d’unitat PP-PSOE, és un reconeixement del nivell d’alarma, de pànic que es registra a Madrid davant l’empenta del moviment independentista català. Estan, literalment, aterrits amb la perspectiva que es presenta en els propers mesos.

Montserrat Aymamí, candidata de Reagrupament, amb el cap de llista, Ramon Tremosa

Aquestes declaracions han de ser aplaudides des de l’independentisme. Ens han de donar moral, si encara ens cal, que penso que no, per entomar les darreres etapes del procés. Anem bé, anem collonudament bé, si se’m permet. Gonzalez, no és un zero a l’esquerra. Té contactes arreu del món. I segur que li arriben inputs que el deixen matxacat. Tant que va fer ell per recuperar el nacionalisme espanyol! I ara veu com tota la seva feina, i la del seu successor, l’Aznar, se n’està anant en orris.

Té possibilitats de prosperar la proposta felipista? Tal qual, in strictu sensu, potser no. Però els resultats de les eleccions europees a Espanya és possible que els facin reaccionar d’alguna manera. A Espanya, tot sembla indicar, que hi haurà un big bang del bipartidisme que ha predominat des del 1977. Clar que es tracta d’unes europees. Però serà un senyal d’alarma, que combinat amb el frente catalán, usant, naturalment, terminologia militar, despertarà totes les pors. De fet, i pel que fa a la cultura política, l’espanyola no ha evolucionat des de l’alternança en el poder del segle XIX, entre dues castes polítiques, que tenen més interessos que els uneixen que no que els separen. I particularment un interès comú: l’estat, l’aparell d’estat espanyol.

Com ja vaig escriure en un post anterior, el President Mas ha jugat bé les cartes. No s’ha casat ni amb uns ni amb altres. Ni Espanya blava, ni Espanya roja.

Les seves paraules ens han d’afermar en el nostre capteniment. Guanyem, guanyem de carrer, i a més ho fem amb la col.laboració generosa d’aquests dos stakhanovistes que fabriquen independentistes cada cop que obren llurs boquetes de pinyó. Em refereixo, és clar, a la Sànchez Camacho i al Pere Navarro. Quins elementus! Quin perill que representen i quin benefici que ens aporten! Que no dimiteixin mai, si us plau. Que continuïn on són fins al 9 de novembre. Després ja no tindrà cap mena d’importància el que diguin o el que facin. Estaran amortitzats.

Anem bé, anem molt bé, el Felipe ho reconeix i es desespera. Bon senyal.

Catalunya i endavant!

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 14.05.2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 36 (MAIG 2014)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 36 (MAIG 2014)

Publish at Calameo or read more publications.

EN PERE NAVARRO LA TÉ BRUTA ...

La vergonya ...

La consciència ...

La decència ...

La boca ...

TREMOSA MASSACRA EN DIRECTE A TV3 LA LÍDIA HERÈDIA

No calen comentaris. Només cal veure el vídeo i comprovar la distància sideral entre un català civilitzat i culte i una espanyola cafre i cutre. No hi ha hagut color. No hi ha discussió. Silenci. En homenatge a la Intel.ligència. De menyspreu per la ignorància i la maldat moral.

INDEPENDÈNCIA O ... INDEPENDÈNCIA*

D’aquí a poques hores s’iniciarà la campanya electoral per al Parlament Europeu. No cal dir, que en la conjuntura política que ens trobem, són unes eleccions claus. Els resultats a Catalunya seran, de forma incontestable, una ratificació del procés de Transició Política cap a la Independència, que estem portant a terme. No tinc cap mena de dubte, per exemple, que la participació serà més alta a Catalunya que a la resta de l’estat. Tampoc no tinc cap mena de dubte que a la Catalunya quatriprovincial guanyarem de carrer els partits democràtics, és a dir, els favorables a la celebració de la consulta. Personalment, m’hagués agradat que s’hagués format una entesa electoral, com a mínim entre CiU i ERC, que com ja es va publicar en el seu moment, hauria donat uns resultats espectaculars. No és el moment de remenar-ho més, perquè ja és impossible de fer marxa enrere. Així les coses, cal anar a votar amb el convenciment que és un vot per la Independència, que és un vot que s’examinarà amb lupa. 

És un vot per la Independència o … Independència! 

Ningú no pot quedar-se a casa el dia 25. Tothom que va participar a la Via Catalana ha d’anar a votar, i els qui no hi van anar per causa d’imperatiu major, ara poden aportar un nou gra de sorra per la Independència, com estic segur que l’aporten cada dia. 

És per això, que per una banda, no entenc els que han decidit fer campana en aquestes eleccions. És una responsabilitat que hauran d’assumir. 

Per l’altra, penso que s’acosten setmanes i mesos claus. I necessitem persones que a més a més del seu compromís insubornble amb la Independència, afegeixin experiència, coneixement, incisives i infatigables en el treball. Necessitem els millors. Ja no és el moment de l’amateurisme, per molt il.lustre que ho sigui. I és quasi un crim, considerar Brussel.les, en els moments actuals, com un cementiri d’elefants! Ara que precisament necessitem gent que sigui ferma, activa, capaç de plantar cara! A ningú se li escapa que quants més eurodiputats independentistes tinguem a Brussel.les, més garanties tindrem que els nostres drets estaran protegits. Ells seran la veu de Catalunya en el cor d’Europa, i. doncs, estan cridats a jugar un paper estratègic clau en els propers mesos. No val a badar, doncs.

(*NOTA: Post penjat al DGS el 07.05.2014)

DE GENOLLS, SI CAL...

Us ho demano de genolls, si cal: Pere Navarro i Alícia Sànchez Camacho, No dimitiu pas! Ni se us passi pel cap! No actueu com ho hauria fet un politic europeu civilitzat. No, practiqueu el sostenella i no enmendalla, tan car a la política espanyola, a la vostra. Comporteu-vos com us surt dels budells.

-La dona de Terrassa va agredir Navarro per un desencontre antic

-Pere Navarro no aconsegueix ara identificar l'agressora

-La conversa de La Camarga entre Camacho i l’exparella de Pujol fill és "d’interès general"

No dimitiu, mai! Només d'aquesta manera ens ajudareu d'allò més en el camí cap a la Independència. Que sou uns cracks, una veritable fàbrica stakhanovista d'independentistes a preu fet. 

I feu-me un darrer favor, no se us ocorri tenir 14 sous públics, si més no durant els propers 6 mesos, volem que estigueu sans i estalvis per tal que la vostra producció diària no defalleixi...

 Per cert, ho han declarat d'interès general...

"JO SÓC D'ESQUERRES!"

Quan algú es presenta a un desconegut, o davant d'una audiència, afirmant de forma taxativa, vehement, fins i tot ampulosa, que jo sóc d'esquerres. Pots deduir diverses coses:

1a És català

2a És català vergonyant, ergo, catalanet

3a. És anti-independentista, és a dir, dependentista, subordina la independència de Catalunya a la lluita ideològica en el marc de l'estat espanyol, és a dir a la lluita entre esquerra i dreta espanyoles

4a. Tard o d'hora acabarà votant al PSOE

5a. Tard o d'hora acabarà pactant amb el PP, per raons d'Estat (d'estat espanyol, naturalment).

No falla. Només a les nacions sense estat, sense independència, es pareixen i se socialitzen individus que, alienats per la propaganda de l'estat opressor, acaben obviant la identitat nacional, en benefici de la referència ideològica. Fixem-nos que aquests casos són molt repetits a Catalunya, a Quebec, a Escòcia, al País Basc, on apareixen individus que a l'hora que es troben furibundament radicalitzats ideològicament, fan cas omís a la seva identitat nacional.

Això no ho trobaàs, contràriament, en cap ciutadà que forma part, culturalment, d'un estat constituït. És a dir, no veuràs un espanyol, o un francès o un txec, etc. afirmant que ells són first ans foremost d'esquerres, sense una referència al seu marc nacional. Impossible.

Dos, el fet d'amagar la seva catalanitat originària, demostra que pateix la crisi del català vergonyant, del que nosaltres anomenem, del catalanet. El catalanet és aquell que s'apunta a la reivindicació catalana ... fins que l'amo diu assez, enough, basta! 

Llavors talla en sec la reivindicació i es queda moix. Considera que ja ha fet el paripè prou, i ara passa a parlar de política seriosa, deixant la reivindicació nacional com una qüestió secundària o infantil. 

El tercer pas, correlatiu, és considerar que la independència fins i tot pot convertir-se en una reivindicació perillosa, per la qual cosa cal subordinar-la a la lluita ideològica a nivell d'estat, i si cal endarrerir-la o fins i tot oblidar-se'n, doncs es fa. És el moment d'afirmar el típic eslògan de "hi ha coses molt més importants", o aquell altre de "prefereixo un espanyol d'esquerres que un català de dretes", sense adonar-se que mentre accepta l'existència d'espanyols d'esquerra, que òbviament actuen com a tals, no accepta l'existència de catalans d'esquerra, perquè aquesta espècie no existeix al seu manual: a Catalunya -i només a Catalunya- només es pot ser d'esquerres. I punt.

La resta tot fa baixada. Tard o d'hora acabarà en l'òrbita del PSOE, que li oferirà la menjadora corresponent. I un cop imbuït del discurs espanyolista corresponent, no debades es troba en un partit espanyol d'esquerres, no trigarà gaire en arribar en pactes amb el partit espanyol de dretes, és a dir el PP. Pactes que naturalment considerarà com la quintaessencia de la responsabilitat. Perquè no hi ha res més important en aquest món que els Pactes d'Estat, d'estat espanyol, és clar. Perquè es pot ser de dretes o d'esquerres, però de dretes o d'esquerres... espanyoles, naturalment.

De manera que ara ja sabeu com cal calibrar al desconegut que fa el fatxenda dient que ell és d'esquerres. 

L'ACORD D'ASSOCIACIÓ IMMORTALIZAT

Laura Soler, badalonina, reagrupada i pintora, ha fet donació a Reagrupament d'un quadre del moment de la signatura de l'Acord d'Associació entre RCAT i Convergència Democràtica de Catalunya.

Així, d'aquí 100, 200 anys, els catalans de llavors podran contemplar aquella escena immortalitzada artísticament.

Moltes gràcies, Laura!

6 MESOS, 6

Gent, d'aquí a sis mesos, exactes, a aquestes hores, estarem celebrant la victòria del Sí-Sí en la consulta. Serà un moment emocionant. Una gran responsabilitat. Un record pels qui no hi són, i una esperança, una certesa, de fet, en un avenir millor, pels nostres. I per la Humanitat tota sencera, que llavors serà més lliure, més justa, i sí, perquè no, més bonica.

Preparem-nos. De fet ja ho estem. Farem història!

ELIMINANT DURAN, UN BON INICI DE CAMPANYA...

Finíssims la gent del Nació Digital, en la seva foto de l'article sobre l'inici de campanya de CiU, es carreguen en Duran, del qual només apareix l'espatlla esquerra. Uns cracks, que recorda la famosa foto de les Açores, on per art de màgia digital, va desaparèixer el llavors primer ministre de Portugal, l'impresentable Jose Manuel Durao Barroso, a major glòria d'Aznar.

Comença bé la campanya, que promet amb el Navarrogate rondant, i que qualsevol dia saltarà. Dies interessants, predic.

TONTO, TONTO, TONTO ... EN NART

El candidat dels C's al Parlament Europeu, Kavier Nart, és conegut per la seva fatxenderia i el seu milhomisme. Ara, també serà conegut per ser un tonto. Com quan algun esportista la pífia de manera tonta i el públic l'increpa enfotent-se'n, doncs ara hem de fer el mateix amb aquest bufó catalanòfob. 

Ningú no li ha explicat que si vas de guay no pots tenir un compte a Suïssa, que queda lleig, i més si et presentes de martell de corruptes? I més si està vinculat amb el Fèlix Millet!!! Però el xaval això no ho capeix. Instal.lat en la seva supèrbia típicament espanyola, això sí que ho ha mamat bé, agumenta excusa de mal pagador per justificar-ho. Naturalment, entre elles, no manca la referència a ETA, com estableix el manual anti-terrorista.

Patètic. Millor que no obri la boca. Al Rivera, entre el Tapas i el Nart, aviat el xiringuito se li complicarà. Ja es deu haver destrossat el cap de tants cops que s'ha fotut contra la paret, en ple atac de desesperació. Malgrat que les enquestes li són favorables, cosa molt positiva des des la perspectiva independentista, perquè ensorra encara més els partits tradicionals espanyols, és evident, com ja vaig dir en un post recent, que l'ironia d'aquesta tribu és que volen ser espanyols, però cap partit espanyol els vol, probablement perquè els veuen massa catalans, per al seu gust catalanofòbic. Bé qui els entengui que els compri.

Nart, tonto, tonto, tonto!

FÀBRIQUES D'INDEPENDENTISTES, CONSERVEM-LES!

La Camacho i el Navarro són fàbriques d'independentistes. I treballen a tot drap. A preu fet. Són d'una eficàcia germànica! Japonesa! Conservem-les, que no prenguin mal. Seria una llàstima, tan bé com fan la seva comesa. 

El seu modus operandi, és idèntic, si bé cadascun té el seu estil. La Camacho ja fa mesos que s'arrossega amb el tema de la Camarga. En un país normal, ja estaria a la garjola per espionatge polític, però aquí, és clar, encara la campa. La seva missió és la intoxicació, la provocació, la creació de malestar, la crispació, en fi totes les activitats que un manual assignen o corresponen a un típic operatiu d'intel.ligència. Encara que ella, precisament, d'intel.ligència, no en va sobrada. El seu objectiu és desestabilitzar la democràcia catalana, i sobretot arribar al govern de la Generalitat sense passar per les urnes. 

Pel que fa al tiparraco d'en Navarro, estem assistint a un veritable escàndol polític. Aquest tio ja hauria d'estat detingut per obstrucció a la justícia. No col.labora amb la policia per identificar qui va ser la seva agressora, quan és ben evident que la coneix. Com és que adopta aquesta actitud, després d'haver instrumentalitzat un incident que sembla cada cop més clar que és de naturalesa privada, per traspassar-lo a l'arena política, victimitzar-se, i crispar l'ambient, de forma irresponsable, i jo diria que criminal, amb el propòsit d'encendre una metxa? Algú que no sigui un antidemòcrata pot aprovar aquest comportament?

Ja sé que si desitjo la continuïtat d'ambdós se'm pot titllar de sectari, atès que avantposo l'interès per assolir la Independència a la probabilitat que hi hagi algun boig que, en base a les llavors sembrades per aquests dos individus, faci una bestiesa. Però la societat catalana ja n'està fins al capdamunt, i no aguanta més aquestes manipulacions. Sé del cert que a ningú se li anirà la mà, ara que estem guanyant i de carrer. Per això, quan abans ho enllestim, millor.

ACTE DE PRESENTACIÓ DE MONTSERRAT AYMAMÍ

Aquest dijous, a les 19.00 hores i a la seu nacional de Reagrupament (c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, a tocar de Plaça Urquinaona), tindré l'honor de presentar la candidata reagrupada a les llistes europees, la Montserrat Aymamí. Ja n'he parlat, d'ella, en anteriors posts. Però ara s'acosta el moment de la veritat. L'inici de la campanya. Una campanya on els catalans i les catalanes ens hem de mobilitzar com si ens anés la vida... perquè ens hi va. No són unes eleccions qualssevol. Hem de donar un cop de puny damunt la taula i fer veure a Europa que anem a per totes. Que Independència o ... Independència. I per això necessitem les millores persones, els candidats més ben preparats. Ja no és el moment per a personatges il.lustres, però amateurs. I encara menys, és el moment per a engruixir el cementiri d'elefants, dignes, però elefants. 

Ens hi juguem molt. Moltíssim. Massa. I per això necessitem els millors: gent de vàlua, amb experiència a Europa i a la vida, que no són polítics professionals, sinó professionals que, per voluntat de servei al seu país, a la seva gent, han decidit fer un pas endavant i acomplir amb el seu deure cívic i patriòtic. Com la Montserrat, que s'ha compromès a fons i ja porta dies participant en actes. I naturalment, el propi candidat, en Ramon Tremosa, que cada cop que fa una declaració, és una fiblada que desmunta tots els arguments necis, roïns dels espanyols. 

Ningú no pot quedar-se a casa el dia 25. Tothom que va participar a la Via Catalana ha d'anar a votar, i els qui no hi van anar per causa d'imperatiu major, ara poden aportar un nou gra de sorra per la Independència, com estic segur que l'aporten cada dia. 

Europa veurà que la resposta catalana és brutal i abasssagadora, i que és impossible qualsevol altra opció que la Independència. Perquè la Independència és democràcia, la democràcia catalana. Independència és treball, Independència és benestar i seguretat. I Catalunya la necessita, no com un somni, sinó per sobreviure (com recentment a declarat en Chomsky) i per promoure la seva gent i el seu  llegat, als nostres fills i a tota la Humanitat.

Us hi espero, doncs, aquest dijous, a les 19.00 hores.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS TREBALL*

La propera declaració d’Independència de Catalunya, i l’adveniment d’un estat republicà, laic, democràtic i social, és una gran oportunitat per a centenars de milers de catalans i catalanes que ho estan passant malament. Fa unes hores, una amiga em deia pel whatsapp, “Agonitzo”. Fa més d’un any que és a l’atur. I no es tracta d’una nini, precisament, ben al contrari.

Aquesta situació de subordinació a un règim corrupte. com és el Regne d’Espanya, s’ha de tallar en sec. Una corrupció que s’estén des de les seves màximes autoritats i va davallant fins a arribar a les capil.laritats més locals. No és un somni, ho he dit milers de vegades, en aquest bloc i arreu, no és un somni, un desig, la Independència. És pura i simplement una necessitat material urgent de primer ordre. Això els espanyols ho saben, i per això corrompren els sindicats, per evitar que aquests, els més rellevants, s’apuntin a la reivindicació independentista. Escoltar els màxims responsables dels dos sindicats catalans, i constatar que eviten sistemàticament fer un discurs independentista, quan no el fan explícitiament anti-independentista, és indignant. Les seves manifestacions contra les retallades, mancades de tot tipus de realisme i sense denunciar la submissió a Espanya i el caràcter depredador de la seva dominació, són veritables actes de marcianisme o de frikisme, en el sentit més negatiu, polític. Són zombies, que es tapen els ulls i les orelles per no veure ni sentir el que no volen veure o sentir.

I és que la Independència és treball. I això, si fossin sincers, ho reconeixerien. De forma immediata, la independència podria crear 100.000 llocs de treballs directes i indirectes. Bàsicament per cobrir les estructures d’estats que ens manquen. Des de l’exèrcit, que representarien entre 25.000 i 30.000 (certament no tots de cop, però en un termini de 4 a 5 anys, sí), passant per la Justícia (molts més jutges), la polícia (més Mossos, més Policia Local), la Marina Mercant, els afers socials, l’educació, la sanitat, per descomptat.

I naturalment, aquest increment de la inversió pública (que no despesa), que serà possible per la desaparició de l’espoli fiscal, actuarà com a dinamitzador de l’economia privada, de les empreses i de les famílies, que generaran més llocs de treball, molts més llocs de treball. La gent, en tenir sou, consumirà més, i el consum generarà més activitat, i més activitat generà més ocupació. I el cercle virtuós de la Independència farà incrementar el benestar, la cohesió, la seguretat de la gent.

La Independència és treball, és una idea força que hem de difondre. I fins i tot m’atreviria a dir que és “el” missatge que hem de disseminar arreu. No ens podem conformar amb les visions idíliques, somniadores, que habitualment són tingudes com a actituds romàntiques i utòpiques.

No, la Independència és un tema material, clau per a la seguretat, el benestar i el progrés de la nostra gent, de les nostres famílies, dels nostres amics, de les nostres empreses, dels nostres barris, pobles, ciutats i comarques. Això fa que en definitiva, la Independència és un deure.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.04.2014)

TITO, PER SEMPRE ETERN

BUFFF!

UN DIA AMB RAMON TREMOSA

He rebut aquest vídeo, que a banda de la seva perfecta execució tècnica, remarca l'experiència acumulada i la feina feta, per en Ramon Tremosa en els darrers cinc anys. Sense cap mena de dubte un polític en alça. A ningú no se li escapa que en les properes setmanes i sobretot mesos que s'acosten tenir en Tremosa a Brussel.les és una necessitat inajornable i una garantia que impedirà que els espanyols no violin el dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur. I és que Europa, i més concretament el Parlament Europeu, no és un cementiri d'elefants on s'envien els que ja ho han fet tot, o amateurs -una irresponsabilitat en els moments actuals- sinó que cal enviar gent compromesa, activa i sobretot qualificada i amb bagatge. Com en Ramon. Com la Montserrat Aymamí, reagrupada i número 8 de la llista que encapçala en Ramon. 

GENT QUE SOBRA

Ara és el moment de fer neteja. Davant la imminent accessió a la Independència, els catalanets subordinats a Espanya han de sortir de la primera filera. No podem començar la nostra història com a poble independent amb uns personatges encara imbuïts de la submissió a un altre estat.

Em refereixo, per exemple, al senyor Duran i Lleida, que ara ja sabem que la seva tercera via més viva que mai, és un autèntic i un veritable bluff, que només s'aguanta per l'oxigen que li proporciona la cobertura mediàtica del Grup Godó, i probablement també pel profit que en treu Madrid, per tal que emmetzini la situació dins de CiU. Ara, és molt probable que aviat arribin a la conclusió que ja no els serveix, i el llecin com un kleenex o com un durex. Fins i tot el podrien arribar a engarjolar, tot i que si esperen que l'intercanviem per alguns dels seus, ho tenen clar. Ja poden anar esperant. Pá tí pá siempre, nens.

L'altre que ha de dimitir, ja, és aquest individu curiós que sense que ningú l'hagi escollit com a president, s'hi ha posat bé i diu, per activa i per passiva, que resistirà fins al darrer moment. No, senyor Bartomeu i Floreta, si té una mínima cultura democràtica, o encara més important, una decència personal, ha de convocar eleccions i que sigui el que els socis vulguin.Vostè no és ningú... Bé, sí, que és ... És un testaferro, un titella de tota la colla del Pont Aeri, dels vigilant del Ghetto que volen neutralitzar el Barça com a referent global de catalanitat desacomplexada. Fins i tot en Sandrusko era més agosarat, però vostè i els seus acòlits són un esclaus submissos a Espanya. No poden continuar ni un dia més. 

Molt em temo que tant l'un com l'altre s'enganxaran com la ronya a les seves cadires, i ens haurem de posar de valent per treure'ls.

Però ho hem de fer, peti qui peti.

PD. Hi ha un tercer que hauria de plegar. En Navarro, però com el PP, s'està convertint en una fàbrica d'independentistes, de manera que és millor que no ho faci. Que continuï amb la seva tasca de crear més partidaris de la llibertat. Ho fa molt bé. No defalleixi.

“LA DRETA ESPANYOLA NO DEIXARÀ QUE VOTEU” (GRAN WYOMING)

Típica frase, aquesta, per engalipar els catalanets que pensen que una de les dues Espanyes és de confiança. Precisament, d'aquest tema en parlo en el post anterior a aquest. El Gran Wyoming personifica aquest Frankenstein de l'Espanya guai, xula, enrotllada, amb la qual els catalans ens podem entendre. 

I un bé negre!

Primer. És possible que el Gran Wyoming sigui un tio enrotllat, com ens agradaria que fossin els nostres veïns, però, oi que no serà ell qui governarà? El seu discurs guai, serà aprofitat pels Rubalcaba, Valenciano, Jauregui, de torn per tornar a ensarronar a aquelles ànimes caritatives que tornen a donar un xec en blanc a Espanya.

Com al 1982, amb Gonzàlez. Com al 2004 amb Zapatero. I què vam obtenir: la LOHPA (LOAPA), i l'Estatut ribotat.

I el que és més greu: ensarronades com la Llei de la Dependència, que amb un argumentari ultraesquerranista, va fer que fins i tot l'ERC s'ho empassés, tot i que envaïa no sé quantes competències  de la Generalitat. Ah! però era d'esquerres, ergo era bona, de manera que pelillos a la mar, i vinga a caure en la demagògia espanyolista de l'esquerra.

Dos. Wyoming treballa a La Sexta, el canal progre espanyol de moda. Tothom qui vulgui ser guai i espanyol ha de mirar aquest canal. Que si Buenafuente, que si Berto, que si Jordi Évole. Sense oblidar l'Ana Pastor... el Fuentes, el Pedrerol... Què guais, què yupis... 

Passa, però, que aquest canal pertany al grup Atresmedia, dirigit o controlat pel senyor José Manuel Lara Bosch, amo de Planeta, i també, entre d'altres. del diari La Razón. Que vol dir en Marhuenda... I sense oblidar un tertulià habitual com és el Toni Bolanyo...

Veiem, doncs, com el grup en qüestió juga a dues bandes. Què llestos!

Jo, la veritat, no veig que estiguem immunes al cercle viciós de la discussió ideològica, i que no hi hagi la temptació de prioritzar-la a l'obtenció de la independència. No em refio dels que prioritzen la transversalitat ideològica (per cert, ben migrada) a la nacional. 

Repeteixo à la Pla, "no hi ha res que s'assembla més a un espanyol de dreta, que un espanyol d'esquerra". Aviso.